Archivo Cat Plural

Etiqueta: habitatge

  • Ferran Torres, make bombolla d’habitatge great again

    Ferran Torres, make bombolla d’habitatge great again

    Aquí tienes la versión en castellano

    L’endemà de tocar el cel, la selecció va tocar palau. A la Zarzuela, Felip VI, Letizia, Leonor i Sofía esperaven els campions amb la samarreta de la segona estrella posada, i allà es va produir el moment que va tenir mig país fent de lector de llavis. La princesa hereva diu alguna cosa al davanter, les xarxes decideixen que és un piropo —«qué guapo estás»—, i durant hores la conversa nacional no és el gol, ni les primes, ni per què un gol paga el que paga: és si la futura cap de l’Estat ha piropejat l’heroi nacional davant del rei. Els lectors de llavis més rigorosos van concloure després que la pregunta era una altra: «¿No te ibas a rapar el pelo?». La monarquia parlamentària, sempre pendent de les coses serioses. Abans, sobre la gespa de Nova York, la infanta Sofía havia rebut la Copa del Món de mans de Fabián i no sabia ben bé què fer-ne, fins que la va passar, entre nervis, cap a la seva germana i cap al rei. Tampoc cal dramatitzar: és la relació més honesta que ha tingut mai la Corona amb un trofeu guanyat per altres.

    Hores després, la rua. Autobús descapotable amb «Reyes del mundo» pintat al lateral, dos milions de persones als carrers de Madrid, quaranta graus a Cibeles i Aitana cantant Superestrella a l’escenari. I Ferran Torres, sense samarreta, saludant amb una gorra vermella: «Make Spain Great Again». El lema de Trump adaptat, la fórmula que Vox ja havia fet córrer, passejada per la Castellana sobre el cap del gol més celebrat en setze anys. Broma? Guinyol? Missatge? El davanter no ho ha aclarit, i tampoc no calia: la defensa automàtica ja estava escrita abans que ell es posés la gorra: «No ho polititzeu, que és futbol». Aquesta defensa és, exactament, la victòria. La despolitització declarada del futbol sempre ha estat la seva política: protegeix tot el que ja hi circula —bandera, pàtria, himne, meritocràcia— i només detecta «política» quan algú prova d’introduir-hi una altra cosa. La iconografia reaccionària fa temps que viatja així, sense programa ni portaveu, com a «merchandising» d’un estat d’ànim. 

    La biografia més admirada del país, el nen de Foios que ho guanya tot amb el seu peu, culmina en la figura menys meritocràtica que existeix: el propietari que cobra cada mes pel sol fet de ser-ho

    I aquí el tercer acte, el que no surt a les rues. Ferran Torres és, amb la seva germana Arantxa, administrador solidari d’Eleven Future Invest SL, una promotora immobiliària domiciliada a València i constituïda el gener de 2023 amb 3.000 euros de capital. Tres anys i cinc ampliacions després, el capital social supera els 7,6 milions i la cartera s’acosta a la vintena d’immobles entre habitatges i places de garatge, repartits entre el País Valencià i Catalunya. El model és de manual: comprar, reformar, vendre i llogar, un flux constant que la premsa econòmica ha descrit aquests dies amb franca admiració professional —visió de llarg termini, fredor, diversificació—, el mateix vocabulari que serviria per descriure la seva definició davant del porter argentí. Res d’il·legal, tot d’exemplar. El que fa Eleven Future Invest és la traducció patrimonial d’aquesta asimetria: convertir un salari extraordinari i finit en una renda ordinària i perpètua, comprant on ell ha viscut i on la tensió és màxima —el País Valencià i Catalunya—, reformant per revalorar i llogant per consolidar. La biografia més admirada del país, el nen de Foios que ho guanya tot amb el seu peu, culmina en la figura menys meritocràtica que existeix: el propietari que cobra cada mes pel sol fet de ser-ho. El talent com a porta d’entrada; la renda com a destí.

    Què fa un heroi nacional amb el sou d’heroi nacional? El que fa el país que l’aclama: posar-lo en totxo. Quin refugi tria qui ho ha guanyat tot a 26 anys? El mateix «actiu refugi» que expulsa dels barris els aficionats que coregen el seu nom. I qui li ho pot retreure, si el totxo és la religió econòmica nacional des d’abans que ell nasqués? Els futbolistes d’elit tenen carreres curtes, lesions a l’aguait i una jubilació que arriba als quaranta; els seus assessors recomanen patrimoni tangible. Els seus llogaters també tenen carreres curtes, encara que ningú no els faci rues.

  • La ciutat que expulsa

    La ciutat que expulsa

    Aquí tienes la versión en castellano

    Barcelona continua sent una ciutat admirada arreu del món: marca global, destí turístic irresistible i espai creatiu que inspira. Però sota aquesta superfície brillant, la ciutat viu un procés silenciós que l’està transformant en profunditat. Barcelona expulsa veïns, projectes de vida i comunitats que havien sostingut la seva identitat. El 2026, la ciutat que es mostra al món i la ciutat que viuen els seus residents són dues realitats cada vegada més separades, gairebé incompatibles.

    Viure a Barcelona s’ha convertit en un privilegi cada cop més restringit. Els preus de lloguer i de compra continuen escalant fins a nivells que superen la capacitat de la majoria de les llars, i la distància entre salaris i costos de vida s’eixampla sense fre. Barris com el Raval, Sant Antoni, Poblenou o Gràcia han experimentat una gentrificació accelerada, on els veïns de tota la vida són substituïts per residents amb més poder adquisitiu o per allotjaments turístics. Cada mes, més famílies es veuen obligades a marxar cap a l’àrea metropolitana, alterant la composició social de la ciutat i erosionant el seu teixit comunitari. El mapa de Barcelona ja no reflecteix tant una diversitat de barris com una successió d’espais cada vegada més homogenis i orientats al consum.

    El turisme, motor econòmic indiscutible, és també motor d’expulsió. La proliferació d’allotjaments turístics i l’impacte de plataformes com Airbnb han convertit molts barris en escenaris més que en comunitats. El comerç de proximitat retrocedeix davant d’una oferta orientada al visitant i la ciutat es desplaça cap a un monocultiu econòmic que limita la diversitat de projectes de vida. A més, la pressió turística no només afecta l’habitatge: altera els usos de l’espai públic, incrementa la saturació de serveis i transforma la mobilitat quotidiana. La Barcelona que atrau milions de turistes és, sovint, una Barcelona que dificulta la vida dels seus residents.

    La proliferació d’allotjaments turístics i l’impacte de plataformes com Airbnb han convertit molts barris en escenaris més que en comunitats

    La pèrdua de veïnat no és només una qüestió demogràfica: és una fractura comunitària. Les xarxes de suport, les relacions de barri i les entitats que sostenen la vida col·lectiva es debiliten. La ciutat es torna més anònima, més individualista i més fràgil. Sense comunitat, la democràcia local perd musculatura: baixa la participació, disminueix la implicació i es redueix la capacitat de transformació col·lectiva. Una ciutat sense veïnat és una ciutat sense arrelament, i sense arrelament no hi ha projecte compartit.

    Les polítiques públiques, malgrat els plans d’habitatge i els discursos sobre un turisme sostenible, no han revertit la tendència. Les mesures adoptades fins ara no han compensat la força del mercat ni la pressió turística. Barcelona sovint es governa com un producte competitiu més que com un bé comú, i aquesta mirada determina qui pot —i qui no pot— viure-hi. Les polítiques que no afronten les causes estructurals acaben convertint-se en gestos simbòlics, mentre la ciutat continua perdent població resident i diversitat social.

    A més, la governança urbana ha quedat atrapada en una tensió permanent entre la necessitat de regular i la por de perdre competitivitat. Les decisions que podrien protegir el veïnat —com limitar de manera efectiva els usos turístics, ampliar el parc públic d’habitatge o reforçar el comerç local— sovint topen amb resistències econòmiques i polítiques. El resultat és una ciutat que avança amb mesures parcials, insuficients i massa lentes per frenar una dinàmica que és ràpida i profunda.

    Diverses veus expertes apunten línies d’acció que podrien revertir aquesta lògica d’expulsió: un habitatge assequible a gran escala, una limitació real dels allotjaments turístics, la protecció del comerç de proximitat, un urbanisme centrat en la vida quotidiana i una governança participada que incorpori el veïnat com a actor central. No són només mesures tècniques: són una aposta per un model de ciutat que prioritzi la vida per sobre de la rendibilitat immediata. També caldria reforçar les polítiques de cohesió social, impulsar projectes comunitaris i garantir que els barris disposin d’espais de trobada, cultura i convivència que no depenguin del mercat.

    Barcelona es troba davant d’una pregunta decisiva: qui tindrà dret a viure a la ciutat el 2030? La resposta dependrà de si som capaços de revertir la lògica de l’expulsió i reconstruir una ciutat que sigui, de veritat, per a la seva gent. La ciutat que expulsa és una ciutat que perd la seva ànima. La ciutat que cuida és la que pot imaginar un futur compartit, on el veïnat no sigui un residu del passat sinó la base d’un projecte urbà que aspira a ser just, viu i democràtic.