Aquí tienes la versión en castellano
Molts diaris, ràdios, televisions i xarxes socials han parlat aquests dies d’estiu —quan les notícies suposadament importants de política o economia resulten molt més avorrides del que ja és habitual— de titulars com ara: «Registrades imatges de dues osses amb cadells a la Vall d’Aran» o «Detectan dos osas con tres crías cada una «en familia» en la Val d’Aran».
Després de mesos de molta feina i de seguiment científic per les muntanyes que uneixen o separen, segons com es miri, Espanya i França, aquesta notícia no parla només de les imatges excepcionals i inèdites documentades per l’organització ecologista DEPANA. La notícia és, sobretot, la demostració que un dels projectes de recuperació ambiental i de conservació de la natura més importants de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya, encetat fa trenta anys, funciona. I funciona molt bé.
Tot el mèrit cal atribuir-lo a la feina i a l’esforç d’unes poques persones que, malgrat totes les dificultats i en contra de bona part de les institucions polítiques i econòmiques del Pirineu, han demostrat que l’os bru i els humans poden conviure a la muntanya i que tenir óssos al Pirineu és una immensa riquesa natural.
Mentre alguns responsables polítics —cada vegada menys, i és interessant detectar en aquest sentit els canvis que s’han produït a la Val d’Aran durant els últims mesos— continuen venent l’os bru com un enemic, la realitat, sempre tossuda, ha decidit respondre amb cadells. No hi ha millor editorial favorable a l’os que una imatge meravellosa de la natura salvatge en plena expansió.
Fa només unes dècades, als anys noranta del segle passat, l’os bru estava gairebé extingit als Pirineus. Avui ja se n’han identificat 108 exemplars al conjunt de la serralada i 54 al vessant català, la xifra més alta registrada mai. I això no és cap miracle. És el resultat de molts anys de treball científic i de conservació de la natura, de cooperació transfronterera, de polítiques públiques, de seguiment rigorós i de la perseverança d’uns conservacionistes que han continuat treballant mentre altres preferien alimentar titulars alarmistes i falsos.
La biodiversitat no es recupera amb discursos. Es recupera amb ciència i treball sobre el terreny; ajudant i acompanyant els ramaders i caçadors per demostrar, sobre el terreny, que la realitat té poc a veure amb les pors heretades. Es recupera fent feina a les escoles, als instituts i a les places dels pobles de muntanya. I és precisament per això que aquesta història s’ha complicat durant decennis.
La biodiversitat no es recupera amb discursos. Es recupera amb ciència i treball sobre el terreny; ajudant i acompanyant els ramaders i caçadors
Tot això ho coneix molt bé Marc Alonso, naturalista especialista en os bru que porta més de tres decennis caminant per les muntanyes de l'Aran i el Pallars defensant la convivència entre l'os i els humans. «Ara ja és una realitat el que abans, fa trenta anys, era només un desig. L'os és aquí i és un èxit sense precedents. Fa trenta anys que hi treballo i això és fruit de tota la feina que fem.»
Alonso és el naturalista que més ha fet per la recuperació de l'os i té molt clar que la situació ha millorat molt en aquest temps. «L'acceptació de l'os ja no genera tants problemes com fa anys. Ja no hi ha manifestacions ni protestes, i ara ja comença a funcionar també la convivència amb una certa normalitat, ja que, fins i tot, els col·lectius que abans eren més contraris, com els ramaders i els caçadors, han acceptat la realitat.» L'os és aquí per quedar-se.
L’os al Pirineu —especialment a la Val d’Aran— ha estat utilitzat durant massa anys com una cortina de fum política. Ha estat molt més fàcil convertir-lo en el responsable de tots els problemes del Pirineu que afrontar els veritables desafiaments del territori: la despoblació, l’abandonament institucional, la crisi de la ramaderia extensiva, la manca de relleu generacional o un model econòmic que condemna molts pobles a convertir-se en simples decorats turístics, tant a l’estiu com a l’hivern. Però la realitat és molt tossuda.
L’os no ha tancat cap escola.
L’os no ha eliminat els consultoris mèdics.
L’os no ha fet marxar els joves.
L’os no ha destruït el turisme.
L’os no ha acabat amb la ramaderia.
L’os no ha especulat amb el preu de l’habitatge de muntanya.
Durant massa anys ha estat molt més fàcil culpar l’animal que assenyalar les moltes i diverses responsabilitats polítiques, socials i econòmiques d’un territori on, malgrat que moltes de les queixes sobre l’abandonament i l’oblit són reals i legítimes, alguns representants d’interessos polítics i econòmics han aprofitat l’os per convertir el «campi qui pugui» en una forma de gestió pública.
Els conflictes al Pirineu existeixen i són reals. Però, per exemple, quan hi ha pocs atacs demostrats de l’os als ramats, els ramaders són protegits i compensats per conviure amb una espècie protegida com l’os. Aquesta és una obligació pública irrenunciable. Alonso considera que tant els caçadors com els ramaders necessiten «normatives i controls clars» i que es prohibeixi l’accés, per exemple, a les «àrees crítiques on se sap que les osses amb petits circulen durant els mesos de maig i juny».
També hi ha encara certa controvèrsia sobre els suposats atacs de l’os als ramats i als animals que pasturen. Marc Alonso valora aquestes queixes d’una manera molt clara: «Tenen part de raó, però no tots els atacs a animals que moren a la muntanya són responsabilitat de l’os i, enguany, a la Vall d’Aran l’os només ha matat una cabra.»
En tot cas, sembla clar que una democràcia madura resol els conflictes amb informació, estudi, dades, drets i compensacions, no amb crits ni pors. Els problemes es gestionen amb polítiques públiques operatives i eficaces, no amb propaganda, perquè, al final del dia, el debat sobre l’os bru al Pirineu diu molt de la societat que som i, sobretot, de la que volem ser.
Malgrat l’èxit, encara no està tot resolt. Marc Alonso destaca que hi ha nous «perills» per a l’os que cal afrontar amb normatives i regulacions que es compleixin. «Ara —explica Alonso— hi ha perills nous, com els influencers, els fotògrafs aficionats o les empreses de fotografia de fauna que volen veure i acostar-se als ossos. Això cal controlar-ho molt bé amb normatives clares, perquè pot arribar a ser un problema greu. També les curses d’alta muntanya que es fan pel territori de l’os de dia i de nit sense regulació i amb milers de corredors molestant la fauna protegida.»
Ara —explica Alonso— hi ha perills nous, com els influencers, els fotògrafs aficionats o les empreses de fotografia de fauna que volen veure i acostar-se als ossos
Ens hem acostumat a pensar que qualsevol espai natural només és acceptable si no molesta ningú. Com si la natura hagués de demanar permís per existir. Com si qualsevol animal que escapi del nostre control fos automàticament un problema. És una manera d’entendre la vida extraordinàriament pobra i profundament antropocèntrica. No funciona.
La recuperació de l’os al Pirineu ens recorda una cosa essencial. Les muntanyes no són només una infraestructura econòmica al nostre servei. Són un ecosistema viu que, per ser saludable i beneficiar-nos a tots, també necessita els seus grans mamífers, els seus depredadors i els seus equilibris ecològics. Sense fauna salvatge, la muntanya acaba convertida en un parc temàtic. Amb fauna salvatge, la muntanya continua sent natura.
Per tot això, les imatges d’aquestes dues osses tenen un valor que va molt més enllà de la conservació de la natura. Representen, com explica Marc Alonso des de la Val d’Aran, la victòria d’una manera intel·ligent d’entendre el territori a partir del coneixement científic, de la responsabilitat col·lectiva i dels fets, no de les pors. Recuperar la natura no és un luxe urbà ni tampoc un caprici d’urbanites forasters. És una obligació democràtica, una responsabilitat pública pel bé comú i un llegat que tenim el deure de deixar a les generacions futures.
Els qui durant anys van anunciar el desastre de l’os, d’una manera tan interessada com ignorant, comencen ara, a poc a poc, a acceptar una evidència que els incomoda. L’os no només continua aquí, a les meravelloses muntanyes del Pallars i la Val d’Aran, Es reprodueix. Cria. Viu. I comparteix el territori amb els humans.
Aquesta és la lliçó clau. Potser la més important. En una època en què sembla que tot es degrada —la natura, la democràcia, el clima, la confiança pública o la biodiversitat— hi ha una història que avança en direcció contrària. La recuperació de l’os bru al Pirineu ens recorda que, quan les polítiques públiques fan bé la seva feina i deixen treballar els especialistes en conservació de la natura, moltes coses es poden reparar. I això, en els temps que corren, és gairebé revolucionari.
Ja gairebé ningú recorda aquells anys noranta del serle passat en què al Pirineu es parlava de «la guerra de l’os». Avui, com recorda Marc Alonso i si és que aquella guerra va existir, «la guerra l’ha guanyat l’os». Doncs sí. L’os ha guanyat. El Pirineu ha guanyat. I, en realitat, tots nosaltres hem guanyat.