Welcome to WordPress. This is your first post. Edit or delete it, then start writing!
Autor: admin
-
Heretar casa o heretar lloguer: la nova frontera de la desigualtat
Aquí tienes la versión en castellano
Entre gener i juny de 2025, gairebé 230.000 habitatges van passar de mans de persones de més de 65 anys a les generacions següents per herència o donació. Són prop del 37% de tots els habitatges transmesos a l’Estat durant aquell semestre. Des de 2017, el nombre arriba als 3,64 milions. El 2025 es van inscriure 208.227 habitatges heretats, la xifra més alta de la sèrie de l’INE, que comença el 2007. Les donacions de pares a fills van superar les 225.000, un 13% més que l’any anterior.
Al mateix temps, la porta d’entrada al mercat immobiliari es va fent més estreta. Segons el Banc d’Espanya, a principis d’aquest any comprar un habitatge equivalia a vuit anys de renda bruta disponible d’una llar. El 2024 en calien 7,1. Això seria la mitjana per tot l’Estat, però si ens centrem en grans ciutats com Barcelona o Madrid, la xifra es triplica. Per la seva banda, l’INE va tancar 2025 amb una pujada del preu de l’habitatge del 12,7%, la més alta des de 2007. Els salaris, no cal dir-ho, han seguit una trajectòria molt diferent.
És evident, doncs, que cada vegada més l’accés a l’habitatge depèn de les capacitats familiars de transmetre patrimoni. L’herència és una tecnologia familiar que determina futurs sense contemplacions: qui té pares propietaris pot rebre una entrada, un pis o una cartera immobiliària. Qui té pares sense propietats rep, en el millor dels casos, una història familiar. La desigualtat deixa de dependre únicament del salari, de l’educació o de la trajectòria professional i incorpora una variable molt més antiga i molt més arbitrària: el carrer on vivien els avis.
Piketty va descriure aquesta tendència a partir de les societats europees del segle XIX. Durant molt de temps semblava una qüestió pròpia d’un món de rendistes, fortunes familiars i grans patrimonis. Avui resulta menys llunyana. Una generació que va comprar habitatge en un país de preus molt més baixos transmet als seus fills un actiu que s’ha revaloritzat enormement. La propietat es converteix així en una mena de memòria material de la família. Proudhon ho havia plantejat d’una manera molt més brutal: «La propietat és un robatori». La frase continua provocant perquè obliga a mirar allò que l’herència acostuma a deixar fora de camp: no només qui té dret a transmetre, sinó qui queda exclòs d’allò que es transmet. La propietat privada pot ser el resultat d’una vida de treball i, alhora, convertir-se en el mecanisme que permet que els avantatges d’una generació passin sencers a la següent. El conflicte apareix justament aquí, entre el dret de la família a conservar allò que ha acumulat i el dret social d’una generació a accedir a les condicions materials de la seva pròpia vida.
A Catalunya, l’arquitectura fiscal facilita part d’aquest procés. L’habitatge habitual del difunt permet reduir el 95% del seu valor a efectes de l’impost de successions, amb els límits establerts per la normativa. Els fills disposen també de bonificacions importants sobre la quota. Els pactes successoris, una particularitat del dret civil català, permeten transmetre patrimoni en vida sota les regles de la successió. Cada mecanisme pot tenir una justificació pròpia. Quan funcionen simultàniament produeixen un efecte social que mereix ser discutit.
Potser caldria començar a mirar les herències també com una qüestió d’habitatge. Un recàrrec progressiu sobre les transmissions gratuïtes a partir del segon habitatge distingiria entre la casa on algú ha viscut i una cartera acumulada com a actiu, i la discussió sobre llindars, tipus i excepcions vindria després. Convé, això sí, no confondre l’eina amb el problema. El que fa que un pis del Poblenou valgui avui molt més del que va costar té poc a veure amb el mèrit de qui el va comprar. Hi van intervenir el metro, l’escola, el clavegueram, la neteja de la platja, els veïns que s’hi van quedar quan allò era un polígon i tres generacions de gent que va fer aquella ciutat habitable. La plusvàlua és col·lectiva en origen i estrictament privada en destí, i l’herència és el moment en què aquest traspàs es formalitza davant de notari amb totes les benediccions legals i cap pregunta incòmoda. Recuperar-ne una part té poc de càstig i bastant de factura pendent. I es pot cobrar en diners o es pot cobrar en espècie, incorporant habitatges al parc públic de lloguer, que és el que falta i el que ningú construeix.
A qui li sembli radical, que faci el càlcul de quant li ha regalat la ciutat sense demanar-li mai res a canvi. El que resulta difícil de sostenir és continuar parlant de l’habitatge només en termes de mercat, oferta i demanda quan una part tan considerable de les propietats canvia de mans en un espai on el mercat gairebé ha desaparegut. Allà només hi ha parentiu, patrimoni i temps. Es diu herència.
-
La por a la desmemoria a via Laietana 43
Aquí tienes la versión en castellano
Com hem de començar d’alguna o altra manera us explicaré una efemèride molt significativa. La fotografia juga un paper molt important en el meu mètode d’investigació urbana. No puc sortir a passejar sense dur la càmera, i a hores d’ara, el meu arxiu d’imatges sobre Barcelona en conserva gairebé mig milió, que ningú sol·licitarà fins que mori. Coses de l’estalvi i aprofitar-se millor de l’obra aliena.
El més curiós és que, tot preparant aquest article, vaig consultar els meus fons relatius a via Laietana, adonant-me de no tenir cap instantània presa expressament de la Prefectura Superior de Policia, ubicada al número 43 d’aquesta artèria oberta el 1908 per a enllaçar millor el centro amb la zona marítima de la capital catalana, aleshores plena de centres de poder.
La Prefectura Superior de Policia a Via Laietana 43. Foto: Jordi Corominas i Julián. Potser mai vaig disparar cap fotografia per por, doncs, més d’una vegada, els guàrdies civils de travessera de Gràcia em feren esborrar la meva tarja perquè, segons paraules repetides durant anys, els centres oficials han de romandre fora d’aquesta mirada.
O, si volen, és la cantarella de Max Weber, segons la qual el monopoli de la violència l’ostenta la legalitat, que pot plantar càmeres per a controlar millor a la ciutadania i, ja de pas, anem al gra, declarar el 18 de juliol a la protagonista d’aquest text com lloc de Memòria Democràtica, això sí, sense foragitar a la policia del recinte, doncs, tal i com defensa el President Salvador Illa, les forces de l’ordre respecten l’actual ordre vigent.
La declaració no desentona amb el quedar bé amb tothom del líder socialista, qui oblida com, des de 2003, hi ha peticions per a que l’interior d’aquest epicentre de tortures sigui accessible als ciutadans per, d’aquesta manera, recordar millor el que hi passà, com a mínim, des de 1941, quan esdevingué la central de la repressió barcelonina.
L’antiga Direcció General de Seguretat de Madrid, en l’actualitat seu de la Comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso. Foto: Jordi Corominas i Julián. La por la clau de volta. Potser per això a Madrid la seu de Presidència de la Comunitat no pot ni tan sols lluir una placa de Memòria Democràtica, doncs l’Audiència Nacional suspengué aquesta qualificació fins a nou avís per a no perjudicar al govern d’Isabel Díaz Ayuso, sense gaire ganes d’exhibir tenir la seva seu on la vella Dirección General de Seguridad. Potser això succeí perquè el temor al passat des del present és incommensurable. Potser molts han oblidat com Barcelona en Comú si posà una placa l’any 2019, vandalitzada pels uns i pels altres, fos per ràbia o per mala consciència. Potser, si segueixo això semblarà un Bolero, aquesta és la causa de comprovar com determinats mitjans de comunicació no s’atreveixen a escriure reportatges sobre tan espinosa qüestió, com si la memòria fos un problema, quan, en realitat, és una praxis per a vertebrar temps històrics, sanejar contaminacions acústiques i sanejar ferides i error per a avançar envers el futur, sí, sense por.
Els extrems solen tocar-se, però aquí hi ha dues antípodes que mostren la desconnexió de la política amb la societat civil. La Comissió de la Dignitat és un dels grups que aposta per a convertir via Laietana 43 en un centre d’interpretació i memòria de la tortura. Duen cinc anys de concentracions davant de l’edifici, amb 170 testimonis de les crueltats perpetrades durant la dictadura. Aquestes valentes declaracions també han resultat útils per a identificar a 42 agents responsables de maltractaments, paraula que sona massa suau.
Aquesta primavera, per a que pugui comprendre’s millor la distància en les posicions, s’han produït dos fets remarcables. Mentre la Comissió exposa, a mitjans de març la Justícia ha reconegut per primer cop les tortures a via Laietana. Dos mesos més tard, a una tribuna a EL PAIS, Rafael Argullol escrigué sobre els maltractaments rebuts als calabossos. Potser és l´únic intel·lectual mereixedor d’aquest que nom que s’ha mullat en aquest assumpte durant els darrers temps.
Des del meu punt de vista hi ha molts factors clau, que vull anunciar des d’una certa diferència, doncs doctors té l’Església i la majoria són redundants.
Vista de l’exterior de la presó Model de Barcelona. Foto: Jordi Corominas i Julián. Via Laietana 43 no pot ser com el que han realitzat amb la presó Model, que sens dubte és un lloc de memòria, però els seus horaris son lamentables, com si el record fos una mescla entre espectacle i demanar permís per a accedir al recinte.
Per a desmarcar-se d’aquesta tipologia convé traslladar a la policia nacional fora del centre, entre d’altres coses perquè la via Laietana ja no pot ser l’eix de control des del que fou concebuda, com si es tractés d’una de les avingudes radials de Haussmann a París. L’edifici, una de les finques més antigues, doncs és prèvia a la reforma en part finançada pels hereus del negrer Comillas, ha d’adaptar-se a un ús museístic constant amb capacitat per a narrar la transcendència d’aquest enclavament comtal.
Per a fer-ho hi ha infinites possibilitats, des d’allò transmedia que inclogui les referències culturals sorgides durant la Democràcia, de Montalbán a Martínez de Pisón, dels documentals a les reivindicacions ciutadanes, així com un altra opció poc esgrimida: obrir els arxius de la repressió, inaccessibles pel 99% de la població des de la mort del Dictador.
Vista de la Via Laietana, a l’esquerra el tram de la Prefectura Superior de Policia. Foto: Jordi Corominas i Julián. L’Ateneu de Memòria Popular ha lluitat per a desclassificar-los. Tot i així, sorprèn com la seva iniciativa no ha rebut més suports de la classe política, ben feliç tirant-se dards sense agafar cap iniciativa mentre uns acusen als altres de manca d’ambició i tot es queda en paraules i més paraules, com sempre buides.
La Memòria per a ser eficient ha d’activar determinats mecanismes, altra cosa és si hi ha veritable interès de l’administració pels mateixos, sobretot a la Barcelona i l’Espanya de la nostra època, on l’excés d’informació provoca desinformació, causa de la major ignorància generalitzada, doncs les neurones, de mica en mica, perden la capacitat de filar processos.
Si això és amb el present ja podem imaginar amb el passat. Qui escriu aquestes línies nasqué després de 1975 i te memòria per educació familiar, interès i vocació. Sóc conscient de com això cada cop és més rar. Per això, temo que, d’aquí no gaire, via Laietana 43 no signifiqui res pels que vindran o ja hi són. I això, concordaran amb servidor, només perpetuarà la por, aquest cop des d’una altra modalitat d’inacció i silenci.
-
Una victòria per l’hegemonia en el turisme
Aquí tienes la versión en castellano
Fa uns dies, qui fou president del F.C. Barcelona, empresari hoteler i coneguda veu i representant del Consorci Turisme de Barcelona, Joan Gaspart, va tenir a bé personificar una d’aquestes victòries: la del reconeixement de l’enorme problemàtica que suposa un turisme sense control a la capital catalana. «Fa 10 anys jo no entenia perquè els veïns no estaven d’acord amb el turisme. Després de 10 anys sí que ho entenc», va afirmar pocs dies abans de deixar el seu càrrec, després de 33 anys, al capdavant del Consorci. I va afegir, en el que es podria entendre com una clara referència a les afectacions de classe que comporta la turistificació a Barcelona: «Jo també soc veí, el que passa és que no soc veí de Ciutat Vella, soc veí de la Bonanova, llavors jo soc dels que reconec que a la Bonanova no tenim cap problema amb els turistes». Que algú amb l’experiència empresarial, la trajectòria vital, la veu pública i el capital simbòlic de Joan Gaspart afirmi una cosa així no pot ser considerat sinó una victòria sobre l’hegemonia del pensament dominant sobre el turisme.
Cal recordar que el concepte d’«hegemonia», en el sentit en què s’utilitza en aquest article, va ser desenvolupat pel pensador marxista italià Antonio Gramsci. Per a Gramsci, l’hegemonia era la capacitat d’una classe social, normalment la dominant, per dirigir i mantenir el seu poder no només mitjançant la força, la coerció o la violència, sinó també aconseguint que la seva visió del món fos acceptada com a natural, lògica i de sentit comú per amplis sectors de la societat, és a dir, per les classes dominades. La lluita per l’hegemonia, per al també dirigent polític, era, doncs, essencial per a una transformació social profunda i duradora. Sense hegemonia, els canvis apareixerien com a inestables i efímers. I és des d’aquest punt de vista que cal valorar les paraules de Joan Gaspart.
Si després de la Crisi del Totxo de 2008 el turisme es va presentar davant d’amplis sectors econòmics i polítics com l’eina ideal per tornar a posar en marxa el motor d’una economia gripada, no va ser menys significativa la introducció de formes, discursos i narratives, fins aleshores desconegudes, per empènyer la societat en aquesta direcció. Em refereixo a qüestions com els apartaments turístics, l’aparició de plataformes com Airbnb, HomeAway, etc., la multiplicació i naturalització de companyies de vols de baix cost amb base pràcticament a cada ciutat, la privatització del sòl urbà que van suposar les modificacions normatives relacionades amb les terrasses i altres exemples similars. Aquest canvi en el còctel econòmic de les ciutats va anar acompanyat de recursos narratius i ideològics potents com l’economia circular, la sostenibilitat, l’exotització de la vida quotidiana, etc. Elements que no van representar res més que un nou exemple d’aquella lluita per l’hegemonia a què abans feia referència. Passar de l’economia circular al capitalisme de plataforma ha costat anys d’esforç, de politització constant de la vida urbana, d’organització i articulació de moviments, persones i mitjans de comunicació, i de la mobilització d’una enorme quantitat d’energia en forma d’hores de treball. Ha costat molt, però aquesta és una gran victòria.
Deia el sociòleg Alain Touraine que els moviments socials són actors col·lectius que lluiten per controlar l’orientació i els valors fonamentals d’una societat. Personalment, penso que Touraine es queda curt, ja que circumscriure l’acció d’aquests moviments a l’àmbit dels valors suposa caure en una mena d’idealisme insuficientment enfocat. Les idees no sorgeixen del no-res, sinó que són manifestacions de les relacions socials, igual que van ser les relacions socials profundament desiguals vinculades a les dinàmiques de turistificació les que van organitzar els moviments socials articulats contra aquestes i van generar una hegemonia prou forta per fer canviar de parer una persona amb les característiques de Joan Gaspart.
Estem de celebració, sí, però en aquests moments cal tenir memòria. La lluita per l’hegemonia és constant, no defalleix, no fa vacances i no s’atura, perquè tampoc no s’aturen els interessos materials que es beneficien dels processos de turistificació. Les victòries s’han de celebrar quan es produeixen —i més en moments com els actuals—, però també han de servir per recordar que una victòria és sempre un segment temporal que cal reforçar.
-
Gràcia, un decorat ideal exterminat de les seves essències (i II)
Aquí tienes la versión en castellano
Potser per això anomenar-la Vila és una mica ridícul, perquè no n’hi ha prou amb emprar un vocable per a mantenir identitats més que sepultades durant aquest segle. Tot i així, la missió del periodisme ciutadà, la seva bona praxis, consisteix en anar als llocs i parlar amb la ciutadania.
La Verema i Collita de plaça Joanic. Foto: Jordi Corominas i Julián Això és el que vaig fer durant diversos dies la primera quinzena d’agost. Vaig començar les meves investigacions a una carnisseria del carrer Ramon i Cajal, la meva artèria per a arribar al rovell de l’ou. El propietari del negoci fou molt amable, dient-me que mantenia clients de tota la vida, cada cop més escassos, bé per previsibles defuncions, bé per la creixent minva de població catalana, això sí, fidel als vells costums el que, afirmava, no podia dir-se dels estrangers instal·lats a Gràcoa.
Segons aquest veia, amb experiència de dècades rere el taulell, els expats no compren els productes bàsics als establiments tradicionals, el que confirmava les meves intuïcions, però clar, un no analitza la quotidianitat per a somriure tot tenint la raó, sinó més aviat per a apropar-se a la veritat, si es que aquesta existeix.
Poques jornades després vaig reincidir en el meu camí tot entrant a la bodega Verema i Collita de plaça Joanic, on m’atengueren els amos, que inauguraren una constant a les meves inquisicions. Segons ells, la presència d’estrangers aporta el benefici de guanyar nova clientela, doncs sí, compren vins amb freqüència, assimilant-se d’aquesta manera als graciencs. Aquest dos per un, el treure partit davant l’arriba dels nouvinguts, fou una resposta habitual del meu itinerari, com demostraria la meva següent parada.
Pintadas en contra dels expats. Foto: Jordi Corominas i Julián Fa anys vaig escriure a un llibre que un barri, per a merèixer aquest nom, ha de tenir una merceria. La de Gràcia es la de Ruchi, ubicada a Ramón i Cajal. La seva propietària viu al fons del local, i mentre parlem sembla que vulgui ocultar-jo, quan resulta evident la doble funció de l’espai, així com la seva antigor, decorada amb tot allò pintoresc de la memòria recent de la ciutat, és a dir, adhesius de Barcelona 92 a calaixos de fusta molt Vintage.
A simple vista, no hi van gaires persones malgrat la simpatia d’aquesta dona gran ben eixerida, a més d’adaptada a la seva època, doncs quan li pregunto sobre si venen estrangers em respon que a Google diuen que és molt amable i que si vull puc comprovar-ho. Per tant, siguem clars, no em respon, més aviat cerca d’escapolir-se sense dir ni ase ni bèstia, quelcom delator d’una impotència.
Decorat de les festes de Gràcia. Foto: Jordi Corominas i Julián Mentre la Ruchi visqui existirà la seva merceria. Això sí, els estrangers molt macos i clar que van a la tenda, faltaria més, home! També, segons m’explica la Silvia, ben motivada per participar a la decoració de les festes d’agost, els expatriats s’impliquen als preparatius, com d’altra banda és normal.
Més que graciencs semblen de Bilbao. Creix el meu desconsol, no perquè vulgui malament als expats, no és pas això, sinó perquè veig pintades en contra d’ells una mica arreu i bé, Antonio Gramsci ja parlava de l’hegemonia. Potser ens trobem enmig d’una situació esquizofrènica. Una és la realitat a projectar i una altra la parcel·la monetària, capaç de despullar tota la hipocresia dels nous graciencs, que si ho són, però com és comprensible no s’han reencarnat en els antics, desapareixent la vella identitat.
Interior de la Mercería Ruchi. Foto: Jordi Corominas i Julián El merder és que, fins ara, he conversat amb gents veteranes, d’aquelles, almenys sobre el paper, amb virtuts pròpies dels guardians de les essències, un xic com la Llibreria Taifa,, degana del barri i supervivent a la bombolla de fa quinze anys, quan, de cop i volta, brollaren com si fossin bolets. N’hi hagué trenta en tot aquest perímetre i ells, sí, resisteixen, fins i tot davant la petitíssima Finestres del seu carrer, el de Verdi, llibreria una mica perquè sí, doncs no sé si arriba a tenir cent llibres, si és que hi son.
Però Verdi és una mica la rambla Catalunya del lloc, o, si es vol, aquesta sumada a passeig de Gràcia, això sí, moderna, viva i diferent, sobretot a la seva part baixa, que a la de dalt regna el silenci i els lloguers impossibles.
La Bodega Mallorquina del carrer Verdi. Foto: Jordi Corominas i Julián Bé, parlem amb els llibreters de Taifa. Un, amb molta experiència, no entén com d’altres de barris distants poden afirmar que es perden lectors locals a causa dels expatriats, es a dir a través de l’expulsió d’aquells que no poden competir davant la nova situació del mercat de la vivenda.
A ells això no els hi passa, entre d’altres coses perquè mantenen una modesta secció d’anglès des de fa anys, sense donar-li més transcendència. De fet, el que valora d’aquests nous veïns és com alguns si volen aprendre mitjançant la lectura de clàssics assequibles, com Sin noticies de Gurb, d’Eduardo Mendoza.
Veïns preparant la decoració d’un carrer. Foto: Jordi Corominas i Julián Taifa no veu cap mal ni perjudici en aquest col·lectiu tan qüestionat a les parets. En canvi, la fornera del costat si veu a les clares com no compren el seu producte estrella ni que els hi regalin. Els que sí venen, observa, són els guiris, però perquè lloguen apartaments per pocs dies i es preparen el seu menjar, entrepans i aquestes coses.
Es calcula que a Gràcia s’anuncien entre 700 i 1000 apartaments turístics, el que és un bon indici de la seva sobredosi. També, altrament no escriuria aquesta peça, hi viuen molts estrangers, integradíssims segons les meves troballes, almenys fins que trepitjo la Bodega El Mallorquí del carrer Verdi. Em rep la Gina que, a diferència dels altres interrogats, no és el del barri, però com hi treballa moltes hores s’ha fet amb el carrer i la clientela.
La Librería Taifa. Foto: Jordi Corominas i Julián Segons ella, els expats no van a bodegues, si s’exceptua la raresa d’un 10% d’aquestes persones tan encantadores. No freqüenten aquests establiments perquè prefereixen barris més homologats sense cap tipus de personalitat, l’equivalent a comprar al súper sense familiaritzar-se amb els petits comerços, doncs no pretenen fondre´s amb la resta.
De fet, aprecià, en conec molt bé a un. Viu a la plaça del Diamant, quelcom impossible per a qualsevol de nosaltres. Em saluda cada matí des de fa mesos, potser anys. Pero mai en castellà i encara menys en català. És un mes entre la multitud i no podem extreure conclusions. És més, com mencionà Diamant vaig pensar a la Colometa i en com em faltaria creuar Gran de Gràcia per a calibrar si en aquell sector hi ah quelcom diferent per allò de tenir molts barris dins del mateix, però amb tot allò analitzat entre suors i gelats no es difícil deduir com la majoria prefereix recaptar sense pensar gaire al futur i menys en hipotètiques veritats que, tard o d’hora, faran més mal a un teixit esmicolat malgrat la bellesa asèptica de l’escenari.
-
Gràcia, un decorat ideal exterminat de les seves essències (I)
Aquí tienes la versión en castellano
Haver crescut a Gràcia a tothora del dia té molts avantatges de percepció. Pels seus habitants diürns, més ingenus a partir de les seves quotidianitats, no hi ha res millor a Barcelona. Pels nocturns, forjats a mil batalles de bars i músiques, la Vila sempre viu en plena decadència, doncs qualsevol passat fou millor, almenys des dels anys setanta del segle passat.
Cadascú ens podria explicar la seva història. Jo també podria fer-ho amb la meva. Tot i així, les dades són més punyents que qualsevol nostàlgia. Si ens centrem només als darrers temps veurem com el lloguer d’una vivenda ha pujat 243 euros al llarg de la darrera dècada, dels 860 de 2017 als molt poc fiables 1103 de l’actualitat, segons l’Ajuntament de Barcelona.
Un momento diario en travessera de Gràcia. Foto: Jordi Corominas i Julián Això em du a pensar en una imatge molt simbòlica. A principis d’aquesta centúria solia disseccionar els carrers graciencs amb el meu amic José Luis. Al carrer de Torres es troba la casa del Diable, segons la llegenda amb frescos i motius satànics perquè el seu propietari pogué construir-la gràcies a un favor de l’àngel caigut, qui li feu guanyar la loteria.
La finca fou restaurada de manera ben efectista, quelcom fantàstic per a complir un objectiu, ja veureu quin. El carrer de Torres és idoni i tranquil. Alguns veïns m’han comentat més d’una vegada que hi ha pisos valorats en més d’un milió d’euros, quelcom impossible vora 2005, quan encara hi havia molt inquilí de renda baixa i Gràcia conservava els seus personatges, ara desapareguts com a conseqüència de la voraç homologació.
La casa del diablo del carrer Torres. Foto: Jordi Corominas i Julián Aquesta, cal dir-ho, s’ha cobrat un fotimer de víctimes. En realitat, aquest popular enclavament barceloní manté el seu decorat de sempre, però s’ha produït una mutació antropològica que ha anul·lat el seu caràcter i exterminat les seves essències. Potser per això sonen a Història antiga episodis no pas tan llunyans.
Cap a finals de maig de 2016 s’acabà l’aventura del Banc Expropiat a la cruïlla de travessera de Gràcia amb Mare de Déu dels Desemparats, nom que encaixa a la perfecció amb el que foren els ocupants d’aquesta antiga oficina bancària, fills del 15M dins d’aquelles quatre parets, des d’on alertaven sobre els mals immobiliaris i treballaven per a crear una economia solidaria, gràcies a que l’alcalde Trias pagava un generós lloguer per a evitar problemes. La seva successora, Ada Colau, deixà d’ingressar els bitllets i aquella primavera hi hagué protestes, consistents i performàtiques per l’estructura urbana del barri, amb carreronets i laberints on la policia no podia guanyar gaire i sí perdre molt.
Dos personas en un banco de la plaça de la vila de Gràcia. Foto: Jordi Corominas i Julián El que és curiós, recordo molt bé aquelles jornades, és com al costat del Banc Expropiat cremaven contenidors, però si creuaves Torrent de l’Olla i anaves a la plaça del Sol donava la sensació de trobar-te a un altre món, amb els paquistanesos venent cervesa i molts joves, locals i turistes, ben concentrats en canviar el món des del seu toc radical chic, idoni per a la revolució des del sofà.
Pel novembre de 2018 servidor començà a abandonar el barri. L’únic factor que es mantenia autèntic eren els bars de sempre, salvats pels xinesos, aquelles llegendes que conservaven l’ambient anterior a la seva arribada i beneficiaven al client de tota la vida.
Aquell mes esclatà una altra protesta, doncs volien acabar amb una alzina bicentenària a la vora de dos immobles centenaris al carrer Encarnació, que, per cert, encara esperen reformes. El crit ciutadà serví per a duplicar el nombre de cases catalogades amb valor patrimonial i demostrà, a un clar cant del cigne, la força del moviment veïnal a Gràcia, amb molta puixança des de poc abans de la mort de Franco i les mobilitzacions per a evitar la via O, aquella bogeria mitjançant la qual l’alcalde Porcioles volgué treure’s de la màniga una autopista urbana de Lesseps a Joanic.
La Colometa en la plaça del Diamant. Foto: Jordi Corominas i Julián Després d’aquesta cridòria arriba la Pandèmia. Morí el Víctor Nubla, una de les ànimes del barri. Tancaren negocis sí, clar, però això és la vida. El que no tornaren a obrir foren els quioscos. Tot canvia, fins al punt que Gràcia esdevingué un annex al centre de la ciutat, iniciant-se la perifèria a Pi i Margall, res estrany, doncs no gaire lluny encara pot intuir-se el torrent de la Partió, la frontera entre la vella vila i l’immens poble de Sant Martí de Provençals, agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.
Sempre vaig comparar a la nostra protagonista amb un recinte emmurallat, causa de la dificultat en abandonar-lo. Una de les seves entrades és plaça Joanic. Abans era mítica per ser de sorra, el que impedia l’acció policial ben harmonitzada amb els de la neteja per a fotre fora els darrers mohicans de la nit.
TvBoy dice no ser Bansky . Foto: Jordi Corominas i Julián Ara és un hola de benvinguda asèptica i fantàstic per a Instagram mitjançant aquell mur que el muralista TvBoy deu tenir a la seva disposició sempre que vol per obra i gràcia del nostre consistori; altrament és incomprensible veure que sempre fa el que li dóna la santa gana en aquella paret a vessar d’oportunisme, tan sols condemnat quan, fa poc, pintà a Ferran Torres, empipant-se els independentistes. La resta de les seves creacions van molt bé com a simulacre de modernitat, res sorprenent en aquests entorns, on la gent es queixa per la invasió dels guiris i el tancament de negocis emblemàtics mentre, en un cert gir en relació a tendències anteriors, votà a Junts a les eleccions legislatives catalanes de 2024. Això sí, queda genial empipar-se a xarxes, però ja comprovarem demà com la realitat és una altra.
Aquesta qüestió no és cap tonteria. Ràbia és el que ven un gruix important de la població. Primer fou contra el turisme. Ara els nou culpables són els mal anomenats expats. Dic lo de mal anomenats perquè, fins no fa gaire, la paraula recordava a exiliats i desterrats, però aquestes persones treballen aquí i viuen de luxe, a més d’augmentar el cost de la vida i, així a simple vista, no integrar-se gaire amb els nadius, que els criticant gairebé xiuxiuejant. Així com si s’ha establert un fastigós racisme amb gent d’altres ètnies, a aquests blancs europeus o anglosaxons no se’ls hi pot tocar un pel.
Las viejas obras en el mercat de l’Abaceria. Foto: Jordi Corominas i Julián Això darrer pot sonar atrevir, més que res perquè trenca la barrera del comentari de la doble moral imperant a Barcelona. A Gràcia s’ha passat, novament segons dades municipals, de menys de 3.000 residents estrangers l’any 2000 a més de 30 mil en l’actualitat. Les xifres no corresponen tan sols a la Vila, sinó a tot el Districte. La primera és l’abella reina d’un nucli on Vallcarca, La Salut, Camp d’en Grassot o Penitents, no així Gràcia Nova, pertanyen a un altre àmbit de barriades amb problemàtiques de diferent tarannà.
Potser a l’abans reducte de les essències es nota més la seva presència, dels expats, per la densitat de població que, qui ho diria, amb 38 mil habitants per quilòmetre quadrat duplica de forma ben folgada la de la ciutat, el que no alerta gaire a ningú per a tragèdia de tots. Aquests expats graciencs són el trampolí de la mutació antropològica d’aquest emblemàtic racó de la capital catalana. Molesten? De debò s’integren? Viuen les festes? A que dediquen el temps lliure?
Intentem respondre aquestes preguntes de la forma més natural del món, és a dir, parlant amb els comerciants de la zona. Abans de fer-ho, però, una tarda qualsevol gairebé me la foto topant amb una vella glòria de l’indret: el senyor Carlos, un rei de la xerinola, un apòstol de la homosexualitat secreta que es reunia al bar La pausa del carrer Montseny. «Ai, Jordi, això d’ara no és res, és com això del mercat de l’Abaceria, abans autèntic i amb bars i mira, ja veus com l’han deixat, de fusta i sostenible, la paraula que tots empren perquè queda de puta mare, com el barri, digne de postal i gloriós per a expulsar-nos als de sempre».
-
Qui pot vacar en vacances?
Aquí tienes la versión en castellano
Aristòtil ho va convertir en criteri polític: ciutadà és el qui té scholē, temps lliure, i la seva negació és ascholia, estar ocupat —d’aquella paraula en va sortir, segles després, escola. Qui no tenia temps lliure? Els esclaus. Els romans, per la seva banda, empraven el mot otium per a definir l’estat normal de l’home lliure i negotium la seva negació.
Nosaltres hem invertit la frase amb tanta naturalitat que ja no la sentim. Treballem tot l’any per pagar-nos uns dies de no servir per a res, i quan no ens els podem pagar diem que no hem pogut fer vacances, com qui diu que no ha pogut comprar-se un cotxe. El buit s’ha convertit en una cosa que es compra, i com totes les coses que es compren, hi ha qui no la pot comprar.
Idescat va comptar 20,1 milions de turistes estrangers a Catalunya el 2025, rècord absolut. La mateixa institució havia comptat l’any anterior, a l’Enquesta de condicions de vida, que el 30,4% de la població catalana no es podia permetre una setmana de vacances fora de casa, més que el 29,8% del 2023. Tres de cada deu. Venem buit a mig món i un terç dels nostres veïns no en té per a ells. Aquest és el model. Alhora, aquesta nova bretxa que es fa gran entre els que poden viatjar i els que no, alimenta aquell sentiment tan nostrat, singular i universal, de l’enveja: «Vosaltres encara, que us en podeu anar de vacances…»
Venem buit a mig món i un terç dels nostres veïns no en té per a ells. Aquest és el model
L’any 2025 els residents a Espanya van fer 175,7 milions de viatges, un 4,7% menys que l’any anterior, amb els viatges interns caient un 6,1%, i la despesa total va pujar un 2,6% fins als 63.853 milions. Menys viatges i més diners. Al quart trimestre, els viatges en què la gent s’allotjava a casa d’un familiar o d’un amic van caure un 9,3%: el sofà d’un cosí, últim reducte no mercantil de les vacances populars, ha començat a desaparèixer de les estadístiques. Es cobra fins i tot l’hospitalitat.
Les vacances pagades són una conquesta del segle XX, arrencada en convenis i escrita a la llei, i el país se les va inventar dues vegades alhora: el mateix litoral es va construir per al que venia de fora a l’agost i per a la família que hi arribava el juliol amb el cotxe carregat fins dalt. El càmping, l’apartament compartit, els quinze dies seguits. Va ser potser l’únic moment de la nostra història en què la classe treballadora va tenir dret a no servir per a res durant un temps determinat, i el més notable és que aleshores allò no semblava una utopia sinó una cosa normal. Les utopies es reconeixen així: retrospectivament. La memòria d’aquesta conquesta de la classe mitjana, que diria el filòsof Antonio Gómez, va quedar immortalitzada en les pantalles de televisió per un anunci d’Alcón Viajes l’any 1996 on en Curro se n’anava de vacances al Carib. El somni d’una vida — inclús — d’una classe social, al servei del poble. Això, és clar, ja no és així.
Ara el Govern celebra haver assolit «el repte de passar del volum al valor», i es refereix als 24.826 milions d’euros que van gastar els turistes internacionals, en un sector que segons les seves pròpies xifres ocupa unes 536.000 persones, el 14% de la població ocupada. Valor, aquí, vol dir preu. En quaranta anys el valor s’ha convertit en preu i ja no tenim llengua per dir que unes vacances valen alguna cosa que no es cobra. Fa dècades que sentim la frase, amb el vocabulari de cada temporada. La corba de visitants només ha fet una cosa, i no és baixar.
Qui recull aquest valor? A quina nòmina arriba? Qui pot vacar, en un país que ha fet del buit dels altres la seva indústria principal?
Sabem exactament quants diners es gasta cada visitant, quants dies es queda, de quin país ve i on dorm. Dels que no van enlloc no en sabem gairebé res. El que es queda a casa és una nota a peu de pàgina. I amb els estius que tenim ara, quedar-se vol dir l’agost sencer amb les persianes abaixades i el ventilador a l’esquena, esperant que es faci fosc. De fet, molts dels serveis socials dels pobles que viuen de la temporada tancaran per vacances. Els bars, no. I hi haurà molta gent asseguda al balcó a les nou del vespre, sense anar enlloc, fent exactament allò que la paraula descriu i que ja no ens atrevim a anomenar descans.
-
La gesta patriòtica de no voler acollir
Aquí tienes la versión en castellano
Per què va passar allò a la frontera sud demana una altra peça i unes altres fonts. Hi ha el Sàhara, la visita de Sánchez a Alger i el gas algerià, una sentència del Suprem del 29 de juny sobre les devolucions en calent, els interessos israelians i nord-americans i, sobretot, vint anys llargs d’encarregar la vigilància de la frontera europea al veí del sud i de descobrir després que el veí decideix tot sol quan mirar cap a una altra banda.
El que ha passat a Catalunya, però, no necessita aquesta lectura geopolítica. Junts i Aliança Catalana han passat la setmana calculant quants d’aquests nanos poden valer en vots. Però anem a pams.
El pacte que ara no existeix
L’abril de 2025 el Congrés va convalidar la reforma de la llei d’estrangeria que fa obligatori el repartiment de menors migrants sols entre comunitats autònomes quan hi ha una «contingència migratòria extraordinària». El reglament que ho concreta és vigent fins al març de 2027, i preveu que, si les comunitats s’hi neguen, actuï d’ofici la fiscalia de menors. El repartiment pondera població i renda per càpita. L’any anterior, PP, Vox i Junts havien votat en contra de la mateixa mesura.
Entremig hi va haver un pacte, i el va signar Junts. El març de 2025, quan es va tancar amb el Govern, el partit de Puigdemont va sortir a explicar-ho com una victòria: Catalunya rebria entre 20 i 30 dels aproximadament 4.000 menors a traslladar, davant els més de 700 que calculava per a la Comunitat de Madrid. A falta d’independències, allò es va celebrar com una gesta nacional.
Setze mesos després, aquell acord ha canviat de nom. Míriam Nogueras sosté ara que Catalunya «va quedar fora» del repartiment i amenaça amb no donar «ni un vot» al Govern si els menors arribats a Ceuta es reparteixen entre les comunitats. L’ultimàtum, per acabar-ho d’adobar, és aritmèticament buit, perquè Junts ja ha trencat formalment les relacions amb el PSOE. Una amenaça que no es pot complir no és una amenaça.
La qüestió és que Nogueras no li parla a Sánchez sinó a Sílvia Orriols, a qui s’ha llançat a disputar-li el terreny de l’extrema dreta, en una aposta que de moment només li ha costat vots. Segons el darrer baròmetre del CEO, Aliança Catalana ja supera Junts i el desplaça del seu propi espai.
L’argument que hi posen és que allò era un abús perquè l’Estat no hi posava recursos i tensava encara més un sistema de protecció que no pot més. Mirem les dades.
Catalunya ha registrat 830 arribades de menors migrants sols durant el primer semestre de 2026, un 25% menys que el mateix període de l’any passat. El 2025 en van ser 2.256; el 2024, 2.643. El màxim de la sèrie continua sent el de 2018, amb 3.709. El país que diu que està desbordat en rep menys que fa vuit anys. Vuit anys i mig, comptant bé.
El març de 2026 hi havia 2.177 menors migrants sols dins d’un total de 8.687 infants i adolescents amb mesura protectora: un de cada quatre, i més de quatre de cada deu dels 5.197 que vivien en recursos residencials. La graella oficial compta 1.196 places específiques. Són xifres d’un sistema tensat, tensat per una dècada de retallades i per un model d’externalització construït en bona part des dels governs convergents. La butxaca la va buidar algú. Els nanos només tenen la mala sort d’aparèixer després.
El repartiment pondera població i renda, i Catalunya en surt amunt precisament perquè, comparativament, és més gran i més rica que la majoria de les altres CCAA. Demanar-ne l’excepció és demanar que la diferència la paguin comunitats amb menys recursos.
Els drets dels uns
A l’Evangeli, l’únic criteri del judici final no és la llengua, ni el llinatge, ni la fe: és si vas donar menjar al qui tenia gana i si vas acollir el foraster (Mt 25,31-46). Dos mil anys després, la Convenció dels Drets de l’Infant ho torna a dir amb llenguatge d’advocat: un menor és un menor allà on sigui i tingui els papers que tingui. Però el mal anomenat «patriotisme», que en realitat és l’essencialisme xenòfob, té aquesta virtut administrativa: converteix una qüestió de drets de la infància en una qüestió de comptabilitat territorial. Un adolescent deixa de ser un adolescent i passa a ser una càrrega que ens vol endossar Madrid. A Ripoll, Orriols ni tan sols els anomena adolescents: parla dels «menas» de Ceuta, un acrònim que estalvia la feina d’imaginar-se una cara.
A l’Evangeli, l’únic criteri del judici final no és la llengua, ni el llinatge, ni la fe: és si vas donar menjar al qui tenia gana i si vas acollir el foraster
I ho fa amb una creu penjada del coll, parlant de civilització contra barbàrie, en nom d’una església el cap de la qual va anar a Lampedusa a llançar una corona de flors al mar pels que s’hi havien ofegat. De la civilització que invoca n’ha agafat el símbol i n’ha deixat el text.
Junts juga en un altre terreny, i la contradicció li surt igual de cara. Estrasburg, Ginebra, els relators de Nacions Unides, el Grup de Treball sobre Detenció Arbitrària: aquest és el partit que va passar una dècada demanant que el miressin des de fora i que va construir la seva legitimitat sobre la idea que hi ha uns drets que no es voten i uns tribunals que estan per damunt de la conveniència d’un Estat. Aquests dies, la seva portaveu al Congrés demana una excepció territorial als drets d’uns infants i amenaça de bloquejar el mecanisme legal que els protegeix.
Un país que se celebra a si mateix com a terra d’acollida, que munta cada desembre un pessebre amb tres estrangers que arriben del sud i una família que travessa una frontera de nit amb una criatura perquè el poder la vol morta, ha passat l’agost discutint com evitar que li’n toquin vint. Què hauria de passar perquè un nano de quinze anys que ha creuat nedant fos «dels nostres»? Quantes generacions calen?
A l’hospitalitat, deia Derrida, hi ha sempre una porta i sempre algú que decideix qui la travessa. Es pot obrir amb condicions, que és el que fa el dret, o sense, que és el que demana l’Evangeli. Aquests dies no s’ha discutit ni una cosa ni l’altra. S’ha discutit qui paga la porta.
-
Sílvia Orriols, o per què el feixisme necessita traïdors
Aquí tienes la versión en castellano
El 17 de juliol es va fer públic el decret de nomenament de la filla gran de Sílvia Orriols com a agent interina de la policia local de Ripoll, on la seva mare és alcaldessa i, a més, regidora de Seguretat i Immigració. La convocatòria s’havia fet per via d’urgència. Orriols va assegurar que s’havia mantingut al marge i que la seva filla havia tret la millor nota en un procés reglat, tot i que sis dies després de tancar-se el termini de sol·licituds va ser ella qui va resoldre diversos aspectes clau del procediment, i la normativa preveu el deure d’abstenció quan hi participa un familiar directe. El 6 d’agost, Antifrau va admetre a tràmit la denúncia d’un particular i va obrir expedient. Fase d’instrucció, avaluació de versemblança, mesos per demanar documentació a l’Ajuntament i després decidir si investiga irregularitats administratives o ho envia a Fiscalia. És a dir: el funcionament ordinari d’un organisme de control.
La resposta d’Orriols va ser publicar la fotografia de Molinas, el seu nom i cognom i el seu perfil d’X, encapçalats per dues paraules: «Aquí el teniu». Tres-centes seixanta mil visualitzacions. Mil dues-centes republicacions. A partir d’aquí, el catàleg: insults per Telegram a les zero hores i set minuts, dues trucades perdudes al mig, un àudio cantant «gilipolles», un perfil vinculat a Aliança Catalana d’Altafulla difonent-li el contacte de Telegram amb la coartada d’una recepta de pastís de poma, l’exhumació del seu currículum amb un rectangle vermell sobre la línia que diu on va treballar, l’acusació de ser agent del CNI, l’acusació de cagar-se a les piscines, i un usuari explicant que «els hem d’eliminar de la vida política» mentre penjava un fotograma seu amb els ulls tancats.Els insults més repetits eren explícitament homòfobs.
D’on ve la pistola
El mem no és una ocurrència d’un pagès de Twitter amb la senyera al perfil. First the traitors, then the invaders és un eslògan de l’extrema dreta accelerationista anglosaxona. La seva formulació canònica ve d’un moment argumental de The Turner Diaries, la novel·la racista de 1978 que va ser manual de capçalera del terrorisme supremacista nord-americà: un grup de blancs caça i executa «traïdors de raça» abans de passar a esborrar de la faç de la terra tota la població no blanca.
La imatge concreta que circula ara —l’home amb la pistola— està treta de Citizen Vigilante, una pel·lícula d’Uwe Boll estrenada aquest any, i Elon Musk l’ha repostejada diverses vegades les últimes setmanes, fins al punt que la CNN li va dedicar una peça a finals de juliol. De Pierce a Musk a un compte anònim de Ripoll, en català, en qüestió de setmanes. La globalització funciona.
El que arriba no és una consigna abstracta. És una seqüència operativa amb un ordre explícit: primer els de dins. L’invasor és el segon objectiu, i ho és precisament perquè el primer, el que fa possible la invasió, és el compatriota que no compleix. El traïdor va abans. L’estranger pot esperar.
Fa dècades que es diu que l’ultranacionalisme necessita un exterior per definir-se. Costa més d’explicar la part incòmoda: que necessita encara més un interior defectuós. Si la nació fos realment un fet natural de sang i llengua —«vincles naturals de sang, raça, llengua, territori i costums», en la formulació d’Els Intransigents de Catalunya, el col·lectiu del qual Orriols va ser la cara visible— no caldria depurar-la. La puresa necessita traïdors. Sense algú a qui assenyalar com a impur, l’essència es queda sense demostració. El marica, l’esquerrà, el subvencionat, el fill dels Comuns, l’agent de Madrid: totes són variants de la mateixa figura. El català que no dona.
Nostrats
Tot feixisme té en el seu líder suprem la figura a qui sotmetre’s. Tant Trump, envoltat de palmers constantment, com Abascal, que ha anat apartant tots els fundadors de Vox fins a quedar-hi ell sol —l’últim, Ortega Smith, suspès de militància el febrer del 2026—, com Orriols, són figures prototípiques dels moviments feixistes històrics.
Assenyalar l’altre. Destapar-lo. Ensenyar la cara del qui molesta perquè la gossada sàpiga on mossegar. Ser inflexible amb el feble i dir-ne valentia. No hi ha res de nou en això: és la gramàtica del feixisme de tota la vida, la de sempre. Fabricar un enemic interior, marcar-lo, i deixar que la massa faci la resta mentre qui assenyala se’n renta les mans.
No hi ha res de nou en això: és la gramàtica del feixisme de tota la vida, la de sempre
Aquí aquesta gramàtica s’embolcalla amb l’estelada. És un feixisme nostrat, de collita pròpia, que en lloc de l’àguila porta la bandera d’una nació petita. Es presenta com la veu d’un poble amenaçat, a punt de desaparèixer, que només es defensa. És la coartada perfecta, perquè qui es creu agredit s’autoritza qualsevol cosa.
N’hi ha prou de mirar a qui assenyala i a qui protegeix. l’arqueòleg dels Comuns, el migrant, el qui no encaixa en el retrat de sang i llengua. I protegeix, en el mateix moviment, els de sempre. Perquè convé no perdre’s amb la paraula «independentista»: és el de menys. Aliança Catalana és, abans que res, un partit feixista per a les elits.
Això explica el que altrament no s’entén: que li estigui robant un de cada quatre votants a Vox —gent suposadament espanyolista i antiindependentista— i que alhora hagi passat per damunt de Junts, que cau als 16-18 escons i només en reté la meitat. Per sota de la bandera batega una cosa molt més antiga que la bandera: l’oligarquia catalana de sempre. La que va fer fortuna amb el tràfic d’esclaus. La que va donar per bona l’arribada de Franco perquè venia a posar ordre. La que no ha tingut mai més pàtria que els seus interessos i que cada vegada que s’ha sentit amenaçada ha sabut on col·locar-se.
I la genealogia del partit està escrita als papers. El Front Nacional de Catalunya es registra el 1999, però no es presenta públicament fins al 2013, en un acte on Jordi Casacuberta apareix acompanyat de Moisès Font, exregidor de la xenòfoba Plataforma per Catalunya a Olot. Pel mig, l’any 2000, neix Unitat Nacional Catalana, presidida per Xavier Andreu, exmilitant de l’organització neonazi CEDADE i articulista de la revista nacionalsocialista que dirigia Pedro Varela, el propietari de la Llibreria Europa condemnat diverses vegades per apologia de l’Holocaust.
El símbol d’UNC era el 33 —Catalunya Catalana, la tercera lletra de l’alfabet— calcat de la mecànica del 88 dels neonazis alemanys. Orriols va ser regidora del FNC a Ripoll i el va deixar el març del 2020, per massa moderat, abans de fundar el seu partit aquell mateix any.
El 2024, Aliança Catalana es va distanciar de Le Pen i Meloni per abraçar l’AfD, i tots dos partits van fer públic l’acord amb un vídeo conjunt: el partit que Le Pen i Salvini havien fet fora del seu grup a l’Eurocambra després que el seu cap de llista digués que no tots els membres de les SS havien estat criminals. I el primer baròmetre del CEO d’aquest any li dona un 15% dels vots i entre 23 i 25 escons, tercera força, per davant de Junts. Vint-i-tres escons.
Els seus votants, segons el mateix baròmetre, es col·loquen en un 5,7 sobre 10 a l’eix ideològic. Es creuen de centre. També ho creien els que van votar per primera vegada Le Pen i els que van fer entrar l’AfD als Länder de l’est. Ningú no se sent extremista mentre l’extremisme consisteixi a dir en veu alta el que tothom pensa. Per això no s’ha de banalitzar el feixisme, per això cal denunciar-lo. Perquè si no, un dia potser serà massa tard.
Com va dir Martin Niemöller:
Primer van venir a buscar els comunistes, i vaig guardar silenci perquè no era socialista.
Després van venir a buscar els sindicalistes, i no vaig parlar perquè no era sindicalista.
Després van venir a buscar els jueus, i no vaig dir res perquè no era jueu.
Després van venir a buscar-me a mi, i llavors ja no quedava ningú que parlés en nom meu. -
Les cosetes de les classes mitjanes que molesten tant
Aquí tienes la versión en castellano
Que una figura de la seva projecció i reconeixement faci aquest tipus de declaracions sempre és d’agrair, ja que permet situar davant l’opinió pública una casuística que és certament preocupant per a un percentatge ampli de la població. Que ho faci a partir de la seva pròpia experiència subjectiva i no des de l’empatia ja és una altra qüestió. A hores d’ara, dir que els problemes comencen a aparèixer als mitjans de comunicació i es converteixen en objecte d’interès de la intervenció política quan arriben a les classes mitjanes pot semblar gairebé una obvietat, però no per ser una cosa sabuda deixa de tenir certa importància, a més de dir molt sobre com funcionen les democràcies liberals.
Les ciutats fa temps que es van convertir en objectes d’inversió, mercaderies a partir de les quals continuar les dinàmiques d’acumulació en un context de capitalisme madur. Fa unes dècades, no gaires, aquestes es concentraven en projectes de reforma urbanística, transformacions i plans d’actuació vinculats al sector immobiliari, al desenvolupament i foment de noves infraestructures i a la tan repetida sectorialització de la ciutat racionalista. Aquesta funcionalitat, que per al filòsof francès Henri Lefebvre configurava un segon circuit de circulació del capital, continua present i és molt rellevant en determinades geografies arreu del planeta, com la Xina o els països de la península Aràbiga. En latituds com la nostra, a això cal afegir-hi un element clau: aquella part important de l’economia que, més que fixar capital al territori, se centra a accelerar-ne la circulació i, per tant, a garantir d’aquesta manera elevats rendiments de la inversió. Em refereixo, és clar, al turisme.
El turisme necessita inversions físiques —hotels, pensions, càmpings, museus, bars, restaurants, aeroports, ports i carreteres—, però una vegada tot això és present, cal mantenir un flux constant de visitants que, en consumir el recurs turístic que actua com a reclam, facin ús d’aquestes inversions i les rendibilitzin. Com més gent ho faci, més grans seran els beneficis. Tanmateix, aquesta estratègia també presenta certs límits, ja que els territoris es troben en competència contínua els uns amb els altres en l’atracció de turistes i necessiten, per tant, canviar, actualitzar i millorar els elements d’atracció. Davant d’això, es pot substituir, diversificar o créixer. Normalment, les tres opcions es troben juntes.
Això és el que ha passat a totes les ciutats que han esdevingut espais turistificats: si bé en un principi certs elements actuaven com a atractors —en el cas de Barcelona, Ciutat Vella, les platges, la seva arquitectura, els seus museus i altres contenidors culturals— posteriorment es fa peremptori afegir-ne més: excursions en helicòpter, grans esdeveniments musicals, teatres i espectacles visuals, però també espais fins aleshores no explotats, com barris populars, perifèries naturals o instal·lacions esportives públiques. Tot respon a la lògica de la competitivitat.
Tanmateix, que aquests nous territoris vegin alterada la seva quotidianitat per la presència del turisme no implica que no haguessin estat transformats prèviament per dinàmiques que mantenen un objectiu similar: la transformació de la ciutat en un motor de producció de plusvàlues. Em refereixo, a tall d’exemple, als processos de gentrificació, substitució i desplaçament de les classes populars, que en molts casos, de fet, es produeixen de manera simultània a les dinàmiques de turistificació. A Barcelona, n’hi ha nombrosos exemples: el Poblenou, Sant Antoni, el Poble-sec i, com no podia ser d’una altra manera, Gràcia.
Només ampliant el focus de la lent de la transformació ens podem adonar que la Gràcia de 2026 no té res a veure amb la dels anys noranta, però no pas a causa del turisme, sinó per l’arribada de classes mitjanes locals, col·lectius creatius, treballadors del sector de les noves tecnologies o de la cultura, que, durant dècades, han anat transformant el barri a partir de les seves pròpies pautes de consum. La transformació del seu paisatge urbà i comercial responia a la seva mateixa presència, així com l’expulsió d’aquella part del veïnat que, directament o indirectament, no va poder adaptar-se als canvis. Per això, que algú com Isabel Coixet digui que vivia en un entorn «resguardat del turisme» no només pot semblar ingenu, tenint en compte com funciona la dinàmica turística, sinó també un comentari certament classista, ja que mostra una certa inconsciència respecte de les transformacions anteriors, en les quals persones com ella van ser protagonistes, i una certa manca d’empatia envers totes aquelles persones desplaçades per aquest tipus de processos. Ara bé, quan els canvis arriben a la teva porta, això ja és una altra cosa.
La coneguda periodista Mònica Terribas va comentar, fa uns mesos a Betevé, que «Gràcia ha perdut identitat perquè els expats l’han colonitzat». Els expats, els turistes, tots aquests altres apareixen sempre com els responsables d’una transformació en la qual cineastes, periodistes, etc., semblen no tenir cap responsabilitat. I és veritat, és en el capital on cal posar el focus, en la ciutat convertida en mercaderia de la qual, al capdavall, tots som víctimes. Tanmateix, que alceu la veu quan és a vosaltres a qui afecta personalment, són aquestes cosetes de les classes mitjanes que molesten tant.