Aquí tienes la versión en castellano
El 2017, els sociòlegs Jack Levin i Arnold Arluke, de la Northeastern University, van publicar un estudi fonamental titulat Are People More Disturbed by Dog or Human Suffering?: Influence of Victim’s Species and Age ([Ens pertorba més el sofriment d’un gos o el d’un humà?: Influència de l’espècie i l’edat de la víctima]). Van posar a prova centenars de participants amb notícies falses sobre agressions brutals. Les víctimes variaven: un nadó humà, un adult humà, un cadell i un gos adult. Els resultats van mesurar els nivells de commoció i compassió percebuda per part de tots els subjectes d’estudi.
D’aquesta manera, es va descobrir que les reaccions davant el maltractament d’un nadó, un cadell i un ca adult eren pràcticament idèntiques, deixant l’home adult en l’últim lloc de l’escala d’afectivitat. Això confirma que la societat percep els cans, sense importar la seva edat, com a éssers completament indefensos i dependents —equiparables als nens—, fet que ens porta a experimentar un major desemparament i indignació davant el seu dolor que enfront del d’un semblant madur capaç de defensar-se. En definitiva, l’estudi va demostrar que la solidaritat emocional humana no es regeix per l’espècie, sinó per la vulnerabilitat percebuda. En veure un adult humà patir a la guerra, el cervell assumeix subconscientment que «alguna cosa deu haver fet» o que pot valer-se per si mateix.
Aquesta investigació, àmpliament difosa als mitjans generalistes per la seva sorprenent conclusió, va arribar a mans del prolífic guionista estatunidenc Rick Remender, qui es va proposar que, si en el futur escrivia una història de guerra, els seus personatges serien animals antropomòrfics. En convertir els soldats i civils en animals, Remender va pensar que aconseguiria que els percebéssim automàticament amb la mateixa desprotecció que a un nen o a una mascota, disparant una identificació visceral instantània.
L’oportunitat d’aplicar aquesta decisió va arribar quan va decidir inspirar-se en la història del seu avi patern. Es tractava d’una vivència que ell desconeixia per complet i que va descobrir després de la mort del seu pare en buscar als arxius familiars. Allà va topar amb antics retalls de premsa que documentaven «el seu distingit servei a les Forces Aèries durant la Segona Guerra Mundial: s’hi detallaven els seus reconeixements i contribucions crucials a la derrota de Rommel al nord d’Àfrica… gestes de les quals mai havia tingut notícia».
El gran problema de les històries d’aquest conflicte és el biaix polític i històric del lector. Si el protagonista és un soldat estatunidenc, un lector occidental connectarà d’immediat; si és un soldat alemany, el cervell activarà defenses ideològiques, judicis morals i prejudicis històrics automàtics (el que en psicologia social es coneix com a biaix endogrupal/exogrupal). Abordar les atrocitats de la contesa a través de vinyetes protagonitzades per gossos antropomòrfics podria semblar un intent de suavitzar el relat, però la teoria literària demostra que l’impacte psicològic és diametralment oposat.
Com va analitzar la investigadora Suzanne Keen en el seu cèlebre estudi Fast Tracks to Narrative Empathy: Anthropomorphism and Dehumanization in Graphic Narratives ([Vies ràpides cap a l’empatia narrativa: antropomorfisme i deshumanització en les narratives gràfiques], 2011), l’ús d’animals humanitzats al còmic funciona com un ressort emocional immediat. En desposseir la guerra dels prejudicis històrics o de la dessensibilització que a vegades patim davant el dolor humà real, aquestes figures canines enderroquen les nostres defenses psicològiques. Veure un ca patir a la trinxera o sota l’opressió d’un règim totalitari no infantilitza la tragèdia, sinó que la purifica, obrint un canal directe cap a una compassió descarnada i universal que ens connecta amb l’horror del passat d’una forma que la crua realitat, a vegades, ja no aconsegueix.
Keen demostra que l’antropomorfisme elimina les barreres geopolítiques. En transformar els bàndols en diferents espècies animals, es reinicien els prejudicis del lector: ja no es jutja un soldat d’una nacionalitat específica contra una altra, sinó que s’observa un ésser viu patint en un entorn hostil. Això permet que el dilema moral —la crueltat pura de la guerra— arribi al lector sense el filtre de les seves pròpies opinions polítiques, un aspecte fonamental si volem potenciar el que en literatura es coneix com a «efecte de distanciament». Si una història mostra un nivell de violència explícita massa realista en humans, el cervell del lector pot arribar a un punt de saturació o trauma, activant un mecanisme de defensa que el desconnecta emocionalment de l’obra («és massa sang, no vull veure això»).
No obstant això, en usar animals, es crea una distància estètica segura. El cervell sap que és una al·legoria. En abaixar la guàrdia perquè «són dibuixos d’animals», el lector permet que la història s’infiltri en la seva ment. Una vegada dins, l’impacte de la violència es torna molt més cru i reflexiu, perquè el lector no veu venir el cop emocional. És exactament el mateix fenomen que va consagrar el còmic Maus (1986, 1991), d’Art Spiegelman, com l’obra mestra definitiva sobre l’Holocaust, la qual cosa el va convertir en la primera novel·la gràfica mereixedora d’una Menció Especial dels Premis Pulitzer el 1992.
L’Efecte de Distanciament (conegut en alemany com a Verfremdungseffekt o V-Effekt, i a vegades traduït com a «efecte d’alienació») és un dels conceptes més revolucionaris de la teoria teatral i literària del segle XX. Va ser desenvolupat pel dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956) a la dècada de 1930 com la pedra angular del seu Teatre Èpic. El seu objectiu fonamental no era entretenir passivament el públic, sinó transformar-lo en un observador crític i polític. Bàsicament, Brecht no volia que ploressis amb el protagonista; volia que t’indignessis amb el sistema que el feia patir.
Brecht va teoritzar per primera vegada aquest concepte després de veure actuar a Moscou (el 1935) el cèlebre actor de l’Òpera de Pequín, Mei Lanfang (1894-1961), publicant posteriorment l’article Verfremdungseffekte in der chinesischen Schauspielkunst ([Efectes de distanciament en l’art dramàtic xinès], 1937) a la revista avantguardista alemanya Das Wort (1936-1939), editada a Moscou per l’exili contra el règim nazi. Aquest text es pot trobar a la recopilació Escritos sobre teatro (1933-1947), publicat en castellà per Alba Editorial amb traducció de Genoveva Dieterich.
Per entendre la revolució teatral de Bertolt Brecht cal comprendre primer contra què lliurava la seva particular guerra: el drama clàssic d’herència aristotèlica, aquell que buscava que l’espectador oblidés que era en una sala de teatre, s’identifiqués cegament amb l’heroi i alliberés tensions mitjançant la pura empatia emocional. En lloc d’atrapar-nos en la història, Brecht ens n’expulsa constantment, destrossant la il·lusió cognitiva amb subtils recordatoris que el que veiem és una mentida; aplica a més el concepte de «fer estrany allò familiar» per descontextualitzar injustícies quotidianes com la pobresa o la guerra i obligar-nos a qüestionar-les en comptes de normalitzar-les; i, finalment, dinamita el suspens rebentant el final de les escenes mitjançant cartells perquè deixem de patir pel «què passarà?» i comencem a analitzar científicament el «per què passa així?». Entre altres recursos, mostrava clarament els focus de l’escenari, a la vista de tots els espectadors, per recordar-nos que «el teatre no és un refugi per evadir-se, sinó un mirall per pensar»… com ho és ara el còmic.
Norma Editorial publica el maig de 2026 el primer volum recopilatori del còmic Escape 1 (Escape, 2025-2026), de Rick Remender i el dibuixant Daniel Acuña, amb traducció al castellà d’Hernán Migoya. Als Estats Units, l’obra està publicada per Image Comics, l’editorial independent més important del sector. De manera més específica, el còmic surt sota l’aixopluc de Giant Generator, el segell exclusiu propietat del mateix autor dins d’Image, dissenyat per llançar novel·les gràfiques de primer nivell amb control absolut per part dels creadors.
El segell funciona sota la premissa de convidar els millors dibuixants del món per cocrear projectes amb total llibertat de temps, sense les presses ni les interferències de les grans editorials. Aquestes condicions resulten fonamentals per produir obres de gran qualitat, permetent que els autors mantinguin el control del procés creatiu i la propietat absoluta del resultat final. Un model que, a més, transforma els beneficis econòmics: en lloc de cobrar una tarifa fixa per pàgina com a la indústria convencional, els creadors es queden amb els dividends directes de les vendes, multiplicant exponencialment els seus guanys potencials si l’obra triomfa a les llibreries o salta a la pantalla.
Sota aquestes condicions d’absoluta sobirania artística, Remender no va dubtar a reclutar el dibuixant Daniel Acuña per convertir-se en una de les peces clau del segell, confiant-li l’apartat visual d’aquest ambiciós projecte bèl·lic, Escape. Aquesta sinergia creativa en el còmic independent es va gestar durant anys, quan van treballar junts a Marvel Comics en els mítics números de la col·lecció Imposibles Vengadores (Uncanny Avengers, 2013-2015), publicats en castellà per Panini Cómics. Aquell treball conjunt va ser catalogat per la crítica especialitzada com una autèntica delícia visual, una obra on el traç dens, l’espectacular composició de pàgina i la il·luminació gairebé a l’oli d’Acuña van elevar el relat a la categoria d’èpica moderna; no obstant això, aquella enlluernadora labor pictòrica també va patir les condicions de la maquinària industrial, obligant el dibuixant murcià a bregar amb l’implacable calendari mensual de les grans corporacions.
L’estil pictòric, atmosfèric i detallista d’Acuña, originari de la ciutat d’Águilas (Múrcia), on ha desenvolupat la seva carrera professional, pot veure’s ara en tota la seva esplendor després de més de tres anys des de la concepció del projecte, i més de dos de dedicació exclusiva a aquesta obra. Norma Editorial ha apostat per destacar el treball gràfic en publicar, al costat del primer número, un volum especial: Escape: El arte de la guerra (2026), que conté el primer episodi dels sis que formen el tom, però deixant les vinyetes sense cap bafarada de text, amb l’objectiu de poder gaudir completament de l’art d’Acuña. La publicació conté sengles entrevistes als dos autors, fotografies originals de l’avi de Remender, notícies relacionades amb la seva participació en la contesa mundial, així com el disseny de personatges i pàgines de mostra de guió i llapis.
L’ecosistema de Giant Generator ha suposat l’escenari perfecte, ja que li ha permès a Acuña disposar del temps necessari per madurar cada vinyeta, modelar el disseny de producció d’un univers propi des de zero i esprémer la seva personalíssima paleta cromàtica, explotant al màxim la temperatura i la saturació del color per dotar d’una atmosfera orgànica les pàgines, tant per a les escenes de guerra com per a les imatges del passat del pilot protagonista. Amb les fulles ja definitives, es demostra que el talent artesanal s’expressa en la seva millor versió quan se li concedeix el control total dels seus propis ritmes i se l’allibera de la cotilla del rigor històric, en crear un univers de ficció singular.
El disseny de producció visual de l’obra es manifesta en tota la seva esplendor en vertebrar la trama al voltant d’una amenaça tecnològica colpidora: un colossal canó nazi inspirat en l’històric Schwerer Gustav (el «Gran Gustav»), la mítica peça d’artilleria ferroviària de 800 mil·límetres. En rescatar aquest monstre de l’enginyeria del Tercer Reich, Remender i Acuña no només injecten un rigor documental esfereïdor en el relat, sinó que eleven el conflicte a una dimensió de terror absolut. Aquest fetitxe de destrucció massiva, col·locat a l’horitzó dels protagonistes, deixa de ser un simple recurs de suspens i es converteix en l’escenari o l’objectiu tàctic ideal per a una missió desesperada, reflectint l’obsessió industrial nazi a escala massiva.
En vestir els seus personatges amb rostres d’animals en un escenari bèl·lic hiperrealista, Escape no només es consolida com un triomf estètic, sinó com una sofisticada reactivació de l’efecte de distanciament de Bertolt Brecht. Aquesta audaç decisió formal troba la seva perfecta justificació científica en els estudis sociològics de Levin i Arluke sobre la sensibilitat col·lectiva vers el sofriment animal, i es recolza en el que la teòrica Suzanne Keen defineix com a «empatia narrativa transespecífica»: en desposseir el lector dels prejudicis racials, polítics o geogràfics inherents a les faccions humanes, el còmic ens obliga a fer un pas enrere i processar l’horror de la guerra des d’una perspectiva purament racional i desfamiliaritzada. En última instància, Escape ens expulsa de la comoditat de l’espectador passiu per recordar-nos la lliçó més pura del V-Effekt: a vegades és necessari «fer estrany allò familiar» a través d’una màscara animal perquè, a la fi, puguem comprendre la veritable i descarnada naturalesa de la nostra pròpia condició humana.
Escape
Escape: el arte de la guerra
Rick Remender y Daniel Acuña
Norma Editorial, 2026
Deja una respuesta