Aquí tienes la versión en castellano
Ho reconec. Tinc fascinació pels mapes. Com el jove Marlow de El cor de les tenebres de Joseph Conrad, em fascinen aquests dibuixos que fan els cartògrafs, però no sols per com mostren el territori que mostren, sinó per tot allò que amaguen.
Un mapa mai és només un mapa. Algú decideix on està el centre, quina frontera mereix una línia gruixuda, quin territori sembla enorme i quin sempre està empetitit, quin nom desapareix i, sobretot, qui mira a qui i des de quina posició.
Per tot això, avui m’interessa comentar el mapa de recomanacions de viatge que acaba de publicar en el seu web el Departament d’Estat dels Estats Units. Si ho miren veuran que té colors. Té nivells. Té advertiments. Sembla asèptic, fet amb llenguatge administratiu, assembla ser gairebé científic. Però no ho és, està prenyat d’ideologia i política.
Algú decideix on està el centre, quina frontera mereix una línia gruixuda, quin territori sembla enorme i quin sempre està empetitit, quin nom desapareix i, sobretot, qui mira a qui i des de quina posició
Espanya apareix en el nivell 2 de perillositat global amb el missatge als ciutadans estatunidencs de «extremar la precaució». Els motius oficials són terrorisme i possibles disturbis associats a la violència i la migració amb episodis greus com els de Ceuta. Els funcionaris de Washington adverteixen també d’eventuals atacs en llocs turístics, aeroports, estacions, mercats o centres comercials.
Un acaba de llegir-ho i podria pensar —des d’aquesta ingenuïtat amb la qual gran part dels Estats Units continua contemplant la resta del planeta— que aterrar a Barcelona, València, Madrid o Palma exigeix portar alguna cosa semblant a una armilla antibales.
Amb idea de fer una mica de verificació dels fets, miro un altre mapa, el del Global Peace Index 2026, elaborat pel Institute for Economics & Peace, que utilitza 23 indicadors sobre conflictes, seguretat i militarització per a valorar la seguretat dels països i que situa a Espanya en el lloc 27 dels 163 països analitzats de millor, el primer, fins a l’últim, el més insegur, que és Rússia, per sota de Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, segons aquest índex. I els Estats Units? Sorpresa. Ocupa el lloc 134, el pitjor de la seva història i situat entre Veneçuela i l’Equador pel seu gran nivell d’inseguretat. Em detinc a pensar… Hi ha xifres que necessiten un editorial. I altres que simplement necessiten uns segons de silenci.
El senyor del mapa
Estats Units té tot el dret a informar els seus ciutadans dels riscos existents en altres països. I Espanya, encara que ho sembli cada estiu pel rècord de turistes anual, no és el parc d’atraccions de Disneylandia. Hi ha delinqüència a les ciutats i pobles, furts quotidians a turistes i locals; assassinats per violència masclista, problemes relacionats amb tràfic de drogues, conflictes socials, racisme quotidià i una col·lecció bastant completa de totes les misèries antigues i actuals amb segell perfectament autòcton.
El problema inicia quan una recomanació consular comença a funcionar com una radiografia objectiva del món. Perquè llavors hauríem d’acceptar també l’exercici invers. Fent diplomàcia ficció imaginem una recomanació consular de la Unió Europea que digués una cosa així: «En viatjar als Estats Units, extremi les precaucions. Existeix violència molt greu per ús d’armes de foc. Poden produir-se atacs i tirotejos en escoles, centres comercials, cinemes, llocs de culte i espais públics. Existeix una greu epidèmia d’opioides als carrers de les grans ciutats i problemes severs de sensellarisme amb abundants i molt diversos conflictes socials greus i violents atacs racistes. Si decideix visitar els EUA, mantingui’s molt alerta».
Probablement ens semblaria exagerat. I tindríem raó. els Estats Units no és Mad Max. A les ciutats i els pobles, milions d’estatunidencs viuen i treballen de manera tranquil·la, porten als seus fills al col·legi, sopen amb amics i tornen tranquil·lament a casa. Exactament aquest és l’argument. L’existència de violència o conflictes socials i polítics no converteix automàticament una societat en perillosa. Tampoc quan aquesta societat es diu Espanya.
Les dades incomoden
Fem llavors alguna cosa que el mapa del Departament d’Estat no pot fer. Girem-ho. En 2024/25 —últim any del qual es disposa de xifres oficials confirmades i per a una població de més de 341 milions d’habitants— van morir als Estats Units 44.447 persones per armes de foc, segons l’estadística pública dels Centers for Disease Control and Prevention. Aquest mateix any va haver-hi 79.384 morts per sobredosis de drogues, la majoria relacionades amb opioides, incloent-hi el fentanil i els seus anàlegs. A més, el sistema federal de vigilància de morts violentes dels CDC va registrar l’any passat prop de 1.500 homicidis de dones relacionats amb violència de parella.
Són xifres brutals, fins i tot per per a un país tan gran i poblat com els Estats Units, que ens recorden una cosa molt elemental quan Washington acoloreix de groc nivell 2 la inseguretat aliena: la violència existeix —i de manera brutal— al país que maneja el retolador que decora el mapa.
Però afegim immediatament una altra dada, perquè els fets que contradiuen la nostra tesi també són fets: la situació està millorant; les morts per sobredosis semblen estar baixant molt en l’últim any i les dades preliminars del FBI estimen que en 2025 la delinqüència violenta estatunidenca va caure al voltant d’un 9%.
La complexitat
Això es diu complexitat. I precisament des d’aquesta complexitat podem formular la pregunta important: si comprenem perfectament que una societat on moren desenes de milers de persones per armes de foc, drogues i violència masclista no pot reduir-se intel·lectualment a la paraula «insegura», per què acceptem aquesta operació quan es realitza sobre els altres?
Violència. Descontrol. Inseguretat. Amenaça. No es tracta de comprar contextos socials i fenòmens distints. Es tracta de comparar els colors de les paraules utilitzades per a organitzar-los. I aquí és on comença la política del mapa. Els fets no necessàriament canvien massa. El que sí que canvia, de forma molt considerable, és l’editor que selecciona incerteses; que retalla, prioritza i jerarquitza pors.
Els fets no necessàriament canvien massa. El que sí que canvia, de forma molt considerable, és l’editor que selecciona incerteses; que retalla, prioritza i jerarquitza pors
I llavors apareix Marco Rubio, secretari del Departament d’Estat, i ja deixem de parlar de mapes, colors i nivells de seguretat. Rubio no observa Europa des d’una neutralitat tecnocràtica consular o diplomàtica. El seu marc polític està expressat públicament, no és gens enganyós, i resulta difícil de malinterpretar. Al febrer de 2026, en la Conferència de Seguretat de Múnic, va presentar la immigració massiva sense control com una política «autodestructiva» i va defensar una aliança occidental assentada en una herència cultural compartida i unes profundes arrels cristianes. La pròpia Casa Blanca va resumir la seva intervenció com un rebuig a la immigració massiva «sense control», al «extremisme climàtic» i a les estructures «globalistes», dins d’una defensa explícita de la civilització occidental.
Civilització. La paraula importa. Ara ja no parlem solament de violència, delinqüència, armes, fronteres, immigració o integració. Parlem de Civilització, amb majúscula.
Aquest és el brutal biaix ideològic des del qual Rubio contempla Europa: immigració com a desestabilització, polítiques climàtiques i feministes com a extremismes; institucions europees supranacionals com a pèrdua de sobirania i la derrota d’una identitat occidental vinculada explícitament a una determinada herència cultural blanca i cristiana.
Això no demostra que Rubio manipuli personalment cada recomanació de viatge per a castigar els governs que disgusten a Washington. Afirmar-ho seria substituir l’anàlisi per una teoria *conspirativa. Però seria igualment ingenu creure que el Departament d’Estat fabrica les seves categories en un laboratori esterilitzat i lliure d’ideologia. Aquí, després, ja apareix el dibuix del mapa. I em resulta difícil no mirar totes dues coses juntes.
La violència del gel
Mentre la immigració i l’entrada massiva a Ceuta amb les terrible desgràcia de desenes i desenes de morts serveix per a construir la imatge d’una Espanya i una Europa incapaces de controlar les seves fronteres, els Estats Units ha desplegat una enorme maquinària de violència, detenció i deportació que té tres lletres de «gel» en anglès: ICE.
L’actuació de l’ICE ha estat tan greu que Amnistia Internacional ha documentat entre 2025 i 2026 situacions molt greus d’amuntegament, condicions insalubres, falta d’atenció mèdica, encadenaments, violència i maltractaments greus als migrants detinguts, amb pràctiques documentades que van ser qualificades per l’organització com a «tortura» i que van provocar la mort de, almenys, 24 persones que estaven sota custòdia d’ICE des d’octubre de 2024.
No és que la situació desbordada que sofreixen els migrants en els centres de detenció de les fronteres espanyoles o d’altres països de la Unió Europea siguin per a estar orgullosos del tracte que allí es dona, però aquí el llenguatge del mapa torni a fer la seva màgia.
La propaganda ja no necessita mentir
Aquest és probablement el cor de l’assumpte. Continuem imaginant la propaganda com una mentida. És una idea massa antiga. La propaganda política contemporània més eficaç pot treballar perfectament amb fets veritables. El seu talent consisteix a editar-los amb un biaix determinat.
Si una arribada massiva de migrants és un atac a la «sobirania» espanyola i a la «civilització occidental»; si tota «manifestació» és un «disturbi», només es tracta de relacionar aquests fets i oferir conclusions ràpides i fàcils que barregin migració, amenaça, descontrol, violència, civilització, decadència. Agiti’s amb summa atenció i construeixi’s una història coherent amb això.
Rubio i els seus funcionaris que dissenyen els mapes de risc no necessiten inventar-se una Espanya o una Unió Europea Europa sense problemes. Els tenim i són greus. El que necessita el seu relat és convertir aquests problemes en símptomes d’alguna cosa superior i encara més greu: un problema de civilització; per a una Europa que ha perdut fronteres, sobirania, identitat i voluntat. Aquest mapa ja no és només una eina política. S’ha convertit en un artefacte polític.
El privilegi de pintar el món
Durant segles Occident va gaudir d’un poder violent i extraordinari. No solament podia dominar bona part del planeta. A més, podia explicar-ho i llegir-ho a imatge i semblança seva.
Si nosaltres teníem crisi, ells tenien inestabilitat. Si nosaltres delinqüència. ells violència. Si nosaltres érem ciutadans, ells eren masses i hordes. Si nosaltres gestionàvem i controlàvem fronteres, ells produïen migrants.
El vell mecanisme colonial de representació continua bé viu i no ha desaparegut. Ara està digitalitzat i en línia. Té mapes interactius, experiència d’usuari, colors i interfícies. Té Nivell 1. Nivell 2. Nivell 3. Nivell 4. Ja no és com els mapes antics, avui sembla objectiu, però sempre hi ha algú darrere dient-li al cartògraf què mereix tenir un color i quin és, i què ha de romandre invisible.
La realitat és més rebel que el relat
Benvolgut turista estatunidenc: Benvingut a Espanya. No volem alarmar-li. Sí. Hi ha carteristes en els nostres vagons de metre. Protegeixi el mòbil i no deixi la cartera sobre la taula d’una terrassa a Barcelona.
Sí. Pot trobar-se manifestacions de migrants i persones parlant llengües molt diferents. Fins i tot pot topar-se amb una cosa particularment perillosa: gent que no pensa com vostè. No s’espanti.
I si algú —el seu secretari d’estat, per a començar— intenta convèncer-li que acaba d’aterrar en un país i un continent sumits en la destrucció i la inseguretat, faci una cosa profundament subversiva. Miri les dades i després torni a mirar el mapa que li ha enviat la seva ambaixada abans de visitar-nos. Potser descobreix amb nosaltres que les preguntes més interessants del viatge mai van ser quin país és més perillós sinó qui conserva el privilegi de dir perillós a qui. Qui pinta la «civilització» i de quin color i nivell és la «violència» del món?
Cordialment…
Deja una respuesta