Aquí tienes la versión en castellano
Fa uns dies, qui fou president del F.C. Barcelona, empresari hoteler i coneguda veu i representant del Consorci Turisme de Barcelona, Joan Gaspart, va tenir a bé personificar una d’aquestes victòries: la del reconeixement de l’enorme problemàtica que suposa un turisme sense control a la capital catalana. «Fa 10 anys jo no entenia perquè els veïns no estaven d’acord amb el turisme. Després de 10 anys sí que ho entenc», va afirmar pocs dies abans de deixar el seu càrrec, després de 33 anys, al capdavant del Consorci. I va afegir, en el que es podria entendre com una clara referència a les afectacions de classe que comporta la turistificació a Barcelona: «Jo també soc veí, el que passa és que no soc veí de Ciutat Vella, soc veí de la Bonanova, llavors jo soc dels que reconec que a la Bonanova no tenim cap problema amb els turistes». Que algú amb l’experiència empresarial, la trajectòria vital, la veu pública i el capital simbòlic de Joan Gaspart afirmi una cosa així no pot ser considerat sinó una victòria sobre l’hegemonia del pensament dominant sobre el turisme.
Cal recordar que el concepte d’«hegemonia», en el sentit en què s’utilitza en aquest article, va ser desenvolupat pel pensador marxista italià Antonio Gramsci. Per a Gramsci, l’hegemonia era la capacitat d’una classe social, normalment la dominant, per dirigir i mantenir el seu poder no només mitjançant la força, la coerció o la violència, sinó també aconseguint que la seva visió del món fos acceptada com a natural, lògica i de sentit comú per amplis sectors de la societat, és a dir, per les classes dominades. La lluita per l’hegemonia, per al també dirigent polític, era, doncs, essencial per a una transformació social profunda i duradora. Sense hegemonia, els canvis apareixerien com a inestables i efímers. I és des d’aquest punt de vista que cal valorar les paraules de Joan Gaspart.
Si després de la Crisi del Totxo de 2008 el turisme es va presentar davant d’amplis sectors econòmics i polítics com l’eina ideal per tornar a posar en marxa el motor d’una economia gripada, no va ser menys significativa la introducció de formes, discursos i narratives, fins aleshores desconegudes, per empènyer la societat en aquesta direcció. Em refereixo a qüestions com els apartaments turístics, l’aparició de plataformes com Airbnb, HomeAway, etc., la multiplicació i naturalització de companyies de vols de baix cost amb base pràcticament a cada ciutat, la privatització del sòl urbà que van suposar les modificacions normatives relacionades amb les terrasses i altres exemples similars. Aquest canvi en el còctel econòmic de les ciutats va anar acompanyat de recursos narratius i ideològics potents com l’economia circular, la sostenibilitat, l’exotització de la vida quotidiana, etc. Elements que no van representar res més que un nou exemple d’aquella lluita per l’hegemonia a què abans feia referència. Passar de l’economia circular al capitalisme de plataforma ha costat anys d’esforç, de politització constant de la vida urbana, d’organització i articulació de moviments, persones i mitjans de comunicació, i de la mobilització d’una enorme quantitat d’energia en forma d’hores de treball. Ha costat molt, però aquesta és una gran victòria.
Deia el sociòleg Alain Touraine que els moviments socials són actors col·lectius que lluiten per controlar l’orientació i els valors fonamentals d’una societat. Personalment, penso que Touraine es queda curt, ja que circumscriure l’acció d’aquests moviments a l’àmbit dels valors suposa caure en una mena d’idealisme insuficientment enfocat. Les idees no sorgeixen del no-res, sinó que són manifestacions de les relacions socials, igual que van ser les relacions socials profundament desiguals vinculades a les dinàmiques de turistificació les que van organitzar els moviments socials articulats contra aquestes i van generar una hegemonia prou forta per fer canviar de parer una persona amb les característiques de Joan Gaspart.
Estem de celebració, sí, però en aquests moments cal tenir memòria. La lluita per l’hegemonia és constant, no defalleix, no fa vacances i no s’atura, perquè tampoc no s’aturen els interessos materials que es beneficien dels processos de turistificació. Les victòries s’han de celebrar quan es produeixen —i més en moments com els actuals—, però també han de servir per recordar que una victòria és sempre un segment temporal que cal reforçar.
