Categoría: Barcelona

Aquí tienes la versión en castellano

Tot just començat el mes de juliol, Barcelona bull. Es tracta d’una metàfora i d’una realitat. Encaixem l’enèsima onada de calor de 2026 i, alhora, els carrers i les places, les platges i els museus es troben a vessar de turistes. Les prediccions dels experts assenyalen que, enguany, el conjunt de l’Estat pot superar la xifra simbòlica dels 100 milions de visitants estrangers. En el que portem de primavera-estiu hem viscut els actes més destacats del Congrés Mundial d’Arquitectes; la visita del papa Lleó XVI i la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, amb un espectacle de llums i drons que va reobrir velles comparacions espacials —amb Madrid— i temporals —amb els Jocs Olímpics—, reforçant l’aparentment sempre insaciable orgull barceloní i, finalment, el Grand Départ, allò que en la meva infància anomenàvem simplement «la sortida del Tour de França», el qual ha tornat a projectar la idea d’una Barcelona atractiva, cosmopolita, fulgurant i oberta, aprofitant el seu recorregut per l’entramat urbà per recordar, novament i en poc temps, que la capital de Catalunya compta finalment, com es mereix, amb una icona d’abast global.

Aquesta successió d’esdeveniments ens submergeix en una mena d’ensopiment, d’entumiment dels sentits que ens fa oblidar una realitat molt més complexa que la que mostren els informatius de televisió i ràdio, els articles d’una certa premsa o els reels, posts i altres anglicismes que les xarxes socials difonen de manera contínua. Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El personal de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSSB) protesta per la sobrecàrrega de treball, els retards en la tramitació de les ajudes d’emergència o la manca de personal per poder atendre, de manera adequada, els efectes de la crisi de l’habitatge i la precarietat; els treballadors de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC) reclamen un increment de la plantilla, la recuperació de les mesures de conciliació laboral i familiar perdudes i millores organitzatives; el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) sol·licita una menor rotació i precarietat, el reconeixement del pes que la seva tasca té sobre la salut emocional de les treballadores i unes millors condicions laborals; les treballadores de les escoles bressol exigeixen una reducció de les ràtios d’infants per aula i educadora, la creació de noves places estructurals, la millora de les seves condicions laborals i avenços en la negociació col·lectiva i, finalment, el personal de les biblioteques municipals es mobilitza per la implementació de mesures de recuperació del poder adquisitiu, la cobertura de les baixes i les jubilacions, la reducció de la temporalitat i l’aplicació de la jornada de 35 hores en igualtat de condicions amb altres col·lectius municipals. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori.

Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori

Fa només dos anys es va estrenar la pel·lícula dirigida per Marcel Barrena, El 47. S’hi explica la història de Manolo Vital, un treballador de l’empresa municipal d’autobusos que, als anys setanta, en les acaballes del franquisme, va demostrar que el transport públic podia arribar a Torre Baró, un indret situat als afores de Barcelona i constituït per habitatges d’autoconstrucció aixecats per migrants vinguts d’altres parts de l’Estat. I ho va fer conduint ell mateix el vehicle, el 47, pels pendents i les estretors del camí fins a estacionar-lo al seu propi barri. El film conté oblits significatius, com ara l’organització veïnal, sindical i política al voltant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) del qual formava part el mateix Manolo, i en destaca d’altres, com la presència d’un jove Pasqual Maragall, futur alcalde de la ciutat democràtica, així com la seva preocupació pel benestar dels veïns i veïnes. Però, sobretot, va servir com a vehicle simbòlic per al lluïment d’una part del socialisme català. Polítics com Jaume Collboni, Salvador Illa o el mateix Pedro Sánchez van assistir a la projecció o al lliurament dels premis que la pel·lícula acabaria rebent poc després. Per a aquests, per al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el moment era l’ocasió ideal per presentar la Barcelona d’El 47 com la seva Barcelona; com la ciutat que havien modelat, dissenyat, construït i projectat a la seva imatge i semblança. La seva obra, el seu llegat. Potser per això Manolo Vital era presentat com un heroi individual, una persona que, simplement amb voluntat i valentia, havia aconseguit la proesa de situar en el mapa de la ciutat la manca de serveis que patien els habitants dels barris perifèrics; un emprenedor social, com en diríem ara, un adalil de la justícia i la persona que tancava una vella forma d’intervenció i organització i obria pas a una nova manera de participació i articulació política, més partidista i tecnocràtica. El tancament generacional quedava servit de la millor manera possible.

Aquesta Barcelona d’El 47, la dels sentits homenatges pòstums, dels records a les accions dels nostres majors, la que connecta velles lluites i lluitadors amb joves polítics amb potencial projecció internacional, la que menysté la tasca de les organitzacions de base, de les associacions de veïns i veïnes, la de la democràcia popular, és la mateixa que, l’any 2026, un cop posat el segell sobre el passat, promou esdeveniments internacionals amb la intenció de continuar atraient capitals i visitants que acaben desplaçant la població local, banalitza el seu paisatge comercial, dilueix la riquesa de la seva llengua i acaba amb les festes populars tot banalitzant-les, destina recursos financers i modifica planejaments urbanístics per satisfer les elits de la ciutat, retalla serveis essencials i dificulta l’empadronament de les persones més necessitades, no atén com cal el personal de la seva pròpia administració o recomana, per combatre la calor, visitar les instal·lacions d’un gran centre comercial.

Espero que, un cop arribat fins aquí, el lector s’hagi adonat de per què em posiciono contra la Barcelona d’El 47. Perquè no és contra aquella Barcelona, sinó contra allò en què l’han convertida.