Categoría: Barcelones

Aquí tienes la versión en castellano

Els tòpics solen tenir sempre quelcom de veritat. Potser per això mateix res en aquesta vida és casual. Des de anys tenia un assumpte pendent amb el bloc de pisos ubicat a la cantonada del carrer Independència amb Còrsega, un sector límbic on conflueixen molts inicis i finals, entre ells, el de l’Eixample.

Aquesta condició de múltiple frontera té incidències mai prou ponderades pels seus habitants, els quals no saben ben bé a quin barri viuen, si a Sant Pau o al Camp de l’Arpa, si a l’Eixample, quelcom mencionat només pels més esnobs, o a la indeterminació més bèstia del món, entre d’altres coses perquè ningú amb el cap a lloc identifica el carrer de Còrsega amb aquestes latituds i, per si no n’hi hagués prou, una gran majoria ignora que el carrer de la Independència remet a la guerra d’alliberament contra els exèrcits napoleònics. 

No m’allargaré més en aquest vici de nomenclàtor i geografia. No, al menys, per ara. Avui vull explicar-vos, recuperant una antiga tradició d’aquestes Barcelones, una crònica d’abans, com sempre útil pel nostre present comtal, als darrers mesos surcat de molta violència mitjançant tiroteigs entre màgies i un ús intensiu d’armes de foc que, a diferència del passat, manca de vinculacions ideològiques.

Dic això perquè la història que contaré a continuació es situa a principis de setembre de 1933, durant la Segona República, enquadrada en aquells 30 que sorgeixen a la mínima quan algú té peresa mental i tira de comparacions fàcils, en part perquè, a un món presentista, allò passat es difumina com un miratge borrós. 

Anem al gra. La casualitat no casual neix de caminar molt per aquest angle de la capital catalana i observar amb fascinació l’immoble de Còrsega 671/ Independència 357 bis. És possible que, quan torni de la suposada pausa estival, pugui investigar la seva autoria, quelcom impossible durant el mes d’agost per l’absència de digitalització de tantes i tantes fitxes a l’Arxiu Municipal.

Bé, la casa podria ser d’un mestre d’obres hiperactiu, Masdéu Puigdemasa, data segons el cadastre de 1921 i és ben fàcil identificar-la amb una estètica noucentista que preparava el terreny per a majors verticalitats constructives i densitats poblacionals en allò que fou el poble de Sant Martí de Provençals, perifèria, i per tant ideal per a zonificar les classes socials, amb els obrers arreplegats en pisos sens dubte molt més espaiosos que els nostres i, no cal dir-ho, més barats.

En un d’ells, concretament al primer segona de la casa protagonista d’aquesta article, vivia Joaquín Segura Casanovas, qui, amb tota probabilitat, arribà a Barcelona durant la dècada dels vint a la recerca de fortuna, com més d tres-cents mil emigrants de tota Espanya, per primer cop amb hegemonia d’Almeria i Múrcia, si bé aquest treballador de la companyia de tramvies era originari d’Alcañiz. Tenia trenta-vuit anys, estava casat i tenia dos fills, una nena de tretze anys i un noi de deu.

Segura Casanovas, o això deien, era molt apreciat pels seus companys de feina i els seus caps. Destacava per ser molt complidor en les seves funcions, les d’un vigilant de circulació del tramvia 55, que a nivell històric cobria el trajecte de la Barceloneta a Sants. La nit de la seva mort, entre el 3 i el 4 de setembre de 1933, tornà a la seva llar tot agafant la línia 60, que cloïa el seu recorregut a Rogent. Eren, si fa no fa, dos quarts de tres de la matinada. Pujà les escales envers el seu pis i a la porta del mateix degué trobar-se amb els seus assassins, els quals li propiciaren diversos cops decisius amb un punxó baster, si bé la víctima, amb un darrer bri d’empenta, aconseguí baixar i trucar als timbres de varis domicilis.

La gorra de l’imminent difunt, que expirà a l’Hospital de Sant Pau vora les sis del matí, era a terra, amb un joc de claus i un immens toll de sang. Abans del seu trasllat en taxi, fou auxiliat pel porter de la finca, Federico Fuertes, qui junt amb la seva dona trucà per a rebre ajuda del propietari del bar dels baixos, de la finca, aleshores Arnaldo Arau, l’inventor d’un negoci que encara, amb canvis i traspassos, segueix dempeus, com si fos indestructible en aquest angle ciutadà, aquella matinada de 1933 a vessar de curiosos, veïns desesperats i un vigilant de zona, encarregat de controlar les proximitats, desconsolat perquè caigué a la trampa dels assassins, intel·ligents tot cridant-lo per a planar el camí envers quedar-se tranquils amb Segura Casanovas.

Aquest, com s’esbrinà a posteriori, tenia des de feia mesos els seus dies comptats per no haver secundat la vaga de tramvies del 25 d’abril d’aquell any, convocada per la CNT i saldada amb detencions i acomiadaments. L’ocultació que els ajuntaments democràtics han sotmès a la memòria anarquista ha fet caure en l’oblit més absolut la inestabilitat laboral del quinquenni republicà, així com l’agitació àcrata, clau per a comprendre com, sense anar més lluny, s’evità el cop d’Estat militar del 19 de juliol de 1936.

Com bé és sabut, o almenys així hauria de ser, les vagues de tramvies foren un actiu durant distintes generacions, des de principis del segle passat fins als anys cinquanta, quan foren una de les primeres demostracions mundials de resistència pacífica, capaç en aquell instant de desencadenar una protesta genuïna, que recuperava energies sepultades des de la conclusió de la Guerra Civil. 

A Segura Casanovas l’avisaren trepitjant-li un hort que tenia vora la Sagrera, no sense escriure-li amenaces. La seva única culpa fou la de ser un home prudent, amb por a perdre la seva petita parcel·la de paradís entre família i hortalisses, caseta i hortet segons el lèxic de l’època. El fet de viure en un bloc bonic des d’allò estètic i enclavat a un marge decent defineix les seves aspiracions i com podien veure’l els seus superiors. No el demonitzarien com feien amb els residents del polígon de Can Peguera, amb sostre, sí, però també amb aire de romandre tancats a un camp de concentració sense entrada al diccionari.

L’eco del crim pot mesurar-se en com Pérez de Rozas fotografià l’ascensor de la finca. Vist amb els nostres ulls sona a Chicago, però era d’una Barcelona on la violència quotidiana amb agressivitat des de la força no estranyava a ningú. Aquell mateix dia El Noticiero Universal deixava constància d’un suïcidi a Casanova 167 i aldarulls entre treballadors del tramvia a Sant Andreu. En canvi, avui els empleats municipals de proximitat i els bibliotecaris fan vaga sense arribar a les mans i ningú a la premsa escriu sobre la qüestió, així com també planeja el silenci sobre l’esvoranc de Sant Gervasi o el foc al metro de Glòries. Cada era té el seu periodisme i les seves formes de violència.

Aquí tienes la versión en castellano

El mandat de Jaume Collboni com alcalde començà malament, quelcom d’altra banda comprensible, doncs tan sol fou escollit per impedir entronitzar a Xavier Trias al cim del poder local. Els deu regidors del socialista poc poden fer en solitari. Això es veié amb esclat durant el primer any de la legislatura, quan el més destacat de la seva gestió fou inaugurar uns semàfors amb figures de Mortadelo i Filemón.

Durant aquest interval, el primer ciutadà sobresortí pels seus silencis. Quan els trenca, els seus assessors donaren amb la tecla. Dels Gintònics al Múrria es passà a la omnipresència mediàtica, a vegades amb  cert deix a publireportatge en alguns diaris, capaços de lloar la densitat de població, un dels problemes que ningú vol resoldre a Barcelona, així com els avantatges dels esdeveniments amb volada internacional, bons, en essència, pel turisme, no així pels habitants de la capital catalana.

Aquest darrer punt serà l’eix d’aquest article, però abans convé apuntalar aquesta introducció que recapitula les empremtes d’aquest trienni transcorregut des de les eleccions de maig de 2023.

Aquesta passada primavera passejava pel carrer de Rogent, rambla sense nom del Camp de l’Arpa, quan em vaig trobar una paradeta de Barcelona en Comú. Un dels seus membres em preguntà que opina de la seva feina a l’oposició, al que vaig respondre tot lamentant la seva inoperància, sensacional al propiciar un monopoli de Collboni, feliç pr com s’han absentat els seus adversaris. 

El noi reaccionà a la meva crítica dient-me que els socialistes tenen tots els altaveus al seu favor, quelcom en absolut inexacte, però la lentitud i deixadesa dels altres partits és molt greu, no pas des d’un vector estratègic, sinó des de la qualitat democràtica del govern del municipi, doncs amb tota probabilitat el PSC no té cap tipus de pla coherent, però almenys actua des de la seva posició, mentre la resta cau en l’anonimat que és sinònim d’ignorància, fet d’altra banda corroborat a enquestes recents, on un gran percentatge de votants desconeixien qui són els candidats de Barcelona en Comú, ERC o Junts. 

Collboni, siguem clars, sobresurt des de les maniobres d’escapisme, aquelles consistents en anunciar des d’una envejable constància, com si proclamar signifiqués haver acabat el que sigui. El seu segon mecanisme triomfal es basa en generar soroll des d’un factor molt interessant: acollir esdeveniments amb repercussió internacional que no tenen cap tipus d’efecte en el teixit ciutadà.

M’explico. Una de les normes àuries de la Barcelona contemporània es centra en fixar la seva evolució al calendari mitjançant fites de pes amb capacitat de projectar-se al món mentre s’exercien transformacions fonamentals a nivell urbanístic per a millorar el conjunt. 

Aquest procés començà amb l’Exposició Universal de 1888, que d’altra banda gairebé podem llegir com l’anunci, dons Maragall a diferència del seu autoproclamat hereu coneixia el passat, de la col·laboració entre el sector públic i el privat. La mostra, un pilar incommensurable, fou el tret de sortida, imitat a posteriori per la Internacional de 1929, vàlida per a urbanitzar Montjuic en un moment d’auge constructiu, doncs els anys vint del segle passat foren brutals per a definir el rostre de la ciutat comtal entre el boom de les immigrants i totes les polítiques de vivenda que es dugueren a terme. 

Collboni vol commemorar aquesta Exposició pel seu centenari, oblidant-se que, si bé la idea inicial era anterior, fou producte de la dictadura de Primo de Rivera. Per això, entre d’altres coses el Palau Nacional ho és, però amb elements de l’arquitectura espanyola. Per això hi ha un poble espanyol i potser també per això, disculpin tanta repetició, les torres venecianes obren una perspectiva més aviat feixistitzants, com si tinguéssim Unter der Linden o la via dei Fori Imperiali.

Després, pels volts de 1952, tinguérem el Congrés Eucarístic, brillant a la seva execució oferint una de les propostes més modernes de la Història de Barcelona amb el barri del Congrés, però oculta a la memòria municipal per ser franquista, com els Jocs del Mediterrani de 1955, sense els que no tindríem el pobre Palau d’Esports, a l’atesa de morir del fàstic, doncs seria brillant recuperar-lo de debò.

Porcioles, tan capital en molts aspectes perquè dol reconèixer com l’han imitat molts alcaldes democràtics, també aspirà al seu monument mundial. Volia una tercera exposició, però Samaranch li recomanà uns Jocs Olímpics. Arribaren el 1992 amb Maragall i suposaren la refundació de Barcelona, que abans, amb l’alcalde més longeu del segle XX, dóna un gir y es convertí en una urbs de fires i congressos, el que segueix sent un dels seus motors econòmics més pròspers, entre d’altres coses per ocupar el calendari i atreure visitants de múltiples sectors.

El repàs a tot aquest gruix de cruïlles històriques romandria incomplert sense el Fòrum de les Cultures, que l’Ajuntament ni tan sols commemorà al seu vintè aniversari per raons òbvies, si bé fou clau per a canviar un dels sectors limítrofs i actualitzar el Pla de la Ribera de Porcioles, donant als rics un parell de barris amb vistes al mar, envoltats de pobresa endèmica.

Collboni té al seu currículum la Copa Amèrica, la visita del Papa i el Tour de França. El primer millorà instal·lacions del Port Vell i fou un fracàs total, doncs ningú li feu gaire cas, silenciant-se un munt de protestes. Els beneficis foren per a pocs, cap d’ells part de la normal ciutadania. Amb el Papa l’èxit fou televisiu, prova de com, al cap i a la fi, el pontífex serví per a quatre titulars a la premsa occidental, i les molèsties per a la quotidianitat, com també es donà amb el Tour. La previsió de vuit-cents mil espectadors s’enfonsà entre les onades de calor i el desinterès dels barcelonins, n’hi ha prou amb comprovar els forats de públic, com a molt tres-cents mil ànimes, notable, però no són les xifres que es vengueren. 

D’altra banda, el recorregut era propi del parc temàtic, doncs l’objectiu, i aquí radica la diferència dels esdeveniments de Collboni amb la tradició inaugurada el 1888, és atreure turisme, no treballar des del govern intern, aquell que hauria de preocupar-se pels que paguen els seus impostos a Barcelona.

Mentrestant aquesta té una sèrie de problemes considerables. El que es ven com a paradigma és més aviat el contrari. Parlo del turisme, la densitat de població, la contaminació acústica i la vivenda.  Des de fa mesos cada setmana hi ha morts a trets i, per si no n’hi hagués prou, ara sorgí l’esvoranc, però oh, no pas al Carmel, sinó a l’Upper, decisiu a les eleccions per la seva mobilització. 

Tot i així, i és ben trist, Collboni pot estar tranquil. Als seus rivals no se’ls espera i el treballar d’implicar a la ciutadania és nul. Guanyarà per apatia i frustració generalitzada, però la culpa mai és dels que voten, sinó de tot l’entrellat polític, surrealista, fins al punt que tota la matraca de la Sagrada Família ha obviat com un lloc laic o molt laic elevava als altars un temple expiatori. Expiatori pels pecats de la classe treballadora durant la Setmana Tràgica. Paradoxes socialistes. Sí, ciutat dels prodigis. 

Aquest matí, just quan m’he llevat, he decidit repassar els meus darrers articles de les Barcelones, més que res per una por insana a repetir-me, però aquest any una de les grans operacions de l’Ajuntament de Jaume Collboni consisteix en ficar la Sagrada Família a totes les salses. La conseqüència és caure a la seva trampa, no des d’un encisar-se, sinó des de la mendacitat intel·lectual i ciutadana.

La causa de tornar a escriure amb la mona de pasqua d’excusa, doncs cada cop em convenç més definir-la amb sarcasme, aparegué el dijous per la tarda, amb motiu de la presentació dels equips del Grand départ del Tour de França, aquell exitós esdeveniment que els mitjans oficials havien de vendre a tort i a dret, fins al punt que el dissabte, mentre es disputava l’etapa inaugural, un d’ells ja publicà un text amb el número d’assistents i el triomf, així el definiren, de la postal.

La cartolina que abans enviaves als amics quan viatjaves és la clau. Com bé és sabut BCN, que no Barcelona, desitja des de fa decennis això, una imatge urbana capaç d’encaixar-se en un requadre amb suficient prestància com per a definir el tarannà a vendre. Això darrer és fonamental, doncs no es tracta del que és, més aviat d’un producte a oferir als visitants.

Tornem al dijous per la tarda. Els corredors saludaven i, just darrere, els protegia una de les façanes del temple de temples a un dels llocs més ateus del Vell Món. De cop i volta, com si em posseís el misticisme de l’arquitecte, vaig tenir una visió metafísica que em permeté comprendre com la Sagrada Família és el nostre equivalent a Las Vegas. 

Ja havia donat alguna volta entorn a tan apassionant qüestió. Potser els més fidels lectors recordaran unes reflexions de fa un anys sobre com l’espai de la Basílica o el de la Rambla són parcs temàtics a l’aire lliure. Si no retingueren al cap tan fascinant meditació els hi recomano capbussar-se a la fresca hemeroteca de Catalunya Plural. Doncs bé, a l’exclusió de la ciutadania d’aquestes ubicacions, doncs s’omplen de turistes embogits sense cap tipus de criteri a partir del seu gust induït i homologat, s’afegeix haver trobat finalment un escenari que es un i trino, cristià i sobretot pagà, indecent i vistós pels nostres governants, emocionats amb identificar encara més Barcelona amb els seus dos axiomes de Messi i Gaudí.

Perdut l’argentí, reemplaçat pel Barça i Lamine, sempre ens quedarà el barbut il·luminat de qui, com hem vist no gaire, compta poc o res la seva feina creativa. Allò essencial és prostituir el seu llegat per a treure sucosos beneficis econòmics sense repercussió per a l’habitant de la capital catalana, tot i així convençut de com és de meravellós residir a un lloc amb lloguers impossibles i una cultura pròpia molt de diva argentí, oscil·lant entre el com molo del carrer, molts els creuen un estereotip comercial, i els infinits complexos del conjunt, encarnats com ningú pels manaires.

De fet, no és d’estranyar que un dels missatges més repetits durant aquest sigui que la Sagrada Família és el temple més alt de la Cristiandat, tema que retrotreu a la mentalitat local i als pensaments de Josep Pla, per a qui un dels horrors de l’Eixample era constatar com gairebé mai s’igualava l’alçada dels immobles, doncs cada propietari volia mostrar tenir-la més llarga que el veí.

Aquest mesurar-se els membres, un treure pit grotesc si es viatja i s’observa des d’enfora, assolí un dels grans esplendors recents entre el Papa i les bicicletes, que sens dubte són per a l’estiu, però si es vol públic fóra desitjava un xic menys de calor, si bé queda fantàstic vendre el milió d’assistents, unitat de destí en lo universal barcelonina des de la manifestació de l’onze de setembre de 1977.

A veure, recapitulem mitjançant el bonic record de tantes fites per a la Història de la Humanitat contemporània. Pel juny Gaudí irrompé als cels a través dels drons, pletòrics tot filant la figura del geni, que fins i tot somrigué, això sent un sonso de nassos, per a que el món ens mires embadalit. Primer l’amor, després la tècnica. Clar que sí. El mateix cavil·laven els cantants foragitats quan volien protestar i qui sap si milers de barcelonins, cabrejats amb raó per les restriccions de mobilitat. 

Al dia següent el piromusical, que sempre és un indici de Las Vegas, tingué presència a les portades de molts diaris occidentals, els quals no parlaren de l’escàs rèdit pel votant comtal de tot l’assumpte, a més del fastigueig causat, redundat amb el Tour i algunes efemèrides divertides que alguns retindran, com un anunci de neumàtics on la marca dels mateixos afirmava compartir quelcom sagrat amb els vianants: la família.

Allò lamentable de tan enginyosa publicitat, que, en realitat, sintetitza bé la intel·ligència d’aquesta darrera Barcelona, no és tan brillant com per a silenciar protestes de treballadors, en vaga des de fa mesos, sense gaire esperança en rebre audiència per part de sa senyoria Collboni. L’alcalde oblida als empleats de proximitat, així com als bibliotecaris en un festival de diàleg, ben tapadet per les maniobres d’escapisme, doncs ben és sabut com allò que passa a Las Vegas allà s’hi queda, sobretot si hi ha focus amb les llums trencades, ergo indesitjables a la vista del gran públic.

Aquest assumeix els deliris arquetípics del complex d’inferioritat sense preguntar-se si tot això té gaire sentit, en especial quan vivim una saturació turística indecent i es parla més aviat poc del govern intern de Barcelona. Quan has assegurat la presa, en aquest cas forasters de visita, s’agrairia un esforç per a afavorir als ciutadans que, al cap i a la fi, són aquells que paguen impostos i cada dia transiten per uns carrers cada cop menys seus per ocupació de guiris, expulsions dels mal anomenats expats o la invasió mitjançant esdeveniments que no milloren les seves existències. Viva Las Vegas.