Aquí tienes la versión en castellano
L’estiu es quan passen coses agradables
Ho diu la famosa ària Summertime, de l’òpera Porgy and Bess, de Gershwin: «Estiu, quan la vida és lleugera». Els nostres millors records d’infància es remeten als estius i les vacances amb els jocs entre cosins i amics, el descobriment de noves relacions i aspectes desconeguts de nosaltres mateixos. La funció musical de Dagoll Dagom, Nit de Sant Joan, descriu molt bé la màgia de l´inici de l´estiu, que ens continua fascinant. A l’estiu sortim a la recerca del que és nou i agradable, apareixen novetats que pretenen ser satisfactòries: un viatge, el descobriment d’un lloc, vestir més còmodament i potser de manera inusual, el frigodedo o el frigopié, un còctel exòtic o el biquini o tanga que mai no ens havíem atrevit a posar-nos.
La vida es consumeix en clau de moda
L´estiu és el camp d´acció de la moda i les claus de canvi i evolució de les modes es donen en to estiuenc. A l’estiu estem més disposats a consumir novetats i de fet les reclamem: hem tingut el Mundial de futbol i ara l’eclipsi; primer, l’emoció del torneig i la victòria de la Roja; després, la convocatòria a contemplar un fet singular i admirable. El que fins fa poc anomenàvem societat de consum insisteix a proposar constantment un crescendo de consumibles desitjables, que necessiten ser renovats ja que se sap quina moda és el que passa de moda. L’estiu proposa i reclama modes, àvids com estem perquè ens «passin coses»: el consum, si és quelcom, és el de la pròpia vida.
Realitat i comunicació, un joc de miralls
La relació entre els mitjans i els públics amb motiu de l’eclipsi ens mostra la fragilitat dels tòpics referits a la comunicació. No hi ha un flautista d’Hamelin convocant la gent a l’eclipsi, no s’ha produït la fabricació d’un esdeveniment a les mans d’un interès concret comercial o d’un altre tipus. Tampoc hi ha hagut una espontaneïtat ingènua: el que és real és el que surt per televisió i sembla a simple vista que la realitat és el que ens diu la comunicació que és. Però aquí no funciona —ni enlloc més— allò de la «teoria de l’agulla hipodèrmica», les persones no pateixen passivament la inoculació d’inclinacions cap a una o altra actitud en el consum comunicacional. Més aviat responen a assumptes que coincideixen amb les seves apetències, desitjos i, de vegades, interessos, i en aquest cas la relació entre la comunicació i els seus públics és més aviat un joc de miralls múltiples que un altaveu que convoca.
L’aparentment omnipotent comunicació ha pres forma en aquesta ocasió com un mosaic en què encaixen totes les peces: la percepció del fet com a esdeveniment per la televisió, la multiplicació a mida de les persones i petits grups per internet, la convocatòria i interacció horitzontal entre els interessats per xarxes i Whatsapp. Ha estat com una prefiguració de l’estat de la comunicació realment existent i momentàniament globalitzada, que ha donat compte del moment a partir del qual evolucionarà una comunicació globalitzada per la interacció de tots els mitjans i les tecnologies reforçats per la intel·ligència artificial i recolzats en les narratives transmèdia.
La força del mite com a espectacle
L’eclipsi ha atret i emocionat la gent pels mateixos motius que ho fa el futbol: parla de valors, apetències i deficiències que són al nostre cor. Hi ha arquetips universals que ens mouen i ens commouen més enllà de les eres històriques; vet aquí l’èxit de l’Odissea segons Christopher Nolan, el mite fundacional de la narrativa occidental. A força de creure que la il·lustració avançava amb la desmitificació, hem descregut de les velles llegendes però els mites més potents ens arriben trepitjant-nos els talons, el de la tasca de l’heroi en el cas d’Ulisses o el solis invictus, culte de la religió romana, en l’eclipsi. La victòria de la selecció espanyola de futbol no només ha estat el desig que guanyin els nostres sinó l’orgull que guanyin els justos, amb Trump desactivat i impotent al costat del pòdium. L’aparició del sol eclipsat ha estat una teofania «prêt a porter» disponible durant les vacances, que ens parla que la natura té l’última paraula i que, com deia Hemingway, el sol sempre acaba sortint. En aquests temps d’agitació i neguit s’imposa així la frase sàvia i oracular de Juliana de Norwich, santa ermitana anglesa del segle XIV: «I tot està bé, i tot estarà bé, i tota mena de coses estaran bé».
L’individualisme és legítim en una humanitat de éssers socials
Com no podia ser altrament, hi ha hagut «negacionistes» de l’eclipsi. És lògic que sigui així, com tanta gent que legítimament odia el futbol, desconfia dels herois o desmereix de les tragèdies gregues (per no esmentar els dimissionaris del culte Woody Allen, ja que els negacionismes estan en permanent construcció). L’argument dels refractaris a l’esdeveniment ha estat que els qui l’han seguit són uns bens i que ells tenen a gala preservar la seva personalitat individual davant de les tendències de masses. Faltaria més; les societats obertes permeten certes dissidències i la paradoxa és que acaben reforçant la tendència principal. El contrast és bo i la llibertat també. Però l’ésser humà és un ésser social i com a tal viu i és cridat a realitzar-se; la solitud del bon salvatge no existeix, els nens llops mai aprenen a parlar i el comte de Greystoke mai no hauria pogut sobreviure a la selva per més esforços que la mare ximpanzé hauria emprat.
El seguiment de l’eclipsi, vist així, no ha estat una manifestació de gregarisme sinó l’exemple de com la societat de masses és capaç de disposar davant dels ciutadans certes panòplies —limitades— d’opcions que afavoreixen l’eclosió d’emocions i vivències grupals en què s’integren les consciències individuals (per més optimista i ingenu que això pugui semblar). I quan això no passa ens trobem davant del totalitarisme. La sociabilitat i les seves implicacions no anul·la la individualitat, i així l’espectacle de l’eclipsi ens ha donat la imatge de les famílies desplaçades a les zones d’observació amb cadires plegables, berenars i cerveses, que han portat a aquestes vacances molt de l’ambient confraternitzador dels càmpings de la costa. El que és sociable si és amigable —i gairebé sempre ho és— és agradable i convenient.
Quan ens sentim convocats per alguna cosa superior mostrem el millor de nosaltres
Així doncs, ens agrada consumir el que és nou però ens agrada més participar-hi i de manera grupal. I el més interessant del que és nou és quan percebem que té alguna cosa a veure amb nosaltres, més enllà del momentani. Sorgeixen llavors les identificacions, les emocions, les adhesions: mai no ens mostrem indiferents davant del que passa, excepte quan no volem veure el que ens parla d’una cosa que no volem reconèixer. L’eclipsi, amb el seu substrat mític però més enllà del mateix, era un espectacle «per a tots els públics»: la natura ens regalaria una meravella i potser un miracle (doncs miracle significa etimològicament una cosa digna de ser mirada amb admiració, «mirabilis»). Ja que en aquests temps no creiem en els miracles ni en cap altra cosa, que la font del que és admirable fos allò natural ha estat garantia d’autenticitat. Fins i tot per al més totxo l’eclipsi ha mostrat que hi ha un ordre rigorós en «allò natural» (l’astronomia ho pot predir i sabem quan passarà i com) i arribem a creure, amb Einstein, que «Déu no juga als daus» i l’espectacle de l’ordre de la natura en la seva grandiositat porta així certa pau.
Ja que en aquests temps no creiem en els miracles ni en cap altra cosa, que la font del que és admirable fos allò natural ha estat garantia d’autenticitat
L’eclipsi ens ha portat la transcendència a domicili, no pas una transcendència religiosa o tan sols espiritual, sinó contundentment humana. Som part d’un ordre universal i hauríem de donar gràcies a aquest univers que ens permet viure i, per tant, tenim la responsabilitat de fer del nostre món un lloc dignament habitable. La nostra intel·ligència ens permet adonar-nos d’aquesta situació i veure que més enllà de l’espectacle astronòmic, podem entreveure la nostra veritable situació com a espècie en un món que, com que l’eclipsi, és igualment admirable i ens reclama que actuem en conseqüència.
Comprovem doncs que allò admirable ens segueix admirant, segle rere segle, i ho gaudim en grup, en societat i personalment, a la manera moderna i postmoderna alhora, és a dir, socialitzats i fragmentats alhora. I és molt possible que aquesta admiració compartida hagi pogut conduir a l’esperança, o al que som capaços de captar-ne, i amb això hàgim albirat la realitat del dictum de Juliana de Norwich.
