Aquí la versión en castellano
Hi ha moments en política que expliquen molt més que un programa de govern; moments en què una resposta improvisada revela una determinada manera d’entendre la ciutat i el paper de les institucions.
A la darrera Audiència Pública de Ciutat Vella, diverses veïnes van interpel·lar el regidor Albert Batlle per una realitat incontestable: la calor extrema que pateix el districte. No parlaven d’una incomoditat qualsevol. Parlaven de persones grans que deixen de sortir de casa durant dies per por a desmaiar-se; d’infants que no poden dormir ni jugar perquè els habitatges i els patis acumulen una calor asfixiant; de treballadors que continuen desenvolupant la seva jornada sota temperatures cada vegada més extremes. Parlaven, en definitiva, d’una emergència climàtica que colpeja amb més força qui menys capacitat té per protegir-se.
Després de llegir una resposta acuradament preparada, el regidor va decidir afegir-hi un comentari que, lluny de destensar la situació, va acabar resumint una manera molt preocupant d’entendre el problema: «Una tia meva, que ja és morta, deia que es passava l’estiu al Corte Inglés». Tot seguit va recordar als assistents que Ciutat Vella és plena de comerços amb aire condicionat on la gent pot entrar.
Pot semblar un acudit innocent. Però no ho és.
La realitat, gens graciosa, és una altra: és una emergència climàtica cada any més intensa. I cada any més mortal. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, entre maig i setembre de 2024 la calor va provocar unes 240 morts a la ciutat i l’any 2022 a Catalunya es van comptabilitzar 711 morts relacionades amb les altes temperatures. Lluny de millorar, el problema s’agreuja: entre maig i juliol de 2025 Catalunya va registrar 370 morts vinculades a la calor.
La realitat, gens graciosa, és una altra: és una emergència climàtica cada any més intensa. I cada any més mortal
Parlem, doncs, d’una autèntica emergència de salut pública que, a més, no afecta tothom per igual. Un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya constata que el 28% del parc residencial de Barcelona presenta una alta vulnerabilitat davant episodis de calor intensa, mentre que només el 15% dels habitatges, concentrats als barris més benestants, disposen d’un aïllament tèrmic adequat. A Ciutat Vella la situació és especialment greu: el 92% de la població viu en risc de vulnerabilitat climàtica, i les temperatures nocturnes poden arribar a ser entre tres i quatre graus superiors a les d’altres barris de la ciutat. No és casualitat. Un estudi recent de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona confirma que els barris amb menys renda, més densitat urbana i habitatges més precaris són també els que registren temperatures més elevades.
Reduir aquest debat a anar una estona a un centre comercial és banalitzar el patiment de milers de persones i la mateixa crisi climàtica. També delata una mirada profundament classista, ja que pressuposa que tothom pot desplaçar-se, que tothom té salut per passar hores caminant per botigues, que tothom és benvingut en aquests espais i que el refugi climàtic de la ciutat ha de dependre del consum privat. Potser una resposta així només és possible quan la calor extrema s’observa des d’altres alçades de la ciutat. Quan no s’han de passar nits tropicals en un cinquè pis sense ascensor, quan no s’ha d’intentar dormir en una habitació que no baixa dels trenta graus ni de matinada. La crisi climàtica no afecta tothom igual. I governar exigeix comprendre aquesta desigualtat, no fer-ne broma.
A més, mentre el regidor convida la ciutadania a refugiar-se en comerços climatitzats, Barcelona, i molt especialment Ciutat Vella, és plena de botigues amb temperatures absurdament baixes mantingudes gràcies a l’expulsió contínua d’aire calent cap al carrer, contribuint a escalfar encara més l’espai públic. És difícil imaginar una metàfora més precisa d’un model que privatitza el confort i socialitza els seus costos.
Mentre el regidor convida la ciutadania a refugiar-se en comerços climatitzats, Barcelona, i molt especialment Ciutat Vella, és plena de botigues amb temperatures absurdament baixes mantingudes gràcies a l’expulsió contínua d’aire calent cap al carrer
El més preocupant, però, és el missatge de fons. Quan es trivialitzen les conseqüències de les onades de calor, quan es respon amb acudits a una preocupació fonamentada i quan s’ofereixen solucions que ignoren les desigualtats socials, s’acaba desdibuixant la gravetat de la crisi climàtica. No cal negar-la explícitament perquè el resultat sigui similar: n’hi ha prou amb minimitzar-ne els efectes i presentar-los com un problema menor que cadascú ha de resoldre pel seu compte.
Barcelona necessita governs que escoltin, que entenguin que la calor extrema no és una anècdota ni un tema per fer acudits. Però Albert Batlle és el regidor que defineix el Raval com el «contenidor» on Barcelona hi aboca el que no vol, o el que diu a les veïnes que viure en barris turístics implica haver d’assumir la massificació o qui minimitza els problemes de soroll nocturn i elimina totes les accions que hi feien front.
Els refugis climàtics no poden ser els passadissos de les grans superfícies. Han de ser-ho equipaments públics accessibles, places ombrejades, fonts públiques que funcionin, carrers amb arbres, habitatges rehabilitats i una ciutat pensada per protegir la vida. Però, sobretot, Barcelona necessita governs que no es limitin a adaptar la ciutat a l’emergència climàtica, sinó que treballin decididament per frenar-la: reduint emissions, transformant el model de mobilitat, descarbonitzant l’economia urbana i posant la salut de les persones al centre de les polítiques públiques.
Perquè governar la calor no consisteix a indicar als i les veïnes on poden trobar aire condicionat. Consisteix a construir una ciutat on ningú necessiti refugiar-se d’una emergència climàtica que els governs tenen el deure de combatre i la responsabilitat de no banalitzar.