Archivo Cat Plural

Autor: Hector Santcovsky

  • Energia: uns parlen de naps i altres de cols. Parlem de l’hort

    Energia: uns parlen de naps i altres de cols. Parlem de l’hort

    Aquí tienes la versión en castellano

    Des de la primera crisi del petroli, als anys setanta, hi ha hagut un llarg recorregut per a la implantació de les energies renovables. Ja s’han celebrat 30 reunions COP sobre el canvi climàtic, amb un reconeixement oficial que el camí passa per reemplaçar les fonts fòssils per energies renovables, evitant i reduint també la concentració de CO₂ a l’atmosfera.

    Fins aquí, tothom —polítics i líders socials— ho incorpora al seu discurs. Tothom parla de l’hort, és a dir, de l’energia renovable. Però, en la realitat, en el moment de la veritat, uns es queden parlant de naps i d’altres de cols. Fins i tot n’hi ha que defensen la importació de productes d’altres llocs i orígens per continuar el seu model de negoci.

    Reiteradament, des del moviment del «sí, però així no», es fa ús del que tècnicament es denomina índex d’autosostenibilitat. Si es miren les hemeroteques d’aquests darrers anys, trobarem investigadors de certes universitats, representants de moviments ecologistes, premsa, mitjans de comunicació i fins i tot la mateixa administració —per exemple, alguna diputació— que presenten i difonen la idea que amb la cobertura de teulades i l’ús d’espais «antropitzats» es poden assolir índexs molt elevats d’autosostenibilitat.

    Per demostrar-ho, correlacionen les dades dels estudis amb el consum elèctric residencial i de serveis de fa uns anys, oblidant que el repte, tal com es desprèn de les conclusions de les reunions COP, de les normatives europees i dels mateixos pactes avalats pel Parlament de Catalunya, és el reemplaçament de les fonts fòssils per fonts renovables.

    Aquí hi ha una confusió essencial entre electricitat i energia. L’electricitat és només una part del consum energètic total. Per tant, cobrir una proporció elevada de la demanda elèctrica actual no significa haver resolt la transició energètica.

    No es tracta només de ser capaços de cobrir el consum d’electricitat del sector residencial i de serveis, que representa menys del 15% de l’energia final total consumida. Es tracta realment de fer front al conjunt del consum energètic.

    No es tracta només de ser capaços de cobrir el consum d’electricitat del sector residencial i de serveis. Es tracta realment de fer front al conjunt del consum energètic

    Deixant a part les fonts nuclears, segons les dades de l’ICAEN, més del 70% de l’energia final consumida és encara d’origen fòssil.

    És a dir, des d’alguns sectors —molt recentment, per exemple, en una publicació a Regió7— es continua parlant de naps i des d’altres, de cols, amb totes les conseqüències que la disseminació d’aquestes visions incompletes té sobre la societat, la comprensió de la realitat energètica, l’acceptació de les propostes de futur i, per descomptat, la confusió de la població en general.

    Per què sembrar cols si ens diuen que amb una dieta de naps ja anirem prou bé? Però tampoc es diu qui paga o com s’han de pagar les despeses. També trobem declaracions d’alts càrrecs de l’administració responsable de l’energia en les quals es reconeix que cal que hi hagi aportacions d’energia fotovoltaica i eòlica, és a dir, que són una peça més del «mix» energètic.

    Però no s’acaba de fer bandera que el repte aprovat pel Parlament de Catalunya, fent-se ressò dels acords de la Unió Europea acceptats per l’Estat espanyol, té com a objectiu una societat descarbonitzada l’any 2050.

    Això significa que fotovoltaica i eòlica no poden ser tractades simplement com dues fonts més que afegim a les existents. Si l’objectiu és abandonar progressivament els combustibles fòssils, han de convertir-se, juntament amb altres fonts no fòssils, l’emmagatzematge i les xarxes, en peces centrals del nou sistema energètic.

    Cal ser conseqüents i fer bandera del reemplaçament de les fonts fòssils per les energies renovables. En la cistella energètica caldrà portar predominantment energies renovables, i limitar progressivament les funcions de les fonts fòssils.

    Cal ser conseqüents i fer bandera del reemplaçament de les fonts fòssils per les energies renovables

    Cal ser molt clars i fugir dels possibilismes per no espantar determinats sectors que han de votar en les pròximes eleccions. Si no és així, s’està fomentant la idea que només amb naps es pot continuar avançant, encara que això sigui, o pretengui ser, enganyar-nos a tots. Cal parlar de tot l’hort.

    Electrificació, descarbonització, mobilitat, transport per carretera, transport aeri, transport marítim, residus, indústria, sector residencial, sector primari, xarxes elèctriques de transport, xarxes elèctriques de distribució, emmagatzematge de curta i llarga durada, inversions, infraestructures, flexibilitat, gestió intel·ligent…

    Perquè la transició energètica no consisteix només a decidir quanta energia renovable volem produir. Consisteix a decidir quin sistema energètic necessita Catalunya i construir-lo. I aplicar allò del primer dia de classe de «física social»: el moviment es demostra caminant.

    Està molt bé que el Govern i el Parlament desenvolupin lleis, normatives i regulacions: Llei del canvi climàtic, pressupostos de carboni, etc. Són condicions necessàries, però no suficients.

    I aquí ens perdem. Perquè cal desplegar com es farà, i això ja no és com el paper, que ho aguanta tot. Cal mullar-se.

    I alguns sectors semblen voler evitar que es passi a l’acció i continuen afavorint que es parli només de naps mentre, a falta de productes suficients, es continua amb la importació més enllà de l’hort propi.

    Cal evitar aquests jocs. Cal afrontar una planificació apropiada i passar a l’acció, definint infraestructures, inversions i els equilibris entre els papers que han de jugar el sector públic i el sector privat.

    Evitem continuar jugant al possibilisme perquè, de tant anunciar que ve el llop, al final pot acabar apareixent, espantant i dispersant la cabanya de projectes.

    I potser ja és hora de començar a mirar no només els projectes que arriben a Catalunya, sinó també els nous projectes industrials i disruptius que no s’hi estan quedant. Aquesta també és una manera de mesurar les conseqüències d’una política energètica.

  • Molècules verdes: entre la necessitat i la frontera del greenwashing

    Molècules verdes: entre la necessitat i la frontera del greenwashing

    Aquí tienes la versión en castellano

    Sota aquest concepte s’agrupen l’hidrogen renovable, els combustibles sintètics, el biometà, el metanol, l’amoníac o els SAF. Tots poden reduir emissions en sectors sense alternatives millors. El problema és que l’expressió «verd» transmet una imatge de sostenibilitat gairebé absoluta quan, en realitat, sota la mateixa etiqueta conviuen tecnologies amb eficiències, costos i impactes molt diferents.

    La seva aparició respon a una necessitat real: sense aquests combustibles serà molt difícil descarbonitzar l’aviació, el transport marítim o certs processos industrials. El debat no és si cal desenvolupar-los, sinó quin paper han de tenir dins del sistema energètic i quins sectors han de ser prioritaris.

    Sovint s’oblida que cap molècula verda apareix per art de màgia: totes requereixen grans quantitats d’energia. L’hidrogen exigeix electricitat per a l’electròlisi, amb rendiments del 60-65%. Els combustibles sintètics necessiten, a més, capturar CO₂ i combinar-lo amb aquest hidrogen. Cada transformació incorpora pèrdues energètiques, a les quals cal afegir la baixa eficiència dels motors de combustió. La termodinàmica continua imposant els seus límits, encara que els discursos comercials sovint els difuminin.

    Aquesta diferència d’eficiència té conseqüències sovint desapercebudes: cada quilowatt hora destinat a fabricar hidrogen o combustibles sintètics és un quilowatt hora que deixa d’alimentar directament una bomba de calor, una indústria electrificada o un vehicle elèctric. En un context de generació renovable limitada, aquesta assignació no és neutra. La qüestió ja no és només produir més energia, sinó decidir quin ús genera el màxim benefici ambiental, econòmic i social.

    La qüestió ja no és només produir més energia, sinó decidir quin ús genera el màxim benefici ambiental, econòmic i social

    Per això, sempre que sigui tècnicament possible, l’electrificació directa continua sent la millor opció: consumeix molta menys energia que qualsevol cadena basada en hidrogen o combustibles sintètics. Nombrosos organismes internacionals coincideixen que les molècules verdes s’han de reservar per als sectors sense alternatives viables.

    Existeix, a més, una segona limitació menys visible: la disponibilitat de recursos. Els biocombustibles depenen d’una biomassa sostenible limitada, ja que els mateixos residus també són necessaris per regenerar sòls, fabricar materials o actuar com a embornals de carboni. No existeix una biorefineria de capacitat il·limitada capaç d’abastir totes aquestes demandes alhora.

    Cal abandonar la idea que qualsevol combustible «verd» podrà substituir sense restriccions el consum actual de petroli i gas. La disponibilitat de biomassa, hidrogen renovable i CO₂ biogènic serà limitada, i les molècules verdes competiran pels mateixos recursos, amb impacte sobre els preus. Les polítiques públiques hauran d’establir una jerarquia: primer reduir la demanda; després, electrificar tot el que sigui electrificable; i, finalment, reservar les molècules verdes per als usos sense alternatives raonables.

    És aquí on apareix la frontera del greenwashing. La fascinació tecnològica pot fer creure que és possible mantenir intactes els models actuals de mobilitat i producció simplement canviant unes molècules per unes altres: els avions continuarien volant més, els vaixells navegant, i els motors de combustió funcionant més enllà del 2035, mentre una nova generació de combustibles ho resoldria tot automàticament. Aquesta narrativa és especialment atractiva per als sectors que intenten allargar la vida de les infraestructures gasistes, les refineries o els motors de combustió.

    Aquesta discussió va més enllà d’una qüestió tecnològica: és també una disputa sobre qui planifica la transició. Les grans petrolieres, la indústria gasista i el sector automobilístic intenten orientar la transformació cap a solucions que preservin infraestructures i mercats construïts durant dècades. És comprensible des del punt de vista empresarial, però correspon als poders públics decidir si això coincideix amb l’interès general. Qui defineixi què és una molècula verda admissible i quins projectes mereixen subvencions decidirà també qui paga la transició i qui en captura les rendes.

    Aquesta discussió va més enllà d’una qüestió tecnològica: és també una disputa sobre qui planifica la transició

    Aquest debat arriba en un moment rellevant per a Catalunya, amb la definició del PINECCAT. El document no hauria de partir de la idea que els combustibles renovables seran il·limitats, sinó assumir que són recursos escassos a assignar amb criteris transparents. Això implica prioritzar l’electrificació directa on sigui viable; reservar les molècules verdes per a l’aviació, el transport marítim i certs processos industrials; condicionar les subvencions a una acreditació independent del balanç real d’emissions; i evitar destinar sòl, xarxes o fons públics a biorefineries sense garantir abans la disponibilitat sostenible de matèries primeres.

    Això és especialment rellevant davant la possible transformació de la petroquímica de Tarragona en un gran centre de combustibles renovables. La pregunta no és només si és tecnològicament possible, sinó si Catalunya disposarà de prou biomassa considerant inclús la seva importació, hidrogen renovable i electricitat descarbonitzada per alimentar-la a gran escala.

    Les molècules verdes seran imprescindibles per descarbonitzar, però no són una solució universal. La transició no consisteix a substituir cada litre de petroli per un de renovable mantenint intacte el model actual, sinó a combinar electrificació, molècules verdes, eficiència i reducció de la demanda. El debat de fons no és tecnològic, sinó polític: com es distribueixen uns recursos escassos i qui decideix la jerarquia. Si el PINECCAT estableix aquests criteris amb rigor, Catalunya tindrà una estratègia coherent; si no, les molècules verdes correran el risc de ser més un instrument de màrqueting que una eina real de descarbonització.

  • Burnham i la fi de la resignació socialdemòcrata

    Burnham i la fi de la resignació socialdemòcrata

    Aquí tienes la versión en castellano

    Durant gairebé quaranta anys, la socialdemocràcia ha viscut a remolc dels canvis imposats pel neoliberalisme. Primer els va resistir amb la boca petita; després els va acabar administrant. La Tercera Via de Tony Blair i Anthony Giddens no va ser una síntesi, va ser una capitulació disfressada d’innovació: acceptava la globalització, la disciplina pressupostària i el dogma del mercat, mentre prometia salvar l’Estat del benestar amb les eines mateixes que l’estaven buidant. Aquella fórmula va guanyar eleccions, però va acabar rendint-se a la idea tatcheriana que no hi havia alternativa. I una socialdemocràcia que renuncia a tenir alternativa deixa, senzillament, de ser socialdemocràcia. Aquell context ha desaparegut.

    La crisi financera del 2008, la pandèmia, la crisi energètica, la guerra d’Ucraïna, la competència tecnològica amb la Xina, la urgència de reindustrialitzar Europa, l’explosió de les desigualtats, els fenòmens migratoris o la nova geopolítica dels recursos i el nou ordre mundial ho han canviat tot. Ja no n’hi ha prou de redistribuir la riquesa; cal tornar-la a crear, i cal fer-ho ara. Sense indústria pròpia, ni energia competitiva i en e4l marc d’una transició justa, sense una defensa del medi ambient, sense innovació, infraestructures i capacitat tecnològica, l’Estat del benestar no s’erosiona: s’esfondra.

    Mentrestant, la socialdemocràcia s’ha anat esvaint com a força política. A França, Grècia o Israel pràcticament ha desaparegut del mapa del govern. A Itàlia sobreviu atrapada en una síntesi impossible entre excomunistes, exsocialistes i altres restes progressistes. A Alemanya, cada convocatòria electoral confirma una decadència lenta però imparable. Aquests no són contratemps: són símptomes d’un projecte que ha perdut el dret a explicar el futur.

    I el problema no és només programàtic: és cultural i comunicatiu. Massa temps identificada amb una gestió correcta de l’administració, la socialdemocràcia ha oblidat que gestionar bé, sense un relat que digui cap on va la societat, no serveix de res. Ni les alternatives sorgides des de l’esquerra —Syriza, Podem, La França Insubmisa— han aconseguit construir res estable més enllà de la indignació. Van saber cridar el malestar; no van saber governar-lo. És en aquest buit, precisament, on les propostes de Burnham comencen a pesar.

    Massa temps identificada amb una gestió correcta de l’administració, la socialdemocràcia ha oblidat que gestionar bé, sense un relat que digui cap on va la societat, no serveix de res

    El que alguns ja anomenen Manchesterisme no és un retorn al socialisme clàssic ni un retoc cosmètic de la Tercera Via: és una ruptura amb la resignació. Assumeix que competitivitat, cohesió social i sobirania econòmica no són objectius incompatibles, sinó la mateixa exigència vista des de tres angles.

    Aquest gir també significa el retorn, sense embuts, de la planificació. No es tracta de ressuscitar plans quinquennals ni de substituir el mercat per l’Estat, sinó d’admetre que la descarbonització, la digitalització, les infraestructures energètiques, els centres de dades, les xarxes elèctriques o els semiconductors, però també les crisis migratòries, el deteriorament dels serveis públics, especialment l’educació, la sanitat i la seguretat, no apareixen soles per generació espontània. Exigeixen direcció pública, estabilitat reguladora, inversió sostinguda i una col·laboració molt més estreta —i molt menys pudorosa— entre administracions, tercer sector i sector privat.

    Les seves prioritats són clares i no admeten mitges tintes: recuperar capacitat industrial pròpia, blindar sectors estratègics com l’energia, la defensa o la manufactura avançada, descentralitzar el poder cap als territoris, garantir habitatge assequible com a dret i no com a promesa, reforçar la sanitat pública, dignificar la formació professional i intervenir sense complexos en les infraestructures essencials.

    La idea de fons és inapel·lable: l’Estat no ha de substituir el mercat, però tampoc pot conformar-se a fer-ne d’infermer quan estan en joc interessos estratègics. Ha d’orientar-lo, i quan calgui, imposar-s’hi.

    Aquest debat connecta amb els informes Draghi i Letta i amb la política industrial americana de Biden —que Trump s’entesta a desmuntar—, però hi afegeix una cosa que als informes tecnocràtics els falta: un compromís ferm amb la cohesió social, l’equilibri territorial, la proximitat i, sobretot, una manera diferent de fer política, més d’escolta i menys de despatx, més d’avantguarda i menys d’administració del que ja existeix.

    Per això la socialdemocràcia té davant seu una oportunitat que no es repetirà. Si el segle XX va construir l’Estat del benestar, el XXI exigeix un nou contracte social que trenqui d’una vegada amb l’immobilisme i la paràlisi que la tenen segrestada. La socialdemocràcia va començar a perdre l’hegemonia el dia que va deixar de marcar l’agenda i es va conformar a administrar les regles que dictaven altres. Si Burnham representa alguna cosa, és precisament la voluntat de tornar a discutir-les.

    Si el segle XX va construir l’Estat del benestar, el XXI exigeix un nou contracte social que trenqui d’una vegada amb l’immobilisme i la paràlisi que la tenen segrestada

    Els Trenta Gloriosos no tornaran. Tampoc el món sobre el qual es va bastir la socialdemocràcia del segle XX. El repte no és plorar el passat, sinó construir, sense por, un nou contracte social per a una economia descarbonitzada, digitalitzada i travessada per la competència geopolítica —i seriosa, de veritat, en el combat contra la desigualtat i per la justícia social. La socialdemocràcia només recuperarà la centralitat perduda si deixa de conformar-se a gestionar millor el present i torna a atrevir-se a construir una idea de futur.

    Durant bona part del segle XX va oferir una promesa nítida: més benestar, més igualtat, més oportunitats. El segle XXI exigeix ampliar-la sense complexos amb la sobirania energètica, la reindustrialització, l’autonomia tecnològica i la cohesió territorial. En definitiva, tornar a demostrar —amb fets, no amb gestió— que és possible combinar competitivitat, prosperitat i justícia social en un món cada cop més incert.

  • Els jocs de la guerra

    Els jocs de la guerra

    Aquí la versión en castellano

    A La Revelació de Spielberg, el reconeixement de l’arribada d’extraterrestres a la Terra posa fi al risc d’una Tercera Guerra Mundial. Ve a conte perquè en les últimes setmanes ha reaparegut una expressió que es repeteix cíclicament des de fa dècades: estem a la vora d’una Tercera Guerra Mundial. La guerra d’Ucraïna, les tensions entre Israel i l’Iran, la intervenció estatunidenca, el conflicte al Líban i la creixent rivalitat entre la Xina i els Estats Units (amb Taiwan) alimenten aquesta sensació.

    Potser, però, el problema no sigui tant el risc d’una gran guerra global com la normalització de la guerra permanent. Vivim en un món on els conflictes armats formen part del paisatge quotidià: hi ha actualment prop de cinquanta conflictes actius, amb diferents graus d’intensitat. Alguns ocupen a diari les portades dels mitjans occidentals; d’altres —els que afecten l’Àfrica o certes regions d’Àsia— a penes reben atenció, malgrat provocar centenars de milers de morts, desplaçaments massius i crisis humanitàries d’enorme magnitud.

    Potser, però, el problema no sigui tant el risc d’una gran guerra global com la normalització de la guerra permanent

    La guerra del Sudan és probablement l’exemple més evident: milions de persones han abandonat les seves llars i el nombre de víctimes no deixa de créixer, i tanmateix només apareix ocasionalment a l’agenda informativa internacional. Una cosa semblant passa en àmplies zones del Sahel, a la República Democràtica del Congo o en altres regions on la violència és una realitat estructural.

    Però no només canvia la quantitat de conflictes. Durant dècades la superioritat militar va dependre de grans plataformes tecnològiques —avions de combat, portaavions, sistemes antimíssils, blindats d’última generació—. Avui assistim a una transformació radical. Un míssil modern pot costar centenars de milers o fins i tot milions d’euros; un dron militar capaç de destruir un objectiu estratègic pot fabricar-se per uns pocs milers. La relació cost-eficàcia s’està alterant profundament.

    Ucraïna ha demostrat que petits equips operant eixams de drons poden destruir equipaments el valor dels quals multiplica per cent o per mil el cost dels sistemes emprats. La guerra s’ha democratitzat tecnològicament: mai havia estat tan barat infligir danys tan importants, amb la conseqüència que més actors accedeixen a capacitats militars fins fa poc reservades a grans Estats.

    Darrere d’aquesta proliferació de conflictes hi ha raons econòmiques, geopolítiques i energètiques ben conegudes: el control de recursos estratègics, matèries primeres, corredors comercials o infraestructures crítiques continua sent fonamental, al qual li sumem el retorn dels nacionalismes.

    Rússia apel·la a la reconstrucció d’una identitat imperial. Israel viu la radicalització de sectors polítics religiosos i cada cop més de dretes. L’Iran fa servir la confrontació com a mecanisme de cohesió interna. Als Estats Units Trump construeix el seu discurs polític al voltant de la idea de recuperar una suposada grandesa nacional perduda. A Europa observem processos similars.

    Karl Polanyi ja va advertir fa dècades que quan les societats perden seguretat econòmica o capacitat de controlar el seu destí, tendeixen a refugiar-se en respostes identitàries i autoritàries. Les crisis econòmiques i les grans transformacions solen anar acompanyades de replegaments nacionalistes, buscant culpables externs.

    A això se suma la debilitat de les institucions multilaterals. Nacions Unides travessa un dels moments més difícils de la seva història, i els mecanismes de governança dissenyats després de la Segona Guerra Mundial exhibeixen dificultats per gestionar conflictes cada vegada més complexos. La Unió Europea conserva una enorme capacitat econòmica, però la seva influència política i estratègica continua sent limitada. Els BRICS intenten construir un espai alternatiu de poder, tot i que les diferències entre la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica continuen sent considerables.

    La recent crisi entre Israel, l’Iran i els Estats Units il·lustra perfectament aquesta situació. Cap dels actors ha obtingut una victòria clara. Tots intenten presentar els esdeveniments com un èxit davant les seves respectives opinions públiques mentre la regió continua sumida en una enorme fragilitat. Donald Trump, atrapat entre les seves aspiracions d’aparèixer com un gran líder global i les necessitats de la política domèstica estatunidenca, oscil·la permanentment entre la negociació i la confrontació. Com altres dirigents contemporanis, governa condicionat per una polarització creixent que dificulta estratègies a llarg termini.

    Hannah Arendt va observar que una de les característiques més perilloses de certes formes de poder és la incapacitat de distingir entre realitat i relat. Avui assistim a una competició de narratives on cada actor proclama victòries que no existeixen i solucions que mai arriben.

    Hannah Arendt va observar que una de les característiques més perilloses de certes formes de poder és la incapacitat de distingir entre realitat i relat

    Potser el major risc no sigui una guerra mundial immediata, sinó acostumar-nos a viure en un estat de conflicte permanent, on la violència es normalitza i les institucions internacionals perden capacitat de mediació. La paradoxa és que mai havíem tingut tantes eines tecnològiques ni tants recursos per cooperar a escala global, i tanmateix cada vegada resulta més difícil construir acords estables. Les tecnologies avancen molt més ràpid que les nostres institucions: els drons evolucionen més de pressa que la diplomàcia, la intel·ligència artificial progressa més ràpid que la governança internacional. I mentre discutim sobre míssils hipersònics, seguim sense resoldre les causes profundes de molts conflictes: desigualtat, accés desigual als recursos, debilitat institucional, crisi climàtica i absència de perspectives per a milions de persones.

    Els jocs de la guerra continuen. Però no són un joc: darrere de cada mapa militar i cada demostració tecnològica continuen estant les mateixes víctimes de sempre, la gent.

    Veient l’estat del món, un gairebé desitja que apareguin els extraterrestres de Spielberg. No per envair-nos, sinó per mediar: probablement tindrien més èxit que Nacions Unides i més capacitat per asseure en una mateixa taula russos, ucraïnesos, iranians, israelians, xinesos i estatunidencs. La paradoxa seria magnífica: després de segles de civilització i cimeres diplomàtiques, la pau acabaria depenent d’uns visitants d’una altra galàxia. Vista la situació actual, tampoc sembla la hipòtesi més inversemblant.