Aquí tienes la versión en castellano
El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 17 de juliol publicava una resolució del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica ben curiosa. El dia abans del norantè aniversari del cop d’estat del general Franco, la resolució declarava «l’edifici situat a Via Laietana, 43, de Barcelona», Lloc de Memòria Democràtica, aclarint que aquesta declaració «no altera el seu ús actual». Aquest ús, tal com és prou sabut, és el de Prefectura Provincial de la Policia estatal. La resolució afirma que «amb la recuperació de la democràcia, l’edifici va passar a exercir funcions pròpies de l’actual Policia Nacional, integrada en el marc constitucional i plenament compromesa amb la protecció dels drets i llibertats de la ciutadania».
De vegades es produeixen casualitats molt cruels. Uns dies després de l’aparició de la resolució, transcendia la noticia que el Govern austríac ha decidit ubicar un centre policial a la casa natal d’Adolf Hitler al municipi de Braunau am Inn per tal d’evitar que els seguidors del dictador nazi visitin l’edifici. La intenció dels governants austríacs és ben clara: convertir la casa en una instal·lació policial impedirà que els admiradors de Hitler utilitzin l’edifici per reivindicar la seva infausta memòria. A Barcelona, als demòcrates que van patir tortures a Via Laietana, 43, se’ls hi aplica la mateixa recepta i se’ls hi nega el dret a veure l’edifici convertit en un Espai de Memòria visitable perquè continua essent utilitzat pel Cos Nacional de Policia. La diferència és que a Àustria s’impedeix l’apologia d’un règim criminal, mentre a Catalunya s’obstaculitza que els demòcrates puguin exercir el seu dret a la memòria. Què pot passar aquí si algun ciutadà o ciutadana es presenta a la porta d’aquest Lloc de Memòria i diu que vol veure les garjoles i els despatxos on va ser torturat el seu avi o la seva àvia?
La resolució del BOE sembla redactada per dos Ministeris amb actituds confrontades; el PSOE vol i dol (o potser és que no vol). La primera part, tot i que perquè no sigui dit s’esforça en implicar també l’època republicana en episodis de repressió, descriu prou correctament les tortures que a la comissaria de Via Laietana, seu de la Brigada Político Social, es practicaven durant el franquisme i defineix l’edifici com «un símbol de la repressió sistemàtica exercida per la dictadura franquista»: aquesta seria la part redactada des de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica. La segona part és molt més curta i s’hi nota la mà del Ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska: aquest símbol de la repressió pot continuar essent utilitzat per a finalitats policials. N’hi ha prou en col·locar-hi una placa o una senyalització explicativa. Algú ha qualificat la resolució com a un primer pas, però és un primer pas contradictori i fins i tot humiliant.
Aquest enfocament injustificable ha provocat oposició dins el mateix govern central: el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha exigit que Via Laietana 43 deixi de ser una instal·lació policial i passi a ser exclusivament un Espai de Memòria. Les entitats memorialistes, que fa anys que reclamen convertir la comissaria en un lloc que recordi i expliqui la repressió franquista, han expressat la seva indignació. L’any passat ja havien publicat un manifest considerant «incompatible» que Via Laietana sigui comissaria i espai de memòria alhora.
Les entitats memorialistes, que fa anys que reclamen convertir la comissaria en un lloc que recordi i expliqui la repressió franquista, han expressat la seva indignació
L’argument oficial del PSOE és que una policia democràtica pot perfectament utilitzar aquell edifici maleït. I el més greu: el president de la Generalitat, Salvador Illa, en seu parlamentària, mantenia la mateixa explicació a preguntes de la presidenta del grup dels Comuns, Jessica Albiach.
Grande-Marlaska és presoner de la pressió d’uns sindicats de la Policia Nacional i d’unes associacions de la Guàrdia Civil cada vegada més escorades a la dreta, i és esclau de la seva obsessió per mantenir una seu del Cos de la Policia Nacional al centre de Barcelona per evitar allò que ell considera que seria una victòria «dels independentistes»: que la Policia de l’Estat marxés fora del bell mig de la ciutat. Però hi ha altres edificis cèntrics propietat de l’Estat a la capital catalana; fins i tot es podria negociar una permuta amb alguna propietat municipal, tot i que convé no oblidar que Via Laietana 43 pertanyia a la Generalitat i va ser requisada pel franquisme. Però el que reflecteix aquesta postura defensiva és que encara s’arrossega la no acceptació que, segons la legalitat vigent, la policia integral a Catalunya és el Cos dels Mossos d’esquadra, no la Guàrdia Civil ni el Cos Nacional de Policia. És la mateixa filosofia que portava a una delegada del govern central del PP a ordenar que els vehicles de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil es passegessin pels carrers i carreteres de Catalunya sense exercir cap missió per «demostrar que encara som aquí». La mateixa filosofia que inspira les declaracions de l’actual delegat socialista del govern, Carlos Prieto, entestat en una particular creuada per presentar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil com a base de la seguretat de Catalunya quan el seu paper hauria de ser subsidiari dels Mossos i centrat en unes quantes competències molt determinades. El debat no té res a veure amb l’independentisme, es tracta d’acatar el marc legal vigent, i el delegat del govern central hauria de ser el primer en donar exemple.
L’excusa que s’utilitza, que ara la policia estatal és democràtica, ens porta, sense entrar en actuacions polèmiques més recents, a preguntar-nos: un agent de la policia de l’Estat convençudament demòcrata no preferiria que les seves dependències es traslladessin a un lloc que no recordés una etapa negra de la història de la policia espanyola? No l’incomoda treballar en un espai on tanta gent va patir maltractaments per defensar la democràcia? No veu les ombres dels germans Creix i d’altres policies franquistes deformant la cara de Sebastià Piera o torturant Tomasa Cuevas, Blanca Serra, Jordi Carbonell, Miguel Nuñez o l’actual president de l’Associació de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, Carles Vallejo? No creu que seria millor marxar d’allà per anar a unes instal·lacions més modernes i més netes en tots els sentits?
Però potser la pregunta hauria de ser una altra: què pensen els militants socialistes d’aquesta situació vergonyosa i a què esperen per fer públic un posicionament coherent amb la seva ideologia?
