Archivo Cat Plural

Etiqueta: PSUC

  • 23 de juliol: El PSUC de Joan N. García-Nieto i Jordi Borja

    23 de juliol: El PSUC de Joan N. García-Nieto i Jordi Borja

    Aquí tienes la versión en castellano

    Cada 23 de juliol, els Comuns de Cornellà i del Baix Llobregat i el sindicat CCOO recorden la figura de Joan N. García-Nieto davant el monòlit que se li va dedicar al Parc Rosa Sensat de Cornellà de Llobregat. El passat dia 12 de juliol, centenars de persones van voler dir adeu a Jordi Borja en la seva cerimònia de comiat. I divendres de la setmana passada, dia 17, la sala d’actes de CCOO a Barcelona va acollir l’acte que commemorava el 90è aniversari de la fundació del PSUC: hi va intervenir, entre d’altres, el militant dels Comuns, Ernest Urtasun, que és ministre de Cultura del govern espanyol més de vuitanta anys després que el dirigent del PSUC, Josep Moix, fos ministre de Treball del govern de la República; un fil roig més que significatiu que va del PSUC als Comuns.

    Dins el PSUC podem trobar orígens ideològics diferents i trajectòries vitals diverses. Però els camins de García-Nieto i Borja presenten alguns trets comuns: sociòlegs tots dos, ens interpel·len sobre la relació entre intel·lectuals i l’esquerra, entre investigadors i professors i el moviment obrer i el moviment popular.  No seria agosarat pensar que es consideraven part de l’intel·lectual col·lectiu que ha de generar consciència revolucionària del què parlava Antonio Gramsci.

    L’origen del compromís polític de Joan García-Nieto va néixer segurament de la seva visió del cristianisme vinculada a la defensa dels més febles. Ell va ser, al costat d’Alfonso Carlos Comín, una de les figures destacades de «Cristians pel Socialisme». Jordi Borja, ja identificat com a comunista, va quedar marcat pel Maig del 68 a París. I tots dos van coincidir en una de les experiències  de l’esquerra catalana més innovadores: l’Organització Comunista Bandera Roja. Hi van militar al costat de Jordi Solé Tura i del mateix Comín, i d’Eulàlia Vintró, Marina Subirats, Francesc Baltasar, Teresa Eulàlia Calzada, Joan Subirats i molts altres. I després, l’any 1975, quan les circumstàncies del país ho van aconsellar, van ingressar al PSUC de Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz, des d’on van defensar l’eurocomunisme elaborat per Enrico Berlinguer, secretari general del Partit Comunista Italià. Coherents fins el final, Joan García-Nieto va morir essent militant d’Iniciativa per Catalunya, i Jordi Borja ens va deixar després de tancar la candidatura d’Ada Colau a Barcelona a les darreres eleccions municipals de 2023.

    Joan N. García-Nieto  i Jordi Borja eren alhora activistes i intel·lectuals. García- Nieto va reflexionar sobre el dret al treball, sobre les relacions laborals i sobre el sindicalisme i la classe obrera. I Borja ho va fer sobre les polítiques urbanes, sobre el dret a la ciutat i sobre el moviment popular.  Cap dels dos es va quedar els seus coneixements per a ell o es va tancar a  l’acadèmia; van posar les seves idees al servei dels seus companys i companyes de lluita.

    Molts militants del PSUC i de CCOO del Baix Llobregat es van formar amb les lliçons de tot un professor de l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE com Joan García-Nieto. Molts tècnics municipals i molts alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores de Catalunya, de l’Estat espanyol i de Llatinoamèrica es van preparar per a exercir les seves responsabilitats amb els llibres i les reflexions de tot un professor universitari com Jordi Borja. García-Nieto, des de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, sota la cobertura de l’ICESB ( Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) durant la clandestinitat, i des de CCOO i la Fundació Utopia més tard, i Jordi Borja des del Centre d’Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials (CEUMT) primer, i anys després des del Màster sobre «La ciutat: polítiques, projectes i gestió» i des de l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA), han ajudat a formar diverses generacions d’homes i dones de l’esquerra transformadora catalana.

    Utopia i Solidaritat

    A García-Nieto li agradava parlar i actuar «en clau d’utopia». Sabia que no arribaríem a l’horitzó que somiava però tenia ben clar que aquesta idea era una eina, un recurs, per generar canvis en la societat.  L’any 1993 escrivia a El futur democràtic es diu socialisme: la utopia necessària (Fundació Utopia): «Apostem per una utopia necessària perquè estem convençuts que el projecte socialista de futur, amb les seves arrels utòpiques, emancipadores i democràtiques, és l’únic camí capaç de donar esperança, per més que aquest horitzó utòpic estigui aparentment molt llunyà».

    Jordi Borja escrivia l’any 1987, al Manual de Gestión Municipal Democrática (IEAL), pensat per als ajuntaments de països llatinoamericans que sortien de dictadures militars: «L’opció de cooperació per la democràcia té les seves arrels profundes en la voluntat de proposar a les nostres societats una nova frontera: la solidaritat humana. La cooperació neix del cor però després s’ha d’executar amb la raó».

    Utopia trasformadora i solidaritat humana. Relacions laborals democràtiques i polítiques urbanes innovadores. Socialisme. Cor i raó. Les persones que vam tenir el privilegi d‘aprendre d’en Nepo i d’en Jordi ens sentim orgulloses d’haver-los conegut. I els trobem a faltar aquest 23 de juliol i sempre.

  • Contra la Barcelona de El 47

    Contra la Barcelona de El 47

    Aquí tienes la versión en castellano

    Tot just començat el mes de juliol, Barcelona bull. Es tracta d’una metàfora i d’una realitat. Encaixem l’enèsima onada de calor de 2026 i, alhora, els carrers i les places, les platges i els museus es troben a vessar de turistes. Les prediccions dels experts assenyalen que, enguany, el conjunt de l’Estat pot superar la xifra simbòlica dels 100 milions de visitants estrangers. En el que portem de primavera-estiu hem viscut els actes més destacats del Congrés Mundial d’Arquitectes; la visita del papa Lleó XVI i la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, amb un espectacle de llums i drons que va reobrir velles comparacions espacials —amb Madrid— i temporals —amb els Jocs Olímpics—, reforçant l’aparentment sempre insaciable orgull barceloní i, finalment, el Grand Départ, allò que en la meva infància anomenàvem simplement «la sortida del Tour de França», el qual ha tornat a projectar la idea d’una Barcelona atractiva, cosmopolita, fulgurant i oberta, aprofitant el seu recorregut per l’entramat urbà per recordar, novament i en poc temps, que la capital de Catalunya compta finalment, com es mereix, amb una icona d’abast global.

    Aquesta successió d’esdeveniments ens submergeix en una mena d’ensopiment, d’entumiment dels sentits que ens fa oblidar una realitat molt més complexa que la que mostren els informatius de televisió i ràdio, els articles d’una certa premsa o els reels, posts i altres anglicismes que les xarxes socials difonen de manera contínua. Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El personal de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSSB) protesta per la sobrecàrrega de treball, els retards en la tramitació de les ajudes d’emergència o la manca de personal per poder atendre, de manera adequada, els efectes de la crisi de l’habitatge i la precarietat; els treballadors de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC) reclamen un increment de la plantilla, la recuperació de les mesures de conciliació laboral i familiar perdudes i millores organitzatives; el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) sol·licita una menor rotació i precarietat, el reconeixement del pes que la seva tasca té sobre la salut emocional de les treballadores i unes millors condicions laborals; les treballadores de les escoles bressol exigeixen una reducció de les ràtios d’infants per aula i educadora, la creació de noves places estructurals, la millora de les seves condicions laborals i avenços en la negociació col·lectiva i, finalment, el personal de les biblioteques municipals es mobilitza per la implementació de mesures de recuperació del poder adquisitiu, la cobertura de les baixes i les jubilacions, la reducció de la temporalitat i l’aplicació de la jornada de 35 hores en igualtat de condicions amb altres col·lectius municipals. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori.

    Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori

    Fa només dos anys es va estrenar la pel·lícula dirigida per Marcel Barrena, El 47. S’hi explica la història de Manolo Vital, un treballador de l’empresa municipal d’autobusos que, als anys setanta, en les acaballes del franquisme, va demostrar que el transport públic podia arribar a Torre Baró, un indret situat als afores de Barcelona i constituït per habitatges d’autoconstrucció aixecats per migrants vinguts d’altres parts de l’Estat. I ho va fer conduint ell mateix el vehicle, el 47, pels pendents i les estretors del camí fins a estacionar-lo al seu propi barri. El film conté oblits significatius, com ara l’organització veïnal, sindical i política al voltant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) del qual formava part el mateix Manolo, i en destaca d’altres, com la presència d’un jove Pasqual Maragall, futur alcalde de la ciutat democràtica, així com la seva preocupació pel benestar dels veïns i veïnes. Però, sobretot, va servir com a vehicle simbòlic per al lluïment d’una part del socialisme català. Polítics com Jaume Collboni, Salvador Illa o el mateix Pedro Sánchez van assistir a la projecció o al lliurament dels premis que la pel·lícula acabaria rebent poc després. Per a aquests, per al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el moment era l’ocasió ideal per presentar la Barcelona d’El 47 com la seva Barcelona; com la ciutat que havien modelat, dissenyat, construït i projectat a la seva imatge i semblança. La seva obra, el seu llegat. Potser per això Manolo Vital era presentat com un heroi individual, una persona que, simplement amb voluntat i valentia, havia aconseguit la proesa de situar en el mapa de la ciutat la manca de serveis que patien els habitants dels barris perifèrics; un emprenedor social, com en diríem ara, un adalil de la justícia i la persona que tancava una vella forma d’intervenció i organització i obria pas a una nova manera de participació i articulació política, més partidista i tecnocràtica. El tancament generacional quedava servit de la millor manera possible.

    Aquesta Barcelona d’El 47, la dels sentits homenatges pòstums, dels records a les accions dels nostres majors, la que connecta velles lluites i lluitadors amb joves polítics amb potencial projecció internacional, la que menysté la tasca de les organitzacions de base, de les associacions de veïns i veïnes, la de la democràcia popular, és la mateixa que, l’any 2026, un cop posat el segell sobre el passat, promou esdeveniments internacionals amb la intenció de continuar atraient capitals i visitants que acaben desplaçant la població local, banalitza el seu paisatge comercial, dilueix la riquesa de la seva llengua i acaba amb les festes populars tot banalitzant-les, destina recursos financers i modifica planejaments urbanístics per satisfer les elits de la ciutat, retalla serveis essencials i dificulta l’empadronament de les persones més necessitades, no atén com cal el personal de la seva pròpia administració o recomana, per combatre la calor, visitar les instal·lacions d’un gran centre comercial.

    Espero que, un cop arribat fins aquí, el lector s’hagi adonat de per què em posiciono contra la Barcelona d’El 47. Perquè no és contra aquella Barcelona, sinó contra allò en què l’han convertida.

  • Ciutadà Borja

    Ciutadà Borja

    Tot i els tombs que va donar la seva vida, la ciutat sempre va ser-ne el centre, el lloc des d’on viure, pensar, canviar el món i estimar. Si algú s’ha guanyat aquest títol, és ell. Des de la Barcelona de Pasqual Maragall, que va abraçar, fins a tantes i tantes ciutats d’Amèrica Llatina que va contribuir a endreçar. Ciutadà Borja! El nom també li escau per les reminiscències que va adoptar durant la revolució francesa. El citoyen entès com un membre actiu de la societat i de la nació i dotat de drets i deures polítics. Els qui el coneixem de sempre recordem la seva activitat desbordant, que el va dur a implicar-se en totes les causes justes de la segona mitat del segle XX. La causa dels treballadors, dels barris, de les dones, de la llibertat. Aquí i arreu. Al París de 1968, al Xile de 1973, a l’Espanya franquista i a la Catalunya de la transició.

    Jordi Borja era hiperactiu però no era un tastaolletes. Va concentrar la seva energia descomunal en la ciutat i els ciutadans. El seu pensament n’era deutor. Si va ser gramscià abans que molts altres, va ser perquè els desafiaments de la ciutat i dels seus ciutadans el duien a pensar en termes de modernitat. A plantejar-se no només la qüestió del poder sinó també la de l’hegemonia. El seu conflicte amb el PCE ve d’aquí. De situar la democràcia exercida lliurament al centre de tota activitat transformadora.  No es que el PSUC i el PCE fossin el contrari, però alguns dels seus dirigents duien una motxilla que els duia –que ens va dur– a acomodar-nos a la tradició comunista i a creure que actituds més rupturistes, com la seva,ens duria a perdre bous i esquelles. La creació  de Bandera Roja, en la qual es va implicar en tot i per tot va ser el resultat d’aquest debat. Avorria el conflicte estèril que tan de mal ha fet a les esquerres, i per això va tornar al PSUC, però ho va fer sense renunciar a res, amb coratge. Després de crear un moviment que havia de jugar un paper importantíssim en la mobilització ciutadana, a barris i ciutats, i en la política durant el tardofranquisme.

    Li devem la Barcelona que tenim, aquella que resisteix com pot al procés de gentrificació de la ciutat, des dels barris. Com es sabut, va contribuir de manera decisiva al disseny dels districtes, des de la solidesa intel·lectual que havia adquirit a França, i des d’una implicació militant i un gran sacrifici personal, passant dies i nits amb veïns de tots els barris de Barcelona. Aquesta vessant seva ha estat prou destacada com per a insistir-hi. Encara es pot resseguir en el darrer llibre que va publicar, amb l’ajut de la seva companya Dolors, quan la capacitat de raonar i escriure –no la força, ni l’ànim, que mantenia intactes–, el vancomençar a trair.  No obstant, no m’agrada encaixonar-lo en aquesta categoria de sociòleg urbà tot i el mestratge amb què la va exercir. El Jordi Borja era un revolucionari. Un intel·lectual i un activista radical. Contrari a tot dogmatisme. Capaç de dir no al seu partit de sempre, o d’advertir els Comuns d’alguns dels errors que estaven cometent. Tots l’havien d’haver escoltat més. També va ser sempre contrari a la deriva acomodatícia de molta gent d’esquerres, pròpia de tota societat benestant. En els darrers mesos, hi he tingut una relació especial, que no havíem conreat abans. He tingut l’honor de poder-lo acompanyar en la decisió valenta que va prendre per deixar de patir i fer patir els seus estimats. Que em perdonin els seus amics de sempre si dic que hi he descobert un home d’una qualitat humana fora mida. Contrari a totes les injustícies. Obsessionat amb els seus orígens. Capaç, fa pocs dies, de repassar els títols d’una biblioteca on era visible la seva formació com si fos encara un jove estudiant de la Sorbonne. Rebent amics a casa, amb música de fons de la chanson française. Patint per no poder expressar-se i poder expressar-los millor la seva amistat. Determinat en la decisió que havia pres. Un Jordi dolç, indignat per les bestieses i els perills que viu el món. Si una cosa em sap greu és que aquesta relació més personal hagi estat tardana. Havíem esdevingut amics.