La pregunta pot fer somriure. Té alguna cosa d’acudit tecnològic, com aquells disquets de tres polzades o els CD-ROM que un dia semblaven fonamentals per conservar els nostres récords eterns i avui són gairebé peces de museu. Però darrere d’aquesta aparent frivolitat s’amaga una qüestió molt més profunda: com preservarem la memòria d’una societat que cada dia genera milions de documents digitals, però que canvia de formats, plataformes i tecnologies a una velocitat vertiginosa?
Potser mai no havíem acumulat tnata informació, tant coneixement. I, paradoxalment, potser mai no havia estat tan fràgil. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, rl Notre director, Pere Ortín, parlem amb Marc Hernández Güell, tecnòlge i director de La Tempesta.cc, per abordar un debat que sovint queda eclipsat per l’entusiasme tecnològic, però que serà decisiu per entendre el futur de la cultura, els museus, els arxius i, en definitiva, de la nostra intel.ligència i també la nostra memòria col·lectiva.
Durant molts anys hem identificat la transformació digital amb la digitalització. Escanejar documents, penjar col·leccions a internet o crear noves plataformes semblava suficient. Però avui aquesta idea ja ha quedat petita. Ara toca preguntar-se, com fa el Marc Hernández amb el seu equip,només com digitalitzem el patrimoni, sinó com el fem viu, accessible i rellevant en una època dominada per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial.
Què passa quan els responsables dels arxius i dels museus es troben amb els tecnòlegs? Parlen el mateix idioma? Comparteixen les mateixes prioritats? Les institucions culturals continuen entenent el món digital com un simple aparador o ja han assumit que és una transformació profunda de la seva manera de treballar i de relacionar-se amb la ciutadania?
Són preguntes que van molt més enllà de la tecnologia. Parlen de cultura, de democràcia i també, sobre tot, de poder. Perquè la irrupció de la intel·ligència artificial no només canviarà la manera com busquem informació. També modificarà la forma com descobrim una obra d’art, consultem un arxiu històric o interpretem el nostre patrimoni. Pot convertir milions de documents invisibles en coneixement accessible. Però també pot amplificar biaixos, consolidar monopolis tecnològics o deixar en mans d’algoritmes decisions que fins ara consideràvem responsabilitat de les institucions públiques.
La conversa amb Marc Hernández Güell ens convida precisament a pensar aquest punt d’inflexió. Sense tecnofòbia, però també sense ingenuïtat. Perquè darrere de cada avenç tecnològic sempre hi ha preguntes polítiques, socials i ètiques que no podem deixar exclusivament en mans dels enginyers o de les grans corporacions digitals.
També hi ha un altre debat que travessa tota la conversa: el del coneixement obert. En una època en què les dades s’han convertit en el nou petroli, quin sentit té privatitzar el patrimoni cultural? Qui hauria de controlar les enormes quantitats d’informació que generen museus, biblioteques i arxius? Quins límits no hauríem de traspassar si volem que la tecnologia continuï estant al servei del bé comú?
Aquestes preguntes afecten la cultura, però també l’educació, la salut, la ciència i el conjunt dels serveis públics. Per això la conversa acaba transcendint els museus per convertir-se en una reflexió molt més àmplia sobre quin model de societat estem construint. D’aquí a cinquanta anys, quan una nova generació intenti entendre qui érem, què trobarà? Un relat ric, plural i crític? O una memòria filtrada pels interessos comercials d’un grapat de plataformes globals? Què hauríem d’estar preservant avui perquè el futur no hereti una història incompleta, esbiaixada o profundament injusta?
Durant segles, les societats han lluitat per decidir qui escrivia la història. Avui la pregunta és una altra: qui escriurà la memòria quan ja no siguin les persones, sinó els algoritmes, els qui ordenin el coneixement del món? La resposta no és tecnològica. És política, cultural i democràtica. Per això aquesta conversa no va només de museus, arxius o intel·ligència artificial. Va del dret col·lectiu a recordar sense que ningú decideixi per nosaltres què mereix continuar existint i què pot ser esborrat per sempre.
Hi ha moltes maneres de fugir de la calor de l’estiu. Una que recomano molt és refugiar-se en algun dels molts bons museus, centres d’art o galeries que tenim oberts i no és només una qüestió de millorar de forma gratuita la temperatura dels nostres cossos. A fora, l’asfalt crema, les terrasses bullen i la Rambla en obres sembla una cinta transportadora de cossos, entre tanques de metall, voreres destrossades; gent mirant pantalles i, malgre tout,fent fotos. A dins, i com a mínim durant la durada de la visita, el temps pot circular d’una altra manera, diferent.
Entro al Santa Mònica resseguint la poca ombra que ofereix l’estertor del carrer Montserrat. Busco refugi, una mica d’ombra a,b bona temperatura, una mica de silenci i, per què no?, una mica de misteri. Haig de confesar que L’assalt de la il·lusió no ofereix exactament descans ja que, més aviat, proposa una gran desorientació a on per entrar-hi cal travessar un teló roig del teatre de l’art.
L’engany de l’art
Abans de passar a l’altra banda, pensó en la idea de l’engany que és l’art. En el fons qualsevol exposició, com qualsevol pel·lícula, llibre, obra de teatre o història que ens expliquem, comença amb aquest pacte secret: sé que m’enganyaràs, però vull veure com ho fas.
A fora queda la Rambla, un dels grans teatres de la hipervisibilitat contemporània del turismo. Milers de persones fotografien allò que amb prou feines tenen dos segons de mirar. A dins és un altre món. O potser és el mateix, però amb les costures una mica més visibles.
L’art de l’engany
Comissariada per Enric Puig Punyet, L’assalt de la il·lusió parteix d’una idea tan senzilla com potent: l’art no s’ha limitat a representar la realitat. També ha contribuït -i molt- a fabricar-la. La pintura, la fotografia, el cinema, la televisió i, ara, els algoritmes i la intel·ligència artificial no són finestres transparents obertes al món. Són sempre dispositius que seleccionen, enquadren, amaguen, mostren i jerarquitzen. Cada tecnologia de representació produeix sempre el seu propi efecte de realitat.
L’exposició no comença, però, amb una lliçó teòrica sobre la postveritat. Primer ens sedueix. Miralls, vels, parets mòbils i arquitectures impossibles alteren la nostra percepció de l’espai. El cos avança abans que el pensament. Un s’acosta, retrocedeix, dubta, torna a mirar, re mira.
A.A. Murakami fabrica núvols dins de bombolles. Una màquina construeix una aparició delicada, gairebé màgica: tecnologia sofisticada convertida en miracle fugaç. Anish Kapoor, amb Void Pavilion, presenta un enorme quadrat negre que sembla no tenir fons a dins d’una habitació tota blanca. No sé si miro una superfície, un forat o una entrada cap a algun lloc on la mirada ja no sap continuar. Durant uns segons em deixo seduir i miro. M’hi acosto. Em deixo enganyar. Penso que aquí comença l’art just en aquest instant anterior a l’explicació racional.
Un dels petits quadres escènics de Scroll infinit, de Chico Amaral. Els collages s’activen mitjançant mecanismes ocults i recuperen l’imaginari de les ombres i les llanternes màgiques. Fotografia: Pere Ortín.
La màgia de no saber
Vivim en una època que sembla voler mostrar-ho tot. Els dispositius compten els passos, mesuren el son i registren els batecs. Les plataformes anticipen què voldrem veure. Els algoritmes classifiquen i defineixen els nostres gustos, les nostres pors, els desitjos i els nostres vots. La vida sencera sembla destinada a convertir-se en informació.
Fins i tot la intimitat ha de ser comunicada. Si una cosa no es fotografia, no es comparteix i no genera alguna forma de rendiment, sembla que no hagi succeit.
Davant d’aquesta mena (manufacturada) d’híper transparència obligatòria, L’assalt de la il·lusió em fa tornar a pensar en el valor del misteri. En la vida i l’art com a somni, màgia o procés inconscient. En la possibilitat que no saber no sigui sempre una mancança, sinó també una forma d’obertura.
Misteri no és el mateix que engany. El misteri obre una pregunta; l’engany intenta tancar-la sense que ens n’adonem. El misteri admet que no ho sabem tot. L’engany vol decidir per nosaltres què hem de considerar veritable.
Potser necessitem conservar aquest dret a no entendre immediatament una imatge. A quedar-nos-hi una estona pensant. A permetre que alguna cosa ens afecti abans de transformar-la en una opinió ràpida, una fotografia, un post, un reel o una publicació.
Una imatge de la sèrie Mama, d’Aneta Grzeszykowska, en què una nena interactua amb una figura de cera com si fos la seva mare. La fotografia converteix una escena impossible en una memòria aparentment familiar. Fotografia: Pere Ortín.
Les imatges que ens ocupen
Les imatges no treballen només amb arguments. Actuen sobre el cos, la memòria i el desig. Abans que puguem decidir si una imatge és o no falsa, ja ens ha provocat alguna cosa: confiança, por, fascinació, tendresa, fàstic o rebuig. Hi ha imatges que no ens convencen, ens ocupen. S’instal·len en una zona del cervell i del cor que sembla anterior al pensament i, des d’allà, comencen a decidir què desitgem, què temem i què considerem possible.
Ho sabem. Molt abans de les xarxes dites socials, sabem, que la publicitat fabrica desig. Que les xarxes seleccionen allò que veiem; que les fotografies i els videos poden ser manipulats i les veus, clonades. Ho sabem i, tanmateix, continuem mirant.
La sèrie Mama, d’Aneta Grzeszykowska, utilitza el realisme fotogràfic per construir una ficció familiar inquietant. D’una forma que em sorpren, la fotografia continua activant en nosaltres una confiança documental, encara que ja coneguem la fragilitat d’aquesta promesa. Veiem una fotografia i alguna cosa dins nostre insisteix en que això va passar. Però una imatge no necessita ser certa per produir conseqüències reals.
«Altere su percepción. Perciba el algoritmo»: una de les frases projectades durant el recorregut. La mirada crítica ja no pot limitar-se a interpretar la imatge; també ha d’interrogar el sistema que la distribueix. Fotografia: Pere Ortín.
L’artista és el mag
L’artista comparteix amb el mag una capacitat fonamental i especialment important al nostre temps, és capaç d’administrar la nostra atenció. Decideix què veurem, a on i quan ho veurem i quina part del mecanisme quedarà oculta per sempre. No crea del no-res; manipula materials, convencions i expectatives. Però el mag és també una figura política. El seu poder no resideix només en allò que mostra, sinó en la seva capacitat per decidir on mirarem.
Avui els mags més poderosos del planeta potser ja no treballen als estudis dels artistes. Escriuen prompts, disenyen algoritmes, interfícies, ordenen cercadors i administren plataformes d’IA. No necessiten fer desaparèixer un objecte. En tenen prou de decidir quina part del món arribarà fins als nostres ulls i quina quedarà fora de camp. Això se sembla molt al poder de veritat.
A Automatique WAR, el creador Alain Josseau construeix un fals informatiu bèl·lic mitjançant imatges generades per IA i discursos artificials. La seva credibilitat no depèn de la veritat dels fets, sinó de la reproducció precisa dels codis televisius que hem après a identificar com a fiables: el grafisme, el mapa, la presentadora, la veu i entonació solemnes, la urgència informativa. La mentida sembla veritat perquè coneix perfectament la seva gramàtica i la seva ortografia.
Fotograma d’Automatique WAR, d’Alain Josseau. La videoinstal·lació reprodueix els codis visuals dels informatius per construir en temps real una guerra mediada i artificial. Fotografia: Pere Ortín.Les maquetes i càmeres d’Automatique WAR revelen la maquinària amagada rere les suposades imatges aèries de ciutats bombardejades. La devastació televisiva també pot ser un decorat. Fotografia: Pere Ortín.
Canto XVIII: fabricación de armas, d’Antonio Gagliano i Verónica Lahitte, amplia aquesta reflexió cap a la història militar de la il·lusió. Camuflatge, al·lucinació visual, propaganda, simulació i control de poblacions. La història de les imatges també és una història de la guerra.
La IA no ha inventat l’engany
Canto XVIII: fabricación de armas, d’Antonio Gagliano i Verónica Lahitte, construeix una gran superfície de relats, diagrames i tecnologies vinculades a la guerra, la confusió sensorial i el control. Fotografia: Pere Ortín.
Seria massa fàcil culpar-ne la intel·ligència artificial. Els deepfakes d’IA no han inventat l’engany; només n’han accelerat exponencialment la producció i reproducció, n’han reformat radicalment la seva exhibició, n’han reduït el cost i han començat a esborrar-ne totes les costures.
La genealogia és molt més antiga. La perspectiva va ordenar el món des d’un punt de vista dominant. La cartografia va convertir territoris habitats en superfícies disponibles per la ocupació violenta. La pintura va monumentalitzar reis, imperis i conquestes que eren execrables. La fotografia colonial va transformar persones en tipus racials. El cinema va fabricar falses memòries compartides. La publicitat va convertir el desig sincer en mercaderia. La radio va provocar genocidis i la televisió va produir una gramàtica de l’autoritat.
La representació mai de la vida no ha estat neutral. Durant segles, uns han disposat de la càmera, el mapa, l’arxiu i el museu; uns altres hi han aparegut classificats, exotitzats, silenciats o esborrats. L’engany de l’art no consisteix només a fer-nos veure allò que no existeix. També pot consistir a impedir-nos veure tot allò que sí que hi era.
La paradoxa del mirall
La gran força de L’assalt de la il·lusió és també la seva atractiva contradicció. Per denunciar la seducció, necessita seduir-nos. Per demostrar que tota imatge és una construcció, aixeca una escenografia espectacular. Per qüestionar els efectes de fascinació, ens produeix fascinació.
Algunes obres que denuncien el poder hipnòtic de les imatges són extraordinàriament fotogèniques. El dispositiu crític pot acabar convertit en una nova fotografia per a Instagram. La màquina és molt astuta i sap alimentar-se fins i tot de les denúncies contra ella.
Però aquesta contradicció no anul·la l’exposició. És precisament el lloc on l’expo del Santa Mònica es torna més interessant. L’art no pot situar-se completament fora de la màquina perquè forma part de la seva història. És la màquina. Pot, en canvi, entrar-hi, alterar-ne el funcionament i deixar-ne algunes de les seves costures a la vista. L’artista es converteix així en mag i exorcista. Fabrica l’aparició i, alhora, ens permet sospitar del miracle.
El veritable teatre
Surto del Santa Mònica i torno a la Rambla en obres. Tot és visible i gairebé res no acaba de ser transparent. La hipervisibilitat no ha eliminat l’ocultació; l’ha perfeccionada. La millor manera d’amagar una cosa potser ja no és prohibir-ne la imatge, sinó sepultar-la sota milers d’imatges més.
L’assalt de la il·lusió no ens demana que deixem de creure en les imatges. Ens proposa una cosa més potent. Ens demana aprendre a observar les mans que les fabriquen. Entendre qui decideix què veiem, des d’on ho veiem i què queda fora del marc.
L’art no ha de destruir la il·lusió, perquè sense il·lusió tampoc no hi ha desig, somni ni imaginació política. La seva responsabilitat és impedir que l’engany es faci passar per naturalesa. Preservar el misteri i, alhora, revelar el poder. Fer màgia, però deixar alguna costura a la vista.
Fora del museo la calor i les pantalles continuen cridant, les càmeres continuen enregistrant i els algoritmes continuen imaginant qui soc, qui seré. Penso en el teló roig de l’entrada i potser no l’he deixat enrere i aquest món exterior és el veritable teatre. I nosaltres, tan convençuts de mirar, encara no sabem -o no volumen saber del tot- qui dirigeix la funció.
Barcelona, ja ho saben, és plena de turistes i fa una calor humida molt molesta. Entro al supermercat per fer la compra i amb un objectiu secret: buscar una imatge extraordinàriament precisa del que durant dècades va ser la nostra idea de progrés. Gairebé sense buscar, trobo una síndria tancada dins d’un recipient de plàstic. Un mango tallat a trossets i dins de plàstic. La pinya, a rodanxes, també. Móres i nabius, també dins de plàstic.
Surto del supermercat per provar un segon espai d’anàlisi i m’animo a practicar un esport extrem de risc: passejar pel Mercat de la Boqueria, on es desplega una petita arquitectura quotidiana de l’absurd contemporani. Entre centenars de turistes que es fan selfies, ous d’estruç, parades de fruita i sucs de colors impossibles, apareixen síndries, mangos, pinyes, melons i cocos perfectament trossejats i tancats dins de recipients transparents.
Fruites que durant milions d’anys d’evolució van desenvolupar els seus propis sistemes de protecció necessiten ara una segona pell industrial per recórrer uns centenars de metres per la Rambla, entre runa, tanques i obres. El cicle sembla un resum perfecte del capitalisme contemporani: comprar, fotografiar, menjar i llençar. Vint minuts d’utilitat i tones de residus que romandran a Barcelona molt més temps que el turista a la ciutat.
Durant dècades, i a causa de l’immens poder de la indústria del petroli, dels plàstics i dels seus derivats, hem sobreenvasat la natura i n’hem dit comoditat. Ara arriba una nova legislació europea per recordar-nos una cosa que milions d’anys d’evolució havien deixat bastant clara.
Durant dècades hem sobreenvasat la natura i n’hem dit comoditat
El nou Reglament europeu sobre envasos i residus d’envasos ha començat a aplicar-se aquest mes d’agost de 2026 i es desplegarà progressivament. A partir de 2030 restringirà, amb determinades excepcions relacionades amb la conservació, la higiene o la protecció dels aliments, els envasos de plàstic d’un sol ús per a fruites i verdures fresques preenvasades de menys d’1,5 quilos. No desapareixerà tot el plàstic, però comença a canviar aquesta idea que relaciona el plàstic amb la normalitat de les nostres vides.
El supermercat com a museu
Facin la prova en un supermercat qualsevol. No hauran de buscar gaire. Hi trobaran, segur, cogombres plastificats individualment. Quatre pomes dins d’una safata. Sis tomàquets en una caixa transparent. Pebrots agrupats en bosses. Pastanagues embossades. Amanides tallades i tancades dins de plàstic. Embotits en safates. Formatges separats per làmines de plàstic. Dues galetes dins d’una bossa, dins d’una safata, dins d’una caixa de plàstic.
Camino pels passadissos i començo a mirar el supermercat d’una altra manera. El plàstic no és un objecte, és el paisatge. És a tot arreu i, precisament per això, hem deixat de veure’l. No tots aquests envasos desapareixeran amb el reglament europeu. Tampoc tot el plàstic és inútil: hi ha raons de seguretat, conservació, higiene i transport que justifiquen alguns dels seus molts usos. Però resulta molt difícil defensar bona part del sobreenvasament des d’una altra lògica que no sigui la comercial i la del benefici econòmic.
Agrupar. Individualitzar. Diferenciar. Seduir. Convertir un aliment corrent en un producte aparentment prèmium. L’envàs ja no serveix únicament per protegir allò que comprem. Serveix per vendre-ho. I aquí em sorgeix una pregunta més interessant que l’habitual i tòpica discussió sobre el reciclatge: per què necessitàvem fabricar tot això? Perquè el problema comença molt abans de portar el plàstic al contenidor groc.
Bye bye, bosseta de quètxup
Continuo buscant. Camino per la ciutat i, quan sento la crida de l’estómac, entro en una hamburgueseria de barri. Res d’especial, ben normaleta. A la meva taula hi ha tres sobres de quètxup, dos de maionesa i un de mostassa. Cadascun conté uns pocs grams de salsa, però per arribar fins aquí ha necessitat matèries primeres, fabricació, impressió, transport i distribució. Després, algú l’obre durant quatre segons i ja està. Brossa.
Europa restringirà determinats envasos individuals de plàstic per a condiments, salses, sucre, amaniments o crema per al cafè als establiments d’hostaleria. Hi haurà excepcions per a alguns usos, entre els quals determinats menjars per emportar i necessitats higièniques, mèdiques o assistencials.
No es prohibeix el quètxup. Convé aclarir-ho abans que algú convoqui una manifestació en defensa de la llibertat de la maionesa. La qüestió és molt més senzilla: per què cal fabricar un recipient nou cada vegada que algú vol posar mostassa sobre una salsitxa de Frankfurt? Sembla una batalla petita. Però multiplicada per milions de persones deixa de ser-ho.
El got que viu cinc minuts
Entro en un cafè normal —res d’«especialitat» ni de matcha per a expats—. Demano un cafè amb llet per emportar. Me’l serveixen amb un altre objecte de biografia molt breu. Fabricació. Transport. Emmagatzematge. Cafè. Deu minuts amb mi i destí a la paperera de la cantonada.
Hi ha alguna cosa fascinant en la nostra capacitat industrial per fabricar objectes cada vegada més sofisticats destinats a convertir-se cada vegada més ràpidament en brossa.
Això també comença a canviar, ja que des de principis de 2027 els establiments de menjar i beguda per emportar hauran de permetre que els consumidors utilitzin els seus propis recipients sense pagar més per fer-ho. A més, el 2028 hauran d’oferir també alternatives reutilitzables per a determinats serveis de take away.
Sembla clar que la carmanyola contraataca. Després de dècades de suposada innovació plàstica, potser redescobrirem que les nostres àvies dominaven una tecnologia extraordinàriament avançada. Reutilitzable. Rentable. Transportable. Barata. De vegades innovar consisteix a recordar.
177,8 quilos per persona
No passa sempre, però en aquest cas les xifres aconsegueixen explicar de manera clara per què tot això importa. Només el 2023 i segons les dades oficials, la Unió Europea (UE) va generar 79,7 milions de tones de residus d’envasos: 177,8 quilos per habitant. Només els residus d’envasos plàstics van arribar a una mitjana de 35,3 quilos per persona. I al voltant del 40% del plàstic utilitzat a la Unió Europea es destina a envasos.
Quan repasso les fotografies que he fet al supermercat i que il·lustren aquesta crònica, torno mentalment als seus passadissos i allà els números deixen de ser abstraccions. Hi eren. Passadís rere passadís. Safata rere safata. Bossa rere bossa. Envàs rere envàs.
Durant dècades hem confiat en una mena d’indulgència ecològica contra el problema anomenada reciclatge. Es tractava de comprar, utilitzar, llençar al lloc adequat per reciclar i tornar a comprar més plàstic. Però una economia veritablement circular obliga a reformular les preguntes. Necessitàvem fabricar tots aquests objectes? El millor residu reciclable continua sent el residu que mai no va existir.
La cultura de la monodosi
Passo pel costat d’un hotel i penso en tots aquells on m’he allotjat. Penso en aquell altre petit monument quotidià de la nostra civilització del malbaratament: el xampú diminut. Xampú individual. Gel individual. Loció individual. Aftershave individual. Una dutxa, un recipient. Tots aquests envasos cosmètics i d’higiene personal d’un sol ús destinats a una única estada hotelera també quedaran prohibits el 2030.
Totes les escenes del passeig d’aquest dia d’agost per Barcelona comencen a connectar-se. Fruita plastificada. Safates del supermercat. Sobres de quètxup. Gots per emportar. Xampús diminuts. No es tracta només de plàstic. Es tracta de la cultura de la monodosi.
Durant dècades vam confondre comoditat amb el fet de fer servir i llençar, i modernitat amb individualització. Com més empaquetat, petit, ràpid i prescindible era alguna cosa, més contemporània semblava. Cada gest quotidià havia de produir el seu petit cadàver material. Política personal de «fer servir i llençar». Aquest va ser el gran lema no escrit d’una època que s’acaba —almenys a la Unió Europea—.
No existeix cap lloc anomenat «fora»
El reglament incorpora, a més, límits per a determinades concentracions de PFAS en envasos destinats a entrar en contacte amb aliments. Les PFAS —substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades— són milers de compostos químics sintètics coneguts com a «contaminants eterns» perquè no es degraden de manera natural, s’acumulen en el medi ambient i en els teixits dels éssers vius i plantegen seriosos reptes de seguretat ecològica i alimentària.
La nostra brossa no desapareix quan deixem de veure-la. Diem «llençar» amb una tranquil·litat semàntica extraordinària. Llençar on? No existeix cap lloc anomenat «fora».
Els residus romanen als nostres cossos, als abocadors, a les incineradores, als rius, als mars i als oceans. Es transformen, es fragmenten, circulen. La nostra brossa té bastant més memòria que nosaltres.
Llibertat per plastificar mandarines?
Com podem imaginar, aquestes noves mesures europees alimentaran també la coneguda guerra cultural contra Brussel·les. Europa regula massa. Primer, els taps enganxats a les ampolles. Ara, els sobres de maionesa. Qualsevol límit ambiental pot convertir-se avui en una suposada agressió contra la «sagrada» llibertat individual.
Hauríem d’invertir les preguntes. Per què embolicar quatre mandarines amb plàstic era llibertat? Per què rebre tres sobres de mostassa que ningú no havia demanat representava un «progrés»? Per què fabricar milions d’objectes destinats a existir deu minuts era sinònim de comoditat?
Hauríem d’invertir les preguntes. Per què fabricar milions d’objectes destinats a existir deu minuts era sinònim de comoditat?
La qüestió no és només ambiental o ecològica. És cultural, econòmica i profundament política. Durant bona part del segle XX vam construir una idea de suposat benestar basada en una premissa impossible: produir, consumir i llençar com si els materials poguessin desaparèixer del planeta quan deixem de necessitar-los.
La política cap dins d’un sobre de mostassa
Torno cap a casa i passo de nou per la Boqueria. Les safates de fruita continuen allà. Perfectes. Transparents. Fotogèniques. Preparades per al consum immediat. I penso que la transició ecològica no passa només a les grans cimeres climàtiques, les centrals elèctriques o les fàbriques. També passa en un supermercat. A la barra d’un bar o a la taula d’una hamburgueseria. Al bany d’un hotel. Al recipient d’un cafè. En un inofensiu sobre de mostassa. La política real també cap dins d’objectes ridículament petits.
Les grans transformacions culturals comencen quan allò que durant dècades es considerava normal comença a semblar-nos molt absurd. No fa tant de temps, fumar en un hospital, al cinema, en una discoteca o a la part del darrere d’un avió, davant dels nadons, ens va arribar a semblar normal.
Potser arribarà un moment en què algú mirarà fotografies dels nostres supermercats i preguntarà: De debò embolicàveu les rodanxes de pinya amb plàstic? Doncs sí.
I els plàtans. I els tomàquets. I mig meló. I la polpa del coco. I una cullerada de quètxup. I el sabó de cada dutxa d’un hotel. Sí, hi va haver un temps en què érem extraordinàriament sofisticats a l’hora de fabricar brossa abans fins i tot de començar a menjar o rentar-nos. I durant dècades en vam dir comoditat o, encara pitjor, progrés.
Ho reconec. Tinc fascinació pels mapes. Com el jove Marlow de El cor de les tenebres de Joseph Conrad, em fascinen aquests dibuixos que fan els cartògrafs, però no sols per com mostren el territori que mostren, sinó per tot allò que amaguen.
Un mapa mai és només un mapa. Algú decideix on està el centre, quina frontera mereix una línia gruixuda, quin territori sembla enorme i quin sempre està empetitit, quin nom desapareix i, sobretot, qui mira a qui i des de quina posició.
Per tot això, avui m’interessa comentar el mapa de recomanacions de viatge que acaba de publicar en el seu web el Departament d’Estat dels Estats Units. Si ho miren veuran que té colors. Té nivells. Té advertiments. Sembla asèptic, fet amb llenguatge administratiu, assembla ser gairebé científic. Però no ho és, està prenyat d’ideologia i política.
Algú decideix on està el centre, quina frontera mereix una línia gruixuda, quin territori sembla enorme i quin sempre està empetitit, quin nom desapareix i, sobretot, qui mira a qui i des de quina posició
Espanya apareix en el nivell 2 de perillositat global amb el missatge als ciutadans estatunidencs de «extremar la precaució». Els motius oficials són terrorisme i possibles disturbis associats a la violència i la migració amb episodis greus com els de Ceuta. Els funcionaris de Washington adverteixen també d’eventuals atacs en llocs turístics, aeroports, estacions, mercats o centres comercials.
Un acaba de llegir-ho i podria pensar —des d’aquesta ingenuïtat amb la qual gran part dels Estats Units continua contemplant la resta del planeta— que aterrar a Barcelona, València, Madrid o Palma exigeix portar alguna cosa semblant a una armilla antibales.
Amb idea de fer una mica de verificació dels fets, miro un altre mapa, el del Global Peace Index 2026, elaborat pel Institute for Economics & Peace, que utilitza 23 indicadors sobre conflictes, seguretat i militarització per a valorar la seguretat dels països i que situa a Espanya en el lloc 27 dels 163 països analitzats de millor, el primer, fins a l’últim, el més insegur, que és Rússia, per sota de Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, segons aquest índex. I els Estats Units? Sorpresa. Ocupa el lloc 134, el pitjor de la seva història i situat entre Veneçuela i l’Equador pel seu gran nivell d’inseguretat. Em detinc a pensar… Hi ha xifres que necessiten un editorial. I altres que simplement necessiten uns segons de silenci.
El senyor del mapa
Estats Units té tot el dret a informar els seus ciutadans dels riscos existents en altres països. I Espanya, encara que ho sembli cada estiu pel rècord de turistes anual, no és el parc d’atraccions de Disneylandia. Hi ha delinqüència a les ciutats i pobles, furts quotidians a turistes i locals; assassinats per violència masclista, problemes relacionats amb tràfic de drogues, conflictes socials, racisme quotidià i una col·lecció bastant completa de totes les misèries antigues i actuals amb segell perfectament autòcton.
El problema inicia quan una recomanació consular comença a funcionar com una radiografia objectiva del món. Perquè llavors hauríem d’acceptar també l’exercici invers. Fent diplomàcia ficció imaginem una recomanació consular de la Unió Europea que digués una cosa així: «En viatjar als Estats Units, extremi les precaucions. Existeix violència molt greu per ús d’armes de foc. Poden produir-se atacs i tirotejos en escoles, centres comercials, cinemes, llocs de culte i espais públics. Existeix una greu epidèmia d’opioides als carrers de les grans ciutats i problemes severs de sensellarisme amb abundants i molt diversos conflictes socials greus i violents atacs racistes. Si decideix visitar els EUA, mantingui’s molt alerta».
Probablement ens semblaria exagerat. I tindríem raó. els Estats Units no és Mad Max. A les ciutats i els pobles, milions d’estatunidencs viuen i treballen de manera tranquil·la, porten als seus fills al col·legi, sopen amb amics i tornen tranquil·lament a casa. Exactament aquest és l’argument. L’existència de violència o conflictes socials i polítics no converteix automàticament una societat en perillosa. Tampoc quan aquesta societat es diu Espanya.
Les dades incomoden
Fem llavors alguna cosa que el mapa del Departament d’Estat no pot fer. Girem-ho. En 2024/25 —últim any del qual es disposa de xifres oficials confirmades i per a una població de més de 341 milions d’habitants— van morir als Estats Units 44.447 persones per armes de foc, segons l’estadística pública dels Centers for Disease Control and Prevention. Aquest mateix any va haver-hi 79.384 morts per sobredosis de drogues, la majoria relacionades amb opioides, incloent-hi el fentanil i els seus anàlegs. A més, el sistema federal de vigilància de morts violentes dels CDC va registrar l’any passat prop de 1.500 homicidis de dones relacionats amb violència de parella.
Són xifres brutals, fins i tot per per a un país tan gran i poblat com els Estats Units, que ens recorden una cosa molt elemental quan Washington acoloreix de groc nivell 2 la inseguretat aliena: la violència existeix —i de manera brutal— al país que maneja el retolador que decora el mapa.
Però afegim immediatament una altra dada, perquè els fets que contradiuen la nostra tesi també són fets: la situació està millorant; les morts per sobredosis semblen estar baixant molt en l’últim any i les dades preliminars del FBI estimen que en 2025 la delinqüència violenta estatunidenca va caure al voltant d’un 9%.
La complexitat
Això es diu complexitat. I precisament des d’aquesta complexitat podem formular la pregunta important: si comprenem perfectament que una societat on moren desenes de milers de persones per armes de foc, drogues i violència masclista no pot reduir-se intel·lectualment a la paraula «insegura», per què acceptem aquesta operació quan es realitza sobre els altres?
Violència. Descontrol. Inseguretat. Amenaça. No es tracta de comprar contextos socials i fenòmens distints. Es tracta de comparar els colors de les paraules utilitzades per a organitzar-los. I aquí és on comença la política del mapa. Els fets no necessàriament canvien massa. El que sí que canvia, de forma molt considerable, és l’editor que selecciona incerteses; que retalla, prioritza i jerarquitza pors.
Els fets no necessàriament canvien massa. El que sí que canvia, de forma molt considerable, és l’editor que selecciona incerteses; que retalla, prioritza i jerarquitza pors
I llavors apareix Marco Rubio, secretari del Departament d’Estat, i ja deixem de parlar de mapes, colors i nivells de seguretat. Rubio no observa Europa des d’una neutralitat tecnocràtica consular o diplomàtica. El seu marc polític està expressat públicament, no és gens enganyós, i resulta difícil de malinterpretar. Al febrer de 2026, en la Conferència de Seguretat de Múnic, va presentar la immigració massiva sense control com una política «autodestructiva» i va defensar una aliança occidental assentada en una herència cultural compartida i unes profundes arrels cristianes. La pròpia Casa Blanca va resumir la seva intervenció com un rebuig a la immigració massiva «sense control», al «extremisme climàtic» i a les estructures «globalistes», dins d’una defensa explícita de la civilització occidental.
Civilització. La paraula importa. Ara ja no parlem solament de violència, delinqüència, armes, fronteres, immigració o integració. Parlem de Civilització, amb majúscula.
Aquest és el brutal biaix ideològic des del qual Rubio contempla Europa: immigració com a desestabilització, polítiques climàtiques i feministes com a extremismes; institucions europees supranacionals com a pèrdua de sobirania i la derrota d’una identitat occidental vinculada explícitament a una determinada herència cultural blanca i cristiana.
Això no demostra que Rubio manipuli personalment cada recomanació de viatge per a castigar els governs que disgusten a Washington. Afirmar-ho seria substituir l’anàlisi per una teoria *conspirativa. Però seria igualment ingenu creure que el Departament d’Estat fabrica les seves categories en un laboratori esterilitzat i lliure d’ideologia. Aquí, després, ja apareix el dibuix del mapa. I em resulta difícil no mirar totes dues coses juntes.
La violència del gel
Mentre la immigració i l’entrada massiva a Ceuta amb les terrible desgràcia de desenes i desenes de morts serveix per a construir la imatge d’una Espanya i una Europa incapaces de controlar les seves fronteres, els Estats Units ha desplegat una enorme maquinària de violència, detenció i deportació que té tres lletres de «gel» en anglès: ICE.
L’actuació de l’ICE ha estat tan greu que Amnistia Internacional ha documentat entre 2025 i 2026 situacions molt greus d’amuntegament, condicions insalubres, falta d’atenció mèdica, encadenaments, violència i maltractaments greus als migrants detinguts, amb pràctiques documentades que van ser qualificades per l’organització com a «tortura» i que van provocar la mort de, almenys, 24 persones que estaven sota custòdia d’ICE des d’octubre de 2024.
No és que la situació desbordada que sofreixen els migrants en els centres de detenció de les fronteres espanyoles o d’altres països de la Unió Europea siguin per a estar orgullosos del tracte que allí es dona, però aquí el llenguatge del mapa torni a fer la seva màgia.
La propaganda ja no necessita mentir
Aquest és probablement el cor de l’assumpte. Continuem imaginant la propaganda com una mentida. És una idea massa antiga. La propaganda política contemporània més eficaç pot treballar perfectament amb fets veritables. El seu talent consisteix a editar-los amb un biaix determinat.
Si una arribada massiva de migrants és un atac a la «sobirania» espanyola i a la «civilització occidental»; si tota «manifestació» és un «disturbi», només es tracta de relacionar aquests fets i oferir conclusions ràpides i fàcils que barregin migració, amenaça, descontrol, violència, civilització, decadència. Agiti’s amb summa atenció i construeixi’s una història coherent amb això.
Rubio i els seus funcionaris que dissenyen els mapes de risc no necessiten inventar-se una Espanya o una Unió Europea Europa sense problemes. Els tenim i són greus. El que necessita el seu relat és convertir aquests problemes en símptomes d’alguna cosa superior i encara més greu: un problema de civilització; per a una Europa que ha perdut fronteres, sobirania, identitat i voluntat. Aquest mapa ja no és només una eina política. S’ha convertit en un artefacte polític.
El privilegi de pintar el món
Durant segles Occident va gaudir d’un poder violent i extraordinari. No solament podia dominar bona part del planeta. A més, podia explicar-ho i llegir-ho a imatge i semblança seva.
Si nosaltres teníem crisi, ells tenien inestabilitat. Si nosaltres delinqüència. ells violència. Si nosaltres érem ciutadans, ells eren masses i hordes. Si nosaltres gestionàvem i controlàvem fronteres, ells produïen migrants.
El vell mecanisme colonial de representació continua bé viu i no ha desaparegut. Ara està digitalitzat i en línia. Té mapes interactius, experiència d’usuari, colors i interfícies. Té Nivell 1. Nivell 2. Nivell 3. Nivell 4. Ja no és com els mapes antics, avui sembla objectiu, però sempre hi ha algú darrere dient-li al cartògraf què mereix tenir un color i quin és, i què ha de romandre invisible.
La realitat és més rebel que el relat
Benvolgut turista estatunidenc: Benvingut a Espanya. No volem alarmar-li. Sí. Hi ha carteristes en els nostres vagons de metre. Protegeixi el mòbil i no deixi la cartera sobre la taula d’una terrassa a Barcelona.
Sí. Pot trobar-se manifestacions de migrants i persones parlant llengües molt diferents. Fins i tot pot topar-se amb una cosa particularment perillosa: gent que no pensa com vostè. No s’espanti.
I si algú —el seu secretari d’estat, per a començar— intenta convèncer-li que acaba d’aterrar en un país i un continent sumits en la destrucció i la inseguretat, faci una cosa profundament subversiva. Miri les dades i després torni a mirar el mapa que li ha enviat la seva ambaixada abans de visitar-nos. Potser descobreix amb nosaltres que les preguntes més interessants del viatge mai van ser quin país és més perillós sinó qui conserva el privilegi de dir perillós a qui. Qui pinta la «civilització» i de quin color i nivell és la «violència» del món?
El cas que ens ocupa comença amb una denúncia davant l’Oficina Antifrau de Catalunya per possibles irregularitats en el procés urgent de selecció que va acabar amb la incorporació de la filla gran de la diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, com a agent interina de la Policia Local de Ripoll.
L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) obre un expedient arran d’aquesta denúncia, que ha entrat en fase d’instrucció. A partir d’ara, l’OAC decidirà quina resposta definitiva dona a la denúncia i si remet el cas a la Fiscalia en cas que hi detecti indicis de delicte. Davant les acusacions de favoritisme envers la seva filla que ha suscitat la contractació, Orriols insisteix a dir que el procés de selecció ha estat «impol·lut» i nega haver-hi intervingut de cap manera.
Antifrau ha admès la denúncia a tràmit i n’ha obert un expedient en fase d’instrucció, però això no significa que l’organisme hagi acreditat cap il·legalitat ni que existeixi una condemna anticipada. Significa, només, que els fets exposats mereixen ser examinats.
Orriols defensa que el procés va ser legal i transparent i que la seva filla va obtenir la millor puntuació. Té tot el dret de defensar-ho. Però precisament aquesta és la qüestió que han d’aclarir les institucions competents: si el procediment es va desenvolupar amb totes les garanties i si l’alcaldessa, que mantenia les competències municipals de Seguretat i va intervenir en actes administratius relacionats amb la convocatòria, havia d’abstenir-se’n. Una democràcia adulta disposa de procediments per determinar-ho. Una democràcia degradada substitueix aquests procediments per una turba.
Hi ha diverses maneres de respondre quan una institució oficial investiga la possible irregularitat d’un càrrec públic. La primera és donar explicacions, aportar documents, respectar el procediment i esperar-ne les conclusions. La diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha escollit la via que consisteix a desacreditar qui denuncia, atribuir-li intencions perverses i mostrar-ne el rostre davant la multitud que crida i insulta de manera violenta.
«Aquí el teniu»
El 6 d’agost, Sílvia Orriols va publicar a la xarxa X una fotografia de Roger Molinas, el va identificar amb el seu nom, en va difondre el perfil a la xarxa i va escriure: «Aquí el teniu, Roger Molinas, vinculat a els Comuns i encarregat de presentar una denúncia en contra meva […] amb l’objectiu de manipular l’opinió pública.» Catalunya Plural -que ha parlat amb Roger Molinas conegut a X com a Arqueòleg Glamurós— ha sabut que Molinas no ha presentat aquesta denúncia, però pateix les conseqüències.
«Aquí el teniu». Aquestes primeres paraules ho expliquen gairebé tot. No són una argumentació política. No aporten cap prova sobre el procés de selecció. No desmenteixen cap dels fets denunciats. Orriols ha optat per una presentació pública del «culpable» —com a la pel·lícula clàssica Fúria (Fritz Lang, 1936), en què una multitud assalta i cala foc a la presó del poble on un innocent és detingut sota falses sospites de segrest—. És una manera d’aixecar el dit i indicar a la comunitat cap on ha de dirigir la mirada, la sospita, l’odi, la ira i la ràbia.
Orriols no va escriure explícitament «assetgeu-lo». Tampoc no podem atribuir-li l’autoria directa de les amenaces posteriors dels seus seguidors. Però la responsabilitat política no comença només quan es formula una ordre literal. També existeix quan una autoritat, conscient de la seva capacitat de mobilització, exposa un ciutadà crític davant dels seus seguidors, el defineix com a manipulador i el presenta com a membre d’una trama política que actuaria contra ella.
No som davant d’una disputa digital simètrica entre dos usuaris de la xarxa X. Una de les parts és alcaldessa de Ripoll, diputada al Parlament, presidenta d’un partit i una figura política a Catalunya amb una comunitat digital considerable. L’altra és un ciutadà amb les seves idees polítiques reconegudes, crítiques i legítimes, que publicita una denúncia davant l’organisme legalment encarregat d’investigar possibles pràctiques irregulars. Confondre aquesta desigualtat de poder amb una simple picabaralla és una forma d’analfabetisme democràtic.
Després de la publicació d’Orriols van arribar els insults. I també una amenaça explícita: un compte pràcticament anònim va difondre la imatge d’un home a punt de disparar una pistola amb silenciador, acompanyada d’un missatge que qualificava Molinas de «rata» i «bastard» i afirmava que persones com ell havien de «desaparèixer del mapa polític». A la imatge es podia llegir en anglès: «Primer els traïdors, després els invasors».
La seqüència és inequívoca: identificació, deshumanització, assetjament i amenaça directa. La causalitat directa haurà de ser determinada, si escau, per les instàncies corresponents. Però políticament resulta impossible ignorar que l’amenaça va germinar dins del marc construït pel missatge d’Orriols: el denunciant convertit en traïdor; el ciutadà que fiscalitza, transformat en enemic; l’adversari polític, presentat com un cos estrany, un «foraster» que cal expulsar.
Assenyalar —en 3 moviments— per no respondre
Aquesta és una de les operacions comunicatives més característiques de l’autoritarisme contemporani d’extrema dreta en alça a Catalunya, Espanya, Europa i el món. Quan una institució investiga el poder, el poder no respon sobre els fets, assenyala qui els ha denunciat.
El primer moviment consisteix a desplaçar el debat perquè no parlem de les bases d’un concurs, del deure d’abstenció, de possibles conflictes d’interès o de garanties administratives. Parlem de la militància de Roger Molinas —reconegut seguidor dels Comuns— de les seves opinions, de la seva condició sexual, de les seves suposades intencions.
El segon moviment és la fabricació de l’enemic. Roger Molinas deixa de ser un ciutadà que exerceix un dret i es converteix en un conspirador polític que vol perjudicar la líder suprema, el partit i, per extensió, tota la comunitat imaginada que la líder etnofeixista catalana diu representar en exclusiva i de forma unívoca.
El tercer és l’activació de la multitud. Ja no cal que el poder embruti directament les mans. Hi ha una xarxa d’adeptes, comptes anònims i perfils aparentment inautèntics preparada per repetir el relat, insultar l’adversari i imposar-li un greu cost personal.
Umberto Eco va resumir una de les pulsions del feixisme persistent amb una fórmula precisa: «el desacord és traïció». Quan el dissident és presentat com un traïdor —«botifler», en el cas dels atacs del seguidors d’Orriols—, ja no cal rebatre’l. Se’l pot castigar. La violència simbòlica digital ha començat a preparar el terreny per a totes les altres. És un moviment clàssic i ben conegut.
Umberto Eco va resumir una de les pulsions del feixisme persistent amb una fórmula precisa: «el desacord és traïció»
El problema de fons no és la ideologia de Roger Molinas. Una denúncia no és certa o falsa segons el carnet polític de qui la presenta. Els fets no es converteixen en mentida perquè els assenyali un adversari ideològic, de la mateixa manera que no es tornen veritat perquè els denunciï un amic.
La democràcia consisteix, precisament, a sotmetre les denúncies a comprovació i el poder públic a control. L’alternativa és la lleialtat personal unívoca: si critiques la líder suprema Orriols, ataques el poble català; si investigues l’autoritat, formes part de la conspiració espanyolista; si exigeixes explicacions, ets un enemic de la nació, un defensor de «moros» i «negres». Tot molt clàssic i, per desgràcia per a la història de la vella Europa, tot molt ben conegut.
Una multitud que funciona com un algoritme
S’ha parlat dels «bots d’Aliança Catalana». Convé ser rigorosos. L’existència de comptes anònims a les xarxes socials, amb poca activitat original, identitats opaques i una dedicació gairebé exclusiva a amplificar missatges ultres, és compatible amb comportaments coordinats, automatitzats o artificials. Però aquests indicis no permeten assegurar, sense una anàlisi tècnica, que tots aquests perfils siguin bots, que estiguin controlats directament pel partit o que Aliança Catalana els financi. Cal investigar-ho, no inventar-ho.
Tanmateix, el problema polític continua existint encara que darrere de cada compte hi hagi una persona de carn i ossos. Una multitud humana també pot funcionar com un algoritme: repeteix paraules, replica consignes, premia la crueltat, gaudeix de bombolla de la violència digital, verbal o, fins i tot, física; castiga el matís i enfonsa qualsevol explicació sota una muntanya de crits, insults i soroll.
Una multitud humana també pot funcionar com un algoritme: repeteix paraules, replica consignes, premia la crueltat
Els estudis de l’Oxford Internet Institute sobre propaganda computacional han documentat com no calen milers de persones organitzades per fabricar una falsa impressió de consens. Aquesta és la gran trampa de les xarxes (dites) socials: confonem repetició amb majoria, viralitat amb rellevància i agressivitat amb força social. Molinas s’ha vist forçat a protegir el seu compte per frenar l’acumulació d’insults i amenaces.
La censura sense censor
Això és el que la recerca sobre violència digital denomina chilling effect: efecte inhibidor. No cal prohibir formalment que algú parli. N’hi ha prou d’aconseguir que parlar sigui tan desagradable, perillós o psicològicament costós que la persona decideixi retirar-se. La censura del segle XXI sovint no porta uniforme ni publica decrets. Arriba en forma de notificacions. Centenars de missatges, insults, muntatges, amenaces i desconeguts que entren a la vida digital d’una persona fins que aquesta tanca la porta.
La UNESCO ha documentat a fons la relació entre violència en línia, por i autocensura, i ha advertit que els actors polítics figuren entre les principals fonts d’atacs digitals contra persones que intervenen en l’espai públic. En l’estudi global The Chilling, elaborat amb l’ICFJ, un 37 % de les dones periodistes enquestades identificaven els actors polítics com una de les principals fonts de les agressions rebudes. Molinas no és periodista ni aquest estudi descriu exactament el seu cas. Però el mecanisme és comparable: exposició des d’una posició de poder polític i públic, atac en xarxa i reducció de la participació de la persona assenyalada.
Això hauria de preocupar qualsevol demòcrata, independentment de la simpatia o antipatia que li despertin les idees de Molinas. Avui pot ser un militant dels Comuns. Demà, una funcionària, un periodista local d’un poble petit, una entitat veïnal, un professor d’institut o qualsevol ciutadana que descobreixi una possible irregularitat i decideixi comunicar-la de manera legítima. Quanta gent ho farà si sap que l’autoritat denunciada pot respondre exhibint-ne la fotografia davant de milers de seguidors?
No és un incident aïllat
El Parlament de Catalunya ja ha examinat altres actuacions de la diputada Orriols. El juliol de 2026, la Comissió de l’Estatut dels Diputats va considerar que havia comès una infracció lleu del Codi de conducta pels atacs islamòfobs a la diputada d’ERC Najat Driouech. L’informe oficial arribava a recomanar que s’avalués si algunes expressions podien contenir elements susceptibles de ser remesos a la Fiscalia per un eventual delicte d’odi.
No és el mateix cas i seria irresponsable confondre’ls. Però tots dos comparteixen una manera de fer política: personalitzar el conflicte, atribuir intencions ocultes, marcar l’adversari i oferir-lo a una comunitat mobilitzada per la por, l’odi i el ressentiment.
Aliança Catalana no s’alimenta només de determinades opinions racistes sobre immigració, identitat nacional o independència. S’alimenta d’una tecnologia política molt més antiga: dividir la societat entre fidels i traïdors, poble i enemics, catalans legítims i forasters perillosos ambpresències sospitoses. La novetat és que ara aquesta vella tecnologia feixista disposa d’algoritmes digitals, comptes anònims i una capacitat de persecució digital sistemàtica i permanent.
L’extrema dreta no necessita convèncer tothom. Li basta aconseguir que els altres parlin amb por, que els periodistes calculem cada frase, que els ciutadans dubtin abans de denunciar i que les institucions acabin considerant normal el llenguatge del crit, l’odi i l’assenyalament. Aquest és el seu triomf actual més profund. No volen ocupar la plaça pública, sinó canviar les condicions que permeten habitar-la.
L’extrema dreta no necessita convèncer tothom. Li basta aconseguir que els altres parlin amb por, que els periodistes calculem cada frase, que els ciutadans dubtin abans de denunciar
La democràcia de la diana
L’assumpte que Antifrau investiga s’haurà de resoldre amb documents, garanties i respecte a la presumpció d’innocència. Si no hi va haver cap irregularitat, el procediment ho haurà de determinar. Si n’hi va haver, caldrà depurar responsabilitats. Però l’actitud de Sílvia Orriols ja es pot jutjar políticament.
Una alcaldessa i diputada no hauria d’utilitzar mai la força simbòlica dels càrrecs públics per assenyalar personalment el ciutadà que la denuncia. Una diputada no pot ignorar que la seva paraula mobilitza. Una dirigent política no queda exonerada de tota responsabilitat perquè no hagi escrit literalment l’ordre d’atacar el rival i amenaçar-lo de mort.
La llibertat d’expressió protegeix Orriols quan defensa la seva actuació, critica la denúncia o qüestiona les motivacions polítiques de Molinas. Però la llibertat d’expressió no converteix qualsevol comportament en democràtic, exemplar ni innocent. També tenim dret a anomenar les coses: publicar el nom, el rostre i el perfil d’un ciutadà davant d’una comunitat hostil que l’odia és posar-lo en una diana.
Quan una denúncia administrativa és contestada amb un assenyalament i atac personal, el debat ja no tracta únicament d’un concurs municipal a Ripoll. Tracta de la por que estem disposats a introduir en la vida pública i política. Tracta de si acceptarem que una multitud digital substitueixi les institucions. Tracta de si permetrem que el crit «aquí el teniu» es converteixi en una forma habitual de governar.
Primer arriba el nom. Després, la fotografia. A continuació, una multitud a les xarxes. I finalment, si ningú no ho atura el feixisme, arriba la violència brutal del silenci. I aquest silenci és el veritable programa polític de l’autoritarisme d’extrema dreta que representa l’alcaldessa de Ripoll.
Hi ha dies que fan història per ser la data d’inici d’una guerra. Uns altres canvien el món per descobriments impressionants o per convertir-se en el començament d’una pandèmia global que aviat va quedar oblidada. També hi ha dies recordats en els llibres d’història pel llançament d’una nau tripulada que va orbitar al voltant de la Lluna per primera vegada o perquè es va presentar una nova tecnologia mèdica que prometia transformar la nostra salut i les nostres vides.
En tots aquests dies històrics, per a bé o per a mal, la protagonista sol ser sempre la humanitat: els seus assoliments i els seus desastres. En altres dies històrics, molt menys freqüents, estranys, gairebé rars, el protagonisme no el té la humanitat, sinó l’univers en el qual vivim. Dimecres que ve serà un d’aquests dies.
El 12 d’agost del 2026, milions de persones en l’hemisferi nord del planeta sortirem a balcons, terrasses, platges, muntanyes i places per a mirar exactament cap al mateix lloc. És un lloc al qual no solem mirar perquè, encara que ens cuida i ens protegeix, també pot fer-nos mal: el Sol.
Durant poc més d’un minut, la Lluna cobrirà completament el Sol en una part important de la Península Ibèrica, de l’Atlàntic al Mediterrani, i convertirà una tarda tòrrida d’estiu en un sorprenent crepuscle.
Una gran lliçó d’humilitat
És un d’aquests escassos moments de la vida en què el planeta, el sistema solar, la Via Làctia i tot l’univers semblen recordar-nos que existeix alguna cosa molt per sobre de nosaltres; una cosa molt més gran que l’ésser humà, alguna cosa que no controlem i que ni tan sols entenem del tot.
Potser per això l’eclipsi del dimecres no és només un fenomen astronòmic espectacular. Arriba just quan més falta li fa a la humanitat una gran lliçó d’humilitat arribada del cel.
Una generació sencera esperant un minut
Per a la immensa majoria de persones que viuen avui a Catalunya i a Espanya, serà el primer eclipsi total de Sol que podran contemplar sense sortir del país. La Península Ibèrica no vivia un des de 1905. Més d’un segle després, el cel torna a repetir aquella extraordinària i fascinant alineació entre el Sol, la Lluna i la Terra. Cap generació viva conserva un record conscient d’una cosa semblant.
I això resulta encara més curiós en una societat com la nostra, que viu de sobreproduïr imatges. Som la generació que més imatges ha produït en tota la història coneguda i, no obstant això, probablement serà la primera vegada que milions de persones en aquest país contemplin un fenomen natural que cap pantalla digital pot reproduir en tota la seva intensitat.
Un eclipsi no sols es mira
Es viu. Els qui han tingut la fortuna d’experimentar un i han deixat constància d’això solen descriure una mateixa sensació: un silenci molt estrany, un descens sobtat de la temperatura, una llum impossible de comparar amb cap vesprejar conegut, ocells que busquen refugi creient que arriba la nit, insectes que callen i un sotrac col·lectiu molt difícil d’explicar.
Un eclipsi no sols es mira. Es viu
Durant tot just unes desenes de segons desapareix la rutina de qualsevol dia que, de sobte, es fa nit. Apareixen la sorpresa i la meravella.
Catalunya també mirarà cap al cel
La Península Ibèrica serà un dels millors llocs del món per a observar l’eclipsi del pròxim dimecres. La franja de totalitat creuarà la Península d’oest a est, de l’Atlàntic al Mediterrani. A Catalunya, el fenomen serà visible pràcticament des de tot el territori, encara que amb algunes diferències importants.
Zones de totalitat i anularitat dels tres eclipsis solars de 2026, 2027 i 2028. Imatge: Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible
A les comarques del sud podrà contemplar-se en tota la seva magnitud, mentre que en la resta del país —inclosa Barcelona— l’eclipsi serà parcial, encara que molt profund: el Sol arribarà a quedar ocult en un percentatge extraordinàriament alt que oferirà una sensació difícil d’oblidar.
El fenomen començarà al final de la tarda, quan el Sol ja estigui descendint cap a l’horitzó occidental. Precisament per això serà fonamental buscar llocs elevats o amb una visió completament buidada cap a ponent. La totalitat a penes durarà entre un i dos minuts, segons el punt d’observació.
Després, tot tornarà a la normalitat. O gairebé. Perquè els qui han contemplat un eclipsi total solen dir —des de les primeres inscripcions en pedra fins als relats més recents— que mai tornen a mirar el cel de la mateixa manera.
Una casualitat còsmica irrepetible
Hi ha una dada que sempre m’ha semblat gairebé poètic. El Sol té un diàmetre unes quatre-centes vegades major que el de la Lluna. No obstant això, la Lluna està aproximadament quatre-centes vegades més prop de la Terra. Aquesta doble coincidència fa que tots dos discos semblin gairebé idèntics quan els observem des del nostre planeta.
És una casualitat extraordinàriament improbable. Tan improbable que algun dia deixarà d’existir.
Encara que no ho sembli, la Lluna s’allunya de nosaltres uns 3,8 centímetres cada any. És molt poc. A penes el que creixen les ungles humanes en unes setmanes. Però dins d’uns centenars de milions d’anys aquesta distància serà suficient perquè la Lluna ja no aconsegueixi ocultar completament el Sol.
Els eclipsis totals desapareixeran. Però nosaltres haurem vist un. És una mescla estranya d’humilitat i privilegi.
L’univers posa en perspectiva les nostres urgències
L’eclipsi arriba en un moment singular per al planeta. Vivim una època marcada per les guerres d’Ucraïna i l’Iran; pel genocidi de Gaza; pels greus i repetits conflictes a Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo i Iemen. Vivim també una creixent rivalitat estratègica i geopolítica entre els Estats Units i la Xina, marcada per una nova carrera de rearmament internacional i per una crisi climàtica que ja no pertany al futur, sinó al present continu.
A tot això se suma una creixent polarització política i una sensació d’incertesa que travessa moltes democràcies occidentals, assetjades per l’auge de l’extrema dreta autoritària.
La revolució tecnològica —que no fa tants anys ens prometia coneixement lliure per a tots— ha acabat, en bona part, segrestada pels interessos d’una nova elit de tecnooligarcas que, àvids de poder més enllà de les seves immenses fortunes, han convertit la intel·ligència artificial en un gegantesc —i encara difícil de governar— cavall de Troia que ja està transformant els nostres processos laborals, socials, econòmics i culturals.
Mentre nosaltres discutim a crits, el sistema solar continua movent-se amb una precisió extraordinària
Tot sembla accelerar-se. Tot sembla urgent. Tot exigeix el crit d’una opinió immediata. Potser per això la pausa, el silenci i la irreversibilitat d’un eclipsi resulten tan desconcertants. L’eclipsi no entén de calendaris humans. No distingeix ideologies. No sap de fronteres. No respon a cap algorisme comercial ni a gens d’interès polític.
Mentre nosaltres discutim a crits sobre qui té raó en qualsevol polèmica humana, el sistema solar continua movent-se amb una precisió extraordinària, exactament igual que fa milions d’anys. No es tracta únicament que l’univers sigui indiferent a nosaltres. Es tracta, sobretot, que nosaltres tendim a sobredimensionar la nostra importància real dins d’aquest univers.
La ciència va començar aixecant el cap
Abans de construir telescopis, satèl·lits o acceleradors de partícules, la humanitat va fer una cosa molt més senzilla. Va mirar al cel. Va aixecar el cap. Els eclipsis van ser durant segles motiu de por. Civilitzacions senceres els van interpretar com a càstigs divins o anuncis de la fi d’una era. Fins que algú va decidir observar i estudiar la realitat per a tractar d’entendre-la en lloc de témer-la.
La història de la ciència és, en bona part, la història d’aquest canvi d’actitud. Mai deixem de sentir sorpresa enfront del desconegut. Només deixem de tenir por a la sorpresa. En 1919, aprofitant precisament un eclipsi total de Sol, una expedició científica va aconseguir demostrar una de les idees més revolucionàries d’Albert Einstein: la gravetat corba l’espai i també desvia la llum.
Necessitem apagar el Sol durant uns minuts per a descobrir coses que normalment romanen invisibles
Un eclipsi va ajudar a canviar la nostra comprensió de l’univers. És una paradoxa bella, no els sembla? Necessitem apagar el Sol durant uns pocs minuts per a descobrir coses que normalment romanen invisibles. Potser també nosaltres necessitem, de tant en tant, apagar la llum encegadora d’aquest soroll permanent que ens envolta per a tornar a distingir l’important.
Un espectacle col·lectiu i gratuït
Hi ha una altra raó per la qual els eclipsis continuen emocionant-nos. Són profundament democràtics. No importa quant diners tinguis. No importa la teva nacionalitat. No importa la teva religió. No importa el nombre de seguidors que acumulis en les xarxes socials ni a través de quins mitjans de comunicació t’informis.
Durant aquests minuts tots aixecarem el cap exactament cap al mateix lloc per a contemplar la immensitat del cosmos. En una època en la qual gairebé tota la nostra experiència sembla estar personalitzada per algorismes i tancada en bombolles digitals, l’eclipsi roman obstinadament col·lectiu. Ningú pot veure-ho abans perquè pagui una subscripció premium. Ningú rep una versió distinta del fenomen segons les seves preferències polítiques. El cel continua sent l’únic espai que no ha après a segmentar als seus espectadors.
Potser per això ens commou tant. Perquè, durant uns minuts, deixem de comportar-nos com a consumidors per a tornar a ser, simplement, habitants del mateix planeta.
El que l’eclipsi no ve a dir-nos
Convé dir-ho amb claredat. Els eclipsis no anuncien guerres. No prediuen crisis. No anticipen canvis polítics. I val la pena recordar-ho abans que apareguin els qui intentin convertir un fenomen astronòmic en una prova de qualsevol teoria extravagant: negacionistes del canvi climàtic, terraplanistes amb ulleres de colors o venedors d’aire fregit embotellat.
Durant segles es van atribuir als eclipsis significats sobrenaturals que avui manquen de fonament científic. Això sí, continuen tenint un enorme valor simbòlic. No perquè el cel vulgui enviar-nos missatges en forma d’imatges memorables, sinó perquè som nosaltres els qui necessitem detenir-nos de tant en tant per a mirar millor i formular millors preguntes davant els desafiaments múltiples que afrontem com a humanitat.
Cada època ha projectat sobre els eclipsis les seves pròpies inquietuds. Potser la nostra té a veure amb una cosa molt més senzilla. Com hem arribat a viure tan pendents de les pantalles que necessitem que desaparegui el Sol durant uns minuts per a tornar a mirar cap al cel?
I después de l’eclipsi, què?
El 12 d’agost, quan la Lluna segueixi el seu camí i la llum torni a inundar-lo tot, el món continuarà sent exactament el mateix. Les guerres continuaran obertes. L’emergència climàtica, amb la calor vergonyosa i asfixiant d’aquests dies, no haurà desaparegut. La intel·ligència artificial continuarà avançant i transformant-ho tot.
Les desigualtats socials i econòmiques, el racisme i el masclisme seguiran aquí. Res canviarà pel simple fet que el Sol hagi romàs ocult durant uns minuts. I, no obstant això, potser alguna cosa canvia en nosaltres.
Potser comprenem que les nostres discussions, per intenses que semblin, ocupen un lloc diminut dins d’una història moltíssim més gran.
Potser recordem que la humanitat va aprendre primer observant i només després opinant, una vegada va intentar comprendre allò que tenia davant.
Potser descobrim que encara som capaços de compartir un mateix silenci mentre contemplem com la Lluna cobreix el Sol, sense necessitat de compartir les mateixes idees.
Abans de ser ciutadans d’un país, votants d’un partit, fidels devots de tal o tal altre déu o usuaris d’una xarxa social, som habitants del mateix cel
Aquesta serà, potser, la major lliçó de l’eclipsi del pròxim 12 d’agost del 2026. No es tracta que la llum del dia es converteixi en nit. Es tracta que, durant tot just un minut, milions de persones recordem alguna cosa que el soroll quotidià ens fa oblidar massa sovint: vivim sobre un petit planeta blau que gira al voltant d’una estrella corrent, en un racó qualsevol de l’univers. I que, abans de ser ciutadans d’un país, votants d’un partit, fidels devots de tal o tal altre déu o usuaris d’una xarxa social, som només exactament això. Habitants del mateix cel.
Com observar l’eclipsi solar amb seguretat
Observar un eclipsi solar és una experiència única, però també comporta riscos si no es prenen les precaucions adequades.
Recomanacions bàsiques
Utilitza ulleres per a eclipsis certificades conforme a la norma ISO 12312-2 (o amb un índex d’opacitat 5 o superior). Comprova abans d’usar-les que no presentin ratlladuras, perforacions ni trencaments.
No observis mai el Sol amb ulleres de sol convencionals, radiografies, cristalls fumats ni filtres casolans.
Si utilitzes prismàtics, telescopis o càmeres fotogràfiques, col·loca sempre filtres solars homologats davant de l’objectiu.
Una alternativa completament segura és l’observació indirecta mitjançant una projecció amb una cartolina perforada o un visor estenopeic.
Finalitzada la totalitat —o l’eclipsi parcial, segons el lloc des d’on s’observi— torna a protegir els teus ulls abans de mirar de nou al Sol.
La calor ha deixat de ser únicament una temperatura. Ara és una nit sense treva. Una jornada laboral que castiga més qui treballa a l’aire lliure. Un habitatge que acumula graus com si emmagatzemés deutes impagats. Un cos que busca en qualsevol ombra una pausa que ja no arriba.
L’emergència climàtica ja s’ha instal·lat dins nostre. Les successives onades de calor que colpegen la Mediterrània, la península Ibèrica, tot Europa i el món no tan sols fan pujar els termòmetres: alteren el son, erosionen la nostra capacitat de concentració, agreugen alguns trastorns físics i mentals i converteixen la desigualtat social en una experiència física extrema.
Aquesta és la idea més inquietant del nou estudi global publicat pel Servei de Canvi Climàtic del programa Copernicus de la Unió Europea: la crisi climàtica està transformant l’experiència humana de la calor en totes les seves dimensions —intensitat, freqüència, extensió, durada i impactes— i està ocupant l’últim refugi fisiològic que encara ens quedava: la nit.
La recerca, publicada a Nature Climate Change, analitza l’estrès tèrmic entre 1950 i 2024. La seva conclusió és inequívoca: la calor perillosa és avui més freqüent, intensa i prolongada, i arriba a territoris i poblacions que abans quedaven fora del seu radi d’acció. No és una profecia. És la descripció del present.
El termòmetre no té cos
Acostumem a comptar l’escalfament global en graus de temperatura de l’aire. És una mesura imprescindible, però incompleta. El cos no viu dins d’un termòmetre: viu sota el sol o a l’ombra, amb humitat o vent, treballant o descansant. Dos dies amb una temperatura idèntica poden produir efectes físics molt diferents.
Per això, l’estudi utilitza l’Índex Universal de Clima Tèrmic, l’UTCI. Aquesta eina combina temperatura, humitat, vent i radiació solar amb un model de resposta fisiològica. El resultat no és una simple «sensació»: estima la càrrega tèrmica real que suporta l’organisme. L’UTCI situa l’estrès moderat a partir de 26 °C; el fort, a partir de 32 °C; el molt fort, a partir de 38 °C, i l’extrem, a partir de 46 °C. No són lectures d’un termòmetre convencional, sinó la traducció de l’ambient al llenguatge del cos.
I aquesta traducció canvia tota la conversa. El perill ja no depèn tan sols de quant puja el mercuri, sinó de fins a quin punt es pot refredar una persona, durant quant de temps està exposada i amb quins recursos compta per protegir-se.
La nit ja no «guareix»
Des dels anys setanta, la temperatura percebuda màxima dels deu dies més calorosos de cada any ha augmentat globalment 0,27 °C per dècada. Però les mínimes de les deu nits més caloroses han crescut encara més de pressa: 0,32 °C per dècada. La diferència sembla petita fins que se n’entén el significat biològic.
La nit hauria de permetre que el cos dissipés la calor acumulada. Si la temperatura es manté elevada, aquesta reparació s’interromp: dormim pitjor, el sistema cardiovascular continua sota pressió i l’exposició deixa de ser un episodi. El dia i la nit formen un únic esdeveniment tèrmic. A Europa, els episodis d’un dia amb estrès tèrmic seguit d’una nit tropical han augmentat un 73% des dels anys setanta. Els que duren entre 15 i 30 dies són ara 3,4 vegades més freqüents. Ja no parlem d’una mala nit, sinó de setmanes sense prou recuperació.
La calor no fa soroll, però desgasta i modifica profundament la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos
La calor té una manera ben poc elegant de recordar-nos la seva presència. Ho impregna tot. Entra per les finestres, queda enganxada a les parets del nostre cos; ens interromp el son, ens fa suar, redueix la nostra paciència i converteix qualsevol gest quotidià mínim —treballar, cuidar, estudiar, moure’s, fer esport, descansar— en una petita gran prova de resistència. La calor no fa soroll, però desgasta i modifica profundament la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos.
El gran relat de la calor busca imatges espectaculars: incendis destructius vistos des de l’aire, termòmetres de plaça, platges atapeïdes. Però bona part del dany succeeix fora de càmera, de matinada, en una residència, en un dormitori mal ventilat o en un pis sota una teulada sobreescalfada. La nit tropical no reparteix democràticament el seu insomni.
El cervell tampoc no descansa
Continuem parlant de la calor com si només afectés el cos, però què passa amb la maquinària que ho controla tot, el cervell? La resposta més immediata comença durant la nit. El cos necessita reduir la temperatura per dormir, però les nits tropicals i tòrrides que es viuen a la riba de la Mediterrània dificulten molt aquest procés.
Una recerca publicada a Nature Communications va confirmar que les temperatures elevades redueixen la durada total del son i incrementen el risc d’un descans insuficient. La conclusió científica és evident en la pràctica quotidiana del que sentim tots els qui vivim a prop de la Mediterrània aquests mesos: dormim menys i molt pitjor; es redueix el nostre son profund i augmenta la sensació d’esgotament en despertar-nos.
Una societat que dorm malament no pensa bé
I la derivada següent del mal dormir també resulta molt raonable: una persona —i una societat— que dorm malament no pensa bé. La manca de descans afecta la memòria, la concentració, la regulació emocional i la capacitat de prendre decisions raonables. Dormir malament ens torna més irritables, impulsius i vulnerables. La calor no crea automàticament un desequilibri mental, però pot deteriorar el comportament quotidià i agreujar problemes previs. La frontera entre el malestar tèrmic i el malestar psicològic és molt més porosa del que imaginàvem, del que ens agradaria creure.
La relació calor-son-malaltia mental no és un assumpte nou. Una revisió sistemàtica publicada a The Lancet Planetary Health va trobar diverses associacions directes entre l’augment de les temperatures i un nombre més gran d’urgències i ingressos psiquiàtrics, conductes suïcides i empitjorament de diferents problemes de salut mental.
Els mecanismes pràctics d’aquestes relacions encara són força desconeguts i no seria correcte oferir explicacions simplistes, però, com mostra l’estudi de la revista The Lancet, l’evidència acumulada durant anys apunta sempre en una mateixa direcció: la calor extrema també constitueix un greu factor de risc psicològic.
Europa eixampla l’estiu
En comparar el període 2015-2024 amb els anys setanta, l’estudi detecta que la temperatura percebuda dels deu dies més calorosos va augmentar a la majoria de regions. Europa, el nord d’Àfrica i la península Aràbiga registren alguns dels increments més grans: fins a 4 °C i, localment, 5 °C. La calor també conquereix el calendari. A les zones extratropicals de l’hemisferi nord, la temporada d’estrès moderat dura avui quinze dies més; la d’estrès fort, dotze; la d’estrès molt fort, nou, i la d’estrès extrem, sis.
Visualització de la comparativa entre la dècada de 1970 i els anys 2015-2024 pel que respecta a l’augment de dies amb estrès per calor de diferents intensitats i de les nits tropicals.
A Europa, l’estrès moderat comença, de mitjana, a mitjan maig —abans ho feia a principis de juny— i s’allarga gairebé fins a l’octubre. L’estrès fort comença al juny, no al juliol. Durant l’última dècada, fins i tot la temporada més curta d’estrès moderat o fort va ser més llarga que la més extensa dels anys setanta. El calendari heretat ja no explica el clima present. Continuem organitzant escoles, feines, ciutats, festivals i cures segons unes estacions que s’estan desplaçant físicament. L’estiu s’expandeix, però les nostres institucions encara creuen que només ha canviat de vestuari.
El termòmetre també mesura la desigualtat
Però la calor no cau democràticament sobre la població. Pot ser que el termòmetre marqui la mateixa temperatura, però no tots habitem el mateix estiu. No és el mateix suportar quaranta graus en un habitatge ben aïllat, amb aire condicionat i possibilitat de teletreballar, que fer-ho en un pis petit, mal ventilat i compartit. No és el mateix passar l’onada de calor al costat del mar que treballar repartint menjar, netejant habitacions, collint fruita, aixecant edificis o cuidant una persona dependent. Tampoc no és el mateix disposar d’una segona residència que no tenir ni tan sols un primer habitatge digne.
La calor multiplica desigualtats que ja existien. Afecta especialment les persones grans que viuen soles, els infants, les persones amb malalties cròniques o trastorns mentals, les persones sense llar i les que treballen a la intempèrie. També les que no poden pagar l’electricitat necessària per refredar casa seva. La pobresa energètica ja no consisteix únicament a passar fred durant l’hivern. També significa no poder escapar de l’estiu.
La geografia desigual de la calor
A les àrees subtropicals de l’Amèrica del Nord, el sud d’Europa, Àfrica, l’Amèrica del Sud i Austràlia es registren fins a cinquanta dies més l’any amb estrès tèrmic fort. A Europa i l’Amèrica del Sud, l’estrès extrem es produeix 2,5 vegades més sovint; a l’Amèrica del Nord, el doble. Però el percentatge pot enganyar: Àfrica suporta la càrrega absoluta més gran. Durant l’última dècada, l’estrès fort hi va afectar el 70% dels dies i llocs analitzats.
No és el mateix que un risc abans infreqüent es multipliqui que viure ja dins d’una calor crònica. L’aritmètica climàtica també necessita context. Aquí emergeix la dimensió postcolonial de la crisi. Moltes de les regions més exposades —l’Àfrica subsahariana, el sud i el sud-est d’Àsia, la península Aràbiga i la Mediterrània— disposen de menys recursos per adaptar habitatges, xarxes sanitàries, espais públics i condicions laborals. Els qui menys van contribuir històricament a omplir l’atmosfera de carboni solen afrontar la calor amb infraestructures més fràgils. El clima és global; la protecció continua tenint codi postal, classe social, passaport i color de pell.
Fins i tot la forma de les ciutats distribueix el patiment climàtic. Els barris urbans amb menys arbres, més trànsit, més densitat i habitatges pitjors acumulen temperatures superiors. Un estudi d’ISGlobal sobre 93 ciutats europees va estimar que l’illa de calor urbana estava relacionada amb el 4,3% de les morts estivals analitzades i va calcular que una tercera part s’hauria pogut evitar augmentant la cobertura arbòria fins al 30%. Plantar arbres no és decoració urbana: és política sanitària i també salut mental.
Allò que el mapa no veu
L’estudi es basa en ERA5-HEAT, un conjunt de reanàlisis que combina observacions i models en una quadrícula global. La seva consistència permet estudiar set dècades i travessar fronteres, però l’escala imposa límits. Els autors adverteixen que no capta completament microclimes com les illes de calor urbanes. Les estimacions poden ser conservadores, sobretot a les ciutats. El mapa veu la metròpoli; no sempre distingeix l’asfalt sense arbres, la parada sense ombra o el dormitori obert a un pati immòbil.
La limitació no afebleix l’alarma: la fa més incòmoda. Fins i tot una eina que pot suavitzar els extrems locals revela una tendència contundent. L’estudi, a més, analitza el passat recent; no projecta escenaris futurs. Mesura fins on hem arribat, no on acaba el trajecte.
Mil milions de cossos més
Als anys setanta, el 55% de la població mundial experimentava almenys noranta dies anuals d’estrès tèrmic fort. En el període 2015-2024, la proporció va arribar al 70%. L’exposició a almenys un dia d’estrès extrem va passar del 16% al 22%. En incorporar-hi el creixement demogràfic, el salt equival a mil milions de persones addicionals exposades cada any a un mínim d’un dia de calor extrema. Però no hi ha més persones en perill tan sols perquè hi hagi més persones. Hi ha més persones en perill perquè el perill ha crescut.
Tampoc no existeix un cos humà universal. L’edat, la salut, l’aclimatació, l’esforç físic i l’habitatge modifiquen la vulnerabilitat. L’UTCI permet comparar el planeta mitjançant una referència comuna, però no representa totes les desigualtats inscrites en cada cos.
No estem de mal humor: estem sobreescalfats
Potser també hauríem de revisar la nostra conversa pública. Quan el cansament tèrmic es prolonga, augmenta la irritabilitat, disminueix la capacitat de concentració i s’afebleixen els vincles comunitaris. La calor tanca les persones a casa, buida les places durant bona part del dia i redueix els espais de trobada. La ciutat mediterrània, construïda històricament al voltant del carrer, l’ombra i la conversa, corre el risc de convertir-se durant mesos en un territori hostil.
Hi ha, a més, una altra angoixa més difícil de mesurar: la consciència que aquests episodis tornaran. Especialment entre els joves, cada onada de calor confirma que el futur climàtic del qual es parlava en condicional ja ha arribat. L’ecoansietat no és una extravagància generacional. Pot ser una resposta perfectament racional davant la percepció que les institucions coneixen el perill, però continuen actuant amb una lentitud gairebé geològica.
La Mediterrània sempre ha sabut conviure amb la calor. Va inventar les persianes, els patis, les fonts, la migdiada, els carrers estrets i la vida quan cau el sol. Però això ja no és simplement el nostre vell estiu. És un estiu transformat pel canvi climàtic, més llarg, més intens i més persistent.
Adaptar-se no és rendir-se
El diagnòstic del programa Copernicus exigeix mesures concretes: alertes basades en l’estrès tèrmic i no tan sols en la temperatura; plans sanitaris que incloguin la calor nocturna; refugis climàtics accessibles; ombra, vegetació i aigua a l’espai públic; rehabilitació tèrmica dels habitatges; horaris laborals adaptats i seguiment de les persones vulnerables.
L’adaptació no es pot limitar a recomanar aigua, persianes abaixades i evitar sortir al migdia. Necessitem refugis climàtics accessibles, escoles i residències preparades, habitatges rehabilitats, horaris laborals adaptats, més arbres i menys asfalt, atenció específica des dels serveis sanitaris i protocols per a les persones que prenen medicacions la resposta de les quals es pot alterar amb la calor.
L’adaptació no es pot limitar a recomanar aigua, persianes abaixades i evitar sortir al migdia. Necessitem refugis climàtics accessibles, escoles i residències preparades, habitatges rehabilitats…
Sobretot, hem de deixar de privatitzar la supervivència. L’aire condicionat individual pot alleujar una habitació, però no resoldrà una crisi col·lectiva; a més, consumeix energia, expulsa calor al carrer i torna a separar els qui poden comprar protecció dels qui només poden comprar resignació.
Però, a més, l’adaptació amaga una trampa si es redueix a responsabilitat individual: hidrateu-vos, abaixeu les persianes, no sortiu. Així, una crisi estructural es converteix en un manual de bones maneres meteorològiques. No tothom pot deixar de treballar al migdia. No tothom té persianes, arbres a prop, un habitatge digne o diners per refredar-lo. Sense drets ni serveis públics, el consell individual és tot just un paraigua de paper.
Adaptar-se tampoc no substitueix la reducció urgent d’emissions. Una ciutat pot plantar arbres, obrir refugis i redissenyar carrers; ho ha de fer. Però cap municipi del món no pot refredar tot sol una atmosfera carregada durant dos segles de combustibles fòssils. Mitigar i adaptar són les dues mans amb què encara podem protegir el món habitable.
Sorgeixen preguntes, i no únicament sobre quants graus més podrem suportar. La pregunta que suscita la lectura atenta de l’informe de Copernicus de juliol és: quina mena de societat serem sota aquests graus de més? Perquè quan la calor no ens deixa dormir, pensar ni cuidar-nos, l’emergència climàtica deixa de ser tan sols una previsió científica amb arguments i raons clars: es converteix en una forma de patiment quotidià. I també en una qüestió profundament política.
L’informe de Copernicus ens obliga, en definitiva, a canviar la unitat de mesura. La crisi climàtica es compta en graus, sí, però també en nits perdudes, feines insegures, estius expandits, ecoansietat i cossos exposats. Es compta en la distància entre qui pot comprar fred i qui ha de resistir, per força, la calor com pugui. Durant molt de temps vam imaginar l’escalfament global i la crisi climàtica com una línia ascendent en un gràfic de temperatura. Ara aquesta línia ja ha entrat a casa nostra, s’asseu a la vora del llit i, com un malson, ja no ens deixa dormir.
Si vols aprofundir en les idees i reflexions d’aquest article, aquí tens algunes de les fonts i referències que s’han utilitzat per elaborar-lo i que et poden ajudar.
Copernicus Climate Change Service: estudi global sobre la intensificació de l’estrès tèrmic, 15 de juliol de 2026.
Les enquestes ens ajuden habitualment a entendre qui guanyaria unes eleccions, però la darrera Enquesta de Valors Socials (2025) que l’Ajuntament de Barcelona fa cada quatre anys ens explica de forma clara el tipus de societat urbana en què s’està convertint Barcelona.
Els titulars de la premsa de la ciutat han destacat un possible gir conservador. És comprensible en la lectura informativa superficial que solen fer els grans mitjans quan llegeixen les notícies de forma «ràpida i furiosa». És un titular, però també és molt insuficient, perquè llegir les dades només en clau de política electoral és quedar-se a la superfície d’un fenomen molt més profund.
La dada més preocupant de l’enquesta no és el possible gir conservador. És que Barcelona deixa de creure que els seus problemes es puguin resoldre col·lectivament
El que retrata aquesta enquesta no és tant una Barcelona més conservadora i de dretes com una ciutat molt més cansada de si mateixa, amb uns ciutadans que continuen defensant la llibertat però que, paradoxalment, cada vegada creuen menys en la igualtat. Una ciutat més desconfiada, més individualista i menys convençuda que els grans problemes col·lectius es puguin resoldre col·lectivament, pel bé comú.
Les dades
L’anàlisi de les dades de l’enquesta es fa a partir de 2.063 entrevistes a ciutadans d’entre 15 i 74 anys residents a Barcelona, en un treball de camp fet entre el 18 de novembre de 2025 i el 26 de gener de 2026, mitjançant entrevistes presencials, complementades amb qüestionaris en línia per garantir la representativitat de la mostra. Amb un marge d’error del ±2,3 % i un nivell de confiança del 95,5 %, l’enquesta és, possiblement, un dels principals instruments demoscòpics per analitzar l’evolució dels valors, les idees, les actituds i les percepcions de la ciutadania barcelonina.
La llibertat continua sent el valor més apreciat pels barcelonins (97,1 %), però la igualtat registra el seu nivell més baix des que es fa l’enquesta. Al mateix temps, el suport a la democràcia baixa fins al 77,7 %, molt lluny del 90,3 % del 2006. Paral·lelament, un 6,6 % considera acceptable un règim autoritari en determinades circumstàncies —el màxim històric— i un 12,7 % afirma que li és indiferent viure en una democràcia o en una dictadura.
https://www.datawrapper.de/_/QrMZ2/
L’estudi també constata un clar desplaçament cap a valors més individualistes i pragmàtics. L’habitatge es consolida com la primera preocupació ciutadana, mentre augmenta la demanda de més seguretat i més privacitat. Alhora, retrocedeixen el suport al multiculturalisme, el pacifisme, l’ecologisme i la participació en moviments socials, que se situa en els nivells més baixos des de 1998. També canvia la manera d’entendre l’educació: només el 36,2 % dels enquestats creu que estudiar serveix principalment per formar-se com a persona, quan el 2018 aquest percentatge era del 49,3 %, una caiguda de tretze punts en només set anys.
https://www.datawrapper.de/_/wp9wm/
Una lectura
Una lectura de les dades i els gràfics de l’enquesta ens mostra com les democràcies no es debiliten només quan creixen els extremismes, sinó també quan s’erosionen els vincles que mantenen unida una societat.
La democràcia, a la ciutat o més enllà, perd quan el «jo» derrota el «nosaltres». La dada més significativa de l’enquesta no és que augmenti la sensibilitat conservadora, sinó que la igualtat cau fins al seu mínim històric.
https://www.datawrapper.de/_/RYwUU/
Durant dècades, Barcelona havia construït una identitat política col·lectiva basada en la idea que la llibertat individual només és possible quan existeixen drets compartits: una escola pública forta, barris cohesionats, habitatge assequible, centres de salut amb atenció universal, transport públic i cultura accessible als barris menys centrals, o espais públics de qualitat. Ara aquesta relació sembla afeblir-se, segons les dades de l’enquesta.
L’individualisme no és una causa. És el símptoma d’una ciutat on l’habitatge, la precarietat i la incertesa estan erosionant la confiança en el bé comú.
Cada vegada més persones continuen reclamant llibertat, però cada vegada menys creuen que aquesta llibertat depengui d’un projecte col·lectiu. És una transformació silenciosa i profundament política.
La precarietat també fabrica valors
Seria un error llegir aquestes dades com un fracàs moral dels ciutadans de Barcelona. L’individualisme no apareix perquè la gent es desperti un matí decidint ser més egoista. L’individualisme també és una conseqüència de quan tenir un lloc on viure es converteix en la principal preocupació de la ciutat; quan els salaris deixen de permetre projectes de vida; quan una generació sencera de joves no sap si podrà emancipar-se abans dels quaranta anys; quan treballar només serveix per continuar pagant factures; quan el futur deixa de ser una il·lusió compartida i es converteix en una cursa individual.
I quan la supervivència ocupa tot l’espai, la comunitat retrocedeix. No és cap casualitat que també disminueixi la confiança en el multiculturalisme, que augmenti la percepció que la immigració és un problema que genera tensions o que es debiliti la participació en moviments socials. No són fenòmens independents. Són les diferents cares d’un poliedre definit per la sumatòria d’incertesa i inseguretat.
L’enquesta deixa una pregunta molt difícil per a les idees polítiques que hauria de plantejar-se l’esquerra de la ciutat, perquè aquesta enquesta de l’Ajuntament no només interpel·la la dreta. Interpel·la, sobretot, l’esquerra que ha governat la ciutat els últims anys.
Durant massa anys, una part del progressisme ha actuat com si determinats valors fossin irreversibles. Com si la igualtat, el feminisme, l’ecologisme o la convivència ja haguessin guanyat definitivament la batalla cultural. Era bonic, però no era cert. Els valors també competeixen, s’han d’explicar bé i, sobretot, calen resultats reals allà on viu la gent, i no només als discursos, informes, estudis, universitats i llibres.
Quan l’esquerra substitueix les solucions pels símbols i el turista es converteix en el culpable de tot, el populisme sempre acaba oferint relats més fàcils i simples
Quan una família del Raval o de Torre Baró no pot pagar el lloguer i és desnonada; quan una jove de Sant Andreu veu impossible comprar un pis per marxar de casa dels pares; quan una treballadora de Sants encadena contractes precaris o quan els ciutadans d’un barri qualsevol se senten abandonats i perceben que aquest perd qualitat de vida, les apel·lacions morals als drets o a la democràcia són molt insuficients.
Se sap. No n’hi ha prou amb tenir raó. Cal demostrar que les teves idees milloren la vida real de les persones. I aquí l’esquerra ha anat acumulant algunes derrotes que encara costa reconèixer.
La trampa de la turismofòbia
L’enquesta demostra que Barcelona necessita discutir seriosament el seu model turístic. Però durant massa temps una part del debat públic ha preferit assenyalar el turista abans que qüestionar el sistema econòmic. És més fàcil culpar una parella de nòrdics que passeja pel Gòtic que no pas un model econòmic que ha convertit l’habitatge en un actiu financer.
És més senzill indignar-se contra els creuers que contaminen que afrontar dècades de manca de regulació, especulació immobiliària i dependència d’un únic motor econòmic. La turismofòbia ha funcionat massa sovint com un relat que ha actuat com a placebo emocional.
I els relats emocionals tenen un gran problema: necessiten enemics. Quan la política simplifica problemes extraordinaris, acaba competint en el mateix terreny que el populisme. I el populisme sempre és millor fabricant culpables.
L’extrema dreta -la seva maquinaria de crits i insults a les xarxes (dites) socials en auge- no inventa les pors, les aprofita. L’extrema dreta —la «nostrada», que baixa del Pirineu i sempre ha conviscut amb Junts, i l’altra que sempre ha estat aquí— no creix perquè sigui més intel·ligent. Creix perquè detecta abans els buits materials d’ara i amplifica totes les pors. Quan una part de la ciutadania té por per l’habitatge, per la seguretat, per la qualitat dels serveis públics o qui té la pell d’un altre color o es vesteix diferent, no necessita ser adoctrinat, el que necessita són respostes.
Si les forces democràtiques només ofereixen consignes sentimentals i poc reforç material real, algú altre oferirà ‘culpables’: la immigració, el turista, Europa, els joves, els jubilats, els pobres, etc. El mecanisme és ben conegurt i sempre és el mateix. Qualsevol cosa serveix per enfrontar el penúltim contra l’últim.
El gran problema de Barcelona, segons la meva lectura de l’enquesta, no és que augmentin les opcions conservadores. És que disminueix la confiança que la ciutat i els seus ciutadans siguem capaços de construir un futur compartit.
Barcelona encara pot decidir quin relat vol explicar-se
L’enquesta, com la ciutadania, també ofereix algun espai per a l’esperança. Barcelona continua sent una ciutat profundament diversa i plural. Continua defensant els drets civils. Continua sent molt més oberta que la immensa majoria de ciutats europees.
No estem davant d’una revolució conservadora. Estem davant d’una crisi de confiança. I les crisis de confiança es poden revertir. Però només si abandonem la comoditat dels eslògans.
L’esquerra haurà de tornar a parlar menys als convençuts i més als preocupats. Haurà de deixar de confondre superioritat moral amb hegemonia cultural. I haurà de recuperar una idea que Barcelona havia representat millor que gairebé ningú: que la llibertat només és real quan també és compartida i es basa en el bé comú.
Aquesta és la lliçó clau que deixa la lectura d’aquesta Enquesta de Valors Socials 2025 de l’Ajuntament de Barcelona. No ens diu que Barcelona estigui perdent la seva identitat. Ens parla de com la ciutat —i els ciutadans— estan deixant de creure que existeixi un destí comú.
I quan una societat deixa de pensar en plural, el problema de qui guanyarà les pròximes eleccions és gairebé irrellevant. El problema de fons és que el «nosaltres» deixa de ser un projecte polític per convertir-se en un record.
Molts diaris, ràdios, televisions i xarxes socials han parlat aquests dies d’estiu —quan les notícies suposadament importants de política o economia resulten molt més avorrides del que ja és habitual— de titulars com ara: «Registrades imatges de dues osses amb cadells a la Vall d’Aran» o «Detectan dos osas con tres crías cada una «en familia» en la Val d’Aran».
Després de mesos de molta feina i de seguiment científic per les muntanyes que uneixen o separen, segons com es miri, Espanya i França, aquesta notícia no parla només de les imatges excepcionals i inèdites documentades per l’organització ecologista DEPANA. La notícia és, sobretot, la demostració que un dels projectes de recuperació ambiental i de conservació de la natura més importants de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya, encetat fa trenta anys, funciona. I funciona molt bé.
Tot el mèrit cal atribuir-lo a la feina i a l’esforç d’unes poques persones que, malgrat totes les dificultats i en contra de bona part de les institucions polítiques i econòmiques del Pirineu, han demostrat que l’os bru i els humans poden conviure a la muntanya i que tenir óssos al Pirineu és una immensa riquesa natural.
Captura d’imatge de les observacions de DEPANA.
Mentre alguns responsables polítics —cada vegada menys, i és interessant detectar en aquest sentit els canvis que s’han produït a la Val d’Aran durant els últims mesos— continuen venent l’os bru com un enemic, la realitat, sempre tossuda, ha decidit respondre amb cadells. No hi ha millor editorial favorable a l’os que una imatge meravellosa de la natura salvatge en plena expansió.
Fa només unes dècades, als anys noranta del segle passat, l’os bru estava gairebé extingit als Pirineus. Avui ja se n’han identificat 108 exemplars al conjunt de la serralada i 54 al vessant català, la xifra més alta registrada mai. I això no és cap miracle. És el resultat de molts anys de treball científic i de conservació de la natura, de cooperació transfronterera, de polítiques públiques, de seguiment rigorós i de la perseverança d’uns conservacionistes que han continuat treballant mentre altres preferien alimentar titulars alarmistes i falsos.
La biodiversitat no es recupera amb discursos. Es recupera amb ciència i treball sobre el terreny; ajudant i acompanyant els ramaders i caçadors per demostrar, sobre el terreny, que la realitat té poc a veure amb les pors heretades. Es recupera fent feina a les escoles, als instituts i a les places dels pobles de muntanya. I és precisament per això que aquesta història s’ha complicat durant decennis.
La biodiversitat no es recupera amb discursos. Es recupera amb ciència i treball sobre el terreny; ajudant i acompanyant els ramaders i caçadors
Tot això ho coneix molt bé Marc Alonso, naturalista especialista en os bru que porta més de tres decennis caminant per les muntanyes de l'Aran i el Pallars defensant la convivència entre l'os i els humans. «Ara ja és una realitat el que abans, fa trenta anys, era només un desig. L'os és aquí i és un èxit sense precedents. Fa trenta anys que hi treballo i això és fruit de tota la feina que fem.»
Alonso és el naturalista que més ha fet per la recuperació de l'os i té molt clar que la situació ha millorat molt en aquest temps. «L'acceptació de l'os ja no genera tants problemes com fa anys. Ja no hi ha manifestacions ni protestes, i ara ja comença a funcionar també la convivència amb una certa normalitat, ja que, fins i tot, els col·lectius que abans eren més contraris, com els ramaders i els caçadors, han acceptat la realitat.» L'os és aquí per quedar-se.
L’os al Pirineu —especialment a la Val d’Aran— ha estat utilitzat durant massa anys com una cortina de fum política. Ha estat molt més fàcil convertir-lo en el responsable de tots els problemes del Pirineu que afrontar els veritables desafiaments del territori: la despoblació, l’abandonament institucional, la crisi de la ramaderia extensiva, la manca de relleu generacional o un model econòmic que condemna molts pobles a convertir-se en simples decorats turístics, tant a l’estiu com a l’hivern. Però la realitat és molt tossuda.
L’os no ha tancat cap escola.
L’os no ha eliminat els consultoris mèdics.
L’os no ha fet marxar els joves.
L’os no ha destruït el turisme.
L’os no ha acabat amb la ramaderia.
L’os no ha especulat amb el preu de l’habitatge de muntanya.
Durant massa anys ha estat molt més fàcil culpar l’animal que assenyalar les moltes i diverses responsabilitats polítiques, socials i econòmiques d’un territori on, malgrat que moltes de les queixes sobre l’abandonament i l’oblit són reals i legítimes, alguns representants d’interessos polítics i econòmics han aprofitat l’os per convertir el «campi qui pugui» en una forma de gestió pública.
Els conflictes al Pirineu existeixen i són reals. Però, per exemple, quan hi ha pocs atacs demostrats de l’os als ramats, els ramaders són protegits i compensats per conviure amb una espècie protegida com l’os. Aquesta és una obligació pública irrenunciable. Alonso considera que tant els caçadors com els ramaders necessiten «normatives i controls clars» i que es prohibeixi l’accés, per exemple, a les «àrees crítiques on se sap que les osses amb petits circulen durant els mesos de maig i juny».
Captura d’imatge de les observacions de DEPANA.
També hi ha encara certa controvèrsia sobre els suposats atacs de l’os als ramats i als animals que pasturen. Marc Alonso valora aquestes queixes d’una manera molt clara: «Tenen part de raó, però no tots els atacs a animals que moren a la muntanya són responsabilitat de l’os i, enguany, a la Vall d’Aran l’os només ha matat una cabra.»
En tot cas, sembla clar que una democràcia madura resol els conflictes amb informació, estudi, dades, drets i compensacions, no amb crits ni pors. Els problemes es gestionen amb polítiques públiques operatives i eficaces, no amb propaganda, perquè, al final del dia, el debat sobre l’os bru al Pirineu diu molt de la societat que som i, sobretot, de la que volem ser.
Malgrat l’èxit, encara no està tot resolt. Marc Alonso destaca que hi ha nous «perills» per a l’os que cal afrontar amb normatives i regulacions que es compleixin. «Ara —explica Alonso— hi ha perills nous, com els influencers, els fotògrafs aficionats o les empreses de fotografia de fauna que volen veure i acostar-se als ossos. Això cal controlar-ho molt bé amb normatives clares, perquè pot arribar a ser un problema greu. També les curses d’alta muntanya que es fan pel territori de l’os de dia i de nit sense regulació i amb milers de corredors molestant la fauna protegida.»
Ara —explica Alonso— hi ha perills nous, com els influencers, els fotògrafs aficionats o les empreses de fotografia de fauna que volen veure i acostar-se als ossos
Ens hem acostumat a pensar que qualsevol espai natural només és acceptable si no molesta ningú. Com si la natura hagués de demanar permís per existir. Com si qualsevol animal que escapi del nostre control fos automàticament un problema. És una manera d’entendre la vida extraordinàriament pobra i profundament antropocèntrica. No funciona.
La recuperació de l’os al Pirineu ens recorda una cosa essencial. Les muntanyes no són només una infraestructura econòmica al nostre servei. Són un ecosistema viu que, per ser saludable i beneficiar-nos a tots, també necessita els seus grans mamífers, els seus depredadors i els seus equilibris ecològics. Sense fauna salvatge, la muntanya acaba convertida en un parc temàtic. Amb fauna salvatge, la muntanya continua sent natura.
Per tot això, les imatges d’aquestes dues osses tenen un valor que va molt més enllà de la conservació de la natura. Representen, com explica Marc Alonso des de la Val d’Aran, la victòria d’una manera intel·ligent d’entendre el territori a partir del coneixement científic, de la responsabilitat col·lectiva i dels fets, no de les pors. Recuperar la natura no és un luxe urbà ni tampoc un caprici d’urbanites forasters. És una obligació democràtica, una responsabilitat pública pel bé comú i un llegat que tenim el deure de deixar a les generacions futures.
Els qui durant anys van anunciar el desastre de l’os, d’una manera tan interessada com ignorant, comencen ara, a poc a poc, a acceptar una evidència que els incomoda. L’os no només continua aquí, a les meravelloses muntanyes del Pallars i la Val d’Aran, Es reprodueix. Cria. Viu. I comparteix el territori amb els humans.
Aquesta és la lliçó clau. Potser la més important. En una època en què sembla que tot es degrada —la natura, la democràcia, el clima, la confiança pública o la biodiversitat— hi ha una història que avança en direcció contrària. La recuperació de l’os bru al Pirineu ens recorda que, quan les polítiques públiques fan bé la seva feina i deixen treballar els especialistes en conservació de la natura, moltes coses es poden reparar. I això, en els temps que corren, és gairebé revolucionari.
Ja gairebé ningú recorda aquells anys noranta del serle passat en què al Pirineu es parlava de «la guerra de l’os». Avui, com recorda Marc Alonso i si és que aquella guerra va existir, «la guerra l’ha guanyat l’os». Doncs sí. L’os ha guanyat. El Pirineu ha guanyat. I, en realitat, tots nosaltres hem guanyat.
Què significa ser humà després d’haver viscut la violència més salvatge de la guerra? L’Odissea no és només una història d’herois, sinó una pregunta gegant, tan gran com la pedra que tanca la cova del cíclop Polifem. L’Odissea és fragilitat, pèrdua, nostàlgia, traïció, amor i desig de tornar a ser algú quan el teu món t’ha convertit en una altra persona.
Un amic poeta m’ha fet entendre que hi pot haver una manera sorprenentment reveladora de mirar L’Odissea de Nolan. Què passaria si imaginéssim que no estem veient una pel·lícula sobre la Grècia antiga, sinó un western L’estructura dramàtica és la mateixa: un home endurit per la guerra travessa una frontera salvatge marina per recuperar la seva llar. Els cavalls són vaixells; les diligències, trirrems; els indis, lotòfags, lestrígons, sirenes i cíclops com Polifem.
En el fons, Nolan no adapta Homer. Adapta la manera com Occident, i especialment el món anglosaxó, ha decidit imaginar la Grècia antiga i Homer. I aquesta diferència és molt més important del que sembla Nolan s’explica, com sempre, a través de la imatge. Visualment, la pel·lícula és una gran demostració de força del cinema nord-americà contemporani. La IA —cada vegada més visible, sofisticada i integrada en tota la producció cinematogràfica— sembla treballar al servei d’una obsessió: convertir en visibles algunes criatures que durant tres mil anys només havien existit dins la imaginació dels lectors i en els atreviments d’alguns meravellosos pioners de l’animació de monstres i aventures mítiques gregues, com Ray Harryhausen i els seus treballs a Jàson i els argonautes (1963) i Lluita de titans (1981).
Polifem és immens. Circe és inquietant. Calipso és meravellosa. Els morts de l’Inframon que convoca Tirèsies representen el malson de la culpa, els horrors de la guerra de Troia i el gran preu de sobreviure per damunt de la idealitzada èpica de l’heroi. Malgrat aquells que s’ofenen per tot, el resultat m’impressiona per fascinant. Però, alhora, deixa una sensació estranya. Quan tot pot ser mostrat, alguna cosa del misteri desapareix. Homer escrivia perquè el lector imaginés. Nolan filma perquè l’espectador ja no hagi d’imaginar res. És la gran victòria del cinema tecnològic contemporani? O potser també és la seva petita gran derrota?
El resultat m’impressiona per fascinant. Però, alhora, deixa una sensació estranya. Quan tot pot ser mostrat, alguna cosa del misteri desapareix. Homer escrivia perquè el lector imaginés. Nolan filma perquè l’espectador ja no hagi d’imaginar res
Fa uns dies conversava amb un amic sobre la pel·lícula. La seva tesi era senzilla i poderosa: el veritable drama d’Odisseu consisteix a deixar de ser un guerrer quan les armes, el seu arc, han deixat de ser eines per convertir-se en una identitat. La guerra acaba construint una masculinitat que només sap existir a través de la violència, del lideratge i del reconeixement. És una lectura intel·ligent. I profundament contemporània.
Vivim un moment històric en què tornen a proliferar els discursos de la mà dura, els lideratges autoritaris i una fascinació preocupant per la força com a única forma possible de resoldre els conflictes. No és casualitat que moltes societats continuïn admirant els qui prometen destruir més que no pas construir. L’heroi continua sent, massa sovint, qui dispara primer i no qui posa pau dins d’una situació violenta.
Però la gran diferència entre Aquil·les i Odisseu és que Aquil·les sí representa la força. Odisseu representa la intel·ligència. El seu gran superpoder no és l’espasa. És la imaginació. És la paraula. És la capacitat de mentir. És saber esperar. És saber escoltar. És entendre que hi ha guerres que només es poden guanyar sense combatre i, fins i tot, disfressat de pobre i de captaire.
El cavall de Troia no és una victòria militar. És una victòria narrativa. És el triomf de la intel·ligència sobre l’espasa i la sang. Quan Odisseu recorda Troia, Nolan sembla voler construir un discurs sobre el trauma dels veterans, sobre la culpa i sobre les cicatrius invisibles de la guerra. Durant uns instants gairebé intuïm —només intuïm— una reflexió poderosa sobre totes les guerres contemporànies, sobre els soldats que tornen sense saber exactament què han perdut i sobre les societats que glorifiquen la destrucció mentre amaguen els seus costos humans.
Però la pel·lícula no acaba de travessar aquesta porta. El seu director no ho vol. Hi arriba. La toca. I torna immediatament a l’acció. Com si desconfiés del silenci. Com si tingués por que el pensament interrompés l’espectacle. La seqüència final contra els pretendents de Penèlope n’és probablement el millor exemple. És impecable des del punt de vista cinematogràfic. Les fletxes travessen l’espai amb una precisió gairebé matemàtica. Els tendons es trenquen. Els cossos cauen. Tot succeeix amb una velocitat coreogràfica fascinant. I, tanmateix, gairebé no hi ha sang.
És aquella violència esterilitzada que Hollywood ha perfeccionat durant dècades: prou brutal per provocar adrenalina, prou elegant perquè l’espectador no senti massa incomoditat. La mort continua sent espectacular, però rarament resulta bruta, dolorosa, real.
Potser aquí convé recordar una evidència que sovint oblidem quan parlem de la pel·lícula de Nolan. L’Odissea no és un tractat filosòfic. És una pel·lícula d’acció basada en un poema de l’edat del bronze. I no passa absolutament res. És una gran superproducció de Hollywood en què el públic normal de barri —que possiblement odia L’Odissea perquè l’hi van obligar a llegir d’adolescent, i que no és ni savi ni lletraferit— aplaudeix amb força quan acaba la pel·lícula, com va passar a la sala on jo la vaig veure. El problema apareix quan oblidem que Homer era molt més radical del que sembla. Perquè la seva gran intuïció no consistia a explicar una guerra. Consistia a explicar què passa després.
La guerra de Troia dura deu anys. El viatge de tornada també. I és durant aquest segon viatge quan Odisseu viu les experiències que realment el transformen. Els monstres, les tempestes, les temptacions, les pèrdues, les derrotes, els dolors i els errors expliquen molt més sobre la seva condició humana que no pas qualsevol batalla. Aquesta és una idea extraordinàriament moderna. La vida important no passa durant els grans esdeveniments. Passa quan intentem tornar-ne a la petita vida quotidiana.
Els monstres, les tempestes, les temptacions, les pèrdues, les derrotes, els dolors i els errors expliquen molt més sobre la seva condició humana que no pas qualsevol batalla
La gran lliçó de L’Odissea és aprendre a habitar una pau que ja no s’assembla en res a la que vas deixar enrere. Mai no hi ha retorn sense taques; mai ningú no creua un pantà sense tacar-se. No hi ha herois invulnerables. La guerra mai no s’acaba del tot dins del cap i del cor del guerrer. Tornar a casa consisteix a acceptar que ja no ets la mateixa persona després d’haver matat un altre ésser humà. La gran lliçó que ens va deixar la seva odissea no és travessar el mar i tornar a casa. És desaprendre la guerra.
De fet, hi ha una idea que la pel·lícula sí que aconsegueix transmetre amb força: el més important de la històriaés que l’heroi descobreix més coses sobre ell mateix perdent-se que no pas conquerint una ciutat. Les proves, els monstres, les temptacions, els naufragis i els fracassos acaben sent molt més reveladors que qualsevol victòria militar perque tornar a casa sempre és més difícil que marxar a la guerra.
