Blog

Aquí tienes la versión en castellano

Potser perquè el futbol continua sent l’últim idioma universal capaç de fer cridar exactament pel mateix motiu un pescador del Senegal, una infermera coreana, un taxista mexicà o una estudiant de Barcelona. Goooool! Té alguna cosa de miracle, però també de propaganda política.

Les finals dels Mundials no decideixen només un campió. També decideixen un relat. I els relats importen molt més del que estem disposats a admetre. En aquesta final d’anit també hi havia dues maneres d’entendre l’èxit. Dues formes d’explicar el món. No tant perquè Espanya i l’Argentina siguin països essencialment diferents, sinó perquè al seu voltant s’han construït imaginaris que van molt més enllà del futbol.

Aquesta lectura resulta especialment suggeridora davant de l’Argentina que avui representa políticament Javier Milei. El seu projecte del campi qui pugui converteix l’individu en propietari absolut de si mateix i presenta l’Estat, els serveis públics i la justícia social com a obstacles sospitosos, gairebé enemics de la llibertat. La promesa és coneguda: si cadascú persegueix prou intensament el seu propi benefici, una mà invisible acabarà organitzant el partit.

El problema és que el futbol funciona exactament al revés. El futbol sap una cosa que l’ultraliberalisme prefereix oblidar: tota llibertat necessita una estructura col·lectiva que la faci possible. Cap extrem supera el seu marcador sense un lateral que li obri l’espai. Cap davanter marca sense algú que recuperi abans la pilota. Cap geni aixeca una Copa del Món envoltat d’onze emprenedors obsessionats exclusivament amb el seu propi èxit.

El futbol sap una cosa que l’ultraliberalisme prefereix oblidar: tota llibertat necessita una estructura col·lectiva que la faci possible

La selecció argentina, paradoxalment, és la millor refutació del discurs polític del seu president. Per arribar a una final cal cooperar, cobrir el company, sacrificar protagonisme, córrer perquè un altre pugui brillar. El futbol continua demostrant que ningú no guanya mai tot sol. Per això el problema no és l’Argentina. Ni molt menys els argentins. El problema és el relat que alguns sectors han construït al seu voltant: el d’un país obligat a demostrar constantment que és més dur, més viu, més canchero i més masculí que la resta.

Durant els últims anys, una part especialment sorollosa de l’ecosistema mediàtic argentí —comentaristes, streamers, influencers i fabricants professionals de polèmiques— ha descobert que l’insult genera més clics que l’anàlisi. Que cridar i faltar al respecte ven. Que ridiculitzar el rival produeix milions de visualitzacions.

Les xarxes socials han convertit la vella fatxenderia de bar en un model de negoci. No és un fenomen exclusivament argentí, però allà ha trobat una enorme capacitat d’amplificació. L’algoritme premia la provocació, l’exageració i el conflicte. L’anàlisi necessita temps; l’insult només necessita deu segons.

Al darrere hi sobreviu una cultura molt més antiga: la del mascle violent i buscabregues. No tota l’Argentina, evidentment, sinó un determinat relat futbolístic que converteix l’agressivitat en autenticitat, la intimidació en caràcter i la prepotència en prova d’hombria.

És la veu que confon competir amb humiliar. Que protesta qualsevol decisió arbitral com si la pàtria hagués estat envaïda. Que considera sospitós qualsevol gest de respecte, de fragilitat o de cura. El futbol es converteix així en una sucursal del patriarcat, amb botes de tacs d’alumini i comentaristes excitats que interpreten la cortesia com una debilitat, la cooperació com una manca de caràcter i la violència com una forma legítima de lideratge.

Seria temptador concloure que la victòria d’Espanya representa automàticament el triomf del bé comú sobre l’individualisme, de la intel·ligència compartida sobre la testosterona de taverna, de la passada sobre el cop de colze. Però el futbol no reparteix certificats de superioritat moral. Una selecció pot jugar col·lectivament mentre la seva federació continua reproduint privilegis, abusos i estructures profundament patriarcals. Espanya coneix massa bé aquesta contradicció.

El futbol no reparteix certificats de superioritat moral. Una selecció pot jugar col·lectivament mentre la seva federació continua reproduint privilegis, abusos i estructures profundament patriarcals

Tanmateix, hi ha alguna cosa en el seu futbol que sí que val la pena observar. No perquè sigui més bonic ni moralment superior, sinó perquè, malgrat que alguns el considerin avorrit, suggereix una idea molt poderosa: que l’excel·lència individual no necessita imposar-se mitjançant la violència; que es pot competir sense convertir el rival en un enemic; que la joventut, el mestissatge i la cooperació també poden construir autoritat.

Espanya coneix massa bé les seves pròpies ombres, aquelles que els més grans encara recordaran sota el nom de «la furia». Espanya conviu cada dia amb la desigualtat, el racisme, el masclisme, la corrupció i unes estructures de poder opaques. No hi ha cap superioritat moral pel simple fet de tocar millor la pilota i guanyar. Però aquesta selecció recorda una idea que el mercat fa dècades que intenta fer-nos oblidar: ningú no arriba gaire lluny sense una xarxa invisible que el sostingui.

És una metàfora incòmoda en un temps obsessionat amb els gurus tecnològics, els emprenedors heroics i els multimilionaris que expliquen el seu èxit com si l’haguessin construït completament sols, mentre somien marxar, també sols, a viure a Andorra (per no pagar impostos) o a Mart (per fugir dels altres humans).

El futbol explica exactament el contrari. Cap gran jugador no existeix sense una escola, un club de barri, una família, uns entrenadors, uns fisioterapeutes, uns companys i una estructura col·lectiva que l’hagi fet créixer. La genialitat és visible; la comunitat que la sosté, gairebé mai.

Al final, aquel Mundial ha demostrat una cooperativa amb botes acostuma a derrotar una col·lecció d’individualitats brillants, encara que entre elles hi hagi el millor futbolista de la història. Aquí apareix una altra imatge carregada de simbolisme.

Lamine Yamal encara està començant a escriure la seva història i no pot ni necessita competir amb Messi ni ocupar el seu tron. El que fascina d’ell no és només el talent, sinó la naturalitat amb què entén que el futbol és una conversa grupal permanent. Desborda quan toca, però, sobretot, aprèn a associar-se, a treballar per al col·lectiu, a entendre que el seu talent només creix quan el posa al servei de l’equip.

També és significatiu que la cara del nou futbol espanyol sigui un noi fill d’una societat mestissa i migrant. La seva presència, igual que la de Nico Williams, qüestiona aquella idea antiga d’una Espanya definida per la puresa, la genealogia o l’exclusió.

L’Espanya que ha guanyat aquest Mundial és diversa i plural, plena de noms, cognoms, accents i orígens diferents que desmenteixen la vella fantasia de les identitats pures. Costa imaginar una fotografia més fidel de l’Espanya del primer quart del segle XXI.

Mentre alguns continuen discutint la «preferència nacional» o qui té dret a sentir-se d’un país, el futbol respon amb una evidència gairebé poètica: el futbol pertany a qui el cuida, el construeix i el comparteix. No a qui crida més fort. No a qui colpeja més. No a qui insulta millor.

Mentre alguns continuen discutint la «preferència nacional» o qui té dret a sentir-se d’un país, el futbol respon amb una evidència gairebé poètica: el futbol pertany a qui el cuida, el construeix i el comparteix

La final d’anit, en el fons, enfrontava dues maneres d’entendre l’èxit. Una continua pensant que el món pertany a l’heroi que crida, intimida i imposa la seva voluntat per damunt dels altres. L’altra —la que aquesta vegada va acabar guanyant de forma molt merescuda— sembla sospitar que les grans transformacions sempre comencen quan algú aixeca el cap i decideix passar la pilota.

El futbol no parla mai només de futbol. El futbol és sempre política perquè parla de com ens relacionem, de qui considerem mereixedor de l’èxit, de com entenem el rival i de quina idea tenim de la llibertat. Cada equip acaba expressant, conscientment o no, una determinada manera d’habitar el món.

El debat no és si el món pertany al més fort, al qui més insulta o al qui més colpeja. La pregunta és si encara creiem que el campi qui pugui és una forma intel·ligent d’organitzar una societat. Potser aquest és el significat més profund d’aquesta final.

No es tracta de decidir únicament qui aixeca una copa, sinó de preguntar-nos quina mena de victòries volem celebrar. Una victòria on el talent no necessiti destruir el company-rival per existir. On la llibertat no signifiqui abandonament. On competir no equivalgui a violentar. On ser home no consisteixi a colpejar més i més fort. On una samarreta no sigui una excusa per odiar qui tens al davant.

D’aquí a uns anys gairebé ningú no recordarà el minut exacte del gol de Ferran Torres que va decidir aquest Mundial. El resultat quedarà reduït a una estadística i una nova Copa del Món ocuparà tota l’atenció. El futbol té una extraordinària facilitat per devorar el seu propi passat.

Això sí, en un món on ens han convençut que els herois existeixen, el futbol, anit com sempre, va insistir en una idea molt més revolucionària. Darrere de qualsevol victòria sempre hi ha un nosaltres, es digui família, equip, amics o estat. Si per guanyar el Mundial necessitem organitzar-nos, cuidar-nos, confiar els uns en els altres i respectar el rival… per què continuem acceptant que la societat funcioni com un immens campi qui pugui?