La lectura d’estiu no ha de ser necessàriament lleugera, tot i que sí que ens pot permetre sortir durant unes hores del món que coneixem —o, potser, sortir del món per conèixer-lo millor—.
Aquests quatre llibres obren portes a llocs molt diferents: la Costa da Morte convertida en territori de sororitat ancestral, els universos paral·lels d’internet, una Atenes observada des dels seus marges i una tradició mística que connecta Teresa d’Àvila amb el krautrock.
Punt d’aranya, de Nerea Pallares
Puntd’aranya és una porta a tot un món. La primera novel·la de Nerea Pallares, publicada en català per Periscopi i en castellà per Libros del Asteroide, se situa a Camariñas, en plena Costa da Morte, i construeix la seva història al voltant de les dones que sostenen materialment i afectivament el territori: palilleiras, xarxaires, mariscadores, treballadores de la conservera, mares i cuidadores.
Pallares escriu com si fes puntes de coixí: enllaçant veus, temps i materials amb la destresa d’unes mans que escriuen com si cosissin.
Els fils parlen de memòria, de mite, de comunitat i del treball invisible de les dones, però qui sap teixir també sap desteixir: què passa quan les que fa generacions que sostenen el món decideixen deixar de fer-ho?
Concebuda gairebé com un patchwork, la novel·la fa conviure sense friccions una dimensió ancestral amb una veu radicalment contemporània. Les llegendes, el mar i les presències mítiques comparteixen espai amb adolescents que es maquillen per a les festes del poble, discuteixen i es relacionen a través d’una pantalla.
Tot encaixa perquè, a través de la mirada d’Ari, la protagonista, el llegat i el mite es revelen com una matèria viva: una cosa que canvia quan es transmet i que troba en cada generació una nova manera d’habitar el present.
El millor dels mons impossibles, de Gabriel Ventura
A El millor dels mons impossibles, publicat per Anagrama el 2025, Gabriel Ventura parteix del reality shifting, una pràctica popularitzada durant la pandèmia que promet traslladar la consciència a realitats alternatives. Per a alguns, una forma d’evasió; per a altres, la possibilitat d’habitar un món millor.
Sota la bandera de la no-ficció, però amb l’escriptura —per sort— inclassificable de Ventura, el llibre construeix un assaig àgil on conviuen des de Mark Fisher fins als fandoms adolescents. Una lectura perfecta per a la platja: potser les vacances d’estiu no són el gran reality shifting del capitalisme?
Timandra, de Theodor Kallifatides
Publicada originalment el 1986 i traduïda al català i al castellà per Galaxia Gutenberg el 2022, Timandra s’ha guanyat la categoria de clàssic contemporani. La novel·la permet viatjar a l’antiga Grècia sense tornar a col·locar al centre els mateixos guerrers, filòsofs i grans-homes-de-la-història.
Timandra va ser una hetera atenenca amb veu i entitat pròpies. Theodor Kallifatides s’atreveix a narrar des de la seva perspectiva: una operació arriscada que, lluny d’acabar en un Carmen Mola, construeix una protagonista lúcida, contradictòria i molt conscient del lloc ambigu que ocupa. No pertany al llinatge de les esposes respectables. El seu ofici la relega als marges, però ser una outsider li concedeix una cosa gairebé impensable dins d’una estructura profundament misògina: la llibertat de cultivar inquietuds, conversar, pensar i desitjar per ella mateixa.
Entre aquestes llibertats hi ha la d’estimar amb tot el cos. La relació de més de dues dècades entre Timandra i Alcibíades —heroi i traïdor a parts iguals— serveix d’eix per retratar les nits fosques de l’Àtica, veure Sòcrates com una persona més i mostrar com la guerra irromp en la intimitat fins a arrossegar lentament tota una ciutat cap a la destrucció.
Misticismo, de Simon Critchley
Després de la ressaca de Lux, de Rosalía, la mística ha tornat a ocupar un espai central en la cultura contemporània —o, si més no, ho ha fet la seva estètica—. Mesos després del boom, potser és un bon moment per anar més enllà de les verges, els hàbits i l’èxtasi convertit en tendència, i preguntar-nos què significa realment tot aquest imaginari.
A Misticismo. La experiencia del éxtasis, publicat en castellà per Sexto Piso el 2025, Simon Critchley ofereix eines per llegir aquesta onada des de llocs diferents que estableixen connexions molt fructíferes: pot passar de Teresa d’Àvila a Anne Carson, Nick Cave o el krautrock alemany amb un recorregut més semblant a una constel·lació que no pas a un deliri.
Critchley entén la mística com una experiència de sortida d’un mateix —l’experiència de l’èxtasi— que pot tenir lloc en l’oració, però també en la música, el desig o l’atenció absoluta. Potser llegir aquest llibre prenent una cervesa a la piscina ja pot generar, per si mateix, un petit èxtasi.
La UPEC ha dedicado su XXII edición a una idea subvertida: el optimismo de la razón. El lema da la vuelta a una máxima de Gramsci para reivindicar una razón que no se limite a diagnosticar la oscuridad del presente.
Abrir una puerta que sea capaz de reconocer los derechos ganados, las libertades conquistadas y las herramientas colectivas que pueden crear futuros.
Hablar de optimismo, hoy, no consiste solo en conservar la esperanza. Hay que preguntarse de qué está hecha: qué ideas la sostienen, qué formas culturales la hacen imaginable, qué metáforas ordenan nuestro deseo político y qué infraestructuras condicionan los espacios donde nos relacionamos, nos informamos y nos organizamos.
En este punto, cultura e internet son dimensiones centrales de una misma disputa: quién tiene hoy la capacidad de dar forma a nuestras vidas.
Mucho más que una decisión
“No están siendo útiles los llamamientos a la esperanza”, advierte la escritora y editora Layla Martínez como impugnación de una esperanza convertida en orden. Bajo el marco del coloquio “Cultura para una esperanza radical”, Martínez dice que “ser optimista no es una decisión. Tiene más que ver con el deseo que con una decisión racional”. El matiz es importante, ya que el deseo no aparece porque alguien lo prescriba. Necesita imágenes, formas, relatos, condiciones materiales… Necesita un mundo donde arraigar.
El filósofo Leo Espluga sitúa el debate en el terreno previo al mensaje: “me interesa mucho la forma además del contenido”. La esperanza radical, apunta, no tiene solo que ver con “plantear otras opciones imaginativas”. También tiene que ver con “experimentar con otras formas de hacer culturalmente hablando. Escribir de otra manera, hablar de otra manera”. En un momento de urgencias, la propuesta es mirar hacia aquello que a menudo la política da por supuesto: los lenguajes, los ritmos y las representaciones con las que se construye lo posible.
La capacidad de la metáfora
La cultura, a menudo, ha sido tratada como un vehículo para transportar ideas, denuncias y posiciones. Pero una forma puede vaciar un contenido y una crítica puede convertirse en muestra de estilo. Una imagen pensada para cuestionar el poder puede acabar haciéndolo atractivo. “La metáfora estructura nuestro pensamiento”, añade Layla Martínez. La metáfora es una manera de ordenar el mundo.
Layla Martínez | Damià Ribas
Espluga sostiene la idea con Maria Zambrano: “Las metáforas son cualquier cosa menos metáforas, son material”. Es decir, lo que una sociedad imagina no queda suspendido en el aire. Se traduce en deseos, jerarquías, instituciones, maneras de mirar y formas de vida. También el capitalismo tiene mitos y metáforas: relatos de éxito, promesas de progreso eterno, hazte a ti mismo. La diferencia es que, al tener el capitalismo como sistema, sus mitos acostumbran a presentarse como sentido común.
Despolitizar para mercantilizar
Martínez lo aterriza hablando de Succession, una serie escrita desde una mirada crítica sobre las clases altas que acabó funcionando también como objeto de aspiración. “La serie está hecha por gente de izquierdas, querían mostrar lo terrible que es esa gente, pero acabó siendo artículos de Vogue para llevar los outfits de la serie”, señala. La crítica a los ricos convertida en fascinación por los ricos. El poder es presentado como problema, pero también como atmósfera, vestuario y estilo.
Con el fascismo, este giro se vuelve todavía más delicado: dependiendo de cómo representes la violencia, se puede acabar reforzando su aura. La escritora lo contrapone con la estrategia de Pasolini en Salò, donde los fascistas aparecen deformados por lo grotesco: “Hace que los fascistas sean caricatura para que no puedas empatizar con ellos de ninguna manera”. La forma, aquí, es una barrera contra la seducción. No solo muestra que el poder y la violencia son monstruosos, impide que sean deseables.
La discusión sobre la forma atraviesa también la vieja oposición entre centro y margen. “La distinción entre mainstream y underground está en cuestión”, afirma Espluga. El capitalismo cultural ya no necesita negar el margen, si puede extraer su estética, separarla de su contexto y hacerla circular como tendencia. En el mundo de la noche, Espluga ve un gran paradigma: hay espacios “muy queer, muy potentes”, pero a menudo se extrae su superficie hasta que “acaba en la Fashion Week de Rick Owens”.
Leo Espluga | Damià Ribas
Aquello que nace en comunidades concretas —disidentes, precarias, minorizadas— es convertido en lenguaje visual sin significados. La operación no siempre consiste en destruir; sale mejor vaciar y traducir: el mercado encuentra más fácil —y rentable— despolitizar que censurar. Hace llegar una estética muy lejos mientras borra las relaciones que la sostienen y la crean.
Un caballo de Troya para ocupar los espacios
En este panorama hay otra trampa. Ante el impulso de querer ir al margen del mercado, idealizar automáticamente lo independiente. “No nos hagamos trampas creyendo que si publico en un sello pequeño soy underground”, dice la escritora y editora. Explica cómo en este sector se pueden reproducir la precariedad, las jerarquías y la autoexplotación. “Cuidado con romantizar lo independiente”, vuelve a advertir, argumentando que a veces una gran empresa tiene sindicato y un proyecto pequeño solo tiene entusiasmo y jornadas imposibles.
La respuesta no pasa, por tanto, por una pureza del margen. Dentro de estrategias imposibles de equilibrio entre ideales y supervivencia, Martínez habla de “la estrategia del caballo de Troya”: entrar y salir, trabajar a diferentes escalas, intervenir en espacios amplios sin dejar de construir redes propias. Espluga añade una exigencia más de raíz: “Cuando estamos produciendo cultura tenemos que ser menos narcisistas, es un ejercicio sobre el mundo”. La cultura emancipadora no empieza y acaba en la expresión del yo: tiene que producir relación, afectación y comunidad.
Leo Espluga y Layla Martínez | Damià Ribas
La nube no es una nube
La metáfora más eficaz del capitalismo digital es, probablemente, la nube. Sugiere ligereza, inmaterialidad, disponibilidad infinita. “La nube no existe, es el ordenador de otro”, recuerda el colectivo Proyecto UNA, dedicado a investigar la cultura digital desde la escritura crítica, recuperando una advertencia clásica de la cultura hacker. Detrás de la imagen etérea hay servidores, energía, agua, minerales, cables submarinos, centros de datos, trabajo humano y propiedad privada.
La investigadora en derechos digitales Marta G. Franco señala cómo a menudo se habla de la concentración de las plataformas, pero menos de “la superconcentración de la nube”. Amazon, Microsoft, iCloud y Google sostienen buena parte de la infraestructura donde se alojan empresas, aplicaciones y servicios que parecen competir entre sí. La superficie digital puede parecer fragmentada, pero el fondo está cada vez más sólidamente concentrado.
Formas contemporáneas de imperialismo
Internet no es un concepto etéreo que nace fuera de la historia. Para Proyecto UNA, una imagen son los cables submarinos, que reproducen, en parte, las rutas de los antiguos cables de telégrafo, “los que permitieron que el imperio británico funcionara”, explica. La red global no es un espacio neutral suspendido sobre el planeta: tiene tanta geografía como genealogía y poder. El futuro presentado por Silicon Valley tiene formas antiguas de imperio.
Arnau Monterde, director de Participación e Innovación Democrática en el Ayuntamiento de Barcelona, describe internet como un sistema de capas: servidores, conexión, programación, sistemas operativos, redes sociales, dispositivos… “El poder intenta monopolizar todas estas capas”. Las grandes tecnológicas nunca han buscado controlar una aplicación; el negocio está en tener toda la cadena: infraestructura física, datos, algoritmos, inteligencia artificial, satélites. “No tenemos incidencia como ciudadanos para intervenir en estas capas, y si la teníamos en algún momento cada vez la perdemos más rápido”, añade Monterde.
Marta G.Franco y Arnau Monterde | Jordi de Temple
Todo lo tecnológico es político
Hay consecuencias y son sobre la salud democrática. Los espacios donde nos informamos, conversamos, trabajamos, nos organizamos o construimos identidad están gobernados por infraestructuras privadas. La ciudadanía puede publicar, reaccionar, consumir y circular por ellas, pero no decidir sus reglas. Monterde recuerda que “todo lo tecnológico es político”.
Proyecto UNA toma esta idea para desmontar la neutralidad tecnológica. “Eso de que todo depende de cómo lo utilices… un cuchillo puede ser bueno o malo, pero está diseñado para cortar”. Ninguna herramienta llega vacía de sentido al mundo. Está concebida con valores inscritos, finalidades, intereses, imaginarios. Los algoritmos de recomendación, las redes sociales o la inteligencia artificial premian unas conductas, invisibilizan otras e incluso ordenan el tiempo disponible.
Marta G. Franco describe esta captura sutil desde la experiencia cotidiana. Las plataformas entran como servicios útiles y aparentemente gratuitos. Después, cuando ya tienen suficientes usuarios y los inversores reclaman retorno, cambian las reglas: más anuncios, funciones de pago, dependencia, degradación de la experiencia. La interoperabilidad —la capacidad de que diferentes sistemas cooperen entre sí— se convierte en un campo de batalla. “Aquí es donde los inversores pueden volver tu experiencia un terror”, explica.
Las redes, prohibiciones y pánico moral
El debate sobre menores y redes sociales muestra hasta qué punto la discusión pública tiende a buscar soluciones simples para problemas estructurales. Monterde critica que se ponga el foco en la edad de registro y no en “freír a normas y sanciones a las redes”. Se responsabiliza a menores y familias, pero se toca poco el modelo de negocio de las empresas que diseñan entornos adictivos, extractivos y opacos: “acabamos yendo a buscar a los más vulnerables en lugar de ir a por el poder”.
Marta G. Franco añade los riesgos de unir identidad legal e identidad digital. “Vincular nuestra identidad legal a nuestra identidad digital es un problema”. No solo por una cuestión de confianza en un gobierno concreto, sino porque todo dato acumulado puede ser filtrado, vendido o robado. “Que ese dato exista nos convierte en vulnerables”. Proyecto UNA define la prohibición como una respuesta de “pánico moral”: una medida aparentemente protectora que evita tocar el negocio que ha convertido la sociabilidad en extracción de datos. A la vez, es también una declaración de culpabilidades: internet lleva muchos años en funcionamiento, vetar es reconocer que no se ha prestado atención durante todo este tiempo ni se han asumido responsabilidades.
UPEC 2026 | Jordi de Temple
Recuperar un internet democrático
Las redes han amplificado el fascismo; para Proyecto UNA, internet se ha convertido en una televisión sofisticada y el ciberpunk ha dejado de funcionar como advertencia porque Silicon Valley lo ha leído como un manual de instrucciones. Pero también detectaba movimientos de fuga: gente joven que utiliza Instagram como chat privado, rehuyendo su diseño pensado para ser escaparate de nuestra identidad; retornos a newsletters y blogs; comunidades pequeñas; espacios menos expuestos. Es una especie de “bosque oscuro”: formas de retirarse parcialmente de los grandes espacios masivos sin desaparecer del todo.
Monterde recuerda que “el internet libre ya ha existido”. En los noventa, la red fue también espacio de ciencia ficción, comunidades raras, cultura memética, movimientos sociales y formas de encuentro para gente que no encajaba en otros lugares. “Hemos conocido un internet al servicio de la sociedad y de los movimientos”, reitera. Una vez más, la privatización no es un destino natural, es una operación de mercado.
Marta G.Franco y Arnau Monterde | Jordi de Temple
“Si queremos un internet democrático necesitamos control e infraestructura democrática”, reivindica Monterde. También en el campo de la inteligencia artificial, construida a partir de una apropiación masiva de textos, imágenes, datos y conocimiento colectivo: “se ha privatizado el conjunto del conocimiento de la humanidad”.
Contra el capitalismo cognitivo
Proyecto UNA lo lleva al terreno del capitalismo cognitivo: en el ecosistema digital, “nosotros somos el producto, pero también somos la materia prima”. Cada interacción puede alimentar sistemas de extracción de valor. La soberanía digital se plantea como una cuestión técnica reservada a especialistas, cuando es en realidad una disputa cultural, democrática y laboral. Hablar de datos es hablar también de trabajo, de propiedad, de control y especialmente de derechos.
La salida no parece rápida ni pura, ni mucho menos una fórmula infalible. Por eso Marta G. Franco habla de alianzas amplias para generar redes descentralizadas y promover cambios de hábito.
Pasa por asumir que quizá no todo tiene que ser inmediato, que no encontrarlo todo al momento no es necesariamente una pérdida, que una tecnología más democrática puede exigir otra relación con el tiempo. Al mismo tiempo que la cultura intenta liberar de la productividad traducido como condición para salir de la dependencia digital.
De qué hablamos cuando hablamos de esperanza
El hilo entre cultura e internet podría ser una disputa material por las formas del presente. ¿Quién produce los mitos con los que imaginamos el futuro y vivimos el presente? ¿Quién controla las infraestructuras por las que circulan? ¿Quién convierte nuestras imágenes, palabras, datos y deseos en valor? Pero, sobre todo, ¿qué prácticas pueden abrir espacios que no acaben absorbidos por la fascinación del poder o por la propiedad privada de la nube?
Si tenemos que imaginar futuros donde construir formas culturales capaces de no hacer deseable aquello que se intenta criticar, sostener imaginarios colectivos, recuperar ritmos comunes y exigir infraestructuras digitales democráticas, quizá la esperanza no es una consigna, una idea abstracta o incluso una reivindicación política.
Quizá, en este caso, la esperanza sea una práctica.
La UPEC ha dedicat la seva XXII edició a una idea subvertida: l’optimisme de la raó. El lema dona la volta a una màxima de Gramsci per reivindicar una raó que no es limiti a diagnosticar la foscor del present.
Obrir una porta que sigui capaç de reconèixer els drets guanyats, les llibertats conquerides i les eines col·lectives que poden crear futurs.
Parlar d’optimisme avui, no es tracta només de conservar l’esperança. Cal preguntar-se de què està feta: quines idees la sostenen, quines formes culturals la fan imaginable, quines metàfores ordenen el nostre desig polític i quines infraestructures condicionen els espais on ens relacionem, ens informem i ens organitzem.
En aquest punt, cultura i internet són dimensions centrals d’una mateixa disputa: qui té avui la capacitat de donar forma a les nostres vides.
Molt més que una decisió
“No estan sent útils les crides a l’esperança”, adverteix l’escriptora i editora Layla Martínez com a impugnació d’una esperança convertida en ordre. Sota el marc del col·loqui “Cultura per a una esperança radical”; Martínez diu que “ser optimista no és una decisió. Té més a veure amb el desig que amb una decisió racional”. El matís és important ja que el desig no apareix perquè algú el prescrigui. Necessita imatges, formes, relats, condicions materials… Necessita un món on arrelar.
El filòsof Leo Espluga situa el debat en el terreny previ al missatge: “m’interessa molt la forma a part del contingut”. L’esperança radical, apunta, no té només a veure amb “plantejar altres opcions imaginatives”. També te a veure amb “experimentar amb altres formes de fer culturalment parlant. Escriure d’altra manera, parlar d’altra manera”. En un moment d’urgències, la proposta es mirar cap a allò que sovint la política dona per fet: els llenguatges, els ritmes i les representacions amb què es construeix el possible.
La capacitat de la metàfora
La cultura, sovint, ha estat tractada com un vehicle per transportar idees, denúncies i posicions. Però una forma pot buidar un contingut i una crítica pot convertir-se en mostra d’ estil. Una imatge pensada per qüestionar el poder pot acabar fent-lo atractiu. “La metàfora estructura el nostre pensament”, afegeix Layla Martínez. La metàfora és una manera d’ordenar el món.
Layla Martínez | Damià Ribas
Espluga recolza la idea amb Maria Zambrano: “Les metàfores són tot menys metàfores, són material”. És a dir, el que una societat imagina no queda suspès en l’aire. Es tradueix en desitjos, jerarquies, institucions, maneres de mirar i formes de vida. També el capitalisme té mites i metàfores: relats d’èxit, promeses de progres etern, fes-te a tu mateix. La diferència és que tenint el capitalisme per sistema, els seus mites acostumen a presentar-se com a sentit comú.
Despolititzar per mercantilitzar
Martínez ho aterra parlant de Succession, una sèrie escrita des d’una mirada crítica sobre les classes altes que va acabar funcionant també com a objecte d’aspiració. “La sèrie està feta per gent d’esquerres, volien mostrar com de terrible és aquesta gent, però va acabar sent articles de la Vogue per portar els outfits de la sèrie”, assenyala. La crítica als rics convertida en fascinació pels rics. El poder és presentat com a problema, però també com a atmósfera, vestuari i estil.
Amb el feixisme, aquest gir es torna encara més delicat, depèn com representis la violència es pot acabar reforçant la seva aura. L’escriptora contraposa amb l’estratègia de Pasolini a Salò, on els feixistes apareixen deformats pel grotesc: “Fa que els feixistes siguin caricatura perquè no hi puguis empatitzar de cap manera”. La forma, aquí, és una barrera contra la seducció. No només mostra que el poder i la violència son monstruosos, impedeix que siguin desitjables.
La discussió sobre la forma travessa també la vella oposició entre centre i marge. “La distinció entre mainstream i underground està en qüestió”, afirma Espluga. El capitalisme cultural ja no necessita negar el marge si bé pot extreure’n l’estètica, separar-la del seu context i fer-la circular com a tendència. En el món de la nit Espluga veu un gran paradigma: hi ha espais “molt queers, molt potents”, però sovint se n’extreu la superfície fins que “acaba a la Fashion Week per Rick Owens”.
Leo Espluga | Damià Ribas
Allò que neix en comunitats concretes —dissidents, precàries, minoritzades— es convertit en llenguatge visual sense significats. L’operació no sempre es destruir, surt millor buidar i traduir: el mercat troba mès fácil —i rendible— despolititzar que censurar. Fa arribar una estètica molt lluny mentre esborrant les relacions que la sostenen i la creen.
Un cavall de troia per ocupar els espais
En aquest panorama hi ha una altre trampa. Davant l’impuls de voler anar al marge del mercat, idealitzar automàticament el que és independent. “No ens fem trampes creient que si publico en un segell petit soc underground”, diu l’escriptora i editora. Explica com en aquest sector es pot reproduir la precarietat, les jerarquies i l’ autoexplotació. “Compte amb romantitzar el que és independent”, torna a advertir, argumentant com a vegades una gran empresa té sindicat i un projecte petit només té entusiasme i jornades impossibles.
La resposta no passa, per tant, per una puresa del marge. Dins estratègies impossibles de balanç entre ideals i supervivència, Martínez parla de “l’estratègia del cavall de Troia”: entrar i sortir, treballar a diferents escales, intervenir en espais amplis sense deixar de construir xarxes pròpies. Espluga hi afegeix una exigència més d’arrel: “Quan estem produint cultura hem de ser menys narcisistes, és un exercici sobre el món”. La cultura emancipadora no comença i acaba en l’expressió del jo: ha de produir relació, afectació i comunitat.
Leo Espluga i Layla Martínez | Damià Ribas
El núvol no es un núvol
La metàfora més eficaç del capitalisme digital és, probablement, el núvol. Suggereix lleugeresa, immaterialitat, disponibilitat infinita. “El núvol no existeix, és l’ordinador d’un altre”, recorda el col·lectiu Proyecto UNA, dedicat a investigar la cultura digital des de l’escriptura crítica, recuperant una advertència clàssica de la cultura hacker. En el col·loqui “expropiem internet” es mira darrere la imatge etèria on hi ha servidors, energia, aigua, minerals, cables submarins, centres de dades, treball humà i propietat privada.
La investigadora en drets digitals Marta G. Franco assenyala com sovint es parla de la concentració de les plataformes, però menys de “la superconcentració del núvol”. Amazon, Microsoft, iCloud i Google sostenen bona part de la infraestructura on s’allotgen empreses, aplicacions i serveis que semblen competir entre si. La superfície digital pot semblar fragmentada, però el fons està cada vegada sòlidament concentrat.
Formes contemporànies d’imperialisme
Internet no és un concepte eteri que neix fora de la història. Per a Proyecto UNA una imatge son els cables submarins reprodueixen, en part, les rutes dels antics cables de telègraf, “els que van permetre que l’imperi britànic funcionés”, explica. La xarxa global no és un espai neutral suspès sobre el planeta: té tanta geografia com genealogia i poder. El futur presentat per Silicon Valley te formes antigues d’imperi.
Arnau Monterde, director de Participació i Innovació Democràtica a l’Ajuntament de Barcelona, descriu internet com un sistema de capes: servidors, connexió, programari, sistemes operatius, xarxes socials, dispositius… “El poder intenta monopolitzar totes aquestes capes”. Les grans tecnològiques mai han buscat controlar una aplicació, el negoci estar en tenir tota la cadena: infraestructura física, dades, algoritmes, intel·ligència artificial, satèl·lits. “No tenim incidència com a ciutadans per intervenir en aquestes capes, i si en teníem en algun moment cada cop ho perdem més ràpid”, afegeix Monterde.
Marta G.Franco i Arnau Monterde | Jordi de Temple
Tot lo tecnològic és polític
Hi ha conseqüències i son sobre la salut democràtica. Els espais on ens informem, conversem, treballem, ens organitzem o construïm identitat estan governats per infraestructures privades. La ciutadania hi pot publicar, reaccionar, consumir i circular, però no decidir-ne les regles. Monterde recorda com “tot lo tecnològic és polític”.
Proyecto UNA agafa aquesta idea per desmuntar la neutralitat tecnològica. “Això de que tot depèn com ho utilitzis… un ganivet pot ser bo o dolent però està dissenyat per tallar”. Cap eina arriba buida de sentit al món. Està concebuda amb valors inscrits, finalitats, interessos, imaginaris. Els algoritmes de recomanació, les xarxes socials o la intel·ligència artificial premien unes conductes, invisibilitzen unes altres i fins i tot ordenen el temps disponible.
Marta G. Franco descriu aquesta captura subtil des de l’experiència quotidiana. Les plataformes entren com a serveis útils i aparentment gratuïts. Després, quan ja tenen prou usuaris i els inversors reclamen retorn, canvien les regles: més anuncis, funcions de pagament, dependència, degradació de l’experiència. La interoperabilitat —la capacitat que diferents sistemes cooperin entre si— es converteix en un camp de batalla. “Aquí és on els inversors poden tornar la teva experiència un terror”, explica.
Les xarxes, prohibicions i pànic moral
El debat sobre menors i xarxes socials mostra fins a quin punt la discussió pública tendeix a buscar solucions simples per a problemes estructurals. Monterde critica que es posi el focus en l’edat de registre i no en “fregir a normes i sancions a les xarxes”. Es responsabilitza menors i famílies, però es toca poc el model de negoci de les empreses que dissenyen entorns addictius, extractius i opacs: “acabem anant a buscar els més vulnerables enlloc d’anar a pels del poder”.
Marta G.Franco afegeix sobre els riscos d’unir identitat legal i identitat digital. “Lligar la nostra identitat legal a la nostra identitat digital és un problema”. No només per una qüestió de confiança en un govern concret, sinó perquè tota dada acumulada pot ser filtrada, venuda o robada. “Que aquesta dada existeixi ens converteix en vulnerables”. Proyecto UNA defineix la prohibició com una resposta de “pànic moral”: una mesura aparentment protectora que evita tocar el negoci que ha convertit la sociabilitat en extracció de dades. Alhora és també una declaració de culpabilitats: internet porta molts anys en funcionament, vetar és reconèixer que no s’ha parat atenció en tot aquest temps ni s’han assumit responsabilitats.
UPEC 2026 | Jordi de Temple
Recuperar un internet democràtic
Les xarxes han amplificat el feixisme, per a Proyecto UNA internet s’ha convertit en una televisió sofisticada i el ciberpunk ha deixat de funcionar com a advertència perquè Silicon Valley l’ha llegit com un manual d’instruccions. Però també detectava moviments de fugida: gent jove que utilitza Instagram com a xat privat defugint del seu disseny pensat per a ser aparador de la nostra identitat, retorns a newsletters i blogs, comunitats petites, espais menys exposats. És una mena de “bosc fosc”: formes de retirar-se parcialment dels grans espais massius sense desaparèixer del tot.
Monterde recorda que “l’internet lliure ja ha existit”. Als noranta, la xarxa va ser també espai de ciència-ficció, comunitats rares, cultura memètica, moviments socials i formes de trobada per a gent que no encaixava en altres llocs. “Hem conegut un internet al servei de la societat i dels moviments”, reitera. Un cop més la privatització no és un destí natural, és una operació de mercat.
Marta G.Franco i Arnau Monterde | Jordi de Temple
“Si volem internet democràtic necessitem control infraestructura democràtica”, reivindica Monterde. També en el camp de la intel·ligència artificial, construïda a partir d’una apropiació massiva de textos, imatges, dades i coneixement col·lectiu: “s’ha privatitzat el conjunt del coneixement de la humanitat”.
Contra el capitalisme cognitiu
Proyecto UNA ho porta al terreny del capitalisme cognitiu: en l’ecosistema digital, “nosaltres som el producte però també som la matèria primera”. Cada interacció pot alimentar sistemes d’extracció de valor. La sobirania digital es planteja com una qüestió tècnica reservada a especialistes quan es en realitat una disputa cultural, democràtica i laboral. Parlar de dades és parlar també de treball, de propietat, de control i especialment de drets.
La sortida no sembla ràpida ni pura, ni molt menys una fórmula infal·lible. Per això Marta G.Franco parla d’aliances àmplies per generar xarxes descentralitzades i promoure canvis d’hàbit.
Passa per assumir que potser no tot ha de ser immediat, que no trobar-ho tot al moment no és necessàriament una pèrdua, que una tecnologia més democràtica pot exigir una altra relació amb el temps. El mateix temps que la cultura intenta alliberar de la productivitat traduit com a condició per sortir de la dependència digital.
De què parlem quan parlem d’esperança
El fil entre cultura i internet es podria ser una disputa material per les formes del present. Qui produeix els mites amb què imaginem el futur i vivim el present? Qui controla les infraestructures per on circulen? Qui converteix les nostres imatges, paraules, dades i desitjos en valor? Però sobretot, quines pràctiques poden obrir espais que no acabin absorbides per la fascinació del poder o per la propietat privada del núvol?
Si hem d’imaginar futurs on construir formes culturals capaces de no fer desitjable el que s’intenta criticar, sostenir imaginaris col·lectius, recuperar ritmes comuns i exigir infraestructures digitals democràtiques, potser l’esperança no es una consigna, una idea abstracta o fins i tot una reivindicació política.
Potser en aquest cas, l’esperança és una pràctica.
