Aquí tienes la versión en castellano
L’episodi viscut aquests dies amb PISA no hauria de quedar reduït a una incidència tècnica ni a una nova polèmica política. Els responsables de l’avaluació han reconegut que la mostra d’alumnes seleccionada a Catalunya no compleix els criteris metodològics establerts per l’OCDE, ja que el percentatge d’alumnat exempt de participar en la prova va superar àmpliament el límit admès. Aquesta situació compromet la representativitat de la mostra i impedeix que els resultats catalans puguin comparar-se amb els d’edicions anteriors o amb els d’altres països i territoris amb les garanties estadístiques necessàries.
No estem davant d’un fracàs de l’alumnat ni d’un qüestionament de PISA com a instrument d’avaluació, sinó davant d’un problema de qualitat metodològica en l’aplicació de la prova a Catalunya. I quan una avaluació no garanteix la representativitat de la mostra, els seus resultats deixen de ser interpretables amb la solidesa que exigeix qualsevol estudi rigorós.
És un fet rellevant que cal aclarir amb transparència, assumir amb responsabilitat i corregir perquè no es torni a repetir. Però, sobretot, el més important no és l’error en si mateix, sinó el debat que posa damunt la taula i pot ser una oportunitat per plantejar-nos una pregunta més profunda: quina cultura de l’avaluació necessita avui el sistema educatiu català?
Fa massa anys que el debat educatiu es concentra en els resultats de les proves externes. Quan aquests són favorables, s’utilitzen per justificar polítiques, quan són desfavorables, es busquen responsables immediats. En tots dos casos es comet el mateix error, confondre l’avaluació amb la classificació i reduir la complexitat de l’educació a un conjunt d’indicadors.
Fa massa anys que el debat educatiu es concentra en els resultats de les proves externes
L’avaluació és una altra cosa. La seva funció principal no és elaborar rànquings ni alimentar titulars. És generar coneixement per comprendre què passa als centres educatius, identificar les dificultats, reconèixer les bones pràctiques i orientar decisions que contribueixin a la millora. Quan deixa de servir a aquesta finalitat i es converteix en una eina de control o de confrontació política, perd bona part del seu sentit pedagògic.
Catalunya no pot dependre de PISA per saber com està el seu sistema educatiu. Una prova internacional, per rigorosa que sigui, ofereix una fotografia parcial d’una realitat molt més complexa. Les competències que avalua són rellevants, però no expliquen, per si soles, la qualitat del sistema educatiu. No ens parlen del desenvolupament professional del professorat, de la inclusió, del benestar dels infants i dels joves, de la convivència, de la participació de les famílies, de la capacitat dels centres per construir projectes educatius compartits i innovadors o de la seva contribució a la reducció de les desigualtats. Tot això també és qualitat educativa i també hauria de formar part de l’avaluació.
Una prova internacional, per rigorosa que sigui, ofereix una fotografia parcial d’una realitat molt més complexa
Per això, Catalunya necessita reforçar i consolidar un sistema d’avaluació educativa estable, rigorós, transparent i amb autonomia tècnica. No necessita més proves, necessita una autèntica cultura de l’avaluació. Una cultura que vagi més enllà de les avaluacions de competències bàsiques de 6è de primària i de 4t d’ESO o de la participació en estudis internacionals com PISA, TIMSS, PIRLS o ICILS. Una cultura que articuli els instruments existents, que complementi els indicadors quantitatius amb evidències qualitatives, que doni més protagonisme als processos que als rànquings i que situï l’avaluació al servei de l’aprenentatge institucional, de la millora dels centres i del desenvolupament professional docent.
El problema no és la manca d’avaluacions. Les avaluacions existeixen (hi ha un Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu dedicat a això), tant en l’àmbit català com en l’internacional, però sovint apareixen fragmentades i desconnectades entre si. No acaben de configurar una política integrada d’avaluació al servei de la millora del sistema educatiu. Encara predomina una mirada centrada en els resultats, mentre que l’anàlisi dels processos, dels contextos, del desenvolupament professional docent, de la inclusió o del benestar educatiu i docent ocupa un espai molt més secundari o no existeix.
El repte és consolidar una autèntica cultura de l’avaluació orientada, sobretot, a la millora educativa. Una cultura que converteixi les dades en coneixement, el coneixement en decisions i les decisions en oportunitats de transformació dels centres i del conjunt del sistema educatiu.
Les dades no sempre es transformen en coneixement compartit ni en polítiques sostingudes de millora
Un sistema que proporcioni informació continuada sobre l’evolució del sistema educatiu i no només en diversos períodes temporals, que analitzi tant els resultats com els processos, que incorpori la recerca educativa i la veu dels centres, del professorat, de l’alumnat i de les famílies, i que serveixi per orientar les polítiques públiques i el desenvolupament professional docent. PISA i, altres avaluacions estandarditzades, ha de continuar sent un referent interessant, però no pot convertir-se en l’únic mirall en què mirem la nostra educació.
Les dades no sempre es transformen en coneixement compartit ni en polítiques sostingudes de millora. Sovint es publiquen informes, però costa que tinguin una incidència real en els centres i en les decisions polítiques. Les dades, per si soles, no expliquen la realitat. Necessiten ser interpretades, contextualitzades i contrastades amb altres evidències. Un resultat no ens diu per què passa allò que passa ni quines decisions són les més adequades. L’educació no es construeix només amb estadístiques, sinó també amb coneixement professional, amb recerca i amb la comprensió dels contextos on s’aprèn i s’ensenya.
Les dades, per si soles, no expliquen la realitat. Necessiten ser interpretades, contextualitzades i contrastades amb altres evidències
Aquest és un dels riscos de la cultura de la rendició de comptes quan es limita als indicadors. Acabem parlant més del que és fàcil de mesurar que del que és realment important educativament. I allò que és essencial en educació, les relacions, la confiança, el compromís docent, la inclusió, la participació o la capacitat de transformar les oportunitats dels alumnes, difícilment es pot resumir en una puntuació.
La millora educativa no neix de la pressió que generen els resultats, ni de la resposta precipitada davant dels rànquings, sinó de la reflexió compartida sobre la pràctica i del compromís col·lectiu amb l’aprenentatge i transformació. Neix de centres que aprenen, de professorat que investiga i que analitza críticament la seva pràctica, de lideratges pedagògics compartits i d’una administració que acompanya, orienta, genera confiança i sosté, amb coherència i continuïtat, els processos de canvi..
Per això, l’episodi actual de PISA, com deia abans, hauria de ser llegit com una oportunitat. No només per corregir un procediment administratiu, sinó per obrir un debat serè sobre el model d’avaluació que necessita Catalunya. Un model que estigui al servei de la millora dels centres, de l’aprenentatge dels alumnes i del desenvolupament professional dels docents; no de la competició entre territoris ni de la successió periòdica de titulars.
Un país educativament madur no espera, ni depèn, que una prova internacional li expliqui la realitat del seu sistema educatiu. Disposa dels seus propis instruments per comprendre l’estat del seu sistema, interpretar-la críticament i impulsar processos de millora amb continuïtat, rigor i transparència.
Aquest és, probablement, el veritable repte que avui té Catalunya. No tant millorar la seva posició en un rànquing internacional com consolidar una autèntica cultura de l’avaluació educativa al servei d’una escola més equitativa, més reflexiva i més compromesa amb el dret de tots els infants i joves a una educació de qualitat.
