En la Comissió d’Educació i FP del Parlament, Niubó ha promès actuar amb la màxima transparència per esclarir la incidència i informar de les conclusions: «La revisió de la totalitat del procés d’implementació de la prova, realitzada des del mes de març, ha permès detectar una mancança concreta: l’aplicació de les avaluacions no disposava d’un protocol prou clar i detallat que definís les responsabilitats, els controls, els llindars d’alerta i els circuits de validació de les exempcions». Si bé encara no hi ha conclusions, la consellera ha dit que «la responsabilitat en cap cas és dels centres educatius» que han format part de la mostra. Segons Niubó, hi ha hagut una revisió «escrupolosa» que confirma que les proves que s’han fet després de PISA 2025 s’han dut a terme «sense incidències», i assegura que «l’errada tècnica és un cas aïllat». «No podem revertir la incidència ocorreguda, però sí que podem treballar perquè no pugui tornar a repetir-se», ha remarcat.
Al @parlamentcat he volgut deixar molt clar que la incidència ocurreguda amb la mostra de les proves PISA en cap cas és atribuïble als centres educatius. En tot cas el que va fallar és el procés de validació prèvia o posterior de la mostra, que és el que ara hem reforçat perquè… pic.twitter.com/YsRZVkNA6j
En aquesta mateixa línia, Niubó ha destacat la constitució, divendres passat, de la Comissió de Coordinació de Proves i Estudis d’Avaluació, que ordenarà i controlarà l’aplicació de totes les proves del sistema. A banda, ha reafirmat que l’objectiu de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació és el de «recollir informació sòlida, interpretar-la adequadament i traduir-la en coneixement útil per prendre millors decisions educatives».
Responsabilitats
Niubó ha comparegut a petició de Junts i PP, i no ha convençut l’oposició, que li ha preguntat qui ha estat el responsable de l’error: «Aquest departament no culpa ningú, i menys els directors que van fer la seva feina; en tot cas, si el que va succeir va ser una confusió en l’aplicació de criteris, que no ho sabem, no seria la seva responsabilitat, sinó de qui tenia la responsabilitat de validar i supervisar el procés».
Niubó ha comparegut a petició de Junts i PP, i no ha convençut l’oposició, que li ha preguntat qui ha estat el responsable de l’error
Els grups de Junts, PP, Vox, CUP i AP han demanat la dimissió de Niubó, mentre que ERC i Comuns han reprovat que es coneixia l’error des del març, perquè des del Ministeri ja van comunicar una incidència, i han reclamat responsabilitats davant aquest silenci de quatre mesos.
Després de la compareixença de la consellera, la portaveu del sindicat Ustec·Stes, Iolanda Segura, ha indicat en roda de premsa al Parlament que hi hagut un error d’estructura, i no pas una incidència tècnica, tot argumentant que hi havia organismes supervisors: «En el moment que això falla, és un error d’estructura, no és un fet purament tècnic».
Per part seva, la secretària general de CGT Ensenyament, Laura Gené, ha dit que l’equivocació en les proves PISA és «l’enèsima cagada del Govern del PSC» i ha alertat que «pot posar la responsabilitat no en l’estructura política, sinó en l’estructura de les treballadores. És fàcil penjar el mort a un tècnic».
El secretari general de CCOO Educació, Eduardo Núñez, ha reclamat «transparència plena» per explicar amb detall «la cronologia completa del que ha passat: quan es va detectar l’errada, qui va validar les exclusions i perquè no es va comunicar a la comunitat educativa i al Parlament fins al juliol». També ha reclamat reforçar el seguiment d’avaluació sigui a través de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació o de Consell Superior de l’Avaluació, amb els recursos necessaris per garantir el rigor i una bona avaluació del nivell de l’alumnat.
El degà del Col·legi de Docents i Professionals de la Cultura defensa que la professió viu un moment complex, però també ple d’oportunitats. Parlem amb Àlex Rocas Jordi de recursos, reconeixement, formació permanent, inclusió, lideratge educatiu i del paper del Col·legi en un sistema que demana cada vegada més als seus professionals.
Un dels objectius del sector educatiu i del Col·legi de Docents és la qualitat educativa, dues paraules fàcils de dir, però, quins són els ingredients bàsics perquè hi hagi qualitat educativa? És suficient la dedicació i els coneixements del docent i del centre?
La qualitat educativa ha de situar sempre l’alumnat al centre. Ho comentava en un article escrit fa unes setmanes; això exigeix disposar de bons docents, però també que puguin dedicar-se plenament a la tasca d’ensenyar. L’augment de la complexitat social ha dificultat aquesta missió, de manera que millorar la qualitat educativa passa necessàriament per dotar els centres dels recursos i les condicions adequades.
Quines serien les prioritats d’aquests recursos?
Parlem, no només en termes de recursos pròpiament docents, sinó en termes de recursos que el que fan és donar suport a la tasca docent, i aquí hi ha treballadors socials, educadors socials, psicòlegs, etc. Per tant, és una xarxa.
Àlex Rocas Jordi: «No n’hi ha prou amb invertir més: cal fer-ho de manera eficient» | Pol Rius
Parlaves d’un article recent, en què posàveu el focus en el reconeixement, la dignitat i el compromís docent. Està prou reconegut el paper del docent?
Cal distingir entre el reconeixement material de la professió, vinculat a les condicions laborals, i el reconeixement social de la tasca docent. Aquest darrer s’ha afeblit amb els anys i és necessari recuperar l’autoritat, l’auctoritas. I l’autoritat comporta donar el millor de tu i que et reconeguin aquesta autoritat moral envers, en aquest cas, l’educació. Aquí hi ha molta feina a fer perquè s’ha perdut. I aquest és un tema no només de l’escola sinó que és un tema de la societat.
Per què creus que s’ha perdut aquest reconeixement en el sentit d’auctoritas?
Crec que hi ha molts factors. De vegades, s’ha produït un cert apoderament d’algunes famílies, necessari, per altra banda, perquè les famílies són corresponsables de l’educació dels alumnes fills o filles. Però l’apoderament no ha de traduir-se en envair els espais propis de l’escola, en el sentit, per exemple, de la pedagogia d’una escola, del projecte educatiu d’una escola.
S’ha de saber posar els límits del que pertoca a l’escola i del que pertoca a les famílies
Les jornades de reflexió educativa que fem cada any a La Seu d’Urgell i Andorra, l’octubre de l’any passat es titulaven «Famílies i escoles: entre la col·laboració i la intromissió». Posàvem sobre la taula la necessària cooperació entre escola i famílies, però hi ha límits que no es poden traspassar. Insisteixo que no vol dir tallar les ales a les famílies, perquè hi ha una corresponsabilitat en l’educació, però s’ha de saber posar els límits del que pertoca a l’escola i del que pertoca a les famílies.
Comentes també la necessitat dels recursos. Amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, contemples que hi hagi millores reals en educació?
El sistema educatiu necessita més recursos i cal avançar cap al compliment de l’objectiu del 6% del PIB que estableix la Llei d’Educació de Catalunya. Tanmateix, no n’hi ha prou amb invertir més: cal fer-ho de manera eficient, prioritzant els recursos que arriben a les aules i fan possible una educació inclusiva i equitativa.
Àlex Rocas Jordi: «Apostem per una formació útil, rigorosa i connectada amb la realitat de les aules» | Pol Rius
Part de les demandes de les mobilitzacions actuals tenen a veure amb que calen més recursos per poder fer una inclusió real. La diversitat a l’aula és més gran ara que fa 10 anys… En aquest sentit, entens part de les mobilitzacions i d’aquest malestar docent?
Entenc el malestar del professorat, especialment quan molts docents senten que no poden exercir la seva professió amb la qualitat per a la qual han estat formats. Ara bé, crec que les mobilitzacions no sempre han respost a les necessitats reals del sistema i que el principal perjudicat n’ha estat l’alumnat. El dret de vaga és legítim, però cal equilibrar-lo amb el dret a l’educació i amb el compromís ètic que la professió docent té envers els alumnes i la societat.
El sistema educatiu pot sostenir tants dies de vaga, especialment a final de curs?
Crec que hi ha hagut un excés de dies de vaga; quan les sumes totes, estarem al voltant del 10% de dies lectius. Potser s’haguessin pogut explorar altres vies de pressió. La millora del sistema educatiu requereix temps, recursos ben orientats i el compromís compartit de totes les parts. Catalunya disposa de grans professionals i d’una sòlida tradició pedagògica que permeten afrontar aquest repte amb confiança. Personalment, penso que hi ha una voluntat expressa del Govern, del Departament d’Educació i Formació Professional i de la mateixa consellera de millorar l’educació, de revertir els resultats educatius. Com que hi ha aquesta voluntat, estic segur que els recursos que s’apliquin amb els nous pressupostos aniran en la línia de millorar l’educació. Però això requereix temps. No es pot pensar que en un any o dos es pot revertir una situació que com a mínim porta 15 anys de davallada, i tots els partits de Govern hi tenen alguna responsabilitat.
El dret de vaga és legítim, però cal equilibrar-lo amb el dret a l’educació i amb el compromís ètic que la professió docent té envers els alumnes i la societat
S’ha de revisar la formació docent per adaptar-la a l’actual diversitat a l’aula? Quin paper pot fer el Col·legi de Docents?
És un dels nostres grans compromisos. La formació permanent no és una activitat complementària: és una de les raons de ser del Col·legi des de fa més de 126 anys. Vivim un moment en què la professió evoluciona molt ràpidament; nous reptes pedagògics, intel·ligència artificial, inclusió, salut emocional, lideratge, competència digital… Tot això obliga els docents a continuar aprenent al llarg de tota la seva carrera. Per això apostem per una formació útil, rigorosa i connectada amb la realitat de les aules.
Cal reformular alguns aspectes de la formació inicial?
Com deia, cal reforçar la formació inicial del professorat perquè respongui millor a les necessitats reals de les aules. És un debat que s’està abordant conjuntament amb les facultats d’educació i a escala estatal. Alhora, la formació permanent és imprescindible: per això, des del Col·legi apostem decididament per oferir als col·legiats 30 hores de formació gratuïta i continuem impulsant una Escola d’Estiu de referència, tot i que també cal reflexionar sobre la disminució de la participació respecte a dècades anteriors.
Potser no és comparable, no hi havia formació on line…
Cal prioritzar la qualitat per damunt de la quantitat en la formació del professorat. Avui s’ofereix molta formació, també en línia, però no tota té el mateix valor.L’objectiu no ha de ser acumular hores de formació, sinó garantir propostes rigoroses que tinguin un impacte real en la pràctica docent.
El degà del Col·legi de Docents i Professionals de la Cultura durant l’entrevista | Pol Rius
Aposteu per la formació presencial?
Com deia, apostem per una formació de qualitat, sigui presencial o en línia. Ara bé, la formació presencial aporta un valor afegit difícilment substituïble: facilita l’intercanvi d’experiències, el diàleg entre docents de diferents etapes i centres, i la creació de xarxes professionals que enriqueixen la pràctica educativa i obren noves perspectives.
L’escola d’estiu del CDL d’aquest any té com a lema «Llegir per comprendre i comprendre per aprendre». És una aposta del Col·legi en un moment en què proves com PISA alerten que els nivells de lectoescriptura i comprensió lectora estan caient, tant en català com en castellà?
La lectoescriptura i l’oralitat són els fonaments de l’aprenentatge. Més enllà dels coneixements específics, l’educació ha de formar persones amb pensament humanístic, capaces d’analitzar, comprendre i exercir un esperit crític. Per això és important preservar una formació generalista que estableixi unes bases sòlides abans de l’especialització.
L’objectiu no ha de ser acumular hores de formació, sinó garantir propostes rigoroses que tinguin un impacte real en la pràctica docent
Un altre dels eixos del Col·legi és la defensa de l’ús social del català. Com es pot fomentar, dins i fora de classe, no com a imposició sinó com a ús normalitzat a l’aula, a les extraescolars, a l’hora del pati…?
L’escola té un paper fonamental en la promoció del català, però no pot assumir tota la responsabilitat del seu ús social, que depèn de molts altres factors. Des del Col·legi defensem el català com a llengua vehicular del sistema educatiu i considerem que preservar-lo és una responsabilitat col·lectiva, tant pel seu valor educatiu com pel patrimoni cultural que representa.
Ara que parlem de lleure i que arriben les vacances, estan en perill les colònies escolars amb l’oposició de diferents docents i centres?
Les sortides escolars formen part del projecte educatiu dels centres i, per tant, són una eina educativa essencial a la qual no es pot renunciar. En un sistema educatiu inclusiu, aquests espais de convivència fora de l’aula afavoreixen especialment l’equitat i la igualtat d’oportunitats. El que cal és reforçar-les amb més recursos i suport per garantir la seguretat dels docents i professionals que les acompanyen. Renunciar-hi seria contrari als principis de l’educació i a l’ètica professional, igual que ho seria deixar d’avaluar l’alumnat.
Esteu a favor del lideratge pedagògic de l’equip directiu. Ho considereu un dels eixos de la qualitat educativa?
Defensem allò que preveu la LEC, que és l’autonomia dels centres i un decret de plantilles que es pugui millorar, però no debilitar. En aquest marc els equips directius són claus. Cal reforçar el lideratge dels equips directius i corregir les possibles males pràctiques sense qüestionar un model que és útil per al funcionament dels centres.
«El meu pare era un treballador i ell sempre deia que preferia una escola en un lloc saludable de Barcelona que no pas gastar-se els diners intentant tenir un apartament a no sé on. No vam anar gairebé mai de vacances, però ens va pagar l’escola», recorda. Eren tres germans, l’Ismael era el mitjà, i tots tres van passar per la Virolai..
La seva tutora de primer de BUP, quan tenia 14 o 15 anys, va ser la Coral Regí, que llavors tenia poc més de 20 anys. L’afecte i la disciplina eren les senyes d’identitat del centre: «M’havien repetit molt que primer de BUP era molt difícil. Va ser el primer any que vaig estudiar de debò, en ferm, i la Coral em va ajudar molt».
L’Ismael no tenia problemes acadèmics. De fet, la seva antiga tutora el defineix com un alumne molt treballador i amb moltes ganes d’aprendre: «Era una combinació perfecta. Jo tenia molta confiança en ell. Era una persona molt honrada, realment per a ell l’important era aprendre. I sempre preguntava a classe, a mi m’encantava. Tenia un interès per aprendre molt gran».
Coral Regi: «El professor és un acompanyant, és com un enzim, que facilita l’aprenentatge però no intervé perquè, al final, és l’alumne el que apren. L’important d’un professor no és el que ensenya, sinó el que l’alumne aprèn». | Pol Rius
La pantalla de l’ordinador els separa, perquè ell està treballant a Galícia, però la proximitat entre tots dos sobrepassa el monitor. Recorden que l’Ismael era molt xerraire, que a vegades s’avorria a classe i distreia altres companys. La Coral li posava uns límits molt clars i, avui dia, per a l’Ismael és difícil separar la Coral docent de la Coral amiga. «A mi, la Coral i l’escola en general em van ajudar molt a generar-me autonomia i responsabilitat. I la meva forma de portar els equips humans sempre és aquesta. A vegades, notes el tipus d’ensenyament que tens quan compares amb altres persones; quan vaig anar a la universitat, vaig veure que la relació que nosaltres teníem amb el professorat de l’escola Virolai, altres escoles no la tenien. Aquesta capacitat nostra de parlar, discutir i discrepar amb el professor, que no té res a veure amb no tenir-li respecte, altres no la tenien.»
La Coral té molt present que, durant unes convivències, l’Ismael era el seu ajudant. Ell era alumne, però també actuava com una mena de monitor. Van fer unes passejades per la muntanya, ell anava el primer del grup, d’uns 30 alumnes, i ella tancava la fila. «Ell tenia l’autonomia, la capacitat i la responsabilitat d’estar pendent de tot. Fer això ara semblaria molt difícil, però en aquell moment es tractava d’apostar per la responsabilitat dels alumnes».
Autonomia i estima
Aquesta responsabilitat i confiança mútues van donar lloc a un vincle afectiu entre professorat i alumnat. En aquest educar les persones perquè siguin autònomes, afirma la Coral, hi ha una exigència i una estima cap a l’alumne.
Quan l’Ismael va arribar a la universitat, no es va desvincular de «la Viru», com l’anomena durant la conversa, sinó que feia classes particulars i cursets d’estiu. Amb el temps, també va fer substitucions, va acompanyar algun viatge de fi de curs i l’alumne es va convertir en company de feina.
En aquest educar les persones perquè siguin autònomes, afirma la Coral, hi ha una exigència i una estima cap a l’alumne
No hi havia dubte que l’Ismael era bon estudiant, però gran part del vincle amb la Coral va venir també per les converses que tenien a nivell de relacions socials. La Coral i una altra professora, la Neus, parlaven amb ell de temes personals i afectius, i van tenir «mil converses» sobre com aproximar-se a les noies.
De fet, l’Ismael va conèixer la Mònica, actualment la seva dona, a la Virolai. Ell impartia una formació d’actualització per a persones a l’atur i la va conèixer en aquest curs. La Coral fa broma d’aquest episodi en què ell va trobar parella a l’escola, després de treballar tant la confiança i les relacions: «En realitat, li vam organitzar uns cursos perquè pogués trobar nòvia!». I es desfà en elogis sobre la parella: «S’entenen molt bé, han sigut capaços de fer moltes aventures. Heu sigut molt valents. Heu passat moments en què les coses no han sortit tan bé i heu estat units tots. En això recordo molt també els teus pares, l’esforç per poder estar a l’escola, per ajudar… Al final, l’important és estar junts i ser valents i mantenir-se en totes les situacions».
Ismael Callejón: «El meu pare era un treballador i ell sempre deia que preferia una escola en un lloc saludable de Barcelona que no pas gastar-se els diners intentant tenir un apartament a no sé on. No vam anar gairebé mai de vacances, però ens va pagar l’escola». | Pol Rius
L’admiració entre tots dos és visible. L’Ismael ho té clar: «La meva sort és que vaig generar vincles amb professors que al final han sigut amics. I això és impagable». Sobre la Coral, destaca que té una qualitat espectacular: «És capaç de posar-se en una situació, de generar una confiança extrema amb qui parla. En sap molt, però mai dona lliçons. I té una humilitat que fa que ella sempre surt de l’equació, i ajuda moltíssim a tothom a obrir-se i a fer-ho bé. Tu saps que pots anar allà i que no donarà lliçons, donarà consell, t’ajudarà, però no t’alliçonarà».
Els seus fills també van estudiar a la Virolai
L’Ismael i la Mònica van anar a treballar a l’Equador i temps després van tornar a Catalunya, a Igualada. Ell tenia molt clar que el lloc on volia que estudiessin els seus tres fills, dos nois i una noia, era la Virolai, i van estar durant un temps entre Igualada i Barcelona: «Costava mantenir dues cases, però pensàvem que el millor que li podíem donar als nostres fills era això».
I què tenia aquesta escola que va fer que tornessin a Barcelona? Quan l’Ismael i la Mònica es van traslladar a Equador, els fills bàsicament parlaven català. Van estudiar a una escola internacional americana, però al principi no parlaven anglès. «Se’n van sortir, com tots els nanos, i els pares vam estar on toca, acompanyant-los.» «El que no volíem, quan tornéssim, era que fossin els nens estigmatitzats. Jo sabia que anant a la Virolai, el bagatge que tenien aquests nanos seria positivitzat, que en lloc de ser un problema seria un element més per a treballar a la classe.»
La Coral ressalta que, a més, els fills tenien unes estratègies de comunicació i un treball globalitzat que ja havien fet prèviament a l’Equador i es van sentir còmodes a la Virolai. «A més, eren com els seus pares, molt treballadors i amb moltes ganes d’aprendre.»
L’Ismael no va dubtar: «Necessites una escola on això no t’ho treguin. Tan disruptiu és el xaval que està inquiet, que té altes capacitats, com el que té menys capacitats. Manegar una classe és dirigir tot això. S’ha de reconèixer que a la Virolai ajuda a tothom per no deixar cap alumne a la cuneta».
Tan disruptiu és el xaval que està inquiet, que té altes capacitats, com el que té menys capacitats. Manegar una classe és dirigir tot això
La Coral afegeix: «No vol que ningú es quedi fora». «En el fons, és aconseguir que cada alumne visqui d’acord amb el que li agrada, que sigui feliç i que no se senti mai ni limitat, ni menys valorat, ni tallat d’expectatives.»
L’Ismael, quan era alumne de l’Escola Virolai.
Els tres fills també han tingut de professora a la Coral. De fet, un d’ells s’assembla moltíssim al pare i per a la docent, que va arribar a ser directora de la Virolai durant 35 anys, era com tornar a veure un Ismael preadolescent, amb molt dinamisme, molt treballador i molt bona persona.
«Aquesta història», intervé la Coral, «em fa pensar que ser professor, ara que hi ha una tendència a dir que és horrorós, que els alumnes no ens estimen i que les famílies no entenen el que fem, no és cert. La meva visió és de famílies absolutament compromeses que venien a l’escola aquí a escoltar, que treballàvem plegats perquè es crea un vincle de confiança i de respecte». El factor de la confiança, assegura, és clau per treballar plegats: centre, famílies i alumnat. «Estem aquí per ajudar-nos. L’important és estimar, crear vincle, i és un afecte que no és nyo-nyo, que és de confiança».
La conversa deriva cap a la resta de la família i sobre quan vindran a Barcelona. Com que l’educació és un tema que els interessa, ràpidament redirigeixen el diàleg. Diuen que ha de ser un treball conjunt entre família i escola, si bé l’Ismael fa èmfasi en la responsabilitat de la família i en què s’han de posar límits des de casa, i la Coral se centra en col·laborar des de la confiança.
L’essència de l’ensenyament, per a l’enginyer i també docent, és «que l’alumne tingui clar que el professor està al seu servei. Hi ha molts professors que tenen el saber, però el professor és una eina més que té l’alumne per poder pujar l’escala».
Així ho veu la Coral Regí, que actualment és assessora educativa: «El professor és un acompanyant, és com un enzim, que facilita l’aprenentatge però no intervé perquè, al final, és l’alumne el que aprèn. L’important d’un professor no és el que ensenya, sinó el que l’alumne aprèn».
Una pel·lícula que traspua confiança i esperança en moments difícils. Així defineixen l’Ousman Umar i en Jaume Cela ‘Viatge al país dels blancs’, del director Dani Sancho, que explica la història de l’Ousman des que era petit a Ghana fins que arriba a Barcelona després d’un perible d’anys creuant Àfrica.
«Em considero un home afortunat», assegura l’Ousman, que ha vist morir la majoria de companys de viatge, i que recorda amb afecte les persones que li han donat un cop de mà durant el trajecte de la vida. «Quan et toca la gran loteria de la humanitat, crec que el mínim que has de fer és compartir-ho». Sap què és que t’ajudin quan ho necessites, i per això va fundar l’ONG NASCO Feeding Minds, amb què ha creat una xarxa d’escoles informàtiques a Ghana. Formació, informació i oportunitat. Aquestes tres paraules són, per a l’Ousman, la gran necessitat dels nens i les nenes del seu país: «Ningú marxaria de casa seva si tinguessin això. Cal crear prosperitat en el lloc d’origen i, per això, cal una oportunitat».
L’Ousman es considera la veu dels que no van arribar vius i es marca com a objectiu que altres menors no hagin de patir el que va patir ell. Per a en Jaume Cela, la història d’aquest jove està marcada per la curiositat, ja que quan era petit mirava estranyat els avions que volaven i li deien que eren del país dels blancs. I un dia va decidir viatjar fins al país dels blancs, per conèixer-lo: «Tu trenques la imatge de la persona que tenim de l’Àfrica. No vens perquè necessites menjar», li diu en Jaume. I és que l’Ousman, al seu poblat, mai se’n va anar a dormir sense sopar, com tampoc no duia sabates per la selva. En canvi, sí va passar fam als carrers de Barcelona, on es va trobar una ciutat poc acollidora i que no s’assemblava gens al paradís que havia somiat.
Ousman Umar i Jaume Cela | Pol Rius
Enmig d’un món de prejudicis, l’Ousman es troba amb la Montserrat, que va marcar un abans i un després. «És la meva mare», diu l’Ousman. «És la demostració que el món està ple de bona gent. A vegades, sembla que les històries negatives han de ser notícia. Jo crec que tots tenim una Montse a dins. És una pel·lícula que demostra que hi ha esperança al món». Com a docent i com a director d’escola, en Jaume ha conegut moltes adolescències, i sap què és que un menor perdut trobi un adult referent: «Quan trobes algú que t’acompanya i fa l’aventura amb tu, que no et marca, que t’acompanya, això és el significat de la paraula pedagog». «És interessant pensar per què hi ha gent que ho fa i gent que no, per què hi ha gent que intenta aprofitar-se de l’Ousman, i persones com la Montserrat».
La conversa tracta sobre temes diversos, com el racisme, la joventut, la història, l’educació, la solidaritat i com lluitar contra els discursos de l’odi. Per al Jaume, el còmic, el llibre i la pel·lícula de l’Ousman, «Viatge al país dels blancs», s’hauria de tractar als centres educatius per convertir l’aula en un debat sobre el món actual. I qui millor que l’Ousman per participar en aquest debat? De fet, ja té experiència en fer xerrades als instituts. El missatge d’aquest jove és clar: «L’únic que ens pot ajudar a sortir és ser humans. I l’únic que ens fa humans és l’amor pur«.
Una película que transpira confianza y esperanza en momentos difíciles. Así definen Ousman Umar y Jaume Cela ‘Viaje al país de los blancos’, del director Dani Sancho, que explica la historia de Ousman desde que era pequeño en Ghana hasta que llega a Barcelona después de un periplo de años cruzando África. «Me considero un hombre afortunado«, asegura Ousman, que ha visto morir a la mayoría de compañeros de viaje, y que recuerda con afecto a las personas que le han echado una mano durante el trayecto de la vida. «Cuando te toca la gran lotería de la humanidad, creo que lo mínimo que tienes que hacer es compartirlo». Sabe qué es que te ayuden cuando lo necesitas, y por eso fundó la ONG NASCO Feeding Minds, con la que ha creado una red de escuelas informáticas en Ghana. Formación, información y oportunidad. Estas tres palabras son, para la Ousman, la gran necesidad de los niños y las niñas de su país: «Nadie se iría de su de casa si tuviera eso. Hay que crear prosperidad en el lugar de origen y, para eso, hace falta una oportunidad». Ousman se considera la voz de los que no llegaron vivos y se marca como objetivo que otros menores no tengan que sufrir lo que sufrió él. Para Jaume Cela, la historia de este joven está marcada por la curiosidad, puesto que cuando era pequeño miraba extrañado los aviones que volaban y le decían que eran del país de los blancos. Y un día decidió viajar hasta el país de los blancos, para conocerlo: «Tú rompes la imagen de la persona que tenemos de África. No vienes porque necesitas comer», le dice Jaume. Y es que Ousman, en su poblado, nunca se fue a dormir sin cenar, como tampoco llevaba zapatos por la selva. En cambio, sí pasó hambre en las calles de Barcelona, donde se encontró con una ciudad poco acogedora y que no se asemejaba en nada al paraíso que había soñado. En medio de un mundo de prejuicios, Ousman se encuentra con Montserrat, que marca un antes y uno después. «Es mi madre», dice Ousman. «Es la demostración de que el mundo está lleno de buena gente. A veces, parece que las historias negativas tienen que ser noticia. Yo creo que todos tenemos una Montse dentro. Es una película que demuestra que hay esperanza en el mundo». Como docente y como director de escuela, Jaume ha conocido muchas adolescencias, y sabe qué es que un menor perdido encuentre un adulto referente: «Cuando encuentras a alguien que te acompaña y hace la aventura contigo, que no te marca, que te acompaña, eso es el significado de la palabra pedagogo». «Es interesante pensar por qué hay gente que lo hace y gente que no, por qué hay gente que intenta aprovecharse de Ousman, y personas como Montserrat».
Ousman Umar i Jaume Cela | Pol RiusLa conversación trata sobre temas diversos, como el racismo, la juventud, la historia, la educación, la solidaridad y como luchar contra los discursos del odio. Para Jaume, el cómic, el libro y la película de Ousman, «Viaje en el país de los blancos», se tendría que tratar en los centros educativos para convertir el aula en un debate sobre el mundo actual. Y quien mejor que Ousman para participar en este debate? De hecho, ya tiene experiencia en impartir charlas en los institutos. El mensaje de este joven es claro: «Lo único que nos puede ayudar a salir es ser humanos. Y lo único que nos hace humanos es el amor puro«.
