Archivo Cat Plural

Blog

  • Energia: uns parlen de naps i altres de cols. Parlem de l’hort

    Energia: uns parlen de naps i altres de cols. Parlem de l’hort

    Aquí tienes la versión en castellano

    Des de la primera crisi del petroli, als anys setanta, hi ha hagut un llarg recorregut per a la implantació de les energies renovables. Ja s’han celebrat 30 reunions COP sobre el canvi climàtic, amb un reconeixement oficial que el camí passa per reemplaçar les fonts fòssils per energies renovables, evitant i reduint també la concentració de CO₂ a l’atmosfera.

    Fins aquí, tothom —polítics i líders socials— ho incorpora al seu discurs. Tothom parla de l’hort, és a dir, de l’energia renovable. Però, en la realitat, en el moment de la veritat, uns es queden parlant de naps i d’altres de cols. Fins i tot n’hi ha que defensen la importació de productes d’altres llocs i orígens per continuar el seu model de negoci.

    Reiteradament, des del moviment del «sí, però així no», es fa ús del que tècnicament es denomina índex d’autosostenibilitat. Si es miren les hemeroteques d’aquests darrers anys, trobarem investigadors de certes universitats, representants de moviments ecologistes, premsa, mitjans de comunicació i fins i tot la mateixa administració —per exemple, alguna diputació— que presenten i difonen la idea que amb la cobertura de teulades i l’ús d’espais «antropitzats» es poden assolir índexs molt elevats d’autosostenibilitat.

    Per demostrar-ho, correlacionen les dades dels estudis amb el consum elèctric residencial i de serveis de fa uns anys, oblidant que el repte, tal com es desprèn de les conclusions de les reunions COP, de les normatives europees i dels mateixos pactes avalats pel Parlament de Catalunya, és el reemplaçament de les fonts fòssils per fonts renovables.

    Aquí hi ha una confusió essencial entre electricitat i energia. L’electricitat és només una part del consum energètic total. Per tant, cobrir una proporció elevada de la demanda elèctrica actual no significa haver resolt la transició energètica.

    No es tracta només de ser capaços de cobrir el consum d’electricitat del sector residencial i de serveis, que representa menys del 15% de l’energia final total consumida. Es tracta realment de fer front al conjunt del consum energètic.

    No es tracta només de ser capaços de cobrir el consum d’electricitat del sector residencial i de serveis. Es tracta realment de fer front al conjunt del consum energètic

    Deixant a part les fonts nuclears, segons les dades de l’ICAEN, més del 70% de l’energia final consumida és encara d’origen fòssil.

    És a dir, des d’alguns sectors —molt recentment, per exemple, en una publicació a Regió7— es continua parlant de naps i des d’altres, de cols, amb totes les conseqüències que la disseminació d’aquestes visions incompletes té sobre la societat, la comprensió de la realitat energètica, l’acceptació de les propostes de futur i, per descomptat, la confusió de la població en general.

    Per què sembrar cols si ens diuen que amb una dieta de naps ja anirem prou bé? Però tampoc es diu qui paga o com s’han de pagar les despeses. També trobem declaracions d’alts càrrecs de l’administració responsable de l’energia en les quals es reconeix que cal que hi hagi aportacions d’energia fotovoltaica i eòlica, és a dir, que són una peça més del «mix» energètic.

    Però no s’acaba de fer bandera que el repte aprovat pel Parlament de Catalunya, fent-se ressò dels acords de la Unió Europea acceptats per l’Estat espanyol, té com a objectiu una societat descarbonitzada l’any 2050.

    Això significa que fotovoltaica i eòlica no poden ser tractades simplement com dues fonts més que afegim a les existents. Si l’objectiu és abandonar progressivament els combustibles fòssils, han de convertir-se, juntament amb altres fonts no fòssils, l’emmagatzematge i les xarxes, en peces centrals del nou sistema energètic.

    Cal ser conseqüents i fer bandera del reemplaçament de les fonts fòssils per les energies renovables. En la cistella energètica caldrà portar predominantment energies renovables, i limitar progressivament les funcions de les fonts fòssils.

    Cal ser conseqüents i fer bandera del reemplaçament de les fonts fòssils per les energies renovables

    Cal ser molt clars i fugir dels possibilismes per no espantar determinats sectors que han de votar en les pròximes eleccions. Si no és així, s’està fomentant la idea que només amb naps es pot continuar avançant, encara que això sigui, o pretengui ser, enganyar-nos a tots. Cal parlar de tot l’hort.

    Electrificació, descarbonització, mobilitat, transport per carretera, transport aeri, transport marítim, residus, indústria, sector residencial, sector primari, xarxes elèctriques de transport, xarxes elèctriques de distribució, emmagatzematge de curta i llarga durada, inversions, infraestructures, flexibilitat, gestió intel·ligent…

    Perquè la transició energètica no consisteix només a decidir quanta energia renovable volem produir. Consisteix a decidir quin sistema energètic necessita Catalunya i construir-lo. I aplicar allò del primer dia de classe de «física social»: el moviment es demostra caminant.

    Està molt bé que el Govern i el Parlament desenvolupin lleis, normatives i regulacions: Llei del canvi climàtic, pressupostos de carboni, etc. Són condicions necessàries, però no suficients.

    I aquí ens perdem. Perquè cal desplegar com es farà, i això ja no és com el paper, que ho aguanta tot. Cal mullar-se.

    I alguns sectors semblen voler evitar que es passi a l’acció i continuen afavorint que es parli només de naps mentre, a falta de productes suficients, es continua amb la importació més enllà de l’hort propi.

    Cal evitar aquests jocs. Cal afrontar una planificació apropiada i passar a l’acció, definint infraestructures, inversions i els equilibris entre els papers que han de jugar el sector públic i el sector privat.

    Evitem continuar jugant al possibilisme perquè, de tant anunciar que ve el llop, al final pot acabar apareixent, espantant i dispersant la cabanya de projectes.

    I potser ja és hora de començar a mirar no només els projectes que arriben a Catalunya, sinó també els nous projectes industrials i disruptius que no s’hi estan quedant. Aquesta també és una manera de mesurar les conseqüències d’una política energètica.

  • Una victòria per l’hegemonia en el turisme

    Una victòria per l’hegemonia en el turisme

    Aquí tienes la versión en castellano

    Fa uns dies, qui fou president del F.C. Barcelona, empresari hoteler i coneguda veu i representant del Consorci Turisme de Barcelona, Joan Gaspart, va tenir a bé personificar una d’aquestes victòries: la del reconeixement de l’enorme problemàtica que suposa un turisme sense control a la capital catalana. «Fa 10 anys jo no entenia perquè els veïns no estaven d’acord amb el turisme. Després de 10 anys sí que ho entenc», va afirmar pocs dies abans de deixar el seu càrrec, després de 33 anys, al capdavant del Consorci. I va afegir, en el que es podria entendre com una clara referència a les afectacions de classe que comporta la turistificació a Barcelona: «Jo també soc veí, el que passa és que no soc veí de Ciutat Vella, soc veí de la Bonanova, llavors jo soc dels que reconec que a la Bonanova no tenim cap problema amb els turistes». Que algú amb l’experiència empresarial, la trajectòria vital, la veu pública i el capital simbòlic de Joan Gaspart afirmi una cosa així no pot ser considerat sinó una victòria sobre l’hegemonia del pensament dominant sobre el turisme.

    Cal recordar que el concepte d’«hegemonia», en el sentit en què s’utilitza en aquest article, va ser desenvolupat pel pensador marxista italià Antonio Gramsci. Per a Gramsci, l’hegemonia era la capacitat d’una classe social, normalment la dominant, per dirigir i mantenir el seu poder no només mitjançant la força, la coerció o la violència, sinó també aconseguint que la seva visió del món fos acceptada com a natural, lògica i de sentit comú per amplis sectors de la societat, és a dir, per les classes dominades. La lluita per l’hegemonia, per al també dirigent polític, era, doncs, essencial per a una transformació social profunda i duradora. Sense hegemonia, els canvis apareixerien com a inestables i efímers. I és des d’aquest punt de vista que cal valorar les paraules de Joan Gaspart.

    Si després de la Crisi del Totxo de 2008 el turisme es va presentar davant d’amplis sectors econòmics i polítics com l’eina ideal per tornar a posar en marxa el motor d’una economia gripada, no va ser menys significativa la introducció de formes, discursos i narratives, fins aleshores desconegudes, per empènyer la societat en aquesta direcció. Em refereixo a qüestions com els apartaments turístics, l’aparició de plataformes com Airbnb, HomeAway, etc., la multiplicació i naturalització de companyies de vols de baix cost amb base pràcticament a cada ciutat, la privatització del sòl urbà que van suposar les modificacions normatives relacionades amb les terrasses i altres exemples similars. Aquest canvi en el còctel econòmic de les ciutats va anar acompanyat de recursos narratius i ideològics potents com l’economia circular, la sostenibilitat, l’exotització de la vida quotidiana, etc. Elements que no van representar res més que un nou exemple d’aquella lluita per l’hegemonia a què abans feia referència. Passar de l’economia circular al capitalisme de plataforma ha costat anys d’esforç, de politització constant de la vida urbana, d’organització i articulació de moviments, persones i mitjans de comunicació, i de la mobilització d’una enorme quantitat d’energia en forma d’hores de treball. Ha costat molt, però aquesta és una gran victòria.

    Deia el sociòleg Alain Touraine que els moviments socials són actors col·lectius que lluiten per controlar l’orientació i els valors fonamentals d’una societat. Personalment, penso que Touraine es queda curt, ja que circumscriure l’acció d’aquests moviments a l’àmbit dels valors suposa caure en una mena d’idealisme insuficientment enfocat. Les idees no sorgeixen del no-res, sinó que són manifestacions de les relacions socials, igual que van ser les relacions socials profundament desiguals vinculades a les dinàmiques de turistificació les que van organitzar els moviments socials articulats contra aquestes i van generar una hegemonia prou forta per fer canviar de parer una persona amb les característiques de Joan Gaspart.

    Estem de celebració, sí, però en aquests moments cal tenir memòria. La lluita per l’hegemonia és constant, no defalleix, no fa vacances i no s’atura, perquè tampoc no s’aturen els interessos materials que es beneficien dels processos de turistificació. Les victòries s’han de celebrar quan es produeixen —i més en moments com els actuals—, però també han de servir per recordar que una victòria és sempre un segment temporal que cal reforçar.

  • La UE i l’absurd de plastificar una taronja

    La UE i l’absurd de plastificar una taronja

    Aquí tienes la versión en castellano

    Barcelona, ja ho saben, és plena de turistes i fa una calor humida molt molesta. Entro al supermercat per fer la compra i amb un objectiu secret: buscar una imatge extraordinàriament precisa del que durant dècades va ser la nostra idea de progrés. Gairebé sense buscar, trobo una síndria tancada dins d’un recipient de plàstic. Un mango tallat a trossets i dins de plàstic. La pinya, a rodanxes, també. Móres i nabius, també dins de plàstic.

    Surto del supermercat per provar un segon espai d’anàlisi i m’animo a practicar un esport extrem de risc: passejar pel Mercat de la Boqueria, on es desplega una petita arquitectura quotidiana de l’absurd contemporani. Entre centenars de turistes que es fan selfies, ous d’estruç, parades de fruita i sucs de colors impossibles, apareixen síndries, mangos, pinyes, melons i cocos perfectament trossejats i tancats dins de recipients transparents.

    Fruites que durant milions d’anys d’evolució van desenvolupar els seus propis sistemes de protecció necessiten ara una segona pell industrial per recórrer uns centenars de metres per la Rambla, entre runa, tanques i obres. El cicle sembla un resum perfecte del capitalisme contemporani: comprar, fotografiar, menjar i llençar. Vint minuts d’utilitat i tones de residus que romandran a Barcelona molt més temps que el turista a la ciutat.

    Durant dècades, i a causa de l’immens poder de la indústria del petroli, dels plàstics i dels seus derivats, hem sobreenvasat la natura i n’hem dit comoditat. Ara arriba una nova legislació europea per recordar-nos una cosa que milions d’anys d’evolució havien deixat bastant clara.

    Durant dècades hem sobreenvasat la natura i n’hem dit comoditat

    El nou Reglament europeu sobre envasos i residus d’envasos ha començat a aplicar-se aquest mes d’agost de 2026 i es desplegarà progressivament. A partir de 2030 restringirà, amb determinades excepcions relacionades amb la conservació, la higiene o la protecció dels aliments, els envasos de plàstic d’un sol ús per a fruites i verdures fresques preenvasades de menys d’1,5 quilos. No desapareixerà tot el plàstic, però comença a canviar aquesta idea que relaciona el plàstic amb la normalitat de les nostres vides.

    El supermercat com a museu

    Facin la prova en un supermercat qualsevol. No hauran de buscar gaire. Hi trobaran, segur, cogombres plastificats individualment. Quatre pomes dins d’una safata. Sis tomàquets en una caixa transparent. Pebrots agrupats en bosses. Pastanagues embossades. Amanides tallades i tancades dins de plàstic. Embotits en safates. Formatges separats per làmines de plàstic. Dues galetes dins d’una bossa, dins d’una safata, dins d’una caixa de plàstic.

    Camino pels passadissos i començo a mirar el supermercat d’una altra manera. El plàstic no és un objecte, és el paisatge. És a tot arreu i, precisament per això, hem deixat de veure’l. No tots aquests envasos desapareixeran amb el reglament europeu. Tampoc tot el plàstic és inútil: hi ha raons de seguretat, conservació, higiene i transport que justifiquen alguns dels seus molts usos. Però resulta molt difícil defensar bona part del sobreenvasament des d’una altra lògica que no sigui la comercial i la del benefici econòmic.

    Agrupar. Individualitzar. Diferenciar. Seduir. Convertir un aliment corrent en un producte aparentment prèmium. L’envàs ja no serveix únicament per protegir allò que comprem. Serveix per vendre-ho. I aquí em sorgeix una pregunta més interessant que l’habitual i tòpica discussió sobre el reciclatge: per què necessitàvem fabricar tot això? Perquè el problema comença molt abans de portar el plàstic al contenidor groc.

    Bye bye, bosseta de quètxup

    Continuo buscant. Camino per la ciutat i, quan sento la crida de l’estómac, entro en una hamburgueseria de barri. Res d’especial, ben normaleta. A la meva taula hi ha tres sobres de quètxup, dos de maionesa i un de mostassa. Cadascun conté uns pocs grams de salsa, però per arribar fins aquí ha necessitat matèries primeres, fabricació, impressió, transport i distribució. Després, algú l’obre durant quatre segons i ja està. Brossa.

    Europa restringirà determinats envasos individuals de plàstic per a condiments, salses, sucre, amaniments o crema per al cafè als establiments d’hostaleria. Hi haurà excepcions per a alguns usos, entre els quals determinats menjars per emportar i necessitats higièniques, mèdiques o assistencials.

    No es prohibeix el quètxup. Convé aclarir-ho abans que algú convoqui una manifestació en defensa de la llibertat de la maionesa. La qüestió és molt més senzilla: per què cal fabricar un recipient nou cada vegada que algú vol posar mostassa sobre una salsitxa de Frankfurt? Sembla una batalla petita. Però multiplicada per milions de persones deixa de ser-ho.

    El got que viu cinc minuts

    Entro en un cafè normal —res d’«especialitat» ni de matcha per a expats—. Demano un cafè amb llet per emportar. Me’l serveixen amb un altre objecte de biografia molt breu. Fabricació. Transport. Emmagatzematge. Cafè. Deu minuts amb mi i destí a la paperera de la cantonada.

    Hi ha alguna cosa fascinant en la nostra capacitat industrial per fabricar objectes cada vegada més sofisticats destinats a convertir-se cada vegada més ràpidament en brossa.

    Això també comença a canviar, ja que des de principis de 2027 els establiments de menjar i beguda per emportar hauran de permetre que els consumidors utilitzin els seus propis recipients sense pagar més per fer-ho. A més, el 2028 hauran d’oferir també alternatives reutilitzables per a determinats serveis de take away.

    Sembla clar que la carmanyola contraataca. Després de dècades de suposada innovació plàstica, potser redescobrirem que les nostres àvies dominaven una tecnologia extraordinàriament avançada. Reutilitzable. Rentable. Transportable. Barata. De vegades innovar consisteix a recordar.

    177,8 quilos per persona

    No passa sempre, però en aquest cas les xifres aconsegueixen explicar de manera clara per què tot això importa. Només el 2023 i segons les dades oficials, la Unió Europea (UE) va generar 79,7 milions de tones de residus d’envasos: 177,8 quilos per habitant. Només els residus d’envasos plàstics van arribar a una mitjana de 35,3 quilos per persona. I al voltant del 40% del plàstic utilitzat a la Unió Europea es destina a envasos.

    Quan repasso les fotografies que he fet al supermercat i que il·lustren aquesta crònica, torno mentalment als seus passadissos i allà els números deixen de ser abstraccions. Hi eren. Passadís rere passadís. Safata rere safata. Bossa rere bossa. Envàs rere envàs.

    Durant dècades hem confiat en una mena d’indulgència ecològica contra el problema anomenada reciclatge. Es tractava de comprar, utilitzar, llençar al lloc adequat per reciclar i tornar a comprar més plàstic. Però una economia veritablement circular obliga a reformular les preguntes. Necessitàvem fabricar tots aquests objectes? El millor residu reciclable continua sent el residu que mai no va existir.

    La cultura de la monodosi

    Passo pel costat d’un hotel i penso en tots aquells on m’he allotjat. Penso en aquell altre petit monument quotidià de la nostra civilització del malbaratament: el xampú diminut. Xampú individual. Gel individual. Loció individual. Aftershave individual. Una dutxa, un recipient. Tots aquests envasos cosmètics i d’higiene personal d’un sol ús destinats a una única estada hotelera també quedaran prohibits el 2030.

    Totes les escenes del passeig d’aquest dia d’agost per Barcelona comencen a connectar-se. Fruita plastificada. Safates del supermercat. Sobres de quètxup. Gots per emportar. Xampús diminuts. No es tracta només de plàstic. Es tracta de la cultura de la monodosi.

    Durant dècades vam confondre comoditat amb el fet de fer servir i llençar, i modernitat amb individualització. Com més empaquetat, petit, ràpid i prescindible era alguna cosa, més contemporània semblava. Cada gest quotidià havia de produir el seu petit cadàver material. Política personal de «fer servir i llençar». Aquest va ser el gran lema no escrit d’una època que s’acaba —almenys a la Unió Europea—.

    No existeix cap lloc anomenat «fora»

    El reglament incorpora, a més, límits per a determinades concentracions de PFAS en envasos destinats a entrar en contacte amb aliments. Les PFAS —substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades— són milers de compostos químics sintètics coneguts com a «contaminants eterns» perquè no es degraden de manera natural, s’acumulen en el medi ambient i en els teixits dels éssers vius i plantegen seriosos reptes de seguretat ecològica i alimentària.

    La nostra brossa no desapareix quan deixem de veure-la. Diem «llençar» amb una tranquil·litat semàntica extraordinària. Llençar on? No existeix cap lloc anomenat «fora».

    Els residus romanen als nostres cossos, als abocadors, a les incineradores, als rius, als mars i als oceans. Es transformen, es fragmenten, circulen. La nostra brossa té bastant més memòria que nosaltres.

    Llibertat per plastificar mandarines?

    Com podem imaginar, aquestes noves mesures europees alimentaran també la coneguda guerra cultural contra Brussel·les. Europa regula massa. Primer, els taps enganxats a les ampolles. Ara, els sobres de maionesa. Qualsevol límit ambiental pot convertir-se avui en una suposada agressió contra la «sagrada» llibertat individual.

    Hauríem d’invertir les preguntes. Per què embolicar quatre mandarines amb plàstic era llibertat? Per què rebre tres sobres de mostassa que ningú no havia demanat representava un «progrés»? Per què fabricar milions d’objectes destinats a existir deu minuts era sinònim de comoditat?

    Hauríem d’invertir les preguntes. Per què fabricar milions d’objectes destinats a existir deu minuts era sinònim de comoditat?

    La qüestió no és només ambiental o ecològica. És cultural, econòmica i profundament política. Durant bona part del segle XX vam construir una idea de suposat benestar basada en una premissa impossible: produir, consumir i llençar com si els materials poguessin desaparèixer del planeta quan deixem de necessitar-los.

    La política cap dins d’un sobre de mostassa

    Torno cap a casa i passo de nou per la Boqueria. Les safates de fruita continuen allà. Perfectes. Transparents. Fotogèniques. Preparades per al consum immediat. I penso que la transició ecològica no passa només a les grans cimeres climàtiques, les centrals elèctriques o les fàbriques. També passa en un supermercat. A la barra d’un bar o a la taula d’una hamburgueseria. Al bany d’un hotel. Al recipient d’un cafè. En un inofensiu sobre de mostassa. La política real també cap dins d’objectes ridículament petits.

    Les grans transformacions culturals comencen quan allò que durant dècades es considerava normal comença a semblar-nos molt absurd. No fa tant de temps, fumar en un hospital, al cinema, en una discoteca o a la part del darrere d’un avió, davant dels nadons, ens va arribar a semblar normal.

    Potser arribarà un moment en què algú mirarà fotografies dels nostres supermercats i preguntarà: De debò embolicàveu les rodanxes de pinya amb plàstic? Doncs sí.

    I els plàtans. I els tomàquets. I mig meló. I la polpa del coco. I una cullerada de quètxup. I el sabó de cada dutxa d’un hotel. Sí, hi va haver un temps en què érem extraordinàriament sofisticats a l’hora de fabricar brossa abans fins i tot de començar a menjar o rentar-nos. I durant dècades en vam dir comoditat o, encara pitjor, progrés.

  • Salut, habitatge i el deure d’intervenir

    Salut, habitatge i el deure d’intervenir

    Aquí tienes la versión en castellano

    La llar hauria de ser el primer espai segur de qualsevol persona. El lloc on poder néixer, créixer, desenvolupar-se i, si així es desitja, també on morir. Però aquesta idea tan essencial s’esmicola quan l’habitatge deixa de ser un dret i es converteix en una amenaça quotidiana.

    Halfdan Mahler, exdirector general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), va ser determinant en la creació de l’atenció primària en els sistemes de salut i deia que: «La salut comença a la llar, a l’escola, als camps i a les fàbriques. És en aquests llocs a on les persones viuen i treballen, a on la salut es forja o es trenca».

    La Carta d’Ottawa per la Promoció de la Salut incorpora la necessitat d’abordar els determinants socials de la salut i considera que: «Les condicions i requisits per a la salut són la pau, l’educació, l’habitatge, l’alimentació, la renda, un ecosistema estable, la justícia social i l’equitat».

    Transitar d’un model biomèdic hegemònic de la salut i la malaltia a un model holístic que incorpora els determinants de la salut com a eixos de desigualtat d’aquesta no ha estat fàcil, però avui en dia ningú posa en dubte la influència que tenen.

    Hauríem de poder identificar a les consultes la situació d’inseguretat residencial que tenen les persones, tal com hem fet amb altres aspectes com les violències masclistes per exemple. I com a professionals ens assalten els dubtes sobre si: és feina nostra? I, en el cas que la resposta sigui que sí, n’apareixen de nous: com hem de fer-ho?

    Hauríem de poder identificar a les consultes la situació d’inseguretat residencial que tenen les persones, tal com hem fet amb altres aspectes com les violències masclistes per exemple

    Com a primer pas s’hauria de millorar la sensibilització i implicació de les professionals envers aquest tema. Cal entendre que l’habitatge no és un aspecte «extern» a la consulta, sinó un element que condiciona directament la salut de les persones que atenem. Des d’aquesta implicació podem: emetre informes de vulnerabilitat o pobresa energètica quan sigui necessari, mostrar el nostre posicionament públicament, acompanyar a la comunitat en actes en què es reivindiquin millores o drets i recomanar aquelles plataformes o entitats que treballen pel dret a l’habitatge i que poden pal·liar els problemes que pateixen. Però sobretot hauríem d’intentar no medicalitzar la pobresa ni patologitzar a aquestes persones. Abans d’emetre un diagnòstic de salut física o mental, cal preguntar-se en quines condicions viu aquesta persona i què podem fer ajudar-la.

    En aquesta línia, la Plataforma d’afectats per la hipoteca PAH de Vallekas, conjuntament amb un grup de professionals sanitàries, ha elaborat una guia sobre Vivienda y salud. Acompañar personas en riesgo de desahucio. És un document que proposa maneres concretes de treballar plegades sanitàries, professionals de serveis socials i persones afectades per la crisi d’habitatge. Creiem que és un document que ens pot ajudar a millorar l’atenció a les comunitats des de l’Atenció Primària. No és només una guia, és una invitació a repensar el que podem fer. Ignorar com és de determinant l’habitatge en la salut és, senzillament, mirar cap a una altra banda.

  • Infància i dependència: els nens que cuiden

    Infància i dependència: els nens que cuiden

    Aquí tienes la versión en castellano

    A Catalunya, prop de 97.000 persones cuiden un familiar en situació de dependència. La majoria són dones d’entre 60 i 69 anys que assumeixen aquestes tasques de manera no professional. En canvi, els cuidadors joves, d’entre 18 i 29 anys, representen una minoria estadística i, sovint, exerceixen aquest rol arran d’una discapacitat sobrevinguda o per donar suport a un progenitor malalt.

    Darrere d’aquestes xifres, però, hi ha una realitat encara més invisible: la dels infants i adolescents que creixen cuidant. No acostumen a identificar-se com a cuidadors, ni tampoc ho fa el seu entorn. Són fills i filles que, mentre continuen anant a l’escola, fent deures i construint-se com a persones, també ajuden els seus pares malalts a vestir-se, els acompanyen a visites mèdiques o els hi administren la medicació tots els matins. En definitiva, nens i nenes que assumeixen responsabilitats que no els corresponen a la seva edat.

    Laia Obiols, de 23 anys i veïna de Mataró, és una d’aquestes veus. Ha estudiat Atenció a Persones en Situació de Dependència i Integració Social. Actualment estudia Treball Social a la Universitat de Barcelona, una vocació estretament lligada a la seva experiència vital. La seva mare, Bea Olcina, va conviure durant anys amb una esclerosi múltiple. Sense ser-ne del tot conscient, la Laia va créixer cuidant-la. Avui explica què significa viure una infància marcada per la malaltia i com aquella experiència ha determinat també qui és avui en dia.

    Quants anys tenies quan vas començar a adoptar el rol de cuidadora de la teva mare?

    Vam saber que la meva mare tenia esclerosi múltiple quan jo tenia sis anys. Al principi, com que és una malaltia degenerativa, encara era força autònoma i el meu pare assumia la major part de les cures. Però, a mesura que la malaltia avançava, la meva implicació augmentava i totes les tasques van passar a ser compartides entre el meu pare, el meu germà i jo.

    La veritat és que no recordo la meva mare sense la malaltia. La recordo empitjorant progressivament: primer amb bastó, després amb moto i, finalment, amb cadira de rodes. Però mai m’he considerat la seva cuidadora, sinó la seva filla. Una filla que estimava la seva mare i la cuidava. Mai ho vaig viure com una obligació ni com un mèrit; només amb el temps he pres consciència de totes aquelles coses que una nena no hauria de fer i que per mi formaven part de la normalitat i no tenien res d’excepcional.

    Com va canviar la vostra relació des d’aleshores?

    Una cosa que agraeixo de no haver estat plenament conscient de la situació i d’haver-ho viscut des de tan petita és que sempre vaig tractar la meva mare com la meva mare, i no com una persona malalta. Teníem discussions de mare i filla, com qualsevol altra família. Al principi del dol me’n penedia molt, però amb el temps vaig entendre que era una situació molt difícil: la seva malaltia m’exigia afrontar responsabilitats que, com a nena i especialment com a adolescent, eren complicades de gestionar. En realitat, la nostra relació era, per sort, la de qualsevol mare i filla, i això va fer que ella mai se sentís menys vàlida com a mare. Estic segura que la nostra relació va ajudar-la molt a sobreportar la malaltia; és important que les famílies puguin relacionar-se així, com a famílies, i no només com a cuidadores.

    I va canviar la teva vida en altres aspectes?

    Quan m’hi paro a pensar, me n’adono que la malaltia de la meva mare ha influït en tots els aspectes de la meva vida. Per exemple, en els estudis i en la meva trajectòria professional. Cuidar d’una persona que m’estimava tant com la meva mare va forjar la meva empatia i la meva sensibilitat, qualitats que neixen de tot el que vaig viure a casa. Això ha marcat completament el meu futur: vaig escollir el treball social i l’atenció a persones amb dependència perquè, d’alguna manera, era una realitat que sempre havia format part de la meva vida. De la seva malaltia, però sobretot de la meva mare, he après a lluitar pels drets de les persones i a posar en valor la vida. A més, la meva mare, que és la persona que més he admirat mai, era també treballadora social.

    La seva malaltia va repercutir en la teva salut mental?

    La meva mare va morir quan jo tenia 17 anys. Mentre ella estava malalta, jo també vivia les preocupacions pròpies de qualsevol adolescent: un examen per al qual havia d’estudiar, una discussió amb una amiga o negociar amb els pares l’hora d’arribada a casa. La malaltia era una preocupació més de totes les que tenia. Potser la més important, sí, però no l’única. A més, sempre la vaig viure amb esperança: estava convençuda que la meva mare es curaria. De fet, mai vaig voler informar-me gaire sobre què era exactament l’esclerosi múltiple perquè no volia confirmar que tenia una malaltia greu.

    El cop va arribar després. Quan va morir, vaig haver d’afrontar una realitat que fins aleshores havia evitat assumir. Ara sé que hi ha ferides que no es fan visibles mentre les vius, sinó anys després, quan tens la distància necessària per entendre tot el que va significar. M’afecta ara i, probablement, també m’afectava aleshores, tot i que no n’era conscient.

    La Laia, de petita, amb la seva mare. | Cedida

    Com es gestiona un dol quan has hagut de cuidar la teva mare des de petita?

    Per a mi, la mort de la meva mare no era una possibilitat. El seu empitjorament sí, però no que es morís. El dol va ser molt dur, perquè tenia una esperança molt ingènua que es va trencar de cop. Tota la força que havia tingut durant els anys de la malaltia va desaparèixer aleshores.

    El primer que vaig sentir va ser penediment i culpa: pensava que no havia estat prou bona filla, que l’hauria d’haver cuidat més, que no hauríem d’haver discutit tant o que hauria d’haver estat més pendent de la seva salut. Va ser en aquell moment quan vaig necessitar ajuda psicològica. Sempre havia intentat demostrar que estava bé, perquè sentia que hi havia algú que em necessitava més del que em necessitava jo mateixa. Però, de cop, vaig entendre que la meva mare ja no hi era, i que no hi tornaria a ser mai més. Que ella ja no necessitava que em superposés a la seva malaltia. La meva psicòloga em va ajudar a entendre que ho havia fet tan bé com havia pogut, i que, de fet, havia assumit més responsabilitats de les que corresponen a una nena. Em va ajudar a deixar de culpabilitzar la nena que vaig ser i l’adulta en què m’havia convertit i, també, a agraïr haver viscut aquell procés amb la meva mare. Malgrat la duresa, em va permetre aprendre molt i conèixer-la d’una manera molt més profunda del que probablement hauria estat possible en unes altres circumstàncies.

    Amb la perspectiva actual, què admires de les cuidadores i què admires de les persones malaltes?

    De les cuidadores n’admiro molt la voluntat d’aconseguir el benestar d’una persona que estimes, però també d’una persona que gairebé no coneixes. Totes comparteixen una mateixa vocació de cuidar i una gran generositat. És una professió profundament gratificant, però també molt exigent, tan física com emocionalment. Malgrat això, continúa essent una feina massa precaritzada i poc reconeguda. Ser cuidadora és un sacrifici constant.

    De les persones que conviuen amb una malaltia degenerativa admiro especialment la seva capacitat de resiliència. La meva mare mai va permetre que la malaltia es convertís en el centre gravitatori de la nostra família. Sempre va lluitar perquè nosaltres la veiéssim bé, i va transformar el patiment en una força i un coratge admirable. Fins i tot en els moments més difícils, va continuar sent, per damunt de tot, la nostra mare. Mai va deixar que la malaltia engolís la seva persona.

    Un moment dolç que només podries haver viscut en aquestes circumstàncies?

    Recordo molt el moment de posar-la al llit. Miro enrere i ho recordo amb molta tendresa: dur-la al lavabo, posar-li el pijama, ficar-la al llit… No totes les filles tenen aquesta intimitat amb les seves mares. Un dels records que tinc més gravats és el dia que vam haver de gravar un vídeo per al casament del meu cosí. Es casava a Corea i la meva mare ja no es trobava prou bé per viatjar, així que jo em vaig quedar amb ella a casa. Havíem de gravar un missatge felicitant els nuvis i encara conservo totes aquelles gravacions en què ens equivocàvem, rèiem i havíem de tornar a començar. Les recordo amb molta nostàlgia, perquè aquell dia vam riure molt i ens ho vam passar molt bé.

    Les cures no només transformen la vida de qui les rep; també deixen una empremta profunda en qui les exerceix. Quan aquesta responsabilitat arriba durant la infància o l’adolescència, poques vegades rep l’atenció que es mereix. Però, indubtablement, marca la manera d’entendre les relacions, la pèrdua i, en molts casos, el futur.

    L’esclerosi múltiple i en general les malalties degeneratives no afecten únicament la salut de la persona diagnosticada. Redefineixen la quotidianitat de tota una família i l’obliguen a reorganitzar el dia a dia al ritme d’una malaltia que evoluciona amb el temps.

    El testimoni de la Laia ens recorda que darrere de cada història de dependència hi ha persones que cuiden perquè estimen, però que també necessiten ser escoltades. També vol ser un homenatge a la Bea Olcina i a totes les persones que conviuen amb una malaltia degenerativa, així com a les famílies que les acompanyen en aquest camí. Perquè explicar aquestes històries també és una manera de donar valor a les cures, fer visibles els qui les sostenen i recordar que cap persona hauria de viure aquest procés en silenci.

  • Aliança Catalana, la pedra a la sabata de l’independentisme

    Aliança Catalana, la pedra a la sabata de l’independentisme

    Aquí tienes la versión en castellano

    No és un cas aïllat. Més enllà dels fixatges públics de persones provinents de CiU o Junts, d’ERC, o fins i tot de la CUP, Aliança Catalana està portant a terme una soterrada operació de reunir-se amb militants històrics del nacionalisme i l’independentisme per tal de blanquejar la seva imatge. No es tracta tant d’incorporar nous afiliats sinó d’aconseguir el reconeixement, o com a mínim evitar el rebuig, per part de personalitats del catalanisme conservador. Aliança sap que una part del seu creixement prové de la frustració de moltes persones que es van creure que el procés culminaria amb la independència i que s’han sentit enganyades: aquí pot pescar molts vots.     

    Aquests contactes són un moviment paral·lel a l’aproximació a l’empresariat català, que ha volgut escoltar amb interès l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al Círculo Ecuestre, al Fòrum Nueva Economia o al Golf Empordà, apadrinada aquí per l’advocat Emilio Cuatrecasas. Ho ha explicat la mateixa Orriols: es tracta de «normalitzar» les seves relacions amb el sector negocis a partir de coincidir en la defensa de la «llibertat d’empresa». Mentre impulsa totes aquestes reunions, Sílvia Orriols no té inconvenient, però,  en incorporar al seu partit ex membres de Societat Civil Catalana, l’entitat unionista que es va mostrar molt activa contra el procés independentista i la normalització del català. 

    Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts, després que els hi hagi clavat una bona mossegada electoral. Hi ha qui pensa que hi ha una extrema dreta dolenta, Vox, per espanyolista, i una extrema dreta acceptable, Aliança Catalana, per independentista. Aquests sectors no volen que en unes futures eleccions al Parlament es frustri la possibilitat de construir una majoria conservadora alternativa a les esquerres a causa d’una cada vegada més dubtosa negativa de Junts a pactar amb Aliança. 

    Les trobades tenen una intenció molt clara: afeblir la possibilitat d’un cordó sanitari que aïlli Aliança Catalana a les institucions i normalitzar possibles pactes d’Orriols amb Junts

    Ara ja no costa trobar persones nacionalistes que justifiquin que cal parlar amb el partit d’Orriols. David Madí, ex dirigent de CDC que continua movent fils en l’entorn de Junts, afirmava aquest mes d’agost que no és partidari de cordons sanitaris i que «pot haver-hi pactes amb Aliança Catalana que funcionin i altres que no». Els sectors de l’independentisme que no tanquen la porta a acords amb l’extrema dreta catalana els consideren massa radicals però afegeixen que cal acceptar que la immigració preocupa i provoca rebuig en una part significativa de la ciutadania, especialment entre el sectors socials que durant molt temps es van sentir representats per Convergència. És cert que Pujol havia llegit amb atenció Els altres catalans de Paco Candel i escoltava amb interès Josep Benet recordant que Catalunya havia de ser un sol poble, però Marta Ferrusola  advertia del perill que Santa Maria del Mar acabés convertida en una mesquita; una part de les bases convergents mai no ha vist amb bons ulls el fenomen migratori vingui d’on vingui.  Aquí hi ha el possible punt de trobada amb Orriols, i ella, que ve d’aquest món, ho sap. 

    Aliança Catalana és la pedra a la sabata de l’independentisme, però una pedra tan grossa i punxeguda que el pot condemnar a una pèrdua significativa de suport social. És curiós que associacions i partits independentistes que volen fer política a Catalunya estiguin cometent un error tan evident. La primera gran equivocació va ser permetre que Orriols arribés a l’alcaldia de Ripoll l’any 2023 quan hi havia una legítima majoria democràtica que podia formar un govern alternatiu: la por a la reacció d’una part de l’electorat de Junts va regalar a Aliança Catalana una plataforma que després ha sabut aprofitar. Normalitzar Aliança Catalana seria una llosa que no es podrien  treure mai de sobre els grups independentistes. Qualsevol possible acord sobre la sobirania que suposi un pacte amb Orriols provocarà una reacció negativa no tan sols contra els qui hi pactin, sinó contra tot el nacionalisme. Si el fet que el procés del 2017 fos dirigit per Carles Puigdemont ja va fer que gent sobiranista d’esquerres se’n desmarqués, no és gens difícil imaginar què pot passar ara. La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits. Fa pocs dies a Prada, el president del Parlament, Josep Rull, semblava conscient del perill en advertir que «els que fan un plantejament etnicista posen en risc la viabilitat de la nació i el projecte d’independència». Però no tothom a Junts ho veu igual: ni alguns alcaldes aterrits per l’impacte del vot a Aliança Catalana (com el de Martorell, que va arribar a intentar impedir l’accés a l’aigua de les fonts públiques a les persones vulnerables) ni la portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, entestada en la trista creuada de frenar l’arribada a Catalunya de cap menor migrat, tot i la crisi humanitària viscuda a Ceuta. Fins i tot un sector d’ERC flirteja amb determinades afirmacions que semblen coincidir amb la voluntat d’una Catalunya tancada sobre ella mateixa: Elisenda Alemany, cap de llista dels republicans a Barcelona, ha clamat contra el «cosmopolitisme naïf» que vol «arribar als deu milions perquè els és igual el país»; els imminents debats amb Gerardo Pisarello, dels Comuns, prometen ser interessants i clarificadors.  

    La intel·ligent proposta d’Òmnium Cultural de buscar la coincidència amb altres sectors a partir de «les lluites compartides» serà esborrada per l’impacte d’acceptar com a company de viatge un partit xenòfob, islamòfob i partidari de la lliure empresa sense límits

    La Generalitat ha de poder desplegar totes les polítiques públiques en matèria d’immigració; de fet, la delegació de competències ja estava acordada pel govern  de coalició progressista però la demagògia centralista de Podemos la va fer descarrilar, aviat farà un any, quan va unir els seus vots al Congrés als de PP i Vox. Aquest increment de l’autogovern s’hauria de basar en la voluntat d’acollida, en la solidaritat i en la capacitat per explicar la nostra realitat nacional a les persones nouvingudes, no en cap picada d’ullet als arguments de l’extrema dreta.

    Sempre va bé mirar cap al País Basc. A Iparralde, el territori d’Euskadi que forma part de França, el Partit Nacionalista Basc (PNB) ha decidit canviar-se el nom i passar a denominar-se EAJ-Le Parti Basque, abandonant el qualificatiu de «nacionalista». La raó? Consideren que a França aquesta expressió evoca la «ultradreta» o fins i tot el col·laboracionisme amb els nazis del general Pétain durant la II Guerra Mundial. L’ombra de l’extrema dreta francesa, l’antic Front Nacional, ara Reagrupament Nacional, ha fet reflexionar als intel·ligents dirigents del PNB que se’n volen allunyar. Potser hi ha ajudat el fet que EH Bildu tingui un diputat a l’Assemblea Nacional Francesa, escollit dins les llistes del Nou Front Popular, compartint candidatura amb la França Insubmisa, comunistes, socialistes i ecologistes. 

    Aquí, però, hi ha qui, obsessionat per la creixent atracció de l’electorat nacionalista per part d’Aliança Catalana, que es farà evident en les properes eleccions locals en un bon grapat de municipis, pensa innocentment que la solució és assumir les seves propostes i «normalitzar» aquesta opció. Quan se’n adonin de les conseqüències serà massa tard; com a Ripoll.

  • USA pinta de groc i vermell als altres

    USA pinta de groc i vermell als altres

    Aquí tienes la versión en castellano

    Ho reconec. Tinc fascinació pels mapes. Com el jove Marlow de El cor de les tenebres de Joseph Conrad, em fascinen aquests dibuixos que fan els cartògrafs, però no sols per com mostren el territori que mostren, sinó per tot allò que amaguen.

    Un mapa mai és només un mapa. Algú decideix on està el centre, quina frontera mereix una línia gruixuda, quin territori sembla enorme i quin sempre està empetitit, quin nom desapareix i, sobretot, qui mira a qui i des de quina posició.

    Per tot això, avui m’interessa comentar el mapa de recomanacions de viatge que acaba de publicar en el seu web el Departament d’Estat dels Estats Units. Si ho miren veuran que té colors. Té nivells. Té advertiments. Sembla asèptic, fet amb llenguatge administratiu, assembla ser gairebé científic. Però no ho és, està prenyat d’ideologia i política.

    Algú decideix on està el centre, quina frontera mereix una línia gruixuda, quin territori sembla enorme i quin sempre està empetitit, quin nom desapareix i, sobretot, qui mira a qui i des de quina posició

    Espanya apareix en el nivell 2 de perillositat global amb el missatge als ciutadans estatunidencs de «extremar la precaució». Els motius oficials són terrorisme i possibles disturbis associats a la violència i la migració amb episodis greus com els de Ceuta. Els funcionaris de Washington adverteixen també d’eventuals atacs en llocs turístics, aeroports, estacions, mercats o centres comercials.

    Un acaba de llegir-ho i podria pensar —des d’aquesta ingenuïtat amb la qual gran part dels Estats Units continua contemplant la resta del planeta— que aterrar a Barcelona, València, Madrid o Palma exigeix portar alguna cosa semblant a una armilla antibales.

    Amb idea de fer una mica de verificació dels fets, miro un altre mapa, el del Global Peace Index 2026, elaborat pel Institute for Economics & Peace, que utilitza 23 indicadors sobre conflictes, seguretat i militarització per a valorar la seguretat dels països i que situa a Espanya en el lloc 27 dels 163 països analitzats de millor, el primer, fins a l’últim, el més insegur, que és Rússia, per sota de Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, segons aquest índex. I els Estats Units? Sorpresa. Ocupa el lloc 134, el pitjor de la seva història i situat entre Veneçuela i l’Equador pel seu gran nivell d’inseguretat. Em detinc a pensar… Hi ha xifres que necessiten un editorial. I altres que simplement necessiten uns segons de silenci.

    El senyor del mapa

    Estats Units té tot el dret a informar els seus ciutadans dels riscos existents en altres països. I Espanya, encara que ho sembli cada estiu pel rècord de turistes anual, no és el parc d’atraccions de Disneylandia. Hi ha delinqüència a les ciutats i pobles, furts quotidians a turistes i locals; assassinats per violència masclista, problemes relacionats amb tràfic de drogues, conflictes socials, racisme quotidià i una col·lecció bastant completa de totes les misèries antigues i actuals amb segell perfectament autòcton.

    El problema inicia quan una recomanació consular comença a funcionar com una radiografia objectiva del món. Perquè llavors hauríem d’acceptar també l’exercici invers. Fent diplomàcia ficció imaginem una recomanació consular de la Unió Europea que digués una cosa així: «En viatjar als Estats Units, extremi les precaucions. Existeix violència molt greu per ús d’armes de foc. Poden produir-se atacs i tirotejos en escoles, centres comercials, cinemes, llocs de culte i espais públics. Existeix una greu epidèmia d’opioides als carrers de les grans ciutats i problemes severs de sensellarisme amb abundants i molt diversos conflictes socials greus i violents atacs racistes. Si decideix visitar els EUA, mantingui’s molt alerta».

    Probablement ens semblaria exagerat. I tindríem raó. els Estats Units no és Mad Max. A les ciutats i els pobles, milions d’estatunidencs viuen i treballen de manera tranquil·la, porten als seus fills al col·legi, sopen amb amics i tornen tranquil·lament a casa. Exactament aquest és l’argument. L’existència de violència o conflictes socials i polítics no converteix automàticament una societat en perillosa. Tampoc quan aquesta societat es diu Espanya.

    Les dades incomoden

    Fem llavors alguna cosa que el mapa del Departament d’Estat no pot fer. Girem-ho. En 2024/25 —últim any del qual es disposa de xifres oficials confirmades i per a una població de més de 341 milions d’habitants— van morir als Estats Units 44.447 persones per armes de foc, segons l’estadística pública dels Centers for Disease Control and Prevention. Aquest mateix any va haver-hi 79.384 morts per sobredosis de drogues, la majoria relacionades amb opioides, incloent-hi el fentanil i els seus anàlegs. A més, el sistema federal de vigilància de morts violentes dels CDC va registrar l’any passat prop de 1.500 homicidis de dones relacionats amb violència de parella.

    Són xifres brutals, fins i tot per per a un país tan gran i poblat com els Estats Units, que ens recorden una cosa molt elemental quan Washington acoloreix de groc nivell 2 la inseguretat aliena: la violència existeix —i de manera brutal— al país que maneja el retolador que decora el mapa.

    Però afegim immediatament una altra dada, perquè els fets que contradiuen la nostra tesi també són fets: la situació està millorant; les morts per sobredosis semblen estar baixant molt en l’últim any i les dades preliminars del FBI estimen que en 2025 la delinqüència violenta estatunidenca va caure al voltant d’un 9%.

    La complexitat

    Això es diu complexitat. I precisament des d’aquesta complexitat podem formular la pregunta important: si comprenem perfectament que una societat on moren desenes de milers de persones per armes de foc, drogues i violència masclista no pot reduir-se intel·lectualment a la paraula «insegura», per què acceptem aquesta operació quan es realitza sobre els altres?

    Violència. Descontrol. Inseguretat. Amenaça. No es tracta de comprar contextos socials i fenòmens distints. Es tracta de comparar els colors de les paraules utilitzades per a organitzar-los. I aquí és on comença la política del mapa. Els fets no necessàriament canvien massa. El que sí que canvia, de forma molt considerable, és l’editor que selecciona incerteses; que retalla, prioritza i jerarquitza pors.

    Els fets no necessàriament canvien massa. El que sí que canvia, de forma molt considerable, és l’editor que selecciona incerteses; que retalla, prioritza i jerarquitza pors

    I llavors apareix Marco Rubio, secretari del Departament d’Estat, i ja deixem de parlar de mapes, colors i nivells de seguretat. Rubio no observa Europa des d’una neutralitat tecnocràtica consular o diplomàtica. El seu marc polític està expressat públicament, no és gens enganyós, i resulta difícil de malinterpretar. Al febrer de 2026, en la Conferència de Seguretat de Múnic, va presentar la immigració massiva sense control com una política «autodestructiva» i va defensar una aliança occidental assentada en una herència cultural compartida i unes profundes arrels cristianes. La pròpia Casa Blanca va resumir la seva intervenció com un rebuig a la immigració massiva «sense control», al «extremisme climàtic» i a les estructures «globalistes», dins d’una defensa explícita de la civilització occidental.

    Civilització. La paraula importa. Ara ja no parlem solament de violència, delinqüència, armes, fronteres, immigració o integració. Parlem de Civilització, amb majúscula.

    Aquest és el brutal biaix ideològic des del qual Rubio contempla Europa: immigració com a desestabilització, polítiques climàtiques i feministes com a extremismes; institucions europees supranacionals com a pèrdua de sobirania i la derrota d’una identitat occidental vinculada explícitament a una determinada herència cultural blanca i cristiana.

    Això no demostra que Rubio manipuli personalment cada recomanació de viatge per a castigar els governs que disgusten a Washington. Afirmar-ho seria substituir l’anàlisi per una teoria *conspirativa. Però seria igualment ingenu creure que el Departament d’Estat fabrica les seves categories en un laboratori esterilitzat i lliure d’ideologia. Aquí, després, ja apareix el dibuix del mapa. I em resulta difícil no mirar totes dues coses juntes.

    La violència del gel

    Mentre la immigració i l’entrada massiva a Ceuta amb les terrible desgràcia de desenes i desenes de morts serveix per a construir la imatge d’una Espanya i una Europa incapaces de controlar les seves fronteres, els Estats Units ha desplegat una enorme maquinària de violència, detenció i deportació que té tres lletres de «gel» en anglès: ICE.

    L’actuació de l’ICE ha estat tan greu que Amnistia Internacional ha documentat entre 2025 i 2026 situacions molt greus d’amuntegament, condicions insalubres, falta d’atenció mèdica, encadenaments, violència i maltractaments greus als migrants detinguts, amb pràctiques documentades que van ser qualificades per l’organització com a «tortura» i que van provocar la mort de, almenys, 24 persones que estaven sota custòdia d’ICE des d’octubre de 2024.

    No és que la situació desbordada que sofreixen els migrants en els centres de detenció de les fronteres espanyoles o d’altres països de la Unió Europea siguin per a estar orgullosos del tracte que allí es dona, però aquí el llenguatge del mapa torni a fer la seva màgia.

    La propaganda ja no necessita mentir

    Aquest és probablement el cor de l’assumpte. Continuem imaginant la propaganda com una mentida. És una idea massa antiga. La propaganda política contemporània més eficaç pot treballar perfectament amb fets veritables. El seu talent consisteix a editar-los amb un biaix determinat.

    Si una arribada massiva de migrants és un atac a la «sobirania» espanyola i a la «civilització occidental»; si tota «manifestació» és un «disturbi», només es tracta de relacionar aquests fets i oferir conclusions ràpides i fàcils que barregin migració, amenaça, descontrol, violència, civilització, decadència. Agiti’s amb summa atenció i construeixi’s una història coherent amb això.

    Rubio i els seus funcionaris que dissenyen els mapes de risc no necessiten inventar-se una Espanya o una Unió Europea Europa sense problemes. Els tenim i són greus. El que necessita el seu relat és convertir aquests problemes en símptomes d’alguna cosa superior i encara més greu: un problema de civilització; per a una Europa que ha perdut fronteres, sobirania, identitat i voluntat. Aquest mapa ja no és només una eina política. S’ha convertit en un artefacte polític.

    El privilegi de pintar el món

    Durant segles Occident va gaudir d’un poder violent i extraordinari. No solament podia dominar bona part del planeta. A més, podia explicar-ho i llegir-ho a imatge i semblança seva.

    Si nosaltres teníem crisi, ells tenien inestabilitat. Si nosaltres delinqüència. ells violència. Si nosaltres érem ciutadans, ells eren masses i hordes. Si nosaltres gestionàvem i controlàvem fronteres, ells produïen migrants.

    El vell mecanisme colonial de representació continua bé viu i no ha desaparegut. Ara està digitalitzat i en línia. Té mapes interactius, experiència d’usuari, colors i interfícies. Té Nivell 1. Nivell 2. Nivell 3. Nivell 4. Ja no és com els mapes antics, avui sembla objectiu, però sempre hi ha algú darrere dient-li al cartògraf què mereix tenir un color i quin és, i què ha de romandre invisible.

    La realitat és més rebel que el relat

    Benvolgut turista estatunidenc: Benvingut a Espanya. No volem alarmar-li. Sí. Hi ha carteristes en els nostres vagons de metre. Protegeixi el mòbil i no deixi la cartera sobre la taula d’una terrassa a Barcelona.

    Sí. Pot trobar-se manifestacions de migrants i persones parlant llengües molt diferents. Fins i tot pot topar-se amb una cosa particularment perillosa: gent que no pensa com vostè. No s’espanti.

    I si algú —el seu secretari d’estat, per a començar— intenta convèncer-li que acaba d’aterrar en un país i un continent sumits en la destrucció i la inseguretat, faci una cosa profundament subversiva. Miri les dades i després torni a mirar el mapa que li ha enviat la seva ambaixada abans de visitar-nos. Potser descobreix amb nosaltres que les preguntes més interessants del viatge mai van ser quin país és més perillós sinó qui conserva el privilegi de dir perillós a qui. Qui pinta la «civilització» i de quin color i nivell és la «violència» del món?

    Cordialment…

  • Ni petanca ni ganxet: la vellesa del futur es viurà davant de la pantalla del mòbil

    Ni petanca ni ganxet: la vellesa del futur es viurà davant de la pantalla del mòbil

    Aquí tienes la versión en castellano

    L’autor Scott McCloud (Boston, 1960), un dels teòrics i dibuixants d’historieta més influents del panorama internacional, va encunyar el concepte de «llenç infinit» (Infinite Canvas) en el seu assaig Reinventando el cómic: Cómo la imaginación y la tecnología están revolucionando la forma artística (Reinventing Comics: How Imagination and Technology Are Revolutionizing an Art Form, 2000). A partir de l’anàlisi de diferents propostes de còmics digitals que havien aparegut en els tres lustres anteriors, McCloud es plantejava per què la narrativa gràfica en pantalla continuava encadenada a la mida i els límits del paper imprès. Per a McCloud, el suport físic tradicional —la pàgina de paper amb dimensions fixes d’amplada i alçada— no constituïa una regla inherent al llenguatge de la historieta, sinó una limitació històrica imposada per la indústria de la impremta.

    El llenç infinit proposa entendre la pantalla de l’ordinador o del dispositiu mòbil no com un marc rígid que conté una pàgina escanejada, sinó com un visor o finestra que es desplaça lliurement sobre un espai narratiu potencialment il·limitat. En alliberar-se de les fronteres del paper, el còmic digital transforma la lectura en una experiència fluida i sense interrupcions. Les vinyetes ja no estan atrapades entre marges rígids: poden desplegar-se en un desplaçament infinit cap avall, estendre’s en una panoràmica horitzontal o ramificar-se com un mapa. Sense la pausa obligada de girar full, l’espai a la pantalla es converteix en temps pur; la distància entre les imatges marca el compàs de la història —transmetent des del vertigen de l’acció fins a la calma d’un pensament— mentre el lector simplement es deixa portar fent lliscar el dit sobre la pantalla.

    Els investigadors Roberto Bartual i Gerardo Vilches, en el seu article La vanguardia del cómic digital: Transmedialidad y recursos narrativos en Joselito de Marta Altieri (2020), indiquen que la irrupció dels dispositius mòbils i la simplificació dels recursos tècnics han afavorit noves propostes creatives que van en la línia del llenç infinit proposat per McCloud. Els autors van més enllà en reconèixer que «els webcómics no tenen per què limitar-se a reproduir imatges estàtiques i textos; també poden incloure música, imatge animada, efectes visuals, etc.», i indiquen una llista de possibles recursos narratius innovadors en aquell moment: «GIF animats, diàlegs disposats com en una pantalla de WhatsApp, tremolors de pantalla, inserció de clips musicals, efectes de desenfocament, de salvapantalles o ús de fotografia tractada digitalment».

    Bartual i Vilches dediquen aquesta investigació a un webcòmic en concret, que «destaca per l’ús indiscriminat de gairebé tots aquests recursos»: Joselito (2018-2022), de l’autora sevillana Marta Altieri. Nascuda el 1987 i resident a Madrid, pertany a la Generació Millennial (o Generació Y), el marc temporal de la qual es situa de forma generalitzada entre els anys 1981 i 1996, avantsala de la Generació Z, la primera integrada per natius digitals purs. A diferència dels seus successors, els millennials van viure una infantesa lliure de pantalles intel·ligents, però van integrar internet, la telefonia mòbil i les xarxes socials durant la seva joventut. Els hàbits de consum van virar des de l’acumulació de patrimoni físic cap a la vivència personal. L’auge de les plataformes de subscripció, els serveis compartits i la prioritat atorgada als viatges, la gastronomia i l’oci cultural reflecteixen un canvi cultural on l’experiència prima sobre la possessió.

    Per a aquesta generació, supervivent de diverses crisis econòmiques —com la recessió del 2008—, la precarietat i l’encariment de l’habitatge van retardar o modificar fites socials tradicionals. La independència econòmica, la compra d’immobles, el matrimoni i la maternitat o paternitat s’han postergat significativament en comparació amb les generacions precedents, donant pas a estructures de llar més flexibles. En l’esfera professional, aquesta generació va impulsar la cerca de propòsit en la feina, qüestionant la cultura del presencialisme i introduint el debat sobre la conciliació i el teletreball. De manera paral·lela, va liderar la desestigmatització de la salut mental en l’espai públic, prioritzant l’estabilitat emocional com un pilar fonamental del benestar.

    En definitiva, en tractar-se d’una generació marcada per profundes transformacions tecnològiques i escletxes econòmiques globals, els seus trets sociològics han redefinit l’estructura familiar, l’espai de treball i els patrons de consum. I justament a aquest perfil pertany el personatge de Joselito, convertit en una figura icònica de la narrativa digital contemporània: «Visualment ideat com una silueta esquemàtica en negre sobre fons clar amb centelleigs de color expressiu, el seu disseny minimalista contrasta amb una notable càrrega dramàtica. Més que un personatge tradicional amb disseny anatòmic clàssic, funciona com un avatar hipertextual a través del qual l’autora canalitza l’experiència i introspecció de la joventut actual», s’indica en la promoció de l’obra.

    «Protagonista d’un univers que s’articula al voltant de l’amor, el desencís, les passions i la paranoia, el personatge navega per estats emocionals fluctuants que van des de la fascinació interpersonal fins a l’aïllament rere la pantalla». La mateixa autora fa èmfasi en el fet que les seves vivències no responen a grans epopeies fictícies, sinó «al rerefons de la rutina urbana: l’ansietat de la precarietat, els altibaixos emocionals, la cerca de connexió i la incertesa del dia a dia». Bartual i Vilches descriuen Joselito com un webcòmic generacional, no només per les peripècies del seu protagonista, sinó sobretot per la naturalesa de la seva angoixa vital, en una societat que l’autora reconeix hiperinformada gràcies a la xarxa, cosa que estimula el personatge i li permet aconseguir els seus ingressos vitals.

    «Joselito és un millennial que teletreballa des de casa i manté dos perfils d’Instagram, un per penjar mems de creació pròpia i un altre per a les seves fotografies de nus. A més, en el seu temps lliure, Joselito és webcammer eròtic. La imatge que Joselito ha construït de si mateix a Internet és, com per a tota una generació, una màscara social amb la qual s’enfronta al món», afirmen els investigadors, que reconeixen al seu torn l’addicció del personatge no només a tot el que implica el món digital (l’obsessió pels «m’agrada» o per si la persona que t’agrada ha vist la teva actualització, entre d’altres floretes), sinó també als porros i als antidepressius. Com seria Joselito a la vellesa?

    Ara tenim la resposta per part de la mateixa autora, a partir d’una proposta de l’editorial per continuar amb les històries de Joselito quan va decidir parar, perquè «la sèrie no ha acabat, només que l’autora necessita un descans i repensar el guió», recorda a la seva web. El resultat final és el còmic Hotel Abuel (2025), publicat pel segell Reservoir Books, i que acaba de ser guardonat amb el Premi Talent Jove Splash 2026 atorgat per l’Ajuntament de Sagunt, un guardó que es lliurarà en la XIII edició del Festival de Còmic que se celebrarà en aquest municipi, del divendres 20 al diumenge 22 de novembre.

    Hotel Abuel està concebut en un format tradicional sobre paper i constitueix una sàtira entranyable i generacional sobre com envelliran els joves d’avui, a través de la quotidianitat d’una residència de gent gran els residents de la qual interactuen entre ells i amb els cuidadors del centre. Aquests millennials i alguns integrants de la Generació Z tenen ara entre setanta i vuitanta anys i, en lloc de jugar a la petanca o fer ganxet, els residents fan retransmissions en directe a xarxes socials, pengen vídeos, escolten reggaeton, sopen kebab i gestionen els seus crushes romàntics. I tenen les seves trobades sexuals, la seva afició a la marihuana i la seva dependència del reconeixement a les xarxes, una cosa que, lamentablement, sembla agreujar-se amb el temps.

    En una breu presentació dels sis personatges protagonistes (un d’ells, l’inevitable Joselito), veurem com arriben sols a la vellesa en tota la seva extensió, primer, per tractar-se de persones solteres, vídues o divorciades, però, sobretot, perquè no tenen fills. L’autora reivindica al còmic i a les entrevistes promocionals la presència de gats a les residències perquè, al cap i a la fi, «qui els anirà a visitar?». Altieri va decidir utilitzar un eufemisme en el títol, inspirant-se en una publicitat real que indicava «Urbanització per a gent gran». Quines històries devien estar passant allà dins?

    A Hotel Abuel, Altieri adopta una estratègia visual propera a la tècnica del POV (point of view o punt de vista subjectiu), posicionant el lector com un espectador immers en el dia a dia de la residència. A través d’aquest enfocament de mirada directa, la narrativa gràfica simula la perspectiva en primera persona d’un testimoni silenciós, permetent que qui llegeix experimenti de manera propera i immediata la intimitat, les rutines i les dinàmiques que es desenvolupen entre les seves parets. Una mirada a una vellesa rebel que se’ns acostava, amb uns cuidadors que treballen en condicions precàries —com el mateix còmic denuncia— i un número de persones assignades impossible de gestionar amb un servei de qualitat. Potser haurien d’obrir-se un podcast, com aconsella un dels avis al seu company d’habitació… un altre podcast.

    Hotel Abuel
    Marta Altieri
    Reservoir Books, 2025

  • Gràcia, un decorat ideal exterminat de les seves essències (i II)

    Gràcia, un decorat ideal exterminat de les seves essències (i II)

    Aquí tienes la versión en castellano

    Potser per això anomenar-la Vila és una mica ridícul, perquè no n’hi ha prou amb emprar un vocable per a mantenir identitats més que sepultades durant aquest segle. Tot i així, la missió del periodisme ciutadà, la seva bona praxis, consisteix en anar als llocs i parlar amb la ciutadania.

    La Verema i Collita de plaça Joanic. Foto: Jordi Corominas i Julián

    Això és el que vaig fer durant diversos dies la primera quinzena d’agost. Vaig començar les meves investigacions a una carnisseria del carrer Ramon i Cajal, la meva artèria per a arribar al rovell de l’ou. El propietari del negoci fou molt amable, dient-me que mantenia clients de tota la vida, cada cop més escassos, bé per previsibles defuncions, bé per la creixent minva de població catalana, això sí, fidel als vells costums el que, afirmava, no podia dir-se dels estrangers instal·lats a Gràcoa.

    Segons aquest veia, amb experiència de dècades rere el taulell, els expats no compren els productes bàsics als establiments tradicionals, el que confirmava les meves intuïcions, però clar, un no analitza la quotidianitat per a somriure tot tenint la raó, sinó més aviat per a apropar-se a la veritat, si es que aquesta existeix.

    Poques jornades després vaig reincidir en el meu camí tot entrant a la bodega Verema i Collita de plaça Joanic, on m’atengueren els amos, que inauguraren una constant a les meves inquisicions. Segons ells, la presència d’estrangers aporta el benefici de guanyar nova clientela, doncs sí, compren vins amb freqüència, assimilant-se d’aquesta manera als graciencs. Aquest dos per un, el treure partit davant l’arriba dels nouvinguts, fou una resposta habitual del meu itinerari, com demostraria la meva següent parada.

    Pintadas en contra dels expats. Foto: Jordi Corominas i Julián

    Fa anys vaig escriure a un llibre que un barri, per a merèixer aquest nom, ha de tenir una merceria. La de Gràcia es la de Ruchi, ubicada a Ramón i Cajal. La seva propietària viu al fons del local, i mentre parlem sembla que vulgui ocultar-jo, quan resulta evident la doble funció de l’espai, així com la seva antigor, decorada amb tot allò pintoresc de la memòria recent de la ciutat, és a dir, adhesius de Barcelona 92 a calaixos de fusta molt Vintage.

    A simple vista, no hi van gaires persones malgrat la simpatia d’aquesta dona gran ben eixerida, a més d’adaptada a la seva època, doncs quan li pregunto sobre si venen estrangers em respon que a Google diuen que és molt amable i que si vull puc comprovar-ho. Per tant, siguem clars, no em respon, més aviat cerca d’escapolir-se sense dir ni ase ni bèstia, quelcom delator d’una impotència. 

    Decorat de les festes de Gràcia. Foto: Jordi Corominas i Julián

    Mentre la Ruchi visqui existirà la seva merceria. Això sí, els estrangers molt macos i clar que van a la tenda, faltaria més, home! També, segons m’explica la Silvia, ben motivada per participar a la decoració de les festes d’agost, els expatriats s’impliquen als preparatius, com d’altra banda és normal. 

    Més que graciencs semblen de Bilbao. Creix el meu desconsol, no perquè vulgui malament als expats, no és pas això, sinó perquè veig pintades en contra d’ells una mica arreu i bé, Antonio Gramsci ja parlava de l’hegemonia. Potser ens trobem enmig d’una situació esquizofrènica. Una és la realitat a projectar i una altra la parcel·la monetària, capaç de despullar tota la hipocresia dels nous graciencs, que si ho són, però com és comprensible no s’han reencarnat en els antics, desapareixent la vella identitat.

    Interior de la Mercería Ruchi. Foto: Jordi Corominas i Julián

    El merder és que, fins ara, he conversat amb gents veteranes, d’aquelles, almenys sobre el paper, amb virtuts pròpies dels guardians de les essències, un xic com la Llibreria Taifa,, degana del barri i supervivent a la bombolla de fa quinze anys, quan, de cop i volta, brollaren com si fossin bolets. N’hi hagué trenta en tot aquest perímetre i ells, sí, resisteixen, fins i tot davant la petitíssima Finestres del seu carrer, el de Verdi, llibreria una mica perquè sí, doncs no sé si arriba a tenir cent llibres, si és que hi son. 

    Però Verdi és una mica la rambla Catalunya del lloc, o, si es vol, aquesta sumada a passeig de Gràcia, això sí, moderna, viva i diferent, sobretot a la seva part baixa, que a la de dalt regna el silenci i els lloguers impossibles. 

    La Bodega Mallorquina del carrer Verdi. Foto: Jordi Corominas i Julián

    Bé, parlem amb els llibreters de Taifa. Un, amb molta experiència, no entén com d’altres de barris distants poden afirmar que es perden lectors locals a causa dels expatriats, es a dir a través de l’expulsió d’aquells que no poden competir davant la nova situació del mercat de la vivenda. 

    A ells això no els hi passa, entre d’altres coses perquè mantenen una modesta secció d’anglès des de fa anys, sense donar-li més transcendència. De fet, el que valora d’aquests nous veïns és com alguns si volen aprendre mitjançant la lectura de clàssics assequibles, com Sin noticies de Gurb, d’Eduardo Mendoza. 

    Veïns preparant la decoració d’un carrer. Foto: Jordi Corominas i Julián

    Taifa no veu cap mal ni perjudici en aquest col·lectiu tan qüestionat a les parets. En canvi, la fornera del costat si veu a les clares com no compren el seu producte estrella ni que els hi regalin.  Els que sí venen, observa, són els guiris, però perquè lloguen apartaments per pocs dies i es preparen el seu menjar, entrepans i aquestes coses.

    Es calcula que a Gràcia s’anuncien entre 700 i 1000 apartaments turístics, el que és un bon indici de la seva sobredosi. També, altrament no escriuria aquesta peça, hi viuen molts estrangers, integradíssims segons les meves troballes, almenys fins que trepitjo la Bodega El Mallorquí del carrer Verdi. Em rep la Gina que, a diferència dels altres interrogats, no és el del barri, però com hi treballa moltes hores s’ha fet amb el carrer i la clientela.

    La Librería Taifa. Foto: Jordi Corominas i Julián

    Segons ella, els expats no van a bodegues, si s’exceptua la raresa d’un 10% d’aquestes persones tan encantadores. No freqüenten aquests establiments perquè prefereixen barris més homologats sense cap tipus de personalitat, l’equivalent a comprar al súper sense familiaritzar-se amb els petits comerços, doncs no pretenen fondre´s amb la resta.

    De fet, aprecià, en conec molt bé a un. Viu a la plaça del Diamant, quelcom impossible per a qualsevol de nosaltres. Em saluda cada matí des de fa mesos, potser anys. Pero mai en castellà i encara menys en català. És un mes entre la multitud i no podem extreure conclusions. És més, com mencionà Diamant vaig pensar a la Colometa i en com em faltaria creuar Gran de Gràcia per a calibrar si en aquell sector hi ah quelcom diferent per allò de tenir molts barris dins del mateix, però amb tot allò analitzat entre suors i gelats no es difícil deduir com la majoria prefereix recaptar sense pensar gaire al futur i menys en hipotètiques veritats que, tard o d’hora, faran més mal a un teixit esmicolat malgrat la bellesa asèptica de l’escenari.

  • Mutare Educació: un espai on creure en l’educació des de l’esperança

    Mutare Educació: un espai on creure en l’educació des de l’esperança

    Aquí tienes la versión en castellano

    La jornada d’enguany, sota el lema «Pròxima estació… esperança», ha tingut més de 200 assistents. La seva programació ha tingut conferències i experiències inspiradores, i també de tallers pràctics enfocats aquesta vegada a construir espais educatius que ajudin infants i joves a imaginar futurs possibles i desenvolupar una mirada crítica, creativa i compromesa amb el seu entorn.

    Assistents al Mutare Educació sota el lema «Pròxima estació… esperança» / Foto: Àngel García
    Tal com va expressar Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, en la inauguració de la jornada «un dels grans reptes educatius del nostre temps no és només transmetre coneixements, sinó generar condicions perquè els infants i joves puguin sentir que formen part del món, que hi tenen veu, que hi tenen un lloc i que val la pena implicar-s’hi. I les arts i la cultura tenen una força molt especial per fer possible això perquè permeten mirar la realitat des d’altres llocs».

    Experiències inspiradores i tallers creatius

    Les tres experiències inspiradores que es van presentar van ser: Noves Narratives, de la Cooperativa Miceli, que explora noves formes d’expressió artística i participació comunitària. El Projecte Migracions, de l’Institut Barres i Ones, una iniciativa que utilitza la creació artística per treballar la diversitat, les identitats i la convivència. I el nou espectacle JANA, impulsat per WeColorMusic, que posa la música i la creació col·lectiva al servei del benestar emocional i la inclusió. Totes tres són un clar exemple de com les arts poden generar nous espais d’aprenentatge i cohesió social.

    Els participants van realitzar diversos tallers simultanis dedicats al teatre on van comprovar la força del gest conjunt, a la creació col·lectiva i l’escolta comunitària a través de la dansa i els sons, a les arts plàstiques creant els seus propis autoretrats i la fotografia participativa que connecta amb la ciutadania. Espais vivencials que van oferir als assistents recursos i metodologies per traslladar aquestes experiències als seus centres educatius.

    Vam poder fer un tastet amb cadascun i en tots es respirava una energia especial i moltes ganes de posar en pràctica l’après.

    Transformar a tota una comunitat

    Un dels moments més esperats de la jornada va ser la xerrada amb Regis Marques Ribeiro, director de Parque dos Sonhos, centre educatiu brasiler reconegut amb el World’s Best School Prize 2025.

    L’Escola Parque dos Sonhos de Brasil és un molt bon exemple de centre educatiu que ha sabut transformar-se a través de les arts i l’esport, i amb la participació activa de tota la comunitat.

    Per conèixer-la millor, Regis Marques Ribeiro actual director d’aquest centre, va ser al Mutare per explicar tots els detalls d’aquest cas d’èxit. Regis és graduat en Història, amb postgrau en Educació per a la No-violència i màster en Pràctiques Docents. El 2016 va assumir la direcció de l’Escola Parque dos Sonhos, de Brasil i amb tot l’equip va capgirar-ne la història.

    Regis Marques Ribeiro Director de l’Escola Parque dos Sonhos / Foto: Àngel García
    Un centre educatiu de màxima complexitat on el seu dia a dia estava marcat per la conflictivitat i vandalisme. El nou projecte educatiu va aconseguir transformar-lo des de la pau i l’estudi.

    Regis era conscient que podia incidir sobre els seus alumnes si establia un contacte directe amb ells i elles. El gran repte, però, era traslladar-ho a tot un centre. Ell sentia que si ho aconseguia podria anar més enllà dels alumnes i transformar a tota una comunitat. Com bé afirma, «sabia que els bons resultats arribarien si la relació amb els alumnes era bona i hi havia un benestar col·lectiu».

    Així doncs, el nou projecte educatiu ideat per Regi es basava a definir la seva funció social com a escola. Tenint presents els espais, els professors i els alumnes. Per això, amb tot l’equip del centre es van preguntar què buscava aquesta escola i que podia oferir a la comunitat. «Volíem anar més enllà de l’èxit acadèmic, volíem erradicar la violència i crear cultura comunitària i de país» explica emocionat Regis. I afegeix: «en donar veu als alumnes i professors se’ls empoderava a tots per lluitar per l’escola que realment volíem on construir a persones i pensar entre tots una societat del futur més justa i amb menys desigualtats».

    La transformació va ser progressiva perquè a l’inici no tot el professorat s’ho acabava de creure. Però en veure els primers resultats s’hi van anar afegint. Així, el vandalisme va desaparèixer, la matrícula va augmentar un 500% i l’escola va rebre el World’s Best School Prize 2025 de T4 Education en la categoria de superació de les adversitats.

    Humanitzar l’alumne

    Entre els projectes i iniciatives que es van pensar a l’Escola Parque dos Sonhos de Brasil hi ha el de l’Escola a Casa. Aquesta consisteix a visitar l’alumne a casa seva en dissabte per tal de conèixer els pares i les circumstàncies familiars. L’única norma és no parar sobre el rendiment acadèmic i comportament del mateix alumne.

    Com explica el director, «les converses que es generen són increïbles, ja que es parla de com l’escola pot ser important en la vida en comunitat, perquè l’educació transforma». Aquesta activitat els permet acostar-se a la realitat de l’alumne, entendre el seu context. Aquesta va ser la manera amb la qual el professorat ha començat a tractar a l’alumne com a un ésser humà. I de retruc, les famílies també se senten escoltades i valorades, i junts posen en comú la manera d’educar conjuntament.

    A més, tenen altres projectes en diverses àrees com cultura i arts, STEAM i esport. Tots ells sorgits i ideats de l’esforç del professorat. En aquest centre hi ha un acompanyament de l’alumne i l’aprenentatge únic que es dona a partir de l’experiència i el joc. Regis subratlla, «els professors del nostre centre tenen un perfil molt polifacètic, compartim valors pedagògics humanistes i creiem fermament amb una metodologia basada en la no-violència, perquè l’escola també té una funció social d’integració».