Archivo Cat Plural

Categoría: Tecnofeudalisme

  • Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?


    Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?


    La pregunta pot fer somriure. Té alguna cosa d’acudit tecnològic, com aquells disquets de tres polzades o els CD-ROM que un dia semblaven fonamentals per conservar els nostres récords eterns i avui són gairebé peces de museu. Però darrere d’aquesta aparent frivolitat s’amaga una qüestió molt més profunda: com preservarem la memòria d’una societat que cada dia genera milions de documents digitals, però que canvia de formats, plataformes i tecnologies a una velocitat vertiginosa?

    Potser mai no havíem acumulat tnata informació, tant coneixement. I, paradoxalment, potser mai no havia estat tan fràgil. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, rl Notre director, Pere Ortín, parlem amb Marc Hernández Güell, tecnòlge i director de La Tempesta.cc, per abordar un debat que sovint queda eclipsat per l’entusiasme tecnològic, però que serà decisiu per entendre el futur de la cultura, els museus, els arxius i, en definitiva, de la nostra intel.ligència i també la nostra memòria col·lectiva.

    Durant molts anys hem identificat la transformació digital amb la digitalització. Escanejar documents, penjar col·leccions a internet o crear noves plataformes semblava suficient. Però avui aquesta idea ja ha quedat petita. Ara toca preguntar-se, com fa el Marc Hernández amb el seu equip,  només com digitalitzem el patrimoni, sinó com el fem viu, accessible i rellevant en una època dominada per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial.

    Què passa quan els responsables dels arxius i dels museus es troben amb els tecnòlegs? Parlen el mateix idioma? Comparteixen les mateixes prioritats? Les institucions culturals continuen entenent el món digital com un simple aparador o ja han assumit que és una transformació profunda de la seva manera de treballar i de relacionar-se amb la ciutadania?

    Són preguntes que van molt més enllà de la tecnologia. Parlen de cultura, de democràcia i també, sobre tot, de poder. Perquè la irrupció de la intel·ligència artificial no només canviarà la manera com busquem informació. També modificarà la forma com descobrim una obra d’art, consultem un arxiu històric o interpretem el nostre patrimoni. Pot convertir milions de documents invisibles en coneixement accessible. Però també pot amplificar biaixos, consolidar monopolis tecnològics o deixar en mans d’algoritmes decisions que fins ara consideràvem responsabilitat de les institucions públiques.

    La conversa amb Marc Hernández Güell ens convida precisament a pensar aquest punt d’inflexió. Sense tecnofòbia, però també sense ingenuïtat. Perquè darrere de cada avenç tecnològic sempre hi ha preguntes polítiques, socials i ètiques que no podem deixar exclusivament en mans dels enginyers o de les grans corporacions digitals.

    També hi ha un altre debat que travessa tota la conversa: el del coneixement obert. En una època en què les dades s’han convertit en el nou petroli, quin sentit té privatitzar el patrimoni cultural? Qui hauria de controlar les enormes quantitats d’informació que generen museus, biblioteques i arxius? Quins límits no hauríem de traspassar si volem que la tecnologia continuï estant al servei del bé comú?

    Aquestes preguntes afecten la cultura, però també l’educació, la salut, la ciència i el conjunt dels serveis públics. Per això la conversa acaba transcendint els museus per convertir-se en una reflexió molt més àmplia sobre quin model de societat estem construint. D’aquí a cinquanta anys, quan una nova generació intenti entendre qui érem, què trobarà? Un relat ric, plural i crític? O una memòria filtrada pels interessos comercials d’un grapat de plataformes globals? Què hauríem d’estar preservant avui perquè el futur no hereti una història incompleta, esbiaixada o profundament injusta?

    Durant segles, les societats han lluitat per decidir qui escrivia la història. Avui la pregunta és una altra: qui escriurà la memòria quan ja no siguin les persones, sinó els algoritmes, els qui ordenin el coneixement del món? La resposta no és tecnològica. És política, cultural i democràtica. Per això aquesta conversa no va només de museus, arxius o intel·ligència artificial. Va del dret col·lectiu a recordar sense que ningú decideixi per nosaltres què mereix continuar existint i què pot ser esborrat per sempre.

  • Jordi Gràcia: 
«La gran batalla del segle XXI és entre democràcia i tecnopoder»

    Jordi Gràcia: 
«La gran batalla del segle XXI és entre democràcia i tecnopoder»

    Fa no tants anys i durant molts anys vam creure que internet faria les societats més obertes, més lliures i més democràtiques. Que la informació circularia sense intermediaris, que el coneixement crític seria més accessible i que les xarxes socials connectarien ciutadans més informats i molt més oberts i crítics.

    Aquella promesa ingenua?, però, conviu avui amb una altra realitat ben diferent. És cert, mai no havíem tingut tanta informació a l’abast i, alhora, tanta dificultat per distingir què és cert i què no; què val la pena i què no. Mai no havíem disposat de tantes eines per comunicar-nos i, alhora, el debat públic havia estat tan condicionat per interessos econòmics, algoritmes invisibles i plataformes privades capaces d’orientar converses, emocions, comportaments, decisions, vots.

    És en aquest escenari -i amb l’aterratge violent i accelerqt de la I.A.- que Jordi Gràcia publica La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama), un assaig-panflet que evita titulars fàcils per plantejar una reflexió molt més profunda: què passa quan el poder polític deixa de concentrar-se només als governs i als parlaments per desplaçar-se cap a unes poques empreses capaces d’organitzar la manera com ens informem, ens relacionem i acabem interpretant i vivint el món?

    Catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona (UB) i una de les principals veus de l’assaig contemporani, Gràcia ens proposa una mirada que desborda la política institucional feta pels polítics i tampocc no parla únicament de tecnologia. Parla, sobretot, de democràcia i de poder.

    Perquè mentre la intel·ligència artificial accelera tots els processos productius, les plataformes digitals acumulen més dades i poder que molts estats i la desinformació es converteix en una arma política quotidiana, les democràcies liberals semblen arribar sempre uns passos tard. I, paral·lelament, l’esquerra —segons sosté Gràcia— ha anat perdent alguna cosa més greu que unes quantes eleccions: ha deixat de disputar el relat del futur. Aquest és un dels eixos centrals de la conversa.

    Quan va deixar l’esquerra de pensar el demà per limitar-se a administrar el present? Com és possible que la idea de futur hagi quedat gairebé monopolitzada pels discursos tecnològics de Silicon Valley o pels imaginaris reaccionaris que alimenten les noves extremes dretes en creiximent?

    També parlem del fracàs parcial de la promesa digital. Durant dècades se’ns va assegurar que internet democratitzaria el coneixement i ampliaria les llibertats. Avui, però, conviu amb una economia de l’atenció basada en la polarització, la viralitat, els crits i els insults i la captura permanent del nostre escàs temps d’atenció.

    Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia.
    Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia | Pol Rius.

    En aquest context recuperem una intuïció formulada fa més de mig segle pel filòsof Herbert Marcuse: la tecnologia no només distribueix informació; també modela formes de vida, hàbits i maneres de pensar. Quan obrim una xarxa social al matí, continuem decidint lliurement què volem veure o algú ja ha decidit abans quines emocions ens convé experimentar?

    Una altra de les qüestions que abordem és el mateix concepte que dona títol al llibre. Jordi Gràcia parla de «tecnofeixisme», mentre que economistes com el grec Yanis Varoufakis prefereixen descriure aquest nou ordre com un «tecnofeudalisme». És només una diferència terminològica o estem davant de diagnòstics polítics diferents? Quin és exactament el risc democràtic que identifica Gràcia?

    La conversa també entra en una paradoxa especialment rellevant: qualsevol intent de regular les grans plataformes és sovint presentat com una amenaça contra la llibertat d’expressió, mentre que la concentració d’un enorme poder privat en molt poques empreses sembla acceptar-se com una conseqüència inevitable del progrés. Com hem arribat a identificar regulació democràtica amb censura i poder corporatiu amb llibertat d’expressió?

    Perquè Google, Meta, Amazon, TikTok o X ja no són només empreses tecnològiques. Gestionen infraestructures essencials de comunicació, informació, publicitat i influència política. La pregunta és inevitable: qui té avui més capacitat de modelar l’opinió pública, un govern elegit democràticament o els algoritmes de cinc corporacions globals?

    Naturalment, també parlem d’intel·ligència artificial. Més enllà de la fascinació o dels discursos apocalíptics, investigadores com Kate Crawford o Ruha Benjamin recorden que tota tecnologia incorpora decisions polítiques, interessos econòmics, treball humà i impactes ambientals. El problema és la IA en si mateixa o el model de poder que s’està construint al seu voltant?

    Però aquesta no és només una conversa de diagnòstics. També preguntem a Jordi Gràcia quines polítiques considera imprescindibles si realment volem recuperar sobirania democràtica: auditories independents dels algoritmes? Fiscalitat sobre les grans plataformes? Infraestructures digitals públiques? Nous mitjans europeus? Sobirania tecnològica?

    En aquest debat, Europa ocupa un lloc central. Mentre els Estats Units semblen cada vegada més condicionats pels interessos de les grans empreses tecnològiques, la Unió Europea continua sent un dels pocs espais polítics disposats -amb matissos- a regular els mercats digitals. És una oportunitat real o és el espill d’una batalla a la que arribem massa tard?

    I acabem tornant a una pregunta que travessa tot el llibre i, probablement, també aquest moment històric que vivim. Durant dècades vam identificar la idea de revolució amb la innovació permanent, amb la velocitat del progrès i amb la capacitat de crear noves tecnologies. Però potser avui el gest més revolucionari ja no consisteix a inventar més eines. Consisteix a decidir, col·lectivament, qui les governa.

    Perquè, al capdavall, la qüestió no és si la tecnologia transformarà el món. Això ja està passant. La qüestió és si serem nosaltres qui decidirem com volem viure-hi o si deixarem aquesta decisió en mans d’algoritmes, accionistes corporatius i plataformes que ningú no ha escollit democràticament.

    D’això, en definitiva, parlem en aquesta conversa amb Jordi Gràcia. D’una tecnologia que és política, d’una democràcia que busca nous instruments per defensar-se i d’una esquerra que, si vol continuar sent útil a la societat, haurà de tornar a imaginar el futur abans que algú altre l’imagini per ella.

  • Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

    Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

    Hi va haver un temps en què navegar per internet era una forma de perdre’s. I perdre’s era una manera de descobrir. Cada clic podia obrir una finestra inesperada, una conversa improbable o una idea capaç de desordenar les certeses. Avui, en canvi, sembla que internet ens coneix massa bé. Tant, que cada vegada ens sorprèn menys.

    Vivim envoltats de continguts. Mai la humanitat havia produït tantes imatges, tants vídeos, tants textos i tantes opinions. Però enmig d’aquesta abundància creix una sensació inquietant: tot acaba semblant-se molt. Els mateixos formats, les mateixes cares, les mateixes frases, els mateixos debats reciclats una vegada i una altra per uns algoritmes que han convertit la nostra atenció en la principal mercaderia del segle XXI. Internet, que havia nascut com una promesa de diversitat, experimentació i coneixement compartit, corre el risc de convertir-se en un immens mirall on només veiem allò que les plataformes decideixen que volem veure.

    És precisament aquesta intuïció la que travessa la conversa del nostre director, Pere Ortín, amb la tecnòloga i periodista cultural especialitzada en màrqueting digital veneçolana Ariana Basciani. Lluny de qualsevol nostàlgia tecnològica, Basciani planteja una pregunta molt més radical: i si el problema no fos que internet genera massa contingut, sinó que ha deixat de generar significat? Una crisi que no és només tecnològica. També és cultural. Política. Democràtica.

    Perquè quan els algoritmes decideixen què mereix la nostra atenció, també condicionen què recordem, què oblidem, què discutim i fins i tot què imaginem.

    Ariana Basciani és investigadora especialitzada en cultura digital, intel·ligència artificial i societat. El seu treball combina el coneixement tècnic amb una mirada profundament humanista sobre les conseqüències socials de les tecnologies que habitem cada dia. No parla només de màquines. Parla de persones. De poder. De memòria. I del dret a continuar pensant en un ecosistema digital que tendeix a uniformitzar-ho tot.
    La conversa, però, comença lluny dels algoritmes.

    La conversa comença a Veneçuela, pais d’origen de la investigadora, que les darreres setmanes ha tornat a viure moments de gran dolor arran dels terratrèmols que han afectat diverses regions. Quan la terra tremola, la tecnologia deixa de ser protagonista. O potser no del tot. Perquè també és en aquests moments quan internet mostra les seves dues cares: la de la solidaritat que connecta persones separades per milers de quilòmetres i la de la desinformació que circula amb la mateixa velocitat que les emergències.

    La tecnòloga veneçolana Ari Basciani | Pol Rius

    A partir d’aquí, el diàleg s’endinsa en algunes de les preguntes més incòmodes del nostre temps. Hem deixat de descobrir coses o simplement consumim versions lleugerament diferents del que els algoritmes ja saben que ens agradarà? Què passa amb la cultura quan tot tendeix a assemblar-se? La uniformització és només estètica o també acaba condicionant la nostra manera de pensar políticament? En plena explosió de la intel·ligència artificial, què continua sent irreductiblement humà? I sobretot: la IA és la causa d’aquesta homogeneïtzació o només accelera una dinàmica que les grans plataformes ja havien posat en marxa molt abans?

    També hi ha espai per parlar del poder. Perquè darrere dels algoritmes no hi ha una força abstracta. Hi ha grans empreses globals. Inmensos interessos econòmics molt reals. Models de negoci que competeixen per retenir cada segon de la nostra atenció. La pregunta, en aquest sentit, és inevitable: estem davant d’una crisi tecnològica o davant també d’una crisi democràtica? En un moment en què la informació circula més ràpid que mai, però la confiança en els mitjans convencionals, les institucions públiques i el debat social sembla erosionar-se a crits, recuperar espais per al pensament crític esdevé gairebé un acte de resistència pràctica.

    Per això també preguntem a Basciani si encara existeix un internet més ètic. Un internet on sigui possible llegir sense presses, discutir sense insults, descobrir sense que un algoritme ens guiï constantment pel mateix camí. I quin paper hi poden jugar els mitjans independents en aquest escenari.

    Potser el futur digital no dependrà tant de desenvolupar una intel·ligència artificial més poderosa com de preservar una intel·ligència humana capaç de dubtar, imaginar i discrepar. Perquè, al capdavall, la gran pregunta que travessa tota aquesta conversa és tan senzilla com inquietant. Quan internet deixa de significar alguna cosa… què és el que encara ens pot tornar el sentit?

    Article relacionat

    Què passa quan internet ja no significa res?