Barcelona continua sent una ciutat admirada arreu del món: marca global, destí turístic irresistible i espai creatiu que inspira. Però sota aquesta superfície brillant, la ciutat viu un procés silenciós que l’està transformant en profunditat. Barcelona expulsa veïns, projectes de vida i comunitats que havien sostingut la seva identitat. El 2026, la ciutat que es mostra al món i la ciutat que viuen els seus residents són dues realitats cada vegada més separades, gairebé incompatibles.
Viure a Barcelona s’ha convertit en un privilegi cada cop més restringit. Els preus de lloguer i de compra continuen escalant fins a nivells que superen la capacitat de la majoria de les llars, i la distància entre salaris i costos de vida s’eixampla sense fre. Barris com el Raval, Sant Antoni, Poblenou o Gràcia han experimentat una gentrificació accelerada, on els veïns de tota la vida són substituïts per residents amb més poder adquisitiu o per allotjaments turístics. Cada mes, més famílies es veuen obligades a marxar cap a l’àrea metropolitana, alterant la composició social de la ciutat i erosionant el seu teixit comunitari. El mapa de Barcelona ja no reflecteix tant una diversitat de barris com una successió d’espais cada vegada més homogenis i orientats al consum.
El turisme, motor econòmic indiscutible, és també motor d’expulsió. La proliferació d’allotjaments turístics i l’impacte de plataformes com Airbnb han convertit molts barris en escenaris més que en comunitats. El comerç de proximitat retrocedeix davant d’una oferta orientada al visitant i la ciutat es desplaça cap a un monocultiu econòmic que limita la diversitat de projectes de vida. A més, la pressió turística no només afecta l’habitatge: altera els usos de l’espai públic, incrementa la saturació de serveis i transforma la mobilitat quotidiana. La Barcelona que atrau milions de turistes és, sovint, una Barcelona que dificulta la vida dels seus residents.
La proliferació d’allotjaments turístics i l’impacte de plataformes com Airbnb han convertit molts barris en escenaris més que en comunitats
La pèrdua de veïnat no és només una qüestió demogràfica: és una fractura comunitària. Les xarxes de suport, les relacions de barri i les entitats que sostenen la vida col·lectiva es debiliten. La ciutat es torna més anònima, més individualista i més fràgil. Sense comunitat, la democràcia local perd musculatura: baixa la participació, disminueix la implicació i es redueix la capacitat de transformació col·lectiva. Una ciutat sense veïnat és una ciutat sense arrelament, i sense arrelament no hi ha projecte compartit.
Les polítiques públiques, malgrat els plans d’habitatge i els discursos sobre un turisme sostenible, no han revertit la tendència. Les mesures adoptades fins ara no han compensat la força del mercat ni la pressió turística. Barcelona sovint es governa com un producte competitiu més que com un bé comú, i aquesta mirada determina qui pot —i qui no pot— viure-hi. Les polítiques que no afronten les causes estructurals acaben convertint-se en gestos simbòlics, mentre la ciutat continua perdent població resident i diversitat social.
A més, la governança urbana ha quedat atrapada en una tensió permanent entre la necessitat de regular i la por de perdre competitivitat. Les decisions que podrien protegir el veïnat —com limitar de manera efectiva els usos turístics, ampliar el parc públic d’habitatge o reforçar el comerç local— sovint topen amb resistències econòmiques i polítiques. El resultat és una ciutat que avança amb mesures parcials, insuficients i massa lentes per frenar una dinàmica que és ràpida i profunda.
Diverses veus expertes apunten línies d’acció que podrien revertir aquesta lògica d’expulsió: un habitatge assequible a gran escala, una limitació real dels allotjaments turístics, la protecció del comerç de proximitat, un urbanisme centrat en la vida quotidiana i una governança participada que incorpori el veïnat com a actor central. No són només mesures tècniques: són una aposta per un model de ciutat que prioritzi la vida per sobre de la rendibilitat immediata. També caldria reforçar les polítiques de cohesió social, impulsar projectes comunitaris i garantir que els barris disposin d’espais de trobada, cultura i convivència que no depenguin del mercat.
Barcelona es troba davant d’una pregunta decisiva: qui tindrà dret a viure a la ciutat el 2030? La resposta dependrà de si som capaços de revertir la lògica de l’expulsió i reconstruir una ciutat que sigui, de veritat, per a la seva gent. La ciutat que expulsa és una ciutat que perd la seva ànima. La ciutat que cuida és la que pot imaginar un futur compartit, on el veïnat no sigui un residu del passat sinó la base d’un projecte urbà que aspira a ser just, viu i democràtic.
D’aquesta manera, es va descobrir que les reaccions davant el maltractament d’un nadó, un cadell i un ca adult eren pràcticament idèntiques, deixant l’home adult en l’últim lloc de l’escala d’afectivitat. Això confirma que la societat percep els cans, sense importar la seva edat, com a éssers completament indefensos i dependents —equiparables als nens—, fet que ens porta a experimentar un major desemparament i indignació davant el seu dolor que enfront del d’un semblant madur capaç de defensar-se. En definitiva, l’estudi va demostrar que la solidaritat emocional humana no es regeix per l’espècie, sinó per la vulnerabilitat percebuda. En veure un adult humà patir a la guerra, el cervell assumeix subconscientment que «alguna cosa deu haver fet» o que pot valer-se per si mateix.
Aquesta investigació, àmpliament difosa als mitjans generalistes per la seva sorprenent conclusió, va arribar a mans del prolífic guionista estatunidenc Rick Remender, qui es va proposar que, si en el futur escrivia una història de guerra, els seus personatges serien animals antropomòrfics. En convertir els soldats i civils en animals, Remender va pensar que aconseguiria que els percebéssim automàticament amb la mateixa desprotecció que a un nen o a una mascota, disparant una identificació visceral instantània.
L’oportunitat d’aplicar aquesta decisió va arribar quan va decidir inspirar-se en la història del seu avi patern. Es tractava d’una vivència que ell desconeixia per complet i que va descobrir després de la mort del seu pare en buscar als arxius familiars. Allà va topar amb antics retalls de premsa que documentaven «el seu distingit servei a les Forces Aèries durant la Segona Guerra Mundial: s’hi detallaven els seus reconeixements i contribucions crucials a la derrota de Rommel al nord d’Àfrica… gestes de les quals mai havia tingut notícia».
El gran problema de les històries d’aquest conflicte és el biaix polític i històric del lector. Si el protagonista és un soldat estatunidenc, un lector occidental connectarà d’immediat; si és un soldat alemany, el cervell activarà defenses ideològiques, judicis morals i prejudicis històrics automàtics (el que en psicologia social es coneix com a biaix endogrupal/exogrupal). Abordar les atrocitats de la contesa a través de vinyetes protagonitzades per gossos antropomòrfics podria semblar un intent de suavitzar el relat, però la teoria literària demostra que l’impacte psicològic és diametralment oposat.
Com va analitzar la investigadora Suzanne Keen en el seu cèlebre estudi Fast Tracks to Narrative Empathy: Anthropomorphism and Dehumanization in Graphic Narratives ([Vies ràpides cap a l’empatia narrativa: antropomorfisme i deshumanització en les narratives gràfiques], 2011), l’ús d’animals humanitzats al còmic funciona com un ressort emocional immediat. En desposseir la guerra dels prejudicis històrics o de la dessensibilització que a vegades patim davant el dolor humà real, aquestes figures canines enderroquen les nostres defenses psicològiques. Veure un ca patir a la trinxera o sota l’opressió d’un règim totalitari no infantilitza la tragèdia, sinó que la purifica, obrint un canal directe cap a una compassió descarnada i universal que ens connecta amb l’horror del passat d’una forma que la crua realitat, a vegades, ja no aconsegueix.
Keen demostra que l’antropomorfisme elimina les barreres geopolítiques. En transformar els bàndols en diferents espècies animals, es reinicien els prejudicis del lector: ja no es jutja un soldat d’una nacionalitat específica contra una altra, sinó que s’observa un ésser viu patint en un entorn hostil. Això permet que el dilema moral —la crueltat pura de la guerra— arribi al lector sense el filtre de les seves pròpies opinions polítiques, un aspecte fonamental si volem potenciar el que en literatura es coneix com a «efecte de distanciament». Si una història mostra un nivell de violència explícita massa realista en humans, el cervell del lector pot arribar a un punt de saturació o trauma, activant un mecanisme de defensa que el desconnecta emocionalment de l’obra («és massa sang, no vull veure això»).
No obstant això, en usar animals, es crea una distància estètica segura. El cervell sap que és una al·legoria. En abaixar la guàrdia perquè «són dibuixos d’animals», el lector permet que la història s’infiltri en la seva ment. Una vegada dins, l’impacte de la violència es torna molt més cru i reflexiu, perquè el lector no veu venir el cop emocional. És exactament el mateix fenomen que va consagrar el còmic Maus (1986, 1991), d’Art Spiegelman, com l’obra mestra definitiva sobre l’Holocaust, la qual cosa el va convertir en la primera novel·la gràfica mereixedora d’una Menció Especial dels Premis Pulitzer el 1992.
L’Efecte de Distanciament (conegut en alemany com a Verfremdungseffekt o V-Effekt, i a vegades traduït com a «efecte d’alienació») és un dels conceptes més revolucionaris de la teoria teatral i literària del segle XX. Va ser desenvolupat pel dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956) a la dècada de 1930 com la pedra angular del seu Teatre Èpic. El seu objectiu fonamental no era entretenir passivament el públic, sinó transformar-lo en un observador crític i polític. Bàsicament, Brecht no volia que ploressis amb el protagonista; volia que t’indignessis amb el sistema que el feia patir.
Brecht va teoritzar per primera vegada aquest concepte després de veure actuar a Moscou (el 1935) el cèlebre actor de l’Òpera de Pequín, Mei Lanfang (1894-1961), publicant posteriorment l’article Verfremdungseffekte in der chinesischen Schauspielkunst ([Efectes de distanciament en l’art dramàtic xinès], 1937) a la revista avantguardista alemanya Das Wort (1936-1939), editada a Moscou per l’exili contra el règim nazi. Aquest text es pot trobar a la recopilació Escritos sobre teatro (1933-1947), publicat en castellà per Alba Editorial amb traducció de Genoveva Dieterich.
Per entendre la revolució teatral de Bertolt Brecht cal comprendre primer contra què lliurava la seva particular guerra: el drama clàssic d’herència aristotèlica, aquell que buscava que l’espectador oblidés que era en una sala de teatre, s’identifiqués cegament amb l’heroi i alliberés tensions mitjançant la pura empatia emocional. En lloc d’atrapar-nos en la història, Brecht ens n’expulsa constantment, destrossant la il·lusió cognitiva amb subtils recordatoris que el que veiem és una mentida; aplica a més el concepte de «fer estrany allò familiar» per descontextualitzar injustícies quotidianes com la pobresa o la guerra i obligar-nos a qüestionar-les en comptes de normalitzar-les; i, finalment, dinamita el suspens rebentant el final de les escenes mitjançant cartells perquè deixem de patir pel «què passarà?» i comencem a analitzar científicament el «per què passa així?». Entre altres recursos, mostrava clarament els focus de l’escenari, a la vista de tots els espectadors, per recordar-nos que «el teatre no és un refugi per evadir-se, sinó un mirall per pensar»… com ho és ara el còmic.
Norma Editorial publica el maig de 2026 el primer volum recopilatori del còmic Escape 1 (Escape, 2025-2026), de Rick Remender i el dibuixant Daniel Acuña, amb traducció al castellà d’Hernán Migoya. Als Estats Units, l’obra està publicada per Image Comics, l’editorial independent més important del sector. De manera més específica, el còmic surt sota l’aixopluc de Giant Generator, el segell exclusiu propietat del mateix autor dins d’Image, dissenyat per llançar novel·les gràfiques de primer nivell amb control absolut per part dels creadors.
El segell funciona sota la premissa de convidar els millors dibuixants del món per cocrear projectes amb total llibertat de temps, sense les presses ni les interferències de les grans editorials. Aquestes condicions resulten fonamentals per produir obres de gran qualitat, permetent que els autors mantinguin el control del procés creatiu i la propietat absoluta del resultat final. Un model que, a més, transforma els beneficis econòmics: en lloc de cobrar una tarifa fixa per pàgina com a la indústria convencional, els creadors es queden amb els dividends directes de les vendes, multiplicant exponencialment els seus guanys potencials si l’obra triomfa a les llibreries o salta a la pantalla.
Sota aquestes condicions d’absoluta sobirania artística, Remender no va dubtar a reclutar el dibuixant Daniel Acuña per convertir-se en una de les peces clau del segell, confiant-li l’apartat visual d’aquest ambiciós projecte bèl·lic, Escape. Aquesta sinergia creativa en el còmic independent es va gestar durant anys, quan van treballar junts a Marvel Comics en els mítics números de la col·lecció Imposibles Vengadores (Uncanny Avengers, 2013-2015), publicats en castellà per Panini Cómics. Aquell treball conjunt va ser catalogat per la crítica especialitzada com una autèntica delícia visual, una obra on el traç dens, l’espectacular composició de pàgina i la il·luminació gairebé a l’oli d’Acuña van elevar el relat a la categoria d’èpica moderna; no obstant això, aquella enlluernadora labor pictòrica també va patir les condicions de la maquinària industrial, obligant el dibuixant murcià a bregar amb l’implacable calendari mensual de les grans corporacions.
L’estil pictòric, atmosfèric i detallista d’Acuña, originari de la ciutat d’Águilas (Múrcia), on ha desenvolupat la seva carrera professional, pot veure’s ara en tota la seva esplendor després de més de tres anys des de la concepció del projecte, i més de dos de dedicació exclusiva a aquesta obra. Norma Editorial ha apostat per destacar el treball gràfic en publicar, al costat del primer número, un volum especial: Escape:El arte de la guerra (2026), que conté el primer episodi dels sis que formen el tom, però deixant les vinyetes sense cap bafarada de text, amb l’objectiu de poder gaudir completament de l’art d’Acuña. La publicació conté sengles entrevistes als dos autors, fotografies originals de l’avi de Remender, notícies relacionades amb la seva participació en la contesa mundial, així com el disseny de personatges i pàgines de mostra de guió i llapis.
L’ecosistema de Giant Generator ha suposat l’escenari perfecte, ja que li ha permès a Acuña disposar del temps necessari per madurar cada vinyeta, modelar el disseny de producció d’un univers propi des de zero i esprémer la seva personalíssima paleta cromàtica, explotant al màxim la temperatura i la saturació del color per dotar d’una atmosfera orgànica les pàgines, tant per a les escenes de guerra com per a les imatges del passat del pilot protagonista. Amb les fulles ja definitives, es demostra que el talent artesanal s’expressa en la seva millor versió quan se li concedeix el control total dels seus propis ritmes i se l’allibera de la cotilla del rigor històric, en crear un univers de ficció singular.
El disseny de producció visual de l’obra es manifesta en tota la seva esplendor en vertebrar la trama al voltant d’una amenaça tecnològica colpidora: un colossal canó nazi inspirat en l’històric Schwerer Gustav (el «Gran Gustav»), la mítica peça d’artilleria ferroviària de 800 mil·límetres. En rescatar aquest monstre de l’enginyeria del Tercer Reich, Remender i Acuña no només injecten un rigor documental esfereïdor en el relat, sinó que eleven el conflicte a una dimensió de terror absolut. Aquest fetitxe de destrucció massiva, col·locat a l’horitzó dels protagonistes, deixa de ser un simple recurs de suspens i es converteix en l’escenari o l’objectiu tàctic ideal per a una missió desesperada, reflectint l’obsessió industrial nazi a escala massiva.
En vestir els seus personatges amb rostres d’animals en un escenari bèl·lic hiperrealista, Escape no només es consolida com un triomf estètic, sinó com una sofisticada reactivació de l’efecte de distanciament de Bertolt Brecht. Aquesta audaç decisió formal troba la seva perfecta justificació científica en els estudis sociològics de Levin i Arluke sobre la sensibilitat col·lectiva vers el sofriment animal, i es recolza en el que la teòrica Suzanne Keen defineix com a «empatia narrativa transespecífica»: en desposseir el lector dels prejudicis racials, polítics o geogràfics inherents a les faccions humanes, el còmic ens obliga a fer un pas enrere i processar l’horror de la guerra des d’una perspectiva purament racional i desfamiliaritzada. En última instància, Escape ens expulsa de la comoditat de l’espectador passiu per recordar-nos la lliçó més pura del V-Effekt: a vegades és necessari «fer estrany allò familiar» a través d’una màscara animal perquè, a la fi, puguem comprendre la veritable i descarnada naturalesa de la nostra pròpia condició humana.
En els últims temps l’estratègia suïcida de Junts ha estat decidir que la manera de frenar-los és assemblar-s’hi en immigració i seguretat, la llei de multireincidència per bandera. Quan el menú ofereix l’original, la còpia surt cara. El lideratge remot de Carles Puigdemont està portant el vehicle posconvergent al sinistre total, i no serà sorprenent si en els mesos entrants alguns dels seus càrrecs orgànics aprofiten per «canviar-se» de bàndol.
ERC, mentrestant, puja: dels 20 diputats del 2024 a una forquilla de 24-26, i consolida una segona plaça que fa dos anys semblava amortitzada. El CEO hi detecta vot que fuig del PSC, i s’hi pot llegir alguna cosa més: els assenyats que van quedant a Junts, més còmodes amb un cert esperit socialdemòcrata que amb la demagoga del Califat, van trobant sortida. No tot el desencant baixa cap a la dreta. Alguna cosa, encara, circula en sentit contrari.
Vox avança el PP. I el PSC perd: entre 36 i 38 escons, quatre a sis menys que el 2024, cinc punts menys de vot que el 12-M. Més ben dit, perd… guanyant. D’aquest vot socialista se’n comença a dir «vot refugi», i val la pena prendre’s la categoria seriosament, perquè un refugi no s’habita: s’hi espera que passi el temporal. Què vota exactament qui vota Illa? Un projecte, un dic, una treva? Quant dura un vot que només s’explica per la por del que hi ha al costat? En el cas d’Illa, pot durar molt. La majoria de la investidura —PSC, ERC, Comuns— queda justa, prou justa perquè cap dels socis pugui jugar a trencar-la.
D’aquest vot socialista se’n comença a dir «vot refugi», i val la pena prendre’s la categoria seriosament, perquè un refugi no s’habita: s’hi espera que passi el temporal
I aquí, la paradoxa que explica de debò la victòria socialista. El PSC baixa i, alhora, l’escenari consolida el seu bloc. Amb Junts fagocitat per Aliança, ERC no es pot permetre no donar-li suport, doncs l’alternativa és la que és — perquè als Comuns ni cal preguntar-los-ho —. Tres quarts del mateix amb la CUP, tot i que als anticapitalistes sempre se’ls ha de concedir un cert marge per a la fantasia. El refugi funciona en les dues direccions: la gent s’hi arrecera, i els partits del voltant fan de mur de càrrega, vulguin o no.
Darrere els números, més vides en perill
El feixisme que l’enquesta detecta fa temps que treballa amb número de registre. A Ripoll, l’Ajuntament d’Orriols va dilatar durant mesos l’empadronament de famílies migrants —una, amb menors a càrrec, esperava des del desembre del 2023— fins que la síndica de greuges va haver de recordar per carta que el padró, amb la documentació al dia, és immediat. Que sense padró no hi ha targeta sanitària ni plaça escolar. El cartell de la Festa Major es va censurar perquè entre desenes de figures n’hi havia una amb hijab: «No normalitzarem la misogínia islàmica», va escriure l’alcaldessa. És la retòrica d’un «feixisme de finestreta»: allarga terminis, demana un paper més, esgota els tres mesos que permet la llei. La crueltat, en horari d’atenció al públic.
Hannah Arendt en va dir banalitat del mal: el mal administrat per gent que compleix horaris i tramita expedients. La versió electoral és la «banalització del vot»: dipositar-lo com un gest quotidià, sense llegir què se signa. Què signa, per exemple, qui vota Aliança? Al febrer, al Parlament, la formació d’Orriols va votar amb el PP, Vox i Junts per eliminar l’impost de successions —«un impost indecent», en diu ella. El 70% de la població no el paga o hi paga menys d’un euro: abolir-lo és un regal als grans patrimonis, descomptat dels serveis públics dels qui la formació diu defensar. El feixisme neoliberal treballa així: parla en nom del poble, però les seves lleis tenen una altra adreça. La factura arriba després, a la mateixa finestreta.
L’altra contradicció és teològica. La ultradreta diu defensar la civilització cristiana —d’aquí la croada contra el hijab d’un cartell—. El cristianisme realment existent, mentrestant, era el 4 de juliol a Lampedusa: Lleó XIV posant flors a les tombes sense nom dels ofegats del Mediterrani, pel mateix camí que Francesc va obrir el 2013 quan hi va denunciar la «globalització de la indiferència». «Els gestos, per ser humans, necessiten un cor», va dir el papa, dues setmanes després que la Unió Europea aprovés normes migratòries encara més dures. L’humanisme cristià que diuen defensar queda amagat exactament darrere del que ells administren: la dificultat del padró. A Ripoll, la caritat té cita prèvia.
El racisme i la xenofòbia sempre han estat presents a Espanya, però en els últims anys Vox ha aconseguit canalitzar i augmentar aquests discursos gràcies a conceptes com la «Reconquesta» o «Prioritat nacional» que milers dels seus simpatitzants llueixen en polseres amb la bandera d’Espanya.
«La integració no significa que Alemanya s’adapti als musulmans; integració significa que els musulmans s’adapten a Alemanya.» «Els governs Tory i Laborista han fallat a una generació de joves amb un currículum deficient que soscava el rigor acadèmic i la identitat nacional en favor de promoure la seva agenda d’immigració massiva.» Fratelli d’Itàlia és «fortament contrària a una societat multicultural, per considerar-la capaç de minar els valors identitaris de la nació».
L’acord de PP i Vox a Andalusia, parc en paraules, resulta molt similar a allò descrit més amunt per diferents documents de partits d’extrema dreta i neofeixistes en diferents punts del continent. Del Regne Unit a Itàlia.
La nova presidència de Juanma Moreno, considerat per molts com un perfil moderat dins del PP, farà els seus primers passos amb el tancament del Programa de Lengua Árabe y Cultura Marroquí (PLACM) que va començar fa dècades en diverses comunitats autònomes, emparat per un conveni bilateral entre els regnes d’Espanya i el Marroc signat en 1980. Ho farà a partir del curs 27-28, segons resa el text.
Des del Ministeri d’Educació no es pronuncien per ser una decisió política, diuen fonts del Departament que dirigeix Milagros Tolón.
El PLACM
El programa, encara que va fer els seus primers passos amb l’acord bilateral entre Espanya i el Marroc en 1980, no entra en vigor fins a 1985. Però no serà fins al primer Govern de Mariano Rajoy, en 2012, que es signa l’Acord d’Associació Estratègica en matèria de Desenvolupament i de Cooperació Cultural, Educativa i Esportiva.
L’article 14 estableix que Espanya i el Marroc donaran suport al PLACM facilitant, Espanya, l’ensenyament del programa als estudiants marroquins escolaritzats en primària i secundària, «així com als alumnes espanyols interessats».
A més, les autoritats competents, habilitaran les aules necessàries per als docents marroquins que imparteixin el programa i el Marroc supervisarà als docents, «eventualment amb l’ajuda de les autoritats espanyoles».
https://www.datawrapper.de/_/EFXFf/
Les xifres no semblen justificar que l’eliminació d’aquest programa a Andalusia ocupi el segon lloc de les prioritats de l’acord de govern que donarà la Presidència a Juanma Moreno.
Si es miren les dades d’escolarització per a aquests anys en primària i secundària s’obtenen xifres entorns als 800.000 joves, segons el Ministeri d’Educació. El percentatge més alt d’estudiants acollits al PLACM va ser en el curs 2018-19 i suposaven el 0,4% del total de noies i nois en el sistema públic.
Cal recordar que el cost per a Andalusia, a excepció dels consums com a aigua, llum i el PAS en els centres, és zero.
No ingerència
«Es mostra rebuig explícit a qualsevol programa d’adoctrinament a les aules i a qualsevol ingerència estrangera o intent de diluir la identitat.» Així acaba el text de l’acord d’investidura de Juanma Moreno en el qual es parla de l’eliminació d’aquest programa a Andalusia.
El programa es sustenta en què Espanya cedeix espais i temps en els centres educatius perquè es facin classes d’idioma àrab i cultura marroquina per a qualsevol estudiant, fora de l’horari lectiu. El professorat és personal funcionari del país veí i es controla a través de la seva Ambaixada.
El sistema és molt similar al que va establir, un any abans, l’acord entre Espanya i el Vaticà. Encara que hi ha diferències.
La Conferència Episcopal espanyola és el braç local que representa a la Santa Seu (un estat sobirà diferent d’Espanya). Aquella decideix qui és idoni per a fer classes de Religió catòlica i Espanya paga els salaris i, si no hi ha una causa molt justificada, no pot negar-se a contractar una persona concreta.
A més, el PLACM funciona fora de l’horari lectiu, al revés que el signat amb el Vaticà. La seva implantació territorial és voluntària, mentre que la implantació del conveni amb la Santa Seu és d’implantació estatal i obligatori per al sistema (encara que voluntari per als seus estudiants).
Els docents que imparteixen en el PLACM són funcionaris docents marroquins, com ho són els espanyols que treballen en els diferents col·legis i instituts espanyols més enllà de les nostres fronteres. Molts d’ells, al Marroc.
El model francès
França, ja des de 1975 i guiada per una directiva de la, llavors, Comunitat Econòmica Europea, va signar acords amb diferents països amb la idea que s’ensenyés en els centres tant la llengua com la cultura d’alguns dels països dels quals rebia una important quantitat de migrants.
L’objectiu de la directiva era que en els diferents països de la CEE els treballadors migrants poguessin estar connectats amb les seves cultures d’origen per al dia en què tornessin a ells. Portugal, Espanya, Tunísia, Itàlia, Marroc, l’antiga Iugoslàvia, Turquia i Algèria van ser els estats amb els quals es va signar.
Com en el model espanyol, el programa ELCO (Ensenyament de Llengua i Cultura d’Origen) comptava amb professorat funcionari del país en qüestió, contractats en origen i amb formació superior en ell. França no tenia control sobre les classes, que s’oferien fora de l’horari lectiu ordinari.
Amb els anys, les crítiques al model, precisament per la falta de control, van portar a una certa transformació en 2016 de la mà de la ministra d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem.
El ELCO va passar a ser el EILE (Ensenyaments Internacionals de Llengües Estrangeres). Els docents eren francesos i estaven controlats per la Inspecció educativa del país veí.
Oficialment des de 2020 ja només existeix EILE, però l’ensenyament de l’àrab continua sent polèmica. En 2024 un membre del partit de Marie Le Pen, canviat de nom com a Agrupació Nacional (Rassemblement National) en comptes de Front Nacional, va llançar dures crítiques a Najat Vallaud-Belkacem pel seu origen franc-marroquí. La líder, Le Pen, va desautoritzar les crítiques.
Tot just començat el mes de juliol, Barcelona bull. Es tracta d’una metàfora i d’una realitat. Encaixem l’enèsima onada de calor de 2026 i, alhora, els carrers i les places, les platges i els museus es troben a vessar de turistes. Les prediccions dels experts assenyalen que, enguany, el conjunt de l’Estat pot superar la xifra simbòlica dels 100 milions de visitants estrangers. En el que portem de primavera-estiu hem viscut els actes més destacats del Congrés Mundial d’Arquitectes; la visita del papa Lleó XVI i la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, amb un espectacle de llums i drons que va reobrir velles comparacions espacials —amb Madrid— i temporals —amb els Jocs Olímpics—, reforçant l’aparentment sempre insaciable orgull barceloní i, finalment, el Grand Départ, allò que en la meva infància anomenàvem simplement «la sortida del Tour de França», el qual ha tornat a projectar la idea d’una Barcelona atractiva, cosmopolita, fulgurant i oberta, aprofitant el seu recorregut per l’entramat urbà per recordar, novament i en poc temps, que la capital de Catalunya compta finalment, com es mereix, amb una icona d’abast global.
Aquesta successió d’esdeveniments ens submergeix en una mena d’ensopiment, d’entumiment dels sentits que ens fa oblidar una realitat molt més complexa que la que mostren els informatius de televisió i ràdio, els articles d’una certa premsa o els reels, posts i altres anglicismes que les xarxes socials difonen de manera contínua. Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El personal de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSSB) protesta per la sobrecàrrega de treball, els retards en la tramitació de les ajudes d’emergència o la manca de personal per poder atendre, de manera adequada, els efectes de la crisi de l’habitatge i la precarietat; els treballadors de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC) reclamen un increment de la plantilla, la recuperació de les mesures de conciliació laboral i familiar perdudes i millores organitzatives; el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) sol·licita una menor rotació i precarietat, el reconeixement del pes que la seva tasca té sobre la salut emocional de les treballadores i unes millors condicions laborals; les treballadores de les escoles bressol exigeixen una reducció de les ràtios d’infants per aula i educadora, la creació de noves places estructurals, la millora de les seves condicions laborals i avenços en la negociació col·lectiva i, finalment, el personal de les biblioteques municipals es mobilitza per la implementació de mesures de recuperació del poder adquisitiu, la cobertura de les baixes i les jubilacions, la reducció de la temporalitat i l’aplicació de la jornada de 35 hores en igualtat de condicions amb altres col·lectius municipals. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori.
Només pel que fa a l’àmbit municipal és possible comptar fins a cinc conflictes laborals en marxa. El contrast entre allò que apareix als mitjans i allò que passa a la realitat és notori
Fa només dos anys es va estrenar la pel·lícula dirigida per Marcel Barrena, El 47. S’hi explica la història de Manolo Vital, un treballador de l’empresa municipal d’autobusos que, als anys setanta, en les acaballes del franquisme, va demostrar que el transport públic podia arribar a Torre Baró, un indret situat als afores de Barcelona i constituït per habitatges d’autoconstrucció aixecats per migrants vinguts d’altres parts de l’Estat. I ho va fer conduint ell mateix el vehicle, el 47, pels pendents i les estretors del camí fins a estacionar-lo al seu propi barri. El film conté oblits significatius, com ara l’organització veïnal, sindical i política al voltant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) del qual formava part el mateix Manolo, i en destaca d’altres, com la presència d’un jove Pasqual Maragall, futur alcalde de la ciutat democràtica, així com la seva preocupació pel benestar dels veïns i veïnes. Però, sobretot, va servir com a vehicle simbòlic per al lluïment d’una part del socialisme català. Polítics com Jaume Collboni, Salvador Illa o el mateix Pedro Sánchez van assistir a la projecció o al lliurament dels premis que la pel·lícula acabaria rebent poc després. Per a aquests, per al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el moment era l’ocasió ideal per presentar la Barcelona d’El 47 com la seva Barcelona; com la ciutat que havien modelat, dissenyat, construït i projectat a la seva imatge i semblança. La seva obra, el seu llegat. Potser per això Manolo Vital era presentat com un heroi individual, una persona que, simplement amb voluntat i valentia, havia aconseguit la proesa de situar en el mapa de la ciutat la manca de serveis que patien els habitants dels barris perifèrics; un emprenedor social, com en diríem ara, un adalil de la justícia i la persona que tancava una vella forma d’intervenció i organització i obria pas a una nova manera de participació i articulació política, més partidista i tecnocràtica. El tancament generacional quedava servit de la millor manera possible.
Aquesta Barcelona d’El 47, la dels sentits homenatges pòstums, dels records a les accions dels nostres majors, la que connecta velles lluites i lluitadors amb joves polítics amb potencial projecció internacional, la que menysté la tasca de les organitzacions de base, de les associacions de veïns i veïnes, la de la democràcia popular, és la mateixa que, l’any 2026, un cop posat el segell sobre el passat, promou esdeveniments internacionals amb la intenció de continuar atraient capitals i visitants que acaben desplaçant la població local, banalitza el seu paisatge comercial, dilueix la riquesa de la seva llengua i acaba amb les festes populars tot banalitzant-les, destina recursos financers i modifica planejaments urbanístics per satisfer les elits de la ciutat, retalla serveis essencials i dificulta l’empadronament de les persones més necessitades, no atén com cal el personal de la seva pròpia administració o recomana, per combatre la calor, visitar les instal·lacions d’un gran centre comercial.
Espero que, un cop arribat fins aquí, el lector s’hagi adonat de per què em posiciono contra la Barcelona d’El 47. Perquè no és contra aquella Barcelona, sinó contra allò en què l’han convertida.
Avui, instal·lada a la Llar Sant Llorenç gràcies al suport de Càritas, la Larisa parla des d’un lloc diferent: un espai de calma, d’acompanyament i d’esperança. La regularització extraordinària és, per a ella, molt més que un tràmit: és la possibilitat de viure sense por, de treballar amb drets, de donar estabilitat a la seva filla i de contribuir a la ciutat que ja sent seva. «Som dues veïnes més», diu, «només que encara no tenim les condicions adequades».
Quant de temps fa que vius a Catalunya? I a Sant Feliu?
Des que vaig arribar a Espanya fa setze mesos sempre he viscut aquí. Des del primer moment que vaig arribar a Sant Feliu he començat a construir una nova etapa de la meva vida conjuntament amb la meva filla. Jo vinc de Colòmbia, d’un poble anomenat Tumaco, i noto molt la diferència. Ha estat un canvi total.
Què és el que més notes?
La forma de ser de les persones per exemple. Nosaltres som una mica més espontanis i les persones d’aquí sento que són una mica més reservades. I, evidentment, la seguretat. Aquí em sento molt més tranquil·la, la meva filla està molt més tranquil·la i pot fer una vida normal per a la seva edat. Pot sortir amb les seves amigues i jo no tenir por de que li passi alguna cosa dolenta. Ha sigut un canvi molt gran però evidentment molt bó.
Què et va portar venir aquí?
Vaig decidir venir cap aquí pensant en la meva filla. Quan nosaltres estàvem a Colòmbia, hi havia coses que no m’agradaven. Jo soc mare soltera i tot i que vivíem a tres minuts de l’escola no m’atrevia a deixar-la anar sola. Hi havia moltes notícies de nens desapareguts, nenes violades, moltes coses que em condicionaven. Vaig estar pensant i vaig decidir que volia un futur millor per a la meva filla i va ser quan vaig començar aquest viatge.
Com va ser l’adaptació o les primeres sensacions?
M’està agradant bastant. Em conformo únicament amb el fet que la meva filla pugui sortir lliurement sense por. M’enrecordo el primer dia d’escola que vaig acompanyar-la fins a la porta. El següent dia ja va venir dient que volia anar ella sola. Vaig deixar-la tot i no estar confiada del tot però vaig acabar veient que no passava res i que era completament segur. Fins i tot amb el català no estem tenint cap problema. Jo estic fent cursos de català, actualment estic al nivell bàsic dos. La meva filla també el practica a l’escola i no estem tenint cap problema, la integració ha estat molt bona. Ens hem acoblat molt bé.
Quines han estat les principals dificultats que has trobat?
La principal dificultat va ser trobar un habitatge digne. Allò va ser una experiència dura i més quan estàs a càrrec d’un menor. També el fet de trobar un treball estable i que paguin el que la persona es mereix. Tot i que de primeres s’accepta qualsevol treball encara que les condicions no siguin les més adequades ja que el que volem és començar una nova vida el més aviat possible.
Quan vam tornar a la casa on estàvem llogades, el propietari ens va canviar el pany de la porta. No vam poder entrar ni a recollir les nostres coses
Hi ha algun moment que recordis especialment dur?
El moment més dur està relacionat amb aquesta cerca d’habitatge digne. Tot i que vaig tenir sort i vaig trobar ràpidament una habitació on poder quedar-nos les dues, vam viure una situació molt forta i molt dolorosa. Quan portàvem poc temps vivint a Sant Feliu vam decidir anar a Barcelona a veure la Sagrada Família i fer una mica de turisme. Quan vam tornar a la casa on estàvem llogades, el propietari ens va canviar el pany de la porta. No vam poder entrar ni a recollir les nostres coses, les vam haver de deixar dins de la casa. Per sort havia agafat els documents meus i de la meva filla i els portava a la motxilla perquè si no s’haguessin quedat també a dins d’aquella casa.
Us va donar algun motiu de per què us deixava fora quan li estàveu pagant el que us demanava?
Mai ens ha explicat el perquè. Estem en un procés de demanda però no avança i no s’ha pogut fer res. Jo sento que és pel tema dels okupes i de prejudicis. En veure’m amb la meva filla menor d’edat es pensaria que em quedaria a dins sense pagar-li. Vam durar allà dos mesos i sempre vaig tenir la sensació que ell pensava que per cobrar-nos tres-cents cinquanta euros i deixar que dormíssim ja ens estava fent un favor. I allò no era cap favor, ja que jo li pagava el preu que vam acordar des del principi i en cap moment vaig deixar de pagar-li. Vam durar dos mesos en aquell pis, que tampoc estava en les millors condicions que es digui.
Què vau fer en aquell moment? On vau anar?
La PAH va contactar amb nosaltres i ens va ajudar molt en aquells primers dies que no teníem on anar. Ens van ajudar a organitzar-nos. Després d’aquella experiència he après que tot passa per alguna cosa. Gràcies a viure allò vam trobar un nou lloc per viure molt millor que el que teníem. Ara vivim en un recurs de Càritas a la llar Sant Llorenç. Ja farà un any que vivim allà i estem molt més contentes. Compartim experiències amb persones que han passat per situacions similars i ens ajudem mútuament unes a altres. Parlar entre nosaltres i escoltar-nos també és una manera d’anar avançant. Hem creat una xarxa de suport molt forta. Fem pinya entre totes.
Entrevista a la Larisa a la seu de Càritas de Sant Feliu / Foto: Marc Rius
Com us ha ajudat Càritas en tot aquest procés?
Jo sempre he estat mare soltera i sense el suport de Càrites jo estava completament sola amb la meva filla. Tot depenia només de mi, tant les coses bones com les dolentes. Ara podem integrar-nos amb les altres dones i nenes que viuen a la Llar Sant Llorenç i compartim experiències diverses. Ens ajuden a integrar-nos i a saber totes les condicions per poder treballar dignament. Ha sigut un gran suport, tant per mi i per la meva filla, com per totes les dones que participen.
Per què vas decidir presentar la sol·licitud per demanar la regularització extraordinària?
Bàsicament per poder estar aquí de manera legal. Ja estic aquí i vull fer les coses bé. Vull poder treballar, poder tenir tots els meus drets com a treballadora i com a resident. També que la meva filla es benefici de tots aquests drets.
Què significa per a tu aquesta oportunitat?
Significa poder avançar d’una manera molt més segura. Avançar amb més tranquil·litat i amb més esperança i sabent que estem fent les coses de la millor manera possible. Avançar com qualsevol altra persona que sigui d’aquí. Ara no estem fent res malament tampoc, però si que ens dona la seguretat que amb la regularització estariem més tranquil·les i podriem contribuir i ajudar a la ciutat molt més.
Has patit situacions d’abús o discriminació per no tenir la documentació regularitzada?
Afortunadament no, no he patit cap discriminació. L’únic que al no tenir documents a l’hora de buscar un treball s’aprofiten i et donen molt menys per una feina que hauries de cobrar més. Però jo l’accepto perquè necessito treballar.
Amb l’ajuda de persones com les treballadores de Càritas, tot es fa molt més senzill.
Creus que és fàcil entendre els tràmits administratius o hi ha moltes barreres?
És una mica difícil perquè és a un nou país i els tràmits podem ser complicats. Amb l’ajuda de persones com les treballadores de Càritas, tot es fa molt més senzill. També els cursos de primera acollida m’han servit molt i m’han facilitat una mica el camí. He intentat apuntar-me a tot i anar a tot per poder integrar-me de la millor manera possible, tant jo com la meva filla.
Et sents part de la ciutat i de la comunitat on vius?
Sí. Malgrat tot, des que vaig arribar aquí a mi m’agrada molt Sant Feliu. Jo soc una persona molt tranquil·la i aquesta ciutat també ho és. Som com una mateixa cosa, ens equilibrem molt bé. M’agrada molt, tant a mi com a la meva filla. Era el que més em procupaba i a dia d’avui estic molt contecta de com s’ha adaptat i de lo feliç que som.
Quin és el principal objectiu principal o somni ara mateix? Com imagines la teva vida d’aquí a cinc anys?
El meu principal objectiu és tenir una bona estabilitat laboral. Jo no em tanco a cap oportunitat que m’arribi perquè jo el que necessito és poder treballar. Jo tinc formació en telemàrqueting, soc agent comercial. He treballat en servei al client tan presencialment com telefònicament. Però bueno, com he dit, no em tanco a cap oferta laboral. També tenir un millor habitatge. Tot i que a Càritas estem molt bé, vull tenir l’oportunitat de poder viure sola amb la meva filla. Donar-li alguna cosa més adequada per a ella. També m’agradaria poder ser voluntària, ja sigui de Càritas o d’alguna altra organització que ajudi les persones immigrants a integrar-se. És una gran ajuda per a les persones que arriben noves, ja que jo ho he viscut i estic molt agraïda. Jo crec que tot això és molt possible.
Entrevista a la Larisa a la seu de Càritas de Sant Feliu / Foto: Marc Rius
Per què creus que és important la regularització extraordinària?
És molt important perquè les persones immigrants ja estem aquí a Espanya. No és que arribem demà per demanar això, no, nosaltres ja formem part de la societat. Som dues veïnes més de la ciutat, però amb l’única diferència de què no tenim les condicions adequades. La majoria de les persones emigrants treballen i no cotitzen ni tenen pensions. Ni tan sols podem aportar a la Seguretat Social, cosa que és molt crucial per al país. Crec que per a tothom, tant per a nosaltres com per al país això serà molt bo i gratificant, ja que la majoria estem en una edat on podem treballar encara trenta anys més i això beneficia a tothom. Però sí, lo més important és que som persones que ja formem part de la vida comunitària de la ciutat. Compartim espai i temps amb tots els ciutadans de Sant Feliu des de fa gairebé dos anys.
No arribem a un nou país amb la necessitat destorbar, sinó que volem contribuir en el país
Creus que la societat coneix prou bé la situació de les persones migrants?
Cinquanta cinquanta. Hi ha gent que sí i gent que no. Les persones migrants volem tirar endavant i per això mateix vam decidir sortir dels nostres països. Pensem en el futur de la nostra família i en donar-los millors oportunitats. En el meu cas, va ser en el futur de la meva filla. No arribem a un nou país amb la necessitat destorbar, sinó que volem contribuir en el país d’arribada i, evidentment, en el país on encara ens queden familiars.
Què és el que més t’agradaria que entengués la gent sobre les persones que esteu esperant regularitzar la vostra situació?
Que no pensin que serà una cosa que perjudicarà el país, sinó que ho vegin com una esperança. Som moltes persones immigrants que no podem contribuir i d’aquesta manera ho estaríem fent. Aquest tràmit és un benefici per a tothom, tant per les persones immigrants com per als nascuts aquí. S’han de deixar fora els prejudicis. La gent que decideix venir cap aquí és per buscar una nova oportunitat. No per nèixer en un lloc o en un altre has de tenir pitjors o millors condicions.
En acabar l’entrevista, la Larisa va voler agrair a totes les persones que les han ajudat sense conèixer-les i a totes aquelles persones que donen veu a històries com la seva: la d’una mare que ha travessat fronteres per protegir la seva filla, però també la d’una santfeliuenca que reivindica el dret a formar part, plenament, de la comunitat on ha trobat refugi. Una història que, com tantes altres, explica què hi ha darrere de les 257.602 sol·licituds: vides que busquen seguretat, dignitat i futur.
L’Agència Tributària estatal va llançar el 2023 una campanya de sensibilització contra el frau fiscal amb el lema No és màgia, són els teus impostos, que subratllava el lligam directe entre la contribució de la ciutadania i la qualitat dels serveis públics. Un vincle que no sembla prou evident a ulls de bona part de la població, que majoritàriament (56%) considera massa alts els impostos per al nivell de les prestacions rebudes, i un tema en què les opinions es polaritzen amb facilitat.
L’última edició de l’Enquesta de valoració del Govern i de les polítiques públiques, elaborada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, explica amb xifres una certa bipolaritat de la ciutadania, que d’una banda considera molt importants els serveis públics en la seva vida quotidiana i quan els ha d’utilitzar els valora prou bé (amb l’esperable excepció dels trens de Rodalies); però, al mateix temps, majoritàriament percep que aquests serveis no estan a l’altura dels impostos pagats. Alhora, també és majoritària l’opció de no apujar ni abaixar els impostos, i per tant mantenir els serveis igual que ara.
En aquest laberint de contradiccions i biaixos penetra l’estudi del CEO, el treball de camp del qual es va realitzar entre el 10 d’octubre i el 8 de desembre del 2025. L’explotació que n’ha fet Catalunya Metropolitana per a aquest article se cenyeix a una mostra de 2.093 persones de 16 anys o més residents a les cinc comarques de l’àmbit: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental.
Considerats globalment, els serveis públics que presten les administracions estatal i autonòmica són considerats de qualitat mitjana pel 47% i el 53% dels enquestats, respectivament. Els serveis de la Generalitat són més ben valorats per la població metropolitana que els dependents del Govern central: en el primer cas les qualificacions bones (mitjana, alta i molt alta) sumen el 74%, i les dolentes el 25%, mentre que en les prestacions estatals les proporcions són més ajustades, 61%-36%.
https://www.datawrapper.de/_/0Zrdm/
Els serveis públics utilitzats per més de la meitat de la població en els 12 mesos anteriors a l’enquesta són els centres d’assistència primària, els transports públics i els hospitals públics. Considerant les valoracions que en fan els usuaris, tots els serveis aproven, amb notes superiors al 7 en el cas dels trens d’FGC i els de llarga distància de Renfe, l’educació concertada i el metro de Barcelona. Tots? No, hi ha l’excepció de la xarxa de Rodalies operada per Renfe, que suspèn amb una puntuació de 4,4. Un suspens que s’ha de relacionar amb l’experiència històrica de funcionament de la xarxa i no amb el desgavell viscut a partir de l’accident a Gelida del 21 de gener, ja que el treball de camp es va fer amb anterioritat.
https://www.datawrapper.de/_/5KQ7H/
En la dicotomia entre gestió pública i gestió privada de l’ensenyament i la sanitat, els residents metropolitans es decanten per l’opció pública en un 41% i un 50% respectivament. Però hi ha un grup gens menyspreable de partidaris de la gestió privada, més prominent en el cas dels serveis sanitaris (29%). Les opinions en aquest punt estan estretament lligades als posicionaments ideològics, com també ho estan en les qüestions de polítiques fiscals: els simpatitzants dels partits d’esquerres es pronuncien clarament a favor de la gestió pública, mentre que els de dreta i extrema dreta creuen que la gestió privada és millor. Més dividits estan els que declaren simpaties per Junts i els que no mostren proximitat a cap partit.
https://www.datawrapper.de/_/97bHp/
La percepció majoritària dels residents metropolitans respecte del conjunt dels serveis rebuts és que són inferiors als tributs pagats. És a dir, que l’atenció sanitària, l’educació, les carreteres, les prestacions, etcètera, valen menys que l’IRPF, l’IVA i la resta de tributs que recapten les administracions. Així ho declaren el 56% dels enquestats, molts més que el 14% que opinen a la inversa, que els serveis rebuts valen més que els impostos pagats. Hi ha un 27% que els perceben com a equivalents.
El gràfic anterior mostra la segmentació de les visions de la relació impostos-serveis per simpatia de partit, en què els nivells de descontentament superiors a la mitjana es detecten entre els seguidors d’Aliança Catalana, Vox, CUP i ERC i entre els que no declaren cap simpatia partidista.
https://www.datawrapper.de/_/vwsCN/
Ara, si la qüestió és què fer amb els impostos, la majoria dels residents metropolitans (54%) s’inclinen per mantenir-los igual i així mantenir també la qualitat dels serveis. En segon lloc, un 27% estarien disposats a apujar-los per millorar així les prestacions. I només l’11% es mostren partidaris de rebaixar les càrregues impositives encara que signifiqui empitjorar els serveis públics rebuts.
La segmentació per grups d’edat fa aflorar un tret diferencial dels joves metropolitans entre els 16 i els 24 anys: els favorables a sacrificar serveis per rebaixar impostos són més nombrosos (26%) que els disposats a pagar més per rebre més (21%). També s’aprecia que amb l’edat progressa la proporció d’enquestats proclius a mantenir o apujar la fiscalitat per mantenir o millorar les prestacions, fins a un màxim del 87% en els més grans de 64 anys.
https://www.datawrapper.de/_/Lkios/
En aquesta visualització de les mateixes dades, segmentades per simpatia de partit, s’ha prescindit de la resposta intermèdia, mantenir intactes els impostos i els serveis. S’aprecia millor així la correspondència entre l’eix esquerra-dreta i la política fiscal: entre els simpatitzants dels partits d’esquerra i centre a l’àmbit metropolità, així com entre els que no declaren cap afinitat, són més nombrosos els que estan disposats a pagar més impostos per rebre millors serveis. En canvi, entre els simpatitzants de l’extrema dreta el grup principal (el 36%, més d’una tercera part) farien el contrari, retallar impostos i serveis. Entre els afins al PP hi ha un empat al 22%.
Hi ha frases que envelleixen malament. Unes altres, diferents, neixen ja velles, molt velles, però sense proposar-li-ho condensen en poques paraules molts segles d’història, de racisme i supremacisme colonial europeu. Mariano Rajoy, ex president del govern d’Espanya, va escriure l’altre dia aquestes paraules que apareixen més amunt sobre la selecció francesa i no fa falta acudir a cap arxiu colonial, ni tampoc investigar els fons de cap museu d’història, per a llegir en elles l’imperialisme blanc europeu i entendre a l’interior de les seves lletres com continua funcionant, avui com ahir, el racisme.
A vegades, n’hi ha prou amb llegir el testimoniatge que va publicar amb nosaltres el periodista cubà exiliat a Barcelona, Abraham Jiménez Enoa, per a sentir l’horror que provoca la dimensió quotidiana del racisme als nostres carrers, comerços, comunitats, bars. Altres vegades, n’hi ha prou amb llegir una columna d’opinió sobre un partit de futbol per a entendre com el racisme europeu continua convivint de manera quotidiana entre nosaltres.
L’extraordinari no és només l’exabrupte de Rajoy, sinó tot lo que aquestes quatre paraules donen per descomptat. Pressuposen que, a l’Europa d’avui, en ple segle XXI, la nacionalitat d’un ciutadà pot comprovar-se a simple vista pel nivell de melanina de la seva pell. Pressuposen que existeix un francès autèntic, blanc, i un altre provisional, importat i d’un altre color. Pressuposen que un passaport val menys que el fenotip i que el color de la pell pot corregir un registre civil.
La de Rajoy no és una frase sobre futbol. És una frase sobre qui té dret a formar part del «nosaltres» a l’Europa d’avui. Aquí comença el veritable partit mundial on ens juguem gairebé tot. La nacionalitat dels jugadors francesos —com la dels espanyols, holandesos, alemanys, anglesos…— no depèn, per sort, de la mirada racista de cap polític o política, sigui Rajoy o algun altre/a més nostrat, d’aquests que criden i fan mal des de les muntanyes de Ripoll o els acomodats carrers de Sarrià.
La de Rajoy no és una frase sobre futbol. És una frase sobre qui té dret a formar part del «nosaltres» a l’Europa d’avui
El seleccionador de França convoca als jugadors pel seu criteri, talent, esforç i treball i, sobretot, perquè tots i cadascun d’ells representen al país en el qual van néixer la immensa majoria (23 de 26). Això sí, uns certs cossos de pell més fosca continuen encara avui sotmesos a una espècie de constant ciutadania en període de prova. Un francès o un espanyol «blanc» (signifiqui això el que signifiqui) pertany sense haver de donar explicacions. Un francès o un espanyol negre compareixen de manera quotidiana davant el tribunal imaginari de la pregunta: «Tu d’on vens?»
Si França o Espanya guanyen, els seus futbolistes negres seran herois nacionals i la immensa majoria de la societat celebrarà la seva diversitat. Si perden, reapareixen els orígens, els cognoms i les genealogies. Al final, sembla que això de la nacionalitat reversible depèn d’un marcador. El VAR de la puresa nacional mai descansa.
Aquesta lògica tampoc pertany únicament a França, a Espanya o a Europa. No té només línia directa amb el Tribunal del Santo Oficio i Ginés de Sepúlveda o Hegel; s’ha estès per mig món. Només així es pot entendre que una part important de l’afició argentina popularitzés un càntic contra la selecció francesa que situava als seus jugadors a Angola i utilitzava la seva negritud com a insult lamentable. De fet, en 2024 —i vol un pensar que sense pensar-ho— jugadors de la pròpia selecció argentina ho van entonar durant les seves celebracions posteriors a guanyar la Copa Amèrica.
Angola no apareix en aquests crits argentins com un país concret. Funciona com una frontera simbòlica que separa el blanc del negre en una societat com l’Argentina, en la qual els seus ciutadans, suposadament i segons un dels seus recents presidents, van baixar dels vaixells procedents d’Europa i no tenen res a veure amb els antics pobladors originaris d’aquelles terres. La cançó popular a l’Argentina o l’article de Rajoy ens diuen: per molt que hagin nascut a França, vostès continuen sent una altra cosa, d’una altra part. Negres. D’Angola. D’Àfrica.
Entre Rajoy, el càntic argentí i el filòsof alemany F. W. Hegel existeix una continuïtat molt incòmoda. En el segle XIX, Hegel va situar als africans i les seves cultures, a Àfrica, com un territori salvatge fora del desenvolupament i de la història universal. Ho va presentar com un espai parat, sense moviment propi, mentre Europa es reservava per a si la raó, el progrés i la Història amb majúscula. El colonialisme va necessitar vaixells, exèrcits i companyies comercials i navilieres esclavistes. També va necessitar filòsofs.
Primer es declarava que Àfrica mancava d’història. Després es presentava la seva conquesta com la generosa missió civilitzadora i el saqueig adquiria vocabulari pedagògic i socioeconòmic. La violència salvatge es convertia en «progrés». La propaganda religiosa i econòmica obtenia notes a peu de pàgina en els grans llibres. Dos segles després, el racisme de Rajoy o dels seguidors de futbol argentins no necessita citar a Hegel per a expulsar als europeus negres del relat. N’hi ha prou amb descriure com a africà tot cos negre, encara que hagi nascut a París, Mataró, Amsterdam, Hamburg o Pamplona.
Achille Mbembe ha mostrat com la invenció de la idea de «raça» no va ser un accident de la Modernitat, sinó una de les seves tecnologies fonamentals: una eina per a classificar vides, distribuir drets i justificar l’explotació
Hegel no surt en les tertúlies esportives d’aquests dies, però els seus fantasmes continuen comentant els partits. El filòsof camerunès Achille Mbembe ha mostrat com la invenció de la idea de «raça» no va ser un accident de la Modernitat, sinó una de les seves tecnologies fonamentals: una eina per a classificar vides, distribuir drets i justificar l’explotació, l’esclavitud, la violència i el saqueig d’un continent fins avui. La negritud va ser convertida en una categoria de sospita permanent.
Des d’aquesta perspectiva, la frase de Rajoy no és una simple incorrecció fruit de la ignorància. No descriu una talentosa plantilla de jugadors de futbol; delimita la frontera exacta entre qui pot encarnar naturalment un país i qui només pot representar-lo amb «permís de residència» malgrat haver nascut en ell. Al ciutadà negre se li converteix en categoria col·lectiva. Si falla, fracassa la immigració. Si protesta, fracassa la integració. Si triomfa, es converteix durant unes hores en símbol de diversitat, fins que la següent derrota reactivi la sospita.
França —com Espanya, Holanda, Bèlgica o el Regne Unit— a més, no poden separar-se d’un present travessat per segles de colonialisme, esclavitud, migracions, guerres, explotacions i resistències variades. La seva diversitat no és una anomalia, és una conseqüència de la seva història. Europa va ocupar territoris, va extreure recursos i va desplaçar violentament poblacions. Ara sembla sorpresa perquè els descendents d’aquella història visquin a París, Londres, Mataró, Brussel·les o Amsterdam.
Potser per tot això, Rajoy no és el problema sinó el símptoma. Allò preocupant és la tranquil·litat amb la qual aquesta idea continua circulant i es publica en periòdics i webs, es parla en les tertúlies i es crida en els estadis.
Rajoy no és el problema sinó el símptoma. El preocupant és la tranquil·litat amb la qual aquesta idea continua circulant i es publica
Hegel va escriure que Àfrica estava fora de la Història. Gairebé dos segles després, alguns segueixen obstinats a mantenir als africans —o a qualsevol que se sembli massa a ells— fora de la societat. No hem abandonat l’imaginari colonial i aquesta «colonial mentality» que va cantar el músic nigerià Fela Kuti als anys 70 del segle passat; només ho hem disfressat de polític ficat a comentarista esportiu.
Els imperis colonials van desaparèixer dels mapes, però continuen governant imaginacions i imaginaris. I mentre un expresident d’Espanya pugui mirar el blau de la samarreta de la selecció francesa i concloure que allí dins no hi ha francesos, convé admetre una evidència incòmoda: Europa no ha aconseguit descolonitzar-se a si mateixa.
Els partits sempre acaben. Els càntics sempre s’apaguen. Les columnes (com aquesta) sempre s’obliden. Però la frontera que converteix la blancor en pertinença pura i la negritud en sospita constants continua activa. No és patriotisme. Es diu racisme i encara no existeix un VAR al qual acudir per a corregir-ho.
Has participat activament en espais com la Mostra Internacional de Films de Dones. Com valores la salut actual dels circuits de distribució alternativa i no-comercial per a propostes tan radicals i assagístiques com les teves?
És un dels temes que parlem més amb les meves amigues i col legues productores i cineastes d’aquests altres cinemes, sobretot documental i assagístic. Ens falten llocs on parlar i fer. Per una cineasta és un dels moments que vivim de manera més desempoderadora, perquè s’escapa pràcticament totalment del nostre control. Jo treballo en un cinema que és molt artesanal, com a cineasta. Cuidem molt l’escriptura, el muntatge, arribar en una etapa on el teu treball serà mirat en un context on la predisposició que es veu cada vegada més, sobretot de les programadores i programadors de festivals, es més comercial. La seva mirada després de la quantitat ingent de films que han de veure a les seccions competitives també és jerarquisme, capitalisme competitiu, cultura jerarquitzada.
S’ha inaugurat la mostra amb el teu film Crías. És el resultat d’un procés de recerca artístic de més de deu anys. Com ha evolucionat la teva pròpia mirada com a cineasta al llarg d’aquesta dècada treballant amb un material tan sensible?
És material sensible. Vaig decidir fer una recollida de diaris i recollir memòria oral i objectes. Jo no tenia quasi referents. no hi havia escriptors sobre diaris i d’adolescència, no vaig trobar. Vaig crear la meva pròpia col·lecció, amb donacions, dones que em deixaven llegir generosament, de totes les edats i i sense adonar-me que estava a sucumbint a l’arxiu, que m’estava centrant en l’arxiu. Per la pel·lícula el arxiu era un problema, el que arriba nou m’obre portes a revisar tots els anteriors i a voler recollir més i veure més. I és un terreny ignot pràcticament. I la pel·lícula calia tancar-la. El procés de muntatge de cinema és molt destructiu. Hi ha una seqüència de la pel·lícula on es reflexiona sobre això, en la meva línia de temps de muntatge digital, a mesura que el treball progressa, va esborrant això. Ha estat un procés llarg d’investigació que em va costar tancar. Personalment crec que afecta quan els projectes s’allarguen massa i es fan massa en solitud. Quan treballes tu sola, quan estàs malament personalment… I això també va ser un aprenentatge, és una cosa evident, però jo no ho havia viscut.
Defineixes la pel·lícula com un film-zine construït de manera col·lectiva amb diaris reals d’adolescents. Com vas gestionar l’equilibri entre respectar la intimitat crua d’aquests escrits i donar-los una dimensió cinematogràfica i pública?
Em vaig guiar sobretot per dues normes. Totes les aportacions haurien de ser voluntàries i sempre de dones i adultes. Això em donava una possibilitat d’una certa legitimitat i d’altra banda, mai la meva voluntat no ha estat desvetllar, sinó potser assenyalar un secret. O sigui, ho desvetlles, ho desactives. A mi no m’interessa revelar, sinó assenyalar i sobretot assenyalar pràctiques comunes.
El teu primer llargmetratge Tódalas mulleres que coñezo abordava directament la violència estructural, la por i la resistència de les dones a l’espai públic. Creus que el cinema de caràcter «parlat» i directe és l’eina més eficaç per esquerdar el mite de la igualtat?
Tódalas mulleres que coñezoparla, s’acosta a una de les emocions, crec que, en la jerarquia de la nostra societat, més baixes, més vergonyants, una vergonya que també és de gènere, que és la por i que tampoc en parlem gaire, òbviament, perquè no és agradable, perquè hi ha alguna cosa de tornar a passar els fets quan els tornem a explicar. Parlar de com ens sentim cada dia de la nostra vida a l’espai públic en relació amb les violències masclistes que patim, especialment el terror sexual. Parlar d’això, de sobte posar-hi paraules, pot resultar transformador, com un espai fundacional. La conversa simplement, la conversa entre iguals, entre persones que tinguin experiència o que formen un espai d’aquest tipus.
Has treballat en la descentralització de l’ésser humà respecte a la natura. Com es tradueix visualment aquesta mirada ecofeminista?
Jo sempre treballo amb perspectiva ecofeminista. El feminisme també ha de tenir en compte al centre les condicions materials, l’impacte material que estem tenint. Quin tipus de representacions en imatge s’han fet de les realitats més que humanes, de les altres espècies no humanes. A la història de l’audiovisual, la televisió molt i també el cine, és una història força terrible. La proliferació d’imatges i de representacions ha contribuït a l’empitjorament de les condicions de vida. El més important és aplicar com a principi la renúncia, aplicar principis d’economia, de decreixement, no anar a gravar. Potser és renunciar a la imatge o per descomptat a imatges d’altíssima qualitat i, de fet, proposar a les persones espectadores que quan veiem una imatge de cert tipus, per exemple, imatges d’hiper alta definició d’un animal, d’uns animals que els humans sabem que estan assetjats, cal desconfiar d’aquesta imatge. Hi ha una empremta icònica a la imatge i, per exemple, imatges que tenen molt soroll, que són de mala qualitat, les imatges de càmeres trampa, de càmeres automàtiques que es disparen soles a la nit, que són com les càmeres de vigilància, aquest tipus d’imatges ens porten a una altra visió que també ens inclou una mica més a nosaltres. Estic fent experiments de diferents tipus, de diferents tècniques de gravar determinades plantes, de com jo les miro, em van ensenyant a mi com jo estic mirant. I hi ha una pulsió, o sigui, hi ha una pulsió en què jo vull aconseguir una imatge que ens tregui de la ceguesa vegetal, de no adonar-nos que estan vives les plantes. Aleshores potser això no ho aconsegueixo. És possible que no, no depèn només de mi, depèn de la mirada també, perquè també es construeix des de la mirada.
Tot i els tombs que va donar la seva vida, la ciutat sempre va ser-ne el centre, el lloc des d’on viure, pensar, canviar el món i estimar. Si algú s’ha guanyat aquest títol, és ell. Des de la Barcelona de Pasqual Maragall, que va abraçar, fins a tantes i tantes ciutats d’Amèrica Llatina que va contribuir a endreçar. Ciutadà Borja!El nom també li escau per les reminiscències que va adoptar durant la revolució francesa.El citoyen entès com un membre actiu de la societat i de la nació i dotat de drets i deures polítics. Els qui el coneixem de sempre recordem la seva activitat desbordant, que el va dur a implicar-se en totes les causes justes de la segona mitat del segle XX. La causa dels treballadors, dels barris, de les dones, de la llibertat. Aquí i arreu. Al París de 1968, al Xile de 1973, a l’Espanya franquista i a la Catalunya de la transició.
Jordi Borja era hiperactiu però no era un tastaolletes. Va concentrar la seva energia descomunal en la ciutat i els ciutadans. El seu pensament n’era deutor. Si va ser gramscià abans que molts altres, va ser perquè els desafiaments de la ciutat i dels seus ciutadans el duien a pensar en termes de modernitat. A plantejar-se no només la qüestió del poder sinó també la de l’hegemonia. El seu conflicte amb el PCE ve d’aquí. De situar la democràcia exercida lliurament al centre de tota activitat transformadora. No es que el PSUC i el PCE fossin el contrari, però alguns dels seus dirigents duien una motxilla que els duia –que ens va dur– a acomodar-nos a la tradició comunista i a creure que actituds més rupturistes, com la seva,ens duria a perdre bous i esquelles. La creació de Bandera Roja, en la qual es va implicar en tot i per tot va ser el resultat d’aquest debat. Avorria el conflicte estèril que tan de mal ha fet a les esquerres, i per això va tornar al PSUC, però ho va fer sense renunciar a res, amb coratge.Després de crear un moviment que havia de jugar un paper importantíssim en la mobilització ciutadana, a barris i ciutats, i en la política durant el tardofranquisme.
Li devem la Barcelona que tenim, aquella que resisteix com potal procés de gentrificació de la ciutat, des dels barris. Com es sabut, va contribuir de manera decisiva al disseny dels districtes, des de la solidesa intel·lectual que havia adquirit a França, i des d’una implicació militant i un gran sacrifici personal,passant dies i nits amb veïns de tots els barris de Barcelona. Aquesta vessant seva ha estat prou destacada com per a insistir-hi. Encara es pot resseguir en el darrer llibre que va publicar, amb l’ajut de la seva companya Dolors, quan la capacitat de raonar i escriure –no la força, ni l’ànim, que mantenia intactes–, el vancomençar a trair. No obstant, no m’agrada encaixonar-lo en aquesta categoria de sociòleg urbà tot i el mestratge amb què la va exercir. El Jordi Borja era un revolucionari. Un intel·lectual i un activista radical. Contrari a tot dogmatisme. Capaç de dir no al seu partit de sempre, o d’advertir els Comuns d’alguns dels errors que estaven cometent. Tots l’havien d’haver escoltat més. També va ser sempre contrari a la deriva acomodatícia de molta gent d’esquerres, pròpia de tota societat benestant. En els darrers mesos, hi he tingut una relació especial, que no havíem conreat abans. He tingut l’honor de poder-lo acompanyar en la decisió valenta que va prendre per deixar de patir i fer patir els seus estimats. Que em perdonin els seus amics de sempre si dic que hi he descobert un home d’una qualitat humana fora mida. Contrari a totes les injustícies. Obsessionat amb els seus orígens. Capaç, fa pocs dies, de repassar els títols d’una biblioteca on era visible la seva formació com si fos encara un jove estudiant de la Sorbonne. Rebent amics a casa, amb música de fons de la chansonfrançaise. Patint per no poder expressar-se i poder expressar-los millor la seva amistat. Determinat en la decisió que havia pres. Un Jordi dolç,indignat per les bestieses i els perills que viu el món. Si una cosa em sap greu és que aquesta relació més personal hagi estat tardana. Havíem esdevingut amics.
Escape
