Aquí tienes la versión en castellano
Entre gener i juny de 2025, gairebé 230.000 habitatges van passar de mans de persones de més de 65 anys a les generacions següents per herència o donació. Són prop del 37% de tots els habitatges transmesos a l’Estat durant aquell semestre. Des de 2017, el nombre arriba als 3,64 milions. El 2025 es van inscriure 208.227 habitatges heretats, la xifra més alta de la sèrie de l’INE, que comença el 2007. Les donacions de pares a fills van superar les 225.000, un 13% més que l’any anterior.
Al mateix temps, la porta d’entrada al mercat immobiliari es va fent més estreta. Segons el Banc d’Espanya, a principis d’aquest any comprar un habitatge equivalia a vuit anys de renda bruta disponible d’una llar. El 2024 en calien 7,1. Això seria la mitjana per tot l’Estat, però si ens centrem en grans ciutats com Barcelona o Madrid, la xifra es triplica. Per la seva banda, l’INE va tancar 2025 amb una pujada del preu de l’habitatge del 12,7%, la més alta des de 2007. Els salaris, no cal dir-ho, han seguit una trajectòria molt diferent.
És evident, doncs, que cada vegada més l’accés a l’habitatge depèn de les capacitats familiars de transmetre patrimoni. L’herència és una tecnologia familiar que determina futurs sense contemplacions: qui té pares propietaris pot rebre una entrada, un pis o una cartera immobiliària. Qui té pares sense propietats rep, en el millor dels casos, una història familiar. La desigualtat deixa de dependre únicament del salari, de l’educació o de la trajectòria professional i incorpora una variable molt més antiga i molt més arbitrària: el carrer on vivien els avis.
Piketty va descriure aquesta tendència a partir de les societats europees del segle XIX. Durant molt de temps semblava una qüestió pròpia d’un món de rendistes, fortunes familiars i grans patrimonis. Avui resulta menys llunyana. Una generació que va comprar habitatge en un país de preus molt més baixos transmet als seus fills un actiu que s’ha revaloritzat enormement. La propietat es converteix així en una mena de memòria material de la família. Proudhon ho havia plantejat d’una manera molt més brutal: «La propietat és un robatori». La frase continua provocant perquè obliga a mirar allò que l’herència acostuma a deixar fora de camp: no només qui té dret a transmetre, sinó qui queda exclòs d’allò que es transmet. La propietat privada pot ser el resultat d’una vida de treball i, alhora, convertir-se en el mecanisme que permet que els avantatges d’una generació passin sencers a la següent. El conflicte apareix justament aquí, entre el dret de la família a conservar allò que ha acumulat i el dret social d’una generació a accedir a les condicions materials de la seva pròpia vida.
A Catalunya, l’arquitectura fiscal facilita part d’aquest procés. L’habitatge habitual del difunt permet reduir el 95% del seu valor a efectes de l’impost de successions, amb els límits establerts per la normativa. Els fills disposen també de bonificacions importants sobre la quota. Els pactes successoris, una particularitat del dret civil català, permeten transmetre patrimoni en vida sota les regles de la successió. Cada mecanisme pot tenir una justificació pròpia. Quan funcionen simultàniament produeixen un efecte social que mereix ser discutit.
Potser caldria començar a mirar les herències també com una qüestió d’habitatge. Un recàrrec progressiu sobre les transmissions gratuïtes a partir del segon habitatge distingiria entre la casa on algú ha viscut i una cartera acumulada com a actiu, i la discussió sobre llindars, tipus i excepcions vindria després. Convé, això sí, no confondre l’eina amb el problema. El que fa que un pis del Poblenou valgui avui molt més del que va costar té poc a veure amb el mèrit de qui el va comprar. Hi van intervenir el metro, l’escola, el clavegueram, la neteja de la platja, els veïns que s’hi van quedar quan allò era un polígon i tres generacions de gent que va fer aquella ciutat habitable. La plusvàlua és col·lectiva en origen i estrictament privada en destí, i l’herència és el moment en què aquest traspàs es formalitza davant de notari amb totes les benediccions legals i cap pregunta incòmoda. Recuperar-ne una part té poc de càstig i bastant de factura pendent. I es pot cobrar en diners o es pot cobrar en espècie, incorporant habitatges al parc públic de lloguer, que és el que falta i el que ningú construeix.
A qui li sembli radical, que faci el càlcul de quant li ha regalat la ciutat sense demanar-li mai res a canvi. El que resulta difícil de sostenir és continuar parlant de l’habitatge només en termes de mercat, oferta i demanda quan una part tan considerable de les propietats canvia de mans en un espai on el mercat gairebé ha desaparegut. Allà només hi ha parentiu, patrimoni i temps. Es diu herència.
