Archivo Cat Plural

Blog

  • Crònica del desencant davant d’una Transició pactada

    Crònica del desencant davant d’una Transició pactada

    Aquí tienes la versión en castellano

    L’històric documental El desencanto (1976), dirigit i guionitzat per Jaime Chávarri i produït per Elías Querejeta (1934-2013) —veritable impulsor del projecte—, es considera en l’actualitat una pel·lícula de culte amb una gran càrrega d’anàlisi sociològica de l’època final del franquisme. El film és un relat íntim i descarnat sobre la família del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), considerat un símbol intel·lectual del règim franquista. A través d’una sèrie d’entrevistes creuades, la pel·lícula dona veu a la seva vídua, Felicidad Blanc (1913–1990), i als seus tres fills: Juan Luis Panero (1942–2013), Leopoldo María Panero (1948–2014) i José Moisés «Michi» Panero (1951–2004), els dos primers també poetes, i el tercer, intel·lectual.

    La pel·lícula parteix de la mort del poeta oficial de l’Espanya franquista, Leopoldo Panero, el 1962. Catorze anys després, la seva vídua i els seus tres fills es reuneixen per recordar la seva figura. El que comença com un homenatge formal es transforma ràpidament en una demolidora catarsi familiar, on els membres es llancen retrets ferotges, desvelant la hipocresia, la crueltat del pare i l’odi soterrat que els unia. El clan dissecciona els seus traumes, la doble moral de la burgesia d’aquell temps, la bogeria, l’alcoholisme i la ruïna econòmica i moral del seu llinatge, la qual cosa la converteix gairebé en un relat terrorífic.

    La crítica va coincidir que la decadència de la família Panero era una al·legoria perfecta de la descomposició del règim franquista. La figura del pare (com un símil del mateix dictador) queia a mans de les confessions de la seva pròpia descendència. Chávarri es va proposar que les pròpies imatges parlessin per si mateixes, sense una veu en off que guiés l’espectador; és la pròpia paraula dels protagonistes la que construeix (i destrueix) la narrativa, exposant la façana i les aparences sobre les quals se sostenia la societat. Per a molts joves i militants antifranquistes, l’arribada de la democràcia no va portar la ruptura utòpica que esperaven, sinó pactes, continuisme i renúncies.

    La pel·lícula va capturar a la perfecció aquell estat d’ànim col·lectiu. Va ser aquesta obra la que va encunyar i popularitzar el terme «el desencant» per definir la frustració i la decepció política, social i vital que va caracteritzar una part de la societat espanyola durant la Transició. El públic i la crítica del moment no només hi van veure la destrucció d’una família burgesa tradicional, sinó la radiografia d’una Espanya que despertava del franquisme. Aquest títol expressava amb encert el sentiment generalitzat de la societat espanyola de finals dels anys setanta, quan les promeses del canvi democràtic van xocar amb la crua realitat econòmica i social.

    Chávarri va estar un any i mig registrant les converses entre els quatre membres de la família, sense un guió previ i sense que ningú imaginés si més no el que va acabar sorgint a les xerrades. La gravació i el muntatge final de pràcticament tot el material es va realitzar amb total independència del productor, ja que Elías Querejeta es trobava en aquell moment molt involucrat en el rodatge de la pel·lícula Pascual Duarte (1976), dirigida per Ricardo Franco (1949-1998) i protagonitzada per José Luis Gómez, qui va obtenir el Premi a la Millor Interpretació Masculina al Festival de Canes de 1976 per aquesta actuació, imposant-se sorprenentment a Robert de Niro, que era el favorit aquell mateix any per Taxi Driver.

    Ricardo Franco va adaptar la novel·la homònima de Camilo José Cela (1916–2002) per retratar la violència i la manca d’oportunitats de l’Espanya rural. En molts sentits, aquesta cinta funciona com l’altra cara de la moneda del documental El desencanto: mentre que la història de Pascual mostra l’aïllament i la duresa de la vida en les classes més pobres, la pel·lícula sobre els Panero reflecteix la infelicitat i la hipocresia de la burgesia intel·lectual. Juntes, ambdues obres formen un retrat complementari i molt més real sobre els problemes que arrossegava la societat espanyola al començament de la Transició.

    Aquest sentiment de desencant és el que desprèn la novel·la gràfica La caja de Pandora (2025), amb guió i dibuix d’Ángel de la Calle, publicada per Garbuix Books en una data tremendament simbòlica, el 19 de novembre de 2025, la vigília del cinquantenari de la mort del dictador. En la comunicació comercial s’indica el següent: «L’obra és un retrat crític del que va acabar sent la Transició i de com la van viure i de les opcions que van prendre els seus protagonistes anònims». Es tracta d’una autoficció protagonitzada pel mateix autor, que reconstrueix des de l’actualitat i des del record els fets esdevinguts en el seu entorn durant la seva joventut als anys setanta.

    El text emfatitza el sentiment generalitzat de tota una generació antifranquista: «Al llarg de les seves pàgines es descriu el malestar, la desil·lusió i fins i tot l’estupefacció davant del que estava ocorrent, a més del preu que cal pagar per ser coherent». L’obra ha estat reconeguda amb el Premi al Millor Guió Splash 2026 atorgat per l’Ajuntament de Sagunt, un guardó que es lliurarà en la XIII edició del Festival de Còmic que se celebrarà en aquest municipi, del divendres 20 al diumenge 22 de novembre. La lectura de la novel·la gràfica és també una oportunitat de recuperar la memòria històrica de les publicacions associades a la contracultura d’aquell període, avui dia difícils de trobar, però que van ser fonamentals per la seva transgressió i el seu protagonisme involuntari en ocasions, en ser blanc de l’extrema dreta o, directament, de la dreta judicial.

    De la Calle completa la seva particular i potser involuntària trilogia sobre el segle XX (això sí, composta per històries independents), que ell mateix reconeix a l’epíleg, juntament amb les imprescindibles novel·les gràfiques Modotti (2007), que transcorre als anys vint i trenta, i Pinturas de guerra (2016), que esdevé als anys seixanta i en la qual l’autor també figura com a personatge, tot i que cal recordar que va néixer el 1958, a Molinillo de la Sierra (Salamanca). I tot just quatre mesos després de La caja de Pandora, publica La vida toda (2026), amb guió propi, dibuix de Jordi Sempere i color d’Anna Ruiz, una història inspirada en fets reals on reivindica la memòria sobre els crims d’Estat durant la dictadura argentina i les seves tràgiques conseqüències per a la població civil (vegeu l’article La memòria davant l’oblit: tres generacions marcades per la dictadura militar argentina).

    En aquest mateix epíleg, l’autor afirma amb rotunditat, davant la pregunta d’un conegut seu de si La caja de Pandora era una història nostàlgica i malenconiosa, que no, que es tracta en realitat d’una història romàntica: «El romanticisme anglès té un toc de tristesa, intimisme i malenconia, a l’estil de Lord Byron. Però a mi m’agrada el romanticisme alemany, que és potent i bell», per acabar el paràgraf amb una declaració contundent: «Recordeu com comença un dels més portentosos relats romàntics: “Un fantasma recorre Europa…”», en una clara al·lusió a la cèlebre frase «Ein Gespenst geht um in Europa…» en l’alemany original, amb la qual s’iniciava un dels tractats polítics i sociològics més influents de la història contemporània, el Manifest del Partit Comunista (Manifest der Kommunistischen Partei, 1848), de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895). Aquest text començava de la següent manera: «Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han unit en una Santa Aliança per acorralar aquest fantasma: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals de França i els policies d’Alemanya».

    El Manifest Comunista estableix el marc teòric de la lluita de classes i la promesa d’una transformació revolucionària cap a una societat més justa, un ideal que funciona exactament com el motor vital dels protagonistes de La caja de Pandora. A la novel·la gràfica d’Ángel de la Calle, els joves militants antifranquistes encarnen aquest moviment que buscava enderrocar els seus opressors històrics durant els anys setanta a Espanya. No obstant això, mentre el text de Marx i Engels proclama el triomf imminent i definitiu de la revolució proletària, el còmic mostra el xoc d’aquesta utopia contra la realitat: reflecteix com els anhels d’un canvi profund i anticapitalista van acabar diluïts en els pactes polítics de la Transició, deixant pas a una profunda decepció en la qual només va sobreviure, com en el mite grec, l’esperança de futures lluites.

    L’autor evoca en el títol de la novel·la gràfica el mite de la capsa de Pandora, un dels relats més cèlebres de la mitologia grega, el propòsit principal del qual és explicar l’origen del mal, el patiment i les malalties en el món humà. Segons el poeta grec Hesíode, després que el tità Prometeu robés el foc de l’Olimp per lliurar-lo als mortals, Zeus va decidir castigar la humanitat. Per fer-ho, va ordenar al déu Hefest que modelés amb argila la primera dona, Pandora (que significa «la que té tots els dons», ja que els déus li van atorgar bellesa, persuasió i habilitat manual). Zeus va oferir Pandora com a esposa a Epimeteu, el germà de Prometeu. Com a regal de noces, Pandora duia amb ella un recipient (que la tradició posterior transformaria en una «capsa») amb l’estricta prohibició d’obrir-lo. Tanmateix, els déus també havien dotat Pandora d’una curiositat insaciable. Incapaç de resistir-se, va obrir el recipient i, en fer-ho, va deixar escapar totes les desgràcies, malalties, guerres i fatigues que des d’aleshores afligeixen la humanitat. Terroritzada, va tancar la tapa de cop, aconseguint retenir en el fons del recipient un únic element: l’Esperança, just la que ara reivindica l’autor en una lectura imprescindible per entendre la història contemporània del país des del protagonisme dels seus ciutadans anònims.

    La caja de Pandora
    Vivir y morir en los tiempos de la Transición
    Ángel de la Calle
    Garbuix Books, 2025

  • La metròpoli de les piscines

    La metròpoli de les piscines

    Aquí tienes la versión en castellano

    En plena onada de calor, una piscina pública deixa de ser només un equipament esportiu o un espai de lleure per esdevenir una infraestructura de salut pública que fa les funcions de refugi climàtic. Poder-hi accedir és molt important perquè la possibilitat de refrescar-se no hauria de dependre de la capacitat adquisitiva o del lloc on es viu. Però si avui ens preguntem «qui pot banyar-se?» a la ciutat dels cinc milions la resposta no és gaire satisfactòria: vivim en una metròpoli on l’aigua recreativa abunda, però està distribuïda de manera profundament desigual.

    Fa uns dies, l’economista Mariana Mazzucato dedicava un article a aquesta qüestió fixant-se en el cas de Londres. La capital britànica ha anat restringint, des de la pandèmia, l’accés a les seves piscines a l’aire lliure amb sistemes de reserva prèvia i quotes que exclouen, de facto, els adolescents i les famílies amb menys renda. Mazzucato, coneguda per posar sobre la taula la idea de «missions» com a forma de definir objectius de política pública, en proposava una per aquest cas, consistent en assegurar que tothom disposi d’un lloc segur i assequible on nedar a menys de quinze minuts de casa.

    Les piscines públiques, diu l’economista, formen part de la infraestructura verda i blava de la ciutat, però també de la seva infraestructura social, atès que són espais on infants, adolescents, gent gran i famílies en general coincideixen i aprenen a conviure, a més de fer exercici. El seu valor no es pot mesurar només comparant el cost de manteniment amb els ingressos de taquilla. Cal comptabilitzar també els beneficis en aspectes relacionats amb la salut física i mental, com ara la reducció de la soledat i la cohesió comunitària.

    Banyar-se a la Barcelona metropolitana

    Aquesta mirada és especialment pertinent a la metròpoli barcelonina. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) calcula que el 16% de la població (més de mig milió de persones) és especialment vulnerable a la calor, per una combinació de renda baixa, edat, antiguitat de l’habitatge, manca de entorn verd i elevada densitat urbana, mentre cada cop més persones freguen les situacions de risc per causa d’uns estius que es van endurint paulatinament. Per a aquestes persones en particular, disposar d’un lloc on refrescar-se és vital. Per a la resta, una condició per assolir un mínim de qualitat de vida.

    L’AMB calcula que el 16% de la població (més de mig milió de persones) és especialment vulnerable a la calor

    La xarxa metropolitana de refugis climàtics, habilitada per aquestes funcions, arriba aquest estiu als 319 espais, entre equipaments, parcs i 23 piscines, i dona cobertura a menys de deu minuts a peu al 86,7% de la població dels municipis de l’AMB, sense comptar Barcelona. És un avenç important. Però només 23 piscines públiques dins d’una xarxa de 319 refugis en 35 municipis mostren que el bany públic continua ocupant un lloc secundari en la política d’adaptació climàtica.

    La paradoxa és que de piscines no en falten. Segons el Cadastre, que registra de manera indistinta instal·lacions públiques i privades, Catalunya tenia 199.219 piscines el 2024, 6.590 més que dos anys abans. Durant els anys més intensos de sequera, el saldo va continuar creixent a un ritme de vuit piscines noves al dia. Alguns dels increments més importants es van produir precisament a la regió metropolitana: Corbera de Llobregat en va sumar 216; Vilanova i la Geltrú, 188; Rubí, 171; Castellar del Vallès, 145, i la Roca del Vallès, 142.

    Aquestes dades no permeten separar automàticament piscines particulars, comunitàries i públiques, però dibuixen amb gran claredat la geografia residencial que les produeix. Sant Cugat del Vallès encapçalava el 2024 el rànquing català amb 4.978 piscines, mentre que Lliçà d’Amunt, en segon lloc, en tenia 3.000. Barcelona, amb una població immensament superior, en registrava 1.570, però la segona ciutat catalana en població, l’Hospitalet de Llobregat, només 78. Ja el 2022, Sant Cugat multiplicava per 74 el nombre de piscines de l’Hospitalet, tot i tenir menys de la meitat dels seus habitants. Vist des d’una altra perspectiva, a l’Hospitalet hi ha aproximadament una piscina per cada 5.000 persones.

    En aquesta qüestió, doncs, el contrast entre la ciutat compacta i la urbanització dispersa resulta difícil de negar. És cert que el turisme i les segones residències també expliquen concentracions elevades a determinats indrets, especialment a la costa. Però la piscina és un dels elements característics del paquet residencial format per casa unifamiliar, jardí, cotxe/s i consum privat de serveis que Jorge Dioni va descriure al seu llibre La España de las piscinas. A les perifèries de baixa densitat, la piscina privada o comunitària funciona alhora com a reclam immobiliari i mecanisme de distinció. De vegades també com a espai de socialització, però fonamentalment ˆentre iguals».

    Piscina de luxe | Getty Images

    Bany públic versus bany privat

    El problema, en qualsevol cas, apareix quan aquest model no és un complement, sinó un substitut de la provisió pública. La piscina particular resol individualment una necessitat col·lectiva i redueix els incentius dels grups amb més capacitat d’influència per reclamar bons equipaments comuns. Al mateix temps, concentra la vida social en recintes residencials homogenis, on ens relacionem sobretot amb persones de renda i trajectòria similars. Dioni ho resumia de manera planera com una cultura en què cadascú es busca la vida.

    Hem arribat fins i tot al punt que la piscina privada ha esdevingut un element més d’especulació. Des de fa uns anys que funcionen unes aplicacions amb les quals es poden llogar piscines particulars per hores. En una d’elles, aquesta mateixa setmana es poden llogar prop d’un centenar de piscines a l’entorn metropolità de Barcelona amb preus que van dels 30 a més de 300 euros l’hora. El bany, per a qui se’l pugui pagar. La piscina pública ha de representar justament el contrari.

    En un territori sotmès simultàniament a la sequera i a temperatures creixents, cal decidir quins usos de l’aigua generen més valor col·lectiu. A l’exposició Suburbia que l’any 2024 va programar el CCCB es posava de manifest que les piscines privades, evidentment, consumien molta aigua, però que el veritable problema de consum venia del manteniment de jardins amb gespa. Tot i així, de la mateixa manera que un autobús és més eficient que 40 automòbils, una piscina pública es molt més eficient que desenes de privades, tant des del punt de vista ambiental com social. A banda de servir moltes persones, permet incorporar sistemes avançats de recirculació i control, oferir vigilància i acollir altres activitats complementàries, com ara programes educatius.

    Malgrat això, l’oferta pública és especialment escassa allà on més persones la necessiten. Badalona, amb prop de 231.000 habitants, no disposa de cap piscina municipal descoberta. L’Hospitalet, amb uns 292.000 habitants, només en té dues. Barcelona n’ofereix catorze a l’aire lliure. Vet aquí que les ciutats més denses, amb habitatges més petits, menys espais verds i una població més exposada a l’illa de calor són precisament les que tenen menys aigua recreativa disponible per habitant.

    Piscina comunitària entre blocs de pisos / Getty Images

    La «prioritat local»

    A la desigualtat en la dotació sembla que s’hi afegeix ara una segona frontera: la del padró. Una investigació recent de CRÍTIC ha documentat desenes de municipis que cobren tarifes superiors a les persones que no hi són empadronades, malgrat que la Síndica de Greuges considera que aquesta diferència vulnera el principi d’igualtat i no té cobertura legal. A Sant Vicenç dels Horts, l’abonament mensual familiar passa de 70 euros per als residents a 360 per als no residents. A Matadepera, el preu es dobla. A Tiana, només poden adquirir l’abonament les persones empadronades al propi municipi o Montgat. La Síndica havia demanat revisar aquestes ordenances abans de l’estiu de 2026, però enguany ja ha rebut noves queixes.

    La situació és reveladora d’un problema de governança més ampli. Les onades de calor, com tants altres fenòmens que afecten les nostres ciutats, no respecten termes municipals. Tanmateix, una infraestructura que hauria de protegir la població es finança i gestiona com si només servís una comunitat local tancada.

    El resultat és absurd: hi ha infants, per exemple, que comparteixen escola durant tot l’any però no poden compartir piscina a l’estiu perquè viuen al poble del costat. O el simple fet que habitants d’un municipi sense piscina pública hagin de pagar tres o quatre vegades més per utilitzar la del municipi veí, quan molt probablement aquest equipament hagi estat construït amb fons de la Unió Europea, de la Generalitat o de la Diputació. És a dir, de tots els contribuents. La frontera administrativa es transforma així, una vegada més, en frontera social.

    El contrast amb la proposta de Mazzucato és alliçonador. Mentre ella reclama tractar la piscina pública com a infraestructura verda i blava, al mateix nivell que un parc o el litoral, i comptabilitzar-ne el valor social real (a Austràlia, per exemple, s’estima que la xarxa de piscines públiques genera més de 12.000 milions de dòlars anuals en valor social, i que perdre’n només un 10% costaria prop de 900 milions en salut, seguretat i cohesió comunitària perduda), a la regió metropolitana de Barcelona el debat continua atrapat entre dues lògiques contraposades: la de l’aigua privada, cada vegada més estesa als municipis de baixa densitat, i la de l’aigua pública, escassa als municipis més densos.

    Compartir el bany per cohesionar la metròpoli

    La sortida no és evident, però sí que hi ha pistes. En trobem, per exemple, en la lògica que ciutats com París, amb l’obertura de desenes de punts de bany al Sena, o la tasca de xarxes com la Swimmable Cities Alliance, que aplega més de 120 ciutats de 38 països (a Espanya, de moment, només Sevilla i Saragossa) estan començant a formalitzar: la piscina, el riu o el llac com a servei públic gratuït o accessible, pensat a escala metropolitana i no municipi a municipi.

    Així, parlar de la metròpoli de les piscines hauria de servir, doncs, per plantejar una política metropolitana de l’aigua compartida. El primer pas seria elaborar un cens complet que diferenciés piscines privades, comunitàries, hoteleres, esportives i públiques, i que les relacionés amb densitat, renda, vulnerabilitat climàtica i accessibilitat a peu o en transport públic. Avui coneixem força bé la quantitat cadastral, però molt menys la capacitat real d’accés. Comptar piscines no és el mateix que comptar possibilitats de banyar-se. Aquesta informació s’hauria de combinar amb la d’accessibilitat a les platges.

    El segon pas seria fixar un objectiu mesurable. Una missió similar a la que proposa Mazzucato: que tota la població metropolitana, i especialment els infants, adolescents i persones grans, disposés d’un espai públic de bany segur i assequible a una distància raonable. Això no exigeix construir immediatament desenes de grans complexos. Es poden ampliar horaris, obrir instal·lacions escolars i esportives durant l’estiu, establir convenis amb clubs, crear piscines temporals o de dimensions reduïdes, recuperar espais fluvials quan la qualitat de l’aigua ho permeti i incorporar sistemes d’ombra, reutilització, cobertura i recirculació que minimitzin el consum. O fins i tot, facilitar el transport cap a les platges i els equipaments d’aigua.

    El tercer pas hauria de ser una política tarifària metropolitana. Si disposem d’un transport integrat perquè la vida quotidiana supera els límits municipals, també podem imaginar un passi comú per a piscines i refugis climàtics, amb tarifació social segons renda i no segons padró. Els costos s’haurien de compensar mitjançant un fons supramunicipal que reconegués la càrrega assumida pels municipis que ofereixen servei a una població real superior a la censada. L’accés a la frescor no pot dependre de la capacitat fiscal de cada ajuntament ni de la fortuna d’haver nascut a un costat o altre del carrer.

    En un món en el que les ciutats es comencen a preparar per escenaris de 50 graus de temperatura, hem d’anar pensant com garantir que tothom té formes de combatre’ls. Les piscines públiques no són un luxe del passat ni una despesa ornamental: són equipaments de salut, lleure i convivència. Tres factors essencials per a una societat avançada. En el fons, la piscina ha esdevingut un símbol quina societat construïm. Podem continuar multiplicant petits oasis privats, separats per tanques, preus i fronteres municipals. O podem fer de l’aigua, el bany i la possibilitat de protegir-se de la calor un bé compartit a l’abast de tothom.

    Article original publicat en Catalunya Metropolitana

  • La mort d’un home prudent

    La mort d’un home prudent

    Aquí tienes la versión en castellano

    Els tòpics solen tenir sempre quelcom de veritat. Potser per això mateix res en aquesta vida és casual. Des de anys tenia un assumpte pendent amb el bloc de pisos ubicat a la cantonada del carrer Independència amb Còrsega, un sector límbic on conflueixen molts inicis i finals, entre ells, el de l’Eixample.

    Aquesta condició de múltiple frontera té incidències mai prou ponderades pels seus habitants, els quals no saben ben bé a quin barri viuen, si a Sant Pau o al Camp de l’Arpa, si a l’Eixample, quelcom mencionat només pels més esnobs, o a la indeterminació més bèstia del món, entre d’altres coses perquè ningú amb el cap a lloc identifica el carrer de Còrsega amb aquestes latituds i, per si no n’hi hagués prou, una gran majoria ignora que el carrer de la Independència remet a la guerra d’alliberament contra els exèrcits napoleònics. 

    No m’allargaré més en aquest vici de nomenclàtor i geografia. No, al menys, per ara. Avui vull explicar-vos, recuperant una antiga tradició d’aquestes Barcelones, una crònica d’abans, com sempre útil pel nostre present comtal, als darrers mesos surcat de molta violència mitjançant tiroteigs entre màgies i un ús intensiu d’armes de foc que, a diferència del passat, manca de vinculacions ideològiques.

    Dic això perquè la història que contaré a continuació es situa a principis de setembre de 1933, durant la Segona República, enquadrada en aquells 30 que sorgeixen a la mínima quan algú té peresa mental i tira de comparacions fàcils, en part perquè, a un món presentista, allò passat es difumina com un miratge borrós. 

    L’ascensor de Independència 357 bis/ Còrsega 671 Foto: Jordi Corominas

    Anem al gra. La casualitat no casual neix de caminar molt per aquest angle de la capital catalana i observar amb fascinació l’immoble de Còrsega 671/ Independència 357 bis. És possible que, quan torni de la suposada pausa estival, pugui investigar la seva autoria, quelcom impossible durant el mes d’agost per l’absència de digitalització de tantes i tantes fitxes a l’Arxiu Municipal.

    Bé, la casa podria ser d’un mestre d’obres hiperactiu, Masdéu Puigdemasa, data segons el cadastre de 1921 i és ben fàcil identificar-la amb una estètica noucentista que preparava el terreny per a majors verticalitats constructives i densitats poblacionals en allò que fou el poble de Sant Martí de Provençals, perifèria, i per tant ideal per a zonificar les classes socials, amb els obrers arreplegats en pisos sens dubte molt més espaiosos que els nostres i, no cal dir-ho, més barats.

    Façana d’Independència 357/Còrsega 671 Foto: Jordi Corominas

    En un d’ells, concretament al primer segona de la casa protagonista d’aquesta article, vivia Joaquín Segura Casanovas, qui, amb tota probabilitat, arribà a Barcelona durant la dècada dels vint a la recerca de fortuna, com més d tres-cents mil emigrants de tota Espanya, per primer cop amb hegemonia d’Almeria i Múrcia, si bé aquest treballador de la companyia de tramvies era originari d’Alcañiz. Tenia trenta-vuit anys, estava casat i tenia dos fills, una nena de tretze anys i un noi de deu.

    Segura Casanovas, o això deien, era molt apreciat pels seus companys de feina i els seus caps. Destacava per ser molt complidor en les seves funcions, les d’un vigilant de circulació del tramvia 55, que a nivell històric cobria el trajecte de la Barceloneta a Sants. La nit de la seva mort, entre el 3 i el 4 de setembre de 1933, tornà a la seva llar tot agafant la línia 60, que cloïa el seu recorregut a Rogent. Eren, si fa no fa, dos quarts de tres de la matinada. Pujà les escales envers el seu pis i a la porta del mateix degué trobar-se amb els seus assassins, els quals li propiciaren diversos cops decisius amb un punxó baster, si bé la víctima, amb un darrer bri d’empenta, aconseguí baixar i trucar als timbres de varis domicilis.

    Contrapicat de la façana d’Independència 357 bis/ Còrsega 671 Foto: Jordi Corominas

    La gorra de l’imminent difunt, que expirà a l’Hospital de Sant Pau vora les sis del matí, era a terra, amb un joc de claus i un immens toll de sang. Abans del seu trasllat en taxi, fou auxiliat pel porter de la finca, Federico Fuertes, qui junt amb la seva dona trucà per a rebre ajuda del propietari del bar dels baixos, de la finca, aleshores Arnaldo Arau, l’inventor d’un negoci que encara, amb canvis i traspassos, segueix dempeus, com si fos indestructible en aquest angle ciutadà, aquella matinada de 1933 a vessar de curiosos, veïns desesperats i un vigilant de zona, encarregat de controlar les proximitats, desconsolat perquè caigué a la trampa dels assassins, intel·ligents tot cridant-lo per a planar el camí envers quedar-se tranquils amb Segura Casanovas.

    Aquest, com s’esbrinà a posteriori, tenia des de feia mesos els seus dies comptats per no haver secundat la vaga de tramvies del 25 d’abril d’aquell any, convocada per la CNT i saldada amb detencions i acomiadaments. L’ocultació que els ajuntaments democràtics han sotmès a la memòria anarquista ha fet caure en l’oblit més absolut la inestabilitat laboral del quinquenni republicà, així com l’agitació àcrata, clau per a comprendre com, sense anar més lluny, s’evità el cop d’Estat militar del 19 de juliol de 1936.

    Vista del portal d’Independència 357 bis/ Còrsega 671 des del carrer de Còrsega, Foto: Jordi Corominas

    Com bé és sabut, o almenys així hauria de ser, les vagues de tramvies foren un actiu durant distintes generacions, des de principis del segle passat fins als anys cinquanta, quan foren una de les primeres demostracions mundials de resistència pacífica, capaç en aquell instant de desencadenar una protesta genuïna, que recuperava energies sepultades des de la conclusió de la Guerra Civil. 

    A Segura Casanovas l’avisaren trepitjant-li un hort que tenia vora la Sagrera, no sense escriure-li amenaces. La seva única culpa fou la de ser un home prudent, amb por a perdre la seva petita parcel·la de paradís entre família i hortalisses, caseta i hortet segons el lèxic de l’època. El fet de viure en un bloc bonic des d’allò estètic i enclavat a un marge decent defineix les seves aspiracions i com podien veure’l els seus superiors. No el demonitzarien com feien amb els residents del polígon de Can Peguera, amb sostre, sí, però també amb aire de romandre tancats a un camp de concentració sense entrada al diccionari.


    L’ascensor d’Independència 357 bis/ Còrsega 571 Foto: Pérez de Rozas/ AFB

    L’eco del crim pot mesurar-se en com Pérez de Rozas fotografià l’ascensor de la finca. Vist amb els nostres ulls sona a Chicago, però era d’una Barcelona on la violència quotidiana amb agressivitat des de la força no estranyava a ningú. Aquell mateix dia El Noticiero Universal deixava constància d’un suïcidi a Casanova 167 i aldarulls entre treballadors del tramvia a Sant Andreu. En canvi, avui els empleats municipals de proximitat i els bibliotecaris fan vaga sense arribar a les mans i ningú a la premsa escriu sobre la qüestió, així com també planeja el silenci sobre l’esvoranc de Sant Gervasi o el foc al metro de Glòries. Cada era té el seu periodisme i les seves formes de violència.

  • El TD2, la IA i l’alfabetització informativa

    El TD2, la IA i l’alfabetització informativa

    Aquí tienes la versión en castellano

    L’emissió d’un TD2 experimental realitzat amb intel·ligència artificial (IA), fa uns quants dies a TVE 1, ha estat una novetat molt destacable i una iniciativa molt meritòria de la directora, Pepa Bueno. El seu propòsit era posar en relleu com resulta de fàcil deformar el sentit de la informació amb el propòsit d’inclinar la seva interpretació cap a interessos diferents dels del públic. La IA servia aquí de mirall deformant que posava en relleu que cada cop serà més fàcil intervenir en els elements que componen la informació per part d’agents interessats apel·lant a la fascinació de l’espectacular. El TD2 de Pepa Bueno va ser alerta i exemple del que els periodistes poden fer per mantenir-se a la seva responsabilitat.

    El TD amb IA va ser més que un exercici tècnic pensat per a la reflexió. Se n’ha desprès una autèntica lliçó d’alfabetització informativa que reclama ser atesa i imitada. La informació es troba en una cruïlla que demana una reflexió tant per part dels professionals com del públic, o almenys la part més conscient del mateix. Periodistes i usuaris de la informació estem junts en els prolegòmens d’una revolució de la comunicació que ens adverteix de temps difícils per a la veritat a què el periodisme ha de servir, una revolució que va més enllà de les tensions habituals entre els interessos que conflueixen en les tasques informatives i que es deu a un intent dels poders econòmics i tecnopolítics de desmantel·lar els equilibris democràtics a benefici del que alguns ja anomenen tecnofeudalisme.

    L’alfabetització mediàtica va més enllà de poder identificar les fake news (pseudonotícies enganyoses interessades) i distingir el blat i la palla al camp informatiu. Actualment és el conjunt de l’esfera informativa el que reclama una posada en qüestió per saber fins a quin punt els llenguatges, els gèneres i les convencions propis del periodisme continuen servint al seu propòsit original: donar compte del que passa i identificar elements que condueixin a la veritat. Cal sotmetre a revisió tot allò que llegim, veiem i escoltem i reflexionar si la forma en què aquests missatges ens són oferts correspon a una forma de periodisme adequada a les condicions de la interacció entre mitjans i públics amb vistes a l’esclariment i la veritat noticiosa.

    És el conjunt de l’esfera informativa el que reclama una posada en qüestió per saber fins a quin punt els llenguatges, els gèneres i les convencions propis del periodisme continuen servint al seu propòsit original

    I és en aquest sentit que el TD2 de la IA apunta a una realitat que era potser diferent de la que s’hi volia assenyalar. Els informatius diaris de televisió corresponen a un format, amb les seves formes i llenguatges, que es manté consolidat fèrriament de manera que és idèntic a si mateix any rere any, dècada rere dècada. Tots els gèneres i formats televisius han patit evolucions molt diverses i de diferent abast menys els informatius diaris. Els telediaris i telenotícies s’ajusten invariablement al mateix format, s’emetin en una cadena o una altra, amb un presentador en un plató, que introdueix la notícia que després serà narrada, una entradeta potser, i un desenvolupament en vídeo que incorpora filmacions noticioses, amb declaracions, testimonis i de vegades gràfics informatius. Cada peça té una durada breu i una se succeeix a l’altra, precedides i de vegades concloses per bateries de titulars. Aquesta és la fórmula de ferro del format, que resisteix el pas del temps i s’erigeix ​​en proa informativa de l’orientació editorial de cada canal.

    El TD2 de la IA trenca estrepitosament amb la convencionalitat de tal relat i mostra que el rei va nu. L’alteració de l’objectiu de la informació no vindrà obrat per la màgia d’una nova tecnologia que perverteixi la narració periodística; ara mateix es produeix a partir d’un format que es creu fiable però sobre el qual es practica la modificació pretesament invisible que serveix a interessos que no són legítimament editorials sinó d’un altre tipus. És un exercici de prestidigitació magistral sobre el qual el TD2 de Pepa Bueno ha incidit amb intel·ligència aguda.

    Fixem-nos en allò que fan les cadenes de televisió, totes elles, quan volen renovar els informatius diaris: modificar els platós, sovint amb imatge electrònica, canviar les tipografies, alleugerir certes formes dels presentadors, millorar els processos d’edició de les imatges. Però mai no es toca el nucli del format, el llenguatge fonamental amb què es relaciona amb el públic i suporta la narració en el seu conjunt. Els informatius diaris de televisió són sempre idèntics a si mateixos, entre ells i respecte als de la resta de cadenes.

    El TD2 de Pepa Bueno ha dinamitat magistralment el llit de Procust dels informatius diaris i ha posat en evidència la prestidigitació que els sosté: una aparença de fiabilitat que en realitat és una limitació voluntària que no obre camins a interpretacions possibles diferents d’una intenció editorial tan invariablement fèrria. Perquè si el format informatiu pot ser qüestionat l’entossudiment editorial també ho pot ser.

  • La sanitat esdevé refugi al Palau Robert

    La sanitat esdevé refugi al Palau Robert

    Aquí tienes la versión en castellano

    La destrucció del sistema sanitari a Gaza i l’acollida d’infants palestins en hospitals catalans són els dos eixos de «Quan la sanitat esdevé refugi«, la nova exposició que acull la Sala 4 del Palau Robert de Barcelona fins el 30 d’agost. La mostra, comissariada pel fotoperiodista Sergi Cámara, és d’accés lliure i gratuït.

    La proposta parteix de la idea que la salut és un dret universal, però que en contextos de guerra aquest dret es veu greument limitat. A través de fotografies, dades i testimonis, el visitant pot seguir un relat que posa en relació la realitat de Gaza amb les iniciatives d’acollida sanitària impulsades des de Catalunya.

    El col·lapse del sistema sanitari a Gaza

    El recorregut expositiu s’inicia amb un primer àmbit dedicat a les conseqüències que la guerra té sobre el sistema sanitari de Gaza. L’espai presenta una ambientació fosca i incorpora dades sobre la destrucció d’hospitals i infraestructures mèdiques, una fotografia del fotoperiodista Abdalhkem Abu Riash i una instal·lació sonora amb enregistraments reals de bombardejos.

    L’objectiu és contextualitzar l’impacte que els conflictes armats tenen sobre els serveis de salut i les conseqüències que això comporta per a la població civil, especialment per als infants.

    Quan els hospitals catalans es converteixen en refugi

    El segon àmbit de l’exposició canvia d’escenari i posa el focus en la resposta sanitària. L’espai, amb una ambientació més lluminosa i oberta, presenta diversos casos d’infants de Gaza que han estat atesos en hospitals catalans.

    «Quan la sanitat esdevé refugi» es podrà veure fins al 30 d’agost. | Foto Palau Robert

    Les fotografies de Sergi Cámara documenten els casos de la Mayar, la Nema i el Mohammed, tractats respectivament a l’Hospital Germans Trias i Pujol, l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Vall d’Hebron.

    Aquest segon bloc també dona a conèixer les iniciatives de cooperació sanitària que fan possible l’atenció mèdica de pacients procedents de zones de guerra.

    La cooperació sanitària internacional de Catalunya

    L’exposició també incorpora dades sobre aquesta tasca assistencial. Durant el 2025, el sistema sanitari català va acollir 146 persones que van accedir temporalment a l’assistència sanitària per raons humanitàries i de cooperació internacional. Entre els pacients hi havia persones procedents de Palestina, Ucraïna o el Sàhara Occidental.

    Aquesta actuació es fa en coordinació amb el Ministeri de Sanitat i amb la participació dels centres hospitalaris catalans.

    El fotògraf Sergi Cámara retrata els infants de Gaza atesos als hospitals catalans. | Foto Sergi Cámara

    Les dades també reflecteixen una tasca sostinguda al llarg dels anys. Des del 2001, més de 8.600 persones sol·licitants de protecció internacional inscrites al Registre de Persones Assegurades (RCA) han rebut assistència mèdica dins del sistema sanitari català.

    Entre la destrucció i l’esperança

    La mostra planteja un recorregut lineal que contraposa dos escenaris estretament relacionats. D’una banda, la destrucció del sistema sanitari provocada per la guerra; de l’altra, les iniciatives de cooperació que permeten oferir atenció mèdica a alguns dels infants afectats pel conflicte.

    Amb aquest plantejament, «Quan la sanitat esdevé refugi» ofereix una mirada documental sobre les conseqüències humanes dels conflictes armats i sobre el paper que pot tenir la cooperació sanitària internacional en l’atenció de les persones més vulnerables.

    Visites guiades

    L’exposició ofereix un cicle de visites guiades a càrrec del seu comissari i autor de les fotografies, Sergi Cámara, que tindran lloc els dies 10, 11, 18 i 25 d’agost, a les 11 del matí, i amb una durada aproximada de 40 minuts.

    Aquesta activitat ofereix als visitants l’oportunitat de conèixer de primera mà el procés de creació de la mostra, i també el context i les històries que hi ha darrere de les imatges.

    Les inscripcions es fan a través del correu palaurobert@gencat.cat.

  • La casa gran convergent ja té amo

    La casa gran convergent ja té amo

    Aquí tienes la versión en castellano

    Què li queda, doncs, a l’espai convergent? Pot endurir el discurs migratori i competir amb l’original, que és el que ja assaja. Pot esperar que la tornada de Puigdemont —el TJUE ha avalat l’amnistia i al Suprem se li ha acabat el marge— emuli la tornada d’Odisseu i ajudi a posar el seu Palau en ordre. Pot replegar-se al mapa municipal, on encara conserva més de tres-centes alcaldies, i aguantar la respiració. Però cap d’aquestes opcions no és bona, perquè la casa convergent està corcada pels fonaments. La cosa ve de lluny.

    La Casa Gran que tot ho tapava

    El 1958, en dos articles titulats Per una doctrina d’integració i Immigració i integració, recollits després a La immigració, problema i esperança de Catalunya (Nova Terra, 1976), Jordi Pujol va escriure sobre el subdesenvolupament espanyol i especialment de l’andalús. De l’home andalús va dir que «no és un home coherent, és un home anàrquic, és un home destruït». La sortida que els proposava —a mode de salvació quasi divina— era la integració: la catalanitat com una cosa que es podia adquirir, que calia adquirir per tal de poder sobreviure materialment i florir espiritualment. Una porta oberta amb peatge. Passi, però pagui.

    Aquell peatge va sostenir quaranta anys de Casa Gran. Qui el pagava —llengua, entitat, feina, escola— entrava i deixava de ser problema. Qui no el pagava es quedava fora sense que calgués dir-li res, perquè el marc nacional ja ho deia per tothom.

    L’independentisme va heretar el moble sencer i es va pensar que el repintava del color d’octubre: «Un sol poble. La República de tots»; «Català és tot home que viu i treballa a Catalunya». Aquesta última és de Pujol, del mateix volum, i porta lletra petita: que de Catalunya en faci casa seva, que s’hi incorpori, que s’hi reconegui, que s’hi entregui i que no li sigui hostil. Quatre condicions i una prohibició.

    Va anar funcionant mentre hi va haver una promesa prou grossa per tapar-ho tot, però la promesa es va estrellar el 2017. I això es nota en la unitat parlamentària, o en la falta d’aquesta: els quatre partits partidaris de l’estat propi ja només voten igual tres vegades de cada deu.

    Orriols, pujolisme descarnat

    Orriols no ha inventat res. És pujolisme sense moralina, si es vol, sense hipocresia. Un tret característic dels temps en els quals vivim.

    La seva afinitat parlamentària amb Junts és alta: de les 1.735 votacions del curs parlamentari que s’acaba de tancar, Aliança ha votat a favor del 71% de les iniciatives que ha registrat Junts, més que cap altre grup de la cambra, PP inclòs. Junts ha votat a favor del 0% de les d’Aliança. Zero. Els seus quadres surten de les xarxes que Convergència va teixir comarca a comarca durant dècades. A Amposta encapçalarà la llista l’exnúmero dos de Junts al municipi; a Cambrils, el portaveu del grup. I n’aniran caient més.

    Alhora, val més no reduir-ho a una història de família. Més d’un 20% dels votants d’Aliança no es consideren independentistes; a Junts, el percentatge cau al 5%. La primera preocupació dels seus votants i la dels de Vox coincideixen: immigració i inseguretat. La Casa Gran duia el racisme a dins d’un marc nacional que li donava forma i límit, com un os dins la carn. Trencat l’os, la carn s’escampa i s’ajunta amb el primer que troba.

    Ara la metàfora és una altra. La Casa Gran, diria Orriols, ha estat okupada per uns hostes que no han respectat les condicions d’entrada. Però les condicions no se les ha inventat ella, són només la següent pàgina del llibre de Pujol. La integració que es vestia de generositat no era res més que un examen; un examen constant, supervisat per qui es deia amo de la catalanitat. El món postconvergent està sent desnonat de la seva pròpia finca.

  • El cotxe elèctric ja surt de Martorell

    El cotxe elèctric ja surt de Martorell

    Aquí tienes la versión en castellano

    Aquella mateixa primavera, a vint quilòmetres de la línia 1, Ficosa negociava a Viladecavalls la retallada d’un 21% de la plantilla —172 llocs de treball— mentre explorava el negoci de la Defensa. Serra Soldadures, especialitzada en soldadura per a automoció i aeronàutica, entrava en concurs d’acreditors amb 180 treballadors a dins. Ruffini, a Rubí, feia el mateix amb 130. I Nissan, que va tancar la Zona Franca el 2020, proposava buidar el seu centre de recanvis: 125 acomiadaments d’una plantilla de 137. La transició elèctrica té dues cròniques simultànies. La de les inauguracions i la dels expedients de regulación.

    Un ecosistema que pesa més que la fàbrica

    Quan es parla d’automoció a Catalunya es pensa en Martorell. El gruix de l’ocupació, però, és a tot arreu menys a Martorell. La indústria auxiliar —estampació, mecanitzat, cablejat, seients, vidre, plàstics, electrònica— s’estén pel Vallès Occidental i Oriental, el Baix Llobregat, el Bages i el Barcelonès, en una xarxa de centenars d’empreses que van del gran Tier 1 multinacional al taller de matriceria de trenta treballadors. Segons les dades del Departament d’Empresa i Treball, el sector de l’automoció pesa a Catalunya un 17% més que a la mitjana europea; el subsector de components, un 43% més, i és també el que presenta el diferencial de productivitat més alt respecte de la UE (un 36% superior). Som especialistes, i dels bons, precisament en la part del negoci que l’electrificació posa més en qüestió.

    A Catalunya som especialistes, i dels bons, precisament en la part del negoci que l’electrificació posa més en qüestió.

    Les xifres oficials dibuixen el perímetre. Segons ACCIÓ, l’automoció és el tercer sector industrial català: 14.730 milions d’euros de facturació i 36.655 ocupats en 365 empreses de tota la cadena —fabricants i Tiers 1, 2 i 3—, que concentren el 22,1% dels vehicles fabricats a l’Estat. L’Oficina de l’Automòbil del Departament d’Empresa i Treball, amb el perímetre estricte de la fabricació, hi comptava uns 33.500 afiliats a la Seguretat Social (dades 2022), el 6,8% de tota la indústria catalana, repartits en 276 empreses amb assalariats. Aquell 2022 l’afiliació del sector va caure un 11% —unes 4.140 persones—, la davallada més gran de tota la indústria catalana, tant en termes absoluts com relatius.

    Des de llavors, les dues corbes s’han separat. La producció va rebotar amb força: Martorell va tancar el 2024 amb 481.020 vehicles, un 8,5% més que l’any anterior, i Seat en conjunt va superar els 583.000. L’ocupació industrial, en canvi, no ha seguit el mateix camí. Segons l’últim informe de Randstad Research —el 2025 l’ocupació del sector va créixer un 4% al conjunt de l’Estat, però tot el guany va anar a la branca de venda i reparació (+9,7%), mentre la fabricació retrocedia un 4,6%. A Catalunya, el sector en sentit ampli sumava 127.833 treballadors al tancament del 2025, el 21,7% de l’Estat, i només un 36% treballa a les plantes. Fàbriques que fan més cotxes amb menys mans, i un sector que es desplaça de la nau al concessionari.

    Sobre aquesta base, la lògica del just in time fa la resta: les peces es produeixen i es lliuren en qüestió d’hores. La vaga del metall del 29 i 30 d’octubre de 2025, convocada per CCOO i UGT a la demarcació de Barcelona, en va fer la demostració pràctica: el seguiment de l’aturada en proveïdors com Ficosa o Gestamp va afectar dues línies de producció de Martorell —especialment la línia 2, la dels Cupra León i Formentor— per interrupcions en el subministrament.

    El que canvia (i el que desapareix)

    Un vehicle elèctric no és un vehicle de combustió amb un altre motor, sino que requereix d’una altra arquitectura de valor. L’informe que CCOO va elaborar ja el 2019 ho quantificava: en el cotxe del futur, el valor afegit es repartirà aproximadament en un 40% per a les bateries, un 40% per a l’electrònica i la connectivitat i només un 20% per al muntatge i els components mecànics. El mateix informe sindical situava aleshores el sector en 40.268 ocupats de mitjana anual entre règim general i autònoms, i el descrivia com un dels àmbits més tecnificats del país, amb prop de 1.000 robots per cada 10.000 treballadors. És a dir: exactament la inversa de l’especialització històrica del teixit auxiliar català, construït durant quaranta anys al voltant del motor tèrmic, la transmissió, l’escapament, la injecció.

    L’estudi que el Departament d’Empresa va presentar el febrer de 2020 —just abans de la pandèmia— posava xifra a l’amenaça: la irrupció del cotxe elèctric posava en perill 145 empreses i prop de 38.000 llocs de treball a Catalunya. Sis anys després, aquella projecció no s’ha complert en bloc, però el degoteig hi és: no pren la forma d’un gran tancament, sinó d’expedients de cent, de cent setanta, de dos-cents treballadors, repartits per polígons del Vallès i el Baix Llobregat, sovint sense més ressò que una nota d’agència. L’últim episodi, durant el mes d’abril, quan Martorell va deixar de fabricar l’Audi A1 després de vuit anys i prop de 72.200 unitats només el 2025.

    Només durant el primer semestre de 2026 Catalunya concentra al voltant del 27% dels afectats per ERO de tot l’Estat, en el pitjor inici d’any des de 2021. No tot és automoció, ni tot és electrificació —hi ha reestructuracions de multinacionals, hi ha IA, hi ha simple deslocalització—, però el sector auxiliar hi té un pes recurrent. Moltes plantes catalanes són filials de grups globals que competeixen internament amb altres plantes del mateix grup, i la seva escala les fa vulnerables quan toca decidir on es concentra la producció.

    La bateria com a nou centre de gravetat

    El desembre passat, Seat & Cupra va inaugurar a Martorell la planta d’assemblatge de sistemes de bateries: 300 milions d’euros d’inversió, 64.000 metres quadrats, capacitat per a 300.000 sistemes l’any —una bateria cada 45 segons— i un pont automatitzat de 600 metres que les porta directament a la línia de muntatge. Les cel·les vindran de la gigafactoria de PowerCo a Sagunt, pensada per subministrar totes les plantes del grup al sud d’Europa.

    És, sens dubte, ocupació industrial nova i d’alt valor. També és una altra cosa: la constatació que el fabricant internalitza la part del pastís que més val. La bateria —el 40% del valor del cotxe elèctric— no passa per la cadena de proveïdors: va de la planta del grup a la línia del grup, per un pont elevat, sense tocar el polígon. Què queda per als Tier 2 i Tier 3 que vivien del bloc motor? Quants dels seus treballadors acabaran a la nova economia de la bateria, i en quines condicions? Qui paga la requalificació?

    Brussel·les mou la porteria

    A tot això s’hi afegeix la incertesa reguladora. El desembre de 2025, la Comissió Europea va proposar suavitzar el veto als motors de combustió previst per al 2035: en lloc d’una reducció del 100% de les emissions de CO₂ respecte del 2021, un 90%, amb el 10% restant compensable via e-fuels, biocombustibles o acer baix en carboni, i amb una finestra de flexibilitat entre 2030 i 2032. La proposta encara ha de passar pel Parlament Europeu i els estats membres, però el missatge polític ja ha arribat a les fàbriques: el motor tèrmic tindrà pròrroga.

    La proposta encara ha de passar pel Parlament Europeu i els estats membres, però el missatge polític ja ha arribat a les fàbriques: el motor tèrmic tindrà pròrroga.

    Per al teixit auxiliar, la pròrroga és un alleujament ambigu. D’una banda, allarga la vida de les comandes de components de combustió, que encara paguen les nòmines de mig Vallès. De l’altra, allarga també la incertesa: les empreses que havien d’invertir per reconvertir-se ara tenen un motiu més per esperar, i esperar, en aquest sector, sol ser la manera lenta de tancar.

    Un pla, precisament

    El juny de 2026, Govern, patronals i sindicats van signar el nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030. Per primera vegada, els ajuts públics queden vinculats al manteniment i la creació d’ocupació de qualitat, una clàusula que UGT i CCOO reivindiquen com a pròpia. Mentrestant, el comitè d’empresa de Seat ha posat sobre la taula del consell europeu de Volkswagen la petició d’una segona plataforma elèctrica per a Martorell —les versions elèctriques del Formentor i el Terramar— perquè el Raval només garanteix càrrega de treball fins al 2030, una data que, en termes industrals, és molt propera. l Raval ja surt de la línia 1 i les bateries hi arriben per un pont elevat. El que encara no se sap és qui, dels centenars d’empreses que hi ha a sota, hi tindrà lloc el 2031.

  • Barcelona es queda sense «nosaltres»

    Barcelona es queda sense «nosaltres»

    Aquí tienes la versión en castellano

    Les enquestes ens ajuden habitualment a entendre qui guanyaria unes eleccions, però la darrera Enquesta de Valors Socials (2025) que l’Ajuntament de Barcelona fa cada quatre anys ens explica de forma clara el tipus de societat urbana en què s’està convertint Barcelona.

    Els titulars de la premsa de la ciutat han destacat un possible gir conservador. És comprensible en la lectura informativa superficial que solen fer els grans mitjans quan llegeixen les notícies de forma «ràpida i furiosa». És un titular, però també és molt insuficient, perquè llegir les dades només en clau de política electoral és quedar-se a la superfície d’un fenomen molt més profund.

    La dada més preocupant de l’enquesta no és el possible gir conservador. És que Barcelona deixa de creure que els seus problemes es puguin resoldre col·lectivament

    El que retrata aquesta enquesta no és tant una Barcelona més conservadora i de dretes com una ciutat molt més cansada de si mateixa, amb uns ciutadans que continuen defensant la llibertat però que, paradoxalment, cada vegada creuen menys en la igualtat. Una ciutat més desconfiada, més individualista i menys convençuda que els grans problemes col·lectius es puguin resoldre col·lectivament, pel bé comú.

    Les dades

    L’anàlisi de les dades de l’enquesta es fa a partir de 2.063 entrevistes a ciutadans d’entre 15 i 74 anys residents a Barcelona, en un treball de camp fet entre el 18 de novembre de 2025 i el 26 de gener de 2026, mitjançant entrevistes presencials, complementades amb qüestionaris en línia per garantir la representativitat de la mostra. Amb un marge d’error del ±2,3 % i un nivell de confiança del 95,5 %, l’enquesta és, possiblement, un dels principals instruments demoscòpics per analitzar l’evolució dels valors, les idees, les actituds i les percepcions de la ciutadania barcelonina.

    La llibertat continua sent el valor més apreciat pels barcelonins (97,1 %), però la igualtat registra el seu nivell més baix des que es fa l’enquesta. Al mateix temps, el suport a la democràcia baixa fins al 77,7 %, molt lluny del 90,3 % del 2006. Paral·lelament, un 6,6 % considera acceptable un règim autoritari en determinades circumstàncies —el màxim històric— i un 12,7 % afirma que li és indiferent viure en una democràcia o en una dictadura.

    https://www.datawrapper.de/_/QrMZ2/

    L’estudi també constata un clar desplaçament cap a valors més individualistes i pragmàtics. L’habitatge es consolida com la primera preocupació ciutadana, mentre augmenta la demanda de més seguretat i més privacitat. Alhora, retrocedeixen el suport al multiculturalisme, el pacifisme, l’ecologisme i la participació en moviments socials, que se situa en els nivells més baixos des de 1998. També canvia la manera d’entendre l’educació: només el 36,2 % dels enquestats creu que estudiar serveix principalment per formar-se com a persona, quan el 2018 aquest percentatge era del 49,3 %, una caiguda de tretze punts en només set anys.

    https://www.datawrapper.de/_/wp9wm/

    Una lectura

    Una lectura de les dades i els gràfics de l’enquesta ens mostra com les democràcies no es debiliten només quan creixen els extremismes, sinó també quan s’erosionen els vincles que mantenen unida una societat.

    La democràcia, a la ciutat o més enllà, perd quan el «jo» derrota el «nosaltres». La dada més significativa de l’enquesta no és que augmenti la sensibilitat conservadora, sinó que la igualtat cau fins al seu mínim històric.

    https://www.datawrapper.de/_/RYwUU/

    Durant dècades, Barcelona havia construït una identitat política col·lectiva basada en la idea que la llibertat individual només és possible quan existeixen drets compartits: una escola pública forta, barris cohesionats, habitatge assequible, centres de salut amb atenció universal, transport públic i cultura accessible als barris menys centrals, o espais públics de qualitat. Ara aquesta relació sembla afeblir-se, segons les dades de l’enquesta.

    L’individualisme no és una causa. És el símptoma d’una ciutat on l’habitatge, la precarietat i la incertesa estan erosionant la confiança en el bé comú.

    Cada vegada més persones continuen reclamant llibertat, però cada vegada menys creuen que aquesta llibertat depengui d’un projecte col·lectiu. És una transformació silenciosa i profundament política.

    La precarietat també fabrica valors

    Seria un error llegir aquestes dades com un fracàs moral dels ciutadans de Barcelona. L’individualisme no apareix perquè la gent es desperti un matí decidint ser més egoista. L’individualisme també és una conseqüència de quan tenir un lloc on viure es converteix en la principal preocupació de la ciutat; quan els salaris deixen de permetre projectes de vida; quan una generació sencera de joves no sap si podrà emancipar-se abans dels quaranta anys; quan treballar només serveix per continuar pagant factures; quan el futur deixa de ser una il·lusió compartida i es converteix en una cursa individual.

    I quan la supervivència ocupa tot l’espai, la comunitat retrocedeix. No és cap casualitat que també disminueixi la confiança en el multiculturalisme, que augmenti la percepció que la immigració és un problema que genera tensions o que es debiliti la participació en moviments socials. No són fenòmens independents. Són les diferents cares d’un poliedre definit per la sumatòria d’incertesa i inseguretat.

    L’enquesta deixa una pregunta molt difícil per a les idees polítiques que hauria de plantejar-se l’esquerra de la ciutat, perquè aquesta enquesta de l’Ajuntament no només interpel·la la dreta. Interpel·la, sobretot, l’esquerra que ha governat la ciutat els últims anys.

    Durant massa anys, una part del progressisme ha actuat com si determinats valors fossin irreversibles. Com si la igualtat, el feminisme, l’ecologisme o la convivència ja haguessin guanyat definitivament la batalla cultural. Era bonic, però no era cert. Els valors també competeixen, s’han d’explicar bé i, sobretot, calen resultats reals allà on viu la gent, i no només als discursos, informes, estudis, universitats i llibres.

    Quan l’esquerra substitueix les solucions pels símbols i el turista es converteix en el culpable de tot, el populisme sempre acaba oferint relats més fàcils i simples

    Quan una família del Raval o de Torre Baró no pot pagar el lloguer i és desnonada; quan una jove de Sant Andreu veu impossible comprar un pis per marxar de casa dels pares; quan una treballadora de Sants encadena contractes precaris o quan els ciutadans d’un barri qualsevol se senten abandonats i perceben que aquest perd qualitat de vida, les apel·lacions morals als drets o a la democràcia són molt insuficients.

    Se sap. No n’hi ha prou amb tenir raó. Cal demostrar que les teves idees milloren la vida real de les persones. I aquí l’esquerra ha anat acumulant algunes derrotes que encara costa reconèixer.

    La trampa de la turismofòbia

    L’enquesta demostra que Barcelona necessita discutir seriosament el seu model turístic. Però durant massa temps una part del debat públic ha preferit assenyalar el turista abans que qüestionar el sistema econòmic. És més fàcil culpar una parella de nòrdics que passeja pel Gòtic que no pas un model econòmic que ha convertit l’habitatge en un actiu financer.

    És més senzill indignar-se contra els creuers que contaminen que afrontar dècades de manca de regulació, especulació immobiliària i dependència d’un únic motor econòmic. La turismofòbia ha funcionat massa sovint com un relat que ha actuat com a placebo emocional.

    I els relats emocionals tenen un gran problema: necessiten enemics. Quan la política simplifica problemes extraordinaris, acaba competint en el mateix terreny que el populisme. I el populisme sempre és millor fabricant culpables.

    L’extrema dreta -la seva maquinaria de crits i insults a les xarxes (dites) socials en auge- no inventa les pors, les aprofita. L’extrema dreta —la «nostrada», que baixa del Pirineu i sempre ha conviscut amb Junts, i l’altra que sempre ha estat aquí— no creix perquè sigui més intel·ligent. Creix perquè detecta abans els buits materials d’ara i amplifica totes les pors. Quan una part de la ciutadania té por per l’habitatge, per la seguretat, per la qualitat dels serveis públics o qui té la pell d’un altre color o es vesteix diferent, no necessita ser adoctrinat, el que necessita són respostes.

    Si les forces democràtiques només ofereixen consignes sentimentals i poc reforç material real, algú altre oferirà ‘culpables’: la immigració, el turista, Europa, els joves, els jubilats, els pobres, etc. El mecanisme és ben conegurt i sempre és el mateix. Qualsevol cosa serveix per enfrontar el penúltim contra l’últim.

    El gran problema de Barcelona, segons la meva lectura de l’enquesta, no és que augmentin les opcions conservadores. És que disminueix la confiança que la ciutat i els seus ciutadans siguem capaços de construir un futur compartit.

    Barcelona encara pot decidir quin relat vol explicar-se

    L’enquesta, com la ciutadania, també ofereix algun espai per a l’esperança. Barcelona continua sent una ciutat profundament diversa i plural. Continua defensant els drets civils. Continua sent molt més oberta que la immensa majoria de ciutats europees.

    No estem davant d’una revolució conservadora. Estem davant d’una crisi de confiança. I les crisis de confiança es poden revertir. Però només si abandonem la comoditat dels eslògans.

    L’esquerra haurà de tornar a parlar menys als convençuts i més als preocupats. Haurà de deixar de confondre superioritat moral amb hegemonia cultural. I haurà de recuperar una idea que Barcelona havia representat millor que gairebé ningú: que la llibertat només és real quan també és compartida i es basa en el bé comú.

    Aquesta és la lliçó clau que deixa la lectura d’aquesta Enquesta de Valors Socials 2025 de l’Ajuntament de Barcelona. No ens diu que Barcelona estigui perdent la seva identitat. Ens parla de com la ciutat —i els ciutadans— estan deixant de creure que existeixi un destí comú.

    I quan una societat deixa de pensar en plural, el problema de qui guanyarà les pròximes eleccions és gairebé irrellevant. El problema de fons és que el «nosaltres» deixa de ser un projecte polític per convertir-se en un record.

  • L’os ha guanyat. El Pirineu ha guanyat

    L’os ha guanyat. El Pirineu ha guanyat

    Aquí tienes la versión en castellano

    Molts diaris, ràdios, televisions i xarxes socials han parlat aquests dies d’estiu —quan les notícies suposadament importants de política o economia resulten molt més avorrides del que ja és habitual— de titulars com ara: «Registrades imatges de dues osses amb cadells a la Vall d’Aran» o «Detectan dos osas con tres crías cada una «en familia» en la Val d’Aran».

    Després de mesos de molta feina i de seguiment científic per les muntanyes que uneixen o separen, segons com es miri, Espanya i França, aquesta notícia no parla només de les imatges excepcionals i inèdites documentades per l’organització ecologista DEPANA. La notícia és, sobretot, la demostració que un dels projectes de recuperació ambiental i de conservació de la natura més importants de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya, encetat fa trenta anys, funciona. I funciona molt bé.

    Tot el mèrit cal atribuir-lo a la feina i a l’esforç d’unes poques persones que, malgrat totes les dificultats i en contra de bona part de les institucions polítiques i econòmiques del Pirineu, han demostrat que l’os bru i els humans poden conviure a la muntanya i que tenir óssos al Pirineu és una immensa riquesa natural.

    Captura d’imatge de les observacions de DEPANA.

    Mentre alguns responsables polítics —cada vegada menys, i és interessant detectar en aquest sentit els canvis que s’han produït a la Val d’Aran durant els últims mesos— continuen venent l’os bru com un enemic, la realitat, sempre tossuda, ha decidit respondre amb cadells. No hi ha millor editorial favorable a l’os que una imatge meravellosa de la natura salvatge en plena expansió.

    Fa només unes dècades, als anys noranta del segle passat, l’os bru estava gairebé extingit als Pirineus. Avui ja se n’han identificat 108 exemplars al conjunt de la serralada i 54 al vessant català, la xifra més alta registrada mai. I això no és cap miracle. És el resultat de molts anys de treball científic i de conservació de la natura, de cooperació transfronterera, de polítiques públiques, de seguiment rigorós i de la perseverança d’uns conservacionistes que han continuat treballant mentre altres preferien alimentar titulars alarmistes i falsos.

    La biodiversitat no es recupera amb discursos. Es recupera amb ciència i treball sobre el terreny; ajudant i acompanyant els ramaders i caçadors per demostrar, sobre el terreny, que la realitat té poc a veure amb les pors heretades. Es recupera fent feina a les escoles, als instituts i a les places dels pobles de muntanya. I és precisament per això que aquesta història s’ha complicat durant decennis.

    La biodiversitat no es recupera amb discursos. Es recupera amb ciència i treball sobre el terreny; ajudant i acompanyant els ramaders i caçadors

    Tot això ho coneix molt bé Marc Alonso, naturalista especialista en os bru que porta més de tres decennis caminant per les muntanyes de l'Aran i el Pallars defensant la convivència entre l'os i els humans. «Ara ja és una realitat el que abans, fa trenta anys, era només un desig. L'os és aquí i és un èxit sense precedents. Fa trenta anys que hi treballo i això és fruit de tota la feina que fem.»

    Alonso és el naturalista que més ha fet per la recuperació de l'os i té molt clar que la situació ha millorat molt en aquest temps. «L'acceptació de l'os ja no genera tants problemes com fa anys. Ja no hi ha manifestacions ni protestes, i ara ja comença a funcionar també la convivència amb una certa normalitat, ja que, fins i tot, els col·lectius que abans eren més contraris, com els ramaders i els caçadors, han acceptat la realitat.» L'os és aquí per quedar-se.

    L’os al Pirineu —especialment a la Val d’Aran— ha estat utilitzat durant massa anys com una cortina de fum política. Ha estat molt més fàcil convertir-lo en el responsable de tots els problemes del Pirineu que afrontar els veritables desafiaments del territori: la despoblació, l’abandonament institucional, la crisi de la ramaderia extensiva, la manca de relleu generacional o un model econòmic que condemna molts pobles a convertir-se en simples decorats turístics, tant a l’estiu com a l’hivern. Però la realitat és molt tossuda.

    L’os no ha tancat cap escola.

    L’os no ha eliminat els consultoris mèdics.

    L’os no ha fet marxar els joves.

    L’os no ha destruït el turisme.

    L’os no ha acabat amb la ramaderia.

    L’os no ha especulat amb el preu de l’habitatge de muntanya.

    Durant massa anys ha estat molt més fàcil culpar l’animal que assenyalar les moltes i diverses responsabilitats polítiques, socials i econòmiques d’un territori on, malgrat que moltes de les queixes sobre l’abandonament i l’oblit són reals i legítimes, alguns representants d’interessos polítics i econòmics han aprofitat l’os per convertir el «campi qui pugui» en una forma de gestió pública.

    Els conflictes al Pirineu existeixen i són reals. Però, per exemple, quan hi ha pocs atacs demostrats de l’os als ramats, els ramaders són protegits i compensats per conviure amb una espècie protegida com l’os. Aquesta és una obligació pública irrenunciable. Alonso considera que tant els caçadors com els ramaders necessiten «normatives i controls clars» i que es prohibeixi l’accés, per exemple, a les «àrees crítiques on se sap que les osses amb petits circulen durant els mesos de maig i juny».

    Captura d’imatge de les observacions de DEPANA.

    També hi ha encara certa controvèrsia sobre els suposats atacs de l’os als ramats i als animals que pasturen. Marc Alonso valora aquestes queixes d’una manera molt clara: «Tenen part de raó, però no tots els atacs a animals que moren a la muntanya són responsabilitat de l’os i, enguany, a la Vall d’Aran l’os només ha matat una cabra.»

    En tot cas, sembla clar que una democràcia madura resol els conflictes amb informació, estudi, dades, drets i compensacions, no amb crits ni pors. Els problemes es gestionen amb polítiques públiques operatives i eficaces, no amb propaganda, perquè, al final del dia, el debat sobre l’os bru al Pirineu diu molt de la societat que som i, sobretot, de la que volem ser.

    Malgrat l’èxit, encara no està tot resolt. Marc Alonso destaca que hi ha nous «perills» per a l’os que cal afrontar amb normatives i regulacions que es compleixin. «Ara —explica Alonso— hi ha perills nous, com els influencers, els fotògrafs aficionats o les empreses de fotografia de fauna que volen veure i acostar-se als ossos. Això cal controlar-ho molt bé amb normatives clares, perquè pot arribar a ser un problema greu. També les curses d’alta muntanya que es fan pel territori de l’os de dia i de nit sense regulació i amb milers de corredors molestant la fauna protegida.»

    Ara —explica Alonso— hi ha perills nous, com els influencers, els fotògrafs aficionats o les empreses de fotografia de fauna que volen veure i acostar-se als ossos

    Ens hem acostumat a pensar que qualsevol espai natural només és acceptable si no molesta ningú. Com si la natura hagués de demanar permís per existir. Com si qualsevol animal que escapi del nostre control fos automàticament un problema. És una manera d’entendre la vida extraordinàriament pobra i profundament antropocèntrica. No funciona.

    La recuperació de l’os al Pirineu ens recorda una cosa essencial. Les muntanyes no són només una infraestructura econòmica al nostre servei. Són un ecosistema viu que, per ser saludable i beneficiar-nos a tots, també necessita els seus grans mamífers, els seus depredadors i els seus equilibris ecològics. Sense fauna salvatge, la muntanya acaba convertida en un parc temàtic. Amb fauna salvatge, la muntanya continua sent natura.

    Per tot això, les imatges d’aquestes dues osses tenen un valor que va molt més enllà de la conservació de la natura. Representen, com explica Marc Alonso des de la Val d’Aran, la victòria d’una manera intel·ligent d’entendre el territori a partir del coneixement científic, de la responsabilitat col·lectiva i dels fets, no de les pors. Recuperar la natura no és un luxe urbà ni tampoc un caprici d’urbanites forasters. És una obligació democràtica, una responsabilitat pública pel bé comú i un llegat que tenim el deure de deixar a les generacions futures.

    Els qui durant anys van anunciar el desastre de l’os, d’una manera tan interessada com ignorant, comencen ara, a poc a poc, a acceptar una evidència que els incomoda. L’os no només continua aquí, a les meravelloses muntanyes del Pallars i la Val d’Aran, Es reprodueix. Cria. Viu. I comparteix el territori amb els humans.

    Aquesta és la lliçó clau. Potser la més important. En una època en què sembla que tot es degrada —la natura, la democràcia, el clima, la confiança pública o la biodiversitat— hi ha una història que avança en direcció contrària. La recuperació de l’os bru al Pirineu ens recorda que, quan les polítiques públiques fan bé la seva feina i deixen treballar els especialistes en conservació de la natura, moltes coses es poden reparar. I això, en els temps que corren, és gairebé revolucionari.

    Ja gairebé ningú recorda aquells anys noranta del serle passat en què al Pirineu es parlava de «la guerra de l’os». Avui, com recorda Marc Alonso i si és que aquella guerra va existir, «la guerra l’ha guanyat l’os». Doncs sí. L’os ha guanyat. El Pirineu ha guanyat. I, en realitat, tots nosaltres hem guanyat.

  • Objectiu Lemóniz: l’ofensiva d’ETA contra els enginyers de la central nuclear

    Objectiu Lemóniz: l’ofensiva d’ETA contra els enginyers de la central nuclear

    Aquí tienes la versión en castellano

    La preservació de la memòria democràtica resulta essencial per consolidar la maduresa d’una societat, garantint el dret a la veritat, la justícia i la reparació davant l’oblit institucional. Rescatar de l’oblit la història recent no és un exercici de nostàlgia ni un debat restringit als llibres de text: és una necessitat democràtica de primer ordre. Aquesta tasca de memòria permet resistir davant la reescriptura interessada del passat, blindant les institucions davant la impunitat i transmetent a les noves generacions el valor irrenunciable dels drets humans.

    A l’empara de marcs legislatius com la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica —que va ampliar l’abast de la pionera Llei 52/2007, de 26 de desembre, de Memòria Històrica— i en consonància amb la Llei 29/2011, de 22 de setembre, de Reconeixement i Protecció Integral a les Víctimes del Terrorisme, el compromís amb la veritat històrica exerceix un paper pedagògic indispensable en la societat. En aquest context, la translació d’episodis complexos al llenguatge de la narrativa gràfica adquireix una rellevància capital, en convertir-se el còmic en un vehicle de memòria viva que rescata la dolorosa realitat de les víctimes i ajuda a comprendre les profundes ferides del conflicte narrat.

    I un bon exemple d’aquesta contribució és la novel·la gràfica Lemóniz. ETA y el movimiento antinuclear (2026), publicada per Norma Editorial, amb guió de Florentino Flórez i dibuix de Guillermo Sanna. L’obra aborda un dels episodis més agitats i tràgics de la història recent d’Espanya: la violenta ofensiva desencadenada per l’organització terrorista ETA contra la construcció de la central nuclear de Lemóniz (Biscaia) entre finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. Estructurada amb la tensió d’un documental d’investigació, l’obra destaca pel seu rigor, seguint un patró cronològic des de diferents punts de vista en funció de l’escena narrada i els seus protagonistes. Com a cloenda, incorpora un complet annex cronològic que repassa, data a data, els moments i esdeveniments clau del conflicte.

    L’obra explora com el grup armat va instrumentalitzar i parasitar la legítima protesta antinuclear de l’època per imposar un règim d’extorsió, sabotatges i atemptats sagnants. A través d’un enfocament coral, el còmic rescata la memòria i els rostres de les víctimes mortals —com els enginyers José María Ryan i Ángel Pascual, o els treballadors de la central Andrés Guerra, Alberto Negro i Ángel Baños— i mostra les dramàtiques seqüeles humanes en les seves famílies i en la societat basca.

    Un dels llibres referenciats al còmic és Euskadi en duelo. La central nuclear de Lemóniz como símbolo de la transición vasca (2012), de Raúl López Romo, editat per la Fundación 2012 Fundazioa (disponible de forma gratuïta en Internet). López Romo (doctor en Història Contemporània i investigador del Instituto Valentín de Foronda) analitza la intensa controvèrsia generada al voltant de la central nuclear de Lemóniz (Biscaia) entre 1972 i 1982. L’autor sosté que el conflicte de Lemóniz va ser «molt més que una disputa mediambiental o energètica: va funcionar com un veritable símbol i mirall de les tensions polítiques de la Transició al País Basc».

    Lluny de limitar el focus al debat estrictament energètic o mediambiental, l’assaig demostra com «una protesta veïnal pacífica i genuïna contra la central va ser progressivament segrestada i parasitada per l’estratègia terrorista d’ETA». A través d’un minuciós examen documental, López Romo exposa el tràgic xoc entre dues formes antagòniques d’entendre la vida pública durant la Transició: la via democràtica de la mobilització ciutadana davant la coacció exercida mitjançant bombes, sabotatges i els assassinats a sang freda de tècnics i treballadors. La principal virtut de l’estudi rau en la seva capacitat per desmuntar relats interessats, rescatar del silenci el dolor de les víctimes i oferir una radiografia precisa del clima d’asfíxia i fractura social que va tenallar Euskadi.

    Més que una mera crònica del passat, el llibre s’ha consolidat com un fonament indispensable per entendre com la violència política va condicionar la democràcia al País Basc i com una font documental primària sobre la qual avui se sustenten les noves narratives de la memòria històrica, entre les quals destaca el treball de Flórez i Sanna al còmic. El conflicte de la central nuclear de Lemóniz es va gestar a principis de la dècada de 1970, quan la companyia elèctrica Iberduero —amb l’aval del govern franquista i en el marc del Pla Elèctric Nacional— va aprovar la construcció d’una gran planta atòmica a la cala de Basordas, a la costa de Biscaia. Projectada sota la lògica tecnocràtica del règim, la decisió empresarial es va executar sense cap mena de consulta pública, avaluació d’impacte ambiental ni transparència, convertint des dels seus inicis aquesta infraestructura en un símbol de la imposició estatal i corporativa sobre el territori.

    Aquesta falta de legitimitat democràtica va transformar immediatament Lemóniz en el detonant d’una onada de contestació social. Durant els últims anys de la dictadura i l’inici de la Transició, una xarxa de comitès veïnals, grups ecologistes i col·lectius ciutadans va articular una mobilització pacífica multitudinària. La protesta no només qüestionava els riscos mediambientals i de seguretat de l’energia nuclear, sinó també un model de desenvolupament territorial dissenyat de forma centralitzada al marge de la ciutadania i de les naixents institucions basques.

    La via civil del moviment va saltar pels aires quan l’organització terrorista ETA va decidir instrumentalitzar la causa antinuclear per legitimar la seva estratègia de desestabilització del nou ordre democràtic. A partir de 1977, la banda armada va llançar una sistemàtica campanya d’atemptats, extorsió i sabotatges contra la central i les seves empreses proveïdores, escalant cap al terrorisme directe contra les persones. Aquesta via violenta va culminar amb el segrest i assassinat de l’enginyer cap de les obres, José María Ryan, el 1981, el posterior assassinat del seu successor, Ángel Pascual Mújica, el 1982, i la mort de diversos treballadors a la mateixa planta.

    L’espiral de terror va atemorir les plantilles, va fracturar la societat basca i va acabar per paralitzar per complet els treballs a la central, la viabilitat de la qual va quedar definitivament descartada després de la moratòria nuclear aprovada pel Govern de Felipe González el 1984. En l’anàlisi acadèmica actual, el cas Lemóniz roman com una fita paradigmàtica de la Transició: el punt de col·lisió on una decisió industrial i política opaca del tardofranquisme va donar origen a una protesta social legítima que va acabar sent segrestada i frustrada per la violència política.

    Flórez aposta per un relat centrat en els fets i en els protagonistes de tots dos bàndols, contextualitzant els fets en el marc de la situació política que transcorria en paral·lel en plena època final del franquisme i inici de la Transició, marcada per una actuació desbocada d’ETA de conseqüències funestes. Sanna realitza un treball destacat en blanc i negre, facilitant la lectura malgrat la complexitat que suposen els canvis d’escenari i el nombre d’intervinents —en la seva gran majoria, persones reals a les quals els autors dignifiquen i respecten en la seva exposició, en alguns casos, amb un tràgic final—. Només cal observar la coberta del còmic, amb una portada protagonitzada per dos personatges armats i encaputxats, i una contraportada amb un cadàver entre els arbustos al costat de la imatge dels edificis del complex de la central nuclear. Una instal·lació la indemnització de la qual van haver d’assumir els contribuents quan els polítics van decidir parar l’obra: el deute es va saldar després de dinou anys pagant a través dels impostos una quantitat milionària.

    La imatge de la contraportada simbolitza l’assassinat de l’enginyer cap d’explotació de les obres de la central nuclear, José María Ryan, casat i amb cinc fills, despietadament executat per ETA el 6 de febrer de 1981 quan tenia trenta-nou anys, després d’una setmana segrestat. Al còmic trobem a continuació una escena que dimensiona la por implícita entre tots els treballadors de la central, especialment entre els enginyers i, per tant, en els seus familiars més directes: «Després d’escoltar a la ràdio la notícia de l’assassinat de Ryan, María Ruiz Coto, esposa de l’enginyer d’Iberduero Javier Herrero, mor d’un atac de cor».

    El còmic també ens ha permès recordar que el 26 de juny de 1982 l’organització terrorista va col·locar una bomba al magatzem d’Iberduero a Renteria, i un cúmul de negligències va provocar que esclatés quan passava un nen de deu anys just al costat, amputant-li una cama i deixant-lo cec d’un ull. Alberto Muñagorri reflexiona ara, amb el pas del temps, sobre la seva tràgica experiència en una breu resposta recollida al final del còmic: «A les vuit hores de l’atemptat, quan jo estava a l’hospital encara entre la vida i la mort, la meva mare va anar a recollir els meus germans a Renteria i es va haver d’empassar una manifestació que cridava “Gora ETA militarra!” davant de casa meva» (en castellà, «Viva ETA militar!»); i sobre el que va passar a continuació: «Si hi va haver gent que es va acostar als meus pares per dir-los que sentien molt el que havia passat, però suport del poble com a tal no n’hi va haver», cosa que saben molt bé les vídues i orfes dels treballadors morts en els atemptats, tal com queda reflectit al còmic. «La gent, una vegada ocorregut l’atemptat, només es va preocupar que els seus fills no li donessin una puntada de peu a res. Aquest no era el problema, el problema era que es posaven bombes», i això ho sap molt bé l’Alberto, que sempre va dir que no va arribar a tocar la caixa del terra, simplement va passar per allà sense que ningú li ho impedís.

     Lemóniz. Eta y el movimiento antinuclear
    Florentino Flórez y Guillermo Sanna
    Norma editorial, 2026