Archivo Cat Plural

Autor: Jaume Bosch

  • Aliança Catalana, la pedra a la sabata de l’independentisme

    Aliança Catalana, la pedra a la sabata de l’independentisme

    Aquí tienes la versión en castellano

    No és un cas aïllat. Més enllà dels fixatges públics de persones provinents de CiU o Junts, d’ERC, o fins i tot de la CUP, Aliança Catalana està portant a terme una soterrada operació de reunir-se amb militants històrics del nacionalisme i l’independentisme per tal de blanquejar la seva imatge. No es tracta tant d’incorporar nous afiliats sinó d’aconseguir el reconeixement, o com a mínim evitar el rebuig, per part de personalitats del catalanisme conservador. Aliança sap que una part del seu creixement prové de la frustració de moltes persones que es van creure que el procés culminaria amb la independència i que s’han sentit enganyades: aquí pot pescar molts vots.     

    Aquests contactes són un moviment paral·lel a l’aproximació a l’empresariat català, que ha volgut escoltar amb interès l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al Círculo Ecuestre, al Fòrum Nueva Economia o al Golf Empordà, apadrinada aquí per l’advocat Emilio Cuatrecasas. Ho ha explicat la mateixa Orriols: es tracta de «normalitzar» les seves relacions amb el sector negocis a partir de coincidir en la defensa de la «llibertat d’empresa». Mentre impulsa totes aquestes reunions, Sílvia Orriols no té inconvenient, però,  en incorporar al seu partit ex membres de Societat Civil Catalana, l’entitat unionista que es va mostrar molt activa contra el procés independentista i la normalització del català. 

    Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts, després que els hi hagi clavat una bona mossegada electoral. Hi ha qui pensa que hi ha una extrema dreta dolenta, Vox, per espanyolista, i una extrema dreta acceptable, Aliança Catalana, per independentista. Aquests sectors no volen que en unes futures eleccions al Parlament es frustri la possibilitat de construir una majoria conservadora alternativa a les esquerres a causa d’una cada vegada més dubtosa negativa de Junts a pactar amb Aliança. 

    Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts

    Ara ja no costa trobar persones nacionalistes que justifiquin que cal parlar amb el partit d’Orriols. David Madí, ex dirigent de CDC que continua movent fils en l’entorn de Junts, afirmava aquest mes d’agost que no és partidari de cordons sanitaris i que «pot haver-hi pactes amb Aliança Catalana que funcionin i altres que no». Els sectors de l’independentisme que no tanquen la porta a acords amb l’extrema dreta catalana els consideren massa radicals però afegeixen que cal acceptar que la immigració preocupa i provoca rebuig en una part significativa de la ciutadania, especialment entre el sectors socials que durant molt temps es van sentir representats per Convergència. És cert que Pujol havia llegit amb atenció Els altres catalans de Paco Candel i escoltava amb interès Josep Benet recordant que Catalunya havia de ser un sol poble, però Marta Ferrusola  advertia del perill que Santa Maria del Mar acabés convertida en una mesquita; una part de les bases convergents mai no ha vist amb bons ulls el fenomen migratori vingui d’on vingui.  Aquí hi ha el possible punt de trobada amb Orriols, i ella, que ve d’aquest món, ho sap. 

    Aliança Catalana és la pedra a la sabata de l’independentisme, però una pedra tan grossa i punxeguda que el pot condemnar a una pèrdua significativa de suport social. És curiós que associacions i partits independentistes que volen fer política a Catalunya estiguin cometent un error tan evident. La primera gran equivocació va ser permetre que Orriols arribés a l’alcaldia de Ripoll l’any 2023 quan hi havia una legítima majoria democràtica que podia formar un govern alternatiu: la por a la reacció d’una part de l’electorat de Junts va regalar a Aliança Catalana una plataforma que després ha sabut aprofitar. Normalitzar Aliança Catalana seria una llosa que no es podrien  treure mai de sobre els grups independentistes. Qualsevol possible acord sobre la sobirania que suposi un pacte amb Orriols provocarà una reacció negativa no tan sols contra els qui hi pactin, sinó contra tot el nacionalisme. Si el fet que el procés del 2017 fos dirigit per Carles Puigdemont ja va fer que gent sobiranista d’esquerres se’n desmarqués, no és gens difícil imaginar què pot passar ara. La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits. Fa pocs dies a Prada, el president del Parlament, Josep Rull, semblava conscient del perill en advertir que «els que fan un plantejament etnicista posen en risc la viabilitat de la nació i el projecte d’independència». Però no tothom a Junts ho veu igual: ni alguns alcaldes aterrits per l’impacte del vot a Aliança Catalana (com el de Martorell, que va arribar a intentar impedir l’accés a l’aigua de les fonts públiques a les persones vulnerables) ni la portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, entestada en la trista creuada de frenar l’arribada a Catalunya de cap menor migrat, tot i la crisi humanitària viscuda a Ceuta. Fins i tot un sector d’ERC flirteja amb determinades afirmacions que semblen coincidir amb la voluntat d’una Catalunya tancada sobre ella mateixa: Elisenda Alemany, cap de llista dels republicans a Barcelona, ha clamat contra el «cosmopolitisme naïf» que vol «arribar als deu milions perquè els és igual el país»; els imminents debats amb Gerardo Pisarello, dels Comuns, prometen ser interessants i clarificadors.  

    La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits

    La Generalitat ha de poder desplegar totes les polítiques públiques en matèria d’immigració; de fet, la delegació de competències ja estava acordada pel govern  de coalició progressista però la demagògia centralista de Podemos la va fer descarrilar, aviat farà un any, quan va unir els seus vots al Congrés als de PP i Vox. Aquest increment de l’autogovern s’hauria de basar en la voluntat d’acollida, en la solidaritat i en la capacitat per explicar la nostra realitat nacional a les persones nouvingudes, no en cap picada d’ullet als arguments de l’extrema dreta.

    Sempre va bé mirar cap al País Basc. A Iparralde, el territori d’Euskadi que forma part de França, el Partit Nacionalista Basc (PNB) ha decidit canviar-se el nom i passar a denominar-se EAJ-Le Parti Basque, abandonant el qualificatiu de «nacionalista». La raó? Consideren que a França aquesta expressió evoca la «ultradreta» o fins i tot el col·laboracionisme amb els nazis del general Pétain durant la II Guerra Mundial. L’ombra de l’extrema dreta francesa, l’antic Front Nacional, ara Reagrupament Nacional, ha fet reflexionar als intel·ligents dirigents del PNB que se’n volen allunyar. Potser hi ha ajudat el fet que EH Bildu tingui un diputat a l’Assemblea Nacional Francesa, escollit dins les llistes del Nou Front Popular, compartint candidatura amb la França Insubmisa, comunistes, socialistes i ecologistes. 

    Aquí, però, hi ha qui, obsessionat per la creixent atracció de l’electorat nacionalista per part d’Aliança Catalana, que es farà evident en les properes eleccions locals en un bon grapat de municipis, pensa innocentment que la solució és assumir les seves propostes i «normalitzar» aquesta opció. Quan se’n adonin de les conseqüències serà massa tard; com a Ripoll.

  • L’Estatut fa vint anys: una reflexió pendent

    L’Estatut fa vint anys: una reflexió pendent

    Aquí tienes la versión en castellano

    El Govern de la Generalitat no ha organitzat cap acte commemoratiu. Entre els esdeveniments inclosos per la Generalitat en el llistat d’efemèrides de l’any, aquesta no hi figura. El Parlament, fa un parell de mesos, va celebrar amb tota la solemnitat el quinzè aniversari de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, atorgant un protagonisme desmesurat al PSC, que tan sols ha presidit l’AMB una mica més de tres d’aquests darrers quinze anys; però el mateix Parlament, en canvi, no ha considerat oportú recordar els 20 anys de l’Estatut. No pensem malament: el 2026 encara no ha acabat i hi ha temps per reflexionar sobre un episodi que, amb els seus encerts i errors, ha marcat les darreres dues dècades de la història del país.

    És ben cert que l’actual Estatut no és el que va votar la ciutadania: va ser desnaturalitzat l’any 2010 per un Tribunal Constitucional al servei del PP. Però aquella sentència està en la base del que després s’anomenà procés independentista que encara estem paint. I malgrat tot, aquell Estatut escapçat és avui el marc legal que configura el nostre autogovern. Semblen raons suficients per a no deixar passar sense pena ni glòria el seu vintè aniversari. S’han elaborat força anàlisis des d’una perspectiva jurídica però falta una reflexió política aprofundida i crítica sobre aquella aposta col·lectiva.

    Malgrat tot, aquell Estatut escapçat és avui el marc legal que configura el nostre autogovern. Semblen raons suficients per a no deixar passar sense pena ni glòria el seu vintè aniversari

    La història de l’Estatut de 2006 posa en evidència la volatilitat i fragilitat d’un Dret sotmès a interpretacions diverses i fins i tot contradictòries: és fàcil deduir que, si el Tribunal Constitucional competent per valorar el text estatutari hagués tingut la composició de l’actual, l’Estatut hauria estat declarat constitucional i l’evolució política d’Espanya i de Catalunya hauria estat diferent. La sentència va semblar que donava la raó als qui pensen, des de casa nostra, que Espanya és irreformable, i als qui, des de Madrid, defensen amb dents i ungles que l’Espanya centralista i conservadora ha de ser, per definició, intocable. 

    L’Estatut, aprovat pel Parlament el setembre del 2005 i que, modificat, va rebre el vistiplau de les Corts el mes de maig de 2006, i que després va ser referendat pel poble català el 18 de juny, pretenia situar l’autogovern de Catalunya al màxim nivell que permet la Constitució, interpretada d’acord amb els criteris oberts dels dos constituents catalans, Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va suposar el trencament del pacte del 1978. I aquesta conseqüència destacadíssima encara no ha estat corregida.

    L’Estatut va tenir una gestació llarga i complicada. I va ser mèrit de molta gent que avui em ve de gust citar: de la tossuderia del president Maragall en contra de les pors d’un PSC supeditat al PSOE, i de l’impuls que li va donar Joan Saura, d’ICV, des de la seva conselleria. Per a mi va ser un honor compartir ponència parlamentària amb Joan Ridao, Miquel Iceta i Lidia Santos, Quico Homs i Francesc Vendrell; cal destacar el paper educat, sovint contradictori però no obstructiu, d’aquell PP català de Josep Piqué i de Francesc Vendrell, que ha desaparegut amb ells per donar pas a una encarcarada i crispada sucursal centralista. 

    El rigor jurídic es va assegurar des de diversos àmbits: pels lletrats Joan Vintró i Ismael Pitarch, des del Parlament; per Carles Viver i Pi-Sunyer, des de l’Institut d’Estudis Autonòmics; i per Miquel Caminal, coordinador de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Autogovern, integrada per Joaquim Ferret, Ferran Requejo, Xavier Arbós, Joan Subirats i Manuel Gerpe; tots ells acompanyats dels millors especialistes en cada tema i cada competència; l’acadèmia catalana es va implicar a fons en l’Estatut. En matèria de finançament van jugar un paper destacat el conseller Antoni Castells i l’economista Maite Vilalta. Sense oblidar les tasques de foment de la participació ciutadana impulsades per Quim Brugué des de la seva direcció general.

    Sovint es parla que ens cal un projecte de país: l’Estatut ho va ser. I fracassades altres vies, caldrà reprendre, més aviat o més tard, l’aposta que significà l’Estatut de 2006: amb altres mètodes i amb altres continguts, però amb la mateixa voluntat de definir Catalunya com a nació i d’incrementar les seves quotes d’autogovern, sense renunciar a que, quan les circumstàncies ho permetin, Catalunya pugui exercir el dret a decidir el seu futur.  

    Soc conscient dels perills que representaria un govern de PP i Vox, que encara som a temps d’impedir, però si fan falta objectius viables per mobilitzar la ciutadania contra els qui ens volen fer entrar al túnel del temps, l’esperit d’allò que va suposar l’Estatut de 2006 ens podria ajudar més que alternatives legítimes però inviables a curt i mitjà termini. Aquell Estatut va suscitar una gran unitat política i social, no exempta lògicament de tensions i maniobres partidistes: quan apareixen crides al racisme i a la divisió embolcallades d’independentisme o d’espanyolisme, la millor manera de defensar la «Catalunya, un sol poble» de Josep Benet podria ser construir consensos en temes socials, econòmics i polítics com aquell que es va produir ara fa vint anys.

  • Via Laietana, 43: policia o memòria

    Via Laietana, 43: policia o memòria

    Aquí tienes la versión en castellano

    El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 17 de juliol publicava una resolució del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica ben curiosa. El dia abans del norantè aniversari del cop d’estat del general Franco, la resolució declarava «l’edifici situat a Via Laietana, 43, de Barcelona», Lloc de Memòria Democràtica, aclarint que aquesta declaració «no altera el seu ús actual». Aquest ús, tal com és prou sabut, és el de Prefectura Provincial de la Policia estatal. La resolució afirma que «amb la recuperació de la democràcia, l’edifici va passar a exercir funcions pròpies de l’actual Policia Nacional, integrada en el marc constitucional i plenament compromesa amb la protecció dels drets i llibertats de la ciutadania». 

    De vegades es produeixen casualitats molt cruels. Uns dies després de l’aparició de la resolució, transcendia la noticia que el Govern austríac ha decidit ubicar un centre policial a la casa natal d’Adolf Hitler al municipi de Braunau am Inn per tal d’evitar que els seguidors del dictador nazi visitin l’edifici. La intenció dels governants austríacs és ben clara: convertir la casa en una instal·lació policial impedirà que els admiradors de Hitler utilitzin l’edifici per reivindicar la seva infausta memòria. A Barcelona, als demòcrates que van patir tortures a Via Laietana, 43, se’ls hi aplica la mateixa recepta i se’ls hi nega el dret a veure l’edifici convertit en un Espai de Memòria visitable perquè continua essent utilitzat pel Cos Nacional de Policia. La diferència és que a Àustria s’impedeix l’apologia d’un règim criminal, mentre a Catalunya s’obstaculitza que els demòcrates puguin exercir el seu dret a la memòria. Què pot passar aquí si algun ciutadà o ciutadana es presenta a la porta d’aquest Lloc de Memòria i diu que vol veure les garjoles i els despatxos on va ser torturat el seu avi o la seva àvia? 

    La resolució del BOE sembla redactada per dos Ministeris amb actituds confrontades; el PSOE vol i dol (o potser és que no vol). La primera part, tot i que perquè no sigui dit s’esforça en implicar també l’època republicana en episodis de repressió, descriu prou correctament les tortures que a la comissaria de Via Laietana, seu de la Brigada Político Social, es practicaven durant el franquisme i defineix l’edifici com «un símbol de la repressió sistemàtica exercida per la dictadura franquista»: aquesta seria la part redactada des de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica. La segona part és molt més curta i s’hi nota la mà del Ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska: aquest símbol de la repressió pot continuar essent utilitzat per a finalitats policials. N’hi ha prou en col·locar-hi una placa o una senyalització explicativa.  Algú ha qualificat la resolució com a un primer pas, però és un primer pas contradictori i fins i tot humiliant.

    Aquest enfocament injustificable ha provocat oposició dins el mateix govern central: el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha exigit que Via Laietana 43 deixi de ser una instal·lació policial i passi a ser exclusivament un Espai de Memòria. Les entitats memorialistes, que fa anys que reclamen convertir la comissaria en un lloc que recordi i expliqui la repressió franquista, han expressat la seva indignació. L’any passat ja havien publicat un manifest considerant «incompatible» que Via Laietana sigui comissaria i espai de memòria alhora.

    Les entitats memorialistes, que fa anys que reclamen convertir la comissaria en un lloc que recordi i expliqui la repressió franquista, han expressat la seva indignació

    L’argument oficial del PSOE és que una policia democràtica pot perfectament utilitzar aquell edifici maleït. I el més greu: el president de la Generalitat, Salvador Illa, en seu parlamentària, mantenia la mateixa explicació a preguntes de la presidenta del grup dels Comuns, Jessica Albiach.

    Grande-Marlaska és presoner de la pressió d’uns sindicats de la Policia Nacional i d’unes associacions de la Guàrdia Civil cada vegada més escorades a la dreta, i és esclau de la seva obsessió per mantenir una seu del Cos de la Policia Nacional al centre de Barcelona per evitar allò que ell considera que seria una victòria «dels independentistes»: que la Policia de l’Estat marxés fora del bell mig de la ciutat. Però hi ha altres edificis cèntrics propietat de l’Estat a la capital catalana; fins i tot es podria negociar una permuta amb alguna propietat municipal, tot i que convé no oblidar que Via Laietana 43 pertanyia a la Generalitat i va ser requisada pel franquisme. Però el que reflecteix aquesta postura defensiva és que encara s’arrossega la no acceptació que, segons la legalitat vigent, la policia integral a Catalunya és el Cos dels Mossos d’esquadra, no la Guàrdia Civil ni el Cos Nacional de Policia. És la mateixa filosofia que portava a una delegada del govern central del PP a ordenar que els vehicles de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil es passegessin pels carrers i carreteres de Catalunya sense exercir cap missió per «demostrar que encara som aquí». La mateixa filosofia que inspira les declaracions de l’actual delegat socialista del govern, Carlos Prieto, entestat en una particular creuada per presentar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil com a base de la seguretat de Catalunya quan el seu paper hauria de ser subsidiari dels Mossos i centrat en unes quantes competències molt determinades. El debat no té res a veure amb l’independentisme, es tracta d’acatar el marc legal vigent, i el delegat del govern central hauria de ser el primer en donar exemple.

    L’excusa que s’utilitza, que ara la policia estatal és democràtica, ens porta, sense entrar en actuacions polèmiques més recents, a preguntar-nos: un agent de la policia de l’Estat convençudament demòcrata no preferiria que les seves dependències es traslladessin a un lloc que no recordés una etapa negra de la història de la policia espanyola? No l’incomoda treballar en un espai on tanta gent va patir maltractaments per defensar la democràcia? No veu les ombres dels germans Creix i d’altres policies franquistes deformant la cara de Sebastià Piera o torturant Tomasa Cuevas, Blanca Serra, Jordi Carbonell, Miguel Nuñez o l’actual president de l’Associació de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, Carles Vallejo? No creu que seria millor marxar d’allà per anar a unes instal·lacions més modernes i més netes en tots els sentits? 

    Però potser la pregunta hauria de ser una altra: què pensen els militants socialistes d’aquesta situació vergonyosa i a què esperen per fer públic un posicionament coherent amb la seva ideologia?

  • 23 de juliol: El PSUC de Joan N. García-Nieto i Jordi Borja

    23 de juliol: El PSUC de Joan N. García-Nieto i Jordi Borja

    Aquí tienes la versión en castellano

    Cada 23 de juliol, els Comuns de Cornellà i del Baix Llobregat i el sindicat CCOO recorden la figura de Joan N. García-Nieto davant el monòlit que se li va dedicar al Parc Rosa Sensat de Cornellà de Llobregat. El passat dia 12 de juliol, centenars de persones van voler dir adeu a Jordi Borja en la seva cerimònia de comiat. I divendres de la setmana passada, dia 17, la sala d’actes de CCOO a Barcelona va acollir l’acte que commemorava el 90è aniversari de la fundació del PSUC: hi va intervenir, entre d’altres, el militant dels Comuns, Ernest Urtasun, que és ministre de Cultura del govern espanyol més de vuitanta anys després que el dirigent del PSUC, Josep Moix, fos ministre de Treball del govern de la República; un fil roig més que significatiu que va del PSUC als Comuns.

    Dins el PSUC podem trobar orígens ideològics diferents i trajectòries vitals diverses. Però els camins de García-Nieto i Borja presenten alguns trets comuns: sociòlegs tots dos, ens interpel·len sobre la relació entre intel·lectuals i l’esquerra, entre investigadors i professors i el moviment obrer i el moviment popular.  No seria agosarat pensar que es consideraven part de l’intel·lectual col·lectiu que ha de generar consciència revolucionària del què parlava Antonio Gramsci.

    L’origen del compromís polític de Joan García-Nieto va néixer segurament de la seva visió del cristianisme vinculada a la defensa dels més febles. Ell va ser, al costat d’Alfonso Carlos Comín, una de les figures destacades de «Cristians pel Socialisme». Jordi Borja, ja identificat com a comunista, va quedar marcat pel Maig del 68 a París. I tots dos van coincidir en una de les experiències  de l’esquerra catalana més innovadores: l’Organització Comunista Bandera Roja. Hi van militar al costat de Jordi Solé Tura i del mateix Comín, i d’Eulàlia Vintró, Marina Subirats, Francesc Baltasar, Teresa Eulàlia Calzada, Joan Subirats i molts altres. I després, l’any 1975, quan les circumstàncies del país ho van aconsellar, van ingressar al PSUC de Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz, des d’on van defensar l’eurocomunisme elaborat per Enrico Berlinguer, secretari general del Partit Comunista Italià. Coherents fins el final, Joan García-Nieto va morir essent militant d’Iniciativa per Catalunya, i Jordi Borja ens va deixar després de tancar la candidatura d’Ada Colau a Barcelona a les darreres eleccions municipals de 2023.

    Joan N. García-Nieto  i Jordi Borja eren alhora activistes i intel·lectuals. García- Nieto va reflexionar sobre el dret al treball, sobre les relacions laborals i sobre el sindicalisme i la classe obrera. I Borja ho va fer sobre les polítiques urbanes, sobre el dret a la ciutat i sobre el moviment popular.  Cap dels dos es va quedar els seus coneixements per a ell o es va tancar a  l’acadèmia; van posar les seves idees al servei dels seus companys i companyes de lluita.

    Molts militants del PSUC i de CCOO del Baix Llobregat es van formar amb les lliçons de tot un professor de l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE com Joan García-Nieto. Molts tècnics municipals i molts alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores de Catalunya, de l’Estat espanyol i de Llatinoamèrica es van preparar per a exercir les seves responsabilitats amb els llibres i les reflexions de tot un professor universitari com Jordi Borja. García-Nieto, des de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, sota la cobertura de l’ICESB ( Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) durant la clandestinitat, i des de CCOO i la Fundació Utopia més tard, i Jordi Borja des del Centre d’Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials (CEUMT) primer, i anys després des del Màster sobre «La ciutat: polítiques, projectes i gestió» i des de l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA), han ajudat a formar diverses generacions d’homes i dones de l’esquerra transformadora catalana.

    Utopia i Solidaritat

    A García-Nieto li agradava parlar i actuar «en clau d’utopia». Sabia que no arribaríem a l’horitzó que somiava però tenia ben clar que aquesta idea era una eina, un recurs, per generar canvis en la societat.  L’any 1993 escrivia a El futur democràtic es diu socialisme: la utopia necessària (Fundació Utopia): «Apostem per una utopia necessària perquè estem convençuts que el projecte socialista de futur, amb les seves arrels utòpiques, emancipadores i democràtiques, és l’únic camí capaç de donar esperança, per més que aquest horitzó utòpic estigui aparentment molt llunyà».

    Jordi Borja escrivia l’any 1987, al Manual de Gestión Municipal Democrática (IEAL), pensat per als ajuntaments de països llatinoamericans que sortien de dictadures militars: «L’opció de cooperació per la democràcia té les seves arrels profundes en la voluntat de proposar a les nostres societats una nova frontera: la solidaritat humana. La cooperació neix del cor però després s’ha d’executar amb la raó».

    Utopia trasformadora i solidaritat humana. Relacions laborals democràtiques i polítiques urbanes innovadores. Socialisme. Cor i raó. Les persones que vam tenir el privilegi d‘aprendre d’en Nepo i d’en Jordi ens sentim orgulloses d’haver-los conegut. I els trobem a faltar aquest 23 de juliol i sempre.

  • El Tour: alcaldes, paisatges, banderes i Mossos

    El Tour: alcaldes, paisatges, banderes i Mossos

    Aquí la versión en castellano

    Bienvenido, Mister Marshall?

    Quan, d’aquí un temps, es vulgui destacar una realització significativa del mandat de l’alcaldessa Ada Colau a Barcelona és molt probable que es citin les super-illes. Quan s’intenti ressaltar algun aspecte de l’etapa de l’alcalde Collboni costarà molt trobar res i s’haurà de recórrer a recordar que mentre ell era alcalde el Tour va sortir de Barcelona.

    Collboni i altres alcaldes i alcaldesses han recordat una mica el paper de l’alcalde interpretat per Pepe Isbert a la vella pel·lícula de Luis García Berlanga, Bienvenido, Mister Marshall: l’alcalde espera l’arribada d’una delegació dels Estats Units que finalment passa pel poble sense deixar-hi res. És innegable que el Tour ha portat a Barcelona un impacte molt positiu en els mitjans de comunicació de tot el món, que ha estat molt valorat pels amants de l’esport i que  ha beneficiat el sector de l’hostaleria, però quan Collboni afirma que ha estat el fet «més important» des dels Jocs Olímpics de 1992 fa trampa. El Jocs van suposar una gran transformació urbanística de la ciutat i van deixar un conjunt d’instal·lacions esportives i culturals de les que avui encara gaudim. De Collboni a Pasqual Maragall hi ha un abisme.

    Collboni s’ho va passar molt bé fent sonar la campaneta de la darrera volta al circuit de Montjuïc durant la segona etapa però ha amagat la seva nul·la voluntat d’apostar per l’ús de la bicicleta a la ciutat: mentre Colau va habilitar 143 quilòmetres nous de carril-bici, Collboni només en porta uns 8 (que potser podrien arribar a 12), molts menys que els 26 impulsats per l’alcalde convergent Xavier Trias. 

    L’alcalde de Barcelona no és l’únic que ha practicat la hipocresia amb el Tour. A Castelldefels, l’alcalde del PP, Manuel Reyes, ha presumit del pas de la cursa ciclista per la seva ciutat, mentre obviava que enlloc d’expandir la xarxa de carrils bici protegida ha destruït el carril de la Pineda.

    El Tour ha passat, però no ha servit per fer canviar la percepció d’alguns alcaldes sobre la mobilitat.

    Catalunya, al Tour de França

    La repercussió mediàtica del Tour és enorme. Què poden haver copsat els espectadors francesos i de tot el món que han seguit per televisió el pas de la cursa per Catalunya durant tres dies?

    D’una banda, han pogut contemplar uns paisatges naturals i urbans d’una gran bellesa: des dels indrets més coneguts de Barcelona, als de Tarragona, la costa Daurada, Begues, Sant Miquel del Fai, Vic o Puigcerdà, per citar-ne alguns. Hauran comprovat que el paisatge català no té res a envejar al francès que veuen en l’edició de cada any i que, en alguns  casos, el supera en espectacularitat. Aquest fet pot incrementar l’arribada de turistes amb els impactes positius però també negatius que això comporta, però la seva regulació i control no és responsabilitat del Tour sinó de la Generalitat i els Ajuntaments. Que es mostri i es valori la bellesa del nostre país és, en principi, quelcom destacable. 

    La repercussió mediàtica del Tour és enorme. Què poden haver copsat els espectadors francesos i de tot el món que han seguit per televisió el pas de la cursa per Catalunya durant tres dies?

    Els espectadors de fora de Catalunya hauran comprovat també, amb sorpresa o no depenent del grau de coneixement que tinguin de la nostra realitat, que el predomini de senyeres i estelades ha estat aclaparador. I ha anat més enllà de la crida d’algunes entitats independentistes en baixa forma. La gent, quan ha passat el Tour, ha volgut mostrar la seva vinculació a un país, a una llengua i a una cultura. Les banderes espanyoles han estat escassíssimes i per sota de les de Palestina o les de països llatinoamericans amb ciclistes en competició. Potser algú haurà reflexionat sobre el fet que en el recent Tour d’Eslovènia les banderes del país tenien una presència massiva i aquí les de l’Estat on es desenvolupava la cursa eren pràcticament inexistents. I algun estudiant francès d’Història haurà recordat la frase del ministre Talleyrand que el 1815 va afirmar que «Catalunya és la província menys espanyola d’Espanya». Soc conscient que el Mundial de Futbol pot provocar un allau de suport a una selecció espanyola que ara és més plural que mai, però el nostre país es així: complicat i complex. Per això, celebro que la realitat nacional catalana hagi quedat reflectida al Tour. I que tres etapes s’hagin pogut seguir per TV3 també és un fet a destacar. 

    I encara hi ha un altre element que els espectadors no catalans hauran pogut observar.  El paper que la Gendarmeria Nacional  fa a França, fonamental per a garantir la seguretat del Tour, a Catalunya l’ha portat a terme un Cos que no és la policia de l’Estat espanyol. Abans del 1997 la Guàrdia Civil hauria acompanyat els ciclistes. Ara ha estat la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, ajudats per les Policies locals de diversos municipis. 3.600 efectius dels Mossos d’Esquadra i 900 de les Policies Locals han vetllat per a què tot anés bé en una operació d’una gran complexitat. No es veia la gent aplaudir els Mossos des de la manifestació posterior als atemptats del 17 d’agost de 2017.  Ara ho hem tornat a veure. Lògicament era un reconeixement festiu perquè el pas de les motos dels Mossos forma part de l’espectacle. Però el Tour ha permès a Catalunya mostrar-se al món com una societat amb un grau d’autogovern elevat que disposa d’un sistema de policia propi.     

    Els nostres paisatges, part d’un territori sovint maltractat per un creixement incontrolat, ajuden a definir la nostra nació. El paper dels Mossos ha estat una demostració del nostre autogovern. Les senyeres potser apostaven per portar més enllà la nostra capacitat de governar-nos.