Aquí tienes la versión en castellano
Hi ha moltes maneres de fugir de la calor de l’estiu. Una que recomano molt és refugiar-se en algun dels molts bons museus, centres d’art o galeries que tenim oberts i no és només una qüestió de millorar de forma gratuita la temperatura dels nostres cossos. A fora, l’asfalt crema, les terrasses bullen i la Rambla en obres sembla una cinta transportadora de cossos, entre tanques de metall, voreres destrossades; gent mirant pantalles i, malgre tout, fent fotos. A dins, i com a mínim durant la durada de la visita, el temps pot circular d’una altra manera, diferent.
Entro al Santa Mònica resseguint la poca ombra que ofereix l’estertor del carrer Montserrat. Busco refugi, una mica d’ombra a,b bona temperatura, una mica de silenci i, per què no?, una mica de misteri. Haig de confesar que L’assalt de la il·lusió no ofereix exactament descans ja que, més aviat, proposa una gran desorientació a on per entrar-hi cal travessar un teló roig del teatre de l’art.
L’engany de l’art
Abans de passar a l’altra banda, pensó en la idea de l’engany que és l’art. En el fons qualsevol exposició, com qualsevol pel·lícula, llibre, obra de teatre o història que ens expliquem, comença amb aquest pacte secret: sé que m’enganyaràs, però vull veure com ho fas.
A fora queda la Rambla, un dels grans teatres de la hipervisibilitat contemporània del turismo. Milers de persones fotografien allò que amb prou feines tenen dos segons de mirar. A dins és un altre món. O potser és el mateix, però amb les costures una mica més visibles.
L’art de l’engany
Comissariada per Enric Puig Punyet, L’assalt de la il·lusió parteix d’una idea tan senzilla com potent: l’art no s’ha limitat a representar la realitat. També ha contribuït -i molt- a fabricar-la. La pintura, la fotografia, el cinema, la televisió i, ara, els algoritmes i la intel·ligència artificial no són finestres transparents obertes al món. Són sempre dispositius que seleccionen, enquadren, amaguen, mostren i jerarquitzen. Cada tecnologia de representació produeix sempre el seu propi efecte de realitat.
L’exposició no comença, però, amb una lliçó teòrica sobre la postveritat. Primer ens sedueix. Miralls, vels, parets mòbils i arquitectures impossibles alteren la nostra percepció de l’espai. El cos avança abans que el pensament. Un s’acosta, retrocedeix, dubta, torna a mirar, re mira.
A.A. Murakami fabrica núvols dins de bombolles. Una màquina construeix una aparició delicada, gairebé màgica: tecnologia sofisticada convertida en miracle fugaç. Anish Kapoor, amb Void Pavilion, presenta un enorme quadrat negre que sembla no tenir fons a dins d’una habitació tota blanca. No sé si miro una superfície, un forat o una entrada cap a algun lloc on la mirada ja no sap continuar. Durant uns segons em deixo seduir i miro. M’hi acosto. Em deixo enganyar. Penso que aquí comença l’art just en aquest instant anterior a l’explicació racional.
La màgia de no saber
Vivim en una època que sembla voler mostrar-ho tot. Els dispositius compten els passos, mesuren el son i registren els batecs. Les plataformes anticipen què voldrem veure. Els algoritmes classifiquen i defineixen els nostres gustos, les nostres pors, els desitjos i els nostres vots. La vida sencera sembla destinada a convertir-se en informació.
Fins i tot la intimitat ha de ser comunicada. Si una cosa no es fotografia, no es comparteix i no genera alguna forma de rendiment, sembla que no hagi succeit.
Davant d’aquesta mena (manufacturada) d’híper transparència obligatòria, L’assalt de la il·lusió em fa tornar a pensar en el valor del misteri. En la vida i l’art com a somni, màgia o procés inconscient. En la possibilitat que no saber no sigui sempre una mancança, sinó també una forma d’obertura.
Misteri no és el mateix que engany. El misteri obre una pregunta; l’engany intenta tancar-la sense que ens n’adonem. El misteri admet que no ho sabem tot. L’engany vol decidir per nosaltres què hem de considerar veritable.
Potser necessitem conservar aquest dret a no entendre immediatament una imatge. A quedar-nos-hi una estona pensant. A permetre que alguna cosa ens afecti abans de transformar-la en una opinió ràpida, una fotografia, un post, un reel o una publicació.
Les imatges que ens ocupen
Les imatges no treballen només amb arguments. Actuen sobre el cos, la memòria i el desig. Abans que puguem decidir si una imatge és o no falsa, ja ens ha provocat alguna cosa: confiança, por, fascinació, tendresa, fàstic o rebuig. Hi ha imatges que no ens convencen, ens ocupen. S’instal·len en una zona del cervell i del cor que sembla anterior al pensament i, des d’allà, comencen a decidir què desitgem, què temem i què considerem possible.
Ho sabem. Molt abans de les xarxes dites socials, sabem, que la publicitat fabrica desig. Que les xarxes seleccionen allò que veiem; que les fotografies i els videos poden ser manipulats i les veus, clonades. Ho sabem i, tanmateix, continuem mirant.
La sèrie Mama, d’Aneta Grzeszykowska, utilitza el realisme fotogràfic per construir una ficció familiar inquietant. D’una forma que em sorpren, la fotografia continua activant en nosaltres una confiança documental, encara que ja coneguem la fragilitat d’aquesta promesa. Veiem una fotografia i alguna cosa dins nostre insisteix en que això va passar. Però una imatge no necessita ser certa per produir conseqüències reals.
L’artista és el mag
L’artista comparteix amb el mag una capacitat fonamental i especialment important al nostre temps, és capaç d’administrar la nostra atenció. Decideix què veurem, a on i quan ho veurem i quina part del mecanisme quedarà oculta per sempre. No crea del no-res; manipula materials, convencions i expectatives. Però el mag és també una figura política. El seu poder no resideix només en allò que mostra, sinó en la seva capacitat per decidir on mirarem.
Avui els mags més poderosos del planeta potser ja no treballen als estudis dels artistes. Escriuen prompts, disenyen algoritmes, interfícies, ordenen cercadors i administren plataformes d’IA. No necessiten fer desaparèixer un objecte. En tenen prou de decidir quina part del món arribarà fins als nostres ulls i quina quedarà fora de camp. Això se sembla molt al poder de veritat.
A Automatique WAR, el creador Alain Josseau construeix un fals informatiu bèl·lic mitjançant imatges generades per IA i discursos artificials. La seva credibilitat no depèn de la veritat dels fets, sinó de la reproducció precisa dels codis televisius que hem après a identificar com a fiables: el grafisme, el mapa, la presentadora, la veu i entonació solemnes, la urgència informativa. La mentida sembla veritat perquè coneix perfectament la seva gramàtica i la seva ortografia.
Canto XVIII: fabricación de armas, d’Antonio Gagliano i Verónica Lahitte, amplia aquesta reflexió cap a la història militar de la il·lusió. Camuflatge, al·lucinació visual, propaganda, simulació i control de poblacions. La història de les imatges també és una història de la guerra.
La IA no ha inventat l’engany
Seria massa fàcil culpar-ne la intel·ligència artificial. Els deepfakes d’IA no han inventat l’engany; només n’han accelerat exponencialment la producció i reproducció, n’han reformat radicalment la seva exhibició, n’han reduït el cost i han començat a esborrar-ne totes les costures.
La genealogia és molt més antiga. La perspectiva va ordenar el món des d’un punt de vista dominant. La cartografia va convertir territoris habitats en superfícies disponibles per la ocupació violenta. La pintura va monumentalitzar reis, imperis i conquestes que eren execrables. La fotografia colonial va transformar persones en tipus racials. El cinema va fabricar falses memòries compartides. La publicitat va convertir el desig sincer en mercaderia. La radio va provocar genocidis i la televisió va produir una gramàtica de l’autoritat.
La representació mai de la vida no ha estat neutral. Durant segles, uns han disposat de la càmera, el mapa, l’arxiu i el museu; uns altres hi han aparegut classificats, exotitzats, silenciats o esborrats. L’engany de l’art no consisteix només a fer-nos veure allò que no existeix. També pot consistir a impedir-nos veure tot allò que sí que hi era.
La paradoxa del mirall
La gran força de L’assalt de la il·lusió és també la seva atractiva contradicció. Per denunciar la seducció, necessita seduir-nos. Per demostrar que tota imatge és una construcció, aixeca una escenografia espectacular. Per qüestionar els efectes de fascinació, ens produeix fascinació.
Algunes obres que denuncien el poder hipnòtic de les imatges són extraordinàriament fotogèniques. El dispositiu crític pot acabar convertit en una nova fotografia per a Instagram. La màquina és molt astuta i sap alimentar-se fins i tot de les denúncies contra ella.
Però aquesta contradicció no anul·la l’exposició. És precisament el lloc on l’expo del Santa Mònica es torna més interessant. L’art no pot situar-se completament fora de la màquina perquè forma part de la seva història. És la màquina. Pot, en canvi, entrar-hi, alterar-ne el funcionament i deixar-ne algunes de les seves costures a la vista. L’artista es converteix així en mag i exorcista. Fabrica l’aparició i, alhora, ens permet sospitar del miracle.
El veritable teatre
Surto del Santa Mònica i torno a la Rambla en obres. Tot és visible i gairebé res no acaba de ser transparent. La hipervisibilitat no ha eliminat l’ocultació; l’ha perfeccionada. La millor manera d’amagar una cosa potser ja no és prohibir-ne la imatge, sinó sepultar-la sota milers d’imatges més.
L’assalt de la il·lusió no ens demana que deixem de creure en les imatges. Ens proposa una cosa més potent. Ens demana aprendre a observar les mans que les fabriquen. Entendre qui decideix què veiem, des d’on ho veiem i què queda fora del marc.
L’art no ha de destruir la il·lusió, perquè sense il·lusió tampoc no hi ha desig, somni ni imaginació política. La seva responsabilitat és impedir que l’engany es faci passar per naturalesa. Preservar el misteri i, alhora, revelar el poder. Fer màgia, però deixar alguna costura a la vista.
Fora del museo la calor i les pantalles continuen cridant, les càmeres continuen enregistrant i els algoritmes continuen imaginant qui soc, qui seré. Penso en el teló roig de l’entrada i potser no l’he deixat enrere i aquest món exterior és el veritable teatre. I nosaltres, tan convençuts de mirar, encara no sabem -o no volumen saber del tot- qui dirigeix la funció.
