L’estiu és una època per gaudir de l’aire lliure, les vacances i les activitats amb família i amics. Però les altes temperatures també poden tenir efectes no desitjats sobre la salut i provocar problemes com la deshidratació, l’esgotament per calor o el cop de calor.
Mantenir la temperatura de la llar en uns nivells confortables és una de les principals mesures per protegir-se de la calor.
Durant les hores de més sol, és recomanable abaixar les persianes, tancar finestres i evitar que l’aire calent entri a l’interior. En canvi, cal aprofitar les primeres hores del matí i la nit per ventilar la casa.
També és important utilitzar de manera adequada els ventiladors i l’aire condicionat per aconseguir un ambient agradable.
2. Al carrer, evita el sol
Quan les temperatures són elevades, convé reduir l’exposició directa al sol, especialment durant les hores centrals del dia.
Sempre que sigui possible, cal buscar espais d’ombra, portar roba lleugera i transpirable, utilitzar gorra o barret i protegir la pell amb crema solar.
També és recomanable planificar els desplaçaments per evitar les franges horàries amb més calor i buscar espais climatitzats quan sigui necessari.
3. A la feina, evita riscos
Les persones que treballen a l’aire lliure o en espais amb temperatures elevades han d’extremar les precaucions.
És important adaptar els horaris i les tasques quan sigui possible, fer pauses freqüents en espais frescos i beure aigua regularment.
Una correcta planificació ajuda a reduir els riscos associats a l’exposició prolongada a la calor durant la jornada laboral.
4. Limita l’activitat física
Fer exercici intens durant les hores de més calor pot augmentar el risc de patir un problema relacionat amb les altes temperatures.
Es recomana practicar esport en les hores més fresques del dia, reduir la intensitat de l’activitat i fer pauses freqüents per descansar i hidratar-se.
Davant de símptomes com cansament excessiu, mareig, mal de cap o debilitat, cal aturar l’activitat.
5. Hidrata’t sovint
Beure aigua amb freqüència és fonamental per mantenir una bona hidratació, encara que no es tingui sensació de set.
L’aigua ha de ser la beguda principal durant els dies de calor. També és recomanable incorporar aliments amb un alt contingut d’aigua, com fruites i verdures.
Cal evitar el consum excessiu de begudes alcohòliques o amb molt sucre, ja que poden afavorir la deshidratació.
6. Protegiu-vos de la calor també durant la nit
Les altes temperatures no només afecten durant el dia. Les nits tòrrides també poden dificultar el descans i afectar la qualitat del son, especialment quan la calor es manté durant diversos dies seguits.
Per afavorir un millor descans, és recomanable ventilar la llar durant la nit, obrint les finestres per facilitar la circulació de l’aire, especialment si estan situades en punts oposats de la casa. També és preferible escollir per dormir l’estança més fresca i millor ventilada de l’habitatge i, si és possible, situar-se en espais dels pisos inferiors, on la temperatura acostuma a ser més baixa. També pot ser útil utilitzar un ventilador o, si es disposa d’aire condicionat, encendre’l una estona abans d’anar a dormir i programar-ne l’apagada.
A més, és recomanable evitar fonts de calor innecessàries, com els aparells electrònics connectats, optar per bombetes LED i utilitzar roba de llit lleugera i transpirable. Per sopar, és preferible triar àpats lleugers i frescos, i una dutxa amb aigua tèbia abans d’anar al llit pot ajudar a reduir la sensació de calor i afavorir el confort.
Altres recomanacions per afrontar els episodis de calor intensa
La calor pot afectar tothom, però no totes les persones tenen el mateix risc davant d’un episodi de temperatures elevades. Les persones grans, els infants petits, les embarassades i les persones amb malalties cròniques poden ser especialment vulnerables als efectes de la calor i requereixen una atenció especial.
Durant els dies més calorosos, és important estar pendent de familiars, veïns o persones de l’entorn que puguin necessitar més suport, especialment si viuen soles. Comprovar que disposen d’un espai fresc, que beuen prou aigua i que es troben bé pot ajudar a prevenir situacions de risc.
També és recomanable consultar la previsió meteorològica i els avisos per calor intensa, planificar les activitats en les hores més adequades i aprofitar els espais frescos o refugis climàtics quan sigui necessari.
Reconèixer els senyals d’alerta és clau: el mareig, la debilitat intensa, el mal de cap, les nàusees, la confusió o una temperatura corporal molt elevada poden indicar un problema relacionat amb la calor. Davant d’un possible cop de calor, cal actuar amb rapidesa i demanar ajuda sanitària.
El cas que ens ocupa comença amb una denúncia davant l’Oficina Antifrau de Catalunya per possibles irregularitats en el procés urgent de selecció que va acabar amb la incorporació de la filla gran de la diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, com a agent interina de la Policia Local de Ripoll.
L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) obre un expedient arran d’aquesta denúncia, que ha entrat en fase d’instrucció. A partir d’ara, l’OAC decidirà quina resposta definitiva dona a la denúncia i si remet el cas a la Fiscalia en cas que hi detecti indicis de delicte. Davant les acusacions de favoritisme envers la seva filla que ha suscitat la contractació, Orriols insisteix a dir que el procés de selecció ha estat «impol·lut» i nega haver-hi intervingut de cap manera.
Antifrau ha admès la denúncia a tràmit i n’ha obert un expedient en fase d’instrucció, però això no significa que l’organisme hagi acreditat cap il·legalitat ni que existeixi una condemna anticipada. Significa, només, que els fets exposats mereixen ser examinats.
Orriols defensa que el procés va ser legal i transparent i que la seva filla va obtenir la millor puntuació. Té tot el dret de defensar-ho. Però precisament aquesta és la qüestió que han d’aclarir les institucions competents: si el procediment es va desenvolupar amb totes les garanties i si l’alcaldessa, que mantenia les competències municipals de Seguretat i va intervenir en actes administratius relacionats amb la convocatòria, havia d’abstenir-se’n. Una democràcia adulta disposa de procediments per determinar-ho. Una democràcia degradada substitueix aquests procediments per una turba.
Hi ha diverses maneres de respondre quan una institució oficial investiga la possible irregularitat d’un càrrec públic. La primera és donar explicacions, aportar documents, respectar el procediment i esperar-ne les conclusions. La diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha escollit la via que consisteix a desacreditar qui denuncia, atribuir-li intencions perverses i mostrar-ne el rostre davant la multitud que crida i insulta de manera violenta.
«Aquí el teniu»
El 6 d’agost, Sílvia Orriols va publicar a la xarxa X una fotografia de Roger Molinas, el va identificar amb el seu nom, en va difondre el perfil a la xarxa i va escriure: «Aquí el teniu, Roger Molinas, vinculat a els Comuns i encarregat de presentar una denúncia en contra meva […] amb l’objectiu de manipular l’opinió pública.» Catalunya Plural -que ha parlat amb Roger Molinas conegut a X com a Arqueòleg Glamurós— ha sabut que Molinas no ha presentat aquesta denúncia, però pateix les conseqüències.
«Aquí el teniu». Aquestes primeres paraules ho expliquen gairebé tot. No són una argumentació política. No aporten cap prova sobre el procés de selecció. No desmenteixen cap dels fets denunciats. Orriols ha optat per una presentació pública del «culpable» —com a la pel·lícula clàssica Fúria (Fritz Lang, 1936), en què una multitud assalta i cala foc a la presó del poble on un innocent és detingut sota falses sospites de segrest—. És una manera d’aixecar el dit i indicar a la comunitat cap on ha de dirigir la mirada, la sospita, l’odi, la ira i la ràbia.
Orriols no va escriure explícitament «assetgeu-lo». Tampoc no podem atribuir-li l’autoria directa de les amenaces posteriors dels seus seguidors. Però la responsabilitat política no comença només quan es formula una ordre literal. També existeix quan una autoritat, conscient de la seva capacitat de mobilització, exposa un ciutadà crític davant dels seus seguidors, el defineix com a manipulador i el presenta com a membre d’una trama política que actuaria contra ella.
No som davant d’una disputa digital simètrica entre dos usuaris de la xarxa X. Una de les parts és alcaldessa de Ripoll, diputada al Parlament, presidenta d’un partit i una figura política a Catalunya amb una comunitat digital considerable. L’altra és un ciutadà amb les seves idees polítiques reconegudes, crítiques i legítimes, que publicita una denúncia davant l’organisme legalment encarregat d’investigar possibles pràctiques irregulars. Confondre aquesta desigualtat de poder amb una simple picabaralla és una forma d’analfabetisme democràtic.
Després de la publicació d’Orriols van arribar els insults. I també una amenaça explícita: un compte pràcticament anònim va difondre la imatge d’un home a punt de disparar una pistola amb silenciador, acompanyada d’un missatge que qualificava Molinas de «rata» i «bastard» i afirmava que persones com ell havien de «desaparèixer del mapa polític». A la imatge es podia llegir en anglès: «Primer els traïdors, després els invasors».
La seqüència és inequívoca: identificació, deshumanització, assetjament i amenaça directa. La causalitat directa haurà de ser determinada, si escau, per les instàncies corresponents. Però políticament resulta impossible ignorar que l’amenaça va germinar dins del marc construït pel missatge d’Orriols: el denunciant convertit en traïdor; el ciutadà que fiscalitza, transformat en enemic; l’adversari polític, presentat com un cos estrany, un «foraster» que cal expulsar.
Assenyalar —en 3 moviments— per no respondre
Aquesta és una de les operacions comunicatives més característiques de l’autoritarisme contemporani d’extrema dreta en alça a Catalunya, Espanya, Europa i el món. Quan una institució investiga el poder, el poder no respon sobre els fets, assenyala qui els ha denunciat.
El primer moviment consisteix a desplaçar el debat perquè no parlem de les bases d’un concurs, del deure d’abstenció, de possibles conflictes d’interès o de garanties administratives. Parlem de la militància de Roger Molinas —reconegut seguidor dels Comuns— de les seves opinions, de la seva condició sexual, de les seves suposades intencions.
El segon moviment és la fabricació de l’enemic. Roger Molinas deixa de ser un ciutadà que exerceix un dret i es converteix en un conspirador polític que vol perjudicar la líder suprema, el partit i, per extensió, tota la comunitat imaginada que la líder etnofeixista catalana diu representar en exclusiva i de forma unívoca.
El tercer és l’activació de la multitud. Ja no cal que el poder embruti directament les mans. Hi ha una xarxa d’adeptes, comptes anònims i perfils aparentment inautèntics preparada per repetir el relat, insultar l’adversari i imposar-li un greu cost personal.
Umberto Eco va resumir una de les pulsions del feixisme persistent amb una fórmula precisa: «el desacord és traïció». Quan el dissident és presentat com un traïdor —«botifler», en el cas dels atacs del seguidors d’Orriols—, ja no cal rebatre’l. Se’l pot castigar. La violència simbòlica digital ha començat a preparar el terreny per a totes les altres. És un moviment clàssic i ben conegut.
Umberto Eco va resumir una de les pulsions del feixisme persistent amb una fórmula precisa: «el desacord és traïció»
El problema de fons no és la ideologia de Roger Molinas. Una denúncia no és certa o falsa segons el carnet polític de qui la presenta. Els fets no es converteixen en mentida perquè els assenyali un adversari ideològic, de la mateixa manera que no es tornen veritat perquè els denunciï un amic.
La democràcia consisteix, precisament, a sotmetre les denúncies a comprovació i el poder públic a control. L’alternativa és la lleialtat personal unívoca: si critiques la líder suprema Orriols, ataques el poble català; si investigues l’autoritat, formes part de la conspiració espanyolista; si exigeixes explicacions, ets un enemic de la nació, un defensor de «moros» i «negres». Tot molt clàssic i, per desgràcia per a la història de la vella Europa, tot molt ben conegut.
Una multitud que funciona com un algoritme
S’ha parlat dels «bots d’Aliança Catalana». Convé ser rigorosos. L’existència de comptes anònims a les xarxes socials, amb poca activitat original, identitats opaques i una dedicació gairebé exclusiva a amplificar missatges ultres, és compatible amb comportaments coordinats, automatitzats o artificials. Però aquests indicis no permeten assegurar, sense una anàlisi tècnica, que tots aquests perfils siguin bots, que estiguin controlats directament pel partit o que Aliança Catalana els financi. Cal investigar-ho, no inventar-ho.
Tanmateix, el problema polític continua existint encara que darrere de cada compte hi hagi una persona de carn i ossos. Una multitud humana també pot funcionar com un algoritme: repeteix paraules, replica consignes, premia la crueltat, gaudeix de bombolla de la violència digital, verbal o, fins i tot, física; castiga el matís i enfonsa qualsevol explicació sota una muntanya de crits, insults i soroll.
Una multitud humana també pot funcionar com un algoritme: repeteix paraules, replica consignes, premia la crueltat
Els estudis de l’Oxford Internet Institute sobre propaganda computacional han documentat com no calen milers de persones organitzades per fabricar una falsa impressió de consens. Aquesta és la gran trampa de les xarxes (dites) socials: confonem repetició amb majoria, viralitat amb rellevància i agressivitat amb força social. Molinas s’ha vist forçat a protegir el seu compte per frenar l’acumulació d’insults i amenaces.
La censura sense censor
Això és el que la recerca sobre violència digital denomina chilling effect: efecte inhibidor. No cal prohibir formalment que algú parli. N’hi ha prou d’aconseguir que parlar sigui tan desagradable, perillós o psicològicament costós que la persona decideixi retirar-se. La censura del segle XXI sovint no porta uniforme ni publica decrets. Arriba en forma de notificacions. Centenars de missatges, insults, muntatges, amenaces i desconeguts que entren a la vida digital d’una persona fins que aquesta tanca la porta.
La UNESCO ha documentat a fons la relació entre violència en línia, por i autocensura, i ha advertit que els actors polítics figuren entre les principals fonts d’atacs digitals contra persones que intervenen en l’espai públic. En l’estudi global The Chilling, elaborat amb l’ICFJ, un 37 % de les dones periodistes enquestades identificaven els actors polítics com una de les principals fonts de les agressions rebudes. Molinas no és periodista ni aquest estudi descriu exactament el seu cas. Però el mecanisme és comparable: exposició des d’una posició de poder polític i públic, atac en xarxa i reducció de la participació de la persona assenyalada.
Això hauria de preocupar qualsevol demòcrata, independentment de la simpatia o antipatia que li despertin les idees de Molinas. Avui pot ser un militant dels Comuns. Demà, una funcionària, un periodista local d’un poble petit, una entitat veïnal, un professor d’institut o qualsevol ciutadana que descobreixi una possible irregularitat i decideixi comunicar-la de manera legítima. Quanta gent ho farà si sap que l’autoritat denunciada pot respondre exhibint-ne la fotografia davant de milers de seguidors?
No és un incident aïllat
El Parlament de Catalunya ja ha examinat altres actuacions de la diputada Orriols. El juliol de 2026, la Comissió de l’Estatut dels Diputats va considerar que havia comès una infracció lleu del Codi de conducta pels atacs islamòfobs a la diputada d’ERC Najat Driouech. L’informe oficial arribava a recomanar que s’avalués si algunes expressions podien contenir elements susceptibles de ser remesos a la Fiscalia per un eventual delicte d’odi.
No és el mateix cas i seria irresponsable confondre’ls. Però tots dos comparteixen una manera de fer política: personalitzar el conflicte, atribuir intencions ocultes, marcar l’adversari i oferir-lo a una comunitat mobilitzada per la por, l’odi i el ressentiment.
Aliança Catalana no s’alimenta només de determinades opinions racistes sobre immigració, identitat nacional o independència. S’alimenta d’una tecnologia política molt més antiga: dividir la societat entre fidels i traïdors, poble i enemics, catalans legítims i forasters perillosos ambpresències sospitoses. La novetat és que ara aquesta vella tecnologia feixista disposa d’algoritmes digitals, comptes anònims i una capacitat de persecució digital sistemàtica i permanent.
L’extrema dreta no necessita convèncer tothom. Li basta aconseguir que els altres parlin amb por, que els periodistes calculem cada frase, que els ciutadans dubtin abans de denunciar i que les institucions acabin considerant normal el llenguatge del crit, l’odi i l’assenyalament. Aquest és el seu triomf actual més profund. No volen ocupar la plaça pública, sinó canviar les condicions que permeten habitar-la.
L’extrema dreta no necessita convèncer tothom. Li basta aconseguir que els altres parlin amb por, que els periodistes calculem cada frase, que els ciutadans dubtin abans de denunciar
La democràcia de la diana
L’assumpte que Antifrau investiga s’haurà de resoldre amb documents, garanties i respecte a la presumpció d’innocència. Si no hi va haver cap irregularitat, el procediment ho haurà de determinar. Si n’hi va haver, caldrà depurar responsabilitats. Però l’actitud de Sílvia Orriols ja es pot jutjar políticament.
Una alcaldessa i diputada no hauria d’utilitzar mai la força simbòlica dels càrrecs públics per assenyalar personalment el ciutadà que la denuncia. Una diputada no pot ignorar que la seva paraula mobilitza. Una dirigent política no queda exonerada de tota responsabilitat perquè no hagi escrit literalment l’ordre d’atacar el rival i amenaçar-lo de mort.
La llibertat d’expressió protegeix Orriols quan defensa la seva actuació, critica la denúncia o qüestiona les motivacions polítiques de Molinas. Però la llibertat d’expressió no converteix qualsevol comportament en democràtic, exemplar ni innocent. També tenim dret a anomenar les coses: publicar el nom, el rostre i el perfil d’un ciutadà davant d’una comunitat hostil que l’odia és posar-lo en una diana.
Quan una denúncia administrativa és contestada amb un assenyalament i atac personal, el debat ja no tracta únicament d’un concurs municipal a Ripoll. Tracta de la por que estem disposats a introduir en la vida pública i política. Tracta de si acceptarem que una multitud digital substitueixi les institucions. Tracta de si permetrem que el crit «aquí el teniu» es converteixi en una forma habitual de governar.
Primer arriba el nom. Després, la fotografia. A continuació, una multitud a les xarxes. I finalment, si ningú no ho atura el feixisme, arriba la violència brutal del silenci. I aquest silenci és el veritable programa polític de l’autoritarisme d’extrema dreta que representa l’alcaldessa de Ripoll.
El 17 de juliol es va fer públic el decret de nomenament de la filla gran de Sílvia Orriols com a agent interina de la policia local de Ripoll, on la seva mare és alcaldessa i, a més, regidora de Seguretat i Immigració. La convocatòria s’havia fet per via d’urgència. Orriols va assegurar que s’havia mantingut al marge i que la seva filla havia tret la millor nota en un procés reglat, tot i que sis dies després de tancar-se el termini de sol·licituds va ser ella qui va resoldre diversos aspectes clau del procediment, i la normativa preveu el deure d’abstenció quan hi participa un familiar directe. El 6 d’agost, Antifrau va admetre a tràmit la denúncia d’un particular i va obrir expedient. Fase d’instrucció, avaluació de versemblança, mesos per demanar documentació a l’Ajuntament i després decidir si investiga irregularitats administratives o ho envia a Fiscalia. És a dir: el funcionament ordinari d’un organisme de control.
La resposta d’Orriols va ser publicar la fotografia de Molinas, el seu nom i cognom i el seu perfil d’X, encapçalats per dues paraules: «Aquí el teniu». Tres-centes seixanta mil visualitzacions. Mil dues-centes republicacions. A partir d’aquí, el catàleg: insults per Telegram a les zero hores i set minuts, dues trucades perdudes al mig, un àudio cantant «gilipolles», un perfil vinculat a Aliança Catalana d’Altafulla difonent-li el contacte de Telegram amb la coartada d’una recepta de pastís de poma, l’exhumació del seu currículum amb un rectangle vermell sobre la línia que diu on va treballar, l’acusació de ser agent del CNI, l’acusació de cagar-se a les piscines, i un usuari explicant que «els hem d’eliminar de la vida política» mentre penjava un fotograma seu amb els ulls tancats.Els insults més repetits eren explícitament homòfobs.
D’on ve la pistola
El mem no és una ocurrència d’un pagès de Twitter amb la senyera al perfil. First the traitors, then the invaders és un eslògan de l’extrema dreta accelerationista anglosaxona. La seva formulació canònica ve d’un moment argumental de The Turner Diaries, la novel·la racista de 1978 que va ser manual de capçalera del terrorisme supremacista nord-americà: un grup de blancs caça i executa «traïdors de raça» abans de passar a esborrar de la faç de la terra tota la població no blanca.
La imatge concreta que circula ara —l’home amb la pistola— està treta de Citizen Vigilante, una pel·lícula d’Uwe Boll estrenada aquest any, i Elon Musk l’ha repostejada diverses vegades les últimes setmanes, fins al punt que la CNN li va dedicar una peça a finals de juliol. De Pierce a Musk a un compte anònim de Ripoll, en català, en qüestió de setmanes. La globalització funciona.
El que arriba no és una consigna abstracta. És una seqüència operativa amb un ordre explícit: primer els de dins. L’invasor és el segon objectiu, i ho és precisament perquè el primer, el que fa possible la invasió, és el compatriota que no compleix. El traïdor va abans. L’estranger pot esperar.
Fa dècades que es diu que l’ultranacionalisme necessita un exterior per definir-se. Costa més d’explicar la part incòmoda: que necessita encara més un interior defectuós. Si la nació fos realment un fet natural de sang i llengua —«vincles naturals de sang, raça, llengua, territori i costums», en la formulació d’Els Intransigents de Catalunya, el col·lectiu del qual Orriols va ser la cara visible— no caldria depurar-la. La puresa necessita traïdors. Sense algú a qui assenyalar com a impur, l’essència es queda sense demostració. El marica, l’esquerrà, el subvencionat, el fill dels Comuns, l’agent de Madrid: totes són variants de la mateixa figura. El català que no dona.
Nostrats
Tot feixisme té en el seu líder suprem la figura a qui sotmetre’s. Tant Trump, envoltat de palmers constantment, com Abascal, que ha anat apartant tots els fundadors de Vox fins a quedar-hi ell sol —l’últim, Ortega Smith, suspès de militància el febrer del 2026—, com Orriols, són figures prototípiques dels moviments feixistes històrics.
Assenyalar l’altre. Destapar-lo. Ensenyar la cara del qui molesta perquè la gossada sàpiga on mossegar. Ser inflexible amb el feble i dir-ne valentia. No hi ha res de nou en això: és la gramàtica del feixisme de tota la vida, la de sempre. Fabricar un enemic interior, marcar-lo, i deixar que la massa faci la resta mentre qui assenyala se’n renta les mans.
No hi ha res de nou en això: és la gramàtica del feixisme de tota la vida, la de sempre
Aquí aquesta gramàtica s’embolcalla amb l’estelada. És un feixisme nostrat, de collita pròpia, que en lloc de l’àguila porta la bandera d’una nació petita. Es presenta com la veu d’un poble amenaçat, a punt de desaparèixer, que només es defensa. És la coartada perfecta, perquè qui es creu agredit s’autoritza qualsevol cosa.
N’hi ha prou de mirar a qui assenyala i a qui protegeix. l’arqueòleg dels Comuns, el migrant, el qui no encaixa en el retrat de sang i llengua. I protegeix, en el mateix moviment, els de sempre. Perquè convé no perdre’s amb la paraula «independentista»: és el de menys. Aliança Catalana és, abans que res, un partit feixista per a les elits.
Això explica el que altrament no s’entén: que li estigui robant un de cada quatre votants a Vox —gent suposadament espanyolista i antiindependentista— i que alhora hagi passat per damunt de Junts, que cau als 16-18 escons i només en reté la meitat. Per sota de la bandera batega una cosa molt més antiga que la bandera: l’oligarquia catalana de sempre. La que va fer fortuna amb el tràfic d’esclaus. La que va donar per bona l’arribada de Franco perquè venia a posar ordre. La que no ha tingut mai més pàtria que els seus interessos i que cada vegada que s’ha sentit amenaçada ha sabut on col·locar-se.
I la genealogia del partit està escrita als papers. El Front Nacional de Catalunya es registra el 1999, però no es presenta públicament fins al 2013, en un acte on Jordi Casacuberta apareix acompanyat de Moisès Font, exregidor de la xenòfoba Plataforma per Catalunya a Olot. Pel mig, l’any 2000, neix Unitat Nacional Catalana, presidida per Xavier Andreu, exmilitant de l’organització neonazi CEDADE i articulista de la revista nacionalsocialista que dirigia Pedro Varela, el propietari de la Llibreria Europa condemnat diverses vegades per apologia de l’Holocaust.
El símbol d’UNC era el 33 —Catalunya Catalana, la tercera lletra de l’alfabet— calcat de la mecànica del 88 dels neonazis alemanys. Orriols va ser regidora del FNC a Ripoll i el va deixar el març del 2020, per massa moderat, abans de fundar el seu partit aquell mateix any.
El 2024, Aliança Catalana es va distanciar de Le Pen i Meloni per abraçar l’AfD, i tots dos partits van fer públic l’acord amb un vídeo conjunt: el partit que Le Pen i Salvini havien fet fora del seu grup a l’Eurocambra després que el seu cap de llista digués que no tots els membres de les SS havien estat criminals. I el primer baròmetre del CEO d’aquest any li dona un 15% dels vots i entre 23 i 25 escons, tercera força, per davant de Junts. Vint-i-tres escons.
Els seus votants, segons el mateix baròmetre, es col·loquen en un 5,7 sobre 10 a l’eix ideològic. Es creuen de centre. També ho creien els que van votar per primera vegada Le Pen i els que van fer entrar l’AfD als Länder de l’est. Ningú no se sent extremista mentre l’extremisme consisteixi a dir en veu alta el que tothom pensa. Per això no s’ha de banalitzar el feixisme, per això cal denunciar-lo. Perquè si no, un dia potser serà massa tard.
Com va dir Martin Niemöller:
Primer van venir a buscar els comunistes, i vaig guardar silenci perquè no era socialista.
Després van venir a buscar els sindicalistes, i no vaig parlar perquè no era sindicalista.
Després van venir a buscar els jueus, i no vaig dir res perquè no era jueu.
Després van venir a buscar-me a mi, i llavors ja no quedava ningú que parlés en nom meu.
Que una figura de la seva projecció i reconeixement faci aquest tipus de declaracions sempre és d’agrair, ja que permet situar davant l’opinió pública una casuística que és certament preocupant per a un percentatge ampli de la població. Que ho faci a partir de la seva pròpia experiència subjectiva i no des de l’empatia ja és una altra qüestió. A hores d’ara, dir que els problemes comencen a aparèixer als mitjans de comunicació i es converteixen en objecte d’interès de la intervenció política quan arriben a les classes mitjanes pot semblar gairebé una obvietat, però no per ser una cosa sabuda deixa de tenir certa importància, a més de dir molt sobre com funcionen les democràcies liberals.
Les ciutats fa temps que es van convertir en objectes d’inversió, mercaderies a partir de les quals continuar les dinàmiques d’acumulació en un context de capitalisme madur. Fa unes dècades, no gaires, aquestes es concentraven en projectes de reforma urbanística, transformacions i plans d’actuació vinculats al sector immobiliari, al desenvolupament i foment de noves infraestructures i a la tan repetida sectorialització de la ciutat racionalista. Aquesta funcionalitat, que per al filòsof francès Henri Lefebvre configurava un segon circuit de circulació del capital, continua present i és molt rellevant en determinades geografies arreu del planeta, com la Xina o els països de la península Aràbiga. En latituds com la nostra, a això cal afegir-hi un element clau: aquella part important de l’economia que, més que fixar capital al territori, se centra a accelerar-ne la circulació i, per tant, a garantir d’aquesta manera elevats rendiments de la inversió. Em refereixo, és clar, al turisme.
El turisme necessita inversions físiques —hotels, pensions, càmpings, museus, bars, restaurants, aeroports, ports i carreteres—, però una vegada tot això és present, cal mantenir un flux constant de visitants que, en consumir el recurs turístic que actua com a reclam, facin ús d’aquestes inversions i les rendibilitzin. Com més gent ho faci, més grans seran els beneficis. Tanmateix, aquesta estratègia també presenta certs límits, ja que els territoris es troben en competència contínua els uns amb els altres en l’atracció de turistes i necessiten, per tant, canviar, actualitzar i millorar els elements d’atracció. Davant d’això, es pot substituir, diversificar o créixer. Normalment, les tres opcions es troben juntes.
Això és el que ha passat a totes les ciutats que han esdevingut espais turistificats: si bé en un principi certs elements actuaven com a atractors —en el cas de Barcelona, Ciutat Vella, les platges, la seva arquitectura, els seus museus i altres contenidors culturals— posteriorment es fa peremptori afegir-ne més: excursions en helicòpter, grans esdeveniments musicals, teatres i espectacles visuals, però també espais fins aleshores no explotats, com barris populars, perifèries naturals o instal·lacions esportives públiques. Tot respon a la lògica de la competitivitat.
Tanmateix, que aquests nous territoris vegin alterada la seva quotidianitat per la presència del turisme no implica que no haguessin estat transformats prèviament per dinàmiques que mantenen un objectiu similar: la transformació de la ciutat en un motor de producció de plusvàlues. Em refereixo, a tall d’exemple, als processos de gentrificació, substitució i desplaçament de les classes populars, que en molts casos, de fet, es produeixen de manera simultània a les dinàmiques de turistificació. A Barcelona, n’hi ha nombrosos exemples: el Poblenou, Sant Antoni, el Poble-sec i, com no podia ser d’una altra manera, Gràcia.
Només ampliant el focus de la lent de la transformació ens podem adonar que la Gràcia de 2026 no té res a veure amb la dels anys noranta, però no pas a causa del turisme, sinó per l’arribada de classes mitjanes locals, col·lectius creatius, treballadors del sector de les noves tecnologies o de la cultura, que, durant dècades, han anat transformant el barri a partir de les seves pròpies pautes de consum. La transformació del seu paisatge urbà i comercial responia a la seva mateixa presència, així com l’expulsió d’aquella part del veïnat que, directament o indirectament, no va poder adaptar-se als canvis. Per això, que algú com Isabel Coixet digui que vivia en un entorn «resguardat del turisme» no només pot semblar ingenu, tenint en compte com funciona la dinàmica turística, sinó també un comentari certament classista, ja que mostra una certa inconsciència respecte de les transformacions anteriors, en les quals persones com ella van ser protagonistes, i una certa manca d’empatia envers totes aquelles persones desplaçades per aquest tipus de processos. Ara bé, quan els canvis arriben a la teva porta, això ja és una altra cosa.
La coneguda periodista Mònica Terribas va comentar, fa uns mesos a Betevé, que «Gràcia ha perdut identitat perquè els expats l’han colonitzat». Els expats, els turistes, tots aquests altres apareixen sempre com els responsables d’una transformació en la qual cineastes, periodistes, etc., semblen no tenir cap responsabilitat. I és veritat, és en el capital on cal posar el focus, en la ciutat convertida en mercaderia de la qual, al capdavall, tots som víctimes. Tanmateix, que alceu la veu quan és a vosaltres a qui afecta personalment, són aquestes cosetes de les classes mitjanes que molesten tant.
Hi ha dies que fan història per ser la data d’inici d’una guerra. Uns altres canvien el món per descobriments impressionants o per convertir-se en el començament d’una pandèmia global que aviat va quedar oblidada. També hi ha dies recordats en els llibres d’història pel llançament d’una nau tripulada que va orbitar al voltant de la Lluna per primera vegada o perquè es va presentar una nova tecnologia mèdica que prometia transformar la nostra salut i les nostres vides.
En tots aquests dies històrics, per a bé o per a mal, la protagonista sol ser sempre la humanitat: els seus assoliments i els seus desastres. En altres dies històrics, molt menys freqüents, estranys, gairebé rars, el protagonisme no el té la humanitat, sinó l’univers en el qual vivim. Dimecres que ve serà un d’aquests dies.
El 12 d’agost del 2026, milions de persones en l’hemisferi nord del planeta sortirem a balcons, terrasses, platges, muntanyes i places per a mirar exactament cap al mateix lloc. És un lloc al qual no solem mirar perquè, encara que ens cuida i ens protegeix, també pot fer-nos mal: el Sol.
Durant poc més d’un minut, la Lluna cobrirà completament el Sol en una part important de la Península Ibèrica, de l’Atlàntic al Mediterrani, i convertirà una tarda tòrrida d’estiu en un sorprenent crepuscle.
Una gran lliçó d’humilitat
És un d’aquests escassos moments de la vida en què el planeta, el sistema solar, la Via Làctia i tot l’univers semblen recordar-nos que existeix alguna cosa molt per sobre de nosaltres; una cosa molt més gran que l’ésser humà, alguna cosa que no controlem i que ni tan sols entenem del tot.
Potser per això l’eclipsi del dimecres no és només un fenomen astronòmic espectacular. Arriba just quan més falta li fa a la humanitat una gran lliçó d’humilitat arribada del cel.
Una generació sencera esperant un minut
Per a la immensa majoria de persones que viuen avui a Catalunya i a Espanya, serà el primer eclipsi total de Sol que podran contemplar sense sortir del país. La Península Ibèrica no vivia un des de 1905. Més d’un segle després, el cel torna a repetir aquella extraordinària i fascinant alineació entre el Sol, la Lluna i la Terra. Cap generació viva conserva un record conscient d’una cosa semblant.
I això resulta encara més curiós en una societat com la nostra, que viu de sobreproduïr imatges. Som la generació que més imatges ha produït en tota la història coneguda i, no obstant això, probablement serà la primera vegada que milions de persones en aquest país contemplin un fenomen natural que cap pantalla digital pot reproduir en tota la seva intensitat.
Un eclipsi no sols es mira
Es viu. Els qui han tingut la fortuna d’experimentar un i han deixat constància d’això solen descriure una mateixa sensació: un silenci molt estrany, un descens sobtat de la temperatura, una llum impossible de comparar amb cap vesprejar conegut, ocells que busquen refugi creient que arriba la nit, insectes que callen i un sotrac col·lectiu molt difícil d’explicar.
Un eclipsi no sols es mira. Es viu
Durant tot just unes desenes de segons desapareix la rutina de qualsevol dia que, de sobte, es fa nit. Apareixen la sorpresa i la meravella.
Catalunya també mirarà cap al cel
La Península Ibèrica serà un dels millors llocs del món per a observar l’eclipsi del pròxim dimecres. La franja de totalitat creuarà la Península d’oest a est, de l’Atlàntic al Mediterrani. A Catalunya, el fenomen serà visible pràcticament des de tot el territori, encara que amb algunes diferències importants.
Zones de totalitat i anularitat dels tres eclipsis solars de 2026, 2027 i 2028. Imatge: Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible
A les comarques del sud podrà contemplar-se en tota la seva magnitud, mentre que en la resta del país —inclosa Barcelona— l’eclipsi serà parcial, encara que molt profund: el Sol arribarà a quedar ocult en un percentatge extraordinàriament alt que oferirà una sensació difícil d’oblidar.
El fenomen començarà al final de la tarda, quan el Sol ja estigui descendint cap a l’horitzó occidental. Precisament per això serà fonamental buscar llocs elevats o amb una visió completament buidada cap a ponent. La totalitat a penes durarà entre un i dos minuts, segons el punt d’observació.
Després, tot tornarà a la normalitat. O gairebé. Perquè els qui han contemplat un eclipsi total solen dir —des de les primeres inscripcions en pedra fins als relats més recents— que mai tornen a mirar el cel de la mateixa manera.
Una casualitat còsmica irrepetible
Hi ha una dada que sempre m’ha semblat gairebé poètic. El Sol té un diàmetre unes quatre-centes vegades major que el de la Lluna. No obstant això, la Lluna està aproximadament quatre-centes vegades més prop de la Terra. Aquesta doble coincidència fa que tots dos discos semblin gairebé idèntics quan els observem des del nostre planeta.
És una casualitat extraordinàriament improbable. Tan improbable que algun dia deixarà d’existir.
Encara que no ho sembli, la Lluna s’allunya de nosaltres uns 3,8 centímetres cada any. És molt poc. A penes el que creixen les ungles humanes en unes setmanes. Però dins d’uns centenars de milions d’anys aquesta distància serà suficient perquè la Lluna ja no aconsegueixi ocultar completament el Sol.
Els eclipsis totals desapareixeran. Però nosaltres haurem vist un. És una mescla estranya d’humilitat i privilegi.
L’univers posa en perspectiva les nostres urgències
L’eclipsi arriba en un moment singular per al planeta. Vivim una època marcada per les guerres d’Ucraïna i l’Iran; pel genocidi de Gaza; pels greus i repetits conflictes a Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo i Iemen. Vivim també una creixent rivalitat estratègica i geopolítica entre els Estats Units i la Xina, marcada per una nova carrera de rearmament internacional i per una crisi climàtica que ja no pertany al futur, sinó al present continu.
A tot això se suma una creixent polarització política i una sensació d’incertesa que travessa moltes democràcies occidentals, assetjades per l’auge de l’extrema dreta autoritària.
La revolució tecnològica —que no fa tants anys ens prometia coneixement lliure per a tots— ha acabat, en bona part, segrestada pels interessos d’una nova elit de tecnooligarcas que, àvids de poder més enllà de les seves immenses fortunes, han convertit la intel·ligència artificial en un gegantesc —i encara difícil de governar— cavall de Troia que ja està transformant els nostres processos laborals, socials, econòmics i culturals.
Mentre nosaltres discutim a crits, el sistema solar continua movent-se amb una precisió extraordinària
Tot sembla accelerar-se. Tot sembla urgent. Tot exigeix el crit d’una opinió immediata. Potser per això la pausa, el silenci i la irreversibilitat d’un eclipsi resulten tan desconcertants. L’eclipsi no entén de calendaris humans. No distingeix ideologies. No sap de fronteres. No respon a cap algorisme comercial ni a gens d’interès polític.
Mentre nosaltres discutim a crits sobre qui té raó en qualsevol polèmica humana, el sistema solar continua movent-se amb una precisió extraordinària, exactament igual que fa milions d’anys. No es tracta únicament que l’univers sigui indiferent a nosaltres. Es tracta, sobretot, que nosaltres tendim a sobredimensionar la nostra importància real dins d’aquest univers.
La ciència va començar aixecant el cap
Abans de construir telescopis, satèl·lits o acceleradors de partícules, la humanitat va fer una cosa molt més senzilla. Va mirar al cel. Va aixecar el cap. Els eclipsis van ser durant segles motiu de por. Civilitzacions senceres els van interpretar com a càstigs divins o anuncis de la fi d’una era. Fins que algú va decidir observar i estudiar la realitat per a tractar d’entendre-la en lloc de témer-la.
La història de la ciència és, en bona part, la història d’aquest canvi d’actitud. Mai deixem de sentir sorpresa enfront del desconegut. Només deixem de tenir por a la sorpresa. En 1919, aprofitant precisament un eclipsi total de Sol, una expedició científica va aconseguir demostrar una de les idees més revolucionàries d’Albert Einstein: la gravetat corba l’espai i també desvia la llum.
Necessitem apagar el Sol durant uns minuts per a descobrir coses que normalment romanen invisibles
Un eclipsi va ajudar a canviar la nostra comprensió de l’univers. És una paradoxa bella, no els sembla? Necessitem apagar el Sol durant uns pocs minuts per a descobrir coses que normalment romanen invisibles. Potser també nosaltres necessitem, de tant en tant, apagar la llum encegadora d’aquest soroll permanent que ens envolta per a tornar a distingir l’important.
Un espectacle col·lectiu i gratuït
Hi ha una altra raó per la qual els eclipsis continuen emocionant-nos. Són profundament democràtics. No importa quant diners tinguis. No importa la teva nacionalitat. No importa la teva religió. No importa el nombre de seguidors que acumulis en les xarxes socials ni a través de quins mitjans de comunicació t’informis.
Durant aquests minuts tots aixecarem el cap exactament cap al mateix lloc per a contemplar la immensitat del cosmos. En una època en la qual gairebé tota la nostra experiència sembla estar personalitzada per algorismes i tancada en bombolles digitals, l’eclipsi roman obstinadament col·lectiu. Ningú pot veure-ho abans perquè pagui una subscripció premium. Ningú rep una versió distinta del fenomen segons les seves preferències polítiques. El cel continua sent l’únic espai que no ha après a segmentar als seus espectadors.
Potser per això ens commou tant. Perquè, durant uns minuts, deixem de comportar-nos com a consumidors per a tornar a ser, simplement, habitants del mateix planeta.
El que l’eclipsi no ve a dir-nos
Convé dir-ho amb claredat. Els eclipsis no anuncien guerres. No prediuen crisis. No anticipen canvis polítics. I val la pena recordar-ho abans que apareguin els qui intentin convertir un fenomen astronòmic en una prova de qualsevol teoria extravagant: negacionistes del canvi climàtic, terraplanistes amb ulleres de colors o venedors d’aire fregit embotellat.
Durant segles es van atribuir als eclipsis significats sobrenaturals que avui manquen de fonament científic. Això sí, continuen tenint un enorme valor simbòlic. No perquè el cel vulgui enviar-nos missatges en forma d’imatges memorables, sinó perquè som nosaltres els qui necessitem detenir-nos de tant en tant per a mirar millor i formular millors preguntes davant els desafiaments múltiples que afrontem com a humanitat.
Cada època ha projectat sobre els eclipsis les seves pròpies inquietuds. Potser la nostra té a veure amb una cosa molt més senzilla. Com hem arribat a viure tan pendents de les pantalles que necessitem que desaparegui el Sol durant uns minuts per a tornar a mirar cap al cel?
I después de l’eclipsi, què?
El 12 d’agost, quan la Lluna segueixi el seu camí i la llum torni a inundar-lo tot, el món continuarà sent exactament el mateix. Les guerres continuaran obertes. L’emergència climàtica, amb la calor vergonyosa i asfixiant d’aquests dies, no haurà desaparegut. La intel·ligència artificial continuarà avançant i transformant-ho tot.
Les desigualtats socials i econòmiques, el racisme i el masclisme seguiran aquí. Res canviarà pel simple fet que el Sol hagi romàs ocult durant uns minuts. I, no obstant això, potser alguna cosa canvia en nosaltres.
Potser comprenem que les nostres discussions, per intenses que semblin, ocupen un lloc diminut dins d’una història moltíssim més gran.
Potser recordem que la humanitat va aprendre primer observant i només després opinant, una vegada va intentar comprendre allò que tenia davant.
Potser descobrim que encara som capaços de compartir un mateix silenci mentre contemplem com la Lluna cobreix el Sol, sense necessitat de compartir les mateixes idees.
Abans de ser ciutadans d’un país, votants d’un partit, fidels devots de tal o tal altre déu o usuaris d’una xarxa social, som habitants del mateix cel
Aquesta serà, potser, la major lliçó de l’eclipsi del pròxim 12 d’agost del 2026. No es tracta que la llum del dia es converteixi en nit. Es tracta que, durant tot just un minut, milions de persones recordem alguna cosa que el soroll quotidià ens fa oblidar massa sovint: vivim sobre un petit planeta blau que gira al voltant d’una estrella corrent, en un racó qualsevol de l’univers. I que, abans de ser ciutadans d’un país, votants d’un partit, fidels devots de tal o tal altre déu o usuaris d’una xarxa social, som només exactament això. Habitants del mateix cel.
Com observar l’eclipsi solar amb seguretat
Observar un eclipsi solar és una experiència única, però també comporta riscos si no es prenen les precaucions adequades.
Recomanacions bàsiques
Utilitza ulleres per a eclipsis certificades conforme a la norma ISO 12312-2 (o amb un índex d’opacitat 5 o superior). Comprova abans d’usar-les que no presentin ratlladuras, perforacions ni trencaments.
No observis mai el Sol amb ulleres de sol convencionals, radiografies, cristalls fumats ni filtres casolans.
Si utilitzes prismàtics, telescopis o càmeres fotogràfiques, col·loca sempre filtres solars homologats davant de l’objectiu.
Una alternativa completament segura és l’observació indirecta mitjançant una projecció amb una cartolina perforada o un visor estenopeic.
Finalitzada la totalitat —o l’eclipsi parcial, segons el lloc des d’on s’observi— torna a protegir els teus ulls abans de mirar de nou al Sol.
El primer que va veure en arribar va ser La Ria. El riu, la ria, no sabia si dir-li «Mira, aquest és el riu» —paraula més universal, més útil, menys local—, o dir-li «Mira, aquesta és la ria» —la que totes diem, la d’aquí— i explicar-li que riu és dolç, que ria salada, que ria és ja gairebé mar. Li vaig dir les dues, explicació inclosa. En aquell moment, jo no sabia quant castellà sabia aquesta nena de 9 anys que acabava d’arribar a Bilbao per a passar l’estiu lluny de la calor dels campaments de refugiats en els quals viu.
Però sí que sabia que aquest seria l’estiu de l’aigua.
Un vestit de bany, un capell, unes ulleres i una tovallola van ser les seves primeres pertinences aquí. Quan va descansar del viatge, la meva germana i jo la vam portar a la piscina. M’ho havien dit ja, que platja i piscina són les activitats preferides dels i les nenes sahrauís que venen a passar l’estiu aquí, però mai hagués pogut imaginar el que seria. El primer dia que es va ficar en l’aigua, no podia creure aquesta sensació totalment nova en el cos: no parava de tocar l’aigua amb les mans, amb la cara, de xipollejar, de submergir-se, de sorprendre’s amb cada descobriment. No parava de provar, no parava de riure. I jo no parava de plorar: veure com el seu cos anava aprenent a surar, com no es cansava mai, ni quan queia, ni quan empassava aigua; veure-la, dia rere dia, aprendre a donar una braçada, després quatre seguides, després l’ample de la piscina. Pocs privilegis he sentit tan profunds com el privilegi d’estar acompanyant a descobrir l’aigua a algú a qui li han robat la seva sortida a la mar.
2.
Quan va veure la bola del món sobre la tauleta de nit de la seva habitació, es va acostar a ella, va passar el ditet pel blau mediterrani, va creuar l’Estret i va començar a baixar, però no cap a la dreta, no, no cap a Algèria, sinó cap a l’esquerra, passant per sobre del Marroc i arribant a Al-Aaiun ocupat. Va parar el seu ditet aquí i em va dir, sense paraules encara però amb tota claredat, d’aquí vinc jo. Sàhara va dir una; i Sàhara va repetir l’altra. Després, jo vaig assenyalar Tinduf en el mapa, el lloc on estan aquest altre Al-Aaiun, aquest altre Bojador, aquesta altra Dajla, aquests noms mirall de cadascuna de les wilayas que componen els campaments de refugiats on viu, i em va mirar com dient no, no, d’aquí no, jo vinc d’aquí, i va continuar assenyalant el Sàhara ocupat pel Marroc amb el dit, sense mirar a Algèria, com si per un moment els campaments no existissin, com si no existissin els refugiats, com si no tingués cap relació amb aquesta terra que acull als qui es van haver d’anar de la seva fa ja 50 anys.
«Aquest no és un programa assistencial. Aquest és un programa polític», em van dir en la primera entrevista que em van fer des de Vacaciones en Paz, i aquí vaig saber que sí, que clar, que anava a entrar. Però això, que tan clar vaig tenir al principi, es va anar transformant en paradoxa quan ella va arribar. Una vegada vam ser a un curs de grafitis i ella volia, com la resta de les nenes que eren allí, pintar cors: va anar fent-los blaus, vermells, grocs, i el professor, en saber-la sahrauí, li va pintar la seva bandera i al costat va escriure Sahara aske i jo em vaig emocionar, i li vaig fer una foto amb la bandera, i mentre la feia va començar a créixer en mi una sensació que ja em va acompanyar tot l’estiu: a vegades, jo, tan amiga de «la causa», que tantes vegades li havia dit «Sahara hurra», volia que ella fos només una nena; que l’estiu li portés, també, el privilegi de no ser res més que una nena de vacances en lloc d’un símbol polític, una bandera errant, de portar tot el pes de 50 anys d’ocupació sobre aquest cos petit de tot just 28 quilos.
3.
«Mira, aquesta és la teva família», li van dir quan vaig arribar a buscar-la. Raríssim em va sonar, i em va reactivar el temor que havia tingut quan vaig decidir acollir: que aquesta nena no anés a tenir germanetes o germanets amb els quals jugar; que a la nostra casa, en tancar la porta, anéssim només ella i jo. Encara que, en realitat, aquesta tampoc era la nostra casa: una amiga d’una amiga, a la qual no coneixia, em va prestar el seu pis a Bilbao perquè visquéssim aquí durant els mesos de l’acolliment. «Com jo no puc fer-ho, almenys secundar», em va dir.
Vaig haver d’haver-ho entès en aquest moment, però en realitat no ho he entès fins a gairebé el final, a l’hora de fer balanç, de passar pel cap tot això que he viscut amb el cos: acollir és, també, que l’acullin a una. Primer al voltant de la idea de la nena, després al voltant de la seva presència bella, es va començar a teixir a una xarxa que ens ha estat sostenint: ens han prestat una casa, ens han regalat roba, ens han donat menjar, en la perruqueria li han tallat el pèl gratis —«per a contribuir»—, persones que a penes coneixia s’han convertit en amigues, amigues s’han convertit en comares, a la distància i en persona, la meva germana ha estat la seva aliada aquàtica, el meu pare l’ha portat al camp, i exèrcits de nenes i nens li han ensenyat a fer polseres, a agafar ones, a fer castells de sorra, a patinar, a saber l’ordre exacte en què es mengen els ous Kinder. I clar, sona a clixé, però tot això és poc comparat amb el que ella ens ha ensenyat a nosaltres.
4.
La seva última setmana aquí va coincidir amb Aste Nagusia, la Setmana Gran, les festes de Bilbao. Va sortir tots els dies: va ballar en la romería, va fer torn en una txosna i, abans de res, es va enamorar de Marijaia, aquesta senyora rossa i amb els braços enlaire que simbolitza les nostres festes. Es va fer fotos amb ella i portava un collaret amb la seva imatge que no es va llevar mai.
L’últim dia de festes, en aquesta ria a la qual mai va dir riu, ens acomiadem de Marijaia. Ella deia que no entenia per què la cremaven. Però jo crec que sí: «Es va Marijaia, s’acaben les festes, em vaig jo», em va dir, ja en castellà, i em va preguntar què anava a fer jo ara, i allí, en la ria, mentre pensava què respondre-li, on havia començat, es va acabar aquest estiu: l’estiu més ocupat, l’estiu més ociós. L’estiu de l’acolliment, l’estiu de l’aigua.
El Govern de la Generalitat no ha organitzat cap acte commemoratiu. Entre els esdeveniments inclosos per la Generalitat en el llistat d’efemèrides de l’any, aquesta no hi figura. El Parlament, fa un parell de mesos, va celebrar amb tota la solemnitat el quinzè aniversari de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, atorgant un protagonisme desmesurat al PSC, que tan sols ha presidit l’AMB una mica més de tres d’aquests darrers quinze anys; però el mateix Parlament, en canvi, no ha considerat oportú recordar els 20 anys de l’Estatut. No pensem malament: el 2026 encara no ha acabat i hi ha temps per reflexionar sobre un episodi que, amb els seus encerts i errors, ha marcat les darreres dues dècades de la història del país.
És ben cert que l’actual Estatut no és el que va votar la ciutadania: va ser desnaturalitzat l’any 2010 per un Tribunal Constitucional al servei del PP. Però aquella sentència està en la base del que després s’anomenà procés independentista que encara estem paint. I malgrat tot, aquell Estatut escapçat és avui el marc legal que configura el nostre autogovern. Semblen raons suficients per a no deixar passar sense pena ni glòria el seu vintè aniversari. S’han elaborat força anàlisis des d’una perspectiva jurídica però falta una reflexió política aprofundida i crítica sobre aquella aposta col·lectiva.
Malgrat tot, aquell Estatut escapçat és avui el marc legal que configura el nostre autogovern. Semblen raons suficients per a no deixar passar sense pena ni glòria el seu vintè aniversari
La història de l’Estatut de 2006 posa en evidència la volatilitat i fragilitat d’un Dret sotmès a interpretacions diverses i fins i tot contradictòries: és fàcil deduir que, si el Tribunal Constitucional competent per valorar el text estatutari hagués tingut la composició de l’actual, l’Estatut hauria estat declarat constitucional i l’evolució política d’Espanya i de Catalunya hauria estat diferent. La sentència va semblar que donava la raó als qui pensen, des de casa nostra, que Espanya és irreformable, i als qui, des de Madrid, defensen amb dents i ungles que l’Espanya centralista i conservadora ha de ser, per definició, intocable.
L’Estatut, aprovat pel Parlament el setembre del 2005 i que, modificat, va rebre el vistiplau de les Corts el mes de maig de 2006, i que després va ser referendat pel poble català el 18 de juny, pretenia situar l’autogovern de Catalunya al màxim nivell que permet la Constitució, interpretadad’acord amb els criteris oberts dels dos constituents catalans, Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va suposar el trencament del pacte del 1978. I aquesta conseqüència destacadíssima encara no ha estat corregida.
L’Estatut va tenir una gestació llarga i complicada. I va ser mèrit de molta gent que avui em ve de gust citar: de la tossuderia del president Maragall en contra de les pors d’un PSC supeditat al PSOE, i de l’impuls que li va donar Joan Saura, d’ICV, des de la seva conselleria. Per a mi va ser un honor compartir ponència parlamentària amb Joan Ridao,Miquel Iceta i Lidia Santos, Quico Homs i Francesc Vendrell; cal destacar el paper educat, sovint contradictori però no obstructiu, d’aquell PP català de Josep Piqué i de Francesc Vendrell, que ha desaparegut amb ells per donar pas a una encarcarada i crispada sucursal centralista.
El rigor jurídic es va assegurar des de diversos àmbits: pels lletrats Joan Vintró i Ismael Pitarch, des del Parlament; per Carles Viver i Pi-Sunyer, des de l’Institut d’Estudis Autonòmics; i per Miquel Caminal, coordinador de la Comissió Assessora per ala Reforma de l’Autogovern, integrada per Joaquim Ferret, Ferran Requejo, Xavier Arbós, Joan Subirats i Manuel Gerpe; tots ells acompanyats dels millors especialistes en cada tema i cada competència; l’acadèmia catalana es va implicar a fons en l’Estatut. En matèria de finançament van jugar un paper destacat el conseller Antoni Castells i l’economista Maite Vilalta.Sense oblidar les tasques de foment de la participació ciutadana impulsades per Quim Brugué des de la seva direcció general.
Sovint es parla que ens cal un projecte de país: l’Estatut ho va ser. I fracassades altres vies, caldrà reprendre, més aviat o més tard,l’aposta que significà l’Estatut de 2006: amb altres mètodes i amb altres continguts, però amb la mateixa voluntat de definir Catalunya com a nació i d’incrementar les seves quotesd’autogovern, sense renunciar a que, quan les circumstàncies ho permetin, Catalunya pugui exercir el dret a decidir el seu futur.
Soc conscient dels perills que representaria un govern de PP i Vox, que encara som a temps d’impedir, però si fan falta objectius viables per mobilitzar la ciutadania contra els qui ens volen fer entrar al túnel del temps, l’esperit d’allò que va suposar l’Estatut de 2006 ens podria ajudar més que alternatives legítimes però inviables a curt i mitjà termini.Aquell Estatut va suscitar una gran unitat política i social, no exempta lògicament de tensions i maniobres partidistes: quan apareixen crides al racisme i a la divisió embolcallades d’independentisme o d’espanyolisme, la millor manera de defensar la «Catalunya, un sol poble» de Josep Benet podria ser construir consensos en temes socials, econòmics i polítics com aquell que es va produir ara fa vint anys.
El 30 de juliol es va produir l’entrada massiva a Ceuta d’unes 70.000 persones. Sembla ser que el CNI havia avisat que una sentència com l’esmentada podia produir un increment del flux d’arribades nedant, i a alguns aquest avís els està servint per a dir que el Govern espanyol ho sabia i no va fer res. Però la veritat és que una cosa és un increment del flux i una altra molt distinta el fet sense precedents produït el 30 de juliol. No fa falta ser molt espavilat, ni tenir una llarga carrera en el CNI, per a saber que podien incrementar-se els intents de creuar nadant, però d’aquí al succeït aquest dia hi ha un llarg tros.
Tampoc es requereix disposar d’un palantir que ens digui el que passa en la cort marroquina per a saber que la visita de Pedro Sánchez a Algèria del 20 de juliol, i l’ostensible millora de les relacions entre Espanya i aquest país, cabrejaria al Govern del Marroc. I, com Espanya i la Unió Europea han externalitzat part de la gestió de les seves fronteres pagant a països tercers perquè impedeixin l’encreuament d’immigrants i refugiats, quan aquests països es cabregen per alguna cosa ens ho fan notar. Espanya li ha regalat al Marroc un instrument amb el qual castigar-nos al seu gust cada vegada que no ens portem bé.
Espanya li ha regalat al Marroc un instrument amb el qual castigar-nos al seu gust cada vegada que no ens portem bé
El Marroc, d’altra banda, és el principal aliat d’Israel i els Estats Units en la zona, i els governs d’aquests dos països ara li tenen ràbia al Govern d’Espanya, i això és una cosa que també s’havia de fer notar, perquè el Marroc ha d’anar mostrant de tant en tant el seu vassallatge a Israel i als Estats Units. Fins i tot podem amanir tot això amb una mica de futbol, ja que durant diversos dies ha estat en qüestió on es jugarà la final del pròxim mundial, si en alguna ciutat espanyola o a Casablanca, la qual cosa també podria induir a avisos del seu poder per part de la Monarquia marroquina.
De manera que, encara que no és clar fins a quin punt el Govern marroquí va promoure el moviment massiu de persones del 30 de juliol, del que no hi ha cap dubte és que, com a mínim, va afluixar els controls perquè es produís. Encara que no sapiguem qui van començar a difondre els missatges a través de WhatsApp, Facebook, TikTok i altres xarxes (que després es van reexpedir massivament) dient que era el moment de creuar, el que sembla obvi és que va haver-hi aquiescència per part del Govern marroquí.
Però, passats ja uns quants dies dels fets, i tenint en compte que van deixar un centenar de morts, estem obligats a no quedar-nos només en els aspectes més obvis de l’anàlisi.
Per què el Marroc pot generar una crisi a Espanya amb només relaxar el control migratori fronterer? Pot fer-ho perquè Espanya i la Unió Europea li han regalat aquesta potestat, i això està relacionat amb unes polítiques europees d’immigració i asil basades en la idea que la immigració és alguna cosa negativa de la que hem de protegir-nos. Unes polítiques que s’han anat fent cada vegada més restrictives i repressives i que han culminat amb el Pacte Europeu de Migració i Asil, un nou marc legislatiu que està calcat de totes les postures que en els últims anys ha defensat l’extrema dreta europea.
Són unes polítiques irracionals, perquè en cap moment la immigració s’ha convertit ni pot convertir-se en amenaça per a les societats receptores, i perquè el problema sempre està en la mala gestió de la recepció i en els prejudicis socials. Però podem afegir un motiu més d’irracionalitat. Resulta que els informes de la Comissió Europea i de múltiples organismes no cessen d’insistir que l’economia europea necessita, de manera indefugible, uns fluxos d’immigració molt més intensos que els produïts fins ara. El mateix comissari europeu d’Interior i Migracions que era responsable de les polítiques restrictives, Magnus Brunner, va dir al febrer del 2025 que es necessiten desesperadament immigrants per al mercat de treball europeu. La Comissió Europea preveu importants deficiències de mà d’obra en ocupacions manuals i no manuals per al 2035 si la immigració no les resol.
En cap moment la immigració s’ha convertit ni pot convertir-se en amenaça per a les societats receptores, i perquè el problema sempre està en la mala gestió de la recepció i en els prejudicis socials
Hi ha abundància d’anàlisi que mostren que les persones migrants aporten a l’economia del país recepor molt més que el que reben. El Banc d’Espanya, per exemple, va mostrar el 2025 que, del 3,9% de creixement del PIB donat entre 2022 i 2024, la població immigrada va aportar dos punts percentuals, és a dir, més del 50%, i això que només representa el 14% de la població ocupada. Un altre estudi del BBVA del 2024 va mostrar que la immigració està sent un factor clau a Espanya per a la creació d’ocupacions, i en particular de les ocupacions que ocupen els espanyols.
No m’entusiasmen les anàlisis d’aquest tipus, primer, perquè mostren la immigració des d’una perspectiva instrumental: necessitem treballadors, i llavors els deixem entrar; i, segon, perquè rebutjo aquest optimisme desenvolupista basat en el fet que l’economia ha de continuar creixent com fins ara; però si els he portat a col·lació és per la monumental incoherència de les polítiques europees que, d’una banda reconeixen la necessitat que entrin immigrants i per l’altre adopten mesures tremendament restrictives i repressives per a impedir-los l’entrada.
Europa no necessitaria posar el control de les seves fronteres en mans del Marroc i altres països, si adoptés una postura més racional sobre les migracions. Si facilitéssim la lliure circulació, tot fluiria amb més normalitat, i Europa no quedaria permanentment sotmesa al xantatge d’aquests països, i tampoc es produirien morts com les del 30 de juliol en les aigües de Ceuta.
S’ha posat tot el focus mediàtic en les maniobres del Marroc i s’ha dit que això del 30 de juliol va ser un atac a la sobirania espanyola, com va afirmar Sánchez (curiosament, parlant de màfies, per a no haver d’esmentar el Govern marroquí), i certament el Marroc ha jugat les seves cartes, com hem vist a l’inici d’aquest article, però crec que la principal responsabilitat d’aquests fets i de les morts produïdes la tenen les polítiques cruels d’immigració de la Unió Europea (i dels països del nord en general). Aquesta reflexió mai hauríem de deixar de fer-nos-la cada vegada que desenes de persones moren intentant travessar les fronteres.
I si descendim a aspectes més concrets del succeït el 30 de juliol i els dies posteriors, també hem d’assenyalar que s’ha fet una ingent quantitat de devolucions en calent, just en el mateix mes en què el Tribunal Suprem va dir que no es podien fer si s’entrava nedant. A milers de persones se’ls ha obligat a sortir sense abans fer-los una identificació prèvia ni posar-los assistència lletrada, que era l’obligat en aquest cas. S’ha utilitzat massivament el procediment de rebuig en frontera en lloc del procediment de devolució, que era el que corresponia. A part dels expulsats, hi ha hagut molts d’altres milers que van sortir voluntàriament després d’un dia, dos o tres sense aliments. Parlant de polítiques cruels també hem de preguntar-nos per què no es va posar immediatament en marxa un dispositiu humanitari per a donar menjar i beure a aquestes persones. Va ser la fam un mitjà de pressió? Va ser una nova forma de devolució en calent?
Tanta és la descàrrega poètica per metre quadrat a Caldetes que, fa anys, va voler expandir-se als municipis veïns, com Teià, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Vilassar de Mar, Dosrius, Mataró i Alella. Això empeny els incondicionals a un dolç pelegrinatge de quasi dues setmanes de durada per teatres i centres culturals, cases noucentistes i balconades del Maresme tropical i lliure.
Allà on fa acte de presència el festival l’acompanyen un excel·lent muntatgeaudiovisual, un servei de bar de primera i també l’equip de producció i de públics del festival, encapçalat per la Sònia Parra, que, siguis on siguis, fan sentir-te com si fossis a casa. Enguany comissariaven de nou, amb nota alta, en Gabriel Ventura i en Leo Vicente Granados. De platea estant, copa de vi o cervesa en mà, hem vist desfilar, en solitari o ben barrejats, poetes i rapsodes, actors i performers, músics i cantants.
Poesia i +: un dolç pelegrinatge de quasi dues setmanes de durada per teatres i centres culturals, cases noucentistes i balconades del Maresme tropical i lliure
El dia 4 es reuniren els avantatjats de classe: Carles Rebassa, Blanca Llum Vidal i Martí Sales, declamant un Blai Bonet, sempre més agradable d’escoltar recitat que no pas llegit. Abans, veient De clar, res, de Cia. Les Salvatges, amb text i dramatúrgia d’Aida Zumajo-Flores i Sofía Díaz-Ferrer i poemes d’Àngela Marinescu, vam aprendre com les ferides existeixen, per molt que les disfressem de raons opaques.
Va tancar la vesprada l’enigmàtica Magalí Sare, vestida com si s’hagués escapat d’un conservatori de la Bohèmia del XIX, desplegant una veu lírica i un flautí que tocava com els àngels. Va interpretar sencer el repertori Descasades, donant veu a les dones que, des dels racons més llunyans del món i de maneres ben diverses, engeguen a pastar fang les seves parelles. L’acompanyà l’inseparable Sebastià Gris, virtuós a la guitarra i una violoncel·lista que va encaixar molt bé, malgrat estrenar trio.
La clàssica Nit de poetes, del 9 de juliol, va reunir la Miriam Reyes (Premio Nacional de Poesía 2025), en Joan Deusa, de la Safor, ressuscitant Ibn Khafadja, antic poeta andalusí nascut a Alzira al segle XI, i l’Enric Casasses, aquest darrer dient: «M’han trucat per substituir l’Eduard Marco». Ja en podeu estar ben segurs: si mai us han de substituir, és bona idea trucar «el noi del cabàs», magistral, amb el seu talent infinit planant sobre les closques de tots nosaltres, pobres mortals.
Els van seguir un grup de pop preciosista de nom Lecocq, que l’endemà tocava al Cruïlla. Bons músics: baixista motivat, teclista armada fins a les dents de bons sintetitzadors i un guitarrista solista ataviat amb una americana negra, guixada i meravellosa i un mostatxo poirotesc. I un dia més al sac.
El darrer xou on vaig poder assistir va ser el de la cloenda, com agrada fer als polítics. Una poetessa disfressada de dona pantera, de nom Maria Sevilla, i l’Eloi el Bon Noi, als algoritmes musicals, van presentar-nos Ni una o l’oposada flor. Bon i celebrat espectacle, amb els millors moments cap al final, quan el Bon Noi agafava la guitarra i la Maria s’encarnava en flor agradosa o quan escoltàrem un Espriu samplejat, reivindicant l’accentot dels catalans, com a la nostra contribució definitiva a la fraternitat hispànica.
Foren molts més, i segur que molt bons. La Júlia Colom, diuen, va deixar el llistó ben alt, i segur que l’Albert Serra devia obsequiar-nos amb el seu raonament clar i contundent com les pedres. No vam ser a lloc per gaudir-ne, però així ens arriba el Poesia i +, inabastable en la seva extensió meravellosa. L’abracem i el celebrem tal com és, i ja frisem perquè arribi la propera edició i ens trobi en predisposició de deixar-nos conquerir de nou.
La calor ha deixat de ser únicament una temperatura. Ara és una nit sense treva. Una jornada laboral que castiga més qui treballa a l’aire lliure. Un habitatge que acumula graus com si emmagatzemés deutes impagats. Un cos que busca en qualsevol ombra una pausa que ja no arriba.
L’emergència climàtica ja s’ha instal·lat dins nostre. Les successives onades de calor que colpegen la Mediterrània, la península Ibèrica, tot Europa i el món no tan sols fan pujar els termòmetres: alteren el son, erosionen la nostra capacitat de concentració, agreugen alguns trastorns físics i mentals i converteixen la desigualtat social en una experiència física extrema.
Aquesta és la idea més inquietant del nou estudi global publicat pel Servei de Canvi Climàtic del programa Copernicus de la Unió Europea: la crisi climàtica està transformant l’experiència humana de la calor en totes les seves dimensions —intensitat, freqüència, extensió, durada i impactes— i està ocupant l’últim refugi fisiològic que encara ens quedava: la nit.
La recerca, publicada a Nature Climate Change, analitza l’estrès tèrmic entre 1950 i 2024. La seva conclusió és inequívoca: la calor perillosa és avui més freqüent, intensa i prolongada, i arriba a territoris i poblacions que abans quedaven fora del seu radi d’acció. No és una profecia. És la descripció del present.
El termòmetre no té cos
Acostumem a comptar l’escalfament global en graus de temperatura de l’aire. És una mesura imprescindible, però incompleta. El cos no viu dins d’un termòmetre: viu sota el sol o a l’ombra, amb humitat o vent, treballant o descansant. Dos dies amb una temperatura idèntica poden produir efectes físics molt diferents.
Per això, l’estudi utilitza l’Índex Universal de Clima Tèrmic, l’UTCI. Aquesta eina combina temperatura, humitat, vent i radiació solar amb un model de resposta fisiològica. El resultat no és una simple «sensació»: estima la càrrega tèrmica real que suporta l’organisme. L’UTCI situa l’estrès moderat a partir de 26 °C; el fort, a partir de 32 °C; el molt fort, a partir de 38 °C, i l’extrem, a partir de 46 °C. No són lectures d’un termòmetre convencional, sinó la traducció de l’ambient al llenguatge del cos.
I aquesta traducció canvia tota la conversa. El perill ja no depèn tan sols de quant puja el mercuri, sinó de fins a quin punt es pot refredar una persona, durant quant de temps està exposada i amb quins recursos compta per protegir-se.
La nit ja no «guareix»
Des dels anys setanta, la temperatura percebuda màxima dels deu dies més calorosos de cada any ha augmentat globalment 0,27 °C per dècada. Però les mínimes de les deu nits més caloroses han crescut encara més de pressa: 0,32 °C per dècada. La diferència sembla petita fins que se n’entén el significat biològic.
La nit hauria de permetre que el cos dissipés la calor acumulada. Si la temperatura es manté elevada, aquesta reparació s’interromp: dormim pitjor, el sistema cardiovascular continua sota pressió i l’exposició deixa de ser un episodi. El dia i la nit formen un únic esdeveniment tèrmic. A Europa, els episodis d’un dia amb estrès tèrmic seguit d’una nit tropical han augmentat un 73% des dels anys setanta. Els que duren entre 15 i 30 dies són ara 3,4 vegades més freqüents. Ja no parlem d’una mala nit, sinó de setmanes sense prou recuperació.
La calor no fa soroll, però desgasta i modifica profundament la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos
La calor té una manera ben poc elegant de recordar-nos la seva presència. Ho impregna tot. Entra per les finestres, queda enganxada a les parets del nostre cos; ens interromp el son, ens fa suar, redueix la nostra paciència i converteix qualsevol gest quotidià mínim —treballar, cuidar, estudiar, moure’s, fer esport, descansar— en una petita gran prova de resistència. La calor no fa soroll, però desgasta i modifica profundament la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos.
El gran relat de la calor busca imatges espectaculars: incendis destructius vistos des de l’aire, termòmetres de plaça, platges atapeïdes. Però bona part del dany succeeix fora de càmera, de matinada, en una residència, en un dormitori mal ventilat o en un pis sota una teulada sobreescalfada. La nit tropical no reparteix democràticament el seu insomni.
El cervell tampoc no descansa
Continuem parlant de la calor com si només afectés el cos, però què passa amb la maquinària que ho controla tot, el cervell? La resposta més immediata comença durant la nit. El cos necessita reduir la temperatura per dormir, però les nits tropicals i tòrrides que es viuen a la riba de la Mediterrània dificulten molt aquest procés.
Una recerca publicada a Nature Communications va confirmar que les temperatures elevades redueixen la durada total del son i incrementen el risc d’un descans insuficient. La conclusió científica és evident en la pràctica quotidiana del que sentim tots els qui vivim a prop de la Mediterrània aquests mesos: dormim menys i molt pitjor; es redueix el nostre son profund i augmenta la sensació d’esgotament en despertar-nos.
Una societat que dorm malament no pensa bé
I la derivada següent del mal dormir també resulta molt raonable: una persona —i una societat— que dorm malament no pensa bé. La manca de descans afecta la memòria, la concentració, la regulació emocional i la capacitat de prendre decisions raonables. Dormir malament ens torna més irritables, impulsius i vulnerables. La calor no crea automàticament un desequilibri mental, però pot deteriorar el comportament quotidià i agreujar problemes previs. La frontera entre el malestar tèrmic i el malestar psicològic és molt més porosa del que imaginàvem, del que ens agradaria creure.
La relació calor-son-malaltia mental no és un assumpte nou. Una revisió sistemàtica publicada a The Lancet Planetary Health va trobar diverses associacions directes entre l’augment de les temperatures i un nombre més gran d’urgències i ingressos psiquiàtrics, conductes suïcides i empitjorament de diferents problemes de salut mental.
Els mecanismes pràctics d’aquestes relacions encara són força desconeguts i no seria correcte oferir explicacions simplistes, però, com mostra l’estudi de la revista The Lancet, l’evidència acumulada durant anys apunta sempre en una mateixa direcció: la calor extrema també constitueix un greu factor de risc psicològic.
Europa eixampla l’estiu
En comparar el període 2015-2024 amb els anys setanta, l’estudi detecta que la temperatura percebuda dels deu dies més calorosos va augmentar a la majoria de regions. Europa, el nord d’Àfrica i la península Aràbiga registren alguns dels increments més grans: fins a 4 °C i, localment, 5 °C. La calor també conquereix el calendari. A les zones extratropicals de l’hemisferi nord, la temporada d’estrès moderat dura avui quinze dies més; la d’estrès fort, dotze; la d’estrès molt fort, nou, i la d’estrès extrem, sis.
Visualització de la comparativa entre la dècada de 1970 i els anys 2015-2024 pel que respecta a l’augment de dies amb estrès per calor de diferents intensitats i de les nits tropicals.
A Europa, l’estrès moderat comença, de mitjana, a mitjan maig —abans ho feia a principis de juny— i s’allarga gairebé fins a l’octubre. L’estrès fort comença al juny, no al juliol. Durant l’última dècada, fins i tot la temporada més curta d’estrès moderat o fort va ser més llarga que la més extensa dels anys setanta. El calendari heretat ja no explica el clima present. Continuem organitzant escoles, feines, ciutats, festivals i cures segons unes estacions que s’estan desplaçant físicament. L’estiu s’expandeix, però les nostres institucions encara creuen que només ha canviat de vestuari.
El termòmetre també mesura la desigualtat
Però la calor no cau democràticament sobre la població. Pot ser que el termòmetre marqui la mateixa temperatura, però no tots habitem el mateix estiu. No és el mateix suportar quaranta graus en un habitatge ben aïllat, amb aire condicionat i possibilitat de teletreballar, que fer-ho en un pis petit, mal ventilat i compartit. No és el mateix passar l’onada de calor al costat del mar que treballar repartint menjar, netejant habitacions, collint fruita, aixecant edificis o cuidant una persona dependent. Tampoc no és el mateix disposar d’una segona residència que no tenir ni tan sols un primer habitatge digne.
La calor multiplica desigualtats que ja existien. Afecta especialment les persones grans que viuen soles, els infants, les persones amb malalties cròniques o trastorns mentals, les persones sense llar i les que treballen a la intempèrie. També les que no poden pagar l’electricitat necessària per refredar casa seva. La pobresa energètica ja no consisteix únicament a passar fred durant l’hivern. També significa no poder escapar de l’estiu.
La geografia desigual de la calor
A les àrees subtropicals de l’Amèrica del Nord, el sud d’Europa, Àfrica, l’Amèrica del Sud i Austràlia es registren fins a cinquanta dies més l’any amb estrès tèrmic fort. A Europa i l’Amèrica del Sud, l’estrès extrem es produeix 2,5 vegades més sovint; a l’Amèrica del Nord, el doble. Però el percentatge pot enganyar: Àfrica suporta la càrrega absoluta més gran. Durant l’última dècada, l’estrès fort hi va afectar el 70% dels dies i llocs analitzats.
No és el mateix que un risc abans infreqüent es multipliqui que viure ja dins d’una calor crònica. L’aritmètica climàtica també necessita context. Aquí emergeix la dimensió postcolonial de la crisi. Moltes de les regions més exposades —l’Àfrica subsahariana, el sud i el sud-est d’Àsia, la península Aràbiga i la Mediterrània— disposen de menys recursos per adaptar habitatges, xarxes sanitàries, espais públics i condicions laborals. Els qui menys van contribuir històricament a omplir l’atmosfera de carboni solen afrontar la calor amb infraestructures més fràgils. El clima és global; la protecció continua tenint codi postal, classe social, passaport i color de pell.
Fins i tot la forma de les ciutats distribueix el patiment climàtic. Els barris urbans amb menys arbres, més trànsit, més densitat i habitatges pitjors acumulen temperatures superiors. Un estudi d’ISGlobal sobre 93 ciutats europees va estimar que l’illa de calor urbana estava relacionada amb el 4,3% de les morts estivals analitzades i va calcular que una tercera part s’hauria pogut evitar augmentant la cobertura arbòria fins al 30%. Plantar arbres no és decoració urbana: és política sanitària i també salut mental.
Allò que el mapa no veu
L’estudi es basa en ERA5-HEAT, un conjunt de reanàlisis que combina observacions i models en una quadrícula global. La seva consistència permet estudiar set dècades i travessar fronteres, però l’escala imposa límits. Els autors adverteixen que no capta completament microclimes com les illes de calor urbanes. Les estimacions poden ser conservadores, sobretot a les ciutats. El mapa veu la metròpoli; no sempre distingeix l’asfalt sense arbres, la parada sense ombra o el dormitori obert a un pati immòbil.
La limitació no afebleix l’alarma: la fa més incòmoda. Fins i tot una eina que pot suavitzar els extrems locals revela una tendència contundent. L’estudi, a més, analitza el passat recent; no projecta escenaris futurs. Mesura fins on hem arribat, no on acaba el trajecte.
Mil milions de cossos més
Als anys setanta, el 55% de la població mundial experimentava almenys noranta dies anuals d’estrès tèrmic fort. En el període 2015-2024, la proporció va arribar al 70%. L’exposició a almenys un dia d’estrès extrem va passar del 16% al 22%. En incorporar-hi el creixement demogràfic, el salt equival a mil milions de persones addicionals exposades cada any a un mínim d’un dia de calor extrema. Però no hi ha més persones en perill tan sols perquè hi hagi més persones. Hi ha més persones en perill perquè el perill ha crescut.
Tampoc no existeix un cos humà universal. L’edat, la salut, l’aclimatació, l’esforç físic i l’habitatge modifiquen la vulnerabilitat. L’UTCI permet comparar el planeta mitjançant una referència comuna, però no representa totes les desigualtats inscrites en cada cos.
No estem de mal humor: estem sobreescalfats
Potser també hauríem de revisar la nostra conversa pública. Quan el cansament tèrmic es prolonga, augmenta la irritabilitat, disminueix la capacitat de concentració i s’afebleixen els vincles comunitaris. La calor tanca les persones a casa, buida les places durant bona part del dia i redueix els espais de trobada. La ciutat mediterrània, construïda històricament al voltant del carrer, l’ombra i la conversa, corre el risc de convertir-se durant mesos en un territori hostil.
Hi ha, a més, una altra angoixa més difícil de mesurar: la consciència que aquests episodis tornaran. Especialment entre els joves, cada onada de calor confirma que el futur climàtic del qual es parlava en condicional ja ha arribat. L’ecoansietat no és una extravagància generacional. Pot ser una resposta perfectament racional davant la percepció que les institucions coneixen el perill, però continuen actuant amb una lentitud gairebé geològica.
La Mediterrània sempre ha sabut conviure amb la calor. Va inventar les persianes, els patis, les fonts, la migdiada, els carrers estrets i la vida quan cau el sol. Però això ja no és simplement el nostre vell estiu. És un estiu transformat pel canvi climàtic, més llarg, més intens i més persistent.
Adaptar-se no és rendir-se
El diagnòstic del programa Copernicus exigeix mesures concretes: alertes basades en l’estrès tèrmic i no tan sols en la temperatura; plans sanitaris que incloguin la calor nocturna; refugis climàtics accessibles; ombra, vegetació i aigua a l’espai públic; rehabilitació tèrmica dels habitatges; horaris laborals adaptats i seguiment de les persones vulnerables.
L’adaptació no es pot limitar a recomanar aigua, persianes abaixades i evitar sortir al migdia. Necessitem refugis climàtics accessibles, escoles i residències preparades, habitatges rehabilitats, horaris laborals adaptats, més arbres i menys asfalt, atenció específica des dels serveis sanitaris i protocols per a les persones que prenen medicacions la resposta de les quals es pot alterar amb la calor.
L’adaptació no es pot limitar a recomanar aigua, persianes abaixades i evitar sortir al migdia. Necessitem refugis climàtics accessibles, escoles i residències preparades, habitatges rehabilitats…
Sobretot, hem de deixar de privatitzar la supervivència. L’aire condicionat individual pot alleujar una habitació, però no resoldrà una crisi col·lectiva; a més, consumeix energia, expulsa calor al carrer i torna a separar els qui poden comprar protecció dels qui només poden comprar resignació.
Però, a més, l’adaptació amaga una trampa si es redueix a responsabilitat individual: hidrateu-vos, abaixeu les persianes, no sortiu. Així, una crisi estructural es converteix en un manual de bones maneres meteorològiques. No tothom pot deixar de treballar al migdia. No tothom té persianes, arbres a prop, un habitatge digne o diners per refredar-lo. Sense drets ni serveis públics, el consell individual és tot just un paraigua de paper.
Adaptar-se tampoc no substitueix la reducció urgent d’emissions. Una ciutat pot plantar arbres, obrir refugis i redissenyar carrers; ho ha de fer. Però cap municipi del món no pot refredar tot sol una atmosfera carregada durant dos segles de combustibles fòssils. Mitigar i adaptar són les dues mans amb què encara podem protegir el món habitable.
Sorgeixen preguntes, i no únicament sobre quants graus més podrem suportar. La pregunta que suscita la lectura atenta de l’informe de Copernicus de juliol és: quina mena de societat serem sota aquests graus de més? Perquè quan la calor no ens deixa dormir, pensar ni cuidar-nos, l’emergència climàtica deixa de ser tan sols una previsió científica amb arguments i raons clars: es converteix en una forma de patiment quotidià. I també en una qüestió profundament política.
L’informe de Copernicus ens obliga, en definitiva, a canviar la unitat de mesura. La crisi climàtica es compta en graus, sí, però també en nits perdudes, feines insegures, estius expandits, ecoansietat i cossos exposats. Es compta en la distància entre qui pot comprar fred i qui ha de resistir, per força, la calor com pugui. Durant molt de temps vam imaginar l’escalfament global i la crisi climàtica com una línia ascendent en un gràfic de temperatura. Ara aquesta línia ja ha entrat a casa nostra, s’asseu a la vora del llit i, com un malson, ja no ens deixa dormir.
Si vols aprofundir en les idees i reflexions d’aquest article, aquí tens algunes de les fonts i referències que s’han utilitzat per elaborar-lo i que et poden ajudar.
Copernicus Climate Change Service: estudi global sobre la intensificació de l’estrès tèrmic, 15 de juliol de 2026.
