La pregunta pot fer somriure. Té alguna cosa d’acudit tecnològic, com aquells disquets de tres polzades o els CD-ROM que un dia semblaven fonamentals per conservar els nostres récords eterns i avui són gairebé peces de museu. Però darrere d’aquesta aparent frivolitat s’amaga una qüestió molt més profunda: com preservarem la memòria d’una societat que cada dia genera milions de documents digitals, però que canvia de formats, plataformes i tecnologies a una velocitat vertiginosa?
Potser mai no havíem acumulat tnata informació, tant coneixement. I, paradoxalment, potser mai no havia estat tan fràgil. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, rl Notre director, Pere Ortín, parlem amb Marc Hernández Güell, tecnòlge i director de La Tempesta.cc, per abordar un debat que sovint queda eclipsat per l’entusiasme tecnològic, però que serà decisiu per entendre el futur de la cultura, els museus, els arxius i, en definitiva, de la nostra intel.ligència i també la nostra memòria col·lectiva.
Durant molts anys hem identificat la transformació digital amb la digitalització. Escanejar documents, penjar col·leccions a internet o crear noves plataformes semblava suficient. Però avui aquesta idea ja ha quedat petita. Ara toca preguntar-se, com fa el Marc Hernández amb el seu equip,només com digitalitzem el patrimoni, sinó com el fem viu, accessible i rellevant en una època dominada per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial.
Què passa quan els responsables dels arxius i dels museus es troben amb els tecnòlegs? Parlen el mateix idioma? Comparteixen les mateixes prioritats? Les institucions culturals continuen entenent el món digital com un simple aparador o ja han assumit que és una transformació profunda de la seva manera de treballar i de relacionar-se amb la ciutadania?
Són preguntes que van molt més enllà de la tecnologia. Parlen de cultura, de democràcia i també, sobre tot, de poder. Perquè la irrupció de la intel·ligència artificial no només canviarà la manera com busquem informació. També modificarà la forma com descobrim una obra d’art, consultem un arxiu històric o interpretem el nostre patrimoni. Pot convertir milions de documents invisibles en coneixement accessible. Però també pot amplificar biaixos, consolidar monopolis tecnològics o deixar en mans d’algoritmes decisions que fins ara consideràvem responsabilitat de les institucions públiques.
La conversa amb Marc Hernández Güell ens convida precisament a pensar aquest punt d’inflexió. Sense tecnofòbia, però també sense ingenuïtat. Perquè darrere de cada avenç tecnològic sempre hi ha preguntes polítiques, socials i ètiques que no podem deixar exclusivament en mans dels enginyers o de les grans corporacions digitals.
També hi ha un altre debat que travessa tota la conversa: el del coneixement obert. En una època en què les dades s’han convertit en el nou petroli, quin sentit té privatitzar el patrimoni cultural? Qui hauria de controlar les enormes quantitats d’informació que generen museus, biblioteques i arxius? Quins límits no hauríem de traspassar si volem que la tecnologia continuï estant al servei del bé comú?
Aquestes preguntes afecten la cultura, però també l’educació, la salut, la ciència i el conjunt dels serveis públics. Per això la conversa acaba transcendint els museus per convertir-se en una reflexió molt més àmplia sobre quin model de societat estem construint. D’aquí a cinquanta anys, quan una nova generació intenti entendre qui érem, què trobarà? Un relat ric, plural i crític? O una memòria filtrada pels interessos comercials d’un grapat de plataformes globals? Què hauríem d’estar preservant avui perquè el futur no hereti una història incompleta, esbiaixada o profundament injusta?
Durant segles, les societats han lluitat per decidir qui escrivia la història. Avui la pregunta és una altra: qui escriurà la memòria quan ja no siguin les persones, sinó els algoritmes, els qui ordenin el coneixement del món? La resposta no és tecnològica. És política, cultural i democràtica. Per això aquesta conversa no va només de museus, arxius o intel·ligència artificial. Va del dret col·lectiu a recordar sense que ningú decideixi per nosaltres què mereix continuar existint i què pot ser esborrat per sempre.
Hi ha dies que fan història per ser la data d’inici d’una guerra. Uns altres canvien el món per descobriments impressionants o per convertir-se en el començament d’una pandèmia global que aviat va quedar oblidada. També hi ha dies recordats en els llibres d’història pel llançament d’una nau tripulada que va orbitar al voltant de la Lluna per primera vegada o perquè es va presentar una nova tecnologia mèdica que prometia transformar la nostra salut i les nostres vides.
En tots aquests dies històrics, per a bé o per a mal, la protagonista sol ser sempre la humanitat: els seus assoliments i els seus desastres. En altres dies històrics, molt menys freqüents, estranys, gairebé rars, el protagonisme no el té la humanitat, sinó l’univers en el qual vivim. Dimecres que ve serà un d’aquests dies.
El 12 d’agost del 2026, milions de persones en l’hemisferi nord del planeta sortirem a balcons, terrasses, platges, muntanyes i places per a mirar exactament cap al mateix lloc. És un lloc al qual no solem mirar perquè, encara que ens cuida i ens protegeix, també pot fer-nos mal: el Sol.
Durant poc més d’un minut, la Lluna cobrirà completament el Sol en una part important de la Península Ibèrica, de l’Atlàntic al Mediterrani, i convertirà una tarda tòrrida d’estiu en un sorprenent crepuscle.
Una gran lliçó d’humilitat
És un d’aquests escassos moments de la vida en què el planeta, el sistema solar, la Via Làctia i tot l’univers semblen recordar-nos que existeix alguna cosa molt per sobre de nosaltres; una cosa molt més gran que l’ésser humà, alguna cosa que no controlem i que ni tan sols entenem del tot.
Potser per això l’eclipsi del dimecres no és només un fenomen astronòmic espectacular. Arriba just quan més falta li fa a la humanitat una gran lliçó d’humilitat arribada del cel.
Una generació sencera esperant un minut
Per a la immensa majoria de persones que viuen avui a Catalunya i a Espanya, serà el primer eclipsi total de Sol que podran contemplar sense sortir del país. La Península Ibèrica no vivia un des de 1905. Més d’un segle després, el cel torna a repetir aquella extraordinària i fascinant alineació entre el Sol, la Lluna i la Terra. Cap generació viva conserva un record conscient d’una cosa semblant.
I això resulta encara més curiós en una societat com la nostra, que viu de sobreproduïr imatges. Som la generació que més imatges ha produït en tota la història coneguda i, no obstant això, probablement serà la primera vegada que milions de persones en aquest país contemplin un fenomen natural que cap pantalla digital pot reproduir en tota la seva intensitat.
Un eclipsi no sols es mira
Es viu. Els qui han tingut la fortuna d’experimentar un i han deixat constància d’això solen descriure una mateixa sensació: un silenci molt estrany, un descens sobtat de la temperatura, una llum impossible de comparar amb cap vesprejar conegut, ocells que busquen refugi creient que arriba la nit, insectes que callen i un sotrac col·lectiu molt difícil d’explicar.
Un eclipsi no sols es mira. Es viu
Durant tot just unes desenes de segons desapareix la rutina de qualsevol dia que, de sobte, es fa nit. Apareixen la sorpresa i la meravella.
Catalunya també mirarà cap al cel
La Península Ibèrica serà un dels millors llocs del món per a observar l’eclipsi del pròxim dimecres. La franja de totalitat creuarà la Península d’oest a est, de l’Atlàntic al Mediterrani. A Catalunya, el fenomen serà visible pràcticament des de tot el territori, encara que amb algunes diferències importants.
Zones de totalitat i anularitat dels tres eclipsis solars de 2026, 2027 i 2028. Imatge: Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible
A les comarques del sud podrà contemplar-se en tota la seva magnitud, mentre que en la resta del país —inclosa Barcelona— l’eclipsi serà parcial, encara que molt profund: el Sol arribarà a quedar ocult en un percentatge extraordinàriament alt que oferirà una sensació difícil d’oblidar.
El fenomen començarà al final de la tarda, quan el Sol ja estigui descendint cap a l’horitzó occidental. Precisament per això serà fonamental buscar llocs elevats o amb una visió completament buidada cap a ponent. La totalitat a penes durarà entre un i dos minuts, segons el punt d’observació.
Després, tot tornarà a la normalitat. O gairebé. Perquè els qui han contemplat un eclipsi total solen dir —des de les primeres inscripcions en pedra fins als relats més recents— que mai tornen a mirar el cel de la mateixa manera.
Una casualitat còsmica irrepetible
Hi ha una dada que sempre m’ha semblat gairebé poètic. El Sol té un diàmetre unes quatre-centes vegades major que el de la Lluna. No obstant això, la Lluna està aproximadament quatre-centes vegades més prop de la Terra. Aquesta doble coincidència fa que tots dos discos semblin gairebé idèntics quan els observem des del nostre planeta.
És una casualitat extraordinàriament improbable. Tan improbable que algun dia deixarà d’existir.
Encara que no ho sembli, la Lluna s’allunya de nosaltres uns 3,8 centímetres cada any. És molt poc. A penes el que creixen les ungles humanes en unes setmanes. Però dins d’uns centenars de milions d’anys aquesta distància serà suficient perquè la Lluna ja no aconsegueixi ocultar completament el Sol.
Els eclipsis totals desapareixeran. Però nosaltres haurem vist un. És una mescla estranya d’humilitat i privilegi.
L’univers posa en perspectiva les nostres urgències
L’eclipsi arriba en un moment singular per al planeta. Vivim una època marcada per les guerres d’Ucraïna i l’Iran; pel genocidi de Gaza; pels greus i repetits conflictes a Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo i Iemen. Vivim també una creixent rivalitat estratègica i geopolítica entre els Estats Units i la Xina, marcada per una nova carrera de rearmament internacional i per una crisi climàtica que ja no pertany al futur, sinó al present continu.
A tot això se suma una creixent polarització política i una sensació d’incertesa que travessa moltes democràcies occidentals, assetjades per l’auge de l’extrema dreta autoritària.
La revolució tecnològica —que no fa tants anys ens prometia coneixement lliure per a tots— ha acabat, en bona part, segrestada pels interessos d’una nova elit de tecnooligarcas que, àvids de poder més enllà de les seves immenses fortunes, han convertit la intel·ligència artificial en un gegantesc —i encara difícil de governar— cavall de Troia que ja està transformant els nostres processos laborals, socials, econòmics i culturals.
Mentre nosaltres discutim a crits, el sistema solar continua movent-se amb una precisió extraordinària
Tot sembla accelerar-se. Tot sembla urgent. Tot exigeix el crit d’una opinió immediata. Potser per això la pausa, el silenci i la irreversibilitat d’un eclipsi resulten tan desconcertants. L’eclipsi no entén de calendaris humans. No distingeix ideologies. No sap de fronteres. No respon a cap algorisme comercial ni a gens d’interès polític.
Mentre nosaltres discutim a crits sobre qui té raó en qualsevol polèmica humana, el sistema solar continua movent-se amb una precisió extraordinària, exactament igual que fa milions d’anys. No es tracta únicament que l’univers sigui indiferent a nosaltres. Es tracta, sobretot, que nosaltres tendim a sobredimensionar la nostra importància real dins d’aquest univers.
La ciència va començar aixecant el cap
Abans de construir telescopis, satèl·lits o acceleradors de partícules, la humanitat va fer una cosa molt més senzilla. Va mirar al cel. Va aixecar el cap. Els eclipsis van ser durant segles motiu de por. Civilitzacions senceres els van interpretar com a càstigs divins o anuncis de la fi d’una era. Fins que algú va decidir observar i estudiar la realitat per a tractar d’entendre-la en lloc de témer-la.
La història de la ciència és, en bona part, la història d’aquest canvi d’actitud. Mai deixem de sentir sorpresa enfront del desconegut. Només deixem de tenir por a la sorpresa. En 1919, aprofitant precisament un eclipsi total de Sol, una expedició científica va aconseguir demostrar una de les idees més revolucionàries d’Albert Einstein: la gravetat corba l’espai i també desvia la llum.
Necessitem apagar el Sol durant uns minuts per a descobrir coses que normalment romanen invisibles
Un eclipsi va ajudar a canviar la nostra comprensió de l’univers. És una paradoxa bella, no els sembla? Necessitem apagar el Sol durant uns pocs minuts per a descobrir coses que normalment romanen invisibles. Potser també nosaltres necessitem, de tant en tant, apagar la llum encegadora d’aquest soroll permanent que ens envolta per a tornar a distingir l’important.
Un espectacle col·lectiu i gratuït
Hi ha una altra raó per la qual els eclipsis continuen emocionant-nos. Són profundament democràtics. No importa quant diners tinguis. No importa la teva nacionalitat. No importa la teva religió. No importa el nombre de seguidors que acumulis en les xarxes socials ni a través de quins mitjans de comunicació t’informis.
Durant aquests minuts tots aixecarem el cap exactament cap al mateix lloc per a contemplar la immensitat del cosmos. En una època en la qual gairebé tota la nostra experiència sembla estar personalitzada per algorismes i tancada en bombolles digitals, l’eclipsi roman obstinadament col·lectiu. Ningú pot veure-ho abans perquè pagui una subscripció premium. Ningú rep una versió distinta del fenomen segons les seves preferències polítiques. El cel continua sent l’únic espai que no ha après a segmentar als seus espectadors.
Potser per això ens commou tant. Perquè, durant uns minuts, deixem de comportar-nos com a consumidors per a tornar a ser, simplement, habitants del mateix planeta.
El que l’eclipsi no ve a dir-nos
Convé dir-ho amb claredat. Els eclipsis no anuncien guerres. No prediuen crisis. No anticipen canvis polítics. I val la pena recordar-ho abans que apareguin els qui intentin convertir un fenomen astronòmic en una prova de qualsevol teoria extravagant: negacionistes del canvi climàtic, terraplanistes amb ulleres de colors o venedors d’aire fregit embotellat.
Durant segles es van atribuir als eclipsis significats sobrenaturals que avui manquen de fonament científic. Això sí, continuen tenint un enorme valor simbòlic. No perquè el cel vulgui enviar-nos missatges en forma d’imatges memorables, sinó perquè som nosaltres els qui necessitem detenir-nos de tant en tant per a mirar millor i formular millors preguntes davant els desafiaments múltiples que afrontem com a humanitat.
Cada època ha projectat sobre els eclipsis les seves pròpies inquietuds. Potser la nostra té a veure amb una cosa molt més senzilla. Com hem arribat a viure tan pendents de les pantalles que necessitem que desaparegui el Sol durant uns minuts per a tornar a mirar cap al cel?
I después de l’eclipsi, què?
El 12 d’agost, quan la Lluna segueixi el seu camí i la llum torni a inundar-lo tot, el món continuarà sent exactament el mateix. Les guerres continuaran obertes. L’emergència climàtica, amb la calor vergonyosa i asfixiant d’aquests dies, no haurà desaparegut. La intel·ligència artificial continuarà avançant i transformant-ho tot.
Les desigualtats socials i econòmiques, el racisme i el masclisme seguiran aquí. Res canviarà pel simple fet que el Sol hagi romàs ocult durant uns minuts. I, no obstant això, potser alguna cosa canvia en nosaltres.
Potser comprenem que les nostres discussions, per intenses que semblin, ocupen un lloc diminut dins d’una història moltíssim més gran.
Potser recordem que la humanitat va aprendre primer observant i només després opinant, una vegada va intentar comprendre allò que tenia davant.
Potser descobrim que encara som capaços de compartir un mateix silenci mentre contemplem com la Lluna cobreix el Sol, sense necessitat de compartir les mateixes idees.
Abans de ser ciutadans d’un país, votants d’un partit, fidels devots de tal o tal altre déu o usuaris d’una xarxa social, som habitants del mateix cel
Aquesta serà, potser, la major lliçó de l’eclipsi del pròxim 12 d’agost del 2026. No es tracta que la llum del dia es converteixi en nit. Es tracta que, durant tot just un minut, milions de persones recordem alguna cosa que el soroll quotidià ens fa oblidar massa sovint: vivim sobre un petit planeta blau que gira al voltant d’una estrella corrent, en un racó qualsevol de l’univers. I que, abans de ser ciutadans d’un país, votants d’un partit, fidels devots de tal o tal altre déu o usuaris d’una xarxa social, som només exactament això. Habitants del mateix cel.
Com observar l’eclipsi solar amb seguretat
Observar un eclipsi solar és una experiència única, però també comporta riscos si no es prenen les precaucions adequades.
Recomanacions bàsiques
Utilitza ulleres per a eclipsis certificades conforme a la norma ISO 12312-2 (o amb un índex d’opacitat 5 o superior). Comprova abans d’usar-les que no presentin ratlladuras, perforacions ni trencaments.
No observis mai el Sol amb ulleres de sol convencionals, radiografies, cristalls fumats ni filtres casolans.
Si utilitzes prismàtics, telescopis o càmeres fotogràfiques, col·loca sempre filtres solars homologats davant de l’objectiu.
Una alternativa completament segura és l’observació indirecta mitjançant una projecció amb una cartolina perforada o un visor estenopeic.
Finalitzada la totalitat —o l’eclipsi parcial, segons el lloc des d’on s’observi— torna a protegir els teus ulls abans de mirar de nou al Sol.
Fa no tants anys i durant molts anys vam creure que internet faria les societats més obertes, més lliures i més democràtiques. Que la informació circularia sense intermediaris, que el coneixement crític seria més accessible i que les xarxes socials connectarien ciutadans més informats i molt més oberts i crítics.
Aquella promesa ingenua?, però, conviu avui amb una altra realitat ben diferent. És cert, mai no havíem tingut tanta informació a l’abast i, alhora, tanta dificultat per distingir què és cert i què no; què val la pena i què no. Mai no havíem disposat de tantes eines per comunicar-nos i, alhora, el debat públic havia estat tan condicionat per interessos econòmics, algoritmes invisibles i plataformes privades capaces d’orientar converses, emocions, comportaments, decisions, vots.
És en aquest escenari -i amb l’aterratge violent i accelerqt de la I.A.- que Jordi Gràcia publica La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama), un assaig-panflet que evita titulars fàcils per plantejar una reflexió molt més profunda: què passa quan el poder polític deixa de concentrar-se només als governs i als parlaments per desplaçar-se cap a unes poques empreses capaces d’organitzar la manera com ens informem, ens relacionem i acabem interpretant i vivint el món?
Catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona (UB) i una de les principals veus de l’assaig contemporani, Gràcia ens proposa una mirada que desborda la política institucional feta pels polítics i tampocc no parla únicament de tecnologia. Parla, sobretot, de democràcia i de poder.
Perquè mentre la intel·ligència artificial accelera tots els processos productius, les plataformes digitals acumulen més dades i poder que molts estats i la desinformació es converteix en una arma política quotidiana, les democràcies liberals semblen arribar sempre uns passos tard. I, paral·lelament, l’esquerra —segons sosté Gràcia— ha anat perdent alguna cosa més greu que unes quantes eleccions: ha deixat de disputar el relat del futur. Aquest és un dels eixos centrals de la conversa.
Quan va deixar l’esquerra de pensar el demà per limitar-se a administrar el present? Com és possible que la idea de futur hagi quedat gairebé monopolitzada pels discursos tecnològics de Silicon Valley o pels imaginaris reaccionaris que alimenten les noves extremes dretes en creiximent?
També parlem del fracàs parcial de la promesa digital. Durant dècades se’ns va assegurar que internet democratitzaria el coneixement i ampliaria les llibertats. Avui, però, conviu amb una economia de l’atenció basada en la polarització, la viralitat, els crits i els insults i la captura permanent del nostre escàs temps d’atenció.
Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia | Pol Rius.
En aquest context recuperem una intuïció formulada fa més de mig segle pel filòsof Herbert Marcuse: la tecnologia no només distribueix informació; també modela formes de vida, hàbits i maneres de pensar. Quan obrim una xarxa social al matí, continuem decidint lliurement què volem veure o algú ja ha decidit abans quines emocions ens convé experimentar?
Una altra de les qüestions que abordem és el mateix concepte que dona títol al llibre. Jordi Gràcia parla de «tecnofeixisme», mentre que economistes com el grec Yanis Varoufakis prefereixen descriure aquest nou ordre com un «tecnofeudalisme». És només una diferència terminològica o estem davant de diagnòstics polítics diferents? Quin és exactament el risc democràtic que identifica Gràcia?
La conversa també entra en una paradoxa especialment rellevant: qualsevol intent de regular les grans plataformes és sovint presentat com una amenaça contra la llibertat d’expressió, mentre que la concentració d’un enorme poder privat en molt poques empreses sembla acceptar-se com una conseqüència inevitable del progrés. Com hem arribat a identificar regulació democràtica amb censura i poder corporatiu amb llibertat d’expressió?
Perquè Google, Meta, Amazon, TikTok o X ja no són només empreses tecnològiques. Gestionen infraestructures essencials de comunicació, informació, publicitat i influència política. La pregunta és inevitable: qui té avui més capacitat de modelar l’opinió pública, un govern elegit democràticament o els algoritmes de cinc corporacions globals?
Naturalment, també parlem d’intel·ligència artificial. Més enllà de la fascinació o dels discursos apocalíptics, investigadores com Kate Crawford o Ruha Benjamin recorden que tota tecnologia incorpora decisions polítiques, interessos econòmics, treball humà i impactes ambientals. El problema és la IA en si mateixa o el model de poder que s’està construint al seu voltant?
Però aquesta no és només una conversa de diagnòstics. També preguntem a Jordi Gràcia quines polítiques considera imprescindibles si realment volem recuperar sobirania democràtica: auditories independents dels algoritmes? Fiscalitat sobre les grans plataformes? Infraestructures digitals públiques? Nous mitjans europeus? Sobirania tecnològica?
En aquest debat, Europa ocupa un lloc central. Mentre els Estats Units semblen cada vegada més condicionats pels interessos de les grans empreses tecnològiques, la Unió Europea continua sent un dels pocs espais polítics disposats -amb matissos- a regular els mercats digitals. És una oportunitat real o és el espill d’una batalla a la que arribem massa tard?
I acabem tornant a una pregunta que travessa tot el llibre i, probablement, també aquest moment històric que vivim. Durant dècades vam identificar la idea de revolució amb la innovació permanent, amb la velocitat del progrès i amb la capacitat de crear noves tecnologies. Però potser avui el gest més revolucionari ja no consisteix a inventar més eines. Consisteix a decidir, col·lectivament, qui les governa.
Perquè, al capdavall, la qüestió no és si la tecnologia transformarà el món. Això ja està passant. La qüestió és si serem nosaltres qui decidirem com volem viure-hi o si deixarem aquesta decisió en mans d’algoritmes, accionistes corporatius i plataformes que ningú no ha escollit democràticament.
D’això, en definitiva, parlem en aquesta conversa amb Jordi Gràcia. D’una tecnologia que és política, d’una democràcia que busca nous instruments per defensar-se i d’una esquerra que, si vol continuar sent útil a la societat, haurà de tornar a imaginar el futur abans que algú altre l’imagini per ella.
Obro qualsevol xarxa social al telèfon i tot s’assembla. No només parlo de temes, també de formes de narrar. Titulars sense propòsit comunicatiu, imatges que semblen correctes però no diuen res, vídeos que existeixen per omplir el següent segon d’avorriment.
El 2025, el diccionari Merriam-Webster va confirmar slop com a paraula de l’any i la va definir com tot aquell contingut digital de baixa qualitat produït en grans quantitats mitjançant intel·ligència artificial (IA). Tot i que no té una traducció exacta al català o al castellà, podria ser deixalles, femta o restes de menjar. Slop funciona com a concepte perquè descriu una sensació física dins del món digital: menjar sense gana, consumir sense pensar.
Slop: d’on surt tot el residu digital
Conegut com a contingut sintètic, no és un monstre nou: és senzillament un monstre que ha escalat i s’ha fet més gran. Aquesta tipologia de continguts és un paraigua que inclou imatge, àudio, vídeo, text i veu generats totalment o parcialment per IA.
L’escalabilitat —intrínsecament lligada a l’acceleració dels processos— és una promesa coneguda dins de moltes empreses digitals: velocitat, reducció de costos, personalització, accessibilitat.
La conseqüència d’aquesta escalabilitat són deepfakes, frau, pornografia no consentida, campanyes polítiques contaminades i, sobretot, un desgast lent de la confiança humana i de l’autenticitat. No cal un gran vídeo fals que faci caure una elecció; n’hi ha prou que el públic comenci a dubtar de tot —fins i tot del real— o, senzillament, que ho cregui tot.
Quan la fàbrica també consumeix
Allò que fa particular aquest moment és que la fàbrica no només produeix, sinó que també consumeix i es retroalimenta. A l’informe anual de la companyia de CDN i seguretat Cloudflare, es dibuixa un univers web on humans i bots competeixen pel mateix espai.
A 2 de desembre de 2025, el trànsit humà generava el 47% de les sol·licituds HTML, mentre que els bots basats en IA arribaven al 44%.
Polarització? Guerra? Ho sabrem en el futur. Però els bots d’IA promediaven el 4,2% de les sol·licituds HTML i Googlebot, per si sol, el 4,5%. En altres paraules: una part visible d’internet ja és una conversa entre màquines, amb l’humà com a pretext o com a estadística.
Inflació digital i miratge d’èxit
Ens trobem en un context on la creació de contingut sintètic és un negoci davant la gran ansietat humana de produir per monetitzar o consumir per automatisme. Per això, Cloudflare estima un creixement del 19% del trànsit global el 2025, però una porció significativa és activitat automatitzada.
Aquesta inflació té conseqüències directes per a mitjans de comunicació, marques i creadors —digitals i tradicionals— perquè el volum no sempre es tradueix en visites reals. Qui revisi Google Analytics sap de què parlo: es pot tenir més trànsit i menys engagement.
En l’ecosistema del slop, fins i tot l’èxit estadístic pot ser un miratge digital
El gir capital: vendre humanitat
Davant aquest clima, les marques assagen el seu plot twist capital: vendre humanitat. No riguis. Si ja vam vendre la nostra atenció, com no acabaríem venent la nostra identitat cerebral dins del nostre cos animal?
Actualment, moltes companyies adopten polítiques de “contingut garantit humà” o prometen no utilitzar peces generades per IA per recuperar confiança.
Una investigació interna recent (2026) d’iHeartMedia explica que el 90% dels seus oients prefereix mitjans creats per humans, fins i tot entre aquells que utilitzen eines d’IA. Potser sí: estem cansats de la pantalla i alguns busquen significat i connexió.
Humanwashing: quan allò humà és màrqueting
Aquí entra la trampa. Quan allò humà es converteix en etiqueta, també es converteix en màrqueting. I si és màrqueting, és un producte capitalitzable.
El Substack WHAT’S ANU, el investigador Philip Teale i Anu anomenen això humanwashing: un ús oportunista de l’estètica artesanal, orgànica i nostàlgica que simula calidesa humana en un mercat saturat de continguts sintètics.
Aquesta idea fa mal perquè s’assembla massa a l’economia actual: una jerarquia de la humanitat. El contingut fet per persones esdevé escàs i car; allò “humanitzat” és una capa d’estil; el slop, la dieta massiva.
McDonald’s contra el menjar de la teva mare
No és una fantasia moral: és un possible model de mercat on la paraula escrita, la música i el cinema es converteixen en un luxe. Què suposaria això per al futur? Espero respostes als comentaris.
Música, IA i pèrdua de criteri
La cultura pop ja acusa el cop. En música, el problema no és que existeixi una cançó generada per IA, sinó una marea.
TechRadar reporta dades de Deezer: el 34% de la música nova que s’hi puja diàriament seria generada completament per IA, més de 50.000 cançons al dia.
El més inquietant no és la producció en sèrie, sinó que un estudi intern suggereix que el 97% dels usuaris no distingeix entre música humana i música generada per IA en proves a cegues.
Si ja havíem vist la pèrdua de gust a causa dels algoritmes, això confirma una pèrdua de criteri, context, confiança i procedència. El periodista Kyle Chayka ho analitza a un gran llibre Mundo filtro (Gatopardo ediciones, 2024) a on fins i tot el món fora de les pantalles es veu afectat.
Dades sintètiques i realitat simulada
En paral·lel, la indústria necessita dades per justificar-se. MIT News explica, en una entrevista amb Kalyan Veeramachaneni, fundador de DataCebo, que les dades sintètiques prometen protegir la privacitat i reduir costos, però també adverteix dels riscos si no hi ha controls.
La paradoxa de la dècada és literària: entrenem sistemes amb substituts del món real i després els demanem que actuïn com si fos real. Vivim en una simulació.
Humans versus màquines? No
Això no és una guerra moral. És una responsabilitat humana. I passa per regles de llegibilitat: transparència, responsabilitat, etiquetatge.
Els deepfakes pornogràfics vinculats a Grok han explotat recentment a la cara d’Elon Musk, recordant-nos que la tecnologia mai no és neutral.
La IA és reflexionar sobre si l’entusiasme dels friquis de les tetes, o la generositat de les empreses que faciliten la creació de tetes als friquis de les tetes, és extensible al fet que les empreses o els friquis de les tetes donin el seu temps de computació perquè les tetes de debò i les propietàries d’aquestes tetes visquin més temps. La IA és entendre que és improbable que això passi. La IA és haver de tenir totes aquestes coses al cap. Que la IA són tetes, però també no tetes.
Més enllà dels llibres, us deixo un exemple personal: fa unes setmanes vaig fer match amb un home en una app de cites i durant quatre dies vaig pensar que, per fi, alguna cosa bona podria sortir d’aquestes apps, fins que vaig llegir diversos missatges en temps verbals diferents. Això em va confirmar una cosa que ja em venia olorant: estava parlant amb un perfil d’estafa que m’estava cuinant l’ego i que seguia un guió escrit per una IA.
Immediatament vaig descarregar el xat i ChatGPT va verificar les meves sospites. La retroalimentació de la IA és tal que una IA ha de confirmar-me que l’estafa l’ha produïda ella mateixa. La IA no menteix, igual que qualsevol capítol de la meravellosa sèrie Pluribus d’Apple TV.
Dubtar o morir buit
La pregunta ja no és si la tecnologia existeix, si és bona o dolenta —deixem el naïf—, sinó com es pot sostenir una esfera pública on veure, escoltar, crear i comunicar continuï significat alguna cosa. Volem continuar significant alguna cosa per als altres?
I la pregunta més important que ens hem de fer davant de tot aquest contingut slop és: això significa alguna cosa per a mi? Realment he d’actuar davant d’això? Allò que estic veient m’interessa? Per què aquesta informació que divulga aquest youtuber, tiktoker o instagrammer m’ho diu de la mateixa manera que ho vaig llegir l’altre dia al diari? Serà humà aquest match que vaig fer a Hinge o Tinder? Per què em parla com si fos una entrevista de feina i només em diu coses boniques, sense fricció, amb les quals únicament està d’acord amb mi?
Estem entrant en una crisi de textura, pell i cervell humà. El slop no només ha baixat la qualitat: ha reduït la fricció que ens separava del real. Al llibre Los empleados, de Olga Ravn, un personatge es pregunta si tot el que fa ja no respon, inevitablement, al programa.
Potser el més valuós el 2026 no serà produir més, sinó poder dir d’on ve alguna cosa, com s’ha fet i qui se’n fa responsable. Prendre’s el temps. Acceptar la imperfecció.
Ser humans, avui, és atrevir-se a no ser perfectes
Hi va haver un temps en què navegar per internet era una forma de perdre’s. I perdre’s era una manera de descobrir. Cada clic podia obrir una finestra inesperada, una conversa improbable o una idea capaç de desordenar les certeses. Avui, en canvi, sembla que internet ens coneix massa bé. Tant, que cada vegada ens sorprèn menys.
Vivim envoltats de continguts. Mai la humanitat havia produït tantes imatges, tants vídeos, tants textos i tantes opinions. Però enmig d’aquesta abundància creix una sensació inquietant: tot acaba semblant-se molt. Els mateixos formats, les mateixes cares, les mateixes frases, els mateixos debats reciclats una vegada i una altra per uns algoritmes que han convertit la nostra atenció en la principal mercaderia del segle XXI. Internet, que havia nascut com una promesa de diversitat, experimentació i coneixement compartit, corre el risc de convertir-se en un immens mirall on només veiem allò que les plataformes decideixen que volem veure.
És precisament aquesta intuïció la que travessa la conversa del nostre director, Pere Ortín, amb la tecnòloga i periodista cultural especialitzada en màrqueting digital veneçolana Ariana Basciani. Lluny de qualsevol nostàlgia tecnològica, Basciani planteja una pregunta molt més radical: i si el problema no fos que internet genera massa contingut, sinó que ha deixat de generar significat? Una crisi que no és només tecnològica. També és cultural. Política. Democràtica.
Perquè quan els algoritmes decideixen què mereix la nostra atenció, també condicionen què recordem, què oblidem, què discutim i fins i tot què imaginem.
Ariana Basciani és investigadora especialitzada en cultura digital, intel·ligència artificial i societat. El seu treball combina el coneixement tècnic amb una mirada profundament humanista sobre les conseqüències socials de les tecnologies que habitem cada dia. No parla només de màquines. Parla de persones. De poder. De memòria. I del dret a continuar pensant en un ecosistema digital que tendeix a uniformitzar-ho tot.
La conversa, però, comença lluny dels algoritmes.
La conversa comença a Veneçuela, pais d’origen de la investigadora, que les darreres setmanes ha tornat a viure moments de gran dolor arran dels terratrèmols que han afectat diverses regions. Quan la terra tremola, la tecnologia deixa de ser protagonista. O potser no del tot. Perquè també és en aquests moments quan internet mostra les seves dues cares: la de la solidaritat que connecta persones separades per milers de quilòmetres i la de la desinformació que circula amb la mateixa velocitat que les emergències.
La tecnòloga veneçolana Ari Basciani | Pol Rius
A partir d’aquí, el diàleg s’endinsa en algunes de les preguntes més incòmodes del nostre temps. Hem deixat de descobrir coses o simplement consumim versions lleugerament diferents del que els algoritmes ja saben que ens agradarà? Què passa amb la cultura quan tot tendeix a assemblar-se? La uniformització és només estètica o també acaba condicionant la nostra manera de pensar políticament? En plena explosió de la intel·ligència artificial, què continua sent irreductiblement humà? I sobretot: la IA és la causa d’aquesta homogeneïtzació o només accelera una dinàmica que les grans plataformes ja havien posat en marxa molt abans?
També hi ha espai per parlar del poder. Perquè darrere dels algoritmes no hi ha una força abstracta. Hi ha grans empreses globals. Inmensos interessos econòmics molt reals. Models de negoci que competeixen per retenir cada segon de la nostra atenció. La pregunta, en aquest sentit, és inevitable: estem davant d’una crisi tecnològica o davant també d’una crisi democràtica? En un moment en què la informació circula més ràpid que mai, però la confiança en els mitjans convencionals, les institucions públiques i el debat social sembla erosionar-se a crits, recuperar espais per al pensament crític esdevé gairebé un acte de resistència pràctica.
Per això també preguntem a Basciani si encara existeix un internet més ètic. Un internet on sigui possible llegir sense presses, discutir sense insults, descobrir sense que un algoritme ens guiï constantment pel mateix camí. I quin paper hi poden jugar els mitjans independents en aquest escenari.
Potser el futur digital no dependrà tant de desenvolupar una intel·ligència artificial més poderosa com de preservar una intel·ligència humana capaç de dubtar, imaginar i discrepar. Perquè, al capdavall, la gran pregunta que travessa tota aquesta conversa és tan senzilla com inquietant. Quan internet deixa de significar alguna cosa… què és el que encara ens pot tornar el sentit?
