Categoría: Política

Aquí tienes la versión en castellano

No és un cas aïllat. Més enllà dels fixatges públics de persones provinents de CiU o Junts, d’ERC, o fins i tot de la CUP, Aliança Catalana està portant a terme una soterrada operació de reunir-se amb militants històrics del nacionalisme i l’independentisme per tal de blanquejar la seva imatge. No es tracta tant d’incorporar nous afiliats sinó d’aconseguir el reconeixement, o com a mínim evitar el rebuig, per part de personalitats del catalanisme conservador. Aliança sap que una part del seu creixement prové de la frustració de moltes persones que es van creure que el procés culminaria amb la independència i que s’han sentit enganyades: aquí pot pescar molts vots.     

Aquests contactes són un moviment paral·lel a l’aproximació a l’empresariat català, que ha volgut escoltar amb interès l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al Círculo Ecuestre, al Fòrum Nueva Economia o al Golf Empordà, apadrinada aquí per l’advocat Emilio Cuatrecasas. Ho ha explicat la mateixa Orriols: es tracta de «normalitzar» les seves relacions amb el sector negocis a partir de coincidir en la defensa de la «llibertat d’empresa». Mentre impulsa totes aquestes reunions, Sílvia Orriols no té inconvenient, però,  en incorporar al seu partit ex membres de Societat Civil Catalana, l’entitat unionista que es va mostrar molt activa contra el procés independentista i la normalització del català. 

Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts, després que els hi hagi clavat una bona mossegada electoral. Hi ha qui pensa que hi ha una extrema dreta dolenta, Vox, per espanyolista, i una extrema dreta acceptable, Aliança Catalana, per independentista. Aquests sectors no volen que en unes futures eleccions al Parlament es frustri la possibilitat de construir una majoria conservadora alternativa a les esquerres a causa d’una cada vegada més dubtosa negativa de Junts a pactar amb Aliança. 

Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts

Ara ja no costa trobar persones nacionalistes que justifiquin que cal parlar amb el partit d’Orriols. David Madí, ex dirigent de CDC que continua movent fils en l’entorn de Junts, afirmava aquest mes d’agost que no és partidari de cordons sanitaris i que «pot haver-hi pactes amb Aliança Catalana que funcionin i altres que no». Els sectors de l’independentisme que no tanquen la porta a acords amb l’extrema dreta catalana els consideren massa radicals però afegeixen que cal acceptar que la immigració preocupa i provoca rebuig en una part significativa de la ciutadania, especialment entre el sectors socials que durant molt temps es van sentir representats per Convergència. És cert que Pujol havia llegit amb atenció Els altres catalans de Paco Candel i escoltava amb interès Josep Benet recordant que Catalunya havia de ser un sol poble, però Marta Ferrusola  advertia del perill que Santa Maria del Mar acabés convertida en una mesquita; una part de les bases convergents mai no ha vist amb bons ulls el fenomen migratori vingui d’on vingui.  Aquí hi ha el possible punt de trobada amb Orriols, i ella, que ve d’aquest món, ho sap. 

Aliança Catalana és la pedra a la sabata de l’independentisme, però una pedra tan grossa i punxeguda que el pot condemnar a una pèrdua significativa de suport social. És curiós que associacions i partits independentistes que volen fer política a Catalunya estiguin cometent un error tan evident. La primera gran equivocació va ser permetre que Orriols arribés a l’alcaldia de Ripoll l’any 2023 quan hi havia una legítima majoria democràtica que podia formar un govern alternatiu: la por a la reacció d’una part de l’electorat de Junts va regalar a Aliança Catalana una plataforma que després ha sabut aprofitar. Normalitzar Aliança Catalana seria una llosa que no es podrien  treure mai de sobre els grups independentistes. Qualsevol possible acord sobre la sobirania que suposi un pacte amb Orriols provocarà una reacció negativa no tan sols contra els qui hi pactin, sinó contra tot el nacionalisme. Si el fet que el procés del 2017 fos dirigit per Carles Puigdemont ja va fer que gent sobiranista d’esquerres se’n desmarqués, no és gens difícil imaginar què pot passar ara. La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits. Fa pocs dies a Prada, el president del Parlament, Josep Rull, semblava conscient del perill en advertir que «els que fan un plantejament etnicista posen en risc la viabilitat de la nació i el projecte d’independència». Però no tothom a Junts ho veu igual: ni alguns alcaldes aterrits per l’impacte del vot a Aliança Catalana (com el de Martorell, que va arribar a intentar impedir l’accés a l’aigua de les fonts públiques a les persones vulnerables) ni la portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, entestada en la trista creuada de frenar l’arribada a Catalunya de cap menor migrat, tot i la crisi humanitària viscuda a Ceuta. Fins i tot un sector d’ERC flirteja amb determinades afirmacions que semblen coincidir amb la voluntat d’una Catalunya tancada sobre ella mateixa: Elisenda Alemany, cap de llista dels republicans a Barcelona, ha clamat contra el «cosmopolitisme naïf» que vol «arribar als deu milions perquè els és igual el país»; els imminents debats amb Gerardo Pisarello, dels Comuns, prometen ser interessants i clarificadors.  

La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits

La Generalitat ha de poder desplegar totes les polítiques públiques en matèria d’immigració; de fet, la delegació de competències ja estava acordada pel govern  de coalició progressista però la demagògia centralista de Podemos la va fer descarrilar, aviat farà un any, quan va unir els seus vots al Congrés als de PP i Vox. Aquest increment de l’autogovern s’hauria de basar en la voluntat d’acollida, en la solidaritat i en la capacitat per explicar la nostra realitat nacional a les persones nouvingudes, no en cap picada d’ullet als arguments de l’extrema dreta.

Sempre va bé mirar cap al País Basc. A Iparralde, el territori d’Euskadi que forma part de França, el Partit Nacionalista Basc (PNB) ha decidit canviar-se el nom i passar a denominar-se EAJ-Le Parti Basque, abandonant el qualificatiu de «nacionalista». La raó? Consideren que a França aquesta expressió evoca la «ultradreta» o fins i tot el col·laboracionisme amb els nazis del general Pétain durant la II Guerra Mundial. L’ombra de l’extrema dreta francesa, l’antic Front Nacional, ara Reagrupament Nacional, ha fet reflexionar als intel·ligents dirigents del PNB que se’n volen allunyar. Potser hi ha ajudat el fet que EH Bildu tingui un diputat a l’Assemblea Nacional Francesa, escollit dins les llistes del Nou Front Popular, compartint candidatura amb la França Insubmisa, comunistes, socialistes i ecologistes. 

Aquí, però, hi ha qui, obsessionat per la creixent atracció de l’electorat nacionalista per part d’Aliança Catalana, que es farà evident en les properes eleccions locals en un bon grapat de municipis, pensa innocentment que la solució és assumir les seves propostes i «normalitzar» aquesta opció. Quan se’n adonin de les conseqüències serà massa tard; com a Ripoll.

Aquí tienes la versión en castellano

Què li queda, doncs, a l’espai convergent? Pot endurir el discurs migratori i competir amb l’original, que és el que ja assaja. Pot esperar que la tornada de Puigdemont —el TJUE ha avalat l’amnistia i al Suprem se li ha acabat el marge— emuli la tornada d’Odisseu i ajudi a posar el seu Palau en ordre. Pot replegar-se al mapa municipal, on encara conserva més de tres-centes alcaldies, i aguantar la respiració. Però cap d’aquestes opcions no és bona, perquè la casa convergent està corcada pels fonaments. La cosa ve de lluny.

La Casa Gran que tot ho tapava

El 1958, en dos articles titulats Per una doctrina d’integració i Immigració i integració, recollits després a La immigració, problema i esperança de Catalunya (Nova Terra, 1976), Jordi Pujol va escriure sobre el subdesenvolupament espanyol i especialment de l’andalús. De l’home andalús va dir que «no és un home coherent, és un home anàrquic, és un home destruït». La sortida que els proposava —a mode de salvació quasi divina— era la integració: la catalanitat com una cosa que es podia adquirir, que calia adquirir per tal de poder sobreviure materialment i florir espiritualment. Una porta oberta amb peatge. Passi, però pagui.

Aquell peatge va sostenir quaranta anys de Casa Gran. Qui el pagava —llengua, entitat, feina, escola— entrava i deixava de ser problema. Qui no el pagava es quedava fora sense que calgués dir-li res, perquè el marc nacional ja ho deia per tothom.

L’independentisme va heretar el moble sencer i es va pensar que el repintava del color d’octubre: «Un sol poble. La República de tots»; «Català és tot home que viu i treballa a Catalunya». Aquesta última és de Pujol, del mateix volum, i porta lletra petita: que de Catalunya en faci casa seva, que s’hi incorpori, que s’hi reconegui, que s’hi entregui i que no li sigui hostil. Quatre condicions i una prohibició.

Va anar funcionant mentre hi va haver una promesa prou grossa per tapar-ho tot, però la promesa es va estrellar el 2017. I això es nota en la unitat parlamentària, o en la falta d’aquesta: els quatre partits partidaris de l’estat propi ja només voten igual tres vegades de cada deu.

Orriols, pujolisme descarnat

Orriols no ha inventat res. És pujolisme sense moralina, si es vol, sense hipocresia. Un tret característic dels temps en els quals vivim.

La seva afinitat parlamentària amb Junts és alta: de les 1.735 votacions del curs parlamentari que s’acaba de tancar, Aliança ha votat a favor del 71% de les iniciatives que ha registrat Junts, més que cap altre grup de la cambra, PP inclòs. Junts ha votat a favor del 0% de les d’Aliança. Zero. Els seus quadres surten de les xarxes que Convergència va teixir comarca a comarca durant dècades. A Amposta encapçalarà la llista l’exnúmero dos de Junts al municipi; a Cambrils, el portaveu del grup. I n’aniran caient més.

Alhora, val més no reduir-ho a una història de família. Més d’un 20% dels votants d’Aliança no es consideren independentistes; a Junts, el percentatge cau al 5%. La primera preocupació dels seus votants i la dels de Vox coincideixen: immigració i inseguretat. La Casa Gran duia el racisme a dins d’un marc nacional que li donava forma i límit, com un os dins la carn. Trencat l’os, la carn s’escampa i s’ajunta amb el primer que troba.

Ara la metàfora és una altra. La Casa Gran, diria Orriols, ha estat okupada per uns hostes que no han respectat les condicions d’entrada. Però les condicions no se les ha inventat ella, són només la següent pàgina del llibre de Pujol. La integració que es vestia de generositat no era res més que un examen; un examen constant, supervisat per qui es deia amo de la catalanitat. El món postconvergent està sent desnonat de la seva pròpia finca.

Aquí tienes la versión en castellano

Durant gairebé quaranta anys, la socialdemocràcia ha viscut a remolc dels canvis imposats pel neoliberalisme. Primer els va resistir amb la boca petita; després els va acabar administrant. La Tercera Via de Tony Blair i Anthony Giddens no va ser una síntesi, va ser una capitulació disfressada d’innovació: acceptava la globalització, la disciplina pressupostària i el dogma del mercat, mentre prometia salvar l’Estat del benestar amb les eines mateixes que l’estaven buidant. Aquella fórmula va guanyar eleccions, però va acabar rendint-se a la idea tatcheriana que no hi havia alternativa. I una socialdemocràcia que renuncia a tenir alternativa deixa, senzillament, de ser socialdemocràcia. Aquell context ha desaparegut.

La crisi financera del 2008, la pandèmia, la crisi energètica, la guerra d’Ucraïna, la competència tecnològica amb la Xina, la urgència de reindustrialitzar Europa, l’explosió de les desigualtats, els fenòmens migratoris o la nova geopolítica dels recursos i el nou ordre mundial ho han canviat tot. Ja no n’hi ha prou de redistribuir la riquesa; cal tornar-la a crear, i cal fer-ho ara. Sense indústria pròpia, ni energia competitiva i en e4l marc d’una transició justa, sense una defensa del medi ambient, sense innovació, infraestructures i capacitat tecnològica, l’Estat del benestar no s’erosiona: s’esfondra.

Mentrestant, la socialdemocràcia s’ha anat esvaint com a força política. A França, Grècia o Israel pràcticament ha desaparegut del mapa del govern. A Itàlia sobreviu atrapada en una síntesi impossible entre excomunistes, exsocialistes i altres restes progressistes. A Alemanya, cada convocatòria electoral confirma una decadència lenta però imparable. Aquests no són contratemps: són símptomes d’un projecte que ha perdut el dret a explicar el futur.

I el problema no és només programàtic: és cultural i comunicatiu. Massa temps identificada amb una gestió correcta de l’administració, la socialdemocràcia ha oblidat que gestionar bé, sense un relat que digui cap on va la societat, no serveix de res. Ni les alternatives sorgides des de l’esquerra —Syriza, Podem, La França Insubmisa— han aconseguit construir res estable més enllà de la indignació. Van saber cridar el malestar; no van saber governar-lo. És en aquest buit, precisament, on les propostes de Burnham comencen a pesar.

Massa temps identificada amb una gestió correcta de l’administració, la socialdemocràcia ha oblidat que gestionar bé, sense un relat que digui cap on va la societat, no serveix de res

El que alguns ja anomenen Manchesterisme no és un retorn al socialisme clàssic ni un retoc cosmètic de la Tercera Via: és una ruptura amb la resignació. Assumeix que competitivitat, cohesió social i sobirania econòmica no són objectius incompatibles, sinó la mateixa exigència vista des de tres angles.

Aquest gir també significa el retorn, sense embuts, de la planificació. No es tracta de ressuscitar plans quinquennals ni de substituir el mercat per l’Estat, sinó d’admetre que la descarbonització, la digitalització, les infraestructures energètiques, els centres de dades, les xarxes elèctriques o els semiconductors, però també les crisis migratòries, el deteriorament dels serveis públics, especialment l’educació, la sanitat i la seguretat, no apareixen soles per generació espontània. Exigeixen direcció pública, estabilitat reguladora, inversió sostinguda i una col·laboració molt més estreta —i molt menys pudorosa— entre administracions, tercer sector i sector privat.

Les seves prioritats són clares i no admeten mitges tintes: recuperar capacitat industrial pròpia, blindar sectors estratègics com l’energia, la defensa o la manufactura avançada, descentralitzar el poder cap als territoris, garantir habitatge assequible com a dret i no com a promesa, reforçar la sanitat pública, dignificar la formació professional i intervenir sense complexos en les infraestructures essencials.

La idea de fons és inapel·lable: l’Estat no ha de substituir el mercat, però tampoc pot conformar-se a fer-ne d’infermer quan estan en joc interessos estratègics. Ha d’orientar-lo, i quan calgui, imposar-s’hi.

Aquest debat connecta amb els informes Draghi i Letta i amb la política industrial americana de Biden —que Trump s’entesta a desmuntar—, però hi afegeix una cosa que als informes tecnocràtics els falta: un compromís ferm amb la cohesió social, l’equilibri territorial, la proximitat i, sobretot, una manera diferent de fer política, més d’escolta i menys de despatx, més d’avantguarda i menys d’administració del que ja existeix.

Per això la socialdemocràcia té davant seu una oportunitat que no es repetirà. Si el segle XX va construir l’Estat del benestar, el XXI exigeix un nou contracte social que trenqui d’una vegada amb l’immobilisme i la paràlisi que la tenen segrestada. La socialdemocràcia va començar a perdre l’hegemonia el dia que va deixar de marcar l’agenda i es va conformar a administrar les regles que dictaven altres. Si Burnham representa alguna cosa, és precisament la voluntat de tornar a discutir-les.

Si el segle XX va construir l’Estat del benestar, el XXI exigeix un nou contracte social que trenqui d’una vegada amb l’immobilisme i la paràlisi que la tenen segrestada

Els Trenta Gloriosos no tornaran. Tampoc el món sobre el qual es va bastir la socialdemocràcia del segle XX. El repte no és plorar el passat, sinó construir, sense por, un nou contracte social per a una economia descarbonitzada, digitalitzada i travessada per la competència geopolítica —i seriosa, de veritat, en el combat contra la desigualtat i per la justícia social. La socialdemocràcia només recuperarà la centralitat perduda si deixa de conformar-se a gestionar millor el present i torna a atrevir-se a construir una idea de futur.

Durant bona part del segle XX va oferir una promesa nítida: més benestar, més igualtat, més oportunitats. El segle XXI exigeix ampliar-la sense complexos amb la sobirania energètica, la reindustrialització, l’autonomia tecnològica i la cohesió territorial. En definitiva, tornar a demostrar —amb fets, no amb gestió— que és possible combinar competitivitat, prosperitat i justícia social en un món cada cop més incert.