Archivo Cat Plural

Categoría: memòria

  • Via Laietana, 43: policia o memòria

    Via Laietana, 43: policia o memòria

    Aquí tienes la versión en castellano

    El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 17 de juliol publicava una resolució del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica ben curiosa. El dia abans del norantè aniversari del cop d’estat del general Franco, la resolució declarava «l’edifici situat a Via Laietana, 43, de Barcelona», Lloc de Memòria Democràtica, aclarint que aquesta declaració «no altera el seu ús actual». Aquest ús, tal com és prou sabut, és el de Prefectura Provincial de la Policia estatal. La resolució afirma que «amb la recuperació de la democràcia, l’edifici va passar a exercir funcions pròpies de l’actual Policia Nacional, integrada en el marc constitucional i plenament compromesa amb la protecció dels drets i llibertats de la ciutadania». 

    De vegades es produeixen casualitats molt cruels. Uns dies després de l’aparició de la resolució, transcendia la noticia que el Govern austríac ha decidit ubicar un centre policial a la casa natal d’Adolf Hitler al municipi de Braunau am Inn per tal d’evitar que els seguidors del dictador nazi visitin l’edifici. La intenció dels governants austríacs és ben clara: convertir la casa en una instal·lació policial impedirà que els admiradors de Hitler utilitzin l’edifici per reivindicar la seva infausta memòria. A Barcelona, als demòcrates que van patir tortures a Via Laietana, 43, se’ls hi aplica la mateixa recepta i se’ls hi nega el dret a veure l’edifici convertit en un Espai de Memòria visitable perquè continua essent utilitzat pel Cos Nacional de Policia. La diferència és que a Àustria s’impedeix l’apologia d’un règim criminal, mentre a Catalunya s’obstaculitza que els demòcrates puguin exercir el seu dret a la memòria. Què pot passar aquí si algun ciutadà o ciutadana es presenta a la porta d’aquest Lloc de Memòria i diu que vol veure les garjoles i els despatxos on va ser torturat el seu avi o la seva àvia? 

    La resolució del BOE sembla redactada per dos Ministeris amb actituds confrontades; el PSOE vol i dol (o potser és que no vol). La primera part, tot i que perquè no sigui dit s’esforça en implicar també l’època republicana en episodis de repressió, descriu prou correctament les tortures que a la comissaria de Via Laietana, seu de la Brigada Político Social, es practicaven durant el franquisme i defineix l’edifici com «un símbol de la repressió sistemàtica exercida per la dictadura franquista»: aquesta seria la part redactada des de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica. La segona part és molt més curta i s’hi nota la mà del Ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska: aquest símbol de la repressió pot continuar essent utilitzat per a finalitats policials. N’hi ha prou en col·locar-hi una placa o una senyalització explicativa.  Algú ha qualificat la resolució com a un primer pas, però és un primer pas contradictori i fins i tot humiliant.

    Aquest enfocament injustificable ha provocat oposició dins el mateix govern central: el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha exigit que Via Laietana 43 deixi de ser una instal·lació policial i passi a ser exclusivament un Espai de Memòria. Les entitats memorialistes, que fa anys que reclamen convertir la comissaria en un lloc que recordi i expliqui la repressió franquista, han expressat la seva indignació. L’any passat ja havien publicat un manifest considerant «incompatible» que Via Laietana sigui comissaria i espai de memòria alhora.

    Les entitats memorialistes, que fa anys que reclamen convertir la comissaria en un lloc que recordi i expliqui la repressió franquista, han expressat la seva indignació

    L’argument oficial del PSOE és que una policia democràtica pot perfectament utilitzar aquell edifici maleït. I el més greu: el president de la Generalitat, Salvador Illa, en seu parlamentària, mantenia la mateixa explicació a preguntes de la presidenta del grup dels Comuns, Jessica Albiach.

    Grande-Marlaska és presoner de la pressió d’uns sindicats de la Policia Nacional i d’unes associacions de la Guàrdia Civil cada vegada més escorades a la dreta, i és esclau de la seva obsessió per mantenir una seu del Cos de la Policia Nacional al centre de Barcelona per evitar allò que ell considera que seria una victòria «dels independentistes»: que la Policia de l’Estat marxés fora del bell mig de la ciutat. Però hi ha altres edificis cèntrics propietat de l’Estat a la capital catalana; fins i tot es podria negociar una permuta amb alguna propietat municipal, tot i que convé no oblidar que Via Laietana 43 pertanyia a la Generalitat i va ser requisada pel franquisme. Però el que reflecteix aquesta postura defensiva és que encara s’arrossega la no acceptació que, segons la legalitat vigent, la policia integral a Catalunya és el Cos dels Mossos d’esquadra, no la Guàrdia Civil ni el Cos Nacional de Policia. És la mateixa filosofia que portava a una delegada del govern central del PP a ordenar que els vehicles de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil es passegessin pels carrers i carreteres de Catalunya sense exercir cap missió per «demostrar que encara som aquí». La mateixa filosofia que inspira les declaracions de l’actual delegat socialista del govern, Carlos Prieto, entestat en una particular creuada per presentar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil com a base de la seguretat de Catalunya quan el seu paper hauria de ser subsidiari dels Mossos i centrat en unes quantes competències molt determinades. El debat no té res a veure amb l’independentisme, es tracta d’acatar el marc legal vigent, i el delegat del govern central hauria de ser el primer en donar exemple.

    L’excusa que s’utilitza, que ara la policia estatal és democràtica, ens porta, sense entrar en actuacions polèmiques més recents, a preguntar-nos: un agent de la policia de l’Estat convençudament demòcrata no preferiria que les seves dependències es traslladessin a un lloc que no recordés una etapa negra de la història de la policia espanyola? No l’incomoda treballar en un espai on tanta gent va patir maltractaments per defensar la democràcia? No veu les ombres dels germans Creix i d’altres policies franquistes deformant la cara de Sebastià Piera o torturant Tomasa Cuevas, Blanca Serra, Jordi Carbonell, Miguel Nuñez o l’actual president de l’Associació de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, Carles Vallejo? No creu que seria millor marxar d’allà per anar a unes instal·lacions més modernes i més netes en tots els sentits? 

    Però potser la pregunta hauria de ser una altra: què pensen els militants socialistes d’aquesta situació vergonyosa i a què esperen per fer públic un posicionament coherent amb la seva ideologia?

  • Les piscines municipals com palaus del poble

    Les piscines municipals com palaus del poble

    Aquí tienes la versión en castellano

    En un article recent publicat a El Crític, la periodista Elena Parreño es feia ressò de l’estratègia que alguns municipis catalans estan seguint en relació amb l’establiment de quotes diferenciades d’accés a les seves piscines municipals. Mitjançant un pagament diferent entre les persones empadronades al municipi i aquelles que no ho estan, els ajuntaments d’aquestes localitats acaben generant marcades dinàmiques de segregació en el gaudi d’aquests equipaments tan necessaris en el moment actual. El catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona Quim Brugué apunta, fins i tot, que podria tractar-se d’una mesura discriminatòria envers contextos socioeconòmics propers però empobrits. És a dir, a través de l’establiment d’aquesta entrada diferenciada, localitats com Matadepera, Sant Vicenç dels Horts, Cornellà del Terri, Tiana o Montgat seleccionarien, en certa manera, els usuaris de les seves instal·lacions. Es tractaria, així, de generar espais lliures de veïns pobres d’altres municipis.

    El sociòleg Eric Klinenberg va assolir notorietat fa uns anys amb la publicació del seu llibre Palacios del Pueblo. Políticas para una sociedad más igualitaria, publicat en castellà per Capitan Swing l’any 2021. Klinenberg descriu en la seva obra la realitat nord-americana: una societat profundament individualista i desigual que, de fet, es caracteritza per la poca incidència de l’Estat, en els seus diferents nivells, a través de polítiques públiques que garanteixin un cert equilibri social. Profundament gelosos d’una suposada llibertat i promotors incansables del capitalisme, els Estats Units gairebé no disposen d’espais de socialització i intercanvi veritablement accessibles, horitzontals, assequibles i democràtics per al conjunt de la ciutadania, i la majoria d’aquests són gestionats privadament i amb ànim de lucre. Elements que aquí donem per descomptats, com l’educació i la sanitat públiques, però també les instal·lacions esportives, els serveis socials, les pensions de jubilació o el transport col·lectiu, es troben allà sotmesos a les dinàmiques del mercat, garantint-ne l’accés i l’ús en funció de la capacitat adquisitiva que tenen els ciutadans, no com a titulars d’un dret, sinó com a simples consumidors.

    Existeix, però, per a Klinenberg, una excepció: les biblioteques públiques. De fet, tot el llibre podria considerar-se una gran lloança a les biblioteques públiques de la ciutat de Nova York, els únics espais que, de moment, s’escapen dels processos de mercantilització assenyalats, mantenint-se com a equipaments d’accés lliure i gratuït. En un país on gairebé tot és privat i on la satisfacció dels mínims nivells de sociabilitat i intercanvi d’idees s’ha de produir, en general, sota l’esfera d’equipaments privats, com ara restaurants, centres comercials i similars, les biblioteques públiques apareixen com a autèntics espais d’alliberament social i democràtic. L’autor proposa, de fet, ampliar a altres àmbits la manera d’entendre la gestió que representen les biblioteques públiques, anar més enllà i transformar altres instal·lacions en palaus del poble.

    Les piscines públiques municipals són també palaus populars. La seva mera existència podria considerar-se una autèntica victòria i una conquesta de la democràcia espanyola i catalana

    En el nostre entorn més proper, les piscines públiques municipals són també palaus populars. La seva mera existència podria considerar-se una autèntica victòria i una conquesta de la democràcia espanyola i catalana. L’accés als seus recintes permet a les persones i col·lectius amb nivells de renda més baixos, i en règim d’igualtat amb aquells que disposen de més recursos, refrescar-se durant l’estiu, relaxar-se a les zones verdes o simplement descansar i conversar amb veïns i amics. El manteniment de quotes reduïdes i l’accés obert permeten al ric i al pobre gaudir d’aquell bé de consum col·lectiu del qual aquest darrer es veuria privat si no fos per una autèntica i decidida política municipal progressista.

    Tornant a l’article esmentat a l’inici d’aquest text, sembla que mentre acadèmics i activistes nord-americans s’esforcen a recomanar i promoure nous i més nombrosos palaus del poble, aquí, a casa nostra, ens entestem a recórrer el camí contrari: limitar l’accés als veïns d’altres municipis, en moltes ocasions amb nivells de renda inferiors. Fer prevaldre el dret del local, sigui això el que sigui, no només és il·legal des de la perspectiva del dret constitucional, sinó que constitueix un precedent perillós per a futures i més radicals polítiques de segregació, posa en risc mesures i normatives democràtiques i col·lectives i allunya la possibilitat de continuar construint palaus del poble.

  • Déjà vécu

    Déjà vécu

    Aquí tienes la versión en castellano

    Com bé sabeu, l’expressió francesa déjà vu vol dir «ja vist» i s’utilitza per descriure la sensació que una situació es repeteix sense motiu aparent. En política social catalana, aquesta sensació comença a ser massa familiar.

    Aquesta setmana farà sis anys de la signatura, en plena pandèmia, de l’Acord per una Catalunya Social entre el president de la Generalitat, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, el president de La Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya i la presidenta de la Taula. Aquell acord va néixer en un moment crític: el tercer sector sostenia, de manera essencial i compromesa, la resposta comunitària a la pandèmia, mentre els serveis socials funcionaven gràcies a professionals amb sous que no reflectien ni la seva responsabilitat ni la seva aportació.

    El document del 2020 identificava amb precisió les febleses del sistema: condicions laborals insuficients, tarifes obsoletes, governança feble, concertació residual i un finançament massa dependent de convocatòries puntuals. El diagnòstic era encertat, però el país va fer el que massa sovint fa: diagnosticar sense executar. Els compromisos van quedar en el terreny de les declaracions, sense calendari, sense pressupost i sense mecanismes que obliguessin a fer-los realitat.

    Els capricis del calendari han volgut que, més d’un lustre després, s’hagi celebrat la Cimera del IV Pla de suport al Tercer Sector Social de Catalunya. I la paradoxa és evident: els compromisos que s’han tornat a posar sobre la taula el 2026 són, en essència, els mateixos que ja figuraven al document del 2020. La Cimera 2026 no inaugura un nou horitzó; reactiva mesures acordades per respondre a mancances ja diagnosticades. El que ha fallat no és la capacitat de consens, sinó la capacitat de desplegament.

    La Cimera 2026 no inaugura un nou horitzó; reactiva mesures acordades per respondre a mancances ja diagnosticades. El que ha fallat no és la capacitat de consens, sinó la capacitat de desplegament

    Ara bé, la Cimera 2026 arriba en un context diferent. La nova Llei del Tercer Sector Social obliga a concretar allò que el 2020 només es va anunciar. I és en aquest marc que el Govern i el tercer sector recuperen els mateixos punts, però amb instruments que aquest cop volen ser operatives. Mesures insuficients i que arriben tard, però que obren una finestra d’oportunitat se les administracions, ara si, compleixen. L’equiparació salarial es converteix en un pla dotat amb 600 milions d’euros en quatre anys. L’actualització de tarifes es vincula a costos reals i salaris. La concertació passa, aparentment, a ser preferent per mandat legal. La governança es reforça amb l’activació del Consell de Diàleg Civil. I el finançament estructural es materialitza en un Pla d’impuls del tercer sector.

    La pregunta és inevitable: per què Catalunya ha necessitat sis anys per fer allò que ja sabia que calia? La resposta no s’ha de buscar en el sector, que ha estat persistent, propositiu i pacient, sinó en la política pública. El tercer sector ha aportat diagnosi, dades, propostes i consensos. El que ha fallat és la capacitat de les administracions —liderades consecutivament per les tres principals forces polítiques del país— per convertir els acords en polítiques, i les polítiques en realitats.

    El 2020 es va pactar un model; el 2026 es pacta el mateix model, però amb l’obligació i compromís de desplegar-lo. Aquesta reiteració revela una debilitat crònica: Catalunya és capaç de generar acords estratègics, però li costa convertir-los en resultats tangibles. En aquest cas, no hauríem de parlar d’un déjà vu, sinó d’un déjà vécu: un «ja viscut» més intens i profund.

    Els compromisos que tornen —l’equiparació salarial, la revisió de tarifes, la concertació preferent, la governança estable i el finançament estructural— no són novetats. Són pendents. Són deures que el país va deixar sense fer. I és precisament aquesta repetició la que incomoda: si el 2026 reactiva allò que el 2020 ja era imprescindible, vol dir que el sistema social català ha funcionat sis anys amb mancances que es podrien haver corregit abans.

    La Cimera 2026 pot ser llegida de dues maneres: com una feblesa, perquè evidencia sis anys de retard en un sistema fràgil; o com una oportunitat, perquè ofereix la possibilitat —finalment— de complir allò que el país va prometre. La diferència dependrà de si el Govern converteix els acords en pressupost, calendari i reglament, i de si el sector és capaç d’exercir de manera ferma i valenta la seva capacitat de pressió i articulació.

    El 2020 va ser un acord estratègic sense múscul. El 2026 és un acord operatiu que intenta corregir sis anys d’incompliments. La pregunta decisiva és si Catalunya aprofitarà aquesta segona oportunitat, o tornarà a diagnosticar sense desplegar. Perquè el que està en joc no és un document, sinó la fortalesa del sistema social, la dignitat de les persones que el sostenen i la qualitat de vida de les persones ateses i acompanyades.

  • 23 de juliol: El PSUC de Joan N. García-Nieto i Jordi Borja

    23 de juliol: El PSUC de Joan N. García-Nieto i Jordi Borja

    Aquí tienes la versión en castellano

    Cada 23 de juliol, els Comuns de Cornellà i del Baix Llobregat i el sindicat CCOO recorden la figura de Joan N. García-Nieto davant el monòlit que se li va dedicar al Parc Rosa Sensat de Cornellà de Llobregat. El passat dia 12 de juliol, centenars de persones van voler dir adeu a Jordi Borja en la seva cerimònia de comiat. I divendres de la setmana passada, dia 17, la sala d’actes de CCOO a Barcelona va acollir l’acte que commemorava el 90è aniversari de la fundació del PSUC: hi va intervenir, entre d’altres, el militant dels Comuns, Ernest Urtasun, que és ministre de Cultura del govern espanyol més de vuitanta anys després que el dirigent del PSUC, Josep Moix, fos ministre de Treball del govern de la República; un fil roig més que significatiu que va del PSUC als Comuns.

    Dins el PSUC podem trobar orígens ideològics diferents i trajectòries vitals diverses. Però els camins de García-Nieto i Borja presenten alguns trets comuns: sociòlegs tots dos, ens interpel·len sobre la relació entre intel·lectuals i l’esquerra, entre investigadors i professors i el moviment obrer i el moviment popular.  No seria agosarat pensar que es consideraven part de l’intel·lectual col·lectiu que ha de generar consciència revolucionària del què parlava Antonio Gramsci.

    L’origen del compromís polític de Joan García-Nieto va néixer segurament de la seva visió del cristianisme vinculada a la defensa dels més febles. Ell va ser, al costat d’Alfonso Carlos Comín, una de les figures destacades de «Cristians pel Socialisme». Jordi Borja, ja identificat com a comunista, va quedar marcat pel Maig del 68 a París. I tots dos van coincidir en una de les experiències  de l’esquerra catalana més innovadores: l’Organització Comunista Bandera Roja. Hi van militar al costat de Jordi Solé Tura i del mateix Comín, i d’Eulàlia Vintró, Marina Subirats, Francesc Baltasar, Teresa Eulàlia Calzada, Joan Subirats i molts altres. I després, l’any 1975, quan les circumstàncies del país ho van aconsellar, van ingressar al PSUC de Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz, des d’on van defensar l’eurocomunisme elaborat per Enrico Berlinguer, secretari general del Partit Comunista Italià. Coherents fins el final, Joan García-Nieto va morir essent militant d’Iniciativa per Catalunya, i Jordi Borja ens va deixar després de tancar la candidatura d’Ada Colau a Barcelona a les darreres eleccions municipals de 2023.

    Joan N. García-Nieto  i Jordi Borja eren alhora activistes i intel·lectuals. García- Nieto va reflexionar sobre el dret al treball, sobre les relacions laborals i sobre el sindicalisme i la classe obrera. I Borja ho va fer sobre les polítiques urbanes, sobre el dret a la ciutat i sobre el moviment popular.  Cap dels dos es va quedar els seus coneixements per a ell o es va tancar a  l’acadèmia; van posar les seves idees al servei dels seus companys i companyes de lluita.

    Molts militants del PSUC i de CCOO del Baix Llobregat es van formar amb les lliçons de tot un professor de l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE com Joan García-Nieto. Molts tècnics municipals i molts alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores de Catalunya, de l’Estat espanyol i de Llatinoamèrica es van preparar per a exercir les seves responsabilitats amb els llibres i les reflexions de tot un professor universitari com Jordi Borja. García-Nieto, des de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, sota la cobertura de l’ICESB ( Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) durant la clandestinitat, i des de CCOO i la Fundació Utopia més tard, i Jordi Borja des del Centre d’Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials (CEUMT) primer, i anys després des del Màster sobre «La ciutat: polítiques, projectes i gestió» i des de l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA), han ajudat a formar diverses generacions d’homes i dones de l’esquerra transformadora catalana.

    Utopia i Solidaritat

    A García-Nieto li agradava parlar i actuar «en clau d’utopia». Sabia que no arribaríem a l’horitzó que somiava però tenia ben clar que aquesta idea era una eina, un recurs, per generar canvis en la societat.  L’any 1993 escrivia a El futur democràtic es diu socialisme: la utopia necessària (Fundació Utopia): «Apostem per una utopia necessària perquè estem convençuts que el projecte socialista de futur, amb les seves arrels utòpiques, emancipadores i democràtiques, és l’únic camí capaç de donar esperança, per més que aquest horitzó utòpic estigui aparentment molt llunyà».

    Jordi Borja escrivia l’any 1987, al Manual de Gestión Municipal Democrática (IEAL), pensat per als ajuntaments de països llatinoamericans que sortien de dictadures militars: «L’opció de cooperació per la democràcia té les seves arrels profundes en la voluntat de proposar a les nostres societats una nova frontera: la solidaritat humana. La cooperació neix del cor però després s’ha d’executar amb la raó».

    Utopia trasformadora i solidaritat humana. Relacions laborals democràtiques i polítiques urbanes innovadores. Socialisme. Cor i raó. Les persones que vam tenir el privilegi d‘aprendre d’en Nepo i d’en Jordi ens sentim orgulloses d’haver-los conegut. I els trobem a faltar aquest 23 de juliol i sempre.