Archivo Cat Plural

Autor: admin

  • Contra la Barcelona de El 47

    Contra la Barcelona de El 47

    Aquí tienes la versión en castellano

    Tot just començat el mes de juliol, Barcelona bull. Es tracta d’una metàfora i d’una realitat. Encaixem l’enèsima onada de calor de 2026 i, alhora, els carrers i les places, les platges i els museus es troben a vessar de turistes. Les prediccions dels experts assenyalen que, enguany, el conjunt de l’Estat pot superar la xifra simbòlica dels 100 milions de visitants estrangers. En el que portem de primavera-estiu hem viscut els actes més destacats del Congrés Mundial d’Arquitectes; la visita del papa Lleó XVI i la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, amb un espectacle de llums i drons que va reobrir velles comparacions espacials —amb Madrid— i temporals —amb els Jocs Olímpics—, reforçant l’aparentment sempre insaciable orgull barceloní i, finalment, el Grand Départ, allò que en la meva infància anomenàvem simplement «la sortida del Tour de França», el qual ha tornat a projectar la idea d’una Barcelona atractiva, cosmopolita, fulgurant i oberta, aprofitant el seu recorregut per l’entramat urbà per recordar, novament i en poc temps, que la capital de Catalunya compta finalment, com es mereix, amb una icona d’abast global.

    Aquesta successió d’esdeveniments ens submergeix en una mena d’ensopiment, d’entumiment dels sentits que ens fa oblidar una realitat molt més complexa que la que mostren els informatius de televisió i ràdio, els articles d’una certa premsa o els reels, posts i altres anglicismes que les xarxes socials difonen de manera contínua. Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El personal de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSSB) protesta per la sobrecàrrega de treball, els retards en la tramitació de les ajudes d’emergència o la manca de personal per poder atendre, de manera adequada, els efectes de la crisi de l’habitatge i la precarietat; els treballadors de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC) reclamen un increment de la plantilla, la recuperació de les mesures de conciliació laboral i familiar perdudes i millores organitzatives; el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) sol·licita una menor rotació i precarietat, el reconeixement del pes que la seva tasca té sobre la salut emocional de les treballadores i unes millors condicions laborals; les treballadores de les escoles bressol exigeixen una reducció de les ràtios d’infants per aula i educadora, la creació de noves places estructurals, la millora de les seves condicions laborals i avenços en la negociació col·lectiva i, finalment, el personal de les biblioteques municipals es mobilitza per la implementació de mesures de recuperació del poder adquisitiu, la cobertura de les baixes i les jubilacions, la reducció de la temporalitat i l’aplicació de la jornada de 35 hores en igualtat de condicions amb altres col·lectius municipals. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori.

    Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori

    Fa només dos anys es va estrenar la pel·lícula dirigida per Marcel Barrena, El 47. S’hi explica la història de Manolo Vital, un treballador de l’empresa municipal d’autobusos que, als anys setanta, en les acaballes del franquisme, va demostrar que el transport públic podia arribar a Torre Baró, un indret situat als afores de Barcelona i constituït per habitatges d’autoconstrucció aixecats per migrants vinguts d’altres parts de l’Estat. I ho va fer conduint ell mateix el vehicle, el 47, pels pendents i les estretors del camí fins a estacionar-lo al seu propi barri. El film conté oblits significatius, com ara l’organització veïnal, sindical i política al voltant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) del qual formava part el mateix Manolo, i en destaca d’altres, com la presència d’un jove Pasqual Maragall, futur alcalde de la ciutat democràtica, així com la seva preocupació pel benestar dels veïns i veïnes. Però, sobretot, va servir com a vehicle simbòlic per al lluïment d’una part del socialisme català. Polítics com Jaume Collboni, Salvador Illa o el mateix Pedro Sánchez van assistir a la projecció o al lliurament dels premis que la pel·lícula acabaria rebent poc després. Per a aquests, per al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el moment era l’ocasió ideal per presentar la Barcelona d’El 47 com la seva Barcelona; com la ciutat que havien modelat, dissenyat, construït i projectat a la seva imatge i semblança. La seva obra, el seu llegat. Potser per això Manolo Vital era presentat com un heroi individual, una persona que, simplement amb voluntat i valentia, havia aconseguit la proesa de situar en el mapa de la ciutat la manca de serveis que patien els habitants dels barris perifèrics; un emprenedor social, com en diríem ara, un adalil de la justícia i la persona que tancava una vella forma d’intervenció i organització i obria pas a una nova manera de participació i articulació política, més partidista i tecnocràtica. El tancament generacional quedava servit de la millor manera possible.

    Aquesta Barcelona d’El 47, la dels sentits homenatges pòstums, dels records a les accions dels nostres majors, la que connecta velles lluites i lluitadors amb joves polítics amb potencial projecció internacional, la que menysté la tasca de les organitzacions de base, de les associacions de veïns i veïnes, la de la democràcia popular, és la mateixa que, l’any 2026, un cop posat el segell sobre el passat, promou esdeveniments internacionals amb la intenció de continuar atraient capitals i visitants que acaben desplaçant la població local, banalitza el seu paisatge comercial, dilueix la riquesa de la seva llengua i acaba amb les festes populars tot banalitzant-les, destina recursos financers i modifica planejaments urbanístics per satisfer les elits de la ciutat, retalla serveis essencials i dificulta l’empadronament de les persones més necessitades, no atén com cal el personal de la seva pròpia administració o recomana, per combatre la calor, visitar les instal·lacions d’un gran centre comercial.

    Espero que, un cop arribat fins aquí, el lector s’hagi adonat de per què em posiciono contra la Barcelona d’El 47. Perquè no és contra aquella Barcelona, sinó contra allò en què l’han convertida.

  • Ciutadà Borja

    Ciutadà Borja

    Tot i els tombs que va donar la seva vida, la ciutat sempre va ser-ne el centre, el lloc des d’on viure, pensar, canviar el món i estimar. Si algú s’ha guanyat aquest títol, és ell. Des de la Barcelona de Pasqual Maragall, que va abraçar, fins a tantes i tantes ciutats d’Amèrica Llatina que va contribuir a endreçar. Ciutadà Borja! El nom també li escau per les reminiscències que va adoptar durant la revolució francesa. El citoyen entès com un membre actiu de la societat i de la nació i dotat de drets i deures polítics. Els qui el coneixem de sempre recordem la seva activitat desbordant, que el va dur a implicar-se en totes les causes justes de la segona mitat del segle XX. La causa dels treballadors, dels barris, de les dones, de la llibertat. Aquí i arreu. Al París de 1968, al Xile de 1973, a l’Espanya franquista i a la Catalunya de la transició.

    Jordi Borja era hiperactiu però no era un tastaolletes. Va concentrar la seva energia descomunal en la ciutat i els ciutadans. El seu pensament n’era deutor. Si va ser gramscià abans que molts altres, va ser perquè els desafiaments de la ciutat i dels seus ciutadans el duien a pensar en termes de modernitat. A plantejar-se no només la qüestió del poder sinó també la de l’hegemonia. El seu conflicte amb el PCE ve d’aquí. De situar la democràcia exercida lliurament al centre de tota activitat transformadora.  No es que el PSUC i el PCE fossin el contrari, però alguns dels seus dirigents duien una motxilla que els duia –que ens va dur– a acomodar-nos a la tradició comunista i a creure que actituds més rupturistes, com la seva,ens duria a perdre bous i esquelles. La creació  de Bandera Roja, en la qual es va implicar en tot i per tot va ser el resultat d’aquest debat. Avorria el conflicte estèril que tan de mal ha fet a les esquerres, i per això va tornar al PSUC, però ho va fer sense renunciar a res, amb coratge. Després de crear un moviment que havia de jugar un paper importantíssim en la mobilització ciutadana, a barris i ciutats, i en la política durant el tardofranquisme.

    Li devem la Barcelona que tenim, aquella que resisteix com pot al procés de gentrificació de la ciutat, des dels barris. Com es sabut, va contribuir de manera decisiva al disseny dels districtes, des de la solidesa intel·lectual que havia adquirit a França, i des d’una implicació militant i un gran sacrifici personal, passant dies i nits amb veïns de tots els barris de Barcelona. Aquesta vessant seva ha estat prou destacada com per a insistir-hi. Encara es pot resseguir en el darrer llibre que va publicar, amb l’ajut de la seva companya Dolors, quan la capacitat de raonar i escriure –no la força, ni l’ànim, que mantenia intactes–, el vancomençar a trair.  No obstant, no m’agrada encaixonar-lo en aquesta categoria de sociòleg urbà tot i el mestratge amb què la va exercir. El Jordi Borja era un revolucionari. Un intel·lectual i un activista radical. Contrari a tot dogmatisme. Capaç de dir no al seu partit de sempre, o d’advertir els Comuns d’alguns dels errors que estaven cometent. Tots l’havien d’haver escoltat més. També va ser sempre contrari a la deriva acomodatícia de molta gent d’esquerres, pròpia de tota societat benestant. En els darrers mesos, hi he tingut una relació especial, que no havíem conreat abans. He tingut l’honor de poder-lo acompanyar en la decisió valenta que va prendre per deixar de patir i fer patir els seus estimats. Que em perdonin els seus amics de sempre si dic que hi he descobert un home d’una qualitat humana fora mida. Contrari a totes les injustícies. Obsessionat amb els seus orígens. Capaç, fa pocs dies, de repassar els títols d’una biblioteca on era visible la seva formació com si fos encara un jove estudiant de la Sorbonne. Rebent amics a casa, amb música de fons de la chanson française. Patint per no poder expressar-se i poder expressar-los millor la seva amistat. Determinat en la decisió que havia pres. Un Jordi dolç, indignat per les bestieses i els perills que viu el món. Si una cosa em sap greu és que aquesta relació més personal hagi estat tardana. Havíem esdevingut amics.

  • Barcelona ha trobat Las Vegas

    Barcelona ha trobat Las Vegas

    Aquest matí, just quan m’he llevat, he decidit repassar els meus darrers articles de les Barcelones, més que res per una por insana a repetir-me, però aquest any una de les grans operacions de l’Ajuntament de Jaume Collboni consisteix en ficar la Sagrada Família a totes les salses. La conseqüència és caure a la seva trampa, no des d’un encisar-se, sinó des de la mendacitat intel·lectual i ciutadana.

    La causa de tornar a escriure amb la mona de pasqua d’excusa, doncs cada cop em convenç més definir-la amb sarcasme, aparegué el dijous per la tarda, amb motiu de la presentació dels equips del Grand départ del Tour de França, aquell exitós esdeveniment que els mitjans oficials havien de vendre a tort i a dret, fins al punt que el dissabte, mentre es disputava l’etapa inaugural, un d’ells ja publicà un text amb el número d’assistents i el triomf, així el definiren, de la postal.

    La torre Cortés de Pedralbes, antany un dels majors candidats a ser Las Vegas de Barcelona.

    La cartolina que abans enviaves als amics quan viatjaves és la clau. Com bé és sabut BCN, que no Barcelona, desitja des de fa decennis això, una imatge urbana capaç d’encaixar-se en un requadre amb suficient prestància com per a definir el tarannà a vendre. Això darrer és fonamental, doncs no es tracta del que és, més aviat d’un producte a oferir als visitants.

    Tornem al dijous per la tarda. Els corredors saludaven i, just darrere, els protegia una de les façanes del temple de temples a un dels llocs més ateus del Vell Món. De cop i volta, com si em posseís el misticisme de l’arquitecte, vaig tenir una visió metafísica que em permeté comprendre com la Sagrada Família és el nostre equivalent a Las Vegas. 

    L’atleta de la Plaça Pablo Neruda, al qual ningú veu mentre ell tot el capta.

    Ja havia donat alguna volta entorn a tan apassionant qüestió. Potser els més fidels lectors recordaran unes reflexions de fa un anys sobre com l’espai de la Basílica o el de la Rambla són parcs temàtics a l’aire lliure. Si no retingueren al cap tan fascinant meditació els hi recomano capbussar-se a la fresca hemeroteca de Catalunya Plural. Doncs bé, a l’exclusió de la ciutadania d’aquestes ubicacions, doncs s’omplen de turistes embogits sense cap tipus de criteri a partir del seu gust induït i homologat, s’afegeix haver trobat finalment un escenari que es un i trino, cristià i sobretot pagà, indecent i vistós pels nostres governants, emocionats amb identificar encara més Barcelona amb els seus dos axiomes de Messi i Gaudí.

    Perdut l’argentí, reemplaçat pel Barça i Lamine, sempre ens quedarà el barbut il·luminat de qui, com hem vist no gaire, compta poc o res la seva feina creativa. Allò essencial és prostituir el seu llegat per a treure sucosos beneficis econòmics sense repercussió per a l’habitant de la capital catalana, tot i així convençut de com és de meravellós residir a un lloc amb lloguers impossibles i una cultura pròpia molt de diva argentí, oscil·lant entre el com molo del carrer, molts els creuen un estereotip comercial, i els infinits complexos del conjunt, encarnats com ningú pels manaires.

    Publicitat del Tour de França en la grapadora de Bohigas.

    De fet, no és d’estranyar que un dels missatges més repetits durant aquest sigui que la Sagrada Família és el temple més alt de la Cristiandat, tema que retrotreu a la mentalitat local i als pensaments de Josep Pla, per a qui un dels horrors de l’Eixample era constatar com gairebé mai s’igualava l’alçada dels immobles, doncs cada propietari volia mostrar tenir-la més llarga que el veí.

    Aquest mesurar-se els membres, un treure pit grotesc si es viatja i s’observa des d’enfora, assolí un dels grans esplendors recents entre el Papa i les bicicletes, que sens dubte són per a l’estiu, però si es vol públic fóra desitjava un xic menys de calor, si bé queda fantàstic vendre el milió d’assistents, unitat de destí en lo universal barcelonina des de la manifestació de l’onze de setembre de 1977.

    Diverses formes de bicicletes i ciclisme a Barcelona, públic i privat.

    A veure, recapitulem mitjançant el bonic record de tantes fites per a la Història de la Humanitat contemporània. Pel juny Gaudí irrompé als cels a través dels drons, pletòrics tot filant la figura del geni, que fins i tot somrigué, això sent un sonso de nassos, per a que el món ens mires embadalit. Primer l’amor, després la tècnica. Clar que sí. El mateix cavil·laven els cantants foragitats quan volien protestar i qui sap si milers de barcelonins, cabrejats amb raó per les restriccions de mobilitat. 

    Al dia següent el piromusical, que sempre és un indici de Las Vegas, tingué presència a les portades de molts diaris occidentals, els quals no parlaren de l’escàs rèdit pel votant comtal de tot l’assumpte, a més del fastigueig causat, redundat amb el Tour i algunes efemèrides divertides que alguns retindran, com un anunci de neumàtics on la marca dels mateixos afirmava compartir quelcom sagrat amb els vianants: la família.

    Ciclisme per a portar el menjar a domicili, aquest fenomen ignorat durant el Tour de França.

    Allò lamentable de tan enginyosa publicitat, que, en realitat, sintetitza bé la intel·ligència d’aquesta darrera Barcelona, no és tan brillant com per a silenciar protestes de treballadors, en vaga des de fa mesos, sense gaire esperança en rebre audiència per part de sa senyoria Collboni. L’alcalde oblida als empleats de proximitat, així com als bibliotecaris en un festival de diàleg, ben tapadet per les maniobres d’escapisme, doncs ben és sabut com allò que passa a Las Vegas allà s’hi queda, sobretot si hi ha focus amb les llums trencades, ergo indesitjables a la vista del gran públic.

    Aquest assumeix els deliris arquetípics del complex d’inferioritat sense preguntar-se si tot això té gaire sentit, en especial quan vivim una saturació turística indecent i es parla més aviat poc del govern intern de Barcelona. Quan has assegurat la presa, en aquest cas forasters de visita, s’agrairia un esforç per a afavorir als ciutadans que, al cap i a la fi, són aquells que paguen impostos i cada dia transiten per uns carrers cada cop menys seus per ocupació de guiris, expulsions dels mal anomenats expats o la invasió mitjançant esdeveniments que no milloren les seves existències. Viva Las Vegas.

  • Parla català com un fatxa, pensa com un fatxa…què és?

    Parla català com un fatxa, pensa com un fatxa…què és?

    Aquí la versión en castellano

    De fons hi ha aquella convicció, tan arrelada que ja ni es formula, que qui defensa el català davant d’un micròfon de Madrid és, per força, dels nostres. Que la llengua fa el parlant. Que l’opressió es transmet per via fonètica. Però d’on ve, aquesta convicció? Quan vam decidir que parlar una llengua minoritzada era un certificat de virtut? Qui va signar el document que estableix que un poble oprimit no pot oprimir ningú?

    Durant dècades, el catalanisme progressista —i sobretot, l’independentisme nacionalista —, ha treballat amb una premissa còmoda: el català és una llengua perseguida, i qui la parla i la defensa ocupa el costat correcte de la història. La premissa funcionava mentre l’extrema dreta parlava castellà, duia bandera d’Espanya i es deia Vox. Però Orriols ha acabat de rebentar un guió, que prèviament ja havia començat a esbocinar Quim Torra i la tradició convergent.

    Quan vam decidir que parlar una llengua minoritzada era un certificat de virtut? Qui va signar el document que estableix que un poble oprimit no pot oprimir ningú?

    Orriols parla millor que la majoria dels diputats que la combaten. I amb aquesta llengua impecable explica que la immigració és una «invasió», que cal «salvar Catalunya» i que odia Espanya «com a concepte», sense dubtar-ho. El gran reemplaçament en un català de Fabra.

    El problema té nom filosòfic: essencialització

    La resposta fàcil seria dir que una llengua és una eina neutra, que serveix igual per demanar el pa que per redactar un manifest racista. Però és falsa. El català arrossega un acumulat: una cultura, una memòria de persecució, uns valors dipositats en segles d’ús compartit. L’error comença un pas més enllà, quan aquest acumulat es tracta com un patrimoni que es transfereix sencer a cada parlant, com si la llengua vacunés. 

    Li hem atribuït una essència, la de víctima virtuosa, i de les essències se’n deriven propietats: el parlant hereta la victimització, i de la victimització se’n desprèn el salconduit que aquí anomenarem «immunitat lingüística», la presumpció que qui parla la llengua oprimida no pot ser, alhora, opressor. Cada cop que un tertulià de Madrid l’ataca pel seu catalanisme, ella guanya. Cada cop que la conversa es desplaça de la islamofòbia a la llengua, ella guanya. El seu català excel·lent treballa per a ella, com un escut.

    L’opressió, però, és una relació, i les relacions tenen la mala educació de ser múltiples. El botiguer de Ripoll que sent que Madrid l’ofega fiscalment i lingüísticament pot ser, a la mateixa hora i al mateix carrer, el veí que vol fer fora el marroquí del pis del costat. La primera experiència és real, i la segona també. La interseccionalitat va néixer per pensar això —Kimberlé Crenshaw va encunyar el terme el 1989—, i la seva lliçó incòmoda és la contrària de l’ús habitual: si els eixos d’opressió es creuen, ningú no viu en un de sol, i el catalanoparlant minoritzat pot ser alhora propietari, home, blanc i autòcton. La llengua és un eix; el parlant, una cruïlla. I precisament perquè la llengua carrega valors i història, cal aquest marc per recordar que el parlant carrega moltes més coses. Presa seriosament, la interseccionalitat dissol la «immunitat lingüística». Fanon ja ho havia vist als anys cinquanta, quan explicava que el colonitzat reprodueix amb facilitat la lògica colonial sobre qui té a sota.

    És infantil, també, perquè implica posar-se una bena als ulls, la sortida d’emergència que ha trobat una part de l’independentisme que afirma que Orriols seria una infiltrada, una agent de l’Estat amb accent del Ripollès. És l’últim recurs de l’essencialisme ferit: quan el sistema no preveu un cas, s’inventa una conspiració abans que revisar el sistema.

    Fanon ja ho havia vist als anys cinquanta, quan explicava que el colonitzat reprodueix amb facilitat la lògica colonial sobre qui té a sota.

    I ara què fem? Podem continuar cedint a Orriols el monopoli del gest lingüístic, mentre una esquerra acomplexada abaixa la veu per por de semblar identitària. Podem continuar responent-li en el terreny que ella tria, que és sempre el de la llengua i mai el de l’habitatge, els salaris o un programa econòmic de dreta neoliberal amb barretina. O podem assumir una cosa més incòmoda: que defensar el català i combatre el racisme ja no venen empaquetats junts per defecte, i que caldrà guanyar les dues batalles per separat.

    Perquè el català sobreviurà a Orriols, com ha sobreviscut a coses pitjors. Per això cal parlar català. Amb accent de Múrcia o de Rabat, amb els pronoms febles coixos, amb paraules de contraban, encara que sigui imperfecte. O precisament perquè ho és sempre: la imperfecció és el que els passa a les llengües quan van de boca en boca i s’embruten de vida. El català exquisit d’Orriols és el d’una vitrina. Una llengua només arriba a ser perfecta quan ja no la parla ningú.

  • Eyal Weizman, l’arquitecte que testifica en contra dels genocidis

    Eyal Weizman, l’arquitecte que testifica en contra dels genocidis

    Aquí tienes la versión en castellano

    Eyal Weizman parla dret, al marge d’un corredor del Fòrum, amb el soroll de fons del Congrés Mundial d’Arquitectura escolant-se per les portes. No hi ha mesa ni guió: la conversa té lloc enmig del trànsit del Congrés, entre una sessió i la següent. Weizman no parla com un diplomàtic ni com un acadèmic. Parla amb la llibertat de qui no necessita res del seu interlocutor: ni vot, ni titular amable, ni la pròxima invitació.

    «No m’importava una merda el camp de l’arquitectura», diu quan li pregunto pel naixement de Forensic Architecture, l’any 2010, a la Goldsmiths, University of London. «Estic ficat en política: utilitzo l’arquitectura i l’òptica per analitzar el poder. Això és un mitjà d’intervenció.» No és un gabinet d’arquitectes conscienciats que fan informes als estats. És un laboratori forense que ha après a llegir l’espai construït com un arxiu del crim.

    Forensic Architecture no és un gabinet d’arquitectes conscienciats que fan informes als estats. És un laboratori forense que ha après a llegir l’espai construït com un arxiu del crim

    Ho repeteix més tard, gairebé com a tesi de tot el que fa. Que l’arquitectura no és innocent. Que quan Forensic Architecture analitza les runes d’un hospital a Gaza, reconstrueix una cadena de decisions: qui va ordenar l’atac, des d’on, amb quina munició, en quin moment. El model tridimensional de l’espai es converteix en testimoni.

    Però FA treballa molt més enllà de Palestina. A Guatemala, Weizman hi va treballar personalment entre 2011 i 2013 documentant el genocidi del poble ixil sota la dictadura de Ríos Montt: imatges de satèl·lit desclassificades, treball de camp i cartografia de pobles destruïts van servir per provar com la desforestació i el desplaçament forçat formaven part d’una mateixa estratègia d’extermini. Va testificar com a perit al judici que va condemnar Ríos Montt per genocidi el 2013, i hi va tornar el 2024 com a testimoni expert contra el general Benedicto Lucas García. «El genocidi de Gaza no es pot entendre sense observar el medi ambient i el sòl», ha dit Weizman en altres entrevistes, recordant que mentre treballava sobre Gaza també ho feia sobre Guatemala: dos genocidis colonials, units pel mateix mètode de destruir el bosc per destruir un poble.

    A Mèxic, va col·laborar amb l’Equip Argentí d’Antropologia Forense i el Centre Prodh en la investigació sobre la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa el 2014: van encreuar centenars de milers de pàgines d’expedients, vídeos i trucades en una plataforma cartogràfica interactiva que va deixar al descobert les costures de la «veritat històrica» amb què el govern de Peña Nieto havia tancat el cas.

    ¿Quants altres casos hi ha que mai no arribaran a un tribunal? ¿Quants estats compten precisament amb això, amb la impossibilitat material de reconstruir-ne les proves? La metodologia de FA respon a aquesta pregunta amb tecnologia: modelat 3D, anàlisi d’imatge, simulació balística, reconstrucció acústica, intel·ligència artificial. Tot allò que l’arquitectura permet, posat al servei d’una investigació que els estats volen enterrar.

    «Hi ha una bretxa creixent entre l’arquitectura com a cos de coneixement i l’arquitectura tal com es practica realment», diu Weizman. «Forensic Architecture treballa en aquest espai buit. I el converteix en arma contra els genocides.» La paraula surt sense embuts, com surten totes les seves paraules. L’equip jurídic de Sud-àfrica al cas contra Israel inclou arquitectes. «Això et diu alguna cosa sobre la professió, no?», pregunta, mig en broma, mig com a acusació.

    L’any 2018, Forensic Architecture va ser nominada al Turner Prize. Han exposat a la Tate Modern, al MoMA, a la Documenta de Kassel. Una organització que investiga crims de guerra, als mateixos murs que durant dècades han allotjat la denúncia simbòlica. Weizman no hi veu cap contradicció: «No fem política simbòlica. Volem canviar les coses. Si els tribunals internacionals m’accepten, fantàstic. Si els arquitectes volen escoltar-me, parlaré». La legitimació institucional no l’incomoda. El que l’incomoda és la legitimació sense conseqüències.

    L’estètica de FA s’ha convertit també en la seva eina. Les seves maquetes, les seves reconstruccions acústiques, els seus mapes de trajectòries de míssils tenen la mateixa factura visual que qualsevol instal·lació contemporània: pantalles, projeccions, línies de temps suspeses a l’espai d’una sala blanca. La diferència és que darrere cada línia hi ha un testimoni, un cadàver, un expedient judicial obert. L’art, aquí, no decora la prova. La fa llegible per a qui mai no trepitjarà un tribunal.

    «No fem política simbòlica. Volem canviar les coses. Si els tribunals internacionals m’accepten, fantàstic. Si els arquitectes volen escoltar-me, parlaré»

    I aquí la conversa es torna més seriosa. Espanya, diu, encara té una ambaixada a Tel Aviv. «Per què no la tanquen? Que retirin l’ambaixador i tallin totes les connexions econòmiques, no només les militars. Que portin casos als tribunals internacionals amb proves i detinguin els soldats israelians quan aterren aquí.»

    De política simbòlica a política real n’hi ha un exemple recent: la Flotilla. Weizman no en parla com a observador llunyà. «Però el poble d’Espanya és increïble», diu. FA hi ha col·laborat directament, coordinant rutes i mapejant trajectes per a les embarcacions que han intentat trencar el setge marítim de Gaza.

    Aquella mateixa tarda, després del Congrés, tenia previst veure’s amb Jaume Collboni. Volia parlar-li del que Barcelona pot fer pels palestins. «El que s’han compromès no és suficient.» El gest el defineix: no ha vingut a recollir reconeixements. Ha vingut a fer demandes concretes a qui té poder per fer-hi alguna cosa.

    Vint anys construint proves contra els qui maten destruint l’espai en què es viu. Quants dels que l’escolten al Congrés tornaran als seus despatxos i faran alguna cosa diferent?

  • Festes populars d’estiu com a dret a la ciutat

    Festes populars d’estiu com a dret a la ciutat

    En les societats agràries, sobretot a Europa, era el moment de recollir la collita i celebrar la vida. Les festivitats estivals són anteriors a l’hegemonia del cristianisme com a superestructura ideològica. L’abundància alimentària comportava un breu, sempre breu, moment de relaxació de les normes socials; era freqüent el comensalisme, és a dir, menjar junts, compartir taula, com a eix vertebrador i generador de consciència col·lectiva. Amb l’estómac ple es viu millor i s’accepten les jerarquies o es lluita contra elles però, sobretot, es reprodueixen i es conserven les relacions socials. La ritualitat que inunda l’estiu és, per tant, una ritualitat especial, alegre, oberta, pública. Al llarg de la ribera mediterrània peninsular tenim nombrosos exemples que van des de les fogueres de Sant Joan a les platges de la costa catalana fins a la crema dels juanes a Andalusia, passant per les celebracions vinculades a la Mare de Déu del Carme en zones costaneres, o les festes de Sant Jaume i Santa Anna a finals de juliol en diverses localitats del territori. Totes elles impliquen trobades massives i excessos, si és que ambdues expressions populars no són sinònimes. Tanmateix, que aquestes manifestacions culturals provinguin, en principi, d’un món avui pràcticament desaparegut, no els resta ni un bri d’actualitat ni de potencial transformador.

    Entre els qui van observar aquesta possibilitat, ja fa dècades, hi havia el filòsof Henri Lefebvre. El també sociòleg francès és conegut avui fonamentalment per la seva proposta del dret a la ciutat, un dret que, per molt reivindicat i promogut que sigui, no s’ha acabat d’entendre en tota la seva amplitud. Lefebvre, que mai no va arribar a definir amb exactitud què volia dir ni com es podria expressar aquest dret, observava la ciutat ordenada pel capitalisme com un espai ple de potencial revolucionari. Les trobades, les manifestacions, els imprevistos, les diferències, el moviment i la festa, sobretot la festa, obrien una infinitat de possibilitats que calia estar disposat a experimentar. El dret a la ciutat no és, com han expressat alguns, l’assoliment i la garantia dels drets humans en l’àmbit urbà; no és quelcom recollit negre sobre blanc en alguna legislació o codi civil, sinó que es tracta, més aviat, d’un superdret, de la facultat humana de canviar-ho tot a partir de l’exercici de la pròpia sociabilitat en l’esfera urbana. Com a marxista convençut, tot i acusar una forta influència de Nietzsche, Lefebvre observava les urbs com a espais on manifestar el gaudi, el plaer dels sentits i de les sensacions més enllà de l’oferta sempre temptadora del mercat, dels seus béns fetitxe, de la mercantilització que suposa la seva privatització i la potenciació del valor de canvi. Per a ell, el dret a la ciutat no era altra cosa que l’extrema sensualitat de trobar-nos plegats, amb tot el que això comporta, des de la celebració plaent de la festa fins a la transformació de la realitat social a través d’una revolució.

    Inicialment, i aparentment, no relacionades, les festes populars d’estiu i el dret a la ciutat es troben íntimament units; és més, són sinònims potencials. El moment festiu en què les formalitats cauen, el mercat, en certa manera, deixa de regular el nostre comportament, l’espai es transforma en quelcom que pot ser posseït, usufructuat, despullat de la seva quotidianitat i apropiat per les masses urbanes, tan típic dels rituals estivals, és, o pot ser, més aviat, l’exercici real d’aquest dret a la ciutat que ens proposava Lefebvre.

    Un altre filòsof, Karl Marx, deia, seguint la seva tradició dialèctica, que només podem avançar cap a un nou tipus de societat a partir de la que ja tenim. Doncs bé, avancem cap a ella a partir de les nostres trobades, de les nostres formes d’entendre els espais de socialització populars, a partir de la comensalitat, el ball i la música. Avancem cap al dret a la ciutat des de les festes populars d’estiu.

  • Fabian Scheidler: «Europa està desmuntant l’Estat del benestar per construir un Estat de guerra»

    Fabian Scheidler: «Europa està desmuntant l’Estat del benestar per construir un Estat de guerra»

    A El estado de guerra y la lucha por un nuevo orden de paz (Icaria), l’assagista alemany argumenta que Europa està abandonant progressivament el model d’Estat social construït després de la Segona Guerra Mundial per entrar en una economia de guerra permanent. En aquesta conversa reflexiona sobre els límits del sistema de partits, la crisi de l’hegemonia occidental, l’ascens de la Xina i les possibilitats de reconstruir una política de pau al segle XXI.

    En el llibre identifiques un patró comú que travessa esdeveniments aparentment diferents, des de l’11-S fins a la pandèmia, la guerra d’Ucraïna o Gaza. En tots ells observes una expansió dels poders excepcionals de l’Estat i una creixent militarització de la política. Creus que existeix una racionalitat conscient darrere d’aquest procés o més aviat una capacitat de les elits per instrumentalitzar esdeveniments imprevistos?

    No crec que fa vint o trenta anys hi hagués un grup de persones assegut al voltant d’una taula dissenyant un estat d’excepció permanent perquè anticipessin el declivi d’Occident o el caos global. La història és molt més complexa que això. No funciona mitjançant plans perfectament traçats.

    El que sí que observem és que quan es produeixen esdeveniments traumàtics —l’11-S, una pandèmia o una guerra— aquests esdeveniments són ràpidament utilitzats per reforçar determinades estructures de poder perquè fer-ho respon als interessos de les elits polítiques i econòmiques.

    La pandèmia és un bon exemple. Algunes persones es pregunten per què la incloc en un llibre sobre guerra i pau. La raó és que tota la retòrica desplegada durant aquells anys va ser una retòrica de guerra. Emmanuel Macron va arribar a declarar que França estava «en guerra contra el virus». Ho va fer en un moment en què el moviment de les armilles grogues havia posat en qüestió l’ordre polític francès i havia protagonitzat una mobilització social molt important. L’estat d’excepció també va servir per contenir aquell conflicte.

    Una cosa semblant va passar amb l’anomenada guerra contra el terrorisme. François Hollande va reconèixer que algunes de les mesures introduïdes per combatre el terrorisme van acabar utilitzant-se contra activistes climàtics durant la cimera del clima de París de 2015.

    Hi ha una lògica recurrent. Es produeix una crisi i aquesta crisi es fa servir per reforçar el poder executiu, ampliar el poder corporatiu i transferir enormes quantitats de recursos públics cap a determinats interessos privats.

    Ho vam veure en la guerra contra el terrorisme, on el complex militar-industrial va ser un dels grans beneficiaris. Ho vam veure també durant la pandèmia, quan sectors com les grans farmacèutiques o les corporacions tecnològiques van obtenir enormes avantatges.

    I tot això resulta especialment rellevant perquè vivim una crisi estructural del capitalisme que, al meu entendre, s’arrossega almenys des de 2008. Cada cop més corporacions depenen de subsidis estatals, rescats públics o contractes governamentals. Els estats d’emergència s’han convertit en mecanismes de transferència massiva de recursos cap a aquestes estructures de poder.

    La crisi bancària va ser un altre exemple. S’utilitza diners públics per rescatar grans corporacions privades. Així funciona avui bona part del capitalisme contemporani.

    Tanmateix, alguns dels principis que van definir la governança econòmica europea després de la crisi financera semblen ser revisats. Alemanya ha flexibilitzat les seves restriccions constitucionals a l’endeutament i Europa sembla abandonar algunes de les regles que va defensar durant anys. Interpretes aquests canvis com una rectificació o simplement com una adaptació a noves prioritats?

    No crec que hagin après gaire de la crisi financera. Moltes veus importants encara adverteixen de la possibilitat de noves crisis bancàries.

    El que sí que ha passat a Alemanya és que s’ha modificat la Constitució per eliminar els límits de deute quan es tracta de finançar la militarització. Els Verds hi van afegir a més excepcions relacionades amb els serveis d’intel·ligència.

    El resultat és molt clar. Es manté l’austeritat per a la majoria de la població mentre s’eliminen les restriccions quan es tracta de despesa militar.

    Estem entrant en una situació en què podem destruir bona part de l’Estat del benestar europeu mentre destinem recursos pràcticament il·limitats a l’exèrcit.

    Recordo un titular del Financial Times que resumia molt bé aquesta lògica. Venia a dir que Europa hauria de retallar el seu Estat del benestar per construir un Estat de guerra. Aquesta és precisament la direcció en què ens estem movent.

    Si l’Estat-nació i el capitalisme formen part d’una mateixa arquitectura històrica, sobre quins fonaments es podria construir una política de seguretat diferent? Existeix alguna alternativa que no reprodueixi la lògica de competència geopolítica entre Estats?

    Superar l’Estat-nació és una tasca tan enorme com superar el capitalisme perquè tots dos formen part d’una mateixa estructura històrica. No són fenòmens independents.

    No sé si el capitalisme i l’Estat-nació modern sobreviuran al llarg d’aquest segle. El que sí que sé és que tots dos travessen una crisi profunda i que la resposta de les elits és avançar cap a formes permanents d’estat d’excepció i fins i tot d’estat de guerra.

    Precisament per això crec que hem de resistir aquesta deriva militarista.

    Per a l’esquerra això implica recuperar la qüestió de la pau com un tema central. A Alemanya, per exemple, una part important de l’esquerra ha relegat aquesta qüestió perquè considera que genera conflictes interns o dificultats mediàtiques. Però si els governs europeus continuen avançant en aquesta direcció, la militarització acabarà destruint els fonaments materials de l’Estat social.

    Per això necessitem construir una nova coalició política que connecti pau, justícia social, ampliació de l’Estat del benestar, límits al poder corporatiu i diplomàcia internacional.

    Sense pau serà impossible abordar la crisi climàtica o la crisi ecològica. Els recursos necessaris per a aquestes transformacions desapareixeran. Tot està connectat.

    En cert sentit, necessitem recuperar la intuïció original del moviment ecologista europeu, que vinculava pau, democràcia, justícia social i crítica al capitalisme com a parts d’una mateixa agenda.

    Però fins i tot les forces polítiques que van néixer per desafiar el consens dominant semblen acabar adaptant-s’hi. Això és el que se li ha retret per exemple a Podemos en ciutats com Cadis, on coexistia un discurs transformador i una defensa d’indústries vinculades a la producció militar a causa de la seva importància per a l’ocupació local. Com es resol aquesta tensió entre transformació social i dependència econòmica de les estructures existents?

    És una qüestió molt difícil.

    Sóc força crític amb el sistema de partits, encara que no podem ignorar-lo perquè existeix i continua tenint poder.

    La meva impressió és que qualsevol transformació profunda haurà de construir-se també fora dels partits, mitjançant noves coalicions socials capaces d’articular una visió diferent d’Europa.

    El que em dóna esperança són experiències concretes. Hem vist treballadors portuaris a Itàlia i Espanya bloquejant enviaments destinats a la guerra de Gaza. Hem vist activistes bloquejant instal·lacions del complex militar-industrial a Alemanya. Hem vist formes de resistència que sorgeixen des de baix.

    També observem resistència entre els joves davant la possibilitat de reinstaurar el servei militar obligatori. Molts no volen participar en aquests conflictes geopolítics.

    Res d’això constitueix encara un moviment massiu, però són elements a partir dels quals pot construir-se alguna cosa diferent.

    També consideres que el declivi de l’hegemonia occidental podria obrir la possibilitat d’un nou ordre internacional. Tanmateix, per què hauríem d’assumir que potències com la Xina, l’Índia o els Estats del Golf actuaran de forma menys dominadora que les potències occidentals? Què tindria de més pacífic un món multipolar?

    La multipolaritat no garanteix la pau. També pot conduir a la guerra.

    De fet, molts dels grans conflictes de la història moderna van sorgir precisament durant moments de transició hegemònica. Va passar abans de la Primera Guerra Mundial, abans de la Segona i en molts altres moments en què diverses potències competien pel lideratge global.

    La qüestió és si existeixen factors que permetin evitar aquest resultat.

    La Xina té una trajectòria històrica diferent. No completament pacífica, és clar, però sí diferent de l’experiència occidental.

    La relació entre Estat i capital és diferent. Hi ha una tradició política que insisteix a mantenir el control del capital i de l’exèrcit des del poder civil.

    A més, la memòria històrica xinesa està profundament marcada per l’anomenat segle de la humiliació, quan les potències occidentals van intervenir i van fragmentar el país. Des de la perspectiva xinesa, l’objectiu principal consisteix a evitar que una cosa semblant torni a passar.

    La narrativa dominant allà no és la construcció d’un imperi militar global, sinó la recuperació de la seguretat i l’autonomia nacional mitjançant el desenvolupament econòmic.

    Això no vol dir que no existeixin sectors nacionalistes o militaristes a la Xina. Existeixen. Però sí que obre la possibilitat d’evitar una guerra per la successió hegemònica semblant a les que hem vist durant els últims cinc-cents anys.

    No sabem si ho aconseguirem. Només sabem que aquesta possibilitat existeix.

    I quin paper exerceix Taiwan en aquesta equació?

    Taiwan és probablement el punt més perillós.

    Mentre continuï l’statu quo actual, amb tota la retòrica que hi vulguem afegir, és possible evitar una guerra.

    Però si Taiwan declarés formalment la independència i els Estats Units recolzessin explícitament aquesta decisió, entraríem en un escenari completament diferent.

    Convé recordar que la política d’una sola Xina ha estat reconeguda durant dècades per les Nacions Unides, pels Estats Units i per la majoria dels Estats del món.

    Mantenir aquest marc és probablement una condició necessària per evitar una confrontació militar de conseqüències imprevisibles.

  • Fabian Scheidler: «Europa está desmontando el Estado del bienestar para construir un Estado de guerra»

    Fabian Scheidler: «Europa está desmontando el Estado del bienestar para construir un Estado de guerra»

    En El estado de guerra y la lucha por un nuevo orden de paz (Icaria), el ensayista alemán argumenta que Europa está abandonando progresivamente el modelo de Estado social construido tras la Segunda Guerra Mundial para entrar en una economía de guerra permanente. En esta conversación reflexiona sobre los límites del sistema de partidos, la crisis de la hegemonía occidental, el ascenso de China y las posibilidades de reconstruir una política de paz en el siglo XXI.

    En el libro identificas un patrón común que atraviesa acontecimientos aparentemente distintos, desde el 11-S hasta la pandemia, la guerra de Ucrania o Gaza. En todos ellos observas una expansión de los poderes excepcionales del Estado y una creciente militarización de la política. ¿Crees que existe una racionalidad consciente detrás de este proceso o más bien una capacidad de las élites para instrumentalizar acontecimientos imprevistos?

    No creo que hace veinte o treinta años hubiera un grupo de personas sentado alrededor de una mesa diseñando un estado de excepción permanente porque anticiparan el declive de Occidente o el caos global. La historia es mucho más compleja que eso. No funciona mediante planes perfectamente trazados.

    Lo que sí observamos es que cuando se producen acontecimientos traumáticos —el 11-S, una pandemia o una guerra— esos acontecimientos son rápidamente utilizados para reforzar determinadas estructuras de poder porque hacerlo responde a los intereses de las élites políticas y económicas.

    La pandemia es un buen ejemplo. Algunas personas se preguntan por qué la incluyo en un libro sobre guerra y paz. La razón es que toda la retórica desplegada durante aquellos años fue una retórica de guerra. Emmanuel Macron llegó a declarar que Francia estaba «en guerra contra el virus». Lo hizo en un momento en que el movimiento de los chalecos amarillos había puesto en cuestión el orden político francés y había protagonizado una movilización social muy importante. El estado de excepción también sirvió para contener ese conflicto.

    Algo parecido ocurrió con la llamada guerra contra el terrorismo. François Hollande reconoció que algunas de las medidas introducidas para combatir el terrorismo terminaron utilizándose contra activistas climáticos durante la cumbre del clima de París de 2015.

    Existe una lógica recurrente. Se produce una crisis y esa crisis se utiliza para reforzar el poder ejecutivo, ampliar el poder corporativo y transferir enormes cantidades de recursos públicos hacia determinados intereses privados.

    Lo vimos en la guerra contra el terrorismo, donde el complejo militar-industrial fue uno de los grandes beneficiarios. Lo vimos también durante la pandemia, cuando sectores como las grandes farmacéuticas o las corporaciones tecnológicas obtuvieron enormes ventajas.

    Y todo esto resulta especialmente relevante porque vivimos una crisis estructural del capitalismo que, en mi opinión, se arrastra al menos desde 2008. Cada vez más corporaciones dependen de subsidios estatales, rescates públicos o contratos gubernamentales. Los estados de emergencia se han convertido en mecanismos de transferencia masiva de recursos hacia esas estructuras de poder.

    La crisis bancaria fue otro ejemplo. Se utiliza dinero público para rescatar grandes corporaciones privadas. Así funciona hoy gran parte del capitalismo contemporáneo.

    Sin embargo, algunos de los principios que definieron la gobernanza económica europea después de la crisis financiera parecen estar siendo revisados. Alemania ha flexibilizado sus restricciones constitucionales al endeudamiento y Europa parece abandonar algunas de las reglas que defendió durante años. ¿Interpretas estos cambios como una rectificación o simplemente como una adaptación a nuevas prioridades?

    No creo que hayan aprendido demasiado de la crisis financiera. Muchas voces importantes siguen advirtiendo de la posibilidad de nuevas crisis bancarias.

    Lo que sí ha ocurrido en Alemania es que se ha modificado la Constitución para eliminar los límites de deuda cuando se trata de financiar la militarización. Los Verdes añadieron además excepciones relacionadas con los servicios de inteligencia.

    El resultado es muy claro. Se mantiene la austeridad para la mayoría de la población mientras se eliminan las restricciones cuando se trata de gasto militar.

    Estamos entrando en una situación en la que podemos destruir gran parte del Estado del bienestar europeo mientras destinamos recursos prácticamente ilimitados al ejército.

    Recuerdo un titular del Financial Times que resumía muy bien esta lógica. Venía a decir que Europa tendría que recortar su Estado del bienestar para construir un Estado de guerra. Esa es precisamente la dirección en la que nos estamos moviendo.

    Si el Estado-nación y el capitalismo forman parte de una misma arquitectura histórica, ¿sobre qué fundamentos podría construirse una política de seguridad diferente? ¿Existe alguna alternativa que no reproduzca la lógica de competencia geopolítica entre Estados?

    Superar el Estado-nación es una tarea tan enorme como superar el capitalismo porque ambos forman parte de una misma estructura histórica. No son fenómenos independientes.

    No sé si el capitalismo y el Estado-nación moderno sobrevivirán a lo largo de este siglo. Lo que sí sé es que ambos atraviesan una crisis profunda y que la respuesta de las élites está siendo avanzar hacia formas permanentes de estado de excepción e incluso de estado de guerra.

    Precisamente por eso creo que debemos resistir esa deriva militarista.

    Para la izquierda esto implica recuperar la cuestión de la paz como un tema central. En Alemania, por ejemplo, una parte importante de la izquierda ha relegado esta cuestión porque considera que genera conflictos internos o dificultades mediáticas. Pero si los gobiernos europeos siguen avanzando en esta dirección, la militarización terminará destruyendo los fundamentos materiales del Estado social.

    Por eso necesitamos construir una nueva coalición política que conecte paz, justicia social, ampliación del Estado del bienestar, límites al poder corporativo y diplomacia internacional.

    Sin paz será imposible abordar la crisis climática o la crisis ecológica. Los recursos necesarios para esas transformaciones desaparecerán. Todo está conectado.

    En cierto sentido, necesitamos recuperar la intuición original del movimiento ecologista europeo, que vinculaba paz, democracia, justicia social y crítica al capitalismo como partes de una misma agenda.

    Pero incluso las fuerzas políticas que nacieron para desafiar el consenso dominante parecen terminar adaptándose a él. Esto es algo de lo que se acusó por ejemplo a Podemos en ciudades como Cádiz, dónde coexistía un discurso transformador y una defensa de industrias vinculadas a la producción militar debido a su importancia para el empleo local. ¿Cómo se resuelve esa tensión entre transformación social y dependencia económica de las estructuras existentes?

    Es una cuestión muy difícil.

    Soy bastante crítico con el sistema de partidos, aunque no podemos ignorarlo porque existe y sigue teniendo poder.

    Mi impresión es que cualquier transformación profunda tendrá que construirse también fuera de los partidos, mediante nuevas coaliciones sociales capaces de articular una visión diferente de Europa.

    Lo que me da esperanza son experiencias concretas. Hemos visto trabajadores portuarios en Italia y España bloqueando envíos destinados a la guerra de Gaza. Hemos visto activistas bloqueando instalaciones del complejo militar-industrial en Alemania. Hemos visto formas de resistencia que surgen desde abajo.

    También observamos resistencia entre los jóvenes frente a la posibilidad de reinstaurar el servicio militar obligatorio. Muchos no quieren participar en estos conflictos geopolíticos.

    Nada de esto constituye todavía un movimiento masivo, pero son elementos a partir de los cuales puede construirse algo diferente.

    Consideras, también que el declive de la hegemonía occidental podría abrir la posibilidad de un nuevo orden internacional. Sin embargo, ¿por qué deberíamos asumir que potencias como China, India o los Estados del Golfo actuarán de forma menos dominadora que las potencias occidentales? ¿Qué tendría de más pacífico un mundo multipolar?

    La multipolaridad no garantiza la paz. También puede conducir a la guerra.

    De hecho, muchos de los grandes conflictos de la historia moderna surgieron precisamente durante momentos de transición hegemónica. Ocurrió antes de la Primera Guerra Mundial, antes de la Segunda y en muchos otros momentos donde varias potencias competían por el liderazgo global.

    La cuestión es si existen factores que permitan evitar ese resultado.

    China tiene una trayectoria histórica diferente. No completamente pacífica, por supuesto, pero sí distinta de la experiencia occidental.

    La relación entre Estado y capital es diferente. Existe una tradición política que insiste en mantener el control del capital y del ejército desde el poder civil.

    Además, la memoria histórica china está profundamente marcada por el llamado siglo de la humillación, cuando las potencias occidentales intervinieron y fragmentaron el país. Desde la perspectiva china, el objetivo principal consiste en evitar que algo semejante vuelva a ocurrir.

    La narrativa dominante allí no es la construcción de un imperio militar global, sino la recuperación de la seguridad y la autonomía nacional mediante el desarrollo económico.

    Eso no significa que no existan sectores nacionalistas o militaristas en China. Existen. Pero sí abre la posibilidad de evitar una guerra por la sucesión hegemónica similar a las que hemos visto durante los últimos quinientos años.

    No sabemos si lo conseguiremos. Solo sabemos que esa posibilidad existe.

    ¿Y qué papel desempeña Taiwán en esa ecuación?

    Taiwán es probablemente el punto más peligroso.

    Mientras continúe el statu quo actual, con toda la retórica que queramos añadirle, es posible evitar una guerra.

    Pero si Taiwán declarara formalmente la independencia y Estados Unidos respaldara explícitamente esa decisión, entraríamos en un escenario completamente distinto.

    Conviene recordar que la política de una sola China ha sido reconocida durante décadas por Naciones Unidas, por Estados Unidos y por la mayoría de los Estados del mundo.

    Mantener ese marco es probablemente una condición necesaria para evitar una confrontación militar de consecuencias imprevisibles.