Aquí tienes la versión en castellano
Sota aquest concepte s’agrupen l’hidrogen renovable, els combustibles sintètics, el biometà, el metanol, l’amoníac o els SAF. Tots poden reduir emissions en sectors sense alternatives millors. El problema és que l’expressió «verd» transmet una imatge de sostenibilitat gairebé absoluta quan, en realitat, sota la mateixa etiqueta conviuen tecnologies amb eficiències, costos i impactes molt diferents.
La seva aparició respon a una necessitat real: sense aquests combustibles serà molt difícil descarbonitzar l’aviació, el transport marítim o certs processos industrials. El debat no és si cal desenvolupar-los, sinó quin paper han de tenir dins del sistema energètic i quins sectors han de ser prioritaris.
Sovint s’oblida que cap molècula verda apareix per art de màgia: totes requereixen grans quantitats d’energia. L’hidrogen exigeix electricitat per a l’electròlisi, amb rendiments del 60-65%. Els combustibles sintètics necessiten, a més, capturar CO₂ i combinar-lo amb aquest hidrogen. Cada transformació incorpora pèrdues energètiques, a les quals cal afegir la baixa eficiència dels motors de combustió. La termodinàmica continua imposant els seus límits, encara que els discursos comercials sovint els difuminin.
Aquesta diferència d’eficiència té conseqüències sovint desapercebudes: cada quilowatt hora destinat a fabricar hidrogen o combustibles sintètics és un quilowatt hora que deixa d’alimentar directament una bomba de calor, una indústria electrificada o un vehicle elèctric. En un context de generació renovable limitada, aquesta assignació no és neutra. La qüestió ja no és només produir més energia, sinó decidir quin ús genera el màxim benefici ambiental, econòmic i social.
La qüestió ja no és només produir més energia, sinó decidir quin ús genera el màxim benefici ambiental, econòmic i social
Per això, sempre que sigui tècnicament possible, l’electrificació directa continua sent la millor opció: consumeix molta menys energia que qualsevol cadena basada en hidrogen o combustibles sintètics. Nombrosos organismes internacionals coincideixen que les molècules verdes s’han de reservar per als sectors sense alternatives viables.
Existeix, a més, una segona limitació menys visible: la disponibilitat de recursos. Els biocombustibles depenen d’una biomassa sostenible limitada, ja que els mateixos residus també són necessaris per regenerar sòls, fabricar materials o actuar com a embornals de carboni. No existeix una biorefineria de capacitat il·limitada capaç d’abastir totes aquestes demandes alhora.
Cal abandonar la idea que qualsevol combustible «verd» podrà substituir sense restriccions el consum actual de petroli i gas. La disponibilitat de biomassa, hidrogen renovable i CO₂ biogènic serà limitada, i les molècules verdes competiran pels mateixos recursos, amb impacte sobre els preus. Les polítiques públiques hauran d’establir una jerarquia: primer reduir la demanda; després, electrificar tot el que sigui electrificable; i, finalment, reservar les molècules verdes per als usos sense alternatives raonables.
És aquí on apareix la frontera del greenwashing. La fascinació tecnològica pot fer creure que és possible mantenir intactes els models actuals de mobilitat i producció simplement canviant unes molècules per unes altres: els avions continuarien volant més, els vaixells navegant, i els motors de combustió funcionant més enllà del 2035, mentre una nova generació de combustibles ho resoldria tot automàticament. Aquesta narrativa és especialment atractiva per als sectors que intenten allargar la vida de les infraestructures gasistes, les refineries o els motors de combustió.
Aquesta discussió va més enllà d’una qüestió tecnològica: és també una disputa sobre qui planifica la transició. Les grans petrolieres, la indústria gasista i el sector automobilístic intenten orientar la transformació cap a solucions que preservin infraestructures i mercats construïts durant dècades. És comprensible des del punt de vista empresarial, però correspon als poders públics decidir si això coincideix amb l’interès general. Qui defineixi què és una molècula verda admissible i quins projectes mereixen subvencions decidirà també qui paga la transició i qui en captura les rendes.
Aquesta discussió va més enllà d’una qüestió tecnològica: és també una disputa sobre qui planifica la transició
Aquest debat arriba en un moment rellevant per a Catalunya, amb la definició del PINECCAT. El document no hauria de partir de la idea que els combustibles renovables seran il·limitats, sinó assumir que són recursos escassos a assignar amb criteris transparents. Això implica prioritzar l’electrificació directa on sigui viable; reservar les molècules verdes per a l’aviació, el transport marítim i certs processos industrials; condicionar les subvencions a una acreditació independent del balanç real d’emissions; i evitar destinar sòl, xarxes o fons públics a biorefineries sense garantir abans la disponibilitat sostenible de matèries primeres.
Això és especialment rellevant davant la possible transformació de la petroquímica de Tarragona en un gran centre de combustibles renovables. La pregunta no és només si és tecnològicament possible, sinó si Catalunya disposarà de prou biomassa considerant inclús la seva importació, hidrogen renovable i electricitat descarbonitzada per alimentar-la a gran escala.
Les molècules verdes seran imprescindibles per descarbonitzar, però no són una solució universal. La transició no consisteix a substituir cada litre de petroli per un de renovable mantenint intacte el model actual, sinó a combinar electrificació, molècules verdes, eficiència i reducció de la demanda. El debat de fons no és tecnològic, sinó polític: com es distribueixen uns recursos escassos i qui decideix la jerarquia. Si el PINECCAT estableix aquests criteris amb rigor, Catalunya tindrà una estratègia coherent; si no, les molècules verdes correran el risc de ser més un instrument de màrqueting que una eina real de descarbonització.
