Aquí tienes la versión en castellano
Haver crescut a Gràcia a tothora del dia té molts avantatges de percepció. Pels seus habitants diürns, més ingenus a partir de les seves quotidianitats, no hi ha res millor a Barcelona. Pels nocturns, forjats a mil batalles de bars i músiques, la Vila sempre viu en plena decadència, doncs qualsevol passat fou millor, almenys des dels anys setanta del segle passat.
Cadascú ens podria explicar la seva història. Jo també podria fer-ho amb la meva. Tot i així, les dades són més punyents que qualsevol nostàlgia. Si ens centrem només als darrers temps veurem com el lloguer d’una vivenda ha pujat 243 euros al llarg de la darrera dècada, dels 860 de 2017 als molt poc fiables 1103 de l’actualitat, segons l’Ajuntament de Barcelona.
Això em du a pensar en una imatge molt simbòlica. A principis d’aquesta centúria solia disseccionar els carrers graciencs amb el meu amic José Luis. Al carrer de Torres es troba la casa del Diable, segons la llegenda amb frescos i motius satànics perquè el seu propietari pogué construir-la gràcies a un favor de l’àngel caigut, qui li feu guanyar la loteria.
La finca fou restaurada de manera ben efectista, quelcom fantàstic per a complir un objectiu, ja veureu quin. El carrer de Torres és idoni i tranquil. Alguns veïns m’han comentat més d’una vegada que hi ha pisos valorats en més d’un milió d’euros, quelcom impossible vora 2005, quan encara hi havia molt inquilí de renda baixa i Gràcia conservava els seus personatges, ara desapareguts com a conseqüència de la voraç homologació.
Aquesta, cal dir-ho, s’ha cobrat un fotimer de víctimes. En realitat, aquest popular enclavament barceloní manté el seu decorat de sempre, però s’ha produït una mutació antropològica que ha anul·lat el seu caràcter i exterminat les seves essències. Potser per això sonen a Història antiga episodis no pas tan llunyans.
Cap a finals de maig de 2016 s’acabà l’aventura del Banc Expropiat a la cruïlla de travessera de Gràcia amb Mare de Déu dels Desemparats, nom que encaixa a la perfecció amb el que foren els ocupants d’aquesta antiga oficina bancària, fills del 15M dins d’aquelles quatre parets, des d’on alertaven sobre els mals immobiliaris i treballaven per a crear una economia solidaria, gràcies a que l’alcalde Trias pagava un generós lloguer per a evitar problemes. La seva successora, Ada Colau, deixà d’ingressar els bitllets i aquella primavera hi hagué protestes, consistents i performàtiques per l’estructura urbana del barri, amb carreronets i laberints on la policia no podia guanyar gaire i sí perdre molt.
El que és curiós, recordo molt bé aquelles jornades, és com al costat del Banc Expropiat cremaven contenidors, però si creuaves Torrent de l’Olla i anaves a la plaça del Sol donava la sensació de trobar-te a un altre món, amb els paquistanesos venent cervesa i molts joves, locals i turistes, ben concentrats en canviar el món des del seu toc radical chic, idoni per a la revolució des del sofà.
Pel novembre de 2018 servidor començà a abandonar el barri. L’únic factor que es mantenia autèntic eren els bars de sempre, salvats pels xinesos, aquelles llegendes que conservaven l’ambient anterior a la seva arribada i beneficiaven al client de tota la vida.
Aquell mes esclatà una altra protesta, doncs volien acabar amb una alzina bicentenària a la vora de dos immobles centenaris al carrer Encarnació, que, per cert, encara esperen reformes. El crit ciutadà serví per a duplicar el nombre de cases catalogades amb valor patrimonial i demostrà, a un clar cant del cigne, la força del moviment veïnal a Gràcia, amb molta puixança des de poc abans de la mort de Franco i les mobilitzacions per a evitar la via O, aquella bogeria mitjançant la qual l’alcalde Porcioles volgué treure’s de la màniga una autopista urbana de Lesseps a Joanic.
Després d’aquesta cridòria arriba la Pandèmia. Morí el Víctor Nubla, una de les ànimes del barri. Tancaren negocis sí, clar, però això és la vida. El que no tornaren a obrir foren els quioscos. Tot canvia, fins al punt que Gràcia esdevingué un annex al centre de la ciutat, iniciant-se la perifèria a Pi i Margall, res estrany, doncs no gaire lluny encara pot intuir-se el torrent de la Partió, la frontera entre la vella vila i l’immens poble de Sant Martí de Provençals, agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.
Sempre vaig comparar a la nostra protagonista amb un recinte emmurallat, causa de la dificultat en abandonar-lo. Una de les seves entrades és plaça Joanic. Abans era mítica per ser de sorra, el que impedia l’acció policial ben harmonitzada amb els de la neteja per a fotre fora els darrers mohicans de la nit.
Ara és un hola de benvinguda asèptica i fantàstic per a Instagram mitjançant aquell mur que el muralista TvBoy deu tenir a la seva disposició sempre que vol per obra i gràcia del nostre consistori; altrament és incomprensible veure que sempre fa el que li dóna la santa gana en aquella paret a vessar d’oportunisme, tan sols condemnat quan, fa poc, pintà a Ferran Torres, empipant-se els independentistes. La resta de les seves creacions van molt bé com a simulacre de modernitat, res sorprenent en aquests entorns, on la gent es queixa per la invasió dels guiris i el tancament de negocis emblemàtics mentre, en un cert gir en relació a tendències anteriors, votà a Junts a les eleccions legislatives catalanes de 2024. Això sí, queda genial empipar-se a xarxes, però ja comprovarem demà com la realitat és una altra.
Aquesta qüestió no és cap tonteria. Ràbia és el que ven un gruix important de la població. Primer fou contra el turisme. Ara els nou culpables són els mal anomenats expats. Dic lo de mal anomenats perquè, fins no fa gaire, la paraula recordava a exiliats i desterrats, però aquestes persones treballen aquí i viuen de luxe, a més d’augmentar el cost de la vida i, així a simple vista, no integrar-se gaire amb els nadius, que els criticant gairebé xiuxiuejant. Així com si s’ha establert un fastigós racisme amb gent d’altres ètnies, a aquests blancs europeus o anglosaxons no se’ls hi pot tocar un pel.
Això darrer pot sonar atrevir, més que res perquè trenca la barrera del comentari de la doble moral imperant a Barcelona. A Gràcia s’ha passat, novament segons dades municipals, de menys de 3.000 residents estrangers l’any 2000 a més de 30 mil en l’actualitat. Les xifres no corresponen tan sols a la Vila, sinó a tot el Districte. La primera és l’abella reina d’un nucli on Vallcarca, La Salut, Camp d’en Grassot o Penitents, no així Gràcia Nova, pertanyen a un altre àmbit de barriades amb problemàtiques de diferent tarannà.
Potser a l’abans reducte de les essències es nota més la seva presència, dels expats, per la densitat de població que, qui ho diria, amb 38 mil habitants per quilòmetre quadrat duplica de forma ben folgada la de la ciutat, el que no alerta gaire a ningú per a tragèdia de tots. Aquests expats graciencs són el trampolí de la mutació antropològica d’aquest emblemàtic racó de la capital catalana. Molesten? De debò s’integren? Viuen les festes? A que dediquen el temps lliure?
Intentem respondre aquestes preguntes de la forma més natural del món, és a dir, parlant amb els comerciants de la zona. Abans de fer-ho, però, una tarda qualsevol gairebé me la foto topant amb una vella glòria de l’indret: el senyor Carlos, un rei de la xerinola, un apòstol de la homosexualitat secreta que es reunia al bar La pausa del carrer Montseny. «Ai, Jordi, això d’ara no és res, és com això del mercat de l’Abaceria, abans autèntic i amb bars i mira, ja veus com l’han deixat, de fusta i sostenible, la paraula que tots empren perquè queda de puta mare, com el barri, digne de postal i gloriós per a expulsar-nos als de sempre».
