Aquí tienes la versión en castellano
Avui, instal·lada a la Llar Sant Llorenç gràcies al suport de Càritas, la Larisa parla des d’un lloc diferent: un espai de calma, d’acompanyament i d’esperança. La regularització extraordinària és, per a ella, molt més que un tràmit: és la possibilitat de viure sense por, de treballar amb drets, de donar estabilitat a la seva filla i de contribuir a la ciutat que ja sent seva. «Som dues veïnes més», diu, «només que encara no tenim les condicions adequades».
Quant de temps fa que vius a Catalunya? I a Sant Feliu?
Des que vaig arribar a Espanya fa setze mesos sempre he viscut aquí. Des del primer moment que vaig arribar a Sant Feliu he començat a construir una nova etapa de la meva vida conjuntament amb la meva filla. Jo vinc de Colòmbia, d’un poble anomenat Tumaco, i noto molt la diferència. Ha estat un canvi total.
Què és el que més notes?
La forma de ser de les persones per exemple. Nosaltres som una mica més espontanis i les persones d’aquí sento que són una mica més reservades. I, evidentment, la seguretat. Aquí em sento molt més tranquil·la, la meva filla està molt més tranquil·la i pot fer una vida normal per a la seva edat. Pot sortir amb les seves amigues i jo no tenir por de que li passi alguna cosa dolenta. Ha sigut un canvi molt gran però evidentment molt bó.
Què et va portar venir aquí?
Vaig decidir venir cap aquí pensant en la meva filla. Quan nosaltres estàvem a Colòmbia, hi havia coses que no m’agradaven. Jo soc mare soltera i tot i que vivíem a tres minuts de l’escola no m’atrevia a deixar-la anar sola. Hi havia moltes notícies de nens desapareguts, nenes violades, moltes coses que em condicionaven. Vaig estar pensant i vaig decidir que volia un futur millor per a la meva filla i va ser quan vaig començar aquest viatge.
Com va ser l’adaptació o les primeres sensacions?
M’està agradant bastant. Em conformo únicament amb el fet que la meva filla pugui sortir lliurement sense por. M’enrecordo el primer dia d’escola que vaig acompanyar-la fins a la porta. El següent dia ja va venir dient que volia anar ella sola. Vaig deixar-la tot i no estar confiada del tot però vaig acabar veient que no passava res i que era completament segur. Fins i tot amb el català no estem tenint cap problema. Jo estic fent cursos de català, actualment estic al nivell bàsic dos. La meva filla també el practica a l’escola i no estem tenint cap problema, la integració ha estat molt bona. Ens hem acoblat molt bé.
Quines han estat les principals dificultats que has trobat?
La principal dificultat va ser trobar un habitatge digne. Allò va ser una experiència dura i més quan estàs a càrrec d’un menor. També el fet de trobar un treball estable i que paguin el que la persona es mereix. Tot i que de primeres s’accepta qualsevol treball encara que les condicions no siguin les més adequades ja que el que volem és començar una nova vida el més aviat possible.
Quan vam tornar a la casa on estàvem llogades, el propietari ens va canviar el pany de la porta. No vam poder entrar ni a recollir les nostres coses
Hi ha algun moment que recordis especialment dur?
El moment més dur està relacionat amb aquesta cerca d’habitatge digne. Tot i que vaig tenir sort i vaig trobar ràpidament una habitació on poder quedar-nos les dues, vam viure una situació molt forta i molt dolorosa. Quan portàvem poc temps vivint a Sant Feliu vam decidir anar a Barcelona a veure la Sagrada Família i fer una mica de turisme. Quan vam tornar a la casa on estàvem llogades, el propietari ens va canviar el pany de la porta. No vam poder entrar ni a recollir les nostres coses, les vam haver de deixar dins de la casa. Per sort havia agafat els documents meus i de la meva filla i els portava a la motxilla perquè si no s’haguessin quedat també a dins d’aquella casa.
Us va donar algun motiu de per què us deixava fora quan li estàveu pagant el que us demanava?
Mai ens ha explicat el perquè. Estem en un procés de demanda però no avança i no s’ha pogut fer res. Jo sento que és pel tema dels okupes i de prejudicis. En veure’m amb la meva filla menor d’edat es pensaria que em quedaria a dins sense pagar-li. Vam durar allà dos mesos i sempre vaig tenir la sensació que ell pensava que per cobrar-nos tres-cents cinquanta euros i deixar que dormíssim ja ens estava fent un favor. I allò no era cap favor, ja que jo li pagava el preu que vam acordar des del principi i en cap moment vaig deixar de pagar-li. Vam durar dos mesos en aquell pis, que tampoc estava en les millors condicions que es digui.
Què vau fer en aquell moment? On vau anar?
La PAH va contactar amb nosaltres i ens va ajudar molt en aquells primers dies que no teníem on anar. Ens van ajudar a organitzar-nos. Després d’aquella experiència he après que tot passa per alguna cosa. Gràcies a viure allò vam trobar un nou lloc per viure molt millor que el que teníem. Ara vivim en un recurs de Càritas a la llar Sant Llorenç. Ja farà un any que vivim allà i estem molt més contentes. Compartim experiències amb persones que han passat per situacions similars i ens ajudem mútuament unes a altres. Parlar entre nosaltres i escoltar-nos també és una manera d’anar avançant. Hem creat una xarxa de suport molt forta. Fem pinya entre totes.
Com us ha ajudat Càritas en tot aquest procés?
Jo sempre he estat mare soltera i sense el suport de Càrites jo estava completament sola amb la meva filla. Tot depenia només de mi, tant les coses bones com les dolentes. Ara podem integrar-nos amb les altres dones i nenes que viuen a la Llar Sant Llorenç i compartim experiències diverses. Ens ajuden a integrar-nos i a saber totes les condicions per poder treballar dignament. Ha sigut un gran suport, tant per mi i per la meva filla, com per totes les dones que participen.
Per què vas decidir presentar la sol·licitud per demanar la regularització extraordinària?
Bàsicament per poder estar aquí de manera legal. Ja estic aquí i vull fer les coses bé. Vull poder treballar, poder tenir tots els meus drets com a treballadora i com a resident. També que la meva filla es benefici de tots aquests drets.
Què significa per a tu aquesta oportunitat?
Significa poder avançar d’una manera molt més segura. Avançar amb més tranquil·litat i amb més esperança i sabent que estem fent les coses de la millor manera possible. Avançar com qualsevol altra persona que sigui d’aquí. Ara no estem fent res malament tampoc, però si que ens dona la seguretat que amb la regularització estariem més tranquil·les i podriem contribuir i ajudar a la ciutat molt més.
Has patit situacions d’abús o discriminació per no tenir la documentació regularitzada?
Afortunadament no, no he patit cap discriminació. L’únic que al no tenir documents a l’hora de buscar un treball s’aprofiten i et donen molt menys per una feina que hauries de cobrar més. Però jo l’accepto perquè necessito treballar.
Amb l’ajuda de persones com les treballadores de Càritas, tot es fa molt més senzill.
Creus que és fàcil entendre els tràmits administratius o hi ha moltes barreres?
És una mica difícil perquè és a un nou país i els tràmits podem ser complicats. Amb l’ajuda de persones com les treballadores de Càritas, tot es fa molt més senzill. També els cursos de primera acollida m’han servit molt i m’han facilitat una mica el camí. He intentat apuntar-me a tot i anar a tot per poder integrar-me de la millor manera possible, tant jo com la meva filla.
Et sents part de la ciutat i de la comunitat on vius?
Sí. Malgrat tot, des que vaig arribar aquí a mi m’agrada molt Sant Feliu. Jo soc una persona molt tranquil·la i aquesta ciutat també ho és. Som com una mateixa cosa, ens equilibrem molt bé. M’agrada molt, tant a mi com a la meva filla. Era el que més em procupaba i a dia d’avui estic molt contecta de com s’ha adaptat i de lo feliç que som.
Quin és el principal objectiu principal o somni ara mateix? Com imagines la teva vida d’aquí a cinc anys?
El meu principal objectiu és tenir una bona estabilitat laboral. Jo no em tanco a cap oportunitat que m’arribi perquè jo el que necessito és poder treballar. Jo tinc formació en telemàrqueting, soc agent comercial. He treballat en servei al client tan presencialment com telefònicament. Però bueno, com he dit, no em tanco a cap oferta laboral. També tenir un millor habitatge. Tot i que a Càritas estem molt bé, vull tenir l’oportunitat de poder viure sola amb la meva filla. Donar-li alguna cosa més adequada per a ella. També m’agradaria poder ser voluntària, ja sigui de Càritas o d’alguna altra organització que ajudi les persones immigrants a integrar-se. És una gran ajuda per a les persones que arriben noves, ja que jo ho he viscut i estic molt agraïda. Jo crec que tot això és molt possible.
Per què creus que és important la regularització extraordinària?
És molt important perquè les persones immigrants ja estem aquí a Espanya. No és que arribem demà per demanar això, no, nosaltres ja formem part de la societat. Som dues veïnes més de la ciutat, però amb l’única diferència de què no tenim les condicions adequades. La majoria de les persones emigrants treballen i no cotitzen ni tenen pensions. Ni tan sols podem aportar a la Seguretat Social, cosa que és molt crucial per al país. Crec que per a tothom, tant per a nosaltres com per al país això serà molt bo i gratificant, ja que la majoria estem en una edat on podem treballar encara trenta anys més i això beneficia a tothom. Però sí, lo més important és que som persones que ja formem part de la vida comunitària de la ciutat. Compartim espai i temps amb tots els ciutadans de Sant Feliu des de fa gairebé dos anys.
No arribem a un nou país amb la necessitat destorbar, sinó que volem contribuir en el país
Creus que la societat coneix prou bé la situació de les persones migrants?
Cinquanta cinquanta. Hi ha gent que sí i gent que no. Les persones migrants volem tirar endavant i per això mateix vam decidir sortir dels nostres països. Pensem en el futur de la nostra família i en donar-los millors oportunitats. En el meu cas, va ser en el futur de la meva filla. No arribem a un nou país amb la necessitat destorbar, sinó que volem contribuir en el país d’arribada i, evidentment, en el país on encara ens queden familiars.
Què és el que més t’agradaria que entengués la gent sobre les persones que esteu esperant regularitzar la vostra situació?
Que no pensin que serà una cosa que perjudicarà el país, sinó que ho vegin com una esperança. Som moltes persones immigrants que no podem contribuir i d’aquesta manera ho estaríem fent. Aquest tràmit és un benefici per a tothom, tant per les persones immigrants com per als nascuts aquí. S’han de deixar fora els prejudicis. La gent que decideix venir cap aquí és per buscar una nova oportunitat. No per nèixer en un lloc o en un altre has de tenir pitjors o millors condicions.
En acabar l’entrevista, la Larisa va voler agrair a totes les persones que les han ajudat sense conèixer-les i a totes aquelles persones que donen veu a històries com la seva: la d’una mare que ha travessat fronteres per protegir la seva filla, però també la d’una santfeliuenca que reivindica el dret a formar part, plenament, de la comunitat on ha trobat refugi. Una història que, com tantes altres, explica què hi ha darrere de les 257.602 sol·licituds: vides que busquen seguretat, dignitat i futur.
Article original de Fet a Sant Feliu