Archivo Cat Plural

Categoría: IA

  • Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?


    Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?


    La pregunta pot fer somriure. Té alguna cosa d’acudit tecnològic, com aquells disquets de tres polzades o els CD-ROM que un dia semblaven fonamentals per conservar els nostres récords eterns i avui són gairebé peces de museu. Però darrere d’aquesta aparent frivolitat s’amaga una qüestió molt més profunda: com preservarem la memòria d’una societat que cada dia genera milions de documents digitals, però que canvia de formats, plataformes i tecnologies a una velocitat vertiginosa?

    Potser mai no havíem acumulat tnata informació, tant coneixement. I, paradoxalment, potser mai no havia estat tan fràgil. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, rl Notre director, Pere Ortín, parlem amb Marc Hernández Güell, tecnòlge i director de La Tempesta.cc, per abordar un debat que sovint queda eclipsat per l’entusiasme tecnològic, però que serà decisiu per entendre el futur de la cultura, els museus, els arxius i, en definitiva, de la nostra intel.ligència i també la nostra memòria col·lectiva.

    Durant molts anys hem identificat la transformació digital amb la digitalització. Escanejar documents, penjar col·leccions a internet o crear noves plataformes semblava suficient. Però avui aquesta idea ja ha quedat petita. Ara toca preguntar-se, com fa el Marc Hernández amb el seu equip,  només com digitalitzem el patrimoni, sinó com el fem viu, accessible i rellevant en una època dominada per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial.

    Què passa quan els responsables dels arxius i dels museus es troben amb els tecnòlegs? Parlen el mateix idioma? Comparteixen les mateixes prioritats? Les institucions culturals continuen entenent el món digital com un simple aparador o ja han assumit que és una transformació profunda de la seva manera de treballar i de relacionar-se amb la ciutadania?

    Són preguntes que van molt més enllà de la tecnologia. Parlen de cultura, de democràcia i també, sobre tot, de poder. Perquè la irrupció de la intel·ligència artificial no només canviarà la manera com busquem informació. També modificarà la forma com descobrim una obra d’art, consultem un arxiu històric o interpretem el nostre patrimoni. Pot convertir milions de documents invisibles en coneixement accessible. Però també pot amplificar biaixos, consolidar monopolis tecnològics o deixar en mans d’algoritmes decisions que fins ara consideràvem responsabilitat de les institucions públiques.

    La conversa amb Marc Hernández Güell ens convida precisament a pensar aquest punt d’inflexió. Sense tecnofòbia, però també sense ingenuïtat. Perquè darrere de cada avenç tecnològic sempre hi ha preguntes polítiques, socials i ètiques que no podem deixar exclusivament en mans dels enginyers o de les grans corporacions digitals.

    També hi ha un altre debat que travessa tota la conversa: el del coneixement obert. En una època en què les dades s’han convertit en el nou petroli, quin sentit té privatitzar el patrimoni cultural? Qui hauria de controlar les enormes quantitats d’informació que generen museus, biblioteques i arxius? Quins límits no hauríem de traspassar si volem que la tecnologia continuï estant al servei del bé comú?

    Aquestes preguntes afecten la cultura, però també l’educació, la salut, la ciència i el conjunt dels serveis públics. Per això la conversa acaba transcendint els museus per convertir-se en una reflexió molt més àmplia sobre quin model de societat estem construint. D’aquí a cinquanta anys, quan una nova generació intenti entendre qui érem, què trobarà? Un relat ric, plural i crític? O una memòria filtrada pels interessos comercials d’un grapat de plataformes globals? Què hauríem d’estar preservant avui perquè el futur no hereti una història incompleta, esbiaixada o profundament injusta?

    Durant segles, les societats han lluitat per decidir qui escrivia la història. Avui la pregunta és una altra: qui escriurà la memòria quan ja no siguin les persones, sinó els algoritmes, els qui ordenin el coneixement del món? La resposta no és tecnològica. És política, cultural i democràtica. Per això aquesta conversa no va només de museus, arxius o intel·ligència artificial. Va del dret col·lectiu a recordar sense que ningú decideixi per nosaltres què mereix continuar existint i què pot ser esborrat per sempre.

  • Jordi Gràcia: 
«La gran batalla del segle XXI és entre democràcia i tecnopoder»

    Jordi Gràcia: 
«La gran batalla del segle XXI és entre democràcia i tecnopoder»

    Fa no tants anys i durant molts anys vam creure que internet faria les societats més obertes, més lliures i més democràtiques. Que la informació circularia sense intermediaris, que el coneixement crític seria més accessible i que les xarxes socials connectarien ciutadans més informats i molt més oberts i crítics.

    Aquella promesa ingenua?, però, conviu avui amb una altra realitat ben diferent. És cert, mai no havíem tingut tanta informació a l’abast i, alhora, tanta dificultat per distingir què és cert i què no; què val la pena i què no. Mai no havíem disposat de tantes eines per comunicar-nos i, alhora, el debat públic havia estat tan condicionat per interessos econòmics, algoritmes invisibles i plataformes privades capaces d’orientar converses, emocions, comportaments, decisions, vots.

    És en aquest escenari -i amb l’aterratge violent i accelerqt de la I.A.- que Jordi Gràcia publica La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama), un assaig-panflet que evita titulars fàcils per plantejar una reflexió molt més profunda: què passa quan el poder polític deixa de concentrar-se només als governs i als parlaments per desplaçar-se cap a unes poques empreses capaces d’organitzar la manera com ens informem, ens relacionem i acabem interpretant i vivint el món?

    Catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona (UB) i una de les principals veus de l’assaig contemporani, Gràcia ens proposa una mirada que desborda la política institucional feta pels polítics i tampocc no parla únicament de tecnologia. Parla, sobretot, de democràcia i de poder.

    Perquè mentre la intel·ligència artificial accelera tots els processos productius, les plataformes digitals acumulen més dades i poder que molts estats i la desinformació es converteix en una arma política quotidiana, les democràcies liberals semblen arribar sempre uns passos tard. I, paral·lelament, l’esquerra —segons sosté Gràcia— ha anat perdent alguna cosa més greu que unes quantes eleccions: ha deixat de disputar el relat del futur. Aquest és un dels eixos centrals de la conversa.

    Quan va deixar l’esquerra de pensar el demà per limitar-se a administrar el present? Com és possible que la idea de futur hagi quedat gairebé monopolitzada pels discursos tecnològics de Silicon Valley o pels imaginaris reaccionaris que alimenten les noves extremes dretes en creiximent?

    També parlem del fracàs parcial de la promesa digital. Durant dècades se’ns va assegurar que internet democratitzaria el coneixement i ampliaria les llibertats. Avui, però, conviu amb una economia de l’atenció basada en la polarització, la viralitat, els crits i els insults i la captura permanent del nostre escàs temps d’atenció.

    Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia.
    Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia | Pol Rius.

    En aquest context recuperem una intuïció formulada fa més de mig segle pel filòsof Herbert Marcuse: la tecnologia no només distribueix informació; també modela formes de vida, hàbits i maneres de pensar. Quan obrim una xarxa social al matí, continuem decidint lliurement què volem veure o algú ja ha decidit abans quines emocions ens convé experimentar?

    Una altra de les qüestions que abordem és el mateix concepte que dona títol al llibre. Jordi Gràcia parla de «tecnofeixisme», mentre que economistes com el grec Yanis Varoufakis prefereixen descriure aquest nou ordre com un «tecnofeudalisme». És només una diferència terminològica o estem davant de diagnòstics polítics diferents? Quin és exactament el risc democràtic que identifica Gràcia?

    La conversa també entra en una paradoxa especialment rellevant: qualsevol intent de regular les grans plataformes és sovint presentat com una amenaça contra la llibertat d’expressió, mentre que la concentració d’un enorme poder privat en molt poques empreses sembla acceptar-se com una conseqüència inevitable del progrés. Com hem arribat a identificar regulació democràtica amb censura i poder corporatiu amb llibertat d’expressió?

    Perquè Google, Meta, Amazon, TikTok o X ja no són només empreses tecnològiques. Gestionen infraestructures essencials de comunicació, informació, publicitat i influència política. La pregunta és inevitable: qui té avui més capacitat de modelar l’opinió pública, un govern elegit democràticament o els algoritmes de cinc corporacions globals?

    Naturalment, també parlem d’intel·ligència artificial. Més enllà de la fascinació o dels discursos apocalíptics, investigadores com Kate Crawford o Ruha Benjamin recorden que tota tecnologia incorpora decisions polítiques, interessos econòmics, treball humà i impactes ambientals. El problema és la IA en si mateixa o el model de poder que s’està construint al seu voltant?

    Però aquesta no és només una conversa de diagnòstics. També preguntem a Jordi Gràcia quines polítiques considera imprescindibles si realment volem recuperar sobirania democràtica: auditories independents dels algoritmes? Fiscalitat sobre les grans plataformes? Infraestructures digitals públiques? Nous mitjans europeus? Sobirania tecnològica?

    En aquest debat, Europa ocupa un lloc central. Mentre els Estats Units semblen cada vegada més condicionats pels interessos de les grans empreses tecnològiques, la Unió Europea continua sent un dels pocs espais polítics disposats -amb matissos- a regular els mercats digitals. És una oportunitat real o és el espill d’una batalla a la que arribem massa tard?

    I acabem tornant a una pregunta que travessa tot el llibre i, probablement, també aquest moment històric que vivim. Durant dècades vam identificar la idea de revolució amb la innovació permanent, amb la velocitat del progrès i amb la capacitat de crear noves tecnologies. Però potser avui el gest més revolucionari ja no consisteix a inventar més eines. Consisteix a decidir, col·lectivament, qui les governa.

    Perquè, al capdavall, la qüestió no és si la tecnologia transformarà el món. Això ja està passant. La qüestió és si serem nosaltres qui decidirem com volem viure-hi o si deixarem aquesta decisió en mans d’algoritmes, accionistes corporatius i plataformes que ningú no ha escollit democràticament.

    D’això, en definitiva, parlem en aquesta conversa amb Jordi Gràcia. D’una tecnologia que és política, d’una democràcia que busca nous instruments per defensar-se i d’una esquerra que, si vol continuar sent útil a la societat, haurà de tornar a imaginar el futur abans que algú altre l’imagini per ella.

  • Què passa quan internet ja no significa res?

    Què passa quan internet ja no significa res?

    Obro qualsevol xarxa social al telèfon i tot s’assembla. No només parlo de temes, també de formes de narrar. Titulars sense propòsit comunicatiu, imatges que semblen correctes però no diuen res, vídeos que existeixen per omplir el següent segon d’avorriment.

    El 2025, el diccionari Merriam-Webster va confirmar slop com a paraula de l’any i la va definir com tot aquell contingut digital de baixa qualitat produït en grans quantitats mitjançant intel·ligència artificial (IA). Tot i que no té una traducció exacta al català o al castellà, podria ser deixalles, femta o restes de menjar. Slop funciona com a concepte perquè descriu una sensació física dins del món digital: menjar sense gana, consumir sense pensar.

    Slop: d’on surt tot el residu digital

    Conegut com a contingut sintètic, no és un monstre nou: és senzillament un monstre que ha escalat i s’ha fet més gran. Aquesta tipologia de continguts és un paraigua que inclou imatge, àudio, vídeo, text i veu generats totalment o parcialment per IA.

    L’escalabilitat —intrínsecament lligada a l’acceleració dels processos— és una promesa coneguda dins de moltes empreses digitals: velocitat, reducció de costos, personalització, accessibilitat.

    La conseqüència d’aquesta escalabilitat són deepfakes, frau, pornografia no consentida, campanyes polítiques contaminades i, sobretot, un desgast lent de la confiança humana i de l’autenticitat. No cal un gran vídeo fals que faci caure una elecció; n’hi ha prou que el públic comenci a dubtar de tot —fins i tot del real— o, senzillament, que ho cregui tot.

    Quan la fàbrica també consumeix

    Allò que fa particular aquest moment és que la fàbrica no només produeix, sinó que també consumeix i es retroalimenta. A l’informe anual de la companyia de CDN i seguretat Cloudflare, es dibuixa un univers web on humans i bots competeixen pel mateix espai.

    A 2 de desembre de 2025, el trànsit humà generava el 47% de les sol·licituds HTML, mentre que els bots basats en IA arribaven al 44%.

    Polarització? Guerra? Ho sabrem en el futur. Però els bots d’IA promediaven el 4,2% de les sol·licituds HTML i Googlebot, per si sol, el 4,5%. En altres paraules: una part visible d’internet ja és una conversa entre màquines, amb l’humà com a pretext o com a estadística.

    Inflació digital i miratge d’èxit

    Ens trobem en un context on la creació de contingut sintètic és un negoci davant la gran ansietat humana de produir per monetitzar o consumir per automatisme. Per això, Cloudflare estima un creixement del 19% del trànsit global el 2025, però una porció significativa és activitat automatitzada.

    Aquesta inflació té conseqüències directes per a mitjans de comunicació, marques i creadors —digitals i tradicionals— perquè el volum no sempre es tradueix en visites reals. Qui revisi Google Analytics sap de què parlo: es pot tenir més trànsit i menys engagement.

    En l’ecosistema del slop, fins i tot l’èxit estadístic pot ser un miratge digital

    El gir capital: vendre humanitat

    Davant aquest clima, les marques assagen el seu plot twist capital: vendre humanitat. No riguis. Si ja vam vendre la nostra atenció, com no acabaríem venent la nostra identitat cerebral dins del nostre cos animal?

    Actualment, moltes companyies adopten polítiques de “contingut garantit humà” o prometen no utilitzar peces generades per IA per recuperar confiança.

    Una investigació interna recent (2026) d’iHeartMedia explica que el 90% dels seus oients prefereix mitjans creats per humans, fins i tot entre aquells que utilitzen eines d’IA. Potser sí: estem cansats de la pantalla i alguns busquen significat i connexió.

    Humanwashing: quan allò humà és màrqueting

    Aquí entra la trampa. Quan allò humà es converteix en etiqueta, també es converteix en màrqueting. I si és màrqueting, és un producte capitalitzable.

    El Substack WHAT’S ANU, el investigador Philip Teale i Anu anomenen això humanwashing: un ús oportunista de l’estètica artesanal, orgànica i nostàlgica que simula calidesa humana en un mercat saturat de continguts sintètics.

    Aquesta idea fa mal perquè s’assembla massa a l’economia actual: una jerarquia de la humanitat. El contingut fet per persones esdevé escàs i car; allò “humanitzat” és una capa d’estil; el slop, la dieta massiva.

    McDonald’s contra el menjar de la teva mare

    No és una fantasia moral: és un possible model de mercat on la paraula escrita, la música i el cinema es converteixen en un luxe. Què suposaria això per al futur? Espero respostes als comentaris.

    Música, IA i pèrdua de criteri

    La cultura pop ja acusa el cop. En música, el problema no és que existeixi una cançó generada per IA, sinó una marea.

    TechRadar reporta dades de Deezer: el 34% de la música nova que s’hi puja diàriament seria generada completament per IA, més de 50.000 cançons al dia.

    El més inquietant no és la producció en sèrie, sinó que un estudi intern suggereix que el 97% dels usuaris no distingeix entre música humana i música generada per IA en proves a cegues.

    Si ja havíem vist la pèrdua de gust a causa dels algoritmes, això confirma una pèrdua de criteri, context, confiança i procedència. El periodista Kyle Chayka ho analitza a un gran llibre Mundo filtro (Gatopardo ediciones, 2024) a on fins i tot el món fora de les pantalles es veu afectat.

    Dades sintètiques i realitat simulada

    En paral·lel, la indústria necessita dades per justificar-se. MIT News explica, en una entrevista amb Kalyan Veeramachaneni, fundador de DataCebo, que les dades sintètiques prometen protegir la privacitat i reduir costos, però també adverteix dels riscos si no hi ha controls.

    La paradoxa de la dècada és literària: entrenem sistemes amb substituts del món real i després els demanem que actuïn com si fos real. Vivim en una simulació.

    Humans versus màquines? No

    Això no és una guerra moral. És una responsabilitat humana. I passa per regles de llegibilitat: transparència, responsabilitat, etiquetatge.

    Els deepfakes pornogràfics vinculats a Grok han explotat recentment a la cara d’Elon Musk, recordant-nos que la tecnologia mai no és neutral.

    Com escriu Jennifer Walshe a 13 maneres de veure la IA, l’art i la música:

    La IA és reflexionar sobre si l’entusiasme dels friquis de les tetes, o la generositat de les empreses que faciliten la creació de tetes als friquis de les tetes, és extensible al fet que les empreses o els friquis de les tetes donin el seu temps de computació perquè les tetes de debò i les propietàries d’aquestes tetes visquin més temps. La IA és entendre que és improbable que això passi. La IA és haver de tenir totes aquestes coses al cap. Que la IA són tetes, però també no tetes.

    Més enllà dels llibres, us deixo un exemple personal: fa unes setmanes vaig fer match amb un home en una app de cites i durant quatre dies vaig pensar que, per fi, alguna cosa bona podria sortir d’aquestes apps, fins que vaig llegir diversos missatges en temps verbals diferents. Això em va confirmar una cosa que ja em venia olorant: estava parlant amb un perfil d’estafa que m’estava cuinant l’ego i que seguia un guió escrit per una IA.

    Immediatament vaig descarregar el xat i ChatGPT va verificar les meves sospites. La retroalimentació de la IA és tal que una IA ha de confirmar-me que l’estafa l’ha produïda ella mateixa. La IA no menteix, igual que qualsevol capítol de la meravellosa sèrie Pluribus d’Apple TV.

    Dubtar o morir buit

    La pregunta ja no és si la tecnologia existeix, si és bona o dolenta —deixem el naïf—, sinó com es pot sostenir una esfera pública on veure, escoltar, crear i comunicar continuï significat alguna cosa. Volem continuar significant alguna cosa per als altres?

    I la pregunta més important que ens hem de fer davant de tot aquest contingut slop és: això significa alguna cosa per a mi? Realment he d’actuar davant d’això? Allò que estic veient m’interessa? Per què aquesta informació que divulga aquest youtuber, tiktoker o instagrammer m’ho diu de la mateixa manera que ho vaig llegir l’altre dia al diari? Serà humà aquest match que vaig fer a Hinge o Tinder? Per què em parla com si fos una entrevista de feina i només em diu coses boniques, sense fricció, amb les quals únicament està d’acord amb mi?

    Estem entrant en una crisi de textura, pell i cervell humà. El slop no només ha baixat la qualitat: ha reduït la fricció que ens separava del real. Al llibre Los empleados, de Olga Ravn, un personatge es pregunta si tot el que fa ja no respon, inevitablement, al programa.

    Potser el més valuós el 2026 no serà produir més, sinó poder dir d’on ve alguna cosa, com s’ha fet i qui se’n fa responsable. Prendre’s el temps. Acceptar la imperfecció.

    Ser humans, avui, és atrevir-se a no ser perfectes

    Publicat originalment en castellà a Substack

  • Cap a una fatxosfera generalitzada

    Cap a una fatxosfera generalitzada

    ¿Un país tan divers com el nostre cap en un contenidor informatiu tan limitat? A la llum del que reflecteixen les decisions de les empreses periodístiques, sembla que sí. Però la realitat ho nega, si atenem a el que succeeix al nostre voltant i ho mirem sense les ulleres mediàtiques. Aquestes ulleres no són espontànies ni automàtiques, estan col·locades per un entramat estamental generat a Madrid al qual s’afegeix l’afegitó de «Districte federal» encara que no sigui ni una cosa ni l’altra. L’efecte centrípet que exerceix la capital d’Espanya es practica de manera intensa en l’esfera informativa, anomenada ja fatxosfera per alguns observadors. I el principal fruit d’aquest efecte és la homogeneïtzació que ens ocupa.

    Hi ha una agenda informativa suscitada i projectada per la política institucional i partidària que es fa generalitzada per la tendència centrípeta mencionada però també per una altra cosa. Si hi ha una crisi del periodisme és perquè abans existeix una crisi de l’empresa periodística, els interessos de la qual giren al voltant de les subvencions, ajudes, crèdits i altres condicionants dels mitjans, que no sempre procedeixen de les institucions de poder. Hi ha mitjans que es pleguen a les tendències de canvi que se suposen o que ells semblen advertir, però són molts més els que fa temps que s’han erigit en factors coadyuvants d’aquest canvi. Aquell de «el que pugui fer que faci» és seguit des de fa molt de temps per molts mitjans d’acord amb els designis que emanen d’actors econòmics i polítics disposats des del principi a fer aquest paper.

    La pregunta inicial de si és possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes té una resposta, que és sí. Però no respon a un sol motiu. És possible a més si la majoria de les empreses periodístiques es reclouen en els seus nínxols de lectors, renuncien a disputar nous públics que estan en la competència o encara per identificar i abandonen tasques d’innovació que resulten imprescindibles per afrontar les tasques que planteja l’evolució de la comunicació, cada vegada més urgents amb la irrupció de la intel·ligència artificial (IA). La IA serà un factor de homogeneïtzació potent, donada la tendència de les empreses a fer un ús merament instrumental dels avenços tecnològics en lloc de posar-los a treballar en fomentar la innovació. Com abans va succeir amb els tallers de composició i impremta, la informatització de les redaccions i la incorporació d’internet, els nous recursos tècnics s’orienten al vell somni humit dels editors: redaccions sense periodistes. Personal que executi tasques i no discuteixi les directrius donades des d’amunt, mal pagat i precàriament contractat.

    La situació de la premsa a Espanya s’apropa a una prevenció de Byung Chul Han: l’expulsió del diferent i la sobreproducció de l’igual. La inflació d’informació actual és un increment exponencial d’assumptes iguals entre si, sovint trivials, que dificulten la tasca de seleccionar el significatiu, que apareix ocult darrere d’una teranyina de nimietats. El terror de l’igual, que és com el filòsof alemany designa aquesta onada d’irrelevància, arrossega darrere seu a la homogeneïtzació de la informació. Les fake news o pseudonotícies enganyoses es veuen com la gran amenaça a la llibertat d’informació però no és menys perillosa aquesta igualació per baix que desemboca en una amenaça possible sinó en una realitat que ja vivim.

    Aquestes reflexions no preocupen a les empreses informatives. Unes s’atenen als fins últims per als quals han estat fundades, altres s’aproximen a el que les pot afavorir en un futur pròxim. Totes s’acomoden a una homogeneïtzació que per a elles té una virtut tangible: si no et desmarques del conjunt és difícil que et penalitzin per sobresortir. I aquesta nivellació per baix proporciona beneficis que serveixen per no desaparèixer.