Aquí tienes la versión en castellano
Amb una nota de premsa, el Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica (els EUA) informava el 15 de juliol de la celebració l’endemà d’una reunió ministerial «per a combatre el ressorgiment del terrorisme polític». Aquesta reunió, presidida pel secretari d’Estat, Marco Rubio, ha convocat a representants de més de 60 països, amb el propòsit de «fomentar una acció conjunta més ferma» enfront de la «amenaça renovada» que suposa, a criteri del Govern dels EUA, «el terrorisme polític d’extrema esquerra».
Si no fos perquè vivim en temps de la postveritat, en els quals qualsevol declaració pot dissociar-se de la realitat o realitzar-se sense tenir correlat en els fets, sorprendria llegir que existeix alguna cosa així com un «terrorisme polític d’extrema esquerra» i que, a més, constitueixi una amenaça a les societats del món lliure. A la dificultat de trobar exemples concrets i contemporanis d’aquesta amenaça transnacional s’uneix l’ambigüitat d’un terme, extrema esquerra, la definició de la qual és objecte de debats i no poques discrepàncies.
Si no fos perquè vivim en temps de la postveritat, sorprendria llegir que existeix alguna cosa així com un «terrorisme polític d’extrema esquerra» i que, a més, constitueixi una amenaça a les societats del món lliure
Encara que la reunió s’havia plantejat com una aliança de governs afins, països governats per forces progressistes, com Mèxic o Espanya, van ser convidats a participar, en el que sembla més aviat un intent de quadrar les agendes internacionals sota els paràmetres ideològics de l’actual administració estatunidenca. Això no és nou i ja ho vam veure en la guerra global contra el terrorisme deslligada per George W. Bush després dels atemptats a les Torres Bessones a Nova York, un punt d’inflexió en la política global dels EUA que va desplegar un unilateralisme que avui s’aprofundeix sota la segona presidència de Donald Trump.
Però el moment geopolític és un altre i el declivi hegemònic dels EUA s’accelera avui amb passes de gegant. Després del distanciament entre els EUA i els seus aliats occidentals per les diferències sobre l’OTAN o la crisi amb Groenlàndia, ara els EUA impulsan una reunió que vol convèncer als governs del món de que comparteixen una «amenaça transnacional», un enemic comú conformat per les forces antifeixistes, comunistes i marxistes. Convèncer o, veient el procedir anti diplomàtic d’aquesta administració, seria més precís afirmar informar.
De l’islamisme radical com a enemic públic número u en la croada de Bush fill, els EUA passa a crear un nou enemic eteri on, com en un calaix de sastre, tota dissidència serà etiquetada com a terrorista. La coincidència de l’anunci d’aquesta reunió amb la detenció a Eivissa del multimilionari estatunidenc pro-palestí, Fergie Chambers, a comanda dels EUA, acusat de «finançament del terrorisme» per donar suport a organitzacions de la resistència palestina, és un clar missatge del que espera a qualsevol ciutadà que confronti als EUA i al sionisme. Un destí que serà encara pitjor per a les persones anònimes i sense recursos que s’enfrontin al brutal domini imperialista que els EUA pretenen exercir a tot el món, sigui directament o a través dels seus aliats.
Marco Rubio, líder ideològic i anticomunista
A més de les declaracions de Trump titllant de comunista a qualsevol posició que sigui mínimament progressista, qui sembla portar la batuta del discurs més polític en aquesta administració no és si més no el president Trump sinó el secretari d’Estat, Marco Rubio, secundat per l’assessor de Seguretat Nacional, Stephen Miller, que també va participar amb unes paraules. El discurs de més de mitja hora de Marco Rubio va estar enfocat a vincular la violència política amb l’esquerra revolucionària, en un exercici de projecció digne d’anàlisi psicològica.
La llauna de Rubio va tenir el to d’un predicador religiós que estableix un món dual on les forces del bé i el mal s’oposen, com en els millors temps del maccarthisme. Va arribar a dir que el «comunisme és un món sense Déu», «un món sense valentia, sense creativitat ni ambició, un món sense herois, sense glòria ni grans causes per les quals lluitar; un món sense miracles, sense mites, sense homes que s’elevin per sobre dels altres per a realitzar gestes increïbles i extraordinàries». Fidel Castro, el centenari natal del qual es compleix en unes setmanes, riu des del més enllà. També va afegir Rubio que «el comunisme mai funciona en la pràctica». Va oblidar esmentar que els EUA ha fet grans esforços per a evitar que el comunisme pugui funcionar en cap país del globus.
De fet, Rubio ha tingut un gran paper en el desplegament de l’agenda anticomunista des de les institucions estatunidenques. El seu recorregut polític ha deixat una empremta fortament ideològica des dels seus temps de representant local a Miami i la seva arribada al Senat en 2010, secundat pel reaccionari Tea Party, representant a la Florida, com explica Hedelberto López Blanch en el seu llibre Rubio. Un mitómano incontrolable. Membre del poderós lobby anticastrista que ha condicionat la política exterior estatunidenca en administracions demòcrates i republicanes, el senador Rubio va ser l’impulsor a més de diverses de les principals lleis d’assetjament i enderrocament a la Veneçuela bolivariana, com la Venezuela Defense of Human Rights and Civil Society Act de 2014, renovada en 2016 i 2023, o la VERDAD Act de 2019. Lleis que han servit per a establir un marc polític sobre el qual armar l’arquitectura legal per a la imposició de les més de 1.000 mesures coercitives unilaterals que els EUA va imposar a Veneçuela abans del 3 de gener. Com en temps de la Guerra Freda i el maccarthisme, Rubio veia comunisme per sobre de la realitat.
Membre del poderós lobby anticastrista que ha condicionat la política exterior estatunidenca en administracions demòcrates i republicanes, el senador Rubio va ser l’impulsor a més de diverses de les principals lleis d’assetjament i enderrocament a la Veneçuela bolivariana
Amb aquest acte sobre «l’amenaça de l’extrema esquerra», el secretari d’Estat estatunidenc, Marco Rubio, ha fet un pas més en la seva ofensiva ideològica que li serveix per a marcar línia política en una administració que està exercint un interessat «pragmatisme» en la seva relació amb Veneçuela. Encara que Rubio és protagonista d’aquesta estratègia de control sobre el país, la seva suposada cordialitat i bon tracte actual amb les autoritats chavistes contrasta amb els seus posicionaments previs i el seu discurs obertament hostil contra els dirigents cubans. En aquest sentit, l’acte del 16 de juliol li serveix per a escenificar una línia dura que fa no oblidar que els grups de poder al comandament de l’encara principal potència mundial no es conformaran amb el control dels recursos, sinó que han de derrotar ideològicament a les alternatives polítiques que se’ls enfrontin.
Lluitar contra un enemic que ja no existeix?
Convé destacar que la reunió va començar amb la presentació del sotssecretari d’Estat, Christopher Landau, fent paral·lelismes entre la situació actual i la realitat política de la dècada dels 70 del segle XX. Landau va interpel·lar als representants dels països esmentant grups polítics de l’època com Weather Underground als EUA, Baader-Meinhof a Alemanya o els llatinoamericans Tupamaros i Montoneros, tractant de convèncer-los que s’estan vivint situacions semblants.
No és casual que els representants estatunidencs es retrotreguin a la Guerra Freda perquè la seva mentalitat continua funcionant en la lògica anticomunista característica de l’època. En aquell moment el món es dividia en una lluita ideològica entre el bloc socialista i el bloc capitalista. La simple existència de la Unió Soviètica, les lluites per la descolonització d’Àfrica, el maig del 68 i l’auge de les idees marxistes van donar lloc a una efervescència política que es va traduir en una multiplicitat de grups polítics que volien fer la revolució en tots els racons del planeta. Organitzacions a les quals els EUA, i els seus aliats occidentals, van combatre a sang i foc, aplicant variades estratègies de contrainsurgencia.
No obstant això, el món actual està molt distant d’aquest moment d’eclosió política de les forces revolucionàries. Avui queden pocs Estats formalment socialistes en el món i alguns d’ells, com Cuba, sofreixen l’asfíxia de dècades de bloqueig econòmic i cèrcol polític. Tampoc és casual que Rubio odiï al Govern revolucionari de Cuba, també pel seu paper de promoció d’aquests grups durant el segle XX.
A més de realitzar un acte contra la ressurgència del terrorisme polític d’esquerres enfront d’una realitat que refuta aquestes premisses, potser el que més va sorprendre dels discursos va ser l’èmfasi posat en les idees marxistes com a amenaça. Resulta paradoxal que en un món on el marxisme és minoritari, on, a diferència d’altres moments històrics, declarar-se marxista no dona caixet en els cenacles acadèmics ni polítics —tot el contrari—, els EUA posi al marxisme en el punt de mira, vinculant-lo, com en temps de la Guerra Freda, amb el terrorisme i l’encarnació del mal.
En tot cas, el que per a Rubio i companyia pot ser un intent de tacar les idees del marxisme i el comunisme basat en elles, per als marxistes hauria de ser un motiu d’orgull ser conceptualitzats com a enemic principal del grup de psicòpates que està portant a la humanitat a la barbàrie. El fantasma del comunisme continua vagant pel món com alerta per a la classe dominant. I és bo que així sigui.
Mirar-se en el mirall de la por aliena
Més enllà de la paranoia o de l’anticomunisme genètic de Rubio i de la classe dominant mundial, la reunió d’aquest dijous constata que el marxisme és una potent eina teòrica que amenaça de manera real als principis ideològics del capitalisme i al seu sentit comú, carregat de fal·làcies. Una visió capitalista del món que es creia triomfant i hegemònica després de l’ensulsiada del bloc socialista, en plena alienació neoliberal. No obstant això, crisi com la del 2008, l’impacte desigual de la pandèmia o les creixents desigualtats que es viuen en les societats del capitalisme avançat, incloent-hi els mateixos EUA, han portat a un qüestionament d’amplis sectors socials que busquen sortides rupturistes.
Però no totes aquestes sortides rupturistes són igualment contestatàries o superadores de l’ordre establert. Mentre les dretes radicals, ultradretes o neofeixistes apuntalen el sistema sostenint, quan no aprofundint, al capitalisme responsable dels problemes de la humanitat, les alternatives inspirades en les idees del marxisme proposen alternatives de transformació que trastoquen el poder existent i plantegen la necessitat d’avançar cap a una altra concepció de les relacions socials no basades en l’explotació entre éssers humans ni entre éssers humans i naturalesa. D’aquí la seva «perillositat» per a la voracitat d’explotació sense límit i privatització absoluta de la vida i dels recursos naturals que defensa la classe dominant.
El principal missatge de l’acte que va tenir lloc a Washington per a les forces de l’esquerra no hauria de ser solament assumir que els temps per venir seran més difícils per a totes les persones que s’oposin als representants d’aquest capitalisme desaforat i moribund, que seran titllades de comunistes, encara que no ho siguin, conceptualitzades com a enemigues i perseguides, en diferents nivells, com a tals. El més important és ser conscients de la força que tenen les idees marxistes per a confrontar-ho, derrotar-ho i construir un altre món socialista que la humanitat necessita cada dia amb més urgència. Pot ser que ara l’esquerra revolucionària sigui minoritària, estigui dispersa i derrotada en diversos escenaris. No obstant això, aquestes experiències de resistència i organització, vistes des del prisma dels qui les adversan, serveixen per a recordar la seva importància i engrandir la seva gesta. La partida no s’ha acabat. El fill vermell de la Història tindrà l’última paraula.
Article original publicat en La Marea.
