Archivo Cat Plural

Etiqueta: PSC

  • El PSC guanyarà perdent: el vot refugi contra el feixisme neoliberal d’Orriols

    El PSC guanyarà perdent: el vot refugi contra el feixisme neoliberal d’Orriols

    Aquí tienes la versión en castellano

    En els últims temps l’estratègia suïcida de Junts ha estat decidir que la manera de frenar-los és assemblar-s’hi en immigració i seguretat, la llei de multireincidència per bandera. Quan el menú ofereix l’original, la còpia surt cara. El lideratge remot de Carles Puigdemont està portant el vehicle posconvergent al sinistre total, i no serà sorprenent si en els mesos entrants alguns dels seus càrrecs orgànics aprofiten per «canviar-se» de bàndol.

    ERC, mentrestant, puja: dels 20 diputats del 2024 a una forquilla de 24-26, i consolida una segona plaça que fa dos anys semblava amortitzada. El CEO hi detecta vot que fuig del PSC, i s’hi pot llegir alguna cosa més: els assenyats que van quedant a Junts, més còmodes amb un cert esperit socialdemòcrata que amb la demagoga del Califat, van trobant sortida. No tot el desencant baixa cap a la dreta. Alguna cosa, encara, circula en sentit contrari.

    Vox avança el PP. I el PSC perd: entre 36 i 38 escons, quatre a sis menys que el 2024, cinc punts menys de vot que el 12-M. Més ben dit, perd… guanyant. D’aquest vot socialista se’n comença a dir «vot refugi», i val la pena prendre’s la categoria seriosament, perquè un refugi no s’habita: s’hi espera que passi el temporal. Què vota exactament qui vota Illa? Un projecte, un dic, una treva? Quant dura un vot que només s’explica per la por del que hi ha al costat? En el cas d’Illa, pot durar molt. La majoria de la investidura —PSC, ERC, Comuns— queda justa, prou justa perquè cap dels socis pugui jugar a trencar-la.

    D’aquest vot socialista se’n comença a dir «vot refugi», i val la pena prendre’s la categoria seriosament, perquè un refugi no s’habita: s’hi espera que passi el temporal

    I aquí, la paradoxa que explica de debò la victòria socialista. El PSC baixa i, alhora, l’escenari consolida el seu bloc. Amb Junts fagocitat per Aliança, ERC no es pot permetre no donar-li suport, doncs l’alternativa és la que és — perquè als Comuns ni cal preguntar-los-ho —. Tres quarts del mateix amb la CUP, tot i que als anticapitalistes sempre se’ls ha de concedir un cert marge per a la fantasia. El refugi funciona en les dues direccions: la gent s’hi arrecera, i els partits del voltant fan de mur de càrrega, vulguin o no.

    Darrere els números, més vides en perill

    El feixisme que l’enquesta detecta fa temps que treballa amb número de registre. A Ripoll, l’Ajuntament d’Orriols va dilatar durant mesos l’empadronament de famílies migrants —una, amb menors a càrrec, esperava des del desembre del 2023— fins que la síndica de greuges va haver de recordar per carta que el padró, amb la documentació al dia, és immediat. Que sense padró no hi ha targeta sanitària ni plaça escolar. El cartell de la Festa Major es va censurar perquè entre desenes de figures n’hi havia una amb hijab: «No normalitzarem la misogínia islàmica», va escriure l’alcaldessa. És la retòrica d’un «feixisme de finestreta»: allarga terminis, demana un paper més, esgota els tres mesos que permet la llei. La crueltat, en horari d’atenció al públic.

    Hannah Arendt en va dir banalitat del mal: el mal administrat per gent que compleix horaris i tramita expedients. La versió electoral és la «banalització del vot»: dipositar-lo com un gest quotidià, sense llegir què se signa. Què signa, per exemple, qui vota Aliança? Al febrer, al Parlament, la formació d’Orriols va votar amb el PP, Vox i Junts per eliminar l’impost de successions —«un impost indecent», en diu ella. El 70% de la població no el paga o hi paga menys d’un euro: abolir-lo és un regal als grans patrimonis, descomptat dels serveis públics dels qui la formació diu defensar. El feixisme neoliberal treballa així: parla en nom del poble, però les seves lleis tenen una altra adreça. La factura arriba després, a la mateixa finestreta.

    L’altra contradicció és teològica. La ultradreta diu defensar la civilització cristiana —d’aquí la croada contra el hijab d’un cartell—. El cristianisme realment existent, mentrestant, era el 4 de juliol a Lampedusa: Lleó XIV posant flors a les tombes sense nom dels ofegats del Mediterrani, pel mateix camí que Francesc va obrir el 2013 quan hi va denunciar la «globalització de la indiferència». «Els gestos, per ser humans, necessiten un cor», va dir el papa, dues setmanes després que la Unió Europea aprovés normes migratòries encara més dures. L’humanisme cristià que diuen defensar queda amagat exactament darrere del que ells administren: la dificultat del padró. A Ripoll, la caritat té cita prèvia.

  • Contra la Barcelona de El 47

    Contra la Barcelona de El 47

    Aquí tienes la versión en castellano

    Tot just començat el mes de juliol, Barcelona bull. Es tracta d’una metàfora i d’una realitat. Encaixem l’enèsima onada de calor de 2026 i, alhora, els carrers i les places, les platges i els museus es troben a vessar de turistes. Les prediccions dels experts assenyalen que, enguany, el conjunt de l’Estat pot superar la xifra simbòlica dels 100 milions de visitants estrangers. En el que portem de primavera-estiu hem viscut els actes més destacats del Congrés Mundial d’Arquitectes; la visita del papa Lleó XVI i la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, amb un espectacle de llums i drons que va reobrir velles comparacions espacials —amb Madrid— i temporals —amb els Jocs Olímpics—, reforçant l’aparentment sempre insaciable orgull barceloní i, finalment, el Grand Départ, allò que en la meva infància anomenàvem simplement «la sortida del Tour de França», el qual ha tornat a projectar la idea d’una Barcelona atractiva, cosmopolita, fulgurant i oberta, aprofitant el seu recorregut per l’entramat urbà per recordar, novament i en poc temps, que la capital de Catalunya compta finalment, com es mereix, amb una icona d’abast global.

    Aquesta successió d’esdeveniments ens submergeix en una mena d’ensopiment, d’entumiment dels sentits que ens fa oblidar una realitat molt més complexa que la que mostren els informatius de televisió i ràdio, els articles d’una certa premsa o els reels, posts i altres anglicismes que les xarxes socials difonen de manera contínua. Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El personal de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSSB) protesta per la sobrecàrrega de treball, els retards en la tramitació de les ajudes d’emergència o la manca de personal per poder atendre, de manera adequada, els efectes de la crisi de l’habitatge i la precarietat; els treballadors de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC) reclamen un increment de la plantilla, la recuperació de les mesures de conciliació laboral i familiar perdudes i millores organitzatives; el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) sol·licita una menor rotació i precarietat, el reconeixement del pes que la seva tasca té sobre la salut emocional de les treballadores i unes millors condicions laborals; les treballadores de les escoles bressol exigeixen una reducció de les ràtios d’infants per aula i educadora, la creació de noves places estructurals, la millora de les seves condicions laborals i avenços en la negociació col·lectiva i, finalment, el personal de les biblioteques municipals es mobilitza per la implementació de mesures de recuperació del poder adquisitiu, la cobertura de les baixes i les jubilacions, la reducció de la temporalitat i l’aplicació de la jornada de 35 hores en igualtat de condicions amb altres col·lectius municipals. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori.

    Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori

    Fa només dos anys es va estrenar la pel·lícula dirigida per Marcel Barrena, El 47. S’hi explica la història de Manolo Vital, un treballador de l’empresa municipal d’autobusos que, als anys setanta, en les acaballes del franquisme, va demostrar que el transport públic podia arribar a Torre Baró, un indret situat als afores de Barcelona i constituït per habitatges d’autoconstrucció aixecats per migrants vinguts d’altres parts de l’Estat. I ho va fer conduint ell mateix el vehicle, el 47, pels pendents i les estretors del camí fins a estacionar-lo al seu propi barri. El film conté oblits significatius, com ara l’organització veïnal, sindical i política al voltant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) del qual formava part el mateix Manolo, i en destaca d’altres, com la presència d’un jove Pasqual Maragall, futur alcalde de la ciutat democràtica, així com la seva preocupació pel benestar dels veïns i veïnes. Però, sobretot, va servir com a vehicle simbòlic per al lluïment d’una part del socialisme català. Polítics com Jaume Collboni, Salvador Illa o el mateix Pedro Sánchez van assistir a la projecció o al lliurament dels premis que la pel·lícula acabaria rebent poc després. Per a aquests, per al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el moment era l’ocasió ideal per presentar la Barcelona d’El 47 com la seva Barcelona; com la ciutat que havien modelat, dissenyat, construït i projectat a la seva imatge i semblança. La seva obra, el seu llegat. Potser per això Manolo Vital era presentat com un heroi individual, una persona que, simplement amb voluntat i valentia, havia aconseguit la proesa de situar en el mapa de la ciutat la manca de serveis que patien els habitants dels barris perifèrics; un emprenedor social, com en diríem ara, un adalil de la justícia i la persona que tancava una vella forma d’intervenció i organització i obria pas a una nova manera de participació i articulació política, més partidista i tecnocràtica. El tancament generacional quedava servit de la millor manera possible.

    Aquesta Barcelona d’El 47, la dels sentits homenatges pòstums, dels records a les accions dels nostres majors, la que connecta velles lluites i lluitadors amb joves polítics amb potencial projecció internacional, la que menysté la tasca de les organitzacions de base, de les associacions de veïns i veïnes, la de la democràcia popular, és la mateixa que, l’any 2026, un cop posat el segell sobre el passat, promou esdeveniments internacionals amb la intenció de continuar atraient capitals i visitants que acaben desplaçant la població local, banalitza el seu paisatge comercial, dilueix la riquesa de la seva llengua i acaba amb les festes populars tot banalitzant-les, destina recursos financers i modifica planejaments urbanístics per satisfer les elits de la ciutat, retalla serveis essencials i dificulta l’empadronament de les persones més necessitades, no atén com cal el personal de la seva pròpia administració o recomana, per combatre la calor, visitar les instal·lacions d’un gran centre comercial.

    Espero que, un cop arribat fins aquí, el lector s’hagi adonat de per què em posiciono contra la Barcelona d’El 47. Perquè no és contra aquella Barcelona, sinó contra allò en què l’han convertida.