Archivo Cat Plural

Autor: Pere Ortín

  • I si Newton deixa de tenir raó?

    Aquí tienes la versión en castellano

    Hi ha un moment a la vida en què Newton deixa de tenir raó. No perquè la gravetat desaparegui i el nostre cos ja no pesi, ni tampoc perquè les pomes decideixin no caure dels arbres en senyal de protesta. Newton continua explicant millor que ningú per què cauen els cossos. El problema és que les persones no caiem mai només per l’efecte de la gravetat. Ens mouen els afectes, els defectes i les ferides; les memòries i les pors; els privilegis i les oportunitats. Ens mouen les històries que ens fan reflexionar sobre qui som i també sobre qui hauríem —o podríem— ser.

    Primera llei de Newton, l’obra d’Eu Manzanares dirigida per Nelson Valente, produïda per La Villarroel i el Grec 2026 Festival de Barcelona, i que es pot veure a La Villarroel fins a principis d’agost, no parla de física. Parla d’aquella força invisible que ens manté repetint els mateixos gestos, les mateixes idees, les mateixes paraules i els mateixos silencis molt després que hagin deixat de tenir sentit a les nostres vides. La física ho anomena inèrcia. La vida, de vegades, ho anomena família, feina, disciplina o educació.

    L’obra parteix del conflicte íntim d’un adolescent que és millor futbolista que estudiant, i també de les idees, les contradiccions i les pors dels seus professors. Però aviat el teatre es converteix en vida amb una pregunta molt més gran: què passa quan les regles que ens havien servit per entendre el món deixen de funcionar? Tots ens ho hem preguntat alguna vegada, encara que no ho sapiguem. I sobretot ens ho preguntem durant aquest caos que acostumem a resumir amb una sola paraula: adolescència.

    Aviat el teatre es converteix en vida amb una pregunta molt més gran: què passa quan les regles que ens havien servit per entendre el món deixen de funcionar?

    L’adolescència és probablement la primera revolució científica que experimentem. Durant la infància vivim convençuts que els adults tenen les respostes i que l’escola és útil per ordenar el món. La família funciona com una llei natural, però arriba un dia en què les preguntes comencen a desbordar totes aquestes certeses gairebé burocràtiques. Descobrim que els pares també s’equivoquen, i molt. Que els professors tenen contradiccions, no troben respostes i dubten. Que les amistats i els llocs canvien. I que el nostre propi cos es transforma més ràpid, d’una manera molt més explosiva, del que som capaços d’entendre.

    Llavors apareixen les anomalies. I aquí entra en escena un personatge invisible que no apareix citat a l’obra: el filòsof de la ciència Thomas Kuhn. Ell va canviar la manera d’entendre el progrés científic. Segons Kuhn, la ciència no avança acumulant coneixements com qui omple una biblioteca. Avança quan un paradigma deixa d’explicar la realitat. Durant anys, els científics conviuen amb petites contradiccions que intenten resoldre sense qüestionar les regles del joc. Però arriba un moment en què les esquerdes són massa grans. Llavors no cal una resposta nova. Cal una nova mirada. Un nou paradigma.

    ¿I no és exactament això el que els passa als personatges de Primera llei de Newton? Continuen estimant des de patrons apresos. Continuen discutint sobre situacions noves amb paraules heretades. Intenten reparar ferides i relacions utilitzant les mateixes eines que els han anat desgastant durant tota la vida. La seva inèrcia no és física. És ritual. És emocional. És profundament humana.

    Una de les grans virtuts de l’obra és que rebutja les simplificacions fàcils i aconsegueix fer pensar i riure gairebé al mateix instant. No reparteix culpables ni busca herois. Sap que totes les famílies són laboratoris disfuncionals i imperfectes; que qualsevol institut és un ecosistema on conviuen l’amor i la culpa, la violència i la tendresa, la frustració i els silencis més incòmodes. La complexitat mai no és un defecte. És la matèria primera amb què estem fetes les persones, perquè «de prop ningú no és normal».

    L’obra rebutja les simplificacions fàcils i aconsegueix fer pensar i riure gairebé al mateix instant

    També és aquí on el repartiment demostra tota la seva sensibilitat i força. Max Vilarrasa, en el paper de l’Izan, sosté el centre emocional de la funció amb una interpretació plena de naturalitat i vitalitat. El seu adolescent no és un estereotip ni un jove enfadat amb el món. És algú que comença a entendre que créixer significa perdre algunes certeses i aprendre a conviure amb preguntes i trampes que ningú no pot respondre per ell. Hi ha més veritat en alguns dels seus silencis que en molts dels discursos que, massa sovint, els adults —pares i mares inclosos— construïm al voltant dels nostres fills adolescents.

    Sara Diego compon, entre riures, contradiccions i desafiaments nascuts de la por, una mare plena de matisos, atrapada entre la necessitat de protegir el fill i el pes de les pròpies ferides. Al seu costat, Dafnis Balduz, Anna Sahun i Rosa Gàmiz —tots tres excel·lents— construeixen un univers d’adults i professors d’una gran profunditat i credibilitat. Cap personatge és un símbol; tots respiren les seves pròpies contradiccions.

    Massa sovint, el teatre sobre adolescents converteix els adults en caricatures o els joves en víctimes absolutes. Aquí no passa. Aquí tothom arrossega les seves pròpies inèrcies. També és especialment suggeridor el personatge de la periodista influencer, interpretat per Lua Amat, que, sense caure en la sàtira fàcil, funciona com un mirall del nostre temps: una època en què la necessitat de generar impacte competeix constantment amb la voluntat de comprendre. Els adolescents ja no creixen només entre la família i l’institut, sinó també sota la mirada permanent dels algoritmes, que condicionen profundament la manera com construeixen la seva identitat.

    Avui educar ja no és només responsabilitat de les famílies i dels professors. Ens agradi o no, també eduquen TikTok, Instagram, Spotify i els vídeos virals de trenta segons. Eduquen, sobretot, els algoritmes que decideixen què veurem abans que nosaltres mateixos sapiguem què busquem. Potser aquesta és la nova llei de la inèrcia del segle XXI.

    Malgrat que la platea era plena de professors i professores amb els seus uniformes informals d’estiu, Primera llei de Newton no és una obra sobre l’educació en un institut conflictiu —o de «màxima complexitat», com ens obliga a dir la nova llengua burocràtica, tan aficionada a amagar els conflictes rere els eufemismes—. Aquesta és una obra sobre una època.

    Una època envoltada d’inèrcies.

    Algunes són emocionals. D’altres, econòmiques, culturals, digitals, classistes o lingüístiques. Continuem pensant i fent moltes coses perquè sempre s’han fet així. Acceptem relats antics que ja no expliquen el present. Repetim debats com lloros, debats que ja no transformen res, i ens indignem —sobretot a les xarxes— mentre costa molt més qüestionar les estructures econòmiques, culturals i socials que produeixen les desigualtats. Potser Newton ja no governa les nostres vides. Avui qui escriu les lleis del moviment és l’algoritme.

    Persistim en el moviment que millor alimenta la plataforma. I és just en aquest punt on apareix una altra revolució. No la del teatre, sinó la de la física. Durant més de dos segles, l’univers de Newton semblava inexpugnable: ordenat, previsible i governat per relacions de causa i efecte, tal com explica amb una simple pilota el professor novell Adri al seu alumne Izan. Però, a començaments del segle XX, van començar a aparèixer petites anomalies. La llum es comportava de maneres impossibles. Els electrons desobeïen les lleis conegudes. Les velles explicacions ja no servien.

    Continuem pensant i fent moltes coses perquè sempre s’han fet així. Acceptem relats antics que ja no expliquen el present. Repetim debats com lloros, debats que ja no transformen res

    I, de sobte, el món va deixar de ser tan obedient. Max Planck va obrir una escletxa. Einstein va demostrar que la llum també era una partícula. Heisenberg va formular el principi d’incertesa: no és que els nostres instruments siguin imperfectes; és que la mateixa natura imposa límits al que podem conèixer simultàniament. Schrödinger va imaginar un gat viu i mort alhora per denunciar fins a quin punt aquella nova física desafiava el sentit comú. I Niels Bohr insistia que la realitat microscòpica només podia descriure’s acceptant la incertesa. Einstein s’hi resistia. «Déu no juga als daus», repetia. Però l’univers, tossut, no li va donar la raó.

    Convé deixar-ho clar. Avui la física quàntica és víctima de tota mena de simplificacions en forma de llibres d’autoajuda amb molt d’èxit. No explica les emocions, ni l’amor, ni la consciència. Els fills no són electrons i les famílies no viuen en superposició d’estats. Però sí que comparteix amb el bon teatre una intuïció poderosa: la realitat és sempre més complexa que les categories amb què intentem descriure-la. I això és exactament el que aconsegueix Primera llei de Newton. Ens obliga a desconfiar de les etiquetes. Dels judicis ràpids. De les veritats binàries. Del blanc o negre. Del zero o l’u. Del “bons” i “dolents” que tant agrada fabricar en temps de xarxes socials.

    Una idea que travessa silenciosament tota la funció: l’educació.

    L’institut que apareix a escena no és només un escenari; és un espai de negociació entre generacions. Els docents hi apareixen lluny dels estereotips habituals. No són herois providencials ni funcionaris desencantats. Són adults que també dubten. Que intenten acompanyar adolescents que creixen en un món infinitament més accelerat que aquell que ells mateixos van conèixer. I això també és educar. No transmetre certeses. Ajudar a sostenir preguntes i dubtes.

    L’ESO és, probablement, l’últim espai públic on encara és possible aprendre a escoltar qui pensa diferent, conviure amb la complexitat i descobrir que el conflicte no sempre és una amenaça. De vegades és el primer pas del coneixement. Però perquè això sigui possible cal una escola que no es limiti a fabricar adaptació. Educar no hauria de consistir només a preparar adolescents perquè encaixin en el món existent. També hauria d’ajudar-los a imaginar-ne un altre.

    Thomas Kuhn va demostrar que la ciència avança quan s’atreveix a abandonar paradigmes que ja no expliquen la realitat. Potser l’educació hauria de perseguir exactament el mateix objectiu: ensenyar a reconèixer quan una explicació ha deixat de servir, quan una norma ja no és justa o quan una tradició necessita ser qüestionada.

    L’escola no hauria de fabricar conformisme. Hauria de fabricar ciutadania. Perquè, si només eduquem per adaptar-nos, acabem confonent l’obediència amb l’aprenentatge. És aquí on apareix una pregunta incòmoda que l’obra suggereix sense convertir-la en proclama.

    Si només eduquem per adaptar-nos, acabem confonent l’obediència amb l’aprenentatge

    Qui es pot permetre canviar? Canviar de feina és un privilegi. Canviar de ciutat és un privilegi. Equivocar-se sense enfonsar-se és un privilegi. Tenir temps per pensar abans de decidir també és un privilegi.

    Vivim en una societat que celebra les històries de superació personal, però massa sovint oblida les condicions materials que les fan possibles.

    Hi ha persones atrapades en una inèrcia que no han triat. La precarietat, les desigualtats, el racisme, el classisme, l’origen social o la manca d’oportunitats també funcionen com a camps gravitatoris. No totes les trajectòries tenen la mateixa llibertat per modificar-se. I aquesta és una de les grans virtuts de l’obra: no converteix els personatges en responsables absoluts del seu destí.

    Els situa dins un context. Dins una família. Dins una escola. Dins una societat. Perquè les persones no prenem decisions des del buit. Les prenem des del lloc que ocupem al món. Aquesta és també una lliçó profundament política. No hi ha llibertat sense possibilitats reals d’escollir. I no hi ha educació emancipadora si oblidem que els privilegis també eduquen. Potser, al final, la pregunta no és només com canvien les persones. La pregunta és qui té, de debò, el dret i les condicions per poder canviar.

    En temps de consum accelerat, Primera llei de Newton reivindica una altra funció del teatre. No la d’oferir respostes, sinó la de suspendre-les durant una estona. Fer-nos sortir de la sala amb més preguntes que quan hi vam entrar. Per això la cultura continua sent una de les poques forces capaces de modificar la trajectòria d’una societat. No perquè canviï el món d’un dia per l’altre, sinó perquè altera, lentament i gairebé sense fer soroll, la manera com l’observem.

    Kuhn deia que els paradigmes només canvien quan les anomalies es fan impossibles d’ignorar. El teatre també funciona així. No transforma el món perquè imposi idees. El transforma perquè modifica la mirada. Newton va explicar per què cauen els cossos. Kuhn va explicar per què canvien les idees. La física quàntica va demostrar que l’univers era molt més estrany del que el sentit comú havia imaginat. I Primera llei de Newton ens recorda que les persones encara ho som més.

    Potser aquest és el gran encert de l’obra d’Eu Manzanares i Nelson Valente: parlar de l’adolescència sense paternalismes, de l’educació sense receptes i de la família sense nostàlgia. Acceptar que créixer no consisteix a trobar respostes definitives, sinó a aprendre a conviure amb preguntes cada vegada més complexes. En aquest sentit, la peça és molt més que una història sobre un institut o sobre un adolescent que juga a futbol. És una invitació a pensar en totes les inèrcies que ens governen: les familiars, les afectives, les educatives, les econòmiques, les digitals. Aquelles que repetim sense adonar-nos-en perquè algú, molt abans que nosaltres, ens va convèncer que aquell era l’únic moviment possible.

    Però tota revolució comença quan una inèrcia deixa de semblar inevitable. La física ho va descobrir fa un segle. La pedagogia fa dècades que ho intenta explicar. El bon teatre ho fa en una hora i mitja. Hi ha una escena —o, millor dit, una sensació— que acompanya l’espectador quan s’encenen els llums de la sala. No és la d’haver entès millor els personatges. És la d’haver-se entès una mica millor a un mateix. I aquesta és una de les formes més valuoses de la cultura: no confirmar el que ja pensàvem, sinó desplaçar-nos, encara que sigui uns mil·límetres, del lloc des d’on miràvem el món.

    Per això el teatre continua essent un dels pocs espais on la lentitud no és un defecte, sinó una forma de resistència. Mentre tot ens empeny a reaccionar de seguida, una obra com aquesta ens demana una cosa molt més difícil: escoltar, dubtar i pensar. Tres verbs que avui semblen gairebé revolucionaris.

    Surto de La Villarroel amb la sensació que la pregunta no és si canviarem. Canviar és inevitable. La pregunta és què serà capaç de canviar-nos. Una conversa. Una professora. Un fill adolescent. Una derrota. Un llibre. Una obra de teatre. O una idea que arriba tard, però arriba.

    Newton va formular una llei segons la qual un cos només modifica el seu moviment quan una força externa actua sobre ell. Potser també les persones. La diferència és que les nostres forces no són només físiques. Són una mirada. Una paraula. Una oportunitat. Una injustícia. Una ferida. Un privilegi. O el coratge de qüestionar aquell paradigma que, durant massa temps, havíem confós amb la realitat.

    Al capdavall, Primera llei de Newton no parla de física. Parla de nosaltres I ens recorda que hi ha fórmules capaces d’explicar el moviment dels cossos, però que la vida —afortunadament— continua escapant de qualsevol equació.

  • El futbol desmenteix l’individualisme

    El futbol desmenteix l’individualisme

    Aquí tienes la versión en castellano

    Potser perquè el futbol continua sent l’últim idioma universal capaç de fer cridar exactament pel mateix motiu un pescador del Senegal, una infermera coreana, un taxista mexicà o una estudiant de Barcelona. Goooool! Té alguna cosa de miracle, però també de propaganda política.

    Les finals dels Mundials no decideixen només un campió. També decideixen un relat. I els relats importen molt més del que estem disposats a admetre. En aquesta final d’anit també hi havia dues maneres d’entendre l’èxit. Dues formes d’explicar el món. No tant perquè Espanya i l’Argentina siguin països essencialment diferents, sinó perquè al seu voltant s’han construït imaginaris que van molt més enllà del futbol.

    Aquesta lectura resulta especialment suggeridora davant de l’Argentina que avui representa políticament Javier Milei. El seu projecte del campi qui pugui converteix l’individu en propietari absolut de si mateix i presenta l’Estat, els serveis públics i la justícia social com a obstacles sospitosos, gairebé enemics de la llibertat. La promesa és coneguda: si cadascú persegueix prou intensament el seu propi benefici, una mà invisible acabarà organitzant el partit.

    El problema és que el futbol funciona exactament al revés. El futbol sap una cosa que l’ultraliberalisme prefereix oblidar: tota llibertat necessita una estructura col·lectiva que la faci possible. Cap extrem supera el seu marcador sense un lateral que li obri l’espai. Cap davanter marca sense algú que recuperi abans la pilota. Cap geni aixeca una Copa del Món envoltat d’onze emprenedors obsessionats exclusivament amb el seu propi èxit.

    El futbol sap una cosa que l’ultraliberalisme prefereix oblidar: tota llibertat necessita una estructura col·lectiva que la faci possible

    La selecció argentina, paradoxalment, és la millor refutació del discurs polític del seu president. Per arribar a una final cal cooperar, cobrir el company, sacrificar protagonisme, córrer perquè un altre pugui brillar. El futbol continua demostrant que ningú no guanya mai tot sol. Per això el problema no és l’Argentina. Ni molt menys els argentins. El problema és el relat que alguns sectors han construït al seu voltant: el d’un país obligat a demostrar constantment que és més dur, més viu, més canchero i més masculí que la resta.

    Durant els últims anys, una part especialment sorollosa de l’ecosistema mediàtic argentí —comentaristes, streamers, influencers i fabricants professionals de polèmiques— ha descobert que l’insult genera més clics que l’anàlisi. Que cridar i faltar al respecte ven. Que ridiculitzar el rival produeix milions de visualitzacions.

    Les xarxes socials han convertit la vella fatxenderia de bar en un model de negoci. No és un fenomen exclusivament argentí, però allà ha trobat una enorme capacitat d’amplificació. L’algoritme premia la provocació, l’exageració i el conflicte. L’anàlisi necessita temps; l’insult només necessita deu segons.

    Al darrere hi sobreviu una cultura molt més antiga: la del mascle violent i buscabregues. No tota l’Argentina, evidentment, sinó un determinat relat futbolístic que converteix l’agressivitat en autenticitat, la intimidació en caràcter i la prepotència en prova d’hombria.

    És la veu que confon competir amb humiliar. Que protesta qualsevol decisió arbitral com si la pàtria hagués estat envaïda. Que considera sospitós qualsevol gest de respecte, de fragilitat o de cura. El futbol es converteix així en una sucursal del patriarcat, amb botes de tacs d’alumini i comentaristes excitats que interpreten la cortesia com una debilitat, la cooperació com una manca de caràcter i la violència com una forma legítima de lideratge.

    Seria temptador concloure que la victòria d’Espanya representa automàticament el triomf del bé comú sobre l’individualisme, de la intel·ligència compartida sobre la testosterona de taverna, de la passada sobre el cop de colze. Però el futbol no reparteix certificats de superioritat moral. Una selecció pot jugar col·lectivament mentre la seva federació continua reproduint privilegis, abusos i estructures profundament patriarcals. Espanya coneix massa bé aquesta contradicció.

    El futbol no reparteix certificats de superioritat moral. Una selecció pot jugar col·lectivament mentre la seva federació continua reproduint privilegis, abusos i estructures profundament patriarcals

    Tanmateix, hi ha alguna cosa en el seu futbol que sí que val la pena observar. No perquè sigui més bonic ni moralment superior, sinó perquè, malgrat que alguns el considerin avorrit, suggereix una idea molt poderosa: que l’excel·lència individual no necessita imposar-se mitjançant la violència; que es pot competir sense convertir el rival en un enemic; que la joventut, el mestissatge i la cooperació també poden construir autoritat.

    Espanya coneix massa bé les seves pròpies ombres, aquelles que els més grans encara recordaran sota el nom de «la furia». Espanya conviu cada dia amb la desigualtat, el racisme, el masclisme, la corrupció i unes estructures de poder opaques. No hi ha cap superioritat moral pel simple fet de tocar millor la pilota i guanyar. Però aquesta selecció recorda una idea que el mercat fa dècades que intenta fer-nos oblidar: ningú no arriba gaire lluny sense una xarxa invisible que el sostingui.

    És una metàfora incòmoda en un temps obsessionat amb els gurus tecnològics, els emprenedors heroics i els multimilionaris que expliquen el seu èxit com si l’haguessin construït completament sols, mentre somien marxar, també sols, a viure a Andorra (per no pagar impostos) o a Mart (per fugir dels altres humans).

    El futbol explica exactament el contrari. Cap gran jugador no existeix sense una escola, un club de barri, una família, uns entrenadors, uns fisioterapeutes, uns companys i una estructura col·lectiva que l’hagi fet créixer. La genialitat és visible; la comunitat que la sosté, gairebé mai.

    Al final, aquel Mundial ha demostrat una cooperativa amb botes acostuma a derrotar una col·lecció d’individualitats brillants, encara que entre elles hi hagi el millor futbolista de la història. Aquí apareix una altra imatge carregada de simbolisme.

    Lamine Yamal encara està començant a escriure la seva història i no pot ni necessita competir amb Messi ni ocupar el seu tron. El que fascina d’ell no és només el talent, sinó la naturalitat amb què entén que el futbol és una conversa grupal permanent. Desborda quan toca, però, sobretot, aprèn a associar-se, a treballar per al col·lectiu, a entendre que el seu talent només creix quan el posa al servei de l’equip.

    També és significatiu que la cara del nou futbol espanyol sigui un noi fill d’una societat mestissa i migrant. La seva presència, igual que la de Nico Williams, qüestiona aquella idea antiga d’una Espanya definida per la puresa, la genealogia o l’exclusió.

    L’Espanya que ha guanyat aquest Mundial és diversa i plural, plena de noms, cognoms, accents i orígens diferents que desmenteixen la vella fantasia de les identitats pures. Costa imaginar una fotografia més fidel de l’Espanya del primer quart del segle XXI.

    Mentre alguns continuen discutint la «preferència nacional» o qui té dret a sentir-se d’un país, el futbol respon amb una evidència gairebé poètica: el futbol pertany a qui el cuida, el construeix i el comparteix. No a qui crida més fort. No a qui colpeja més. No a qui insulta millor.

    Mentre alguns continuen discutint la «preferència nacional» o qui té dret a sentir-se d’un país, el futbol respon amb una evidència gairebé poètica: el futbol pertany a qui el cuida, el construeix i el comparteix

    La final d’anit, en el fons, enfrontava dues maneres d’entendre l’èxit. Una continua pensant que el món pertany a l’heroi que crida, intimida i imposa la seva voluntat per damunt dels altres. L’altra —la que aquesta vegada va acabar guanyant de forma molt merescuda— sembla sospitar que les grans transformacions sempre comencen quan algú aixeca el cap i decideix passar la pilota.

    El futbol no parla mai només de futbol. El futbol és sempre política perquè parla de com ens relacionem, de qui considerem mereixedor de l’èxit, de com entenem el rival i de quina idea tenim de la llibertat. Cada equip acaba expressant, conscientment o no, una determinada manera d’habitar el món.

    El debat no és si el món pertany al més fort, al qui més insulta o al qui més colpeja. La pregunta és si encara creiem que el campi qui pugui és una forma intel·ligent d’organitzar una societat. Potser aquest és el significat més profund d’aquesta final.

    No es tracta de decidir únicament qui aixeca una copa, sinó de preguntar-nos quina mena de victòries volem celebrar. Una victòria on el talent no necessiti destruir el company-rival per existir. On la llibertat no signifiqui abandonament. On competir no equivalgui a violentar. On ser home no consisteixi a colpejar més i més fort. On una samarreta no sigui una excusa per odiar qui tens al davant.

    D’aquí a uns anys gairebé ningú no recordarà el minut exacte del gol de Ferran Torres que va decidir aquest Mundial. El resultat quedarà reduït a una estadística i una nova Copa del Món ocuparà tota l’atenció. El futbol té una extraordinària facilitat per devorar el seu propi passat.

    Això sí, en un món on ens han convençut que els herois existeixen, el futbol, anit com sempre, va insistir en una idea molt més revolucionària. Darrere de qualsevol victòria sempre hi ha un nosaltres, es digui família, equip, amics o estat. Si per guanyar el Mundial necessitem organitzar-nos, cuidar-nos, confiar els uns en els altres i respectar el rival… per què continuem acceptant que la societat funcioni com un immens campi qui pugui?

  • Jordi Gràcia: 
«La gran batalla del segle XXI és entre democràcia i tecnopoder»

    Jordi Gràcia: 
«La gran batalla del segle XXI és entre democràcia i tecnopoder»

    Fa no tants anys i durant molts anys vam creure que internet faria les societats més obertes, més lliures i més democràtiques. Que la informació circularia sense intermediaris, que el coneixement crític seria més accessible i que les xarxes socials connectarien ciutadans més informats i molt més oberts i crítics.

    Aquella promesa ingenua?, però, conviu avui amb una altra realitat ben diferent. És cert, mai no havíem tingut tanta informació a l’abast i, alhora, tanta dificultat per distingir què és cert i què no; què val la pena i què no. Mai no havíem disposat de tantes eines per comunicar-nos i, alhora, el debat públic havia estat tan condicionat per interessos econòmics, algoritmes invisibles i plataformes privades capaces d’orientar converses, emocions, comportaments, decisions, vots.

    És en aquest escenari -i amb l’aterratge violent i accelerqt de la I.A.- que Jordi Gràcia publica La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama), un assaig-panflet que evita titulars fàcils per plantejar una reflexió molt més profunda: què passa quan el poder polític deixa de concentrar-se només als governs i als parlaments per desplaçar-se cap a unes poques empreses capaces d’organitzar la manera com ens informem, ens relacionem i acabem interpretant i vivint el món?

    Catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona (UB) i una de les principals veus de l’assaig contemporani, Gràcia ens proposa una mirada que desborda la política institucional feta pels polítics i tampocc no parla únicament de tecnologia. Parla, sobretot, de democràcia i de poder.

    Perquè mentre la intel·ligència artificial accelera tots els processos productius, les plataformes digitals acumulen més dades i poder que molts estats i la desinformació es converteix en una arma política quotidiana, les democràcies liberals semblen arribar sempre uns passos tard. I, paral·lelament, l’esquerra —segons sosté Gràcia— ha anat perdent alguna cosa més greu que unes quantes eleccions: ha deixat de disputar el relat del futur. Aquest és un dels eixos centrals de la conversa.

    Quan va deixar l’esquerra de pensar el demà per limitar-se a administrar el present? Com és possible que la idea de futur hagi quedat gairebé monopolitzada pels discursos tecnològics de Silicon Valley o pels imaginaris reaccionaris que alimenten les noves extremes dretes en creiximent?

    També parlem del fracàs parcial de la promesa digital. Durant dècades se’ns va assegurar que internet democratitzaria el coneixement i ampliaria les llibertats. Avui, però, conviu amb una economia de l’atenció basada en la polarització, la viralitat, els crits i els insults i la captura permanent del nostre escàs temps d’atenció.

    Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia.
    Jordi Gràcia conversa amb Pere Ortín sobre el poder de les grans plataformes digitals, la intel·ligència artificial i els reptes de la democràcia | Pol Rius.

    En aquest context recuperem una intuïció formulada fa més de mig segle pel filòsof Herbert Marcuse: la tecnologia no només distribueix informació; també modela formes de vida, hàbits i maneres de pensar. Quan obrim una xarxa social al matí, continuem decidint lliurement què volem veure o algú ja ha decidit abans quines emocions ens convé experimentar?

    Una altra de les qüestions que abordem és el mateix concepte que dona títol al llibre. Jordi Gràcia parla de «tecnofeixisme», mentre que economistes com el grec Yanis Varoufakis prefereixen descriure aquest nou ordre com un «tecnofeudalisme». És només una diferència terminològica o estem davant de diagnòstics polítics diferents? Quin és exactament el risc democràtic que identifica Gràcia?

    La conversa també entra en una paradoxa especialment rellevant: qualsevol intent de regular les grans plataformes és sovint presentat com una amenaça contra la llibertat d’expressió, mentre que la concentració d’un enorme poder privat en molt poques empreses sembla acceptar-se com una conseqüència inevitable del progrés. Com hem arribat a identificar regulació democràtica amb censura i poder corporatiu amb llibertat d’expressió?

    Perquè Google, Meta, Amazon, TikTok o X ja no són només empreses tecnològiques. Gestionen infraestructures essencials de comunicació, informació, publicitat i influència política. La pregunta és inevitable: qui té avui més capacitat de modelar l’opinió pública, un govern elegit democràticament o els algoritmes de cinc corporacions globals?

    Naturalment, també parlem d’intel·ligència artificial. Més enllà de la fascinació o dels discursos apocalíptics, investigadores com Kate Crawford o Ruha Benjamin recorden que tota tecnologia incorpora decisions polítiques, interessos econòmics, treball humà i impactes ambientals. El problema és la IA en si mateixa o el model de poder que s’està construint al seu voltant?

    Però aquesta no és només una conversa de diagnòstics. També preguntem a Jordi Gràcia quines polítiques considera imprescindibles si realment volem recuperar sobirania democràtica: auditories independents dels algoritmes? Fiscalitat sobre les grans plataformes? Infraestructures digitals públiques? Nous mitjans europeus? Sobirania tecnològica?

    En aquest debat, Europa ocupa un lloc central. Mentre els Estats Units semblen cada vegada més condicionats pels interessos de les grans empreses tecnològiques, la Unió Europea continua sent un dels pocs espais polítics disposats -amb matissos- a regular els mercats digitals. És una oportunitat real o és el espill d’una batalla a la que arribem massa tard?

    I acabem tornant a una pregunta que travessa tot el llibre i, probablement, també aquest moment històric que vivim. Durant dècades vam identificar la idea de revolució amb la innovació permanent, amb la velocitat del progrès i amb la capacitat de crear noves tecnologies. Però potser avui el gest més revolucionari ja no consisteix a inventar més eines. Consisteix a decidir, col·lectivament, qui les governa.

    Perquè, al capdavall, la qüestió no és si la tecnologia transformarà el món. Això ja està passant. La qüestió és si serem nosaltres qui decidirem com volem viure-hi o si deixarem aquesta decisió en mans d’algoritmes, accionistes corporatius i plataformes que ningú no ha escollit democràticament.

    D’això, en definitiva, parlem en aquesta conversa amb Jordi Gràcia. D’una tecnologia que és política, d’una democràcia que busca nous instruments per defensar-se i d’una esquerra que, si vol continuar sent útil a la societat, haurà de tornar a imaginar el futur abans que algú altre l’imagini per ella.

  • Rajoy i el racisme de la puresa blanca

    Rajoy i el racisme de la puresa blanca

    Aquí tienes la versión en castellano

    Hi ha frases que envelleixen malament. Unes altres, diferents, neixen ja velles, molt velles, però sense proposar-li-ho condensen en poques paraules molts segles d’història, de racisme i supremacisme colonial europeu. Mariano Rajoy, ex president del govern d’Espanya, va escriure l’altre dia aquestes paraules que apareixen més amunt sobre la selecció francesa i no fa falta acudir a cap arxiu colonial, ni tampoc investigar els fons de cap museu d’història, per a llegir en elles l’imperialisme blanc europeu i entendre a l’interior de les seves lletres com continua funcionant, avui com ahir, el racisme.

    A vegades, n’hi ha prou amb llegir el testimoniatge que va publicar amb nosaltres el periodista cubà exiliat a Barcelona, Abraham Jiménez Enoa, per a sentir l’horror que provoca la dimensió quotidiana del racisme als nostres carrers, comerços, comunitats, bars. Altres vegades, n’hi ha prou amb llegir una columna d’opinió sobre un partit de futbol per a entendre com el racisme europeu continua convivint de manera quotidiana entre nosaltres.

    L’extraordinari no és només l’exabrupte de Rajoy, sinó tot lo que aquestes quatre paraules donen per descomptat. Pressuposen que, a l’Europa d’avui, en ple segle XXI, la nacionalitat d’un ciutadà pot comprovar-se a simple vista pel nivell de melanina de la seva pell. Pressuposen que existeix un francès autèntic, blanc, i un altre provisional, importat i d’un altre color. Pressuposen que un passaport val menys que el fenotip i que el color de la pell pot corregir un registre civil.

    La de Rajoy no és una frase sobre futbol. És una frase sobre qui té dret a formar part del «nosaltres» a l’Europa d’avui. Aquí comença el veritable partit mundial on ens juguem gairebé tot. La nacionalitat dels jugadors francesos —com la dels espanyols, holandesos, alemanys, anglesos…— no depèn, per sort, de la mirada racista de cap polític o política, sigui Rajoy o algun altre/a més nostrat, d’aquests que criden i fan mal des de les muntanyes de Ripoll o els acomodats carrers de Sarrià.

    La de Rajoy no és una frase sobre futbol. És una frase sobre qui té dret a formar part del «nosaltres» a l’Europa d’avui

    El seleccionador de França convoca als jugadors pel seu criteri, talent, esforç i treball i, sobretot, perquè tots i cadascun d’ells representen al país en el qual van néixer la immensa majoria (23 de 26). Això sí, uns certs cossos de pell més fosca continuen encara avui sotmesos a una espècie de constant ciutadania en període de prova. Un francès o un espanyol «blanc» (signifiqui això el que signifiqui) pertany sense haver de donar explicacions. Un francès o un espanyol negre compareixen de manera quotidiana davant el tribunal imaginari de la pregunta: «Tu d’on vens?»

    Si França o Espanya guanyen, els seus futbolistes negres seran herois nacionals i la immensa majoria de la societat celebrarà la seva diversitat. Si perden, reapareixen els orígens, els cognoms i les genealogies. Al final, sembla que això de la nacionalitat reversible depèn d’un marcador. El VAR de la puresa nacional mai descansa.

    Aquesta lògica tampoc pertany únicament a França, a Espanya o a Europa. No té només línia directa amb el Tribunal del Santo Oficio i Ginés de Sepúlveda o Hegel; s’ha estès per mig món. Només així es pot entendre que una part important de l’afició argentina popularitzés un càntic contra la selecció francesa que situava als seus jugadors a Angola i utilitzava la seva negritud com a insult lamentable. De fet, en 2024 —i vol un pensar que sense pensar-ho— jugadors de la pròpia selecció argentina ho van entonar durant les seves celebracions posteriors a guanyar la Copa Amèrica.

    Angola no apareix en aquests crits argentins com un país concret. Funciona com una frontera simbòlica que separa el blanc del negre en una societat com l’Argentina, en la qual els seus ciutadans, suposadament i segons un dels seus recents presidents, van baixar dels vaixells procedents d’Europa i no tenen res a veure amb els antics pobladors originaris d’aquelles terres. La cançó popular a l’Argentina o l’article de Rajoy ens diuen: per molt que hagin nascut a França, vostès continuen sent una altra cosa, d’una altra part. Negres. D’Angola. D’Àfrica.

    Entre Rajoy, el càntic argentí i el filòsof alemany F. W. Hegel existeix una continuïtat molt incòmoda. En el segle XIX, Hegel va situar als africans i les seves cultures, a Àfrica, com un territori salvatge fora del desenvolupament i de la història universal. Ho va presentar com un espai parat, sense moviment propi, mentre Europa es reservava per a si la raó, el progrés i la Història amb majúscula. El colonialisme va necessitar vaixells, exèrcits i companyies comercials i navilieres esclavistes. També va necessitar filòsofs.

    Primer es declarava que Àfrica mancava d’història. Després es presentava la seva conquesta com la generosa missió civilitzadora i el saqueig adquiria vocabulari pedagògic i socioeconòmic. La violència salvatge es convertia en «progrés». La propaganda religiosa i econòmica obtenia notes a peu de pàgina en els grans llibres. Dos segles després, el racisme de Rajoy o dels seguidors de futbol argentins no necessita citar a Hegel per a expulsar als europeus negres del relat. N’hi ha prou amb descriure com a africà tot cos negre, encara que hagi nascut a París, Mataró, Amsterdam, Hamburg o Pamplona.

    Achille Mbembe ha mostrat com la invenció de la idea de «raça» no va ser un accident de la Modernitat, sinó una de les seves tecnologies fonamentals: una eina per a classificar vides, distribuir drets i justificar l’explotació

    Hegel no surt en les tertúlies esportives d’aquests dies, però els seus fantasmes continuen comentant els partits. El filòsof camerunès Achille Mbembe ha mostrat com la invenció de la idea de «raça» no va ser un accident de la Modernitat, sinó una de les seves tecnologies fonamentals: una eina per a classificar vides, distribuir drets i justificar l’explotació, l’esclavitud, la violència i el saqueig d’un continent fins avui. La negritud va ser convertida en una categoria de sospita permanent.

    Des d’aquesta perspectiva, la frase de Rajoy no és una simple incorrecció fruit de la ignorància. No descriu una talentosa plantilla de jugadors de futbol; delimita la frontera exacta entre qui pot encarnar naturalment un país i qui només pot representar-lo amb «permís de residència» malgrat haver nascut en ell. Al ciutadà negre se li converteix en categoria col·lectiva. Si falla, fracassa la immigració. Si protesta, fracassa la integració. Si triomfa, es converteix durant unes hores en símbol de diversitat, fins que la següent derrota reactivi la sospita.

    França —com Espanya, Holanda, Bèlgica o el Regne Unit— a més, no poden separar-se d’un present travessat per segles de colonialisme, esclavitud, migracions, guerres, explotacions i resistències variades. La seva diversitat no és una anomalia, és una conseqüència de la seva història. Europa va ocupar territoris, va extreure recursos i va desplaçar violentament poblacions. Ara sembla sorpresa perquè els descendents d’aquella història visquin a París, Londres, Mataró, Brussel·les o Amsterdam.

    Potser per tot això, Rajoy no és el problema sinó el símptoma. Allò preocupant és la tranquil·litat amb la qual aquesta idea continua circulant i es publica en periòdics i webs, es parla en les tertúlies i es crida en els estadis.

    Rajoy no és el problema sinó el símptoma. El preocupant és la tranquil·litat amb la qual aquesta idea continua circulant i es publica

    Hegel va escriure que Àfrica estava fora de la Història. Gairebé dos segles després, alguns segueixen obstinats a mantenir als africans —o a qualsevol que se sembli massa a ells— fora de la societat. No hem abandonat l’imaginari colonial i aquesta «colonial mentality» que va cantar el músic nigerià Fela Kuti als anys 70 del segle passat; només ho hem disfressat de polític ficat a comentarista esportiu.

    Els imperis colonials van desaparèixer dels mapes, però continuen governant imaginacions i imaginaris. I mentre un expresident d’Espanya pugui mirar el blau de la samarreta de la selecció francesa i concloure que allí dins no hi ha francesos, convé admetre una evidència incòmoda: Europa no ha aconseguit descolonitzar-se a si mateixa.

    Els partits sempre acaben. Els càntics sempre s’apaguen. Les columnes (com aquesta) sempre s’obliden. Però la frontera que converteix la blancor en pertinença pura i la negritud en sospita constants continua activa. No és patriotisme. Es diu racisme i encara no existeix un VAR al qual acudir per a corregir-ho.

  • Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

    Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

    Hi va haver un temps en què navegar per internet era una forma de perdre’s. I perdre’s era una manera de descobrir. Cada clic podia obrir una finestra inesperada, una conversa improbable o una idea capaç de desordenar les certeses. Avui, en canvi, sembla que internet ens coneix massa bé. Tant, que cada vegada ens sorprèn menys.

    Vivim envoltats de continguts. Mai la humanitat havia produït tantes imatges, tants vídeos, tants textos i tantes opinions. Però enmig d’aquesta abundància creix una sensació inquietant: tot acaba semblant-se molt. Els mateixos formats, les mateixes cares, les mateixes frases, els mateixos debats reciclats una vegada i una altra per uns algoritmes que han convertit la nostra atenció en la principal mercaderia del segle XXI. Internet, que havia nascut com una promesa de diversitat, experimentació i coneixement compartit, corre el risc de convertir-se en un immens mirall on només veiem allò que les plataformes decideixen que volem veure.

    És precisament aquesta intuïció la que travessa la conversa del nostre director, Pere Ortín, amb la tecnòloga i periodista cultural especialitzada en màrqueting digital veneçolana Ariana Basciani. Lluny de qualsevol nostàlgia tecnològica, Basciani planteja una pregunta molt més radical: i si el problema no fos que internet genera massa contingut, sinó que ha deixat de generar significat? Una crisi que no és només tecnològica. També és cultural. Política. Democràtica.

    Perquè quan els algoritmes decideixen què mereix la nostra atenció, també condicionen què recordem, què oblidem, què discutim i fins i tot què imaginem.

    Ariana Basciani és investigadora especialitzada en cultura digital, intel·ligència artificial i societat. El seu treball combina el coneixement tècnic amb una mirada profundament humanista sobre les conseqüències socials de les tecnologies que habitem cada dia. No parla només de màquines. Parla de persones. De poder. De memòria. I del dret a continuar pensant en un ecosistema digital que tendeix a uniformitzar-ho tot.
    La conversa, però, comença lluny dels algoritmes.

    La conversa comença a Veneçuela, pais d’origen de la investigadora, que les darreres setmanes ha tornat a viure moments de gran dolor arran dels terratrèmols que han afectat diverses regions. Quan la terra tremola, la tecnologia deixa de ser protagonista. O potser no del tot. Perquè també és en aquests moments quan internet mostra les seves dues cares: la de la solidaritat que connecta persones separades per milers de quilòmetres i la de la desinformació que circula amb la mateixa velocitat que les emergències.

    La tecnòloga veneçolana Ari Basciani | Pol Rius

    A partir d’aquí, el diàleg s’endinsa en algunes de les preguntes més incòmodes del nostre temps. Hem deixat de descobrir coses o simplement consumim versions lleugerament diferents del que els algoritmes ja saben que ens agradarà? Què passa amb la cultura quan tot tendeix a assemblar-se? La uniformització és només estètica o també acaba condicionant la nostra manera de pensar políticament? En plena explosió de la intel·ligència artificial, què continua sent irreductiblement humà? I sobretot: la IA és la causa d’aquesta homogeneïtzació o només accelera una dinàmica que les grans plataformes ja havien posat en marxa molt abans?

    També hi ha espai per parlar del poder. Perquè darrere dels algoritmes no hi ha una força abstracta. Hi ha grans empreses globals. Inmensos interessos econòmics molt reals. Models de negoci que competeixen per retenir cada segon de la nostra atenció. La pregunta, en aquest sentit, és inevitable: estem davant d’una crisi tecnològica o davant també d’una crisi democràtica? En un moment en què la informació circula més ràpid que mai, però la confiança en els mitjans convencionals, les institucions públiques i el debat social sembla erosionar-se a crits, recuperar espais per al pensament crític esdevé gairebé un acte de resistència pràctica.

    Per això també preguntem a Basciani si encara existeix un internet més ètic. Un internet on sigui possible llegir sense presses, discutir sense insults, descobrir sense que un algoritme ens guiï constantment pel mateix camí. I quin paper hi poden jugar els mitjans independents en aquest escenari.

    Potser el futur digital no dependrà tant de desenvolupar una intel·ligència artificial més poderosa com de preservar una intel·ligència humana capaç de dubtar, imaginar i discrepar. Perquè, al capdavall, la gran pregunta que travessa tota aquesta conversa és tan senzilla com inquietant. Quan internet deixa de significar alguna cosa… què és el que encara ens pot tornar el sentit?

    Article relacionat

    Què passa quan internet ja no significa res?

  • La brutícia del color blanc

    La brutícia del color blanc

    Hi ha un stencil pintat en una paret blanca de Sitges que em té intrigat. Lletres blaves sobre un mur blanc. S’hi pot llegir: «No embruteu les parets». No intento esbrinar qui l’ha pintat (l’Ajuntament?). Això no m’importa. Sé prou bé que els covards mai no signen les seves malifetes. M’intriga perquè algú sense signatura decideix explicar-nos com ha de ser una paret «correcta» que demostri «civilització». El «sense signatura» hi afegeix just a sota: «La netedat és un gran senyal de civilització».

    La frase sembla innocent, raonable. Ningú no vol viure entre deixalles. Ningú no pot defensar l’abandonament de l’espai públic. Però les paraules mai no són innocents i les parets, quan són vives de debò, mai no menteixen… o sí?

    Què significa «net»? Què significa «brut»? Què significa «embrutar»? Una pintada seria brutícia? Un dibuix? Un missatge polític? Una frase que dibuixi amor? Un mural amb contingut social?

    Que estrany. Una tanca publicitària propera (aquest poble costaner n’és ple) no es considera brutícia. Tampoc un anunci immobiliari gegant que cobreix una façana a menys de nou metres de l’stencil. Tampoc no crida l’atenció la invasió de terrasses patrocinades, amb marques i reclams turístics, que colonitzen tots i cadascun dels racons del nostre espai públic. D’això ningú no en diu «brutícia»?

    Sembla que el qualificatiu de «brutícia» depèn del que ocupa l’espai, de qui paga l’espai, de qui es beneficia de l’espai. Així, la «brutícia» és per a qui se la treballa. Sembla ser només un privilegi d’aquells que se la poden pagar. Depèn de qui ocupa l’espai en blanc, de qui té dret a fer que les parets, els murs i les tanques parlin i generin «negoci».

    Aquí comença el meu problema amb tot aquest assumpte. Una paret mai no està neta. Una paret acumula temps. Una paret no és només un mur que uneix o separa. Una paret és memòria d’alegries i tristeses; de ferides i cicatrius. Una paret són capes de vida, un arxiu mutant de tot allò que hi ha succeït.

    Quan cobrim una paret de blanc no sempre l’estem netejant. A vegades, moltes vegades, massa vegades, estem esborrant tot allò que no agrada recordar a aquestes elits polítiques burgeses que confonen «civilització» amb «neteja». I això és el que més m’inquieta, a Sitges o a qualsevol altre lloc.

    He tingut la fortuna de viure i passar molt de temps en algunes de les ciutats més vives, belles, atractives i complexes del planeta. De Nova York a París, de Ciutat de Mèxic a Bogotà o Hong Kong. Totes m’han deixat clar que confondre «civilització» amb «neteja» és una cosa que només es poden permetre pobles, ciutats i societats classistes, autosatisfetes, pagades d’elles mateixes, com la que representa aquest stencil (suposadament) innocent que es pot veure a Sitges, Catalunya.

    Confondre «civilització» amb «neteja» és una cosa que només es poden permetre pobles, ciutats i societats classistes, autosatisfetes, pagades d’elles mateixes

    «Civilització» és una paraula amb una història molt, molt pesada. Durant segles, i encara avui, ha servit per justificar genocidis i per dividir el món entre «civilitzats» i «salvatges». Per separar aquells que tenien dret a imposar els seus dogmes, normes, lleis, llengües i formes culturals dels altres, tots aquells que les havien d’acceptar sense piular. Separar entre els que representaven l’ordre i la llei, aquesta trista estètica d’allò bell i sublim, i els que, pobres, vivien en el caos.

    Cada vegada que passo davant d’aquesta paret no puc evitar preguntar-me: si una paret blanca és civilitzada… què és una paret pintada? Incivilitzada? Salvatge? Perillosa?

    Les parets sempre han parlat. Sempre han explicat històries quan els diaris, les ràdios i les televisions callaven. Han anunciat vagues, festes, revolucions, odis, amors i desamors; alegries i també moltes tristeses en forma d’art urbà multiforme. Els murs i les parets han estat alguns dels pocs mitjans de comunicació veritablement democràtics i genuïns: accessibles, gratuïts i visibles per a tothom.

    Potser per això les elits de sempre —públiques i privades— han sentit la temptació de blanquejar-les, desactivar-les, domesticar-les. Perquè una paret buida no et contradiu. Una paret buida no protesta. Una paret buida no et recorda una memòria incòmoda. Una paret buida, blanca, és una paret obedient.

    Aquí hi ha el veritable significat d’aquesta obsessió contemporània pel blanc que representa el cartell de Sitges. No es tracta de neteja. Es tracta de control. De convertir pobles i ciutats, societats senceres amb tots els seus ciutadans a dins, en aparadors culturals tan impecables com insulsos; en decorats perfectes per a una altra fotografia turística sense vida; en espais on res no desafini i on ningú, mai, no deixi massa empremtes incòmodes.

    Però una comunitat viva deixa empremtes. Les ha de deixar. La vida taca i esquitxa. La diferència vital i cultural deixa empremtes. La memòria deixa empremtes. Una societat veritablement civilitzada no és la que aconsegueix que totes les seves parets romanguin blanques i silencioses. És una societat capaç de conviure de manera crítica amb les marques diverses de les alegries i les tristeses dels qui l’habiten.

    Una comunitat viva deixa empremtes. Les ha de deixar. La vida taca i esquitxa.

    Avui, en moltes ocasions com aquesta, una paret impecablement blanca no parla de civisme. Parla de por; de por a la «brutícia» de la discrepància. Por a la taca que deixa tota memòria crítica. Por que algú hi escrigui alguna cosa imprevista, incòmoda, bonica o molt lletja.

    Ara, cada vegada que passo davant d’aquest stencil de Sitges, ja no em pregunto qui serà el primer que s’atrevirà a embrutar aquesta paret, sinó qui necessita que les parets estiguin tan callades mentre les pantalles continuen emetent l’odi que representa la brutícia del color blanc.