Archivo Cat Plural

Etiqueta: Intel·ligència Artificial

  • Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?


    Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?


    La pregunta pot fer somriure. Té alguna cosa d’acudit tecnològic, com aquells disquets de tres polzades o els CD-ROM que un dia semblaven fonamentals per conservar els nostres récords eterns i avui són gairebé peces de museu. Però darrere d’aquesta aparent frivolitat s’amaga una qüestió molt més profunda: com preservarem la memòria d’una societat que cada dia genera milions de documents digitals, però que canvia de formats, plataformes i tecnologies a una velocitat vertiginosa?

    Potser mai no havíem acumulat tnata informació, tant coneixement. I, paradoxalment, potser mai no havia estat tan fràgil. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, rl Notre director, Pere Ortín, parlem amb Marc Hernández Güell, tecnòlge i director de La Tempesta.cc, per abordar un debat que sovint queda eclipsat per l’entusiasme tecnològic, però que serà decisiu per entendre el futur de la cultura, els museus, els arxius i, en definitiva, de la nostra intel.ligència i també la nostra memòria col·lectiva.

    Durant molts anys hem identificat la transformació digital amb la digitalització. Escanejar documents, penjar col·leccions a internet o crear noves plataformes semblava suficient. Però avui aquesta idea ja ha quedat petita. Ara toca preguntar-se, com fa el Marc Hernández amb el seu equip,  només com digitalitzem el patrimoni, sinó com el fem viu, accessible i rellevant en una època dominada per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial.

    Què passa quan els responsables dels arxius i dels museus es troben amb els tecnòlegs? Parlen el mateix idioma? Comparteixen les mateixes prioritats? Les institucions culturals continuen entenent el món digital com un simple aparador o ja han assumit que és una transformació profunda de la seva manera de treballar i de relacionar-se amb la ciutadania?

    Són preguntes que van molt més enllà de la tecnologia. Parlen de cultura, de democràcia i també, sobre tot, de poder. Perquè la irrupció de la intel·ligència artificial no només canviarà la manera com busquem informació. També modificarà la forma com descobrim una obra d’art, consultem un arxiu històric o interpretem el nostre patrimoni. Pot convertir milions de documents invisibles en coneixement accessible. Però també pot amplificar biaixos, consolidar monopolis tecnològics o deixar en mans d’algoritmes decisions que fins ara consideràvem responsabilitat de les institucions públiques.

    La conversa amb Marc Hernández Güell ens convida precisament a pensar aquest punt d’inflexió. Sense tecnofòbia, però també sense ingenuïtat. Perquè darrere de cada avenç tecnològic sempre hi ha preguntes polítiques, socials i ètiques que no podem deixar exclusivament en mans dels enginyers o de les grans corporacions digitals.

    També hi ha un altre debat que travessa tota la conversa: el del coneixement obert. En una època en què les dades s’han convertit en el nou petroli, quin sentit té privatitzar el patrimoni cultural? Qui hauria de controlar les enormes quantitats d’informació que generen museus, biblioteques i arxius? Quins límits no hauríem de traspassar si volem que la tecnologia continuï estant al servei del bé comú?

    Aquestes preguntes afecten la cultura, però també l’educació, la salut, la ciència i el conjunt dels serveis públics. Per això la conversa acaba transcendint els museus per convertir-se en una reflexió molt més àmplia sobre quin model de societat estem construint. D’aquí a cinquanta anys, quan una nova generació intenti entendre qui érem, què trobarà? Un relat ric, plural i crític? O una memòria filtrada pels interessos comercials d’un grapat de plataformes globals? Què hauríem d’estar preservant avui perquè el futur no hereti una història incompleta, esbiaixada o profundament injusta?

    Durant segles, les societats han lluitat per decidir qui escrivia la història. Avui la pregunta és una altra: qui escriurà la memòria quan ja no siguin les persones, sinó els algoritmes, els qui ordenin el coneixement del món? La resposta no és tecnològica. És política, cultural i democràtica. Per això aquesta conversa no va només de museus, arxius o intel·ligència artificial. Va del dret col·lectiu a recordar sense que ningú decideixi per nosaltres què mereix continuar existint i què pot ser esborrat per sempre.

  • La feina que ja està canviant (mentre discutim si canviarà)

    La feina que ja està canviant (mentre discutim si canviarà)

    Aquí tienes la versión en castellano

    El debat sobre la IA i la feina fa anys que oscil·la entre dos pols igualment còmodes: l’apocalipsi laboral imminent i el «tranquils, que no passa res». Els dos permeten no fer res. El que diuen les dades disponibles —d’Anthropic a la Cambra de Comerç, del SEPE als sindicats— és una altra cosa: una transformació silenciosa, desigual i ja en marxa. I una pregunta que cap informe tècnic no respon: si la IA fa créixer la productivitat, com sostenen tots, a les mans de qui anirà el creixement?

    El que la IA pot fer i el que ja fa

    El 5 de març de 2026, Anthropic —l’empresa que desenvolupa el model Claude— va publicar l’estudi Labor Market Impacts of AI: A New Measure and Early Evidence, elaborat amb dades reals d’ús dels seus sistemes. L’aportació central és una mètrica nova, l’«exposició observada»: quines tasques la IA ja fa efectivament en entorns professionals, i no només quines podria fer en teoria.

    I la bretxa entre l’una i l’altra és enorme. En informàtica i matemàtiques, els grans models de llenguatge podrien cobrir teòricament el 94,3% de les tasques; la cobertura observada és del 35,8%. Segueixen oficina i administració (34,3%), negocis i finances (28,4%), vendes (26,9%), l’àmbit jurídic (20,4%) i arts i mitjans (19,2%). La conclusió és tan poc espectacular com rellevant: encara no hi ha un augment sistemàtic de l’atur atribuïble a la IA, però les ocupacions més exposades ja mostren un creixement d’ocupació més lent, i als Estats Units són els joves que hi volen entrar els primers a trobar la porta mig tancada.

    Catalunya: un milió de persones exposades

    La fotografia catalana la va posar sobre la taula, el maig passat, l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona: la IA generativa transformarà el 26% dels llocs de treball a Catalunya, i més d’un milió de persones ocupades fan feines amb un nivell d’exposició mitjà o alt. L’estudi matisa que exposició no equival a substitució directa: de moment predomina la complementarietat —la IA augmenta la productivitat, automatitza parcialment, requereix supervisió humana—. De moment.

    La IA generativa transformarà el 26% dels llocs de treball a Catalunya, i més d’un milió de persones ocupades fan feines amb un nivell d’exposició mitjà o alt

    La dada més punyent de l’informe és de gènere: el 30% de les dones ocupades a Catalunya tenen una exposició mitjana o alta a la IA generativa, davant del 23% dels homes. L’explicació és el mercat laboral que ja teníem: les ocupacions més exposades continuen fortament feminitzades. Personal administratiu, assistents comptables i financeres, recepcionistes, teleoperadores, treballadores d’agències de viatges, periodistes, lingüistes. Les menys exposades continuen sent les manuals tradicionalment masculinitzades. La revolució tecnològica arriba amb els biaixos de sempre. Només que ara van més de pressa.

    El 30% de les dones ocupades a Catalunya tenen una exposició mitjana o alta a la IA generativa, davant del 23% dels homes

    La Cambra detecta que el canvi ja es nota al sector financer —cauen els perfils administratius i de suport, creixen els relacionals— i al TIC, amb descensos en perfils tècnics des del 2023, mentre augmenten els acomiadaments col·lectius en administració, serveis professionals i TIC, especialment entre dones.

    Les xifres del que ve

    Les estimacions de futur, com sempre, ballen. El SEPE apunta a la pèrdua del 10% dels llocs de treball en la pròxima dècada; Funcas eleva la forquilla fins a entre 1,7 i 2,3 milions a l’Estat, i reclama polítiques actives d’ocupació per als col·lectius més exposats. Quina xifra és la bona? Qui pagarà la transició, mentrestant?

    Això no és contradictori amb el fet que neixin noves formes d’empleabilitat: la demanda de «talent híbrid» —especialització sectorial més competències digitals avançades— ha crescut un 237% en dos anys, i emergeixen ocupacions noves: enginyeria de prompts, ètica de la IA, entrenament de models. Però el mateix informe admet que l’automatització colpeja amb més força els perfils d’inici de carrera.

    La Generalitat, mentrestant, ho llegeix sobretot en clau d’oportunitat: segons ACCIÓ i el CIDAI, el sector de la IA agrupa a Catalunya 488 empreses, 2.155 milions d’euros de negoci i 14.525 llocs de treball. Són xifres d’ecosistema, no de mercat laboral. Diuen molt del que la IA crea i poc del que descol·loca.

    Els sindicats: qui controla l’algoritme

    Els sindicats fa temps que han deixat el terreny de la profecia per passar al de la negociació. Òscar Riu, secretari de Política Sindical de la UGT de Catalunya, ho constata en declaracions a aquest mitjà: la intel·ligència artificial «ja està afectant actualment», i no només a les tecnològiques, on han desaparegut llocs de treball «que eren impensables fins i tot fa uns mesos o uns anys». L’afectació ja és visible «amb aquests expedients de regulació que s’han produït»; el que inquieta és el moviment de fons: «La intel·ligència artificial ja està entrant a les empreses» i agilitza processos «no només administratius, sinó fins i tot industrials».

    La posició de la UGT de Catalunya parteix d’un recordatori normatiu que les empreses tendeixen a passar per alt: «Tota introducció d’intel·ligència artificial a l’empresa s’ha de negociar amb la representació sindical». I s’articula en una exigència triple: «un control molt gran per part de les administracions», informació als comitès d’empresa i oportunitats de requalificació per als treballadors afectats —que inclouen, si cal, «fins i tot no introduir aquestes mesures d’intel·ligència artificial»—. Riu no rebaixa l’escala del que ve: «És un dels reptes segurament més grans que hem tingut els últims anys en el món laboral». Ni la memòria del qui l’ha pagat altres vegades: «Aquesta introducció no l’hem de pagar els de sempre».

    CCOO de Catalunya hi arriba amb feina feta: des del 2021, quan es va introduir a l’Estatut dels Treballadors el dret d’informació i consulta sobre la gestió algorítmica (article 64.4), el sindicat rastreja a quines empreses s’utilitza i ho acompanya de formacions, guies i estudis. Acaba de signar un acord amb la Universitat de Girona per estudiar l’impacte de la revolució tecnològica més enllà de la feina —on viu la gent, com vota, com es relaciona, on s’afilia—, explica Daniel Cruz, responsable de Transició Digital, Ecològica i Demogràfica del sindicat, en declaracions a aquest mitjà.

    L’aportació més incòmoda de CCOO és la que lliga automatització i precarietat per la via dels costos. Que la IA encara no hagi entrat a les cures o la neteja té poc de tècnic: «Hi ha sectors que són tan precaris, malauradament, que és més rendible per als empresaris tenir una persona treballant i pagar-li el que li paguen que posar-hi una IA o un robot. Però això sabem que canviarà». Un estudi que el sindicat publicarà a la tardor, amb metodologia de l’OIT aplicada al mercat laboral català, apunta on caurà primer el cop: feines de coll blanc, «sobretot dones de més de 50 anys» en àmbits administratius, «molt fàcilment automatitzables i molt econòmiques». Les últimes a automatitzar-se seran les més precàries, les que més persones migrants ocupen. No perquè siguin insubstituïbles. Perquè encara no surt a compte substituir-les.

    Hi ha sectors que són tan precaris que és més rendible per als empresaris tenir una persona treballant i pagar-li el que li paguen que posar-hi una IA. Però això sabem que canviarà

    La posició sindical, insisteix, comença per no rebutjar la tecnologia: «No té per què ser bona o dolenta. Ha de ser responsable, segura i participada amb les persones treballadores». El que CCOO exigeix és transparència en la presa de decisions —«A vegades una empresa decideix prescindir d’una sèrie de professionals amb una justificació que és una IA. Però no sabem per què»— i que els guanys es reparteixin: «No té cap sentit que siguem més productius i treballem les mateixes hores». Compensació econòmica o reducció de jornada sense retallada salarial. O les dues coses. «El que no pot ser és que tot aquest marge se’l quedi l’empresa.»

    «Transició justa», en diuen — explicita Riu posant èmfasi en el concepte—. La categoria ve de la lluita climàtica, i no per casualitat: en tots dos casos, el risc no és el canvi, és qui en paga els costos. La Cambra de Comerç coincideix en el diagnòstic —requalificació, empreses que formin els treballadors en lloc de limitar-se a fitxar talent extern—, i la coincidència s’acaba aquí. Sobre a qui va a parar la productivitat que la IA multiplica, les propostes empresarials parlen de formar el treballador; les sindicals, de la seva nòmina, de la seva jornada i de qui es queda el marge.

    La IA no ha esperat que ens poséssim d’acord sobre què fer-ne. Mentre els informes s’acumulen, a les oficines, als despatxos i als centres de trucades ja hi ha algú fent la meitat de la feina que feia fa dos anys amb una eina que no ha triat i que potser, d’aquí a poc, farà l’altra meitat. El guany de productivitat ja s’està produint. On acabi —si en beneficis, si en salaris, si en temps— no ho decidirà cap algoritme.

  • Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

    Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

    Hi va haver un temps en què navegar per internet era una forma de perdre’s. I perdre’s era una manera de descobrir. Cada clic podia obrir una finestra inesperada, una conversa improbable o una idea capaç de desordenar les certeses. Avui, en canvi, sembla que internet ens coneix massa bé. Tant, que cada vegada ens sorprèn menys.

    Vivim envoltats de continguts. Mai la humanitat havia produït tantes imatges, tants vídeos, tants textos i tantes opinions. Però enmig d’aquesta abundància creix una sensació inquietant: tot acaba semblant-se molt. Els mateixos formats, les mateixes cares, les mateixes frases, els mateixos debats reciclats una vegada i una altra per uns algoritmes que han convertit la nostra atenció en la principal mercaderia del segle XXI. Internet, que havia nascut com una promesa de diversitat, experimentació i coneixement compartit, corre el risc de convertir-se en un immens mirall on només veiem allò que les plataformes decideixen que volem veure.

    És precisament aquesta intuïció la que travessa la conversa del nostre director, Pere Ortín, amb la tecnòloga i periodista cultural especialitzada en màrqueting digital veneçolana Ariana Basciani. Lluny de qualsevol nostàlgia tecnològica, Basciani planteja una pregunta molt més radical: i si el problema no fos que internet genera massa contingut, sinó que ha deixat de generar significat? Una crisi que no és només tecnològica. També és cultural. Política. Democràtica.

    Perquè quan els algoritmes decideixen què mereix la nostra atenció, també condicionen què recordem, què oblidem, què discutim i fins i tot què imaginem.

    Ariana Basciani és investigadora especialitzada en cultura digital, intel·ligència artificial i societat. El seu treball combina el coneixement tècnic amb una mirada profundament humanista sobre les conseqüències socials de les tecnologies que habitem cada dia. No parla només de màquines. Parla de persones. De poder. De memòria. I del dret a continuar pensant en un ecosistema digital que tendeix a uniformitzar-ho tot.
    La conversa, però, comença lluny dels algoritmes.

    La conversa comença a Veneçuela, pais d’origen de la investigadora, que les darreres setmanes ha tornat a viure moments de gran dolor arran dels terratrèmols que han afectat diverses regions. Quan la terra tremola, la tecnologia deixa de ser protagonista. O potser no del tot. Perquè també és en aquests moments quan internet mostra les seves dues cares: la de la solidaritat que connecta persones separades per milers de quilòmetres i la de la desinformació que circula amb la mateixa velocitat que les emergències.

    La tecnòloga veneçolana Ari Basciani | Pol Rius

    A partir d’aquí, el diàleg s’endinsa en algunes de les preguntes més incòmodes del nostre temps. Hem deixat de descobrir coses o simplement consumim versions lleugerament diferents del que els algoritmes ja saben que ens agradarà? Què passa amb la cultura quan tot tendeix a assemblar-se? La uniformització és només estètica o també acaba condicionant la nostra manera de pensar políticament? En plena explosió de la intel·ligència artificial, què continua sent irreductiblement humà? I sobretot: la IA és la causa d’aquesta homogeneïtzació o només accelera una dinàmica que les grans plataformes ja havien posat en marxa molt abans?

    També hi ha espai per parlar del poder. Perquè darrere dels algoritmes no hi ha una força abstracta. Hi ha grans empreses globals. Inmensos interessos econòmics molt reals. Models de negoci que competeixen per retenir cada segon de la nostra atenció. La pregunta, en aquest sentit, és inevitable: estem davant d’una crisi tecnològica o davant també d’una crisi democràtica? En un moment en què la informació circula més ràpid que mai, però la confiança en els mitjans convencionals, les institucions públiques i el debat social sembla erosionar-se a crits, recuperar espais per al pensament crític esdevé gairebé un acte de resistència pràctica.

    Per això també preguntem a Basciani si encara existeix un internet més ètic. Un internet on sigui possible llegir sense presses, discutir sense insults, descobrir sense que un algoritme ens guiï constantment pel mateix camí. I quin paper hi poden jugar els mitjans independents en aquest escenari.

    Potser el futur digital no dependrà tant de desenvolupar una intel·ligència artificial més poderosa com de preservar una intel·ligència humana capaç de dubtar, imaginar i discrepar. Perquè, al capdavall, la gran pregunta que travessa tota aquesta conversa és tan senzilla com inquietant. Quan internet deixa de significar alguna cosa… què és el que encara ens pot tornar el sentit?

    Article relacionat

    Què passa quan internet ja no significa res?

  • Cap a una fatxosfera generalitzada

    Cap a una fatxosfera generalitzada

    ¿Un país tan divers com el nostre cap en un contenidor informatiu tan limitat? A la llum del que reflecteixen les decisions de les empreses periodístiques, sembla que sí. Però la realitat ho nega, si atenem a el que succeeix al nostre voltant i ho mirem sense les ulleres mediàtiques. Aquestes ulleres no són espontànies ni automàtiques, estan col·locades per un entramat estamental generat a Madrid al qual s’afegeix l’afegitó de «Districte federal» encara que no sigui ni una cosa ni l’altra. L’efecte centrípet que exerceix la capital d’Espanya es practica de manera intensa en l’esfera informativa, anomenada ja fatxosfera per alguns observadors. I el principal fruit d’aquest efecte és la homogeneïtzació que ens ocupa.

    Hi ha una agenda informativa suscitada i projectada per la política institucional i partidària que es fa generalitzada per la tendència centrípeta mencionada però també per una altra cosa. Si hi ha una crisi del periodisme és perquè abans existeix una crisi de l’empresa periodística, els interessos de la qual giren al voltant de les subvencions, ajudes, crèdits i altres condicionants dels mitjans, que no sempre procedeixen de les institucions de poder. Hi ha mitjans que es pleguen a les tendències de canvi que se suposen o que ells semblen advertir, però són molts més els que fa temps que s’han erigit en factors coadyuvants d’aquest canvi. Aquell de «el que pugui fer que faci» és seguit des de fa molt de temps per molts mitjans d’acord amb els designis que emanen d’actors econòmics i polítics disposats des del principi a fer aquest paper.

    La pregunta inicial de si és possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes té una resposta, que és sí. Però no respon a un sol motiu. És possible a més si la majoria de les empreses periodístiques es reclouen en els seus nínxols de lectors, renuncien a disputar nous públics que estan en la competència o encara per identificar i abandonen tasques d’innovació que resulten imprescindibles per afrontar les tasques que planteja l’evolució de la comunicació, cada vegada més urgents amb la irrupció de la intel·ligència artificial (IA). La IA serà un factor de homogeneïtzació potent, donada la tendència de les empreses a fer un ús merament instrumental dels avenços tecnològics en lloc de posar-los a treballar en fomentar la innovació. Com abans va succeir amb els tallers de composició i impremta, la informatització de les redaccions i la incorporació d’internet, els nous recursos tècnics s’orienten al vell somni humit dels editors: redaccions sense periodistes. Personal que executi tasques i no discuteixi les directrius donades des d’amunt, mal pagat i precàriament contractat.

    La situació de la premsa a Espanya s’apropa a una prevenció de Byung Chul Han: l’expulsió del diferent i la sobreproducció de l’igual. La inflació d’informació actual és un increment exponencial d’assumptes iguals entre si, sovint trivials, que dificulten la tasca de seleccionar el significatiu, que apareix ocult darrere d’una teranyina de nimietats. El terror de l’igual, que és com el filòsof alemany designa aquesta onada d’irrelevància, arrossega darrere seu a la homogeneïtzació de la informació. Les fake news o pseudonotícies enganyoses es veuen com la gran amenaça a la llibertat d’informació però no és menys perillosa aquesta igualació per baix que desemboca en una amenaça possible sinó en una realitat que ja vivim.

    Aquestes reflexions no preocupen a les empreses informatives. Unes s’atenen als fins últims per als quals han estat fundades, altres s’aproximen a el que les pot afavorir en un futur pròxim. Totes s’acomoden a una homogeneïtzació que per a elles té una virtut tangible: si no et desmarques del conjunt és difícil que et penalitzin per sobresortir. I aquesta nivellació per baix proporciona beneficis que serveixen per no desaparèixer.