Archivo Cat Plural

Blog

Què passa quan internet ja no significa res?

Obro qualsevol xarxa social al telèfon i tot s’assembla. No només parlo de temes, també de formes de narrar. Titulars sense propòsit comunicatiu, imatges que semblen correctes però no diuen res, vídeos que existeixen per omplir el següent segon d’avorriment.

El 2025, el diccionari Merriam-Webster va confirmar slop com a paraula de l’any i la va definir com tot aquell contingut digital de baixa qualitat produït en grans quantitats mitjançant intel·ligència artificial (IA). Tot i que no té una traducció exacta al català o al castellà, podria ser deixalles, femta o restes de menjar. Slop funciona com a concepte perquè descriu una sensació física dins del món digital: menjar sense gana, consumir sense pensar.

Slop: d’on surt tot el residu digital

Conegut com a contingut sintètic, no és un monstre nou: és senzillament un monstre que ha escalat i s’ha fet més gran. Aquesta tipologia de continguts és un paraigua que inclou imatge, àudio, vídeo, text i veu generats totalment o parcialment per IA.

L’escalabilitat —intrínsecament lligada a l’acceleració dels processos— és una promesa coneguda dins de moltes empreses digitals: velocitat, reducció de costos, personalització, accessibilitat.

La conseqüència d’aquesta escalabilitat són deepfakes, frau, pornografia no consentida, campanyes polítiques contaminades i, sobretot, un desgast lent de la confiança humana i de l’autenticitat. No cal un gran vídeo fals que faci caure una elecció; n’hi ha prou que el públic comenci a dubtar de tot —fins i tot del real— o, senzillament, que ho cregui tot.

Quan la fàbrica també consumeix

Allò que fa particular aquest moment és que la fàbrica no només produeix, sinó que també consumeix i es retroalimenta. A l’informe anual de la companyia de CDN i seguretat Cloudflare, es dibuixa un univers web on humans i bots competeixen pel mateix espai.

A 2 de desembre de 2025, el trànsit humà generava el 47% de les sol·licituds HTML, mentre que els bots basats en IA arribaven al 44%.

Polarització? Guerra? Ho sabrem en el futur. Però els bots d’IA promediaven el 4,2% de les sol·licituds HTML i Googlebot, per si sol, el 4,5%. En altres paraules: una part visible d’internet ja és una conversa entre màquines, amb l’humà com a pretext o com a estadística.

Inflació digital i miratge d’èxit

Ens trobem en un context on la creació de contingut sintètic és un negoci davant la gran ansietat humana de produir per monetitzar o consumir per automatisme. Per això, Cloudflare estima un creixement del 19% del trànsit global el 2025, però una porció significativa és activitat automatitzada.

Aquesta inflació té conseqüències directes per a mitjans de comunicació, marques i creadors —digitals i tradicionals— perquè el volum no sempre es tradueix en visites reals. Qui revisi Google Analytics sap de què parlo: es pot tenir més trànsit i menys engagement.

En l’ecosistema del slop, fins i tot l’èxit estadístic pot ser un miratge digital

El gir capital: vendre humanitat

Davant aquest clima, les marques assagen el seu plot twist capital: vendre humanitat. No riguis. Si ja vam vendre la nostra atenció, com no acabaríem venent la nostra identitat cerebral dins del nostre cos animal?

Actualment, moltes companyies adopten polítiques de “contingut garantit humà” o prometen no utilitzar peces generades per IA per recuperar confiança.

Una investigació interna recent (2026) d’iHeartMedia explica que el 90% dels seus oients prefereix mitjans creats per humans, fins i tot entre aquells que utilitzen eines d’IA. Potser sí: estem cansats de la pantalla i alguns busquen significat i connexió.

Humanwashing: quan allò humà és màrqueting

Aquí entra la trampa. Quan allò humà es converteix en etiqueta, també es converteix en màrqueting. I si és màrqueting, és un producte capitalitzable.

El Substack WHAT’S ANU, el investigador Philip Teale i Anu anomenen això humanwashing: un ús oportunista de l’estètica artesanal, orgànica i nostàlgica que simula calidesa humana en un mercat saturat de continguts sintètics.

Aquesta idea fa mal perquè s’assembla massa a l’economia actual: una jerarquia de la humanitat. El contingut fet per persones esdevé escàs i car; allò “humanitzat” és una capa d’estil; el slop, la dieta massiva.

McDonald’s contra el menjar de la teva mare

No és una fantasia moral: és un possible model de mercat on la paraula escrita, la música i el cinema es converteixen en un luxe. Què suposaria això per al futur? Espero respostes als comentaris.

Música, IA i pèrdua de criteri

La cultura pop ja acusa el cop. En música, el problema no és que existeixi una cançó generada per IA, sinó una marea.

TechRadar reporta dades de Deezer: el 34% de la música nova que s’hi puja diàriament seria generada completament per IA, més de 50.000 cançons al dia.

El més inquietant no és la producció en sèrie, sinó que un estudi intern suggereix que el 97% dels usuaris no distingeix entre música humana i música generada per IA en proves a cegues.

Si ja havíem vist la pèrdua de gust a causa dels algoritmes, això confirma una pèrdua de criteri, context, confiança i procedència. El periodista Kyle Chayka ho analitza a un gran llibre Mundo filtro (Gatopardo ediciones, 2024) a on fins i tot el món fora de les pantalles es veu afectat.

Dades sintètiques i realitat simulada

En paral·lel, la indústria necessita dades per justificar-se. MIT News explica, en una entrevista amb Kalyan Veeramachaneni, fundador de DataCebo, que les dades sintètiques prometen protegir la privacitat i reduir costos, però també adverteix dels riscos si no hi ha controls.

La paradoxa de la dècada és literària: entrenem sistemes amb substituts del món real i després els demanem que actuïn com si fos real. Vivim en una simulació.

Humans versus màquines? No

Això no és una guerra moral. És una responsabilitat humana. I passa per regles de llegibilitat: transparència, responsabilitat, etiquetatge.

Els deepfakes pornogràfics vinculats a Grok han explotat recentment a la cara d’Elon Musk, recordant-nos que la tecnologia mai no és neutral.

Com escriu Jennifer Walshe a 13 maneres de veure la IA, l’art i la música:

La IA és reflexionar sobre si l’entusiasme dels friquis de les tetes, o la generositat de les empreses que faciliten la creació de tetes als friquis de les tetes, és extensible al fet que les empreses o els friquis de les tetes donin el seu temps de computació perquè les tetes de debò i les propietàries d’aquestes tetes visquin més temps. La IA és entendre que és improbable que això passi. La IA és haver de tenir totes aquestes coses al cap. Que la IA són tetes, però també no tetes.

Més enllà dels llibres, us deixo un exemple personal: fa unes setmanes vaig fer match amb un home en una app de cites i durant quatre dies vaig pensar que, per fi, alguna cosa bona podria sortir d’aquestes apps, fins que vaig llegir diversos missatges en temps verbals diferents. Això em va confirmar una cosa que ja em venia olorant: estava parlant amb un perfil d’estafa que m’estava cuinant l’ego i que seguia un guió escrit per una IA.

Immediatament vaig descarregar el xat i ChatGPT va verificar les meves sospites. La retroalimentació de la IA és tal que una IA ha de confirmar-me que l’estafa l’ha produïda ella mateixa. La IA no menteix, igual que qualsevol capítol de la meravellosa sèrie Pluribus d’Apple TV.

Dubtar o morir buit

La pregunta ja no és si la tecnologia existeix, si és bona o dolenta —deixem el naïf—, sinó com es pot sostenir una esfera pública on veure, escoltar, crear i comunicar continuï significat alguna cosa. Volem continuar significant alguna cosa per als altres?

I la pregunta més important que ens hem de fer davant de tot aquest contingut slop és: això significa alguna cosa per a mi? Realment he d’actuar davant d’això? Allò que estic veient m’interessa? Per què aquesta informació que divulga aquest youtuber, tiktoker o instagrammer m’ho diu de la mateixa manera que ho vaig llegir l’altre dia al diari? Serà humà aquest match que vaig fer a Hinge o Tinder? Per què em parla com si fos una entrevista de feina i només em diu coses boniques, sense fricció, amb les quals únicament està d’acord amb mi?

Estem entrant en una crisi de textura, pell i cervell humà. El slop no només ha baixat la qualitat: ha reduït la fricció que ens separava del real. Al llibre Los empleados, de Olga Ravn, un personatge es pregunta si tot el que fa ja no respon, inevitablement, al programa.

Potser el més valuós el 2026 no serà produir més, sinó poder dir d’on ve alguna cosa, com s’ha fet i qui se’n fa responsable. Prendre’s el temps. Acceptar la imperfecció.

Ser humans, avui, és atrevir-se a no ser perfectes

Publicat originalment en castellà a Substack

julio 10, 2026
Ariana Basciani: «Internet està deixant de tenir significat»

Hi va haver un temps en què navegar per internet era una forma de perdre’s. I perdre’s era una manera de descobrir. Cada clic podia obrir una finestra inesperada, una conversa improbable o una idea capaç de desordenar les certeses. Avui, en canvi, sembla que internet ens coneix massa bé. Tant, que cada vegada ens sorprèn menys.

Vivim envoltats de continguts. Mai la humanitat havia produït tantes imatges, tants vídeos, tants textos i tantes opinions. Però enmig d’aquesta abundància creix una sensació inquietant: tot acaba semblant-se molt. Els mateixos formats, les mateixes cares, les mateixes frases, els mateixos debats reciclats una vegada i una altra per uns algoritmes que han convertit la nostra atenció en la principal mercaderia del segle XXI. Internet, que havia nascut com una promesa de diversitat, experimentació i coneixement compartit, corre el risc de convertir-se en un immens mirall on només veiem allò que les plataformes decideixen que volem veure.

És precisament aquesta intuïció la que travessa la conversa del nostre director, Pere Ortín, amb la tecnòloga i periodista cultural especialitzada en màrqueting digital veneçolana Ariana Basciani. Lluny de qualsevol nostàlgia tecnològica, Basciani planteja una pregunta molt més radical: i si el problema no fos que internet genera massa contingut, sinó que ha deixat de generar significat? Una crisi que no és només tecnològica. També és cultural. Política. Democràtica.

Perquè quan els algoritmes decideixen què mereix la nostra atenció, també condicionen què recordem, què oblidem, què discutim i fins i tot què imaginem.

Ariana Basciani és investigadora especialitzada en cultura digital, intel·ligència artificial i societat. El seu treball combina el coneixement tècnic amb una mirada profundament humanista sobre les conseqüències socials de les tecnologies que habitem cada dia. No parla només de màquines. Parla de persones. De poder. De memòria. I del dret a continuar pensant en un ecosistema digital que tendeix a uniformitzar-ho tot.
La conversa, però, comença lluny dels algoritmes.

La conversa comença a Veneçuela, pais d’origen de la investigadora, que les darreres setmanes ha tornat a viure moments de gran dolor arran dels terratrèmols que han afectat diverses regions. Quan la terra tremola, la tecnologia deixa de ser protagonista. O potser no del tot. Perquè també és en aquests moments quan internet mostra les seves dues cares: la de la solidaritat que connecta persones separades per milers de quilòmetres i la de la desinformació que circula amb la mateixa velocitat que les emergències.

La tecnòloga veneçolana Ari Basciani | Pol Rius

A partir d’aquí, el diàleg s’endinsa en algunes de les preguntes més incòmodes del nostre temps. Hem deixat de descobrir coses o simplement consumim versions lleugerament diferents del que els algoritmes ja saben que ens agradarà? Què passa amb la cultura quan tot tendeix a assemblar-se? La uniformització és només estètica o també acaba condicionant la nostra manera de pensar políticament? En plena explosió de la intel·ligència artificial, què continua sent irreductiblement humà? I sobretot: la IA és la causa d’aquesta homogeneïtzació o només accelera una dinàmica que les grans plataformes ja havien posat en marxa molt abans?

També hi ha espai per parlar del poder. Perquè darrere dels algoritmes no hi ha una força abstracta. Hi ha grans empreses globals. Inmensos interessos econòmics molt reals. Models de negoci que competeixen per retenir cada segon de la nostra atenció. La pregunta, en aquest sentit, és inevitable: estem davant d’una crisi tecnològica o davant també d’una crisi democràtica? En un moment en què la informació circula més ràpid que mai, però la confiança en els mitjans convencionals, les institucions públiques i el debat social sembla erosionar-se a crits, recuperar espais per al pensament crític esdevé gairebé un acte de resistència pràctica.

Per això també preguntem a Basciani si encara existeix un internet més ètic. Un internet on sigui possible llegir sense presses, discutir sense insults, descobrir sense que un algoritme ens guiï constantment pel mateix camí. I quin paper hi poden jugar els mitjans independents en aquest escenari.

Potser el futur digital no dependrà tant de desenvolupar una intel·ligència artificial més poderosa com de preservar una intel·ligència humana capaç de dubtar, imaginar i discrepar. Perquè, al capdavall, la gran pregunta que travessa tota aquesta conversa és tan senzilla com inquietant. Quan internet deixa de significar alguna cosa… què és el que encara ens pot tornar el sentit?

Article relacionat

Què passa quan internet ja no significa res?

julio 10, 2026
El Tour: alcaldes, paisatges, banderes i Mossos

Aquí la versión en castellano

Bienvenido, Mister Marshall?

Quan, d’aquí un temps, es vulgui destacar una realització significativa del mandat de l’alcaldessa Ada Colau a Barcelona és molt probable que es citin les super-illes. Quan s’intenti ressaltar algun aspecte de l’etapa de l’alcalde Collboni costarà molt trobar res i s’haurà de recórrer a recordar que mentre ell era alcalde el Tour va sortir de Barcelona.

Collboni i altres alcaldes i alcaldesses han recordat una mica el paper de l’alcalde interpretat per Pepe Isbert a la vella pel·lícula de Luis García Berlanga, Bienvenido, Mister Marshall: l’alcalde espera l’arribada d’una delegació dels Estats Units que finalment passa pel poble sense deixar-hi res. És innegable que el Tour ha portat a Barcelona un impacte molt positiu en els mitjans de comunicació de tot el món, que ha estat molt valorat pels amants de l’esport i que ha beneficiat el sector de l’hostaleria, però quan Collboni afirma que ha estat el fet «més important» des dels Jocs Olímpics de 1992 fa trampa. El Jocs van suposar una gran transformació urbanística de la ciutat i van deixar un conjunt d’instal·lacions esportives i culturals de les que avui encara gaudim. De Collboni a Pasqual Maragall hi ha un abisme.

Collboni s’ho va passar molt bé fent sonar la campaneta de la darrera volta al circuit de Montjuïc durant la segona etapa però ha amagat la seva nul·la voluntat d’apostar per l’ús de la bicicleta a la ciutat: mentre Colau va habilitar 143 quilòmetres nous de carril-bici, Collboni només en porta uns 8 (que potser podrien arribar a 12), molts menys que els 26 impulsats per l’alcalde convergent Xavier Trias.

L’alcalde de Barcelona no és l’únic que ha practicat la hipocresia amb el Tour. A Castelldefels, l’alcalde del PP, Manuel Reyes, ha presumit del pas de la cursa ciclista per la seva ciutat, mentre obviava que enlloc d’expandir la xarxa de carrils bici protegida ha destruït el carril de la Pineda.

El Tour ha passat, però no ha servit per fer canviar la percepció d’alguns alcaldes sobre la mobilitat.

Catalunya, al Tour de França

La repercussió mediàtica del Tour és enorme. Què poden haver copsat els espectadors francesos i de tot el món que han seguit per televisió el pas de la cursa per Catalunya durant tres dies?

D’una banda, han pogut contemplar uns paisatges naturals i urbans d’una gran bellesa: des dels indrets més coneguts de Barcelona, als de Tarragona, la costa Daurada, Begues, Sant Miquel del Fai, Vic o Puigcerdà, per citar-ne alguns. Hauran comprovat que el paisatge català no té res a envejar al francès que veuen en l’edició de cada any i que, en alguns casos, el supera en espectacularitat. Aquest fet pot incrementar l’arribada de turistes amb els impactes positius però també negatius que això comporta, però la seva regulació i control no és responsabilitat del Tour sinó de la Generalitat i els Ajuntaments. Que es mostri i es valori la bellesa del nostre país és, en principi, quelcom destacable.

La repercussió mediàtica del Tour és enorme. Què poden haver copsat els espectadors francesos i de tot el món que han seguit per televisió el pas de la cursa per Catalunya durant tres dies?

Els espectadors de fora de Catalunya hauran comprovat també, amb sorpresa o no depenent del grau de coneixement que tinguin de la nostra realitat, que el predomini de senyeres i estelades ha estat aclaparador. I ha anat més enllà de la crida d’algunes entitats independentistes en baixa forma. La gent, quan ha passat el Tour, ha volgut mostrar la seva vinculació a un país, a una llengua i a una cultura. Les banderes espanyoles han estat escassíssimes i per sota de les de Palestina o les de països llatinoamericans amb ciclistes en competició. Potser algú haurà reflexionat sobre el fet que en el recent Tour d’Eslovènia les banderes del país tenien una presència massiva i aquí les de l’Estat on es desenvolupava la cursa eren pràcticament inexistents. I algun estudiant francès d’Història haurà recordat la frase del ministre Talleyrand que el 1815 va afirmar que «Catalunya és la província menys espanyola d’Espanya». Soc conscient que el Mundial de Futbol pot provocar un allau de suport a una selecció espanyola que ara és més plural que mai, però el nostre país es així: complicat i complex. Per això, celebro que la realitat nacional catalana hagi quedat reflectida al Tour. I que tres etapes s’hagin pogut seguir per TV3 també és un fet a destacar.

I encara hi ha un altre element que els espectadors no catalans hauran pogut observar. El paper que la Gendarmeria Nacional fa a França, fonamental per a garantir la seguretat del Tour, a Catalunya l’ha portat a terme un Cos que no és la policia de l’Estat espanyol. Abans del 1997 la Guàrdia Civil hauria acompanyat els ciclistes. Ara ha estat la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, ajudats per les Policies locals de diversos municipis. 3.600 efectius dels Mossos d’Esquadra i 900 de les Policies Locals han vetllat per a què tot anés bé en una operació d’una gran complexitat. No es veia la gent aplaudir els Mossos des de la manifestació posterior als atemptats del 17 d’agost de 2017. Ara ho hem tornat a veure. Lògicament era un reconeixement festiu perquè el pas de les motos dels Mossos forma part de l’espectacle. Però el Tour ha permès a Catalunya mostrar-se al món com una societat amb un grau d’autogovern elevat que disposa d’un sistema de policia propi.

Els nostres paisatges, part d’un territori sovint maltractat per un creixement incontrolat, ajuden a definir la nostra nació. El paper dels Mossos ha estat una demostració del nostre autogovern. Les senyeres potser apostaven per portar més enllà la nostra capacitat de governar-nos.

julio 9, 2026
Burnout o alienació professional? Feina que passa de desgastar-te a deshumanitzar-te

Aquí tienes la versión en castellano

El terme burnout o «síndrome d’estar cremat per la feina» es pot definir com una resposta d’estrès crònic davant determinades circumstàncies laborals que es tradueix en actituds i sentiments negatius vers les persones amb les quals es treballa i vers el propi rol professional, a banda de desembocar en una sensació d’esgotament emocional i físic.

Tot i que es pot produir en diversos àmbits vitals i, més concretament, laborals, és més freqüent en oficis amb un alt component vocacional, com és el cas dels dedicats a la cura. Al nostre entorn, la seva prevalença abasta ja gairebé la meitat dels professionals de la salut en actiu, especialment –però no només– els de l’àmbit públic.

Conseqüències del burnout

Els efectes del burnout no es limiten a l’àrea personal sinó que afecten també, i de manera molt rellevant, al sistema sanitari. De fet, la seva presència i la seva persistència comprometen la viabilitat i la qualitat assistencial, perquè s’associen a una menor productivitat, més absentisme i «presentisme», apart d’augmentar la taxa de rotació de llocs de treball i fins i tot l’abandonament definitiu de la professió.

El burnout no és un mer esgotament per excés de tasques, sinó que comporta un ensorrament vital que acaba erosionant el compromís professional i el sentit de la feina. És, per tant, una de les formes ultramodernes d’alienació, que qüestiona el «per què» i «per a què» o «qui» de la pròpia feina, com a conseqüència de les condicions en què s’exerceix.

El burnout no és un mer esgotament per excés de tasques, sinó que comporta un ensorrament vital que acaba erosionant el compromís professional i el sentit de la feina

A vegades no respon tant a la sobrecàrrega de la feina sinó a la manera com interaccionen els equips, a la falta de meritocràcia, a models de gestió anquilosats, al clientelisme o a determinats lideratges on es produeixen dinàmiques d’abús de poder. En aquests entorns es fomenta la indefensió apresa, l’oportunisme o el nihilisme. Si conflueixen tots els factors, sortir indemne de la tempesta és una quimera.

El burnout és especialment preocupant en professions vinculades a la cura, sector demostra que, més enllà dels avenços tecnològics que suggereixen un perfeccionament i superació sense treva dels nostres límits, continuem essent mamífers socials amb capacitat simbòlica i, per tant, des del naixement necessitem els altres.

A més, volens nolens, encara estem exposats a la malaltia i a la mort. Que aquells que ens cuiden s’esgotin, es desmotivin i desisteixin de cuidar-nos, i que les institucions i els equips s’erosionin a passes de gegant, hauria d’ocupar el primer lloc de la preocupació i de les discussions públiques. Però, de moment, sembla ser que les prioritats són unes altres.

Raons contextuals

El model clàssic per a explicar el burnout apel·la al desequilibri entre les demandes (externes i internes) i la capacitat de fer-los front. No obstant, l’èmfasi no s’ha de posar tant en els individus com en els factors contextuals.

La nostra atmosfera cultural ha estat definida –per alguns filòsofs contemporanis– com una societat abocada a l’esgotament, ja que els subjectes acaben exhaustos, esclavitzats per un imperatiu intern voraç d’híper exigència com a patró d’afrontament vital, especialment pel que fa a l’acompliment professional i a la presentació social de la imatge personal.

No només els professionals de la salut hem interioritzat aquesta llei, sinó també els usuaris. A més, la salut ha passat a viure’s com un bé de consum que no admet la seva altra cara, la malaltia, i menys encara tot allò que comporta la nostra fràgil i imperfecta condició comuna.

L’efecte boomerang de la lògica del rendiment

D’altra banda, la lògica de la societat del rendiment es troba a les antípodes de la de la cura. Mentre la primera només concep la creixent productivitat, la quantificació de resultats, l’absència d’errors i la immediatesa, la segona porta en si mateixa el temps, el detall, la qualitat del tracte i els resultats més modestos que falaguers.

Aquesta hegemonia del rendiment com a «gold standard» preval a l’hora d’avaluar la gestió dels serveis sanitaris, abocats a aconseguir, any rere any, indicadors de «producció» en la prestació de serveis, mentre es menyspreen els aspectes relacionats amb les condicions materials i formals en què els professionals fan la seva feina, així com la percepció que aquests tenen del seu treball.

El curiós és que, en premiar aquest enfocament basat exclusivament en el rendiment, s’ha acabat produint un efecte boomerang, ja que el burnout compromet seriosament aquest pla de ruta merament orientat als resultats provocant l’efecte contrari, a més de les nombroses víctimes col·laterals que s’enduu al seu pas.

Sostenibilitat i gestió de qualitat

L’anàlisi anterior no qüestiona la necessitat que els serveis sanitaris siguin sostenibles. No es pot negar que els recursos són limitats i les necessitats poblacionals, creixents. En aquest escenari, la gestió creativa, transparent i honesta, on es promociona la corresponsabilitat de tots els implicats amb la gestió, sense perdre autonomia en l’organització dels processos i de la pròpia comesa, es fa més necessària que mai.

L’evidència científica disponible avui dia demostra que els equips on impera el respecte mutu, la col·laboració interdisciplinària, l’equitat i on es facilita tenir cura dels treballadors, són més capaços de fer front als reptes que se’ls presenten. Els nous models de lideratge en les institucions apel·len, precisament, a aquesta disposició a l’escolta, a la flexibilitat i també a la gestió dels conflictes i de la discrepància com a oportunitats per a renovar les maneres de fer i d’estar.

L’evidència científica demostra que els equips on impera el respecte mutu, la col·laboració interdisciplinària, l’equitat i on es facilita tenir cura dels treballadors, són més capaços de fer front als reptes que se’ls presenten

Per la seva banda, les institucions han de vigilar i posar fre als hàbits de govern –des dels alts càrrecs de responsabilitat fins als comandaments intermedis o a qui tingui qualsevol responsabilitat sobre els altres– on prevalguin els interessos particulars, el clientelisme, l’arbitrarietat en la gestió de recursos humans, la divisió interna, la por a represàlies o la cultura encoberta del silenci davant els abusos de poder.

De risc d’esfondrament a la necessitat de transformació

Per desfer aquest estat de coses, és improrrogable dur a terme una transformació profunda dels models de gestió i de la metodologia d’avaluació de l’assistència, així com propiciar un canvi en les organitzacions i els equips que permeti fer dels llocs de treball espais dignes on imperin la meritocràcia, la transparència i el bon tracte, liderats per persones compromeses i honestes, a més de dotar-los de mitjans suficients per a poder fer dignament la seva feina, de manera que els treballadors se sentin reconeguts i puguin recuperar el sentit de la seva vocació. D’aquesta manera, serà possible un equilibri entre sostenibilitat i qualitat assistencial. No es tracta d’aspirar a la perfecció, doncs no ho som els humans, sinó d’una renovació orientada a l’humanització del sistema. De vegades es fa servir el lema «El pacient al centre». Doncs hem d’ampliar, de veritat, aquest imperatiu perquè inclogui també els pilars de la sanitat: els professionals de la salut. Sense oferir-los condicions dignes no és possible. Sense un canvi profund en la cultura d’equips i de les institucions i en els estils de lideratge i de gestió, tampoc. I sense un compromís veraç i sostingut de la societat, l’amenaça d’ensorrament a la qual estem assistint passarà de ser un risc a una realitat.

julio 9, 2026
Barcelona ha trobat Las Vegas

Aquest matí, just quan m’he llevat, he decidit repassar els meus darrers articles de les Barcelones, més que res per una por insana a repetir-me, però aquest any una de les grans operacions de l’Ajuntament de Jaume Collboni consisteix en ficar la Sagrada Família a totes les salses. La conseqüència és caure a la seva trampa, no des d’un encisar-se, sinó des de la mendacitat intel·lectual i ciutadana.

La causa de tornar a escriure amb la mona de pasqua d’excusa, doncs cada cop em convenç més definir-la amb sarcasme, aparegué el dijous per la tarda, amb motiu de la presentació dels equips del Grand départ del Tour de França, aquell exitós esdeveniment que els mitjans oficials havien de vendre a tort i a dret, fins al punt que el dissabte, mentre es disputava l’etapa inaugural, un d’ells ja publicà un text amb el número d’assistents i el triomf, així el definiren, de la postal.

La torre Cortés de Pedralbes, antany un dels majors candidats a ser Las Vegas de Barcelona.

La cartolina que abans enviaves als amics quan viatjaves és la clau. Com bé és sabut BCN, que no Barcelona, desitja des de fa decennis això, una imatge urbana capaç d’encaixar-se en un requadre amb suficient prestància com per a definir el tarannà a vendre. Això darrer és fonamental, doncs no es tracta del que és, més aviat d’un producte a oferir als visitants.

Tornem al dijous per la tarda. Els corredors saludaven i, just darrere, els protegia una de les façanes del temple de temples a un dels llocs més ateus del Vell Món. De cop i volta, com si em posseís el misticisme de l’arquitecte, vaig tenir una visió metafísica que em permeté comprendre com la Sagrada Família és el nostre equivalent a Las Vegas.

L’atleta de la Plaça Pablo Neruda, al qual ningú veu mentre ell tot el capta.

Ja havia donat alguna volta entorn a tan apassionant qüestió. Potser els més fidels lectors recordaran unes reflexions de fa un anys sobre com l’espai de la Basílica o el de la Rambla són parcs temàtics a l’aire lliure. Si no retingueren al cap tan fascinant meditació els hi recomano capbussar-se a la fresca hemeroteca de Catalunya Plural. Doncs bé, a l’exclusió de la ciutadania d’aquestes ubicacions, doncs s’omplen de turistes embogits sense cap tipus de criteri a partir del seu gust induït i homologat, s’afegeix haver trobat finalment un escenari que es un i trino, cristià i sobretot pagà, indecent i vistós pels nostres governants, emocionats amb identificar encara més Barcelona amb els seus dos axiomes de Messi i Gaudí.

Perdut l’argentí, reemplaçat pel Barça i Lamine, sempre ens quedarà el barbut il·luminat de qui, com hem vist no gaire, compta poc o res la seva feina creativa. Allò essencial és prostituir el seu llegat per a treure sucosos beneficis econòmics sense repercussió per a l’habitant de la capital catalana, tot i així convençut de com és de meravellós residir a un lloc amb lloguers impossibles i una cultura pròpia molt de diva argentí, oscil·lant entre el com molo del carrer, molts els creuen un estereotip comercial, i els infinits complexos del conjunt, encarnats com ningú pels manaires.

Publicitat del Tour de França en la grapadora de Bohigas.

De fet, no és d’estranyar que un dels missatges més repetits durant aquest sigui que la Sagrada Família és el temple més alt de la Cristiandat, tema que retrotreu a la mentalitat local i als pensaments de Josep Pla, per a qui un dels horrors de l’Eixample era constatar com gairebé mai s’igualava l’alçada dels immobles, doncs cada propietari volia mostrar tenir-la més llarga que el veí.

Aquest mesurar-se els membres, un treure pit grotesc si es viatja i s’observa des d’enfora, assolí un dels grans esplendors recents entre el Papa i les bicicletes, que sens dubte són per a l’estiu, però si es vol públic fóra desitjava un xic menys de calor, si bé queda fantàstic vendre el milió d’assistents, unitat de destí en lo universal barcelonina des de la manifestació de l’onze de setembre de 1977.

Diverses formes de bicicletes i ciclisme a Barcelona, públic i privat.

A veure, recapitulem mitjançant el bonic record de tantes fites per a la Història de la Humanitat contemporània. Pel juny Gaudí irrompé als cels a través dels drons, pletòrics tot filant la figura del geni, que fins i tot somrigué, això sent un sonso de nassos, per a que el món ens mires embadalit. Primer l’amor, després la tècnica. Clar que sí. El mateix cavil·laven els cantants foragitats quan volien protestar i qui sap si milers de barcelonins, cabrejats amb raó per les restriccions de mobilitat.

Al dia següent el piromusical, que sempre és un indici de Las Vegas, tingué presència a les portades de molts diaris occidentals, els quals no parlaren de l’escàs rèdit pel votant comtal de tot l’assumpte, a més del fastigueig causat, redundat amb el Tour i algunes efemèrides divertides que alguns retindran, com un anunci de neumàtics on la marca dels mateixos afirmava compartir quelcom sagrat amb els vianants: la família.

Ciclisme per a portar el menjar a domicili, aquest fenomen ignorat durant el Tour de França.

Allò lamentable de tan enginyosa publicitat, que, en realitat, sintetitza bé la intel·ligència d’aquesta darrera Barcelona, no és tan brillant com per a silenciar protestes de treballadors, en vaga des de fa mesos, sense gaire esperança en rebre audiència per part de sa senyoria Collboni. L’alcalde oblida als empleats de proximitat, així com als bibliotecaris en un festival de diàleg, ben tapadet per les maniobres d’escapisme, doncs ben és sabut com allò que passa a Las Vegas allà s’hi queda, sobretot si hi ha focus amb les llums trencades, ergo indesitjables a la vista del gran públic.

Aquest assumeix els deliris arquetípics del complex d’inferioritat sense preguntar-se si tot això té gaire sentit, en especial quan vivim una saturació turística indecent i es parla més aviat poc del govern intern de Barcelona. Quan has assegurat la presa, en aquest cas forasters de visita, s’agrairia un esforç per a afavorir als ciutadans que, al cap i a la fi, són aquells que paguen impostos i cada dia transiten per uns carrers cada cop menys seus per ocupació de guiris, expulsions dels mal anomenats expats o la invasió mitjançant esdeveniments que no milloren les seves existències. Viva Las Vegas.

julio 9, 2026
Memòria gràfica d’un supervivent de la Lleva del Biberó

Aquí tienes la versión en castellano

Federica Montseny (1905-1994) va ser ministra de Sanitat durant la Segona República, i es va convertir en la primera dona a ocupar un càrrec ministerial a Espanya i una de les primeres a Europa. Tot just va estar sis mesos al capdavant del Ministeri, entre el 4 de novembre de 1936 i el 17 de maig de 1937, tot i que se la recorda per la seva ambició en els projectes impulsats, d’acord amb el seu activisme anarcosindicalista des que es va afiliar a la CNT el 1931. L’esdevenir de la guerra, juntament amb els seus escrits i posicionament polític, la va portar a un inevitable exili a França. A ella se li atribueix la frase: «Disset anys? Però si encara han de prendre el biberó», quan va veure l’aspecte de les lleves de la primavera del 1938 al territori que encara controlava l’Espanya republicana.

Després dels sagnants enfrontaments interns del bàndol republicà a Barcelona (coneguts com «els Fets de Maig de 1937»), el govern del socialista Francisco Largo Caballero va caure i Juan Negrín va assumir la direcció del Govern, fet que va deixar els ministres anarquistes fora del gabinet. Un any després, l’abril del 1938, la República es trobava amenaçada per les tropes de Franco, que havien aconseguit partir en dos el territori republicà en arribar al Mediterrani. Negrín va prendre una mesura desesperada: mobilitzar la Lleva de 1941. Eren nois nascuts el 1920 i 1921 als quals legalment els faltaven tres anys per fer el servei militar; a la pràctica, eren nens de disset i divuit anys als quals la infància se’ls va acabar de cop.

S’estima que van ser cridats a files més de 30.000 adolescents. La crònica popular explica que la històrica líder anarquista Federica Montseny, en veure les fileres de soldats imberbes, prims i espantats concentrats a Barcelona, va exclamar, trencada per la pena, aquesta cèlebre frase que va acabar batejant-los per sempre com «la Lleva del Biberó». El sobrenom, agredolç i tràgic, va arrelar d’immediat al carrer i a les trinxeres, per bé que la propaganda oficial preferís anomenar-los falsament «els braus i heroics nois». Gairebé sense temps per aprendre a disparar o assimilar la disciplina militar, aquests joves van ser enviats directament al front.

La Batalla de l’Ebre no va ser un combat més de la Guerra Civil; va ser l’autèntic punt d’inflexió del conflicte. Entre juliol i novembre de 1938, el curs baix del riu es va convertir en un escenari de malson que va abastar des de la Terra Alta, a l’oest de Tarragona, fins a Mequinensa, a Saragossa. Per entendre’n la magnitud, només cal mirar les dades: va ser, de bon tros, la batalla que més soldats va mobilitzar, la que més temps va durar i una de les més salvatges i sagnants dels tres anys de guerra. Tots dos bàndols sabien la importància del conflicte i el que suposaria una derrota, fet que va deixar un balanç esfereïdor de més de 20.000 morts i prop de 60.000 ferits en total. Per a la República va ser un cop dur, en perdre-hi els seus millors homes i gairebé tot el seu material bèl·lic, deixant així indefens el territori.

El que es va decidir a l’Ebre durant aquells quatre mesos d’infern va ser, ni més ni menys, el final de la mateixa Guerra Civil. Només dos mesos després, el gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona gairebé sense resistència. El destí de la guerra estava segellat. Aquest camí pràcticament lliure per a l’exèrcit revoltat s’havia aconseguit gràcies als bombardejos diaris que van suportar els republicans, amb una aclaparadora superioritat aèria que al final va ser decisiva. La Lleva del Biberó no lluitava per ideologia; la immensa majoria hi anava per obligació legal. La seva resistència va ser titànica, però el cost humà va resultar devastador: milers d’ells no van tornar mai a casa, i els que hi van sobreviure es van enfrontar als camps de concentració francesos o a les presons del franquisme. Els més afortunats van haver de fer un servei militar durant quatre anys un cop acabada la contesa.

Aquest va ser el destí de Gabriel León Honrubia (1920-2021), supervivent de la Batalla de l’Ebre i de la mítica lleva, el qual és el protagonista absolut d’un curt, d’un documental i de la novel·la gràfica Aquí donde estoy (2025), amb guió de María Castro Hernández i dibuix de Tyto Alba, publicada per Astiberri Ediciones. L’obra acaba de ser reconeguda amb el Premi Memòria Històrica Splash 2026 atorgat per l’Ajuntament de Sagunt, un guardó que es lliurarà en la XIII edició del Festival de Còmic que se celebrarà en aquest municipi, del divendres 20 fins al diumenge 22 de novembre.

El títol en les tres obres citades fa referència a la frase que feien servir els soldats en les seves cartes per amagar la seva posició real al front: «… Aquí donde estoy…», com es documenta a més en algunes de les cinquanta-quatre cartes que guardaven en Gabriel i la seva família, les quals van intercanviar durant el seu intens allistament, i que ara constitueixen un testimoni de gran valor històric. L’origen d’aquest destacat projecte de divulgació de la memòria històrica sorgeix el 2019 quan l’escriptora María Castro descobreix que el besoncle d’una amiga seva va ser «biberó» i que encara era viu.

Després de concertar una entrevista amb la família, sense gaire esperança a causa de la seva avançada edat, descobreix afortunadament una persona molt vital i amb un gran sentit de l’humor, una memòria prodigiosa i ganes d’explicar la seva experiència personal. I no només això: en Gabriel també es va apuntar a les visites als indrets on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre, procés recollit als documentals i a la novel·la gràfica. En aquesta darrera hi apareix un coprotagonista inesperat que fa de contrapunt a la figura clau del relat. Castro va preguntar al seu fill adolescent, estudiant de batxillerat, si volia acompanyar-la a conèixer en Gabriel, i ell va acceptar encantat. Al còmic, el lector assistirà perplex a una escena que mostra com s’explica la Guerra Civil a les aules en l’actualitat i l’actitud burlesca d’alguns dels estudiants del grup davant la història que van viure els seus avis.

El jove tenia en aquell instant l’edat d’en Gabriel quan va ser cridat a files. Les xerrades de tots dos, recollides a la novel·la gràfica, ens presenten un ancià assenyat, no venjatiu —encara que parli dels fatxes sense amargor—, però sí amb un missatge clar i fort: el missatge que les guerres no serveixen per a res. Aquesta personalitat resilient i moral s’aprecia també en algunes de les anècdotes que explica, com quan va veure un dels seus amics de la infància fugint d’ell per tractar-se del fill d’un capità franquista, i va haver de perseguir-lo perquè, en atrapar-lo, li pogués dir que es tranquil·litzés, que ell no el mataria. No es podia imaginar en aquell moment que es capgirarien les tornes poc després.

Es calcula que el 40 % dels seus companys van morir en aquells mesos. Com a mostra de la poca preparació o de les condicions en què lluitaven, en Gabriel explica les morts per foc amic provocat per la foscor o per les decisions improvisades dels comandaments, tot i que destaca per damunt de tot la mort d’un jove que va treure l’anella de la granada i no la va llançar perquè es va donar l’alto el foc; es va allitar amb ella a la mà i aquesta va esclatar al cap de pocs minuts, potser en descurar-se. Tot això és dibuixat per Tyto Alba de manera respectuosa, enfocant les vinyetes en els veritables protagonistes de la contesa, que no eren més que aquells joves que cridaven la seva mare a crits quan eren tocats al mig de la batalla. L’atmosfera opressiva per la tensió, el fred o la manca de visió es mostra de forma magistral, alternant els escenaris amb l’actualitat i humanitzant en Gabriel amb les seves petites mostres de sentit de l’humor.

La guionista María Castro comenta a les entrevistes que potser aquesta determinació i aquest sentit de l’humor van ser els que el van mantenir viu durant la batalla i en silenci després de la guerra, emulant la idea que l’home ha de buscar un sentit que el tregui del trauma. Aquesta és una de les conclusions a què va arribar el psiquiatre austríac Viktor Frankl (1905-1997) i que va exposar en el seu reconegut assaig El hombre en busca de sentido (Ein Psycholog erlebt das Konzentrationslager, 1946), disponible en castellà gràcies a l’Editorial Herder, que va traduir directament el títol de la versió anglesa amb què s’ha popularitzat a escala internacional (Man’s Search for Meaning), allunyat de la traducció literal de l’alemany que significa Un psicòleg al camp de concentració.

Frankl va estar presoner entre 1942 i 1945 en un total de quatre camps de concentració (Theresienstadt, Auschwitz, Kaufering i Türkheim). Durant aquest temps, el seu rol va combinar el sofriment de qualsevol altre presoner amb la seva vocació mèdica i psiquiàtrica. Com la resta, va haver de fer treballs forçats i va patir desnutrició. Tot i això, va poder donar atenció psiquiàtrica de manera clandestina als seus companys presoners. En aquestes condicions extremes de deshumanització, va observar un fet fascinant i tràgic: els presoners que tenien més probabilitats de sobreviure no eren necessàriament els més forts físicament, sinó aquells que tenien un motiu, un lligam amb el futur (un sentit) per continuar vius. Frankl explicava que, encara que els nazis podien treure-li tot a un home (la seva roba, el seu cabell, la seva identitat, el seu menjar), hi havia una sola cosa que ningú no li podia arrabassar: la llibertat d’escollir la seva pròpia actitud davant les circumstàncies.

Gabriel León Honrubia és un bon exemple d’aquesta actitud que l’ha mantingut actiu durant un segle, i ara el seu testimoni queda recollit amb un valor inqüestionable, no només per les seves paraules, sinó també per aquestes cartes que apareixen seleccionades a la novel·la gràfica i que esdevenen un veritable tresor documental. Tot i que, per a la guionista, va resultar amarg un comentari d’en Gabriel quan es va adonar de l’abast que pot tenir tot el que li estaven gravant: «I tot això sortirà? A veure si vindran els fatxes a matar-me», donant per fet que encara queden persones que serien capaces de fer-ho.

Aquí donde estoy. Un joven en la batalla del Ebro
María Castro Hernández y Tyto Alba
Astiberri, 2025

julio 9, 2026
Parla català com un fatxa, pensa com un fatxa…què és?

Aquí la versión en castellano

De fons hi ha aquella convicció, tan arrelada que ja ni es formula, que qui defensa el català davant d’un micròfon de Madrid és, per força, dels nostres. Que la llengua fa el parlant. Que l’opressió es transmet per via fonètica. Però d’on ve, aquesta convicció? Quan vam decidir que parlar una llengua minoritzada era un certificat de virtut? Qui va signar el document que estableix que un poble oprimit no pot oprimir ningú?

Durant dècades, el catalanisme progressista —i sobretot, l’independentisme nacionalista —, ha treballat amb una premissa còmoda: el català és una llengua perseguida, i qui la parla i la defensa ocupa el costat correcte de la història. La premissa funcionava mentre l’extrema dreta parlava castellà, duia bandera d’Espanya i es deia Vox. Però Orriols ha acabat de rebentar un guió, que prèviament ja havia començat a esbocinar Quim Torra i la tradició convergent.

Quan vam decidir que parlar una llengua minoritzada era un certificat de virtut? Qui va signar el document que estableix que un poble oprimit no pot oprimir ningú?

Orriols parla millor que la majoria dels diputats que la combaten. I amb aquesta llengua impecable explica que la immigració és una «invasió», que cal «salvar Catalunya» i que odia Espanya «com a concepte», sense dubtar-ho. El gran reemplaçament en un català de Fabra.

El problema té nom filosòfic: essencialització

La resposta fàcil seria dir que una llengua és una eina neutra, que serveix igual per demanar el pa que per redactar un manifest racista. Però és falsa. El català arrossega un acumulat: una cultura, una memòria de persecució, uns valors dipositats en segles d’ús compartit. L’error comença un pas més enllà, quan aquest acumulat es tracta com un patrimoni que es transfereix sencer a cada parlant, com si la llengua vacunés.

Li hem atribuït una essència, la de víctima virtuosa, i de les essències se’n deriven propietats: el parlant hereta la victimització, i de la victimització se’n desprèn el salconduit que aquí anomenarem «immunitat lingüística», la presumpció que qui parla la llengua oprimida no pot ser, alhora, opressor. Cada cop que un tertulià de Madrid l’ataca pel seu catalanisme, ella guanya. Cada cop que la conversa es desplaça de la islamofòbia a la llengua, ella guanya. El seu català excel·lent treballa per a ella, com un escut.

L’opressió, però, és una relació, i les relacions tenen la mala educació de ser múltiples. El botiguer de Ripoll que sent que Madrid l’ofega fiscalment i lingüísticament pot ser, a la mateixa hora i al mateix carrer, el veí que vol fer fora el marroquí del pis del costat. La primera experiència és real, i la segona també. La interseccionalitat va néixer per pensar això —Kimberlé Crenshaw va encunyar el terme el 1989—, i la seva lliçó incòmoda és la contrària de l’ús habitual: si els eixos d’opressió es creuen, ningú no viu en un de sol, i el catalanoparlant minoritzat pot ser alhora propietari, home, blanc i autòcton. La llengua és un eix; el parlant, una cruïlla. I precisament perquè la llengua carrega valors i història, cal aquest marc per recordar que el parlant carrega moltes més coses. Presa seriosament, la interseccionalitat dissol la «immunitat lingüística». Fanon ja ho havia vist als anys cinquanta, quan explicava que el colonitzat reprodueix amb facilitat la lògica colonial sobre qui té a sota.

És infantil, també, perquè implica posar-se una bena als ulls, la sortida d’emergència que ha trobat una part de l’independentisme que afirma que Orriols seria una infiltrada, una agent de l’Estat amb accent del Ripollès. És l’últim recurs de l’essencialisme ferit: quan el sistema no preveu un cas, s’inventa una conspiració abans que revisar el sistema.

Fanon ja ho havia vist als anys cinquanta, quan explicava que el colonitzat reprodueix amb facilitat la lògica colonial sobre qui té a sota.

I ara què fem? Podem continuar cedint a Orriols el monopoli del gest lingüístic, mentre una esquerra acomplexada abaixa la veu per por de semblar identitària. Podem continuar responent-li en el terreny que ella tria, que és sempre el de la llengua i mai el de l’habitatge, els salaris o un programa econòmic de dreta neoliberal amb barretina. O podem assumir una cosa més incòmoda: que defensar el català i combatre el racisme ja no venen empaquetats junts per defecte, i que caldrà guanyar les dues batalles per separat.

Perquè el català sobreviurà a Orriols, com ha sobreviscut a coses pitjors. Per això cal parlar català. Amb accent de Múrcia o de Rabat, amb els pronoms febles coixos, amb paraules de contraban, encara que sigui imperfecte. O precisament perquè ho és sempre: la imperfecció és el que els passa a les llengües quan van de boca en boca i s’embruten de vida. El català exquisit d’Orriols és el d’una vitrina. Una llengua només arriba a ser perfecta quan ja no la parla ningú.

julio 9, 2026
Eyal Weizman, l’arquitecte que testifica en contra dels genocidis

Aquí tienes la versión en castellano

Eyal Weizman parla dret, al marge d’un corredor del Fòrum, amb el soroll de fons del Congrés Mundial d’Arquitectura escolant-se per les portes. No hi ha mesa ni guió: la conversa té lloc enmig del trànsit del Congrés, entre una sessió i la següent. Weizman no parla com un diplomàtic ni com un acadèmic. Parla amb la llibertat de qui no necessita res del seu interlocutor: ni vot, ni titular amable, ni la pròxima invitació.

«No m’importava una merda el camp de l’arquitectura», diu quan li pregunto pel naixement de Forensic Architecture, l’any 2010, a la Goldsmiths, University of London. «Estic ficat en política: utilitzo l’arquitectura i l’òptica per analitzar el poder. Això és un mitjà d’intervenció.» No és un gabinet d’arquitectes conscienciats que fan informes als estats. És un laboratori forense que ha après a llegir l’espai construït com un arxiu del crim.

Forensic Architecture no és un gabinet d’arquitectes conscienciats que fan informes als estats. És un laboratori forense que ha après a llegir l’espai construït com un arxiu del crim

Ho repeteix més tard, gairebé com a tesi de tot el que fa. Que l’arquitectura no és innocent. Que quan Forensic Architecture analitza les runes d’un hospital a Gaza, reconstrueix una cadena de decisions: qui va ordenar l’atac, des d’on, amb quina munició, en quin moment. El model tridimensional de l’espai es converteix en testimoni.

Però FA treballa molt més enllà de Palestina. A Guatemala, Weizman hi va treballar personalment entre 2011 i 2013 documentant el genocidi del poble ixil sota la dictadura de Ríos Montt: imatges de satèl·lit desclassificades, treball de camp i cartografia de pobles destruïts van servir per provar com la desforestació i el desplaçament forçat formaven part d’una mateixa estratègia d’extermini. Va testificar com a perit al judici que va condemnar Ríos Montt per genocidi el 2013, i hi va tornar el 2024 com a testimoni expert contra el general Benedicto Lucas García. «El genocidi de Gaza no es pot entendre sense observar el medi ambient i el sòl», ha dit Weizman en altres entrevistes, recordant que mentre treballava sobre Gaza també ho feia sobre Guatemala: dos genocidis colonials, units pel mateix mètode de destruir el bosc per destruir un poble.

A Mèxic, va col·laborar amb l’Equip Argentí d’Antropologia Forense i el Centre Prodh en la investigació sobre la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa el 2014: van encreuar centenars de milers de pàgines d’expedients, vídeos i trucades en una plataforma cartogràfica interactiva que va deixar al descobert les costures de la «veritat històrica» amb què el govern de Peña Nieto havia tancat el cas.

¿Quants altres casos hi ha que mai no arribaran a un tribunal? ¿Quants estats compten precisament amb això, amb la impossibilitat material de reconstruir-ne les proves? La metodologia de FA respon a aquesta pregunta amb tecnologia: modelat 3D, anàlisi d’imatge, simulació balística, reconstrucció acústica, intel·ligència artificial. Tot allò que l’arquitectura permet, posat al servei d’una investigació que els estats volen enterrar.

«Hi ha una bretxa creixent entre l’arquitectura com a cos de coneixement i l’arquitectura tal com es practica realment», diu Weizman. «Forensic Architecture treballa en aquest espai buit. I el converteix en arma contra els genocides.» La paraula surt sense embuts, com surten totes les seves paraules. L’equip jurídic de Sud-àfrica al cas contra Israel inclou arquitectes. «Això et diu alguna cosa sobre la professió, no?», pregunta, mig en broma, mig com a acusació.

L’any 2018, Forensic Architecture va ser nominada al Turner Prize. Han exposat a la Tate Modern, al MoMA, a la Documenta de Kassel. Una organització que investiga crims de guerra, als mateixos murs que durant dècades han allotjat la denúncia simbòlica. Weizman no hi veu cap contradicció: «No fem política simbòlica. Volem canviar les coses. Si els tribunals internacionals m’accepten, fantàstic. Si els arquitectes volen escoltar-me, parlaré». La legitimació institucional no l’incomoda. El que l’incomoda és la legitimació sense conseqüències.

L’estètica de FA s’ha convertit també en la seva eina. Les seves maquetes, les seves reconstruccions acústiques, els seus mapes de trajectòries de míssils tenen la mateixa factura visual que qualsevol instal·lació contemporània: pantalles, projeccions, línies de temps suspeses a l’espai d’una sala blanca. La diferència és que darrere cada línia hi ha un testimoni, un cadàver, un expedient judicial obert. L’art, aquí, no decora la prova. La fa llegible per a qui mai no trepitjarà un tribunal.

«No fem política simbòlica. Volem canviar les coses. Si els tribunals internacionals m’accepten, fantàstic. Si els arquitectes volen escoltar-me, parlaré»

I aquí la conversa es torna més seriosa. Espanya, diu, encara té una ambaixada a Tel Aviv. «Per què no la tanquen? Que retirin l’ambaixador i tallin totes les connexions econòmiques, no només les militars. Que portin casos als tribunals internacionals amb proves i detinguin els soldats israelians quan aterren aquí.»

De política simbòlica a política real n’hi ha un exemple recent: la Flotilla. Weizman no en parla com a observador llunyà. «Però el poble d’Espanya és increïble», diu. FA hi ha col·laborat directament, coordinant rutes i mapejant trajectes per a les embarcacions que han intentat trencar el setge marítim de Gaza.

Aquella mateixa tarda, després del Congrés, tenia previst veure’s amb Jaume Collboni. Volia parlar-li del que Barcelona pot fer pels palestins. «El que s’han compromès no és suficient.» El gest el defineix: no ha vingut a recollir reconeixements. Ha vingut a fer demandes concretes a qui té poder per fer-hi alguna cosa.

Vint anys construint proves contra els qui maten destruint l’espai en què es viu. Quants dels que l’escolten al Congrés tornaran als seus despatxos i faran alguna cosa diferent?

julio 8, 2026
Governar la calor no és cosa d’El Corte Inglés

Aquí la versión en castellano

Hi ha moments en política que expliquen molt més que un programa de govern; moments en què una resposta improvisada revela una determinada manera d’entendre la ciutat i el paper de les institucions.

A la darrera Audiència Pública de Ciutat Vella, diverses veïnes van interpel·lar el regidor Albert Batlle per una realitat incontestable: la calor extrema que pateix el districte. No parlaven d’una incomoditat qualsevol. Parlaven de persones grans que deixen de sortir de casa durant dies per por a desmaiar-se; d’infants que no poden dormir ni jugar perquè els habitatges i els patis acumulen una calor asfixiant; de treballadors que continuen desenvolupant la seva jornada sota temperatures cada vegada més extremes. Parlaven, en definitiva, d’una emergència climàtica que colpeja amb més força qui menys capacitat té per protegir-se.

Després de llegir una resposta acuradament preparada, el regidor va decidir afegir-hi un comentari que, lluny de destensar la situació, va acabar resumint una manera molt preocupant d’entendre el problema: «Una tia meva, que ja és morta, deia que es passava l’estiu al Corte Inglés». Tot seguit va recordar als assistents que Ciutat Vella és plena de comerços amb aire condicionat on la gent pot entrar.

Pot semblar un acudit innocent. Però no ho és.

La realitat, gens graciosa, és una altra: és una emergència climàtica cada any més intensa. I cada any més mortal. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, entre maig i setembre de 2024 la calor va provocar unes 240 morts a la ciutat i l’any 2022 a Catalunya es van comptabilitzar 711 morts relacionades amb les altes temperatures. Lluny de millorar, el problema s’agreuja: entre maig i juliol de 2025 Catalunya va registrar 370 morts vinculades a la calor.

La realitat, gens graciosa, és una altra: és una emergència climàtica cada any més intensa. I cada any més mortal

Parlem, doncs, d’una autèntica emergència de salut pública que, a més, no afecta tothom per igual. Un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya constata que el 28% del parc residencial de Barcelona presenta una alta vulnerabilitat davant episodis de calor intensa, mentre que només el 15% dels habitatges, concentrats als barris més benestants, disposen d’un aïllament tèrmic adequat. A Ciutat Vella la situació és especialment greu: el 92% de la població viu en risc de vulnerabilitat climàtica, i les temperatures nocturnes poden arribar a ser entre tres i quatre graus superiors a les d’altres barris de la ciutat. No és casualitat. Un estudi recent de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona confirma que els barris amb menys renda, més densitat urbana i habitatges més precaris són també els que registren temperatures més elevades.

Reduir aquest debat a anar una estona a un centre comercial és banalitzar el patiment de milers de persones i la mateixa crisi climàtica. També delata una mirada profundament classista, ja que pressuposa que tothom pot desplaçar-se, que tothom té salut per passar hores caminant per botigues, que tothom és benvingut en aquests espais i que el refugi climàtic de la ciutat ha de dependre del consum privat. Potser una resposta així només és possible quan la calor extrema s’observa des d’altres alçades de la ciutat. Quan no s’han de passar nits tropicals en un cinquè pis sense ascensor, quan no s’ha d’intentar dormir en una habitació que no baixa dels trenta graus ni de matinada. La crisi climàtica no afecta tothom igual. I governar exigeix comprendre aquesta desigualtat, no fer-ne broma.

A més, mentre el regidor convida la ciutadania a refugiar-se en comerços climatitzats, Barcelona, i molt especialment Ciutat Vella, és plena de botigues amb temperatures absurdament baixes mantingudes gràcies a l’expulsió contínua d’aire calent cap al carrer, contribuint a escalfar encara més l’espai públic. És difícil imaginar una metàfora més precisa d’un model que privatitza el confort i socialitza els seus costos.

Mentre el regidor convida la ciutadania a refugiar-se en comerços climatitzats, Barcelona, i molt especialment Ciutat Vella, és plena de botigues amb temperatures absurdament baixes mantingudes gràcies a l’expulsió contínua d’aire calent cap al carrer

El més preocupant, però, és el missatge de fons. Quan es trivialitzen les conseqüències de les onades de calor, quan es respon amb acudits a una preocupació fonamentada i quan s’ofereixen solucions que ignoren les desigualtats socials, s’acaba desdibuixant la gravetat de la crisi climàtica. No cal negar-la explícitament perquè el resultat sigui similar: n’hi ha prou amb minimitzar-ne els efectes i presentar-los com un problema menor que cadascú ha de resoldre pel seu compte.

Barcelona necessita governs que escoltin, que entenguin que la calor extrema no és una anècdota ni un tema per fer acudits. Però Albert Batlle és el regidor que defineix el Raval com el «contenidor» on Barcelona hi aboca el que no vol, o el que diu a les veïnes que viure en barris turístics implica haver d’assumir la massificació o qui minimitza els problemes de soroll nocturn i elimina totes les accions que hi feien front.

Els refugis climàtics no poden ser els passadissos de les grans superfícies. Han de ser-ho equipaments públics accessibles, places ombrejades, fonts públiques que funcionin, carrers amb arbres, habitatges rehabilitats i una ciutat pensada per protegir la vida. Però, sobretot, Barcelona necessita governs que no es limitin a adaptar la ciutat a l’emergència climàtica, sinó que treballin decididament per frenar-la: reduint emissions, transformant el model de mobilitat, descarbonitzant l’economia urbana i posant la salut de les persones al centre de les polítiques públiques.

Perquè governar la calor no consisteix a indicar als i les veïnes on poden trobar aire condicionat. Consisteix a construir una ciutat on ningú necessiti refugiar-se d’una emergència climàtica que els governs tenen el deure de combatre i la responsabilitat de no banalitzar.

julio 8, 2026
Us donem la benvinguda a Catalunya Land

Aquí la versión en castellano

Barcelona i àrea metropolitana, aquest paradís terrenal on tots els carrers s’aixequen durant anys, sobretot preelectorals, l’habitatge està sobrevalorat i el turisme forma part d’una pel·lícula on les veïnes i veïns som simples figurants per al seu àvid plaer de visita.

En una Catalunya post procés, en la que la independència queda lluny inclús dels nostres imaginaris i el poble mobilitzat ha tornat a casa seva, ens enfrontem a una pandèmia social de dimensions incalculables. Mentre el populisme puja, baixa el nivell adquisitiu de la ciutadania. Mentre pugen els preus de l’habitatge, del menjar, dels espais d’oci, baixa la consciència de classe.

Si tot és un negoci, per què l’escala de casa meva ha de ser gratis per als usuaris d’Airbnb? Aviam que com a resident a Catalunya jo haig de pagar arreu: la catedral, el Park Güell o algunes petites cales de la costa. Tot és negoci, doncs ha d’haver un retorn! I si amb la taxa turística ens paguen un salari de figurants, ja que en som per al turisme? Volem peatges entre barris i a les voreres i, sobretot, a l’ombra dels pocs arbres que van quedant i el turisme ens fagocita.

És més, qui ens pagarà els efectes secundaris sobre la salut? Perquè cada dia, a totes hores el soroll de les maletes amb rodes, o dels micros de guies amb grups de turistes, o la invasió de bicicletes i petits vehicles mentre camines tranquil·la. Tot plegat afecta a la nostra salut mental i amenaça la nostra salut física. Que pagui el guiri!

L’espai públic ha estat ocupat per terrasses en les que ja no podem prendre res als preus que ens cobren. Les línies de transport públic han estat ocupades per turistes que ara ja han descobert que surt més barat que el bus turístic, i sempre ens toca anar dretes mentre ells seuen en seients reservats i ens foten la motxilla a la cara. Hem d’abandonar les nostres cases perquè els lloguers són de temporada o bé pugen una barbaritat i ens hem d’exiliar a llocs més assequibles i sovint amb problemes enormes de transport (i no obro ara el meló de Rodalies).

Catalunya i els Països Catalans s’han convertit en territori hostil per a la ciutadania i en decorat magnífic per a visitants. Les veïnes i veïns som actors secundaris i ho estem fent de gratis, per la cara, per la patilla… s’ha acabat! Volem que ens paguin el nostre salari i que entri l’assegurança de risc. Això és bàsic per poder seguir sent una societat amb una mínima cohesió. Benvingudes i benvinguts a Catalunya Land.

julio 7, 2026